ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>
- «Rococó Bananas». Dramatúrgia: Marceline. Intèrprets: Marceline, Sylvestre i Zaza. Escenografia i efectes: Sylvestre Ventura & Hosta Cartrons. Vestuari: Sessé Muñoz. Il·luminació i so: Alexandre Barthes. Direcció musical: Zaza. Companyia Los Excéntricos. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 desembre 2008. A partir de 3 anys. Preu: 9 a 12 €.
- Són tres. Però fan més terrabastall que un batalló sencer. No amaguen que són excèntrics, perquè se'n diuen, i per tant els espectadors ja n'esperen de tots colors. El que és difícil és saber per on sortiran, com sorprendran l'auditori en una època que els números de pallassos de circ han estat recopiats i reciclats fins a l'extenuació. Doncs, el sorprenen. Perquè Marceline, Sylvestre i Zaza, tres noms artístics que amaguen els de Marceline Khan, Josep Ventura i Didier Armbruster, respectivament, porten anys i panys en l'art dels clowns i no s'han limitat a actuacions en envelats o tarimes de festes populars i pistes de circ sinó que també han trepitjat al llarg d'aquests més de trenta anys els escenaris teatrals.
- 'Rococó Bananas' és un espectacle teatral que embaladeix els més petits i que complau els més grans. Una hora i quart de divertimento sense aturador, sense paraules, com aquell qui diu, amb molta música artesanal, amb picades d'ullet a alguns números clàssics del pallasso de tota la vida, que ells capgiren i remodelen, amb algunes altres picades d'ullet a números propis de la companyia i amb un gran sentit del ritme i d'adaptació a un espai que no ha de ser confós amb la pista del circ perquè exigeix unes altres condicions i una altra mena de relació amb el públic.
- Los Excéntricos tenen un avantatge sobre altres companyies de pallassos: els tres personatges aconsegueixen, des del primer moment que surten a escena, captar l'interès dels espectadors només per la imatge de la seva estètica i per la seva manera d'entrar en joc. Marceline ja és una pallassa imprescindible del gremi. Sylvestre hi aporta una qualitat pròpia tant en actuacions personals com també lingüísticament, un detall que és poc usual també en el gremi. I Zaza... Ah, Zaza...! ¿Pot existir algú capaç d'imitar un personatge així? Jo diria que no. Que és únic. Extraordinari. Des del seu mutisme, només amb una histriònica i innocent rialla, amb una mirada, Zaza es posa els espectadors a la butxaca. És com un personatge que sembla aparegut en carn i os d'una làmina il·lustrada.
- Tots tres actuen com si fossin a casa, però, malgrat això, hi ha un teló de tul invisible que canvia la primera impressió i que els fa entrar en un món fantàstic. El piano, un piano blanc i trucat, presideix 'Rococó Bananas'. L'espectacle comença amb un concert d'esquellots —d'aquells de vaca suïssa i de totes les mides— que és una de les perles musicals que ofereixen els tres integrants de la companyia.
- La música és el fil conductor de tot l'espectacle: una serra musical, una baieta que es converteix en baix elèctric, acordions de diferents característiques, mandolines... I una diva que confon l'escenari amb una passarel·la, però que té la complicitat dels seus col·legues i la del públic també, que fins i tot li perdona que no tingui talent per al cant, una altra de les ironies del guió perquè els pallassos són, en certa manera —sempre ho han estat—, el reflex de les misèries i les ridiculeses humanes.
- No hi falten números de pista, executats amb un toc d'humor, com el d'una estesa múltiple de plats xinesos, amb trencadissa inclosa, o el de la destresa de Marceline amb les boles malabars. I sobresurten per damunt de tot els números més teatrals, com la pujada al podi de Marceline i la seva enfonsada sobtada —i això que no parlem de Montserrat Caballé!
- Altres escenes porten a referències enriquidores per als espectadors primerencs: la calavalera, que podria ser de Hamlet, però parla de Romeu i Julieta; el titella esquelet en un número de manipulació de marionetes excel·lent; la imitació d'una cantant francesa del nom de la qual no se'n recorden però de qui volen cantar 'La vie en rose'; el número de Zaza amb la copa de xampany, després d'un brindis; la desfeta de les potes del piano i de la banqueta... i el final de la festa amb els bisos de rigor, ja que l'espectacle ha estat gairebé musical: un xou de bufetades que desvela el secret dels clacs als qui no l'havien vist mai.
- I com a comiat, el passi amb l'últim "modelet" de Marceline, un vestit suau cobert amb un paraigua amb reg per aspersió incorporat. Un espectacle elegant, divertit, mesurat, que segueixen vivament els més petits, interrogant-se sobre el que veuen, i que els desvela, a través de la ficció, algunes de les trampes que fan que el teatre sigui encara teatre.
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Elisabet Vallès. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Vestuari: Them. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 desembre 2008. Preu: 9 euros. A partir 5 anys.
- Ja fa quatre temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquesta versió que adapta un dels clàssics de la literatura universal com 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que, per al Teatre Regina, la reposició per quarta vegada converteix l'espectacle en un dels clàssics de la casa i també de la cartellera teatral nadalenca.
- Els èxits no són èxits per casualitat. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. I es pot envolar encara més, si les reposicions continuen. Les picades d'ullet que s'hi han afegit i algun lleuger recanvi de repartiment li donen també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori. Tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptar-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta Maties Gimeno, va acumulant solatge i, com més temps passa, més retrata amb un perfil creïble el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens.
- L'arrencada de l'obra, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els espectadors més petits. 'La cançó de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les reedicions, adaptacions, versions i suports de la novel·la no paren de reeditar-se. Per tant, és un dels relats —malgrat el títol de "conte"— més coneguts.
- Però això no vol dir que el muntatge de La Trepa s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. El cas és que ens trobem davant d'un espectacle musical, però també davant d'un espectacle de text. És a dir, ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors i de dicció puntejada, i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè cal tenir en compte que són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements que són imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia, juntament amb el vestuari, semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- 'El conte de Nadal' està molt marcat per la seva puntualitat tradicional festiva. La Trepa, però, fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer fugaçment un dimoni banyut que demana feina des de fa quatre anys. I és que la situació de l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis provocant que es manifestin publicament reclamant els Pastorets.
- L'espectacle 'El conte de Nadal' sobrepassa el límit de dates festives i, amb un respecte per l'obra original de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari.
- És una novel·la amb moralitat final. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una crisi econòmica i de treball globals i el pànic a la pobresa i la societat del benestar. Pors que planen de fons a 'La cançó de Nadal', cosa que reforça el caràcter intemporal de l'obra, sense caure mai en els tòpics que arrossega la festa.
- «Homenatge al Circ Olympia». Artistes: Lluís Raluy, Monti, Douglas Gerling, Sandro & Cat, Jean & Will, Los Húngaros, Niedziela, Louisa Raluy, Kerry Raluy, Rosa Raluy i la companyia d'època Los Dalton. Vestuari: Rosemarie Chy. Direcció tècnica: Jurek Swider. Direcció artística: Carles Raluy. Barcelona, Moll de la Fusta - Barcelona, 12 desembre 2008. Preus: 30 € a 15 € (adults). 25 € a 8 € (infants). A partir 3 anys.
- Els espectacles del Circ Raluy sempre tenen l'atractiu i el regal afegit de la familiaritat. Són gent de casa, que volta el món, sí, però que torna cada any, si no al Born, al Moll de la Fusta de Barcelona, amb els seus carruatges de museu plens de vida, que cada any que passa, gràcies a la tendència del vintage, segurament, semblen més nous. I ja fa dotze anys d'aquesta parada nadalenca a Barcelona.
- Però aquesta vegada, amb el nou espectacle 'Homenatge al Circ Olympia', la familiaritat té encara més sentit perquè els orígens de la nissaga Raluy procedeixen de qui hem d'anomenar ja avi Raluy, és a dir, Luis Raluy Iglesias, que va ser un dels artistes que va trepitjar el desaparegut Teatre Circ Olympia, sala estable de circ, al número 18 de la Ronda de Sant Pau, a tocar del Paral·lel, i on va fer un número tant de pista tradicional com l'home-bala, recordat a vegades ara pels pallasos contemporanis en clau irònica perquè la sofisticació audiovisual i la ciència-ficció del segle XXI fan difícil fer creure, com potser es podia fer creure a la primera meitat del segle XX, que l'home pot volar, ni que sigui com a carn de canó.
- Doncs, per commemorar el gairebé quart de segle que va durar aquest únic circ estable que ha tingut fins ara Barcelona, des del 1924, en plena Dictadura de Primo de Rivera, al 1947, en plena Dictadura del franquisme, quan va ser enderrocat, el circ Raluy ha preparat una petita però reveladora exposició fotogràfica i documental sobre l'Olympia que els visitants poden veure en un dels tendals d'un dels carruatges del Moll de la Fusta.
- Com ja és habitual en els espectacles del Circ Raluy, l'espectacle 'Homenatge al Circ Olympia' compta amb artistes convidats. El que més ha atret els amants del circ catalans ha estat la presència del pallasso català, Monti (Joan Montanyès), després d'haver acabat la seva etapa al Price de Madrid. Però n'hi ha d'altres, com els colombians Douglas Gerling, el pallasso i la ballarina-trapezista Sandro & Cat, a més dels malabaristes Jean & Will, mestres de cerimònies i la família Raluy al ple, amb les germanes Louisa i Kerry, la trapezista Rosa i la més jove, l'experta en monocicles Niedziela, només 15 anys i ja algun premi internacional com el que va guanyar fa dos anys a Itàlia en la seva especialitat.
- Comparat amb l'anterior espectacle, el d'aquest any no té un guió tan monogràfic o pautat com tenia 'Dancing Circus'. En tot cas, aquesta intenció no es perfila fins a la segona part de l'espectacle, que és quan tota la troupe es posa al servei del túnel del temps en un viatge al desaparegut Teatre Circ Olympia i converteix la pista en una pista d'època que farà volar la imaginació cap a un temps que no tornarà, almenys tal com era aleshores.
- La primera part de l'espectacle s'obre, després dels entremesos d'entreteniment del pallasso portuguès Sandro (Sandro Roque), a càrrec de Monti, amb un número breu que, davant d'un micro, posa a prova la credulitat dels espectadors sobre si els sons aguts que emet són realment del desinflament controlat d'un globus o són uns minúsculs xiulets en els seus dits. No és màgia, però funciona.
- Els funambulistes Douglas Gerling fan un número sobre cable i barra d'equilibris amb netedat, amb algun intent de ball i ritme i també amb un passi amb caputxa. Els malabars Jean & Will amb les bitlles fan participar una espectadora per demostrar la precisió d'intercanviar les bitlles d'un a l'altre sense que la voluntària sisplau per força en surti ni amb una lleugera trompada.
- La jove Niedzela repeteix número com l'any passat, però amb un any més de domini i maduresa, amb diverses màquines monocicle des de la més petita, la que feia servir de quan tenia cinc anys i vivia al circ, fins a set màquines diferents que van agafant alçada fins al gairebé cinc metres. Les trapezistes de l'espectacle aporten els números més estilitzats, destres en els canvis de braços a cames, i que fan estar els espectadors amb el nas enlaire, ni que sigui, de passada, per contemplar la pintura de la cúpula del Raluy que, en aquesta ocasió, lliga més que mai amb l'homenatge que es fa a una època de fa més de vuitanta anys. Rosa Raluy hi fa una actuació aèria a la corda en ema, heretada del vell Olympia. El pallasso convidat, Sandro i l'amfitrio, Lluïset, protagonitzen el número d'un duel que, en el seu desenllaç, serveix per tancar la primera part i en el que, Lluïset, com farà a la segona part com a aixecador de pesos o com a colofó de l'espectacle amb un toc de màgia, s'acosta amb el seu silenci al teatre-circ de Joan Brossa més pur.
- ¿I la segona part, aquesta que ha de recordar el que era el Teatre Circ Olympia? Doncs, el Raluy ha preparat per obrir-la un número tan fugaç com extraordinari a càrrec del brasiler Fabrizio: el prototipus de la roda de la mort, una estructura de barres de fusta entrelligades dins la qual, prèviament elevada, un biciclista amb una màquina de trekking d'avui en dia, hi dóna voltes a una velocitat de velòdrom impressionant. És aquesta roda de la mort de la fusta el que, després, portaria a la roda globus metàl·lica per a motos que el mateix Raluy va instal·lar l'any passat a l'exterior i que era una de les atraccions de la mitja part.
- Una imitació d'una fuga de la presó, amb vestit de ratlles, i uns policies empaitant-los, que sembla extreta d'una pel·lícula muda en blanc i negre de l'època, reuneix en franca solidaritat amb l'homenatge, diversos dels artistes convidats, malabaristes, funambulistes i el mateix Sandro que fan una sessió de salts de poltre, caigudes i figueretes que fan les delícies dels més petits que generalment s'han de conformar amb un llit de reduïdes dimensions si volen fer alguna cosa semblant a casa.
- Un altre número teatral molt aconseguit i que requereix la col·laboració de diverses espectadors, una altra vegada voluntaris, és el concert de l'Orquestra de Viena —amb els músics que no arriben—, que dirigeix Sandro, convertit en mestre compositor, i que acaba provocant algunes de les rialles de la nit més espectaculars per com embolica la troca, amb quatre artilugis que li serveixen per convertir un dels voluntaris en home-orquestra i un altre en un manotes.
- El número de les germanes Raluy que pugen i baixen per tres rampes sobre globus gegants en equilibri és un altre que crea també tensió entre els espectadors per la seva dificultat i l'esforç que demana de Louise i Kerry. El trapezi i alguns números intermedis, donen pas també a una altra de les actuacions de Monti, acompanyat, d'altres pallassos, amb el número dels globus i la diana amb ballesta.
- I una de les sorpreses no desvelades de l'espectacle és l'homenatge que el Circ Raluy fa també a Charlie Rivel (Josep Andreu, Cubelles, 1896 - Sant Pere de Ribes, 1983), en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, amb Monti d'oficiant major —la nit de l'estrena dedicat especialment a la filla de Charlie Rivel, Paulina Andreu, recent Premi Nacional de Circ, que era present en una de les llotges—. Monti, vestit de vermell, com Rivel, amb el barret de plomalls i la cua de tul, fa el número de la diva i cantant d'òpera i, potser per a decepció de molts, no toca per a res la típica cadira ni l'udol característic del pallasso de Cubelles que últimament ha estat protagonista de teatre i de cinema gràcies a l'obra del dramaturg Gerard Vàzquez, 'Uuuuuh!', estrenada al Teatre Nacional de Catalunya i la pel·lícula 'El pallasso i el Führer', d'Eduard Cortès, amb Ferran Rañé, com a Charlie Rivel.
- En conjunt, un espectacle que no abandona les arrels del circ i que ofereix durant més de dues hores, una experiència que continua sorprenent els més petits i que no deixa de fer entrar en la nostàlgia els que han viscut el circ quan el circ complia una de les funcions més importants d'entreteniment popular.
- «El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Adaptació d'Anna Llopart. Música original d'Ignasi Terraza. Intèrprets: Marta Rafa, Javier Canales, Ferran Campabadal, Xevi Martínez. Músics: Roqui Albero, Tania Mesa, Dani Comas, Dimitri Skidanov, Ignasi Terraza. Espai escènic: Ricard Prat. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: Keith Yetton. So: Damien Bazin. Caracterització: Toni Santos. Direcció escènica d'Anna Llopart. Coproducció de Bitò Produccions i Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 23 novembre 2008. Preu: 8 a 12 €. A partir 5 anys.
- Les expectatives sobre l'obertura de la temporada del cicle El Nacional Petit, a la sala Gran, eren evidents. No només per haver cedit un espai com aquest a una programació de caràcter familiar sinó per haver optat per un conte clàssic i per una creació original en clau de musical. I les expectatives es compleixen, però a mitges.
- En primer lloc, la sala Gran es redueix a mitja ocupació, per una cortina negra —almenys el dia de l'estrena— i en segon lloc, en l'adaptació teatral es detecta una certa fractura entre la intenció purament escènica i la intenció estrictament musical.
- Un conte com 'El vestit nou de l'emperador' és conegut per tothom —adults i petits— per les seves múltiples versions. I, si no ho és, els espectadors primerencs haurien de tenir l'oportunitat de conèixe'l per primera vegada amb l'enjòlit que provoca un inèdit. I la representació escènica, precisament, els hauria de donar els elements suficients per fer-se'n càrrec per si sols.
- És per això que aquesta adaptació, que inclou el personatge d'una narradora que vol explicar el conte i que, a més, parteix d'una experiència personal i de la seva entrada en una biblioteca misteriosa, en una casa de camp, esclar, plena de llibres antics i no tan antics fins a vessar, i que, per postres, situa els personatges del conte fora del llibre, té un ressò a recurs eminentment clàssic, però també molt utilitzat en el gènere de la fantasia.
- 'El vestit nou de l'emperador' és més musical que teatral. Malgrat la contradicció que aquesta definició pugui significar, vull dir que hi ha una concessió força notable per la música —almenys es presenta també com un musical— però l'argument no queda explicat per les lletres de les diferents peces, sinó que les peces i tot el fil musical que acompanyen el muntatge sembla més aviat un popurri que vulgui oferir una sessió didàctica de gèneres i estils que deixa escoltar en directe miques de gospel, de rap, de funk, de jazz, d'òpera... amb un criteri eclèctic molt respectable i de rigorosa interpretació que retrata, això sí, cadascun dels personatges. L'emperador, per exemple, és un baix gospel, els dos sastres italians són dos tenors operístics i són ells dos, de fet, els que s'emporten la majoria de gats a l'aigua de les peces musicals.
- Sembla com si l'adaptadora i directora, Anna Llopart, s'hagués deixat emportar per la fal·lera del musical i s'hagués oblidat de fer un guió teatral que, de manera autònoma, hagués anat presentant els personatges i hagués anat desenvolupant l'acció del conte, des que l'emperador vol renovar la seva vestimenta, fins a l'arribada a Palau del parell de sastres que tenen un os a l'esquena i molt poca filatura al fus de cosir. També s'hauria hagut d'arribar d'una manera autònoma, sense explicacions prèvies, a l'oferta d'un vestit invisible, màgic, que tots els que envolten l'emperador veuen, menys ell.
- L'excés de narració que supleix l'acció fa que la trama se segueixi com si es giressin els fulls d'un conte. I com si el conte portés adjunt un cedé amb la mirada musical. Dues intervencions interactives a nivell de platea, l'arribada dels sastres inicial i la passejada final de l'emperador amb el vestit invisible, en roba interior —per no ferir susceptibilitats i no caure, suposo, en una nuesa massa fidel al relat que escandalitzaria els adults i aixecaria els ànims, pretesament alliberats des del bressol, dels més petits— permeten que els espectadors prenguin part en el joc i es converteixin en poble, saludant el pas de l'emperador i apropant els personatges a alguns dels més petits, cosa que sempre funciona i ho constaten els ulls oberts com taronges dels que aconsegueixen veure'ls de prop i fins tot tocar-los.
- Explica la directora que el projecte va néixer per ser escoltat com un conte radiofònic en petites peces de cinc minuts. I em sembla que és d'aquí d'on parteix la falta de definició actual de l'adaptació escènica. En canvi, s'hi han abocat uns remarcables recursos pel que fa a l'escenografia i el vestuari. La cambra del palau és austera, però un joc de petites pantalles a l'estructura modular de fons permet donar dinamisme a les referències inicials a altres personatges universals de ficció com la Caputxeta, el Llop, Moby Dick o en Patufet.
- Els músics intervenen en directe, i també caracteritzats com personatges de la cort, en el mateix escenari. I està molt ben aconseguit el taller dels sastres, amb les peces de cosir, el fus i un armari de bobines de fils de colors. El vestuari és l'element més aconseguit de tot l'espectacle. Un vestuari fantasiós, gairebé de luxe, juntament amb una perruqueria de gran acoloriment, que remarca el contrast entre la nuesa metàforica a què es refereix el conte i l'opulència que l'envolta amb els que viuen de gorra ensabonant el poder.
- Visualment, el muntatge, de tot just cinquanta minuts, deixa la sensació d'un espectacle digne, de música suggerent, però que hauria pogut tenir un resultat més ric i potent si hagués estat capaç de deixar que l'emperador caminés tot sol i si s'haguessin dotat tots els altres personatges d'autèntica vida pròpia per explicar-se i mostrar-se al poble que els escolta tal com són.
- «La Lluna d'en Joan», de Carme Solé Vendrell. Adaptació teatral de Teatre Nu. Intèrprets: Núria Crosas i Francesc Mas. Escenografia i titelles de Teatre Nu. Confecció caps titelles i llunes, pintura i acabats escenografia: Carme Solé Vendrell. Vestuari de Teresa Solà. Tema musical 'La Lluna d'en Joan' de Jaume Escala. Altres temes musicals d'Oriol Canals i Ricky Falkner. Direcció de Víctor Borràs. Setmana Internacional Llibre Infantil, Auditori Centre Cultura Contemporània Barcelona (CCCB), 26 gener 2007. Jove Teatre Regina, 20 novembre 2008. Preu: 9 euros. A partir 5 anys.
- La il.lustradora Carme Solé Vendrell va escriure, il.lustrar i publicar el 1982 el conte 'La Lluna d'en Joan'. Com que aquí anem lents, cal que hagin passat vint-i-cinc anys perquè es demostri la capacitat d'adaptació a diferents registres que pot tenir una obra feta amb rigor des del principi. Si el conte, en el seu suport tradicional en àlbum, ja és un dels que es poden passejar pel món amb els pinzells ben alts —i encara més amb motiu d'una setmana internacional del llibre infantil que té com a promotora la Fira de Frankfurt a Barcelona [gener 2007]— aquesta adaptació teatral té tots els ingredients perquè també pugui ser un espectacle sense fronteres, perquè les lingüístiques són fàcilment adaptables.
- La companyia Teatre Nu ha fet aquesta adaptació i no s'ha limitat a posar un parell d'actors narradors sobre l'escenari sinó que ha jugat amb tots els elements que li possibilita l'escena: el llenguatge plàstic, la música, el gest, el so, la llum, el color, l'escenografia... El muntatge, vist primer exclusivament a l'auditori del CCCB durant dues funcions i després en gira, té les possibilitats d'obtenir encara més bons resultats dels que ha obtingut en aquests passis de cortesia si, tard o d'hora, es pot representar en cartellera en alguna de les programacions de teatre per a tots els públics.
- 'La Lluna d'en Joan' explica la història d'un fill de pescador el pare del qual perd la salut al fons del mar. El petit, amb l'ajuda de la Lluna, aconsegueix rescatar del fons la salut malmesa i retornar els colors al pare. Tothom voldria poder aconseguir un dia posar la lluna en un cove. I com que al teatre tot és possible, ni la lluna ni el cove fallen a la temptativa.
- Sinopsi aparentment senzilla, però que la companyia esprem detall per detall amb una remarcable construcció de titelles de diferents mides que donen una visió de llunyania i proximitat, de petitesa i de grandesa, segons el que els narradors van introduint. Tant aquest titelles, com la lluna o altres elements escenogràfics —en la confecció dels quals ha col.laborat la mateixa autora-il.lustradora— han estat elaborats amb un respecte profund per les il.lustracions del seu àlbum. Un ajustat treball sonor fa que el conte se segueixi no només per la vista sinó també per les indicacions de la banda sonora, les onomatopeies o les insinuacions musicals, cosa que el fa apte, gairebé, per a una programació que vol introduir els públic petit en la música.
- L'espectacle d'encara no una hora té la virtut dels bons espectacles per a tota mena de públics. Els veterans el segueixen amb la capacitat més profunda d'interpretació que tenen, i els més petits i novells s'encaterinen amb el personatge, que es fa gran i es fa petit i que torna a fer-se gran i torna a fer-se petit, i segueixen la història que se'ls fa comprensible des d'edats molt baixes si tenim en compte que el text de Carme Solé Vendrell transgredeix una situació quotidiana: generalment són els petits els que estan al llit quan no es troben bé i són els pares qui els cuiden.
- En aquest cas, és el petit el que ha de cuidar el pare, però a més ho ha de fer amb enginy i valentia, jugant-se la pell, creient que la Lluna només vol el seu bé i llençant-se al fons del mar amb l'ajuda de la mateixa Lluna per obtenir el que ni la Seguretat Social ni cap Mútua Privada, segurament haurien pogut obtenir. Ah!, i sense llistes d'espera. N'hauria de prendre nota d'aquesta fórmula fantàstica la conselleria de Salut i, de passada, n'haurien de prendre també nota els que tenen les regnes dels teatres públics per acollir un espectacle que no hauria de quedar com una nota d'escalfor i sensibilitat enmig de l'hivern cultural.
- «La Bella Dorment». Guió de Joan Guaski. Basat en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guaski. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical.
El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.
- El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.
- El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.
- A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.
- La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.
- L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.
- Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.
- Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.
- I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?
- «Garrick». Guió: Tricicle. Intèrprets: Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Escenografia: Sebastià Brosa i Laura Garcia. Il·luminació: Lluís Martí. So: Tarek Rayan i Ricardo González. Vestuari: Anna Güell. Atrezzo: Tero Guzmán, Rosa Solé i Tito Sánchez. Màscares i attrezzo: Elisa Ramos. Música: Pere Bardagí. Música adicional: Jaume Vilaseca i Fred Heatherthon. Locucions: Jordi Brau i Joëlle Mulachs. Efectes especials: Enric Masip. Direcció: Tricicle. Barcelona, Teatre Poliorama, 30 octubre 2008. A partir de 7 anys.
- Diuen que David Garrick, a més de ser un actor de primera fila popularíssim del segle XVIII, tenia el do de la comèdia fins al punt que els metges de l'època, com si fossin curanderos, recomanaven els seus espectacles.
- ¿S'imaginen els CAP's de l'Institut Català de la Salut, els Centres de Salut de la Seguretat Social, les consultes dels metges privats i els serveis d'urgències dels hospitals receptant, amb aquella lletra de metge que no s'entén —i després diuen que les criatures han perdut molt en cal·lígrafia i ortografia— els espectacles del Tricicle com una medicina tan o més miraculosa que la de Lourdes?
- Si els espectadors hi van per prescripció facultativa o no, no ho sé, però el Tricicle arrossega masses com molt poques companyies ho fan en els temps que corren, tan tocats per la crisi. I un comença a sospitar que sí, que els metges de capçalera comencen a canviar la punxada maleïda, la píndola de dos colors i la baixa celestial a causa de l'estrés per una bona funció de riure garantit del Tricicle.
- Això és el que ofereixen els tres veterans actors, mims i també els tres seriosos còmics posseïdors de l'estil escènic més universal que ha donat el teatre català des de mig segle passat ençà.
- Amb aquest espectacle, fa la impressió que el Tricicle ha fet com Joan Miró. De la mateixa manera que el pintor va començar esbossant els primers quaderns de dibuix i els primers quadres a partir de les claus clàssiques de l'art que havia après i que intuïa i, després, es va anar reduint ell mateix a la mínima expressió fins a arribar a una mena de minimalisme colorista però ple de significats i d'expressivitat interna, el Tricicle ha passat al llarg de la seva trajectòria per espectacles de més pes escenogràfic, de més gruix argumental unitari, fins a arribar a aquest 'Garrick', fet de gags diversos, que es basen en la mínima expressió, sense perdre tampoc gens del seu contingut espaterrant que, amb el seu permís i sense que serveixi de precedent, jo anomenaria de profund teatre filosòfic i d'introspecció psicològica.
- En el fons de l'humor del Tricicle hi ha una mirada irònica i entranyable a la vegada sobre la vida i l'ésser humà. Una mirada que acaba penetrant en els espectadors que es poden veure també reflectits en les actituds més ingènues i ridícules que tothom viu alguna vegada. Per això, en algun moment de l'espectacle, el Tricicle obre els llums de la platea i juga veure's les cares com si es volguessin fondre amb tots ells.
- La teràpia funciona. Primer, provocant el riure des del primer segon en què els tres presumptes metges, especialistes risoterapeutes, apareixen a l'escena. I després, no deixant ni un segon de respir en cadascun dels petits gags que integren cada gag i que formen un espectacle lligat per la referència de David Garrick i les bates blanques del Tricicle, bates que apareixen i desapareixen perquè la cosa no va només de tractament mèdic, com podrien sospitar els espectadors si es deixessin enganyar per l'arrencada.
- Si ara, aquí, els ressenyés un a un, cada gag, la cosa perdria el factor sorpresa que els espectadors han de tenir. L'espectacle té un ritme, en una hora i mitja, que no es perd en cap moment. Amb una banda sonora imprescindible i clips audiovisuals que no arriben a carregar més del compte. Hi ha troballes antològiques, de gran teatre. S'hi veu un faquir insuperable interpretat per Paco Mir; un convalescent en cadira de rodes interpretat per Joan Gràcia en la línia del clown més pur; un cavaller i genet d'hipòdrom interpretat per Carles Sans que acabaria fent esclatar de riure fins i tot la morruda reina d'Anglaterra; i gags de més llargada, el de l'ascensor, el dels lavabos públics, el de les embarassades —¿o potser hauria de dir el dels embarassats?—; els que fan l'ullet a la màgia; el del museu i la desfilada de carotes i màscares com una exposició en una galeria d'art; el gag del cambrer amb mal d'esquena...
- En fi, un guió arrodonit al màxim que delata la triple mà de l'autoria i que fins i tot deixa veure en algun moment qui és el pare de la criatura.
- 'Garrick', que amb el temps i la llarga temporada que els espera, algú encara acabarà anomenant "garranyic", convençut que "garrick" és una onomatopeia acabada d'inventar pel Tricicle, és un espectacle per a totes les edats, incapaç de ferir cap sensibilitat i capaç d'alimentar i recarregar, en canvi, les piles i les neurones dels qui han perdut el costum de riure per culpa de les circumstàncies que els envolten. Si riure és sa, riure amb el Tricicle és til·la pura.
- «Papanotes». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Joaquim Borrell, Roser Colillas, Jordi Gonzàlez, Lluna Pindado, Xavier Flores, Rocío Rivas i Bernat Cot. Escenografia: Toni Montero. Vestuari: Amadeu Ferré. Coregrafia: Isabel Millan. Assessorament màgia: Enric Magoo. Il·luminació: Iban Marquès. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Barcelona, Teatre Poliorama, 17 octubre 2008. Preu: 12 €. A partir 4 anys.
- L'espectacle musical 'Papanotes' ha obert una nova temporada del cicle Viu el Teatre, del Poliorama, la cinquena, en un moment que els seus promotors, Únics Produccions, tenen establert un conveni amb el Festival de Peralada per cinc anys en què s'encarreguen d'encetar la programació familiar del certamen d'estiu de l'Empordà
- 'Papanotes' es va estrenar, doncs, primer a Peralada i després va passar per la Fira de Tàrrega. La temporada d'aquesta tardor, els diumenges al Poliorama, és una oportunitat per poder veure com, amb una concepció aparentment senzilla, s'aconsegueix un espectacle d'un resultat digne i brillant.
- L'aparent senzillesa amaga un bon treball creatiu de fons que comença amb un guió de conte de gènere fantàstic —atenció editors, perquè aquí hi ha un material de base que es podria convertir en àlbum il·lustrat amb cedé inclòs, si és que no està en marxa ja el projecte— i que continua amb el disseny de vestuari dels set intèrprets, les set notes musicals: PapaDó, PapaRè, PapaMí, PapaFà, PapaSol, PapaLà i PapaSí, que viuen una aventura que els fa reflexionar sobre la seva relació com a grup inseparable on cadascú és imprescindible per a tots.
- Amb una banda sonora de peces musicals que barreja gèneres diversos, la història arrenca —diria que una mica a ralenti— amb la presentació de les set criatures comandades per PapaDó. Les diferències entre elles, una per distreta, l'altra per presumida, l'altra per pesada o l'altra per poca-solta, fa que el conflicte de convivència esclati i el grup, a causa d'un huracà que no se sap d'on ve ni qui el provoca, es disgregui.
- És aleshores quan s'entra en el món fantàstic poblat de monstres del qual els espectadors veuran un pop golafre i un parell de bèsties gladiadores com taps de barral que vesteixen amb cuirasses i penjolls de pots i cassoles d'alumini. És quan les Papanotes passaran pel perill d'acabar fetes mandoguilles en una olla que no es veia des dels temps dels caníbals o, dit d'una altra manera, des dels temps de Massagran.
- Només la presència d'un mag —d'un druïda, matisa ell mateix— de vestit blau i lluentons i llarguíssima barba blanca fins al peus, que recorda la tradició anglesa, poc difosa aquí, del vell Merlí, però en versió maligna, acabarà trencant amb el malefici que persegueix les inconscients Papanotes i els farà adonar de la importància de treballar en equip per aconseguir tornar al seu territori i per fer que no desaparegui per sempre el Món Musical. És precisament darrere del mag que s'amaga la sorpresa. Ull viu, doncs, a la barba del mag i a qui hi ha a sota.
- El muntatge ha prescindit d'incloure cap decoració naturalista que hauria acabat destorbant la imprescindible dosi imaginativa que hi han de posar els espectadors. Avui en dia, les imatges del gènere fantàstic ja formen part de l'imaginari col·lectiu gràcies al cinema i és molt encertat que el teatre jugui amb la guspira d'allò que no es veu però s'endevina, tret, esclar, del vestuari de disseny fashion dels personatges, el disseny dels monstres i l'olla del brou de Papanotes.
- Les peces musicals que combinen els diàlegs amb l'acció de la trama, alternen intervencions corals i algunes de solistes, que són les que creen l'atmosfera més íntima en contrast amb les de grup que són les que aporten més ritme de cos i peus al conjunt. Peça final de recordatori, essencial en qualsevol musical, i un llenguatge que, al costat d'alguns termes d'argot musical bàsic, de tant en tant deixa anar alguna petita expressió col·loquial d'argot juvenil que, de fet, no li fa cap falta perquè el guió ja s'aproxima prou i sense dificultats als espectadors que s'adreça.
- «The Cirkid. Circ Aquàtic». Grup Teatral La Fiesta Escènica. Pallaso convidat: Jhonny Bogino. Companyia acròbates masculins i femenins xinesos. Figurants i manipuladors de figures animals. Direcció de l'espectacle: Abel Martín. Barcelona, Plaça Toros Monumental, 17 octubre 2008.
- Si no fos perquè el Cirque du Soleil té la patent de ser el referent d'una altra manera d'entendre el circ, el qualificatiu es podria aplicar també al Circkid, que s'instal·la per quarta vegada a Barcelona amb un espectacle nou, aquesta vegada inspirat en les profunditats marines, després dels anteriors muntatges 'L'Esperit del circ', 'Circ de Nadal' i 'El circ dels nens'.
- La característica del Circkid és que planteja cada espectacle sota un guió de tema monogràfic i això vol dir una escenografia especial, unes accions adequades al tema i un equip d'artistes que respongui a les expectatives de cada proposta.
- En aquest cas, el guió ve de la mà de La Fiesta Escènica, sota la direcció de l'argentí Abel Martín, que ha treballat per a altres circs i companyies, i que aquí ha reunit una companyia d'artistes xinesos especialitzats en les acrobàcies que s'encarreguen dels números més tradicionals de la pista, al costat de la intervenció de diversos figurants i ajudants que manipulen el bestiari marí de grans dimensions (tortuga, tauró, ratjada, pingüí...). A més, la companyia compta amb el pallasso Johnny Bogino, amb quinze anys de trajectòria sota carpes, la més recent, amb el Circ Raluy.
- L'escenografia no se salva a primer cop d'ull de la impressió del cartó-pedra típica del parc temàtic disneylandià. Ho suavitza, però, una banda sonora enregistrada que crea l'ambientació de cada escena, una bona matisació lumínica i l'aigua que, com una bufetada directa a la llei restrictiva de les fonts municipals barcelonines arran encara de la sequera més recent, ofereix un miniespectacle de dolls que emmarquen una pista-piscina que es descobreix amb l'elevació hidràulica de la corona central.
- Els pallassos i els seus ajudants s'encarreguen de la participació dels 1.200 espectadors que caben sota la carpa del Circkid en les pauses de canvi entre número i número. Abans, un mariner que obre l'espectacle cau a les profunditats del mar on es trobarà amb personatges fantàstics que els espectadors més petits identifiquen de seguida (meduses, pops, cavallets de mar...). La coreografia i el vestuari són dos dels aspectes que converteixen un espectacle que sota l'excusa del circ acaba tenint un caràcter més teatral que no pas de pista, entre altres coses perquè la pista ha desaparegut per la gran piscina que fa de base d'algunes de les actuacions.
- Els diabolos, els cercles i la roda alemanya, el número dels barrets, l'aeri, els malabars, l'equilibri amb la moto aquàtica, els equilibris amb plats, l'estrella aèria i els contorsionistes amb cercles són executats pels artistes xinesos, elles i ells, amb la perfecció que els dóna la preparació habitual des de la infància de la seva escola tradicional. Un número de pallassos, té com a divertimento el salt de corda, amb dos adults del públic inclosos, un d'ells —fals espectador— amb sorpresa preparada que encanta i convenç els més petits i alguns adults que de debò li ha tocat la remullada.
- The Cirkid i l'espectacle Circ Aquàtic combina l'origen del circ amb l'espectacle multicolor dominat per la imatge. El ritme de l'espectacle, dues parts de tres quarts cadascuna, no decau en cap moment i té dues virtuts essencials: la rigorositat tècnica dels artistes i la fantasia ambiental que es crea amb un guió que és el que, de fet, queda més camuflat i sense gaire dramatúrgia que l'expliqui obertament potser perquè es confia en el convenciment que la imaginació val més que mil paraules.
- «El soldadet de plom». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Actors titellaires: Pilar Nieto, Xavier Ruiz, Arturo Medrano. Acordionista: Lluís Petra. Companyia Sim Salabim. Barcelona, Teatre del Raval, 12 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys.
- Hi ha una tendència en els espectadors més petits de comentar allò que veuen quan la representació és feta amb actors de carn i os o amb titelles gegants i una il·luminació oberta. En canvi, en un espectacle de llum negra, de titelles fluorescents, la sensació del color que és desprèn els transporta a la pantalla del cinema o la de la televisió i aleshores segueixen l'acció enmig d'un silenci sepulcral.
- Aquest muntatge n'és un. La versió d''El soldadet de plom' de la companyia Sim Salabim omple l'escenari fosc d'una lluminositat intensa i de personatges i objectes que cobren vida fins al punt que el somni de fons queda justificat perquè tot es belluga, tot apareix i desapareix de l'escenari, voleiant, misteriosament, per art de màgia.
- L'espectacle, amb una bona versió de guió, incideix en els valors de l'amistat, la que finalment acaben fent el soldadet i la ballarina, enganxats per la calor del foc del qual s'han salvat, però també incideix en la moralitat de la justícia: els dolents acaben sempre pagant per les seves malifetes. I aquí, el dolent és el Dimoni, una joguina tant envejosa del soldadet de plom que fins i tot el llença finestra avall, un dia de vent i tempesta, cosa que fa que el soldat de joguina emprengui un viatge d'anada i tornada.
- Molt ben aconseguits els titelles del petit nen protagonista, Guillem, que es tanca a la seva nova habitació ple de joguines, els titelles gegants del soldadet de plom i la ballarina, el gran peix que devora la figura del soldadet, l'estufa de foc i, d'una manera especial, la del Dimoni, amb carota de típic Pere Botero de guignol i cos d'acordió de pallasso de pista per caminar fent bots.
- La història se segueix des de l'inici al final amb l'acompanyament musical d'un acordionista en directe que remarca amb sensacions musicals l'atmosfera que requereix cada situació: la de la por, la de l'alegria, la de l'aventura, la de l'amor. També una sèrie de cançons en cadascuna de les escenes converteixen la versió del conte d'Andersen en un espectacle molt complet que combina la paraula ben dita amb la música i la tècnica dels titelles i la càmera negra amb un resultat que no deixa indiferent cap dels espectadors de totes les edats.
«La princesa i la formiga», d'Oriol Planes. Intèrprets: Pere Pàmpols, André de Sá Moreira. Ingrid Teixidó i Alba Teixidó (ballarina). Música en directe: Franki. Escenografia i il·luminació: André de Sá Moreira. Idea i creació: Companyia Festuc Teatre. Barcelona, Teatre Tantarantana, 5 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys.
- Amb una poètica que traspua des del primer moment, l'espectacle combina molt ben integrats diversos elements: titelles, ombres xineses, música en directe, dansa i interpretació, a més dels elements escenogràfics, bàsicament uns paraigües blancs, com el vestuari dels intèrprets, ells amb bombí, ella amb tutú, i una il·luminació que matisa cadascun dels paisatges pels quals transcorre el viatge d'una formiga obrera que no es conforma a passar-se la vida treballant de sol a sol al seu cau, o fent de guerrera o encarregant-se de l'avituallament i les provisions a les ordres de la reina manaire, i que el que vol és viure món.
- Com que ja se sap que ningú no es profeta al seu cau, la formiga en qüestió acabarà tornant a casa feta una reina, potser sense saber que ja era abans una formiga amb dots de princesa amagats. Avui en dia ja no és princesa només qui té sang blava sinó qui ho vol ser. A la del conte, però, li faltaven les ales per envolar-se més amunt, unes ales que aconsegueix gràcies a la gentilesa d'una libèl·lula generosa, un dels insectes que troba pel camí, després de passar per les peripècies d'una teranyina i la seva aranya, un escarabat que la confon amb un escarabat femella i després de viure l'aventura i el final d'un monstre que engoleix tot el que pot.
- Els titelles engrandeixen cadascun dels insectes i creen un ambient de primer pla que només passa a pla general i en diminut quan les ombres xineses mostren escenes del viatge com si els espectadors observessin el relat a llarga distància. Els titellaires manipulen els objectes, enginyosos i atractius, i formen part també de la narració, a través de la paraula o del mim, una narració que està sempre perfilada per la composició musical que crea l'atmosfera adequada de cada acció i per la il·luminació que fa costat a una treballada plasticitat que aconsegueix un muntatge per als cinc sentits. Una demostració que, en titelles, les companyies creades a Lleida, per la seva tradició, són de les que tenen molt a dir en el panorama escènic del gènere.
- «El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió de Gabi Doz. Músiques d'Albert Doz. Coreografies de Joan Maria Segura. Escenografia d'Eli i Ramon Rodríguez. Vestuari i màscares de Xevi Ribas. Il·luminació i so de Roger Guinot. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Montse Gonzàlez, Albert Doz i Roger Guinod. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.
- L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.
- Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Montse Gonzàlez, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.
- Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.
- El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.
- Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment, com a demostració que el missatge s'entén, amb petites sorpreses com per exemple una broma amb el típic crit de "culet, culet', del popular Shin Shan que passa desapercebuda perquè la generació nascuda el 2005 o el 2006 ja no el té com a referent. I és que tot va tan de pressa que el pas del temps no perdona ni que només faci un parell d'anys que s'hagi arribat al món.
- «El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Preu: 9 €. A partir 6 anys.
- Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi.
- No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que ara obre la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics.
- L'adaptació, dirigida per Maria Agustina Solé, se centra en les escenes més importants que marquen la trama de l'obra. Hi desapareixen, doncs, molts dels diàlegs més densos i se'n conserven tastos dels essencials, donant prioritat, esclar, a l'acció —tot ha de passar en menys d'una hora i mitja— i revestint d'un relleu especial el món del bosc i de les fades.
- Una partitura musical de bona factura i que l'oïda agraeix fa més forta l'aportació escènica. Un Puck (Marc Miramunt) enjogassat i enganxandís fa de mestre de cerimònies, a més de ser l'artífex de totes les trapelleries que viuran els quatre joves personatges engolits pel remolí de l'amor.
- Amb una escenografia austera, gens carregosa i eficaç, el món del bosc cobra un interès especial i els seus personatges es veuen caracteritzats per un vestuari elegant, en algun cas gairebé de petit luxe, amb aires orientals, molt propi dels contes fantàstics, que fan que Puck, Titània, Oberon o les fades tinguin un relleu destacable en cadascuna de les seves aparicions. En comparació, el món dels atenencs té una presència menys glamurosa, i, entremig, la companyia de sapastres comediants —una de les escenes més celebrades— contrasta amb la modèstia pròpia de la seva classe social.
- Aquesta diferenciació de vestuari i personalitat és, en el muntatge, una de les claus que no es podia deixar de banda. La companyia es troba amb la necessitat de donar vida a setze personatges que han d'assumir —per raons òbvies de producció— només vuit intèrprets. Sense un acurat disseny de vestuari, aquesta diferenciació acabaria sent un dels punts que podria fer desviar l'atenció dels espectadors.
- A pesar de tot, el traspàs de papers entre els mateixos intèrprets, juga també a favor del joc del teatre dins el teatre que hi ha en la trama d''El somni d'una nit d'estiu'. ¿Qui és qui, en realitat, en tota l'obra? ¿Són Titània, Oberon i les fades els personatges del somni dels atenesos o són en realitat un món de ficció amb el qual Shakespeare es diverteix i s'anticipa al temps per denunciar ja a la seva època els matrimonis forçats i per posar-se a favor de la lliure decisió de les dues noies casadores, Hèrmia i Helena? ¿I no és una picada d'ullet intencionada, en aquesta adaptació, el fet de deixar el paper de l'ase encantat en el mateix intèrpret que feia abans de pare morrut i castigador (Maties Gimeno, amb vena humorística de fons) i disposat a fer passar la seva filla per l'adreçador dels interessos creats? ¿No és més ase el pare volent forçar la filla a un matrimoni contracorrent —deuen pensar molts dels espectadors més joves— que l'ase de debò?
- Allò, doncs, que és fruit de les exigències materialistes d'una posada en escena que no es pot permetre un repartiment extens acaba convertint-se en una justificable concessió de papers amb relacions insospitades entre ells abans de començar tot l'embolic.
- En conjunt, les interpretacions musicals —com sembla que és la intenció de la companyia— acaben guanyant la partida a les interpretacions només textuals. L'onada del musical és el que ara es viu en el teatre i, com que de moment no se'n pot prescindir, sobretot pensant en espectadors primerencs, el mínim que es pot celebrar és que estigui ben treballada i que aporti un nou atractiu, sense menystenir, desvirtuar o desmerèixer el contingut de fons que hi ha en 'El somni d'una nit d'estiu'.
- «Mortadelo y Filemón». Musical basat en els personatges del còmic de Francesc Ibàñez. Guió de Carlos Martín, Juanvi Pozuelo. Argument de Carlos Martín, Juanvi Pozuelo, Ricard Reguant i José Velasco. Coreografia: Coco Comín. Escenografia: Montse Amenós. Vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Nicolás Fischtel. So: Héctor López. Disseny animacions: Daniel Mas. Disseny efectes verticals: Alberto Pastor. Disseny efectes: Joan Segura. Direcció vocal i arranjament cors: Alicia Araque i Xavier Mestres. Ajudant de direcció: Xènia Reguant. Coreografies claqué: Julia Ortínez. Assessor de màgia: Mag Lari. Intèrprets: Jacobo Dicenta, Juan Carlos Martín, Manel Barceló, Frank Dubé, Jorge Merino, Lola Dorado, Emilio Gavira, Esther Izquierdo, Ana Ruiz, Esmeralda Sanabre, Paco Molgosa, Fernando Luzuriaga, Toni Saurina, Jordi Serra, Andrés Gómez, Jordi Uriel, Javier Enguix, Oscar Martínez, Juanmi Molano, Juan Mateos, José Cerrato, Begoña Álvarez, Carmen Rodríguez, Georgina Cort. Veu en off: Toni Albà. Cos de ball: Nuria García, Mónica Montejo, Erika Quintana, Priscila Santos, Tomar Vela, Chanel Terrero, Lorena De Orte, Beatriz Sabaté. Músics: Marc Puntí. Iñaki Rodríguez, Guillem Pons, Aida Simonian, Francesc Moreno, Carles Pérez, Hilario Rodríguez, Dani Campos, Marc Mas. Direcció musical: Joan Enric Garde. Direcció escènica: Ricard Reguant. Zebra Producciones. Barcelona, Teatre Tívoli, 23 setembre 2008. A partir de 10 anys.
- El que més s'agraeix d'un musical és que estigui ben interpretat i que, al marge del seu argument i de la seva estructura, la conjunció musical i escènica acabi construint un espectacle que sigui impossible que no pugui divertir ningú. Aquest és un musical de gran infraestructura, amb un dels equips més nombrós de tots els que s'han fet fins ara. I ho és perquè no es limita a caricaturitzar uns personatges de còmic, situar-los damunt l'escenari i donar-los vida sinó que comença creant un argument, adaptant-lo als centenars de peripècies de la colla de 'Mortadelo y Filemón' i a partir d'aquí ampliar la creació amb un conjunt d'elements de primer ordre: música, vestuari, escenografia, efectes escènics, efectes multimèdia i interpretació.
- Fa cinquanta anys que el dibuixant Francesc Ibàñez va començar a publicar la primera historieta de 'Mortadelo y Filemón, agencia de información'. Era el 20 de gener del 1958, en el número 1394 de la revista Pulgarcito. L'Editorial Bruguera s'acostava aleshores al lector corrent en una època encara de penúria per la recent postguerra. La fam, la pobresa, la immigració, la picaresca i la jerarquia social eren el pa de cada dia.
- La primera influència de Sherlock Holmes i el doctor Watson va ser evident. Però amb el temps i ja per sempre, el nas de Pinotxo, les ulleres negres, el coll de camisa i corbatí, els pantalons quasi sempre vermells i la jaqueta negra és la marca de la casa protagonitzada per l'inconfusible i inimitable Mortadelo.
- Després vindria l'agència T.I.A. —una picaresca de la CIA— i els còmics llargs de més de quaranta pàgines. I després de gairebé mig segle d'aventures editorials, de traduccions a altres llengües, van arribar les pel·lícules, fins a produir-se el fenomen més recent, un dels èxits de taquilla més espectaculars dels últims anys.
- Pot semblar agosarat que, després d'aquesta llarga trajectòria, de 'Mortadelo y Filemón' es vulgui córrer el risc de portar al teatre els personatges del dibuixant i humorista Francesc Ibáñez. Però el director Ricard Reguant —avalat segurament pel seu últim bestseller 'Grease'— no té por als obstacles que es puguin presentar. I aquesta vegada ha dirigit un dels seus espectacles més arrodonits, més sensibles, i més ben tractats pels recursos que l'envolten i per l'afecte i el respecte amb què ha tractat els personatges del còmic.
- El repartiment mostra també l'avantatge de crear un espectacle musical el 2008, trenta anys després dels primers intents de musicals i el fruit que ha donat la proliferació d'escoles d'aquest gènere. El salt, en comparació als principis, és extraordinari i tots els intèrprets d'aquest musical interpreten el repertori de cançons dels anys seixanta, setanta i vuitanta, sense complexos, amb una mirada irònica i sense que caiguin en el perill que es vegi ni la caspa ni el tuf de naftalina que a vegades apareix quan es fa una mirada enrere.
- L'argument és de còmic: s'ha de representar una opereta en un gran teatre, però el fantasma del teatre fa de les seves cada vegada que algú pronuncia la paraula "maldició". Entre segrestos, històries d'amor, intrigues, traïcions i molt d'humor, l'agència de la T.I.A. té feina llarga i els seus personatges ja no paren durant més de dues hores.
- El musical té algunes escenes d'una espectecularitat escenogràfica brillant. Per exemple, la de la multiplicitat de tota la companyia en una tropa uniformada de Mortadelo, o la imitació del número de Bollywood, o les diferents sorpreses de màgia que fan aparèixer i desaparèixer, per art de còmic, en una mil·lèsima de segon, tot de Mortadelos amb diferents disfresses estrafolàries. Són especialment aplaudides pel públic les intervencions que fa el més petit d'estatura de la trepa, però no es queden enrere els principals personatges: el singular Mortadelo, el seu cap d'oficina Filemón, el professor d'invents Bacterio, el superintendent Vicente, la secretària Ofèlia o la jove i enamoradissa Irma.
- Un dels moments més interessants del musical és el de la projecció en 3D de la conversa entre Mortadelo i el seu "pare", Francesc Ibàñez, un treball d'animació que els espectadors visualitzen amb ulleres especials, que es reparteixen a l'entrada, i que produeix algunes sensacions de proximitat amb gran netedat. El cap gros d'Ibàñez animat és d'un disseny molt aconseguit. I el fet que dins de l'argument s'hagi fet aquest homenatge a qui ha mantingut en vida durant cinquanta anys totes les seves criatures permet que l'espectador relacioni el musical amb els orígens dels seus personatges que el mateix Ibàñez intenta repescar arran d'un embolic creat a l'escena entre els dos grans antagonistes, Mortadelo i Filemón, i la cobejada secretària Irma.
- Una picada d'ullet al passat i als canvis de relacions personals en cinquanta anys. Una picada d'ullet també a allò que abans no hauria passat per la censura —un casament de ficció homosexual—, malgrat tractar-se d'un còmic, i allò que ara s'erigeix en bandera de suport a un col·lectiu que encara busca el seu lloc de normalitat en la societat. 'Mortadelo y Filemón' no és només la banda sonora d'una època sinó també el testimoni d'un temps que els més joves tenen ara l'oportunitat de veure en vinyetes i en clau de còmic.
- «Spamalot». Musical original d'Eric Idle i John Du Prez. Versió d'El Tricicle a partir de la pel·lícula 'Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores', de Monty Python's. Adaptació de Max Berlin i Pol Biel. Intèrprets: Jordi Bosch, Marta Ribera, Fernando Gil, Sergi Albert, Julián Fontalvo, Josep Maria Gimeno, Jesús García, Xavi Duch, Sara Pérez, Toni Viñals, Ruben Yuste. Cos de ball: Adriada de Robles, Gemma García, Cristina Domínguez, Pascual Ortí, Pablo Ibáñez, Ander Arabolaza, Michelle Marier, Graciela Monterde, Susanna Muntassell, Karin Baathe, Jacques Vidal, Gorka Gueracenea, Gonzalo Larrazábal. Veu en off: Pepe Rubianes. Músics: Oscar Salvador, Anna Ibáñez, Guillermo Navarro, Laia Martí, Mokoko Furukawa, Antonio Rocosa, Sergi Riera, Juan Diego Fidalgo, Albert Reguera, Narcís Vidal, Celia Cristina Palma, Enric Mestre i Santi Carcasona. Música de John Du Prez i Eric Idle. Coreografia de Francesc Abós. Escenografia de Carles Pujol. Vestuari de Carles Solé. Perruqueria i caracterització: Toni Santos. Il·luminació de David Pujol i David Bofarull. So de Francisco Grande. Direcció musical de Juan Diego Fidalgo. Direcció d'El Tricicle. Barcelona, Teatre Victòria, 17 setembre 2008.
- ¿Què hi ha fa un actor com Jordi Bosch en un musical com aquest? Doncs, això: la seva ja extensa trajectòria, prolífic en gèneres, li serveix en safata l'oportunitat de demostrar —potser de demostrar-se a ell mateix— que és capaç de sortir del registre dramàtic i entrar sense dificultats en el registre còmic i, a més, musical. I ho ha fet de la millor manera, de la mà d'El Tricicle, amb una parella femenina protagonista d'alt voltatge, l'actriu i cantant Marta Ribera —encara cueja la Sally Bowles de 'Cabaret'— i un repartiment que, en conjunt, ofereix un dels espectacles més agraïts i sucosos de la rentrée teatral. 'Spamalot' bascula en un mesurat equilibri entre la bogeria desenfrenada i el rigor escènic de fons.
- El guió també busca aquest equilibri entre l'original i la marca del Tricicle. Musicals predecessors i pel·lícula a banda, la versió que ara es pot veure aquí per primera vegada, amaga petites guspires que desvelen el segell de l'autoria. Un mim (inicis del Tricicle), uns compassos de 'Mar i cel' (homenatge a pioners del musical català), una picada d'ullet al recent musical 'Grease' (germanastre per part de productora de 'Spamalot'), la veu en off de Pepe Rubianes (sempre íntim amic de Déu i de la platea), un salpebre de La Cubana (presentador i diverses escenes caricaturitzades) o les referències constants al Paral·lel, que s'acaben convertint en el cop de gràcia local —feta l'excepció dels compassos de sardana, per cert, molt aplaudits— gràcies al selecte cos de ball, també a algunes peces musicals en les quals excel·leix, evidentment, Marta Ribera, i uns grams de picaresca cabaretera i molinera amb participació inclosa d'un innocent espectador de primera fila.
- Amb tot això, és fàcil imaginar com s'hi inclou un rei com el rei Artur i un personatge de ficció com la Dama del Llac o un personatge mític com Lancelot i la resta de cavallers. Un mestre de cerimònies situa el personal amb unes senzilles nocions històriques per saber on som (Edat Mitjana, el sant Grial i tota la pesca). És prou sabut, per estudis molt actuals, que el nivell de coneixements que tenim, diuen, no és dels més brillants del món. I no s'ha d'obviar que les llegendes artúriques poden ser molt conegudes entre la població anglosaxona, però els mediterranis, si en sabem alguna cosa, és per les nocions en fascicles que ens han anat donant les pel·lícules del gènere i també per la presència dels seus personatges i els seus amulets poderosos —l'espasa Excalibur, la pedra màgica...— que últimament s'han multiplicat com pans i peixos per les pàgines de les novel·les de gènere fantàstic.
- 'Spamalot' fa ús del recurs de la ironia capgirant allò que s'entén com a versió oficial de la història. I la ironia només té sentit si es coneix el terreny que es trepitja i que es vol capgirar. Superat, doncs, el test de coneixements, l'acció de la història de l'espectacle es mou a un ritme sense aturador, amb intervencions amb més ganxo que unes altres, però cap de sobrera, amb uns canvis escenogràfics que no deixen espai per al repòs i, sobretot, amb una interpretació coral, musical i de l'orquestra que acontenta els entesos i sona bé per a la gran majoria.
- El Tricicle ha retallat algunes escenes, potser les més truculentes, de l'original. Un esquarterament, el del Cavaller Negre, i també les accions més criminals del conill menjacavallers. Espaterrant, el mag volador de l'escombra que apareix com un coet de falla valenciana! L'opció de la direcció fa que el musical acabi tenint un cert caràcter d'humor blanc, de sàtira light, i que el típic humor anglès de segons quins diàlegs caigui en la xarxa de la prudència perquè arribi millor, segurament, a tots els públics. En canvi, la treballada i espectacular escenografia, dos enormes merlets a banda i banda d'escenari, les intervencions del cos de ball i les interpretacions solistes cobren un reforçament especial que ho compensa i que, per descomptat, encaterina els espectadors, siguin de la generació que siguin, però d'una manera especial els més joves.
- El Tricicle, d'això, en sap un pou, i com diu en un moment donat el rei Artur, ¿quina necessitat hi ha d'anar a Broadway si tenim aquí el que tenim amb el nostre Paral·lel? Santa innocència! Com que d'il·lusió també es viu, ni que sigui una mica, 'Spamalot' és una injecció d'optimisme i de mirada al futur, que ja convé, sense menystenir el passat. Seria rodó del tot si els promotors no haguessin caigut en el model tant en voga avui en dia de musicals "made in Gran Via madrilenya" i haguessin apostat per fer un musical català —de llengua i producció— sense por a exportar-lo més endavant on fos i en la llengua que fos. Sigui com sigui, i serà ben merescut, l'èxit de 'Spamalot' sembla més que garantit.
- «Quidam» Cirque du Soleil. Direcció escènica: Franco Dragone. Director de creació: Gilles Ste-Croix. Guia i fundador: Guy Laliberté. Escenografia: Michel Crête. Disseny de vestuari: Dominique Lemieux. Director musical i compositor: Benoit Jutras. Coreografia: Debra Brown. Disseny il·luminació: Luc Lafortune. Disseny de so: François Bergeron. Músics: Director i teclats: Jim Bevan. Guitarres: Sébastien Thériault. Cel·lo: Josée Campeau. Bateria: Daniel Gullaci. Teclats i saxofon: Hammadi Bauard. Violí: Sébastien Savard. Cantants: Dalyane Dumas, Ella Bangs i André Boileau. Artistes de pista diversos segons cada funció. Plataforma Marina del Fòrum, Barcelona, 11 setembre 2008.
- La plantada de la carpa del Cirque du Soleil a l'esplanada del Fòrum sempre és una notícia ben rebuda pels milers de seguidors que té aquesta multicompanyia escampada per diverses ciutats del món a la vegada.
- En aquesta ocasió, com que l'espectacle 'Quidam' ja porta dotze anys de rodatge i en fa vuit que es va presentar a Barcelona, el gener del 2000, els espectadors catalans poden sentir el que se sent sota la carpa mare, la carpa originària del Cirque du Soleil, que no és blanca com les de les altres infraestructures, sinó amb les franges típiques de les carpes antigues de circ.
- En vuit anys, ¿què ha canviat de 'Quidam'? Pràcticament res. La banda sonora continua sent un dels ingredients que enganxa des del primer moment. Els efectes d'il·luminació i els escenogràfics continuen captivant els espectadors. Els diferents números segueixen l'esquema típic dels espectacles del Cirque du Soleil, però, això sí, amb els artistes renovats de les funcions de fa vuit anys.
- 'Quidam', per als qui vulguin fer memòria, és aquell espectacle que beu de les fonts pictòriques amb una picada d'ullet als quadres de Magritte i amb un personatge fantasmagòric sense cap a la pista amb un llarg abric i un paraigua. Només això ja converteix el singular concepte de circ amb una espectacular simbologia que no fa res més sinó activar la imaginació de l'espectador.
- Hi ha, a 'Quidam', tota l'essència del circ, amb l'ofici extraordinari dels millors artistes del món en aquest moment. S'hi pot veure la roda, els diàbolos amb les malabaristes i acròbates i joveníssimes xineses, el número dels cèrcols en l'aire, els cinc jugadors de cordes, els de la corda volant, les acrobàcies de cadireta, i els cossos voladors, arriscats, creuant-se en la cúpula de la carpa amb el mig mortal dels aiiis de sempre i l'equilibri pendent del moment just d'agafada de les mans i els canells.
- El número de pallassos d'aquest 'Quidam' és confiat a Toto Castiñeiras, argentí, que es guanya la concurrència tot sol i fa la seva participació interactiva amb el públic. Els clowns del Cirque du Soleil és el número que, en aquest i en altres espectacles posteriors, més difícil ho ha tingut la companyia per aconseguir trobar substituts que estiguin a l'alçada de la força poètica dels Macloma, una comparsa de pallassos que diria que eren fa vuit anys el principal ganxo de tot l'espectacle.
- A 'Quidam' apareixen diversos personatges que protagonitzen la trama que uneix tots els números: l'Home sense cap, la petita Zoè, l'Aviador, el Clown, Diana The Target, el mestre de cerimònies John i l'agressiu cap rapat Boum-Boum. Entre tots ells, una jove que està enfurismada i avorrida perquè li sembla que ja ha vist tot el que havia de veure en aquest món, no troba sentit a la vida. El seu món s'esfondra. I així és com es troba en l'univers de Quidam. Un personatge intenta seduir-la mostrant-li les meravelles i les pors que fan de balança de l'existència. De fons, l'home sense cap, amb paraigua, en una cantonada, un anònim qualsevol entre una multitud, potser el cos del subconscient de cadascun dels habitants de la Terra.
- En conjunt, 'Quidam' retorna a ras de carrer amb el surrealisme de Magritte i fa una mirada a la vegada nostàlgica i futurista amb els enginys mecànics com la roda que recorda Leornardo da Vinci. En el fons del missatge de l'espectacle de 'Quidam' hi ha la incertesa de la humanitat que passa de puntetes per un planeta cada vegada més ferit de mort per la mà de la mateixa humanitat.
- «La Ventafocs». Dramatúrgia basada en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Sandra Abert, Susana Rubio, Oscar Jarque i Fredi Badell. Cançons de Benjamí Conesa. Escenografia de Jordi Pahissa. Direcció de Josep Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 7 setembre 2008. Fins al 28 de setembre. Preu: 8 €. A partir 3 anys.
- Ni cal ser presentadora de televisió ni fer-se la cirurgia estètica per trobar un príncep, blau o de color catxumbo. Charles Perrault, en la seva versió, ho va deixar ben clar pels segles dels segles amb 'La Ventafocs', un conte procedent de la rondallística popular xinesa, amb desenes i desenes de versions arreu del món, però sempre moralista, conservador i tradicional fins al moll de l'os, que ha superat tots els embats revolucionaris: ni el 68, ni la igualtat de sexes, ni el divorci, ni la proclama feminista han pogut amb La Ventafocs.
- I així és com tutors, contistes, mestres, pares i mares d'arreu del món transmeten el conte amb les mateixes claus del millor Charles Perrault i els germans Grimm de l'època. Òpera, ballet, cinema i teatre han fet de La Ventafocs una cosina germana de moltes generacions.
- La madrastra —nom més que lleig i que ara les circumstàncies han fet canviar pel de "segona mare"— és una mala pècora, les germanastres són un parell de bruixes consentides, la Ventafocs és dotada per la bellesa dels déus i afavorida pels poders de la fada. I el regne té un príncep conco que no s'espavila fins que troba la Ventafocs. Tenint en compte que, en els últims temps, l'ofici de padastre i de madastra s'ha estès com la pòlvora, 'La Ventafocs' requeriria ben aviat una revisió de fons, sobretot per a lectors més petits. Esclar que, un conte és un conte, i cadascú en pot treure la conclusió que més li convingui.
- La companyia Catacrac en fa també una versió particular que no fuig de l'esquema previst, però hi aporta alguns elements escènics destacables. El més sonat, que el paper de les dues germanastres el fan dos actors, con en els millors temps de Shakespeare, i que de seguida són filustrats per la concurrència més menuda que ja veu venir que la cosa va de broma.
- El guió manté els eixos principals del conte conegut aquí i a la major part de la cultura occidental. Només els alemanys, per exemple, no hi fan aparèixer una fada. I també hi inclouen un ocell que guia el príncep, com a ànima de la mare morta de la Ventafocs. La versió teatral de Catacrac fa una constant interpel·lació cap a la platea, que demostra que coneix el plantejament, el nus de la història i el desenllaç des de que té ús de raó. Incorpora un parell o tres de cançons, perquè el teatre d'avui en dia si és musical és més teatre. I utilitza la clau de l'humor per dotar d'una certa distància la impossibilitat de transgredir els esquemes tradicionals.
- Quatre intèrprets fan tots els papers de l'auca, dels quals, hi surten sempre guanyant els de la Ventafocs i el príncep, autèntics protagonistes, amb quasi petó de pel·lícula inclòs. I una escenografia lleugera, escumosa, efectiva, aconsegueix un espectacle que té el seu súmmun quan un parell de petits voluntaris han d'ajudar la fada, que proporciona carruatge, vestit i sabates de vidre a la Ventafocs, a fer de cavall i cotxer de la carrossa per anar al ball.
- A veure qui, un dia, s'atreveix a descontradir Charles Perrault i converteix "la" Ventafocs en "el" Ventafocs, les germanastres en un parell de pillastres, i el príncep conco en una princesa rosegaaltars sense gaires atributs que encara busqui parella i descendència desesperadament. No oblidem que la realitat, molt sovint, supera la ficció.
- Més crítiques anteriors Teatre En família
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page