CLIP DE TEATRE

[En família]

[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>

Segueix a @andreusotorra

«REbufaplanetes» Creació de Pep Bou. Intèrprets: Pep Bou i Isaías Antolín. Escenografia: Castells de Cardedeu. Il·luminació i so: Antoni Vladimir i Jep Vergés. Attrezzo: Joan Valldeperas. Vestuari: Rui Alves. Música original: Ferran Martínez Palou. Suport en la direcció: Marta Carrasco. Direcció: Pep Bou. A partir de 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 27 juny 2009.


Les bombolles de sabó són un element escènic tan fràgil que posen sempre entre l'espasa i la paret aquest mag del multicolor i la fantasia que és Pep Bou. La fragilitat, ell ho sap, li pot jugar males passades. Un escenari massa ressec, un ambient poc humit, un corrent d'aire traïdor entre bambolines, una densitat de públic no adequada —per poc o per massa—, i una colla de circumstàncies tècniques més fan que l'espectacle de Pep Bou sigui sempre, si no únic, almenys sí que estigui exposat a l'atzar i al perill de la rebequeria de la física, la química i, anava a dir la quàntica, en honor a la teoria de Plank, però ho deixarem en la màgia, això sí, en la màgia sense truc, sense conills amagats ni mocadors a la màniga, totalment transparent, sense enganys innocents de cap mena, honesta i lliure.


Fa més de vint-i-cinc anys que Pep Bou, a partir d'un entreteniment infantil tan senzill com el de bufar i fer bombolles en una pipa d'aigua i sabó —no sé si és conscient que, per influència o no de la seva llarga trajectòria, la pràctica de fer bombolles és una de les activitats més instaurades en les aules catalanes dels escolars més petits—, investiga i porta a l'escenari allò que té tots els aires d'una atracció de pista de circ, però que ell converteix en espectacle teatral narratiu dominat pel color, la sorpresa, l'ai ai ai que esclata, i el risc sense xarxa.


En aquest quart de segle, Pep Bou ha voltat mig món, per no dir el món sencer. Ara fins i tot té parada i fonda a Port Aventura amb un espectacle especial, perquè els temps han canviat i no cal oblidar que va ser Joan Font i Comediants qui va donar el tret de sortida als espectacles del parc d'atraccions. En els seus espectacle, li dóna suport, amb gallineta inclosa en el programa de mà, la marca de detergents KH-7 —que sembla més aviat el nom d'un submarí nuclear—, i després d'aquesta temporada d'estiu al Teatre Poliorama de Barcelona, l'esperen novament els espectadors de Hong Kong, entre altres indrets del planeta, perquè el seu llenguatge de bombolles és del tot universal i no requereix ni doblatge ni traducció simultània.


'REbufaplanetes' és el compendi dels seus números amb les bombolles més espectaculars: les raquetes de tenis, les pales de ping pong, el colador quadrilàter, els coladors quadrats grans, la taula del laboratori, el bufador de gas —que sobre l'escenari fa pensar en l'espurna de l'incendi del veí Liceu—, els cercles, els tubs de vidre... Tot un laboratori amb aigua, amb renovació d'humitat constant —molta humitat sisplau, però la justa—, amb sabó líquid i, segons en quins casos, com ell mateix va admetre a l'acabament, adreçant-se al públic el dia de la funció d'aquest comentari, molta paciència. I és que les bombolles són senyores i no només demanen silenci sinó que no volen atabalament.


L'espectacle 'REbufaplanetes' té un finíssim argument escènic. Per això Pep Bou, el professor Tornabous de la cançó, s'acompanya d'un ajudant de laboratori que, amb ell, acaben formant la típica parella de clowns seriosos, el trapella i l'espavilat, papers que sovint s'intercanvien ja sigui ruixant-se amb els aspersors del líquid de sabó o bé volent imitar l'un el que fa l'altre o jugant amb el públic que, sobretot el de les primeres files, sent inevitablement el plugim fresc més a la vora que els altres.


La participació d'una espectadora també forma part d'un dels números de l'espectacle en una picada d'ullet al típic número romàntic del pallasso que s'enamora a primer cop d'ull i que acaba oferint un record de la seva petita aventura. En aquest cas, en comptes d'una flor, el professor Bou regala un petit flascó de vidre —segurament que de sabó líquid per fer bombolles— a la seva admirada.


Música original per a l'espectacle, un inici del professor encara amb camisa de dormir i estrenyacaps i una història que va prenent cos mentre es fabriquen les diferents bombolles, les més grans, les més petites, les de globus, les de núvol, les bessones, les que s'apleguen, les fumadores, les juganeres, les artesanes —com la que fabrica un llum d'aranya digne d'una pel·lícula d'època i de palaus reials—, que integren un espectacle que continua deixant amb els ulls oberts i bocabadats els petits espectadors que s'hi troben per primera vegada i que no decep mai els espectadors veterans, malgrat que n'hagin vist les sensacions que desprèn més d'una vegada.


De les primeres proves amb un tub de vidre i una palangana d'aigua i sabó fins ara ha plogut molt. Des del 1982, quan Pep Bou, amb Pep Parès (el de la Pirena, sí) i Manel Barceló (el Sr. Nil, sí), entre altres, havien corregut, durant quatre o cinc anys, per places i escenaris amb una companyia d'animació anomenada Pa de Ral, Pep Bou viu entre bombolles de sabó.


A la dècada dels noranta, en un taller que aleshores ell tenia —¿a Granollers, si no ho recordo malament?—, va començar a experimentar amb elements tècnics més sofisticats a l'escenari, com les pantalles que li permeten crear murs de colors fets d'una capa transparent de sabó. No és en va que els seus orígens siguin de formació arquitectònica i la seva passió artística, la plàstica i les arts visuals. Quan m'ho va explicar —i ara em sento un privilegiat d'haver estat segurament dels primers a entrar en el seu laboratori de secrets—, encara en el temps del principi de la seva troballa, Pep Bou semblava viure la dèria d'un professor il·luminat que sap que ha trobat la fòrmula, però que li falta transmetre-la perquè tothom l'entengui.


Després de la seva trajectòria internacional, dels seus diversos espectacles com el clàssic 'Bufaplanetes' en el qual s'inspira aquest 'REbufaplanetes', dels premis que ha rebut i del respecte i admiració amb què és rebut sempre que s'instal·la novament aquí, no hi ha dubte que Pep Bou no només ha sabut transmetre el seu invent a tothom sinó que els que el segueixen i els que s'hi incorporen de nou se l'han fet seu i se'l senten gairebé com un patrimoni artístic propi que els fa una mica més savis i una mica més feliços... ni que sigui bufant i fent bombolles.




«Stomp» Creació de Luke Cresswell i Steve McNicholas. Ballarins, músics i intèrprets: Paul Bend, Aideen Gallagher, Nathan Conroy, Laetitia Lawrence, John Sawicki, Richard Jay Samson, Troy Sexton, Sarah Lasaki, Philip Batchelor, Hugo Cortes i Keith Middleton. Stomp Productions i Glynis Henderson Productions. Direcció: Luke Cresswell i Steve McNicholas. Teatre Victòria, Barcelona, 26 juny 2009.


Com a mínim, a hores d'ara, la productora diu que té mitja dotzena de companyies que simultàniament ofereixen aquest espectacle arreu del món. Feia cinc anys que no es deixaven veure a Catalunya i ara ho han fet fugaçment durant tres setmanes, al Teatre Victòria, amb noves cares, nous elements instrumentals i, si cal, més humor.


Vet aquí la matèria primera dels intèrprets, músics i ballarins de l'espectacle: escombres, tapes de cubells d'escombraries, els cubells d'escombraries de mides grans i petites, pals, sorra, arròs, rajoles, aigua, piques de cuina, encenedors Zippo, bosses de plàstic, plàtans amb les seves pells descloses com a element principal, capses de mistos, fulls de diari, sabates singulars de claqué... i, me'n deixo, incorporacions recents: llaunes i pneumàtics. Les exigències de l'espectacle els ha portat a consumir fins ara, diuen, unes 50.000 capses de mistos —els mistos més val no comptar-los!—, unes 30.000 escombres, uns 20.000 cubells, uns 10.000 pals... Són dades tòpiques, si voleu, però necessàries perquè l'espectador es faci càrrec a l'avançada de les característiques de l'espectacle.


Per la productora d'Stomp, en gairebé vint anys, han passat un centenar d'artistes que han actuat en més de quaranta països —dues de les companyies tenen residència habitual als Estats Units—, i compten amb una audiència fins ara, segons dades de la mateixa productora, d'uns 14 milions d'espectadors.


En la seva actuació a Barcelona, els d'Stomp mantenen el seu esperit d'humor. Pot ser que l'espectador entri a veure l'espectacle pensant que en sortirà amb el cap com un timbal. Doncs, no. La pressió acústica és —increïblement— moderada. ¿S'hauran fet grans o és que el món actual no vol soroll? Fins i tot hi ha seqüències de so suau, suavíssim, en què l'espectacle afluixa expressament el ritme, per reprendre'l de seguida, esclar, amb una nova pujada de tensió.


Els intèrprets —la veritat és que un no se sap ben bé com qualificar-los: ballarins, practicants de hip-hop, músics, actors, performers... fins i tot, en un moment donat, malabaristes!— hi aboquen sang i fetge, cos i ànima, i suen la cansalada en un espectacle d'una hora i mitja llarga, amb bisos previstos, com manen els cànons d'un concert, que manté una línia narrativa, de diàleg entre els intèrprets, confegint també una sèrie de caràcters de cadascun dels vuit intèrprets: el forçut, el que pateix buylling però se surt sempre amb la seva, les dues noies que no volen quedar enrere dels més pinxos i els que acompanyen les accions dels dos líders del grup.


L'escenografia de l'espectacle és, si un activa la imaginació, com un decorat de cuina per a una família de gegants. De les plaques metà·liques pengen olles, pots, plats, coberts i utensilis de tota mena, una estructura que els intèrprets utilitzen en un dels seus múmeros per enfilar-s'hi com homes aranya i fer-hi una de les seves actuacions.


La percussió mana tot l'espectacle, una percussió, però, que passa des de l'entrada amb el fregadís gairebé silenciós de les escombres fins a l'estridència dels cubells d'escombraries. Els diversos sons són, en certa manera, l'abecedari d'un diàleg mut que, sense paraules, estiren i arronsen, perden i guanyen, juguen i enganyen, creen, en definitiva, una partitura que a segons quins melòmans poc proclius a tendències populars, els posaria, segurament, els pèls de punta.


És impossible sortir-ne indiferent. 'Stomp' arrossega auditoris per la seva energia interpretativa, la seva passió escènica, la seva capacitat de combinar una branca de la música amb el resultat escènic a partir de la modèstia dels elements que utilitzen. La nit d'estrena, com a cloenda, un gest d'homenatge a Michael Jackson, amb l'audició d'una de les seves peces més populars, que va fusionar intèrprets i espectadors del Teatre Victòria, el mateix dia que el món anava ple de la notícia de la mort sobtada de l'anomenat Rei del Pop.




«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8 €. A partir 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009.


Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.


Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.


Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.


És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.


El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.


L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.


La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.




«L'aneguet lleig», de Hans Christian Andersen. Adaptació: Roser Contreras. Música: Ramon Contra. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo i Ariadna Suñé. Escenografia: Julià Farràs i Marc Garcia. Vestuari: Roser Contreras. Il·luminació: Sergi Pardo. So i llums: Jaume Edo. Direcció: Roser Contreras. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 31 maig 2009. A partir 3 anys. Preu: 9 €.


La faula sobre l'autoestima vinculada al presumpte poll d'ànec gris que neix d'una posta de set pollets —set en el conte original, aquí només tres perquè som al teatre— i que acaba descobrint que és un poll de cigne, ha tingut, al llarg del temps, tota mena de versions, tant literàries com audiovisuals. 'L'aneguet lleig' és, però, un dels pocs contes que no permeten gaires variacions ni gaires bromes fàcils i és també un dels que els seus adaptadors respecten més en els eixos bàsics.


En un viatge iniciàtic, una fugida de la granja on ha nascut per culpa del complex de lletjor o inferioritat per ser diferent, l'anomenat aneguet lleig coneix món, el petit món que envolta la granja, i va recobrant la confiança en ell mateix gràcies als personatges —el bestiari que troba pel camí— que li fa veure que ser diferent —de color i de maneres de fer— no vol dir ser lleig.


El viatge iniciàtic, però, no li ha de servir només per valorar allò que té, que sovint no és només l'aspecte extern, sinó sobretot l'intern, sinó per descobrir que els seus orígens —per culpa d'una covada d'ous furtiva— no és entre el món dels ànecs sinó entre el regne dels cignes.


L'ensucrament del conte, tan habitual a l'època, forma part de la filosofia de Hans Christian Andersen, influïda notablement pel seu propi passat personal. Andersen, d'origen molt pobre poc assumit per ell mateix i homosexual en un temps gens fàcil, no va acabar de trobar el seu espai fàcilment. La circumstància, però, de l'aneguet lleig, no està tampoc exempta d'un cert origen biològic que l'autor devia treure de l'experiència de l'època. Diuen que els pollets de cigne, quan surten de l'ou, tendeixen a aproximar-se, per buscar la protecció materna, cap a l'espècie que tenen més a prop. Així s'explica, doncs, que l'aneguet lleig —que no és realment un aneguet— es trobi lligat a la mare ànec i no trobi a faltar el seu cordó umbilical amb la mare cigne.


Com tantes vegades passa, Hans Christian Andersen s'avança al temps sense conèixer el que després vindria. Si l'aneguet lleig, en lloc de sortir de l'ou dins del corral, hagués nascut en una maternitat —suposant que els ànecs nasquessin en una maternitat—, es podria dir que protagonitzaria, per la seva veterania, un dels primers casos de canvi de pares i d'identidat de nadó. I de la mateixa manera que negligències com aquestes han trigat a vegades anys a ser descobertes, aquí el protagonista del conte ho fa en un espai de temps literari, que va des del moment que abandona el corral fins que arriba al llac dels cignes.


L'adaptació de Dreams Teatre aconsegueix refondre moralitat i contingut literari en un muntatge ben trenat que compta amb una bona interpretació dramàtica i musical, una escenografia suggerent i gens sofisticada i una representació del bestiari de corral —el pollastre, la gallina, la mare cigne, la mare ànega, els aneguets, dos corbs i una granota— que, amb un vestuari i unes màscares que potencien el bec, però que semblen extretes de la Commedia dell'Arte, fan que els personatges es converteixen aviat en figures humanes, entre la mímica i els titelles.


Dreams Teatre poleix amb netedat tant els diàlegs com les lletres i la música original, un aspecte que ajuda també a seguir la trama amb interès, no només per la presentació escènica —a vegades amb escenes que semblen números de clown— sinó per la seva interpretació.


L'adaptació es permet algunes picades d'ullet en els diàlegs entre els diversos personatges del bestiari. Hi ha una identificació molt clara, doncs, amb la realitat social contemporània que els espectadors primerencs copsen de seguida i que els veterans reben amb la transcripció que permet l'experiència. Per exemple, la trobada amb un parell de corbs serveix per aportar a l'espectacle una picossada de la delinqüència de carrer. I les aparicions del pollastres i la gallina graten en el racisme i la discriminació.


Cada vegada més 'L'aneguet lleig' és una mirada metafòrica que ajuda a entendre a respectar la diferència, des del moment de néixer. I aquest aspecte potencialment educatiu del conte de Hans Christian Andersen, s'entén des de molt aviat. Si, a més, es presenta amb la sensibilitat poètica i la creativitat que hi ha aportat Dreams Teatre, l'espectacle és un dels més recomanables vistos aquesta temporada per a tota mena d'espectadors.




«La troupe, circ a tot ritme», Boni & Cia. Músics i pallassos: De Mortimers. Trapezi de balanç: Lola (Cia. Lorrojo). Equilibris mans a mans: Cia. Los 2Play. Corda fluixa i malabars: Biel Roselló (Cia. Solfasirc). Presentador: Jordi Juanet 'Boni'. So: Xavier Carbonell. Direcció de Jordi Juanet 'Boni'. Jardins Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 maig 2009. A partir 3 anys. Preu: 12 €.


Encara és fresc l'espectacle que Jordi Juanet 'Boni' va presentar al Teatre Poliorama en solitari. Ara dirigeix aquest muntatge de circ sense lona, als jardins del Teatre Nacional de Catalunya —a la sala Tallers, si plou— on fa també de mestre de cerimònies i on només repeteix un tast del seu anterior espectacle, el de l'orquestra amb tres voluntaris del públic, a part d'una fugaç passejada amb monocicle que, sobre lona protectora de la gespa, no admet gaires filigranes.


El muntatge de circ reuneix una sèrie d'artistes provinents d'altres companyies i disciplines, però units per un fil comú. Boni refà la història de ficció de 150 anys dels seus avantpassats —italians, esclar!—, gent de circ de tota la vida, i va presentant cada número relacionat amb el passat familiar dels artistes.


El públic, en grades i en semicercle, és davant d'un escenari a peu pla amb tarima elevada que situa els músics al capdamunt, els encarregats d'una banda sonora que té tant de pes en el guió com els números que es van representant. L'utillatge, nostàlgic i espectacular a la vegada, destaca amb l'aparició d'una camioneta atrotinada, pròpia dels anys trenta, que porta alguns dels artistes que arriben tard, amb una mirada als orígens del circ i els artistes de fira ambulants. Moltes maletes al voltant de la gespa per remarcar també aquest caràcter nòmada dels artistes de circ.


El guió tendeix a reforçar l'humor, fins i tot en segons quins números de malabarisme, la corda fluixa, l'equilibri o el trapezi. Però en cap moment s'hi veuran els pallassos tradicionals de pista sinó que aquests formen part del mateix repartiment de la troupe. És a dir, tothom fa un doble paper: el de la seva especialitat i el del pallasso.


Un número de l'abellot que ni l'insecticida aconsegueix eliminar crea situacions esperpèntiques en alguns dels espectadors; una equilibrista despistada —carn de pallassa— porta la batuta de la companyia Els 2Play, un grup que barreja la perfecció equilibrista amb l'humor de pista. Música malabarista, número innovador de pilotes i claqué, amb la nova tecnologia electrònica, i una orquestra que s'encarrega dels efectes musicals que fomenten la imaginació dels espectadors, i un número de música percussionista i "naturista" amb DeMortimers, amb una composició que se serveix només de les mans i de les carns de cadascú, cul, pit i cuixa. La picaresca de la trapezista Lola, de la companyia Lorrojo, protagonitza més d'una picada d'ullet a les males intencions adultes.


El circ viu un moment dolç, tot i que fa bé de no refiarse'n. Obertura del Festival Grec; maduresa i èxit del Trapezi de Reus i, després, de Vilanova; consolidació del festival de pallasses d'Andorra; caps de setmana amb espectacles escampats per diversos escenaris; factories estables; temporada estable del Circ Cric amb Tortell Poltrona al Montseny; futur prometedor amb l'espai d'assajos del Fòrum... La incorporació dins el cicle El Nacional Petit, d'aquesta disciplina és un pas més cap a la normalització o, com a mínim, cap a la possibilitat de donar sortida a un sector nombrós en artistes que sovint, fins ara, ha tingut més acollida fora que aquí.




«El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Oriol Macià, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé. Coreografies: Eva Hernández. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 9 maig 2009. A partir 5 anys. Preu: 9 €.


A palau, un palau de cartó-pedra instal·lat al Jove Teatre Regina, tothom fa l'orni i per no caure en desgràcia diu que veu el que no existeix. Darrere de la visió il·luminada hi ha uns sastres estafadors que diuen que fan vestits que no fan o que regalen vestits que no cobren. I un pensa que l'afer macarrònic del govern valencià d'aquests dies que ha esquitxat el PP, s'assembla a la història del conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Tothom veu les factures pels vestits del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, però a l'hora de mirar-li els vestits ningú no veu d'on provenen i on van a parar els diners.


Fer veure el que no hi ha és l'arma dels estafadors de guant blanc. I, si no, un altre exemple: ¿on són els diners de les hipoteques que s'han multiplicat i multiplicat formant cada vegada una pilota més grossa i que han acabat fent esclatar la bombolla immobiliària? Uns sastres —aquests, constructors de pic i pala més que de fils i vetes— van fer creure als banquers que hi havia pisos on tot era erm. Els banquers van tenir un miratge —convertit en pistrincs fàcils— i els van deixar els diners inflats del valor d'aquells pisos inexistents. I ara no hi ha ni pisos ni diners, sinó solars plens d'herbes i esquelets de ciment.


Tot això pot ser que li vingui a l'espectador al cap —em refereixo a l'espectador madur— mentre veu aquesta nova versió teatral d''El vestit nou de l'emperador' —per cert, la segona versió de la temporada que ofereix el teatre per a infants i joves si recordem que se'n va estrenar una altra al Teatre Nacional de Catalunya de concepció totalment diferent—. La de la companyia La Trepa reposa molt en el fons moral del conte, en el text, malgrat que no hi falten les peces musicals, i això fa que l'espectacle només funcioni d'una certa edat —com més alta millor— endavant.


I és que, en el fons, el conte dels Andersen, que segurament van treure d'alguna anècdota carnavalesca o picaresca de l'època que devia córrer de boca en boca popular, té un rerefons més apte per a un públic ja fet que no pas per als primers espectadors.


Aquí, però, la companyia ha intentat que els personatges, la narradora que llegeix un llibre de contes i que només apareix al principi i al final —en una mena de pròleg i epíleg— supleixin aquesta frontera que es produeix entre la comprensió de l'experiència i la doble lectura i la comprensió neta i clara dels més petits. Una escenografia de peces Exin gegants i molt de teatre de la imaginació: això és un vestit... però no es veu. I aquí hi ha la dificultat de representar aquest conte per a espectadors molt petits, que tenen molt clar que allò que no es veu, s'imagina, i on caldria veure que no hi ha vestit de debò, ells, en realitat, l'hi veuen.


La versió actualitza també els interessos creats que mouen l'emperador a viure pendent dels seus vestits i els seus capritxos (guerres a tort i dret, impostos sense mesura, luxes i fastos). Hi ha un capità que sembla extret d'un museu de cera soviètic, una ministra d'estat que sembla extreta d'un dels escons de Brussel·les, un servent que transporta al perfil del gremi en els contes clàssics, gent del poble, l'emperador, que protagonitza un número de clown amb el servent mentre el vesteix amb les sabates a les mans i els guants als peus, i l'estafadora professional, una sastressa amb dots de venedora de contractes telefònics per via directa.


Diuen els creadors de l'espectacle que pretenen que els petits espectadors preguntin, qüestionin, interroguin i obtinguin respostes dels més grans. Res més encertat. Pregunten, qüestionen i obtenen respostes, a dins i ja a fora del teatre.


No és un espectacle, doncs, que els ho posi fàcil. Per això és preferible que se n'abstinguin els que no tenen encara cinc o sis anys, com a mínim. La resta poden imaginar que són, per una hora, com l'infant que innocentment crida entre la multitud: "L'emperador va nu!". Bé, en aquest espectacle, nu, nu, no hi va, sinó en calçotets i samarreta. I és que Andersen no va pensar que una cosa és la lectura i una altra el teatre. ¿Quina criatura innocent cridarà un dia al Parlament de la Generalitat Valenciana que el president Camps va nu, ni que, potser per amagar els vestits del cas Gürtel, es presenti al seu escó també en calçotets?




«Traces». Creació original de Shana Carrol, Isabelle Chassé, Patrick Léonard, Faon Shane, Gypsy Snider, Sébastien Soldevila i Samuel Tétreault. Intèrprets: Antoine Auger, Antoine Carabinier-Lepine, Rapahel Cruz, Geneviève Morin i Philip Rosenberg. Coreografia: Shana Carroll i Gypsy Snider. Entrenaments acrobàtics: Sébastien Soldevila. Il·luminació: Nol Van Genuchten. Escenografia: Flavia Hevia. Vestuari: Manon Desmarais, Josianne Legrand. Vídeo: Paul Ahad. Creació butaca acrobàtica: Héloïse Bourgeois. Assessor equilibris: Howard Richard. Direcció artística: Shana Carroll i Gypsy Snider. Companyia Les 7 doigts de la main. Teatre Tívoli, Barcelona, 2 maig 2009.


El fenomen del Cirque du Soleil ha propiciat la creació d'altres companyies, amb alumnes seus o artistes convidats de les seves carpes en algun dels espectacles, que segueixen ara un camí similar pel que fa a l'estratègia de circuit i filosofia de treball artístic.


És el cas de la companyia Les 7 doigts de la main, d'escola quebequesa també, amb un nom tan enigmàtic com senzill d'origen perquè obeeix al fet que en van ser 7 els fundadors. Actualment tenen tres espectacles simultanis en gira internacional: Loft (2002), Traces (2006) i La vie (2007). I per això, en la reposició de Traces al Teatre Tívoli de Barcelona, només repeteix un dels cinc integrants que van debutar al Mercat de les Flors, dins el Grec'08 (Raphael Cruz).


De formació de gimnàstica artística tots cinc —quatre nois i una noia Generació dels 80—, l'espectacle Traces aprofita les aptituds i els recursos dels seus components. És com si s'haguessin aplegat, posem per cas, a la plaça dels Àngels, de Barcelona, davant el Macba, i haguessin decidit oferir un espectacle entre la dansa, el teatre, el circ i la música, amb pilotes de bàsquet, amb monopatins, amb patins en línia, amb números de dansa acrobàtica, amb una mica de rap, una mica de hip-hop, amb acrobàcies cos a cos, amb acrobàcies en cèrcols i altres filigranes per l'estil. En temps més precaris i idealistes, les companyies d'aquesta mena naixien al carrer. En temps de benestar social, proteccionisme global i màrqueting artístic, les companyies es creen al laboratori dels productors.


L'espectacle de Les 7 doigts de la main respira ingenuïtat i una evident mirada cap a la infància. Una projecció de vídeo que serveix per fer-hi dibuixos d'escola bressol avançada, s'encarrega de passar imatges dels cinc artistes, encara criatures de xumet. Però han crescut, i la vida —com diu la cançó— "porta problemes" i també riscos, un dels quals pot ser que el món, de cop i volta, sembla que faci aigües i que calgui aprofitar els últims moments que queden per viure'l en un refugi on cadascú pot fer allò que faria si sabés que esgota el seu temps de vida.


L'escenografia ajuda a crear un ambient romàntic, nostàlgic, rònec, que podrien ser unes golfes de mals endreços: hi ha un piano tunejat amb fustots vells, que ja el voldria Pascal Comelade per fer una de les seves performances, una butaca de braços que sembla que tingui cos i ànima i que serveix per representar un solo de la noia del grup, que és el més poètic de tot l'espectacle, i que un publicista amb vista hauria de contractar de seguida per fer-ne un spot de promoció de la lectura.


Un micro penjant fa que els cinc es presentin a l'auditori, com si inscrivissin els seus perfils personals al Facebook, escrits a la pantalla de l'infern de l'escenari. Els cinc artistes es mouen àgilment, amb gestos suaus, sense aquell ritme frenètic que sembla que impulsi segons quins ballarins. Tots cinc exerciten l'equilibri i el malabarisme com si sortissin a fer footing pel barri. La seva honestedat —o picaresca de guió, qui sap— fa que en un els números d'aquells que s'anomenen "cada vegada més difícils", el dels cèrcols xinesos, l'hagin de repetir dues i tres vegades si —els 7 dits són humans— no l'encerten a la primera.


Ja dins el circ de pista, dos números marquen l'espectacularitat més remarcable: la roda alemanya, gairebé impecable, a càrrec d'un dels nois, i l'acrobàcia a la corda penjant, protagonitzat per la noia, sense protecció de cap mena. En conjunt, fa la impressió que aquests set dits de la mà no tenen pressa, potser perquè són joves, molt joves, i que no pretenen omplir un espectacle que sigui de llarga durada per justificar el preu de l'entrada. En tenen prou amb una hora i quart, amb un guió narratiu sense gairebé paraules, prim com un tel de ceba, però que té el do de la frescor de la primera volada i, per això, un es tem que amb una inevitable data de caducitat o, el que és el mateix, un inevitable relleu constant dels seus integrants, com ha passat ara, en només uns mesos de diferència des de la seva primera estada a Barcelona.




«El soldadet de plom i altres contes d'Andersen», de Josuè i Joan Guasch. Intèrprets: Josuè i Joan Guasch. Il·luminació: J.G. Carbonell. So: Tito Calvo. Escenografia: GK Escena. Vestuari: La Mamma. Guasch Teatre, Barcelona, 2 maig 2009. A partir 5 anys. Preu: 8 €.


Aquest és un dels espectacles més austers que els germans Guasch han programat per al públic familiar. Però la mateixa austeritat és el que fa que guanyi en intensitat teatral i que, només amb dos intèrprets, els mateixos autors del guió, aconsegueixi amb la representació que fan de diversos personatges una singular sessió de contacontes basats en relats de Hans Christian Andersen, en la qual s'alternen des d'El rossinyol', passant per 'El soldadet de plom' —el que dóna cos a l'espectacle— fins a 'El que fa el vell de casa sempre està bé'.


Amb la tècnica del teatre dins el teatre, els dos germans Guasch, convertits en la parella de ficció Patric i Patrac, vinguts del planeta Brètol, evolucionen progressivament cap a un espectacle de clowns sense artificis, mostrant als espectadors com s'elaboren les històries per ser explicades i fent a la vista els canvis de vestuari o simplement de màscares que transporten l'imaginari, en un instant, d'un paisatge a un altre: des del pescador del conte del Rossinyol, fins a la mare i el petit que juga amb el soldadet de plom, o al mateix soldadet de plom i la seva aventura amb la ballarina, per acabar amb una encertada i molt ben interpretada seqüència del conte 'El que fa el vell de casa sempre està bé', on els dos actors, només amb la paraula i una bona dosi de mim, fan una sèrie d'imitacions dels personatges i del bestiar que el vell protagonista intercanvia camí de casa.


En menys d'una hora, l'espectacle passa de la decisió que la humanitat ha de prendre sobre si vol ser esclava de la tecnologia (un rossinyol mecànic que s'espatlla) o de la natura (un rossinyol fidel a l'emperador que no esgota mai el seu refilet). I també explora les conseqüències de no estar mai content amb el que es té i de la bona fe i la poca prudència inversora del vell que surt de casa amb un cavall, que canvia per una vaca, que canvia per un xai, que canvia per un gall i que canvia finalment per un sac de patates i que acaba perdent bous i esquelles per una aposta sobre el resultat de les seves decisions. Els petits espectadors s'hi impliquen plenament, sobretot perquè els Guasch juguen amb uns contes que, per ara i tant, són matèria de coneixement dels més petits, ja sigui a casa o a l'escola.




«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. A partir 3 anys. Preu: 12 €.


Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.


I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.


Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.


També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.


Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.


I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.


Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?


I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.


'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.




«El Mikado», de Gilbert & Sullivan. Dramatúrgia: Ramon Molins. Intèrprets: Belén Alonso, Begonya Ferrer, Albert Garcia, Ramon Molins i Víctor Polo. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Espai escènic, vestuari i estris: Carles Pijuan. Escenografia: Xevi. Coreografia: Marc A. Fontquerni. Direcció musical: Sònia Rodríguez. Direcció escènica: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 abril 2009. A partir 5 anys. 9 €.


Si William Schwenk Gilbert i Arthur Seymur Sullivan (Gilbert & Sullivan, per als amics), llibretista i compositor anglesos del segle XIX aixequessin el cap i vegessin el seu Mikado convertit en una paròdia dels vaquers de l'oest, els agafaria un cobriment de cor.


Però de la mateixa manera que Stephen Sondheim pica l'ullet a l'espectador incloent una peça —la popular dels ocells— en el musical sanguinari 'Sweeney Todd', aquí es manté el fons del conflicte de l'opereta, s'adapten les lletres i s'ambienten els principals personatges en un poblat anomenat Titipú City que sembla extret dels decorats històrics dels spaghetti western d'Esplugues City.


La paròdia no acaba amb això. El Mikado es el Mick Hado, el fill del Mikado és Billy The Poo, el pringat lladre de bestiar és nomenat Sheriff Ko, l'espavilat és Pooh Bah, la vella vídua és Katisha O'Kallahan, la noia és Calamity Yum, i les cabareteres del Saloon són les Dalton, la Peep i la Pitti.


Al Far-West, a Colorado, es prohibeix el flirteig fora del matrimoni sota pena de mort ipso facto. Quan a Titipú City arriba el fill del governador que ha fugit del ranxo per no haver-se de casar amb la Katisha, l'embolic comença el joc del penjat, entre el banyut Sheriff i el jove Billy.


El muntatge inclou algunes de les peces musicals de l'original d''El Mikado'. L'espectacle té l'avantatge de ser una picada d'ullet als més grans que recorden la versió catalana de Dagoll Dagom, del 1986, al Teatre Victòria, situada al Japó, al país de Xauxa, amb un inimitable Ferran Rañé, i la seva reposició de fa quatre anys, al Teatre Apolo. I per als espectadors novells, els dóna les claus principals del conflicte amb un llenguatge trangressor i una mirada més còmica que mai d'acord, de fet, amb les regles de l'opereta, un gènere satíric que alterna música i text, nascut a finals del segle XIX a les places cultes de Viena i París, i que Gillbert i Sullivan es fan seva i li donen una personalitat anglosaxona.


Aquest Mikado vaquer —al llarg d'un segle se n'han fet verions de tots colors, des de el colonialisme britànic al gagsterisme de Xicago—, té un bon ritme dramatúrgic i musical, i algunes escenes proporcionen un notable atractiu entre els espectadors més petits. No hi falta la participació d'un voluntari del públic que s'ha de veure clavat a la paret, com si fos un vulgar blanc de Buffalo Bill, esquivant els trets de quatre inexperts amb el revòlver que, malgrat tot, tomben tots els pots de llauna a cada tret. On posen l'ull, posen la bala. I aquesta metàfora es pot aplicar també a la feina de la companyia que presenta un espectacle de factura ben acabada on n'hi ha per llogar-hi cadires.




«La llegenda de Sant Jordi». Text de Dani Cherta. Intèrprets: Diana Oliveras, Jordi González / Sergi Clark, Magda Puig / Anna Bertran, Cesc Cornet / Xavi Torra. Escenografia: La Roda i Magda Puig. Coreografia: Jordi González. So i il·luminació: Ramsés Moraleda i Dani Cherta. Vestuari: Jordi González i Eugenia Mañas. Direcció: Dani Cherta. Producció La Roda. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8 €. Barcelona, 4 abril 2009.


Aquesta versió de la llegenda de Sant Jordi se situa a la vila de Montblanc, respectant l'apropiació que n'ha fet la tradició catalana, on cada any també s'hi representa, dins de la Setmana Medieval, una macrorecreació amb uns 200 intèrprets. El relat de Sant Jordi, que tanta fortuna ha fet aquí i en altres indrets, fins i tot en algun de musulmà, procedeix del recull de 'La llegenda Àuria', escrita per Iacopo da Varazze, el segle XIII. L'espectacle teatral, esclar, és més sintètic. Amb la princesa, una mainadera, el cavaller, el pare de la princesa i el drac n'hi ha prou per posar en escena els eixos bàsics de la llegenda.


La singularitat del muntatge és que els personatges interactuen dins un relat que parteix d'un jove bibliotecari que és sorprès per un llibre de llegendes que parla, un recurs senzill que no caldria allargassar més del compte i que permet entrar en el món de la llegenda amb la incorporació còmica dels principals personatges, tots amb la memòria a can Pistraus, sense que recordin el seu paper, i amb un rei curt de vista i un drac que amb prou feines sap fer por, ni amb ullals ni amb flamarada i que, a més, pel que sembla, va ben tip perquè ni tan sols té la intenció de tastar la pell de la princesa, tot i que el que li correspondria és provar de cruspir-se-la de cap a peus.


Buscar les tres potes al drac, com es fa en el muntatge, és una de les maneres d'esquivar el típic argument tan conegut per les múltiples versions que la llegenda té en cada racó de món. Per això, un espectacle teatral com aquest, amanit amb peces musicals, presenta els personatges com a peces d'un trencaclosques que es va construint per acabar protagonitzant, amb tots els tòpics de rigor que deixen empremta en una generació darrere l'altra, l'escena clau de la llegenda: la mort del drac, l'escarritx de sang i la florida d'una rosa.




«El follet i el sabater». Música, guió i escenografia de Lluís Petra. Intèrprets: Pilar Nieto i Lluís Petra. Vestuari: Ana Parera. Direcció: Lluís Petra. Companyia Sam Salabim. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 4 abril 2009.


Abans que els comerciants xinesos omplissin magatzems i botigues amb parells de sabates de tota mena, tothom sap que hi havia els follets que van conèixer els germans Grimm i que, segons ells, havien ajudat un artesà sabater, segurament alemany, ja en edat de jubilació, a quedar bé amb la poca clientela que li quedava.


La història per a titelles i intèrprets d'aquesta versió aprofita els elements bàsics per crear un relat de rerefons ecològic i també que parli dels oficis que es perden —o que ja s'han perdut— i dels artesans que desapareixen —o que ja han desaparegut—, sense aprenents que els heretin.


Amb una escenografia plàstica molt suggerent, la trama es desenvolupa en dos espais: el bosc màgic i l'obrador del sabater. Un arbre i un mussol personificats descobreixen que un personatge tenebrós penetra al bosc per explotar-ne la riquesa natural.


Amb una bona interpretació, tant dels dos personatges de carn i os com dels titelles que manipulen, el muntatge incorpora diverses peces musicals, d'arrel cèltica les més boscanes, i més barroques les del personatge que condueix una màquina industrial, un artefacte-robot amb un cuc vigilant de mecanisme sorprenent.


Espectacle també de sensacions, amb petits trucs de màgia que fan aparèixer sabates gràcies als pòlvors del follet que viatja del bosc fins a l'obrador del sabater. La posada en escena aconsegueix un retrat gens artificiós dels personatges del sabater i el follet, que sedueixen els espectadors, a més de crear una atmosfera càlida al servei d'un final ecològicament positiu.




«Baobab», de Marc Hervàs. Adaptació cançons: Júlia Mora. Intèrprets: Arnau Vinós i Júlia Mora. Músics enregistrament banda sonora: Bakus Keïta, Miguel Serna, Aura Porta, Toni Vilaprinyó i Cor de Teatre (Banyoles). Escenografia, titelles i màscares: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Teresa Solà. Direcció musical: Júlia Mora. Direcció escènica: Marc Hervàs. Companyia Microcosmos Teatre. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Teatre del Raval, Barcelona, 8 març 2009.


Espectacle musical amb titelles, però també amb una important participació dels dos titellaires que no només manipulen els diferents personatges que van apareixent en el relat sinó que interpreten en directe les cançons que formen part de la fusió que es fa entre la cultura africana i la de rebuda.


'Baobab' és un espectacle poètic i ple de sensibilitat, que posa en primer pla una qüestió tan actual com el de la immigració en pasteres, amb una companyia de prop de vint titelles, la majoria gegants, alguns de personatges fantàstics, que apareixen progressivament per il·lustrar les velles històries que una família africana immigrant amb pastera explica al nadó que ha nascut en alta mar.


Escenogràficament ben resolt, fet de peces mòbils que representen els diversos espais, amb una il·luminació molt matisada que diferencia entre els diversos espais dels relats, compta amb una interpretació a caixa oberta, no pas en càmera negra, que fa que actor i actriu, a través de les veus amb què identifiquen els diversos titelles —tots amb elements i ressonàncies de la cultura escultòrica i artesanal africana—, o les cançons que interpreten, algunes en la llengua africana original, acabin guanyant un paper important de la posada en escena.


A l'ombra del baobab, o a l'ombra del record del baobab del poblat que han deixat enrere, la família d'immigrants rep a la pastera el nadó amb les cançons dels seus avantpassats i les rondalles dels griots que els reunien.


La banda sonora enregistrada, interpretada per la banda de música africana Kolomba i altres músics col·laboradors en l'espectacle, té l'atractiu afegit d'incorporar instruments tradicionals africans de percussió, combinats amb el contrabaix, la guitarra i la flauta travessera i la intervenció, en dues peces, del cor a cappella, amb cantants del Cor de Teatre de Banyoles.


Tot plegat aconsegueix un espectacle que detecta un treball rigorós de fons per part dels seus creadors, Arnau Vinós i Júlia Mora, fundadors de la jove companyia Microcosmos, amb només tres anys justos de vida, i amb la intenció de fer amb titelles espectacles musicals innovadors que barregin diverses disciplines i que incideixen a la vegada en qüestions que condicionen la societat universal.




«In situ» Espectacle de circ creat per Boni i R. Llull. Intèrpret: Boni (Jordi Juanet). Tècnic: DJ Mau. Vestuari: Pilar Albadalejo. Direcció musical: Pep Pascual. Direcció escènica: Marceline Kahn. Companyia Boni. A partir 5 anys. Preu: 12 €. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 març 2009.


Malgrat la llarga trajectòria de Boni com a artista de circ —ha estat un dels integrants de la companyia Boni & Carolli durant prop de vint anys i ha actuat en diverses gires internacionals— aquest és el seu debut en solitari amb un espectacle que es basa en un guió dramatúrgic que furga en la vida del mateix personatge i crea un altre personatge de ficció que ha passat per diverses experiències professionals, però que, en el fons, allò que vol ser és un cantant de rock dels de guitarra, moto Harley Davidson i jaqueta de cuir negra.


L'espectacle beu de les fonts de la pista de circ que Boni ha trepitjat durant anys i porta a l'escenari convencional alguns dels números d'acrobàcia que ell mateix pot executar i ho fa aquí amb un estil personal i suggerent: boles, bitlles, rodes de bicicleta... sempre amb la complicitat del tècnic, DJ Mau, a qui integra en el guió des del primer moment en el joc de la típica parella de clowns que són com la nit i el dia, però que es necessiten per complementar-se.


La introducció de cada número segueix una trama històrica que Boni explica molt sintèticament, des dels anys seixanta fins gairebé l'actualitat, des que volia ser artista, amb participació al Festival d'Eurovisió inclòs, passant per la seva faceta de ciclista en el Tour de France, fins que desvela clarament que la passió de la seva vida va ser el grup de rock que va formar els anys vuitanta i que rememora en un número musical amb la participació activa d'uns quants voluntaris de la platea.


Sempre amb un tractament humorístic, Boni va recorrent cadacuna de les seves etapes i recrea, sobretot, les seves peripècies ciclistes amb el Tour amb una sèrie de temptatives, amb màquines de tota mena, com la de tres rodes de joguina per a criatures, o una roda de bicicleta equipada amb esportives.


La banda sonora té un paper important en tot l'espectacle, que passa des del clima de silenci inicial perquè el tècnic DJ no té el CD amb les sintonies sinó que el porta Boni a la butxaca, fins al concert de rock amb instruments invisibles que són, malgrat això, tocats amb nervi i convenciment pels músics improvisats de la banda que ha format.


'In situ' és una mirada fresca i gens nostàlgica al polifacètic món de l'artista de circ i una aposta per mantenir l'esperit de la pista sobre l'escenari teatral. Guió, il·luminació, música i interpretació conformen un bon espectacle que no cau en tòpics i aconsegueix adreçar-se als espectadors primerencs des d'una òptica adulta, picaresca i irònica que fa que connecti també, sense complexos, amb els més grans.




«Tarzan el musical», de Rafel Brunet. Versió lliure basada en el personatge d'Edgar Rice Burroughs. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maxi Silvera, Maria Bel, Mònica Maculé, Luís Canet, Jordi Serra, Rafel Brunet / Chechu Moltó, Chanel Terrero i Albert Garcia. Escenografia: José Carrasco i Oriol Úbeda. Vestuari: Yvonne Berchtold. Col·laboració coreogràfica: Aixa Guerra. Direcció artística: Rafel Brunet. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Direcció musical i arranjaments corals: Robert Greenhill. Companyia Va de Bòlit. A partir 5 anys. Preu: 9 €. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 març 2009.


Temps d'efemèrides sobre Charles Darwin per recordar que el mite literari de Tarzan, creat per Edgar Rice Burroughs el 1914, és precisament el símbol no científic sobre l'evolució i el darwinisme social. Aquest musical és una creació que té en repertori la companyia Va de Bòlit, amb seu a les Illes, i que en la seva estada al Jove Teatre Regina de Barcelona ofereix l'oportunitat de fer reviure als espectadors primerencs, que ja coneixen el personatge per altres mitjans, una versió d'allò que es fa amb els mites: donar-los una nova vida i una nova trajectòria.


En aquest cas, però, la versió de Rafel Brunet —director, actor, acròbata, cantant i ballarí—, posa sobre l'escenari els principals protagonistes de la vida de ficció de Tarzan: la jove Jane, el mico Kongo, que és el pare de la mona Xita, i els elements fantàstics de la selva que converteixen el musical en un cant a la protecció i la salvació de la natura.


L'espectacle té tres elements clau: l'escenografia, que acaba sent un personatge més, amb les plantes que parlen i la recreació d'una selva poblada per éssers fantàstics; la coreografia coral, amb diversos números musicals de ball que aconsegueixen moments de brillantor molt acolorida; i la banda sonora, que tant inclou peces pròpies com algunes de muntades amb fragments a base de mix max d'altres musicals o sintonies conegudes.


Amb aquests tres elements a la màniga, la companyia ho arrodoneix amb un vestuari molt elegant i poètic, peces de titella, com les plantes del bosc, o el titella gegant albí que representa la mona Xita, i unes interpretacions musicals en solitari que, en algun cas, són les que pateixen d'alguna desigualtat en comparació amb les corals.


I malgrat totes aquestes virtuts, fa la impressió que el musical arrossegui alguns grinyols que, mínimament polits, arrodonirien un espectacle que compta amb un bon potencial de base. Un dels grinyols és el ritme de l'acció, que tendeix a prendre-s'ho amb una certa calma entre escena i escena. Falta vibrar-hi una mica més, ni que durés deu minuts menys l'espectacle. Sí, d'acord, un és conscient que la producció és de les Illes i que a les Illes el ritme és tranquil, però sobre l'escenari aquesta calma corre el perill de convertir-se en parsimònia i de fer perdre l'interès central de la història de Tarzan, que és, se suposa, l'objectiu del muntatge.


L'altre grinyol és la comprensió del relat a través de les peces musicals: hi falta una mica més de claredat vocal, una claredat vocal que també es detecta en segons quines escenes dialogades i que cau en un hàbit massa estès de falta de cura en la llengua com a eina de comunicació que forçosament ha de connectar de manera neta amb els espectadors. La tan reclamada dicció —no gens menyspreable ni que soni a clàssica— faria molt de bo a algunes de les intervencions.


A banda d'això, el muntatge va creant un interès progressiu i fins i tot aconsegueix una burxada emotiva quan l'explotador del bosc s'enfronta al mico Kongo i, aparentment, el mata d'un tret de fusell. No cal dir que les baralles entre Tarzan i el mateix personatge explotador aconsegueixen el clímax màxim d'interès i per als més grans, el toc sensual i d'enamorament fisic entre Jane i el músculets Tarzan és una picada d'ullet al vell lema, reciclat aquí en: fes l'amor... i no malmetis la selva.


I com que és un musical que integra diversos llenguatges, hi ha també picossades de circ, amb les acrobàcies que hi fa el mateix Tarzan (Rafel Brunet), en un número de trapezi amb cèrcol molt ben executat que arrenca els aplaudiments de la sala. No cal dir que les aparicions de Tarzan aferrat a la liana no desmereixen aquesta faceta de pista de l'actor i que el crit de la selva ressona en diverses ocasions per tota la platea i fa mèrits per fer-se gairebé tan popular com aquell "He mort el llop!", de 'Terra Baixa'. Al cap i la fi, Tarzan no mata l'explotador de la selva, però sí que és indirectament culpable que un arbre carnívor se l'empassi vestit de cap i peus sense deixar-ne ni la carn ni els ossos.




«La princesa granota». Guió de Martha Carbonell i Josuè Guasch. Música i lletres: Marc Parejo. Intèrprets: Bruna Pino, Josuè Guasch, Joan Guasch i Josep Calvo. So: Jaume Gómez. Escenografia: GK Escena. Vestuari: Kremena Atasanov. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Germans Guasch. A partir 3 anys. Preu: 7 €. Guasch Teatre, Barcelona, 7 març 2009.


Basat vagament en el conte d'origen escocès, 'El príncep i la granota', que els germans Grimm van popularitzar, aquell del príncep blau que vivia castigat en la pell i l'ànima d'una granota fins que una princesa lletja com un pecat l'allibera del malefici, la companyia Guasch Teatre fa un gir geogràfic i de gènere i situa 'La princesa granota' en un espai oriental clarament àrab, com si fos un conte extret de 'Les mil i una nits', i fa que la granota encantada sigui Jamila, una princesa hereva filla del reialme del sobirà Kalam, que no s'entén en seu germà del reialme veí, el sobirà Kalim.


Aquest, per afany de poder, acaba segrestant Jamila per forçar un casament de conveniència amb el seu fill, un talós i manotes que l'únic que aconsegueix és convertir en granota la donzella. Però l'heroi de la pel·lícula, Saïd, un príncep vingut de més lluny en qualitat de promès de la noia, s'enfronta als delinqüents segrestadors, després de passar per una sèrie de proves perilloses, i gràcies a la possessió d'un elixir de la fetillera que va xiular el segrest a Kalam, acabarà vencent Kalim i, gairebé sense saber com, es converteix en l'artífex de l'alliberament granotaire de Jamila i el seu retorn a l'estat humà.


Un mecanisme escenogràfic senzill, però eficaç, permet que els diferents personatges apareguin i desapareguin d'acord amb les exigències del guió, algunes vegades amb efectes de fum i tot, per art de les pocions màgiques. Aquest joc d'entrades i sortides propicia que els diversos personatges creïn un espai màgic que enganxa els espectadors més petits.


Muntatge amb text molt bàsic que, amb peces musicals intercalades i unes escenes de gènere fantàstic quan Saïd va amb la granota-Jamila a la recerca de Jamila-princesa, té algunes accions amb alè terrorífic i tot. Això fa que la història transcorri sense pauses, amb un ritme entretingut i una trama que acaba fent partíceps els espectadors amb el recurs d'ajudar els "bons" quan són assetjats pels "dolents" i de combatre a cor què vols els "dolents" quan els "bons" malden per eliminar-los.


Aquesta és una característica del teatre marca de la casa Guasch. Hi ha unes pautes que no fallen mai: el picar de mans, l'acompanyament musical, la interactivitat a l'hora de preguntar des de l'escenari què cal fer o com cal actuar, i una pàtina d'humor que fa una picada d'ullet als espectadors que ja han superat el nivell de distingir amb murrieria la fantasia de la realitat.


La jove actriu Bruna Pino és la princesa Jamila i és també, per exigències del guió, la que sua més la cansalada quan li toca actuar dins la carcassa de granota, una mena de cap gros verd. Els tres intèrprets que completen el repartiment, dos d'ells els mateixos germans Guasch, alternen diversos dels papers, d'entre els quals, el que té moments més expressius és el del rei Kalam (Joan Guasch), un rei que no hi veu tres dalt d'un ruc si no porta ulleres i que dóna sortida lliure a la seva vis còmica.




«La bella y la bestia». Basat en el film de Disney, a partir del conte popular europeu. Intèrprets principals: María Adamuz, David Ordinas, Mercè Martínez, Pablo Puyol, Marta Capel, Álex de los Santos, Patrícia Paisal, Jaume Giró, Sergi Albert i Albert Muntanyola. Música d'Alan Menken. Llibretista: Linda Wolvertoon. Lletristes: Tim Rice i Howard Ashman. Coreografia: John Macinnis. Escenografia: David Gallo. So: Gastón Briski. Il·luminació: Mike Baldassari. Vestuari: Miguel Ángel Huidor. Arranjaments: Danny Troob. Perruqueria: Sjoerd Didden i Harold Mertens. Màgia: Jorge Blass. Directors residents: Moira Chapman i Daniel Anglès. Direcció escènica: Glenn Casale. Direcció musical: Santiago Pérez. Producció: Stage Entertainment, Disney Theatrical Productions i Telefónica. Preus: De 24'90 a 64'90 €. A partir 5 anys. Barcelona Teatre Musical, Barcelona, 26 febrer 2009.


Són tantes les versions que s'han fet al llarg del temps d'aquest conte d'origen europeu, amb prop de cinc-cents anys d'història oral i escrita, que un es conforma —per autodefensa i comptant amb la comprensió de Charles Perrault, que és qui el va popularitzar fa tres segles—, amb la versió més recent de la pel·lícula de Disney i amb la seva rèplica de teatre musical, basada en la novel·la de l'autora francesa, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756.


L'espectacle que ara s'ha instal·lat al Barcelona Teatre Musical, a l'antic Palau dels Esports de Montjuïc, té tres ingredients bàsics —intèrprets, música i escenografia— que converteixen la modèstia del relat tradicional en un gran muntatge teatral que entra de seguida pels ulls i per l'oïda i que difícilment pot decebre ningú.


Un càsting primmirat fa que personatges com el de Bella (la malaguenya María Adamuz) i el de la Senyora Potts (la catalana Mercè Martínez) siguin dos dels papers amb més mèrit, al costat del bestial David Ordinas i l'afectat travoltià, masclista i faldiller, Gastón (Pablo Puyol), sense desmerèixer altres papers secundaris amb moments destacables, com els que protagonitzen els personatges encantats de Lumière (Armando Pita), el rellotge Din Don (Jaume Giró), la minyona Babette (Marta Capel), la Madame de la Grande Bouche (Patrícia Paisal), el pare de Bella, Maurice (Albert Muntanyola), un inventor amb una mena de vehicle multiús que tothom al poble pren per boig; o Lefou (Raúl Peña), el submís lacai de Gastón; a més del doctor corrupte que fa de director del manicomi.


Amb una troupe de vint cantants i ballarins i una notable orquestra de catorze músics en directe, el musical flueix sense temps morts, amb canvis escènics molt efectius, amb una escenografia que aconsegueix instantànies de gran plasticitat (molt millor, esclar, la del castell encantat, en contrast amb la disneydiana del poble rural), i amb un vestuari sofisticat i brillant, a més de les màscares, els monstres del bosc i els objectes personificats.


És tan mimètica la versió teatral, en relació a la cinematogràfica, que alguns dels petits espectadors més perspicaços, quan s'alça el teló i s'introdueix l'espectacle amb un breu audiovisual, amb la imatge del llibre i la rosa, amb la veu en off d'un narrador que explica la gènesi del conte, no s'estan de pensar que els grans que els han portat al teatre els han enganyat i que el que hi faran serà, de fet, una pel·lícula, com al cinema.


Però, no. El cinema animat queda aviat lluny, tot just quan la vella bruixa que demana refugi al casalot del príncep sense aconseguir-lo li llança el malefici que el deixarà grogui i fet una bestiota peluda, i que encantarà tot el seu personal, pel temps del temps, amb el repte que, mentre la rosa no perdi l'últim pètal, el príncep i els seus se'n podran sortir si el príncep-bèstia aconsegueix enamorar-se de debò d'una donzella que els deslliuri, a ell, i de rebot a tota la colla del castell, de la lletjor i la mala lluna que tragina.


Tothom sap que, malgrat els moments de perill i por que es passen, el final serà feliç, altrament no estaria signat per la marca Disney i, a més, si no ho fos, deixaria un regust de coragre als espectadors primerencs que s'endinsen en el conte amb la passió per la màgia i el tremolor, però també amb la seguretat que sortiran del viatge fantàstic amb un bany de vapor que els haurà deixat el missatge moral implícit: la bellesa no és necessàriament el que mostra l'aparador, sinó que pot estar en l'interior de cadascú, cosa que, siguem sincers, no sempre es veu a primer cop d'ull.


Ja fa deu anys que Stage Entertainment va adquirir els drets per muntar la versió de 'La Bella y la Bestia' que es va estrenar fa a Madrid amb més de dos anys en cartellera. La nova versió arriba revisada, molt madura i enfortida amb un repartiment que ha permès incorporar actors i actrius més joves i més bregats també en el territori del teatre musical. No és estrany, doncs, trobar-hi noms que han treballat amb bestsellers teatrals com 'Grease', per esmentar-ne un dels que ha fet llarga temporada a Barcelona.


El que sí que cal remarcar és que el personatge protagonista de Bella va ser interpretat en la seva arrencada per actrius de formació teatral catalana. Primer va ser Xènia Reguant —filla del director teatral— i sorgida de les files d'El Musical Més Petit. Després la va substituir l'actriu Julia Möller, recuperada recentment amb la posada en escena del musical 'Aloma', de Dagoll Dagom i el Teatre Nacional de Catalunya. Fins a arribar ara a les mans de María Adamuz, actriu de Marbella, que ja havia treballat a 'Grease'. El relleu català del quadre de protagonistes femenines ha estat pres en aquesta ocasió per l'actriu Mercè Martínez en el paper de la Senyora Potts, una cafetera de porcellana encantada, amb carret incorporat, on tragina el seu fill petit, l'actor més jove de la companyia i a qui toca deixar-se veure convertit en tassa, només traient el cap, com si fos una tapadora mòbil, en un efecte que supera molt bé les dificultats del efectes en el teatre en viu.


Per als que ja s'afaiten i les que es depilen, veure 'La Bella y la Bestia' els pot portar a reflexionar una vegada més sobre el rerefons que amaguen els contes tradicionals. Aquí, diuen, la Bella podria representar la pèrdua de la innocència i el pas cap a la maduresa de la sexualitat. També la pressió que exerceix una figura paternalista sobre una filla i la prevenció de veure en qualsevol altre home una bèstia. I encara s'hi insinua una crítica als casaments de conveniència, sobretot si tenim en compte que el conte neix, segles enrere, en un moment que els aparellaments pactats per interessos creats entre nenes i homes madurs —encara vigent avui en comunitats ancestrals— era un fet.


I per als cinèfils, sempre va bé recordar que el mite de 'La Bella y la Bestia' ha seduït cineastes del segle passat com Jean Cocteau (1945) i que sempre s'ha dit que King Kong (1933), en l'escena de Nova York, pot ser una influència del conte. I pot pensar també en 'El fantasma de l'Òpera', de Gaston Leroux, o en 'El geperut de Nôtre Dame', de Victor Hugo i jugar a trobar-hi les semblances i les diferències.


Si en cinema, la pel·lícula de Disney va arribar als Oscar, l'actual versió de teatre musical, omnipresent a Broadway i arreu del món, es guanya un aplaudiment pel seu rigor musical i, sobretot, per l'opció que fa defugint la carrincloneria en la qual podria caure una producció d'aquestes característiques i d'aquest calibre.




«Els músics de Bremen», dels Germans Grimm. Versió d'Eles Alavedra. Dramatúrgia d'Ever Blachet. Música original de Chico Buarque. Versió musical: Sergi Cuenca. Intèrprets: Àlex Esteve, Jordi Blanch, Llum Pérez i Àgata García. Pianista: Paco Escudero. Vestuari: Ximena Moreno Topolansky. Il·luminació: Dani Gener. Companyia Teatre de la Nau Menuda. Direcció: Ever Blanchet. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 febrer 2009.


Hi deu haver ben pocs espectadors que no sàpiguen quina és la història dels músics de Bremen. Tot i que cal recordar que una de les versions més antigues no passava als afores de Bremen, la ciutat alemanya, de la Baixa Saxònia, va saber aprofitar la fama i posar-se a jaure. Per això va plantar una escultura als anys cinquanta en el centre històric que, com si fos un pilar d'un castell animal, puja de gran a petit:amb l'ase a sota, el gos i el gat damunt i la gallina com a penell. De fet, aquesta és la imatge més coneguda del conte perquè les quatre bèsties fan escaleta per mirar de nit a l'interior de la finestra de la masia que volen ocupar enmig del camí de Bremen, on tenen la internció de formar orquestra, per passar-hi la nit.


La versió que la companyia del Versus Teatre ha traspassat ara al nou Teatre Gaudí Barcelona és absolutament musical i té algunes variacions en relació a la història estesa arreu del món a partir dels Germans Grimm. El canvi més substancial és que la colla de lladres que són a la masia desapareixen del guió d'aquest musical i el casalot és ocupat en canvi per camperols, a qui l'ase, el gos, el gat —de fet, la gata— i la gallina fan fora amb el recurs d'enginyar-se uns quants trucs de fantasmagoria, que fomenten una de les escenes amb més enjòlit.


L'espectacle té una bona banda sonora, amb unes lletres molt narratives que expliquen el conte per si soles, i una interpretació coral molt viva i digna que fa que els petits espectadors —i els no tan petits també— segueixin atentament, en part perquè veuen de carn i os a l'escenari aquelles bèsties personificades que sovint s'han hagut d'imaginar a través del conte, ja sigui escoltat, llegit o il·lustrat, i en part perquè, ni que no sapiguessin quin és el fons de la història, la seva trama, senzilla i entenedora, entra molt d'hora en les inquietuds personals: l'inevitable envelliment, el no servir per a la feina, el voler fer alguna cosa de profit, treure el màxim de cadascú, descobrir les aptituds amagades que tothom porta a dins, apostar per la vida reposada de la natura i convèncer que la vida sense músics, sense cantants, sense teatre, sense artistes, sense enginy, seria molt avorrida.


Aquesta versió d''Els músics de Bremen', malgrat el temps que fa que està en el repertori dels dos teatres que dirigeix Ever Blanchet, no perd pistonada, ni actualitat escènica. Ben al contrari, amb les seves periòdiques revisions i també amb el relleu d'intèrprets en cada temporada, que obliga a una renovació constant, aconsegueix presentar-se sempre al públic familiar nou com un espectacle de petit format, però sempre fresc, educatiu, suggerent, divertit i un dels més recomanables de la programació familiar estable d'aquesta temporada.




«Pedra a pedra». Creació de Rosa Díaz a partir del conte homònim d'Isidro Ferrer. Titellaire i narrador: Tian Gombau. Escenografia i objectes: Isa Soto. Vestuari: Teatre Home Dibuixat. Música: Mariano Lozano-P. Direcció de Rosa Díaz. Companyia El Teatre de l'Home Dibuixat. Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 15 febrer 2009. Preu: 3 €. A partir 2 anys.


Teatre de minicambra. No només per a un nombre reduït d'espectadors sinó per a espectadors més que primerencs, això sí, sense límit d'edat per la part alta. Tian Gombau, fa de narrador i de titellaire a la vegada. En aquesta presentació al Teatre Nacional de Catalunya, l'entrada a la part posterior, la de l'escenari, de la sala Tallers, rep els espectadors enmig d'una ambientació amb elements mariners: sorra, coves de peix, xarxes... La primera impressió recorda els orígens d'algun dels espectacles de la companyia Comediants, com per exemple, 'Mediterrània', on els elements de mar eren també protagonistes.


Però de seguida es constata que 'Pedra a pedra' és tota una altra cosa. Més minimalista. Un espectacle fet de petits detalls que van agafant forma i vida. Un espectacle que és un homenatge a la imaginació, tan esmaperduda entre pantalles digitals i manipulacions electròniques. Aquí tot és artesà a partir d'un material tan primari com el de les pedres.


I, de fons, una història senzilla, que no vol dir que no sigui profunda. Un personatge, l'Home Llauna, viu en una platja tot sol i és feliç pescant, ni que sigui botes velles, recollint de la sorra tot el que hi troba, buscant amb un rasclet: un para-sol, deixalles de tota mena i, sobretot, pedres de diferents mides i formes... i també una llauna de sardines rovellada, el vestit que servirà perquè l'Home Llauna prengui cos i tingui la forma que ha de tenir.


Però la solitud i les manies de col·leccionista no són gaire ben vistes per alguns veïns de la platja. La por al desconegut sura en l'ambient: el senyor No, el senyor Remugaire, el senyor No sap què Vol... no veuen de gaire bon ull què hi fa aquell personatge solitari a la seva platja.


L'Home Llauna, en canvi, només vol fer amics, els convida a tots a jugar amb ell, però no se'n surt. Fins i tot és capaç de volar i no para fins que aconsegueix, per fi, fer un únic amic. I és amb ell, amb qui organitza una gran festa a la platja amb focs d'artifici, serpentines i fanalets, una escena de petits efectes que es podria comparar com la maqueta de la gran maquinària escenogràfica dels espectacles grans, però que, en aquest cas, té l'avantatge de fomentar encara més la imaginació dels petits espectadors.


El titellaire Toni Gombau, en un espectacle ple de poesia i sensibilitat, amb una il·luminació efectista i un espai escenogràfic que encanta els petits espectadors asseguts a terra davant mateix del petit escenari, va creant l'acció del conte, només en mitja hora, a la vegada que crea també el paisatge: onades de fum amb rengleres de pedres petites, una casa, el rostre dels personatges amb incrustacions d'ulls, nas i boca... I finalment dóna vida del tot a l'Home Llauna amb una combinació titellaire de la mà i els dos dits que fan de cames amb les botes posades.


La companyia El Teatre de l'Home Dibuixat, originària del País Valencià, té quinze anys d'història i ha actuat en gires que l'han portat a acumular fins a més de 1.200 funcions dels seus diversos espectacles. El muntatge 'Pedra a pedra' ha passat ja per uns quants escenaris, sobretot de Festivals, i ha estat reconegut com un espectacle singular i d'una bellesa remarcable, cosa que li ha valgut formar part també de les nominacions dels premis Max 2009 com a millor espectacle familiar.




«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 14 febrer 2009. Preu: 9 €. A partir 6 anys.


Quan l'actor Paco Moran va anunciar que faria 'El enfermo imaginario', tothom es va imaginar l'home fent d'Argant, el personatge malalt de Molière, l'últim de la seva dramatúrgia, que va ser una premonició per a l'autor de la seva malaltia real, amb un desmai a l'escena, sota teló baixat, i la mort després d'unes hores,el 17 de febrer del 1673, a casa seva.


Ara que la companyia La Trepa n'ha fet una versió, qui sap si a causa de la popularitat de Paco Moran, algú es pot pensar que es tracta no de l'obra de Molière, sinó de la comèdia que va representar al Paral·lel durant mesos. I no és broma. Una enquesta de carrer revelaria segurament que relacionar "Malalt imaginari" amb Molière és ja aigua passada.


Per això és important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fetes un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.


Inspirada en la Commedia dell'arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar el 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.


Una versió que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.


La companyia ha optat en aquesta ocasió per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.


S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat per Maties Gimeno, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra.


Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals, per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.




«Pagagnini». Idea original d'Yllana i Ara Malikian. Creació d'Yllana. Creació musical i intèrprets: Ara Malikian, Eduardo Ortega, Gartxot Ortiz i Fernando Clemente. Espai escènic: Ana Garay. Il·luminació: Diego Domínguez i Juanjo Llorens. So: Luis López de Segovia i Jorge Moreno 'Milky'. Lutier: Fernando Muñoz. Coreografia: Carlos Chamorro, Cristina de Vega. Assessorament màgia: Willy Monroe. Vestuari: Maribel Rodríguez. Text veu en off: Ramón Sáez. Veu en off: Roser Pujol. Direcció: Yllana. Direcció artística: David Ottone i Juan Francisco Ramos. Direcció musical: Ara Malikian. Teatre Romea. Barcelona, 12 febrer 2009.


Per arribar a la desconstrucció que fan els quatre intèrprets d'aquest espectacle cal haver corregut molts quilòmetres de música i haver trencat moltes cordes i alguns arquets. Només aleshores és possible aconseguir un xou de tanta precisió que, tot i que presentat com un programa musical clàssic i representat en un escenari convencional, té tots els ingredients per formar part d'una pista de circ a l'hora dels clowns de més alta volada.


I és que, els d'Yllana, sota la direcció d'Ara Malikian —una mescla d'armeni i libanès amb un llarg recorregut com a músic— són una companyia de pallassos musicals que, si en lloc de recórrer teatres de tot el món, actuessin, per exemple, sota la carpa del Cirque du Soleil, encaixarien de primera amb la filosofia poètica que té del circ la companyia canadenca.


Si un repassa abans d'entrar el repertori de l'espectacle, pot acabar pensant que el concert és impossible que es converteixi en la història desconcertant en què es converteix. Des de Pablo Sarasate a Manuel de Falla, Luigi Boccherini, Johann Pachelbel, Wolfgang Amadeus Mozart, Nicolo Paganini o Antonio Vivaldi, passant per fugides d'estudi clàssic com Serge Gainsbourg, U2, alguna creació de collita pròpia i molta improvisació esbojarrada, el muntatge adquireix el to d'una trama que es mou sobretot en la relació d'entesa, sisplau per força, dels quatre intèrprets, dels seus egos personals, de les seves trapelleries i també de la paciència que un ha de tenir amb l'altre per respectar les febleses i els capritxos de cadascú.


L'espectacle comença amb una entrada de tres dels intèrprets per la part del pati de butaques del teatre i una aparició del quart a l'escenari a cop de màgia. Allà els espera un escenari d'escenografia simple, però que vol representar una sala de concerts de dos segles enrere —molt de vermell en cortinatges i cadires entapissades i de respatller tornejat propi de col·lecció de mobiliari de palau reial— amb un espectacular llum d'aranya que penja del sostre. El quartet comença la seva intervenció guiat per una veu en off que anuncia i presenta a cada canvi d'escena —cal remarcar que la veu, aquí, ho fa en català, cosa que honora la capacitat de respecte i de visió diferencial del món que té Yllana per la seva trajectòria internacional— i durant una hora i mitja, la platea ja no para d'esclatar en rialles i aplaudiments, a més d'entrar de ple en el joc que el grup proposa.


La part musical més estripada de l'espectacle consisteix en portar els violins i el violoncel al límit del que uns instruments de corda sembla que es puguin permetre. El bon ofici i l'excel·lent qualitat musical dels intèrprets aconsegueix fer autèntiques capbussades sense respiració artificial en les onades de la música.


Però, a poc a poc, l'espectacle es va humanitzant, fins al punt que els músics, convertits ara ja en quatre personatges de ficció, comencen a tenir més importància que no pas el repertori que tenen per interpretar. És aleshores quan es produeix el joc —sempre controlat— amb el públic, que s'enganxa de seguida a picar de mans, fer anar els dits per seguir el ritme o fins i tot xiuxiuejar una cançó sense lletra.


Com en tot gran número de pallassos, no hi falta la part poètica. Dos espectadors, noi i noia, en aquest cas, formen part de la col·laboració que es demana per a una peça que exigeix un "sextet" —de fet, l'ajuda no passarà d'un esquellot i un ninot de nadó amb botzina!—, però la trapelleria desemboca en un cop d'amor d'un dels músics cap a l'espectadora escollida. Autèntic número de pista —allà hi ha l'ombra de Rivel, Poltrona, Monti... per esmentar els més coneguts aquí—, amb clavell inclòs com a ofrena amorosa, música romàntica i tocada francesa "fou" en el més pur estil Serge Gainsbourg i l'intraduïble "je t'aime, je t'aime...", que entendreix fins i tot els altres tres col·legues del músic malalt d'amor.


Sí, també hi ha rampellades de rock, i de pop, i de ranxeres, i de música celta i de combinació electrònica, però són instants que alleugereixen el repertori més clàssic i que demostren —o almenys sembla que vulguin demostrar— que els violins i els violoncels i els jaqués foscos de rigor no són impediment per fer amb la música clàssica allò que molts músics no s'atrevirien a fer mai: un espectacle recomanable a ulls clucs com 'Pagagnini' per a espectadors de totes les edats, melòmans o no.




«L'Inventor d'i·lusions». Guió d'Enric Ruiz, Ana Ruiz i La Miralpeix. Intèrpret: Enric Magoo. Arranjament musical: Xavi Carbonell. Escenografia i vestuari: El Talleret, Agustí Bardella i Enric Ruiz. Efectes màgics: Enric Magoo i Realitats Impossibles. Direcció: Enric Magoo. Teatre Poliorama. Barcelona, 1 febrer 2009. preu: 12 €. A partir 4 anys.


La pregunta més freqüent que se sent en veu baixa entre els primers espectadors d'un espectacle de màgia és: "¿Com ho fa...?" La màgia i la sorpresa dóna pas a la incògnita. I l'interès per saber, malgrat que se sàpiga que tota màgia té truc, quina és la clau del misteri, creix a cada número de màgia.


Enric Magoo, un quart de segle d'escenaris i una trajectòria reconeguda, fa amb aquest espectacle un doble personatge. En realitat es podria anomenar "Enric MagDos" perquè, estructurat en dues parts, a la primera és el Professor Gargot, un personatge estrafolari però que inspira confiança i que regenta un taller de màgia, i a la segona part, és el GrandMack, un professional dels jocs de màgia amb el look que la categoria artística exigeix.


El Professor Magoo s'encarrega de fer una mena de classe didàctica sobre la màgia basada en set punts entre les quals hi ha les aparicions, les desaparicions, les levitacions o les transformacions. La visita al taller de màgia serveix perquè els espectadors siguin conscients que tot el que vindrà després, a la segona part, surt abans de l'obrador d'un artesà que se serveix d'utensilis domèstics, com un assecador de cabell, uns mocadors, un colom o uns cercles, per contruir la base dels jocs de mans i els números màgics que anirà fent el GrandMack.


En conjunt, l'espectacle respira màgia per tots els costats, però una màgia que no sembla gens sofisticada sinó que fa la impressió que es produeixi gairebé espontàniament. El doble paper del mag aconsegueix que allò que seria ras i curt un espectacle de màgia tingui un tractament teatral afegit, amb una petita història que comença ambientada al taller del Professor Gargot, que continua amb la visita que hi fa el GrandMack per experimentar els jocs del taller i que es clou una altra vegada amb el Professor Gargot, ara sí, amb l'as que es guarda a la màniga i el joc de màgia més acolorit i espectacular durant el qual plouen paraigües a dojo.


El muntatge no deixa de banda la participació controlada: un petit voluntari per levitar, una petita voluntària per ajudar a recuperar la imaginació a través d'una espelma i ajudar a fer realitat la levitació d'una tauleta —el moment més poètic de l'espectacle— i una sèrie de números que tenen la virtut de no posar el mag com a un ésser superior sinó com un intermediari entre la realitat i la feblesa de l'ésser humà i la fantasia i la grandesa de la màgia.




«Oliver Twist», de Charles Dickens. Adaptació d'Eduard Muntada. Intèrprets: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Xavi Iglesias, Jordi Huete i Roser Guasch / Eduard Muntada. Veu en off: Joan Anguera. Música: Trackatrack. Vestuari. Maria Cucurull. Escenografia: Carles Pijuan. Direcció d'Eduard Muntada. Companyia La Remoreu. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 gener 2009. Preu: 12 €. A partir 7 anys.


La versió cinematogràfica més recent de la novel·la 'Oliver Twist', de Charles Dickens, és la que va fer l'any 2005 el director Roman Polanski, una pel·lícula molt fidel a l'original literari, però que va passar gairebé desapercebuda a tot arreu, aquí encara més, cosa que ni el mateix Polanski no devia acabar d'entendre.


L'explicació és senzilla: la generació de lectors dels clàssics del segle XIX ha desaparegut enmig de la boira del temps i, per tant, qualsevol versió que se'n faci, com aquesta de teatre, és una història inèdita per als primers espectadors.


Amb el muntatge teatral de la companyia La Remoreu es demostra que la història d'Oliver Twist continua fascinant com sempre ho ha fet si s'explica i es representa sense trair el nervi literari que té de fons, perquè malgrat que la companyia, en un gest de prudència, el recomana per a espectadors a partir de 7 anys, es constata que fins i tot els més petits també la segueixen amb un silenci inusual, enganxats des del primer moment a la història del nen orfe, Oliver Twist, però també xuclats per un muntatge que acarona meticulosament la trama, cada escena, el perfil dels principals personatges, l'escenografia i l'ambientació. Un bon començament d'any per a l'escena familiar. Un espectacle que mereixeria una temporada més extensa perquè reuneix tots els ingredients que un espera trobar en una adaptació teatral: respecte a la història original i respecte als espectadors, als primerencs, sense considerar-los de categoria inferior.


La densitat de la novel·la de Charles Dickens es va condensar en un llargmetratge ambiciós i molt digne de la mà de Roman Polanski, deia abans. La reducció, a causa del registre escènic, que sisplau per força n'ha de fer el muntatge teatral d'Eduard Muntada, una hora escassa, podria haver escapçat bona part del contingut original.


Però, a pesar d'això, la posada en escena segueix un guió d'escenes breus que reflecteixen els trets més importants que marca Dickens: l'inici a l'orfenat, la cessió del zelador major a un empresari de pompes fúnebres, la fugida a Londres, la coneixença d'un dels pillets carteristes, la seva entrada en la banda de nens de carrer lladregots, el paper d'una de les noies del grup, el paper del benefactor que acaba sent també el seu oncle —el The End de Dickens més ensucrat o moralista que contrasta amb una història que no evadeix el contingut de duresa en certs moments— i el final tràgic d'un dels lladregots que vol desfer-se d'Oliver, testimoni de l'assassinat, entre la boira dels ponts de Londres, de la noia que l'havia protegit. En alguns moments, potser perquè la representació es fa al Teatre Poliorama, un recorda, per l'ambientació, l'impacte que va causar en el seu dia l'estrena del musical 'Sweeney Todd', amb totes les diferències que calgui.


Tot plegat aconsegueix una versió reduïda d''Oliver Twist', però entenedora i atractiva, que no tan sols aconsegueix una representació de text amb breus apunts musicals, sinó que fins i tot pot fomentar l'interès posterior per la lectura del clàssic, ara ja molt oblidat a les velles prestatgeries, circumstància que no va calcular prou bé Roman Polanski, endut segurament per la passió personal de reproduir una obra d'orfes amb qui s'identifica del tot per la seva pròpia experiència d'infància.


La companyia resol l'extensió dela novel·la original amb la incorporació d'un narrador en off, que representa que és el mateix Oliver, ja gran —la veu és de l'actor Joan Anguera— i en intervencions molt breus, gairebé fugaces, situa cada salt temporal important de la trama, a petició dels mateixos personatges. Una aplicació audiovisual d'imatges i d'il·lustracions de segons quines escenes completa l'orientació que li podria faltar a l'espectador.


El muntatge, amb una bona interpretació coral, compta amb un vestuari que transporta la imaginació dels espectadors al paisatge empobrit, ple de misèria i fangós de l'Europa de mitjan segle XIX, un Londres que dóna molt per a la ficció, amb unes peces mòbils que representen eficaçment els diversos espais: l'orfenat, el carrer, la funerària, el refugi de la pandilla de petits lladregots, la taverna, la sala del judici, la casa de l'oncle protector, el moll i els ponts del voltant del Tàmesi londinenc...


L'adaptació textual fa també dues picades d'ullet: una cap a alguna expressió anglesa, que de seguida es transcriu, i l'altra cap a la incorporació d'una sèrie d'expressions d'argot que s'entenen pel context i que donen al diàleg de segons quins personatges —sobretot els dels baixos fons— un punt característic de la seva condició.




«La Caputxeta Vermella». Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Jordi Roquer 'Richi'. Vestuari: Àngel Cazorla. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Intèrprets: Carme Andrés, Bernat Castellvell, Alvaro Duran, Gemma Egea i Julià Farràs. Narrador: Pep Anton Muñoz. Direcció: Julià Farràs. Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 gener 2009. Preu: 9 €. A partir 5 anys.


Uns moments abans de fer-se el fosc per començar la representació, un dels petits espectadors que seu a la butaca del meu costat m'anuncia en veu baixa: "Ara, la Caputxeta es trobarà amb el llop...". Hi ha, doncs, qui va al teatre amb la informació prèvia ben apresa. El que passa és que del que s'esdevingui a dalt d'un escenari no te'n pots acabar de fiar mai. I per molt que un espectacle es tituli, com aquest, 'La Caputxeta Vermella', pot passar que el guió s'escapi del que sempre t'han explicat que passa a la història original.


Això és el que han fet els integrants de la companyia Dreams Teatre amb aquesta Caputxeta. En primer lloc, han situat l'acció als afores de París, als anys vint. Una cosa i l'altra queden ben definides tant pel que explica el narrador —veu en off de l'actor Pep Anton Muñoz— com pel vestuari de l'època. I la Caputxeta té nom de personatge de ficció lligat per sempre al cinema i també a París: es diu Amélie ('Le fabuleux destin d'Amélie Poulin', de Jean-Pierre Jeunet. Intèrpret: Audrey Tautou. França-Alemanya, 2001).


Sembla, doncs, com si, d'entrada, el muntatge advertís als petits que no tot és com sembla, i als adults, que els clàssics es poden capgirar com un mitjó. És per això que en la trama d'aquesta adaptació hi ha una mare —no pas soltera sinó viuda— que té relacions amb un nou amic; un pla per convertir en sòl urbanitzable amb cases de luxe una extensió del bosc i entrar en el terreny de l'especulació; una àvia que fa footing; i un guardabosc que ben bé podria tenir el qualificaciu de "lligabosc" per la seva actitud de noi ben plantat.


¿I el llop? Per descomptat, també hi ha el llop. Però no pas el llop que tothom espera, aquell golafre carnisser que s'empassa àvia i Caputxeta sense que tingui mai mal d'estómac, sinó un llop vegetarià, bon llop, enamoradís i tot, un exemplar que sembla calcat d'un dels llops que es traslladen de bosc per reintroduir l'espècie en l'hàbitat modern de les pistes forestals i els tot terreny.


Una Caputxeta Vermella, doncs, trangressora al màxim, amb el risc que comporta, de cara, sobretot, als espectadors més petits, que, com els bon melòmans, voldrien segurament veure davant seu la reproducció d'allò que tantes vegades han escoltat.


Hi ha, doncs, l'oportunitat de passar una hora en constant interrogació des de la platea. Una interrogació que, evidentment, fan sense cap esforç els adults, i que poden fer també sense problemes els que passin dels set anys, però que ja és més difícil que aconsegueixin fer del tot els que estan per sota d'aquesta franja.


Tinc la sensació que, per als espectadors més petits, que el llop no sigui el llop de sempre i que la Caputxeta no acabi de ser la Caputxeta del seu imaginari popular, els crea, si no un cert desconcert, sí que una certa decepció. Segurament que voldrien més sang i més fetge. I el final feliç, esclar. L'avantatge és que, després d'aquesta representació, hauran tingut l'oportunitat d'aprendre a escollir entre diferents realitats i a qüestionar-se allò que sovint es dóna per bo.


Espectacle molt musical, amb lletres originals, que formen part de l'adaptació i que expliquen també una bona part de la trama. Presentat en una escenografia naturalista, però gens enfarfegadora, crea un clima bucòlic del bosc, amb la mobilitat que permet el canvi de la casa del bosc per un altre espai. Pels diàlegs i la relació entre els diversos personatges, es va perfilant el retrat de cadascun d'ells.


No hi falta una bona dosi de comèdia d'embolics on no tothom és com sembla ni com es diu que és. Amb escenes també que fan l'ullet a clàssics com el 'Cyrano de Bergerac', en una confusió amorosa que es crea entre la Caputxeta i el Llop, o la contraconfusió que es produeix, pel mateix motiu, entre el guardabosc i la Caputxeta.


I encara, una Caputxeta amb tocs de thriller d'investigació per desemmascarar les falses intencions del nou amic pretendent de la mare, que s'aprofita només de la situació per aconseguir el sòl que necessita a baix preu i per dur a terme el seu pla d'especulació. És a dir, en clau Madoff: "¿Àvia, per què serveixen aquestes mans tan llargues que tens? Per omplir-me les butxaques amb els diners de tothom!"




«El flautista d'Hamelín». Obra basada en el conte dels Germans Grimm. Autor: Jordi Gonzàlez. Intèrprets: Cesc Cornet, Magda Puig, Diana Oliveras, Jordi González i Sergi Clark. Direcció: Dani Cherta. Escenografia: Araceli Carreño. Música: Ramsés Moraleda. La Roda Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 10 gener 2009. Preu: 8 €. A partir 3 anys.


L'obra se situa en un taller d'instruments musicals del nord d'Alemanya. El matrimoni Schumann hi guarda, entre la seva col·lecció, la famosa flauta amb poders màgics, que des de fa més de set-cents anys explica el misteri de la localitat de Hamelín quan un flautista rodamon es va emportar rosegadors amb cua i criatures de pantalons curts com a penyora de venjança cap a la cova dels afores.


Si no fos perquè la llegenda, que és datada l'any 1284 a Hamelín, conté la moralitat que fa que el flautista es conformi amb el perdó dels vilatans i converteixi el sac de monedes d'or de la recompensa en duros de xocolata —per cert, duros de xocolata que els petits poden tastar a la sortida—, un pensaria que el flautista va ser un dels primers Homes del Frac de l'Europa medieval que va emprendre una postura de força davant dels malpagadors que no van voler reconèixer la seva feina.


Cal tenir en compte, però, que llegendes com aquesta han estat reciclades, alterades, retocades i renovades segons els aires i les circumstàncies de cada moment històric. Algunes versions modernes són més materialistes i adjudiquen al flautista la devolució de les criatures, només després d'haver cobrat, augmentada i amb interessos, la recompensa promesa.


L'espectacle, bàsicament musical, explica la llegenda dels germans Grimm sense gaires transgressions, tal com ha anat circulant a través dels temps, que és, de fet, tal com la volen escoltar i veure els més petits que en saben els eixos bàsics a partir dels contes que se'ls han explicat oralment, abans de convertir-se en lectors autònoms.


Hi apareixen, doncs, l'alcalde desesperat per la plaga de rates —aquells temps no eren temps de raticides—, la pobletana esverada perquè troba rates a la cuina, el forner que veu com li malmeten la fornada, el pregoner municipal que anuncia els bans de l'ajuntament, algunes rates que exposen les seves malifetes amb orgull i, esclar, el flautista.


Les escenes teatralment més complicades, com la de la fugida a la cova que requeririen uns quants extres, són resoltes amb titelles fluorescents, fileres de rates i fileres de criatures que circulen en fila índia al so de la flauta. El muntatge es presenta amb una escenografia treballada, un decorat de gran ill·lustració que s'obre com un llibre desplegable per aconseguir els dos ambients principals: el taller d'instruments musicals dels Schumann i la plaça principal del poble de Hamelín.


Malgrat que els protagonistes són els personatges de la llegenda, la introducció en aquesta adaptació teatral del senyor i la senyora Shumann —dos personatges mig estrafolaris mig televisius, tant de vestuari com de dicció catalanoalemanya—, creen un clima efectiu de conte dins el conte o, dit d'una altra manera, de teatre dins el teatre.


Ah!, i un secret que es pot revelar: els grans, els adults acompanyants dels petits, poden estar tranquils perquè el flautista —tal com potser alguns es temen que podria passar— no s'emporten les criatures de la platea cap a cap cova aragonesa del carrer del teatre. Afortunadament, doncs, l'espectacle no s'escapa del que pretén mostrar amb prou bon resultat i sense efectes secundaris.




Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page