ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Espai Lliure Montjuïc]
- «A casa (Kabul)», de Tony Kushner. Traducció de l'anglès de Vicky Peña. Intèrpret: Vicky Peña. Escenografia i vestuari: Antoni Belart. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Ajudant direcció: Concha Milla. Direcció: Mario Gas. Bitò Produccions. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 abril 2014.
- L'obra 'Homebody / Kabul', de Tony Kushner (Nova York, 1956), es va presentar al Teatre Romea, la temporada 2007-2008. La dirigia Mario Gas i la principal intèrpret era Vicky Peña. La representació d'aquella estrena va coincidir amb uns fets alarmants que havien tingut com a escenari els voltants del mateix teatre. En aquella crítica deia: «Carrer de l'Hospital, núm. 51. Barcelona. Teatre Romea. Uns quants números més enllà, al 95, hi ha la pastisseria Ayub, que porta una família paquistanesa establerta des de fa quaranta anys a Catalunya. La relació no tindria més importància si no fos que el rètol de l'establiment ha donat la volta al món en els últims dies gràcies al poder de la televisió i la poca ètica deontològica a mostrar una i una altra vegada el rostre i les mans emmanillades de l'avi de la família —un excuiner amb trenta anys d'ofici en un restaurant de vora la Plaça de Catalunya, ara jubilat— arrestat per la policia acusat de ser un dels presumptes primers catorze terroristes detinguts per les sospites de voler atemptar amb escamots suïcides al metro de Barcelona. A Madrid, quan el Teatro Español va estrenar aquest muntatge, la reacció va ser organitzar cicles de conferències i debats sobre la confrontació religiosa que ha explotat entre orient i occident i també la presència de l'exèrcit a l'Afganistan. Aquí, malgrat que també s'ha fet una sessió de debat al voltant de l'obra de teatre, no cal. El muntatge de Mario Gas sobre l'obra de Tony Kushner, tres hores, cau com un roc enmig de l'auditori del Teatre Romea que, suposo, no s'està de tenir permanentment el subconscient enfocat a fora, al carrer de l'Hospital. Les coincidències, a vegades, provoquen calfreds. I aquesta coincidència amb la qual ha topat el muntatge 'Homebody / Kabul' és de les que també en provoca. Llàstima que el muntatge només hagi previst una setmana a Barcelona.»
- Ara es recupera una de les tres parts d'aquell muntatge que va colpir espectadors i crítics fa set temporades. El protagonitza la mateixa actriu Vicky Peña, que acaba de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi, i hi torna en solitari, en un espai de cambra com el petit del Lliure de Montjuïc, cara a cara amb el seu monòleg. Això és el que es deia d'ella i que ara es pot repetir: «L'estrella del muntatge —el fet ja va quedar prou patent des de la seva estrena a Madrid— és l'actriu Vicky Peña, una bèstia d'escenari que aquí representa el paper d'una dona anglesa benestant que es veu xuclada pel remolí de l'Afganistan i viatja com a turista a Kabul on es queda per sempre, convertida al nou sistema, deixant marit i filla en el record. Tot això ocorre progressivament durant les tres parts en què es divideix el muntatge. Però encara és una incògnita per als espectadors quan Vicky Peña engega l'obertura de l'obra, un monòleg d'una hora que llisca suaument gràcies i només gràcies a les bones arts de l'ofici Peña. I dic gràcies i només gràcies perquè un dels retrets que se li pot fer a Tony Kushner (Nova York, 1956) —aquell autor aquí mig desconegut quan Josep Maria Flotats el va fer debutar amb una preinauguració del Teatre Nacional de Catalunya a la sala Tallers amb 'Àngels a Amèrica'— és que el dramaturg recarrega el seu discurs inicial de l'obra amb un reguitzell de dades geogràfiques i històriques que, si un no és especialista en la matèria, arqueòleg o antropòleg, pot acabar navegant en un mar de sorra. Més mèrit, esclar, per a Vicky Peña, que amoroseix tot el pes que té el seu monòleg i fins i tot li fa un regal a Tony Kushner sense retocar-li, segurament, ni una coma.» L'experiència, es pot repetir, doncs, en aquesta revisió que l'actriu i el director fan de 'Homebody / Kabul' a l'Espai Lliure de Montjuïc. Una oportunitat única.
- «Vània», d'Anton Txèkhov. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig. Escenografia: Les Antonietes. Il·luminació: Iñaki Garzón. Treball de cos: Fàtima Campos. Ajudant direcció: Fàtima Campos. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Cicle Aixopluc. Espai Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 gener 2014.
- Quan es fa una versió minimalista d'un clàssic representat al llarg del temps del dret i del revés, el dubte immediat és si saber-ne l'intríngulis ajuda l'espectador o, més aviat, el destorba. Pot passar que els que se saben de memòria la història i alguns diàlegs de l'obra trobin a faltar-hi tot allò que l'original conté. Però també pot passar que qui s'hi posa per primera vegada o no la tingui en el seu pensament immediat, la rebi com una obra nova i, si tenim en compte l'adaptació actual de Les Antonietes, com una obra de contingut contemporani.
- És així perquè si els personatges d'aquesta versió de 'L'oncle Vània', de Txèkhov —presentats aquí únicament com a 'Vània'—, no portessin els noms que els va adjudicar l'autor rus, podrien passar com a ànimes en pena d'avui en dia.
El conflicte que hi ha darrere de 'Vània' explora la contradicció entre l'honestedat i la fe cega d'uns contra l'abús i la falta d'escrúpols d'uns altres. L'amor amagat de la neboda Sònia pel doctor Astrov; la veneració de l'oncle Vània pel professor Serebriakov i l'enamorament no declarat per Elena, la dona jove del professor; o la sedució volguda i dolguda del metge per ella i d'ella pel doctor són els eixos d'aquesta contradicció. Només Teleguin, observador a vegades aparentment absent, se salva d'aquesta ruleta de vides creuades.
- La companyia, que ha experimentat adaptacions similars amb Shakesperare ('Molt soroll pe res'), Brückner ('El mal de joventut') i Ibsen ('Un enemic del poble'), aconsegueix impregnar l'obra d'un to contemporani, sobretot per la manera com remodela els personatges, ni que es mantinguin els diàlegs més essencials de la trama, només retocats a la mínima expressió, i afegint-hi algun fugaç joc d'humor amb els espectadors com per exemple quan per mor que un dels actors fa el doblet Teleguin / Serebriakov es reclama si algú vol fer el paper del primer.
- Els personatges d'aquest 'Vània' reben els espectadors ajaguts, amagats, immòbils i embolcallats en plàstics transparents —uns plàstics que reomplen també algunes de les fileres de butaques—, com si, a manera que van iniciant les seves intervencions, s'enfrontessin al seu naixement com a tals. El vodka a doll, les piles i les puntades de peu als vells llibres d'un antic cau intel·lectual, la bonhomia i la deixadesa temporal de la gestió de la finca per part de Vània i Sònia, la invalidesa en cadira de rodes del professor malalt com a metàfora de la invalidesa intel·lectual d'aparador de ciutat, la discussió sobre la venda de la finca com a recurs de supervivència del professor i el tret de gràcia de Vània —o de desgràcia— amb què Txèkhov va posar el punt àlgid de tensió, ni que la sang no arribi mai al riu, acompanyen una interpretació molt ben apamada per cadascun dels intèrprets i ben dirigida per Oriol Tarrasón, que manté el caràcter tradicional de frustració de Vània, emfatitza l'enamorament de la neboda Sònia, rejoveneix el caràcter i dota d'un cert cinisme el doctor Astrov, no ultrapassa el poder de seducció d'Elena —que en altres versions a vegades acaba engolint la resta de personatges— i mostra un Teleguin / professor Serebriakov en una ajustada balança entre la calma de Teleguin i l'esquizofrènia del professor. Un espectacle mig amagat sota el lema del cicle Aixopluc, del Teatre Lliure, en un espai de cambra, però que té tots els mèrits per acabar formant part d'una programació regular.
- «Afterplay», de Brian Friel. Traducció de Jordi Fité. Intèrprets: Fina Rius i Toni Sevilla. Il·luminació i escenografia: Enric Planas. Assessorament vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Damien Bazin. Direcció: Imma Colomer. Coproducció de Mola Produccions i Centre Arts Escèniques Terrassa - CAET. Sala Atrium, Barcelona, 3 abril 2013. Reposició: Cicle Aixopluc, Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 30 octubre 2013.
- Suposem que algun espectador no ha vist mai ni ha sentit parlar de 'Les tres germanes' ni tampoc de 'L'oncle Vània', d'Anton Txèkhov. I suposem també que ara s'interessa per veure l'obra breu de Brian Friel (Omagh, County Tyrone, Irlanda, 1929) que l'autor ha titulat 'Afterplay' (aproximadament "després de l'obra") i es troba amb dos personatges de ficció que li són desconeguts: Andrei Pozorov i Sonia Serebriakova. ¿Entendrà a què es refereixen, de quin món provenen i de quina vida parlen?
- Aquesta ha estat la feina del veterà dramaturg, autor de dues obres vistes aquí com 'Dansa d'agost' i 'Molly Sweeney'. I la feina consisteix a fer vius d'una manera independent, en una mena de punt i a part, dos personatges del passat de Txèkhov, vint anys després d'haver aparegut en dues de les seves obres més representades: el germà de 'Les tres germanes' que ha crescut entre faldilles i que s'ha vist turmentat per l'abandó de la seva dona, i la neboda de 'L'oncle Vània', que continua mantenint l'amor frustrat pel doctor del poble que passava sovint la finca de la família.
- És evident que haver vist les dues obres de Txèkhov obriran un ventall de possibilitats imaginatives als espectadors que el transportaran a les imatges que recordi dels diferents muntatges que se n'han fet. I aquest mateix ventall farà, esclar, que vegi en els dos personatges que es troben, units pel cordó umbilical de l'autor rus i l'operació de fusió de l'autor irlandès, molt més del que diuen i no diuen.
- Però l'espectador que hi entri de nou tampoc no se sentirà fora de joc perquè 'Afterplay' té entitat pròpia i l'autor Brian Friel és prou hàbil per anar deixant petites engrunes com en un joc de pistes que articulen la personalitat, el passat, el present, els desitjos, les renúncies de cadascun dels dos personatges en la trobada dels dos personatges en un cafè de Moscou.
- És així com Andrei, ara un músic de carrer, s'amaga darrere un vel de petites mentides, de la mateixa manera que s'amagava darrere les faldilles de les seves tres germanes, per justificar el passat que li pesa com una llosa. És així també com Sonia, angoixada pel repoblament forestal de la finca que va ser i ja no és, retroba en Andrei una mica del passat de l'indret on va créixer sota la protecció de l'oncle Vània i on va veure desaparèixer bedolls enllà el doctor dels seus somnis.
- Els intèrprets Toni Sevilla (Pep Ferrer en les representacions anteriors a la Sala Atrium) i Fina Rius representen aquests dos personatges txèkhovians en un diàleg que no dura més d'una hora, però que és intens i que trena una nova història de ficció dins la ficció, més enllà del mateix Txèkhov, que crea l'atractiu de veure els dos personatges, lluny de la seva joventut i del seu medi originari, ara ja en edat mitjana, ferits per les circumstàncies que els havien envoltat vint anys enrere.
- Dues interpretacions que ratllen l'excel·lència teatral amb un llenguatge exquisit pel que fa a la traducció de Jordi Fité, i que Imma Colomer —aquesta vegada en la seva faceta no tan coneguda pel gran públic— ha dirigit amb l'experiència acumulada com a actriu de llarga trajectòria, imprescindible dins de la història teatral catalana dels últims quaranta anys.
- Hi ha diversos motius que aconsellen, doncs, tastar aquest muntatge de gourmet: el rerefons ambiental de Txèkhov, el mestratge teatral de Brian Friel, la bona química i la credibilitat dels dos intèrprets amb els seus personatges i les ja esmentades petites joies que fan de columnes d''Afterplay', el llenguatge i la direcció. Una conjunció de bona sintonia que es respira durant tota la representació.
- «De quan somiava», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Màrcia Cisteró / Tilda Espluga, Berta Giraut, Sara Espígul / Mireia Piferrer, i Fiona Rycroft. Escenografia: Jordi Prat i Coll. Vestuari: Companyia Lady Lady. Il·luminació: Raimon Rius. Coreografies: Montse Colomé. Coach vocal: Jordi Vidal. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Atrium, Barcelona, 8 maig 2013. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 octubre 2013.
- De quan somiava que tot era un joc. I com diu la cantarella del Pare Carabassot, no en són una, que en són quatre. Un monòleg compartit a quatre veus que s'endinsa en el món d'una actriu que es troba a la frontera perillosa dels 35 anys —aferrada a la seva perenne joventut—, condemnada a l'atur escènic, sense que el telèfon soni i per tant sense un pal on agafar-se.
- De fons, el mite de l'argentí Copi i l'aiguabarreig de les lletres d'unes quantes de les cançons melòdiques d'Eurovisió de l'època d'infància de la multiprotagonista que sembla que facin de coixí dels pensaments, escrits, poemes i frustracions seus en intervals musicals que converteixen l'espectacle en un pseudomusical de cambra ple de registres diversos, el poètic, el còmic, el tràgic, l'humorístic, el descarat...
- L'estructura de l'espectacle s'afavoreix d'una bona dramatúrgia que l'autor ha anat desgranant sense concessions a un text que no cau en la banalitat en cap moment i que s'engrandeix amb la interpretació de les quatre actrius que entrelliguen el seu discurs, que l'encavalquen i que, en alguns moments, actuen totes quatre a una, com si en fossin una de sola, amb el moviment, l'expressió, el gest o la repetició, des del conte breu que explica cadascuna d'elles fins al joc esbojarrat de les quatre bessones o el final caricaturitzat com si les quatre fossin quatre joguines esparracades fugides d'una casa de nines. Una manera lúdica de tractar el tema de la por a la solitud, que si bé no és inèdit en teatre sí que, en aquest muntatge, adquireix un to d'originalitat per la seva fusteria teatral.
- «Orgia», d'Àlex Mañas. Traducció i adaptació de The Mamzelles i Carles Algué. Intèrprets: Paula Malia, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó. Escenografia: Àngela Ribera. Vestuari: Mar Guixé i Mar Muñoz. Il·luminació: Adrià Pinar. So i producció musical: Raúl Juan. Caracterització: Núria Llunell. Coreografia: David Marín. Assessor físic: Rubén Valduciel. Ajudant direcció: Carles Algué. Direcció: The Mamzelles. Producció executiva: Els Raros, Úrsula Gallemí i Enric Cambray. Producció: The Mamzelles i Discmedi. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 setembre 2013.
- Decididament, els espais petits els són més favorables, a The Mamzelles, que no pas els espais mitjans o grans. L'espectacle multidisciplinar 'Orgia' n'és una bona mostra. Les tres intèrprets del grup continuen en la seva línia de posar de cap per avall els convencionalismes teatrals. I utilitzen tots els seus recursos: musical coral, veu, diàleg, monòleg, teatre físic, pseudodansa, una mica de cabaret per a voyeurs i molt de desvergonyiment.
- Tres joves amigues postadolescents que no han deixat encara l'edat dels teenagers, tot i que amb un deix de frustració i nostàlgia d'aquella etapa feliç, es tanquen en un lavabo casolà —més propi de l'exresidència barcelonina de la infanta reial exiliada a Ginebra que no pas d'un apartament d'estudiants pelades com una rata—, amb aires decoratius de la cort imperial i de l'època de Madame de Pompadour. No hi falta res: la pica, el bidet, la banyera i un enllosat per jugar-hi, si cal, a escacs gegants.
- És sobre aquest espai lluminós que les tres Mamzelles desgranen en quatre parts el melodrama que assetja una de les tres amigues, afectada per un trencament sentimental, que dóna l'oportunitat a les altres dues de consolar-la a cop de consell com un autor de manual d'autoajuda de qui, al final, acabes descobrint que també pateix de problemes similars o pitjors que la presumpta pacient.
- En clau de ritual mig espiritista prioratí, The Mamzelles juga amb la seva baula musical com a plat fort, però reforçada aquesta vegada amb un músic DJ a l'ombra, un vestuari entre elegant i carnavalesc, que compta també amb una escena amb màscares, una il·luminació que matisa algunes de les accions i una picada d'ullet al seu primer disc, 'Que se desnude otra', perquè rectificar no és només de savis, sinó també de sàvies. Ara bé, d'orgia, el que es diria orgia en termes clàssics romans, poca cosa. Alerta, doncs, als que es deixen engalipar només per l'efecte-crida del títol de l'espectacle.
- 'Orgia' s'afegeix a anteriors espectacles de The Mamzelles com 'The Sweet Country' (recuperable i revisable segurament si trobés un espai petit i no un gran teatre com el Poliorama on es va representar) i el breu Aixopluc, 'The Experiment', una trajectòria escènica encara fresca, però desimbolta i decidida, que està augurant un nou canvi generacional en l'àmbit teatral més pròxim. Quan els més joves empenyen, al final sempre acaben guanyant l'estirada de la corda.
- «La reina dels colors», de Jutta Bauer. Adaptació d'Eva Noell i Paul Olbrich. Música original de Raoul Goellaen i Patrice Langlois. Intèrprets: Eva Noell i Paul Olbrich. Acordió: Raoul Goellaen. Escenografia: Eva Noell i Paul Olbrich. Direcció: Eva Noell i Paul Olbrich. Companyia Les Voisins. Espai Lliure, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2013. Preu fins a 10 anys: 3 €. Adults: 13,45 €. Recomanat a partir de 3 anys.
- Teatre d'ombres, interpretació, música i intervenció plàstica en directe, com si es tractés d'un dels clips de la sèrie televisiva catalana 'Una mà de contes', que barreja la història d'un autor literari amb l'actuació en directe de la mà del dibuixant, però amb l'avantatge de l'actuació viva, a tocar dels espectadors.
- En aquest cas, la companyia Les Voisins, establerta a la Bretanya francesa, però originària d'Alemanya, formada pels marionetistes Eva Noell i Paul Olbrich, adapten un conte de la il·lustradora alemanya Jutta Bauer (Hamburg, 1955), guardonada fa tres anys amb el premi Hans Christian Andersen d'il·lustració i autora de les il·lustracions de novel·les de Christine Nöstlinger, a més de les làmines de deiversos àlbums, com el publicat en català, 'Per què vivim als afores de la ciutat' (Tàndem Edicions, 2008), amb text del suís Peter Stamm.
- 'La reina dels colors' és una història escrita i dibuixada per la mateixa Jutta Bauer que té com a protagonista un petit personatge de la cort —sense corona i a saber si hereva de cap tron—, una criatura que viurà un dia molt especial en haver d'escollir quin és el color que li agrada més, i quin és el color que vol posar a la seva vida, tot passant per moments de blanc i negre, per colors tristos, per colors tenebrosos, per un aiguabarreig de colors, per arribar a trobar l'harmonia entre els seus desitjos i el món real que l'envolta.
- L'atractiu de l'espectacle, esclar, és que els espectadors assisteixen presumptament a un joc d'ombres clàssiques —Paul Olbrich és el marionetista que s'amaga darrere la pantalla— i a la vegada tenen en primer pla, a l'escenari, el músic acordionista (Raoul Groellaen) que posa banda sonora a cada escena, i la dibuixant, intèrpret i marionetista, Eva Noell, que per mitjà de la càmera reproductora de taula, s'encarrega de dibuixar els paisatges, el castell, les muntanyes i els colors i també descobreix algunes de peces de paper retallables que provoquen que l'acció tingui ple moviment, entre l'ombra de la petita reina i els elements amb què es troba: una pilota, el mar, el sol, un arbre, unes flors...
- L'espectacle fascina per la seva senzillesa enriquida al màxim, però també perquè la tècnica de les ombres no abusa del gènere sinó que el revitalitza i l'actualitza sense prescindir ni de la música, ni de la veu narradora, ni del diàleg que s'estableix entre la protagonista, l'actriu dibuixant i l'acordionista.
- Una petita joia que s'escapa de la recomanació estrictament per a infants i que deixa també amb una sensació de benestar els adults, per la picaresca de fons de la història i per com la interpretació. La companyia Les Voisins ha actuat internacionalment i, en aquest any de gira, ja ha portat alguns dels seus espectacles de repertori a teatres francesos i alemanys. Després de les representacions de 'La reina dels colors', a Barcelona, els espera una breu temporada a Nova York ('Queen of colours') i al Canadà. Companyia, doncs, de vocació universal, com ho demostra a l'hora d'actuar a Catalunya adaptant el guió en un català en directe, harmonitzat per l'expressió i la fonètica franco-alemanya dels mateixos intèrprets.
- «Un bosc de cames», de Jordi Palet i Puig. Intèrprets: Mariona Anglada, Ada Cusidó i Pep Farrés. Música: Jordi Riera Abad. Enregistrament musical: Pep Massana, Carlota Ortiz, Benet Palet, Montserrat Conejos i Stephen A. Alimontiç. Escenografia i titelles: Alfred Casas. Il·luminació: Jordi Llongueras. Vestuari: Fiona Capdevila. Ajudant direcció: Ingrid Domingo. Direcció: Jordi Palet i Puig. Companyia Taaat - Farrés Brothers i Cia. Cicle El Lliure dels Nens. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 febrer 2012. Reposició: 8 gener 2013. Preu fins a 12 anys: 10,00 €. Adults: 13,45 €. A partir 3 anys.
- La trajectòria de la companyia Farrés Brothers en la creació d'espectacles per als primers espectadors és una de les més solvents d'aquesta primera dècada de segle XXI. Un dels espectacles més recents és 'La maleta de l'Agustí', que recrea la vida i les peripècies del fotoperiodista Agustí Centelles arran de la guerra civil.
- Dins del cicle 'El Lliure dels Nens', la companyia ha estrenat un espectacle amb guió de Jordi Palet i Puig —autor també d'un altre espectacle destacable d'aquesta temporada, 'Llepafils', que s'ha vist al Jove Teatre Regina—. En aquesta ocasió, l'autor dirigeix també la proposta que té un peu posat en el realisme i un altre, en la fantasia.
- L'espectacle combina l'actuació dels tres intèrprets-titellaires amb manipulació de diversos titelles gegants i objectes relacionats amb la trama. En un escenari a peu pla, a tocar dels espectadors, per tant sense teatrí ni escenografia en càmera negra que amagui els titellaires, 'Un bosc de cames' és presenta com un conte per als primers —o primeríssims— espectadors, però amb el rigor i la qualitat per arribar igualment a espectadors en general sense que ningú es posi vermell.
- Tot i que ha nascut per al teatre, 'Un bosc de cames' és el guió del que podria ser també un àlbum il·lustrat. I ho dic perquè, a banda dels tres intèrprets, que fan d'actors, de narradors i de titellaires a la vegada, els protagonistes del relat van apareixent en diferents reproduccions: la Guida, la nena protagonista, titella de mig cos; el cap d'estació, un cap gros nan que causa impressió; i un grapat de parells de grans cames i sabatots que representen les cames dels viatgers adults de l'andana de l'estació, vistes des dels ulls petits de la Guida, des de baix, que fan més gran tot el que l'envolta.
- El guió del muntatge no amaga la influència o fins i tot la semblança amb altres propostes literàries contemporànies com l'àlbum 'Dins del bosc', d'Anthony Browne, publicat pel Fondo Cultura Económica de Mèxic, on també el petit s'adona mig perdut de l'absència del pare, o d'un altre àlbum, 'El Mateu', de Pau Carballeira i Peixe, editat per Kalandraka, on el protagonista també es perd entre les cames dels grans. L'aportació de l'espectacle 'Un bosc de cames' beu, doncs, d'un dels sentiments més universals de totes les edats, la por, sentiment remarcable en l'etapa de formació.
- El bosc, espai mític de la literatura universal, pren forma en aquest muntatge entre els parells de grans cames —arbres en clau de gènere fantàstic— per on es perd la petita Guida, sense saber on és el seu pare, i on troba la Caputxeta —una senzilla bossa vermella—, el llop ferotge —una crinera de peluix— i un cavaller salvaprinceses que cavalca a llom d'una de les grans cames convertida en cavall.
- La imaginació mou muntanyes. Veus en off, picossada d'humor sobre els comunicats per megafonia del cap d'estació que no entén ningú —picada d'ullet adult a la desinformació habitual d'una companyia tan qüestionada aquí com Renfe—, el pas per damunt del teló d'un trenet elèctric i un altre de vapor, música original, tractament poètic i una sensibilitat lingüística en tot el text que no només arriba amb fluidesa i riquesa als petits espectadors sinó que els respecta també com a espectadors amb criteri.
- «Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Preu: 12 €. A partir 5 anys.
- Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l'Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d'un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l'objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d'atraccions al damunt, si cal.
- L'espectacle 'Lava' comença al carrer, a prop d'una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l'equip d'arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra.
- L'equip, però, ha descobert que al subsòl habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen.
- L'espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d'espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l'equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques... peces que l'equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop.
- A través d'una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l'alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d'un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se'l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici.
- L'espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d'hora, vistes les proves i tal com t'ho expliquen, acaba semblant real del tot.
- Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d'haver l'anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d'una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d'una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de 'Lava', un espectacle d'autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.
1) Tràiler de l'espectacle en català. 2) Tràiler de l'espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.
- «Bucchettino». A partir del conte 'Le petit Poucet', de Charles Perrault. Adaptació de Claudia Castellucci. Traducció al català d'Ariadna Ausió. Narradora: Alba Sola. Escenografia: Romeo Castellucci. Tècnics de sorolls: Federico Lepri i Carmen Castellucci. Tècnic de so: Paolo Baldini. Direcció: Chiara Guidi. Socìetas Raffaello Sanzio. Producció en col·laboració amb el Teatro Alessandro Bonci de Cesena. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 gener 2012. Preu: 12 €. A partir 7 anys.
- Després de fer un recorregut pel teatre, els espectadors accedeixen a una de les estances de la casa: un dormitori enorme amb cinquanta llits. Sota els seus llençols, s’ajauen per escoltar un conte que els narra una actriu. A mesura que va parlant, l’habitació es transforma en una caixa de ressonància enorme dels esdeveniments narrats i els deixa sentir-ne les inquietants petjades acústiques amplificades. Un fil de llum il·lumina l’espai. Els sentits s’afinen i la imaginació emprèn el vol. L'ambient es crea amb una escenografia en la qual s'integren els petits espectadors amb la cinquantena de lliteres d'època. Els sons i la il·luminació aconsegueixen la impressió que requereix la imaginació. La Socìetas Raffaello Sanzio va ser formada el 1981 per Romeo Castellucci (1960), Chiara Guidi (1960) i Claudia Castellucci (1958), i porta a escena una idea de teatre predominantment visual i plàstic. Si bé Romeo Castellucci és autor de teatre i director, i signa sovint les escenografies, el vestuari i la il·luminació dels espectacles de gran format i per a adults, Chiara Guidi ha estat la responsable del ritme dramàtic i del treball vocal de gairebé tots els espectacles de la companyia, i és qui ha dirigit la majoria d’espectacles infantils que han presentat. Amb aquest interès per la creació i la infància, Guidi ha fundat una Escola Experimental de Teatre Infantil. Treballa, a
més, en el camp de la composició sonora i musical, juntament amb el compositor Scott Gibbons, i és també professora de veu. Claudia Castellucci, com a intèrpret de la Socìetas, és pedagoga, escenògrafa i autora d’alguns textos dramàtics. Va fundar la Stoa, una escola del moviment rítmic que té la seu a Cesena. La Socìetas ha signat espectacles que han girat per festivals i teatres d’arreu: Santa Sofia (1986), La Discesa di Inanna (1989), Gilgamesh (1990), Amleto. La veemente esteriorità della morte di un mollusco (1992), Masoch. I trionfi del teatro come potenza passiva, colpa, sconfitta (1993), Orestea (una commedia organica?) (1995), Giulio Cesare (1997), Genesi (1999), Voyage au bout de la nuit (1999) a partir de la novel·la homònima de Louis-Ferdinand Céline, i Il Combattimento, de Scott Gibbons a partir de Claudio Monteverdi. La companyia va presentar a Barcelona, dins del Festival Grec 2009, la trilogia Inferno, Purgatorio, Paradiso sobre la Divina Commedia de Dante. Entre les seves últimes creacions destaquen On the Concept of the Face, regarding the Son of God, Persona, La Seconda Neanderthal i Hey girl! En l’àmbit de teatre per a tots els públics, han estrenat Hänsel e Gretel (1993), Buchettino (1995) i Pelle
d’Asino (1998), amb els quals ha realitzat nombroses gires arreu del món. Són també creadors del festival Puerilia de Cesena, en el qual han presentat també Bestione, entre altres activitats.
(Documentació: Teatre Lliure)
- Reportatge «Com més petit, més lliure». Time Out Barcelona, 21 agost 2011.
- «American Buffalo», de David Mamet. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez. Amb la col·laboració d'Andrew Tarbet. Escenografia: Lluc Castells i la col·laboració d'Irene Martínez. Utilleria: Marta Castells. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Dani Aznar. Vídeo: Marc Lleixà. Direcció de Julio Manrique. Espai Lliure. Teatre Lliure. Barcelona, 16 gener 2010. Reposició: 1 juliol 2010.
- La posada en escena d'aquest 'American Buffalo', de la mà de Julio Manrique, es produeix en un moment dolç de la seva trajectòria, després de prorrogar per tercera o potser quarta vegada l'anterior espectacle 'La forma de les coses', al Club Capitol (arrencat al mateix Espai Lliure), a punt de reposar el seu celebrat 'Hamlet', amb Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya, i amb la seva oficial o oficiosa candidatura a dirigir el Teatre Lliure en substitució d'Àlex Rigola. És, a més, per als espectadors de cambra, una oportunitat per veure l'essència de David Mamet en estat pur.
- Bé, cal admetre també per començar que un dels atractius paral·lels del muntatge és la visita —ep!, dits quiets i sense tocar res— que, mentre s'acomoda, l'espectador pot fer a la botiga d'antiguitats on succeeix tot. Desenes i desenes de peces de tota mena, pròpies d'un magatzem de brocanter, fins i tot d'antic drapaire, aparentment desordenades, però cadascuna en el seu lloc precís, que creen una de les escenografies a la vegada més minimalistes pel que fa a les peces i més espectaculars en conjunt vista en els últims temps, possible només en una sala com la de l'Espai Lliure que en permeti la visió a dos pams i a peu pla.
- Dins d'aquest ambient de pols impregnada, de daurat rovellat, de plata ennegrida, de paper ceba florit, de bagul de roba vella i de mobles de contenidor transcorre la maleïda nit en què cap dels tres personatges serà igual després de planejar, al voltant d'una moneda amb el gravat d'un cap de búfal, una acció de robatori que no es durà mai a terme i perquè, els que en saben alguna cosa, ni que sigui d'oïdes, entraran en un remolí de violència que, més que separar-los, els uneix en un lligam del qual no es poden desfer.
- Els tres personatges que posa en escena David Mamet tenen tres perfils molt diferents: Teach, l'exaltat, el violent, el llenguallarga (Marc Rodríguez); Don, el brocanter, l'illa de la calma, l'home de poques paraules (Ivan Benet); i Bob, el xicot del carrer, drogoaddicte recuperat, protegit de Don, afroamericà a l'original i en la versió cinematogràfica (Pol López). Aquest triangle tan divers fa que la lluita verbal que s'estableix a la botiga de Don tingui el joc mil·limètric que ha de tenir sense que, malgrat el que podria semblar que passés, acabi de sortir mai de mare.
- David Mamet, i en correspondència, el director Julio Manrique i els tres intèrprets, agafen les regnes ben agafades perquè el poltre no els faci una mala jugada i els esvaloti el pati més del compte. Ofici de l'autor i ofici també de la companyia que proposa una mirada a un Mamet de fa trenta-cinc anys com si fos una mirada a la societat d'avui mateix, globalitzada fins i tot a l'hora d'analitzar les petites i quotidianes tragèdies. I és que Amèrica ja no és Amèrica perquè el món sencer és més Amèrica que mai.
- I ara, un apunt al marge. Ignoro quan devia entrar al món dels vius l'insult, de consum adolescent, anomenat "puto", però potser no l'havia sentit tantes vegades en una hora i mitja, com en aquesta versió catalana de David Mamet, fins al punt que s'enganxa com una paparra a l'oïda i acaba fent nosa. I ja sé que algú dirà: "Home, per un puto "puto", no passa res!". Potser no. Però faig aquest lleu retret —que no ha d'impedir ningú de veure el muntatge— perquè crec que una cultura que és incapaç de maleir, insultar i renegar a l'escenari en llengua pròpia té mala peça al teler, gairebé tan mala peça com la tenen els tres personatges de David Mamet, que són tres dels seus clàssics més cèlebres per la tragèdia que arrosseguen i que, a banda de l'adaptació cinematogràfica, ja va servir aquí en teatre, fa més de quinze anys, el desaparegut director Jordi Mesalles.
- Tornant al "puto" en qüestió, la concessió que es fa tan sovint a la llengua del carrer dalt d'un escenari no és altra cosa sinó una concessió reflex de la incertesa i de la feblesa. Habitualment, les traduccions que procedeixen de llengua original —com aquest Mamet de l'anglès— i que ha ofert fins ara l'actriu Cristina Genebat, sonen sempre bé, molt bé. I la frescor —dins de la violència— que es desprèn d'aquesta nova versió catalana d''American Buffalo' no n'és una excepció.
- Per això, amb el màxim afecte, em permeto recomanar a la companyia que, quan es trobin en un dilema lingüístic com aquest, cosa comprensible, d'altra banda, quan es vol dotar de naturalitat l'expressió, que consultin, per exemple, la rastellera de renecs reconsagrats que deixa anar l'irlandès James Joyce en el seu 'Ulisses', en l'excel·lent versió catalana que en va fer Joaquim Mallafrè (1981, revisió 1996). Hi trobaran un catàleg renegaire de molt alta volada digne de la llengua viva més mal parlada. Prengui's, doncs, aquesta observació al marge, com el meu "puto" suggeriment.
- «Après moi, le déluge (Després de mi, el diluvi)», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Andreu Benito i Vicky Peña. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Il.luminació de Mingo Albir. Vestuari de Marta Rafa. Direcció de Carlota Subirós. Espai Lliure, Barcelona, 15 desembre 2007. Reposició en versió castellana: 15 al 25 d'abril 2010.
- Una reflexió sobre el genocidi africà, centrada en el Congo, conegut com el cor d'Àfrica. Això és el que es devia plantejar Lluïsa Cunillé a l'hora de donar forma al Projecte d'Autoria Textual del Teatre Lliure, un programa que proposa a autors catalans escriure una obra de teatre a partir d'una temàtica d'actualitat. Una mena de T6 del Teatre Nacional de Catalunya, però amb tema obligat que sembla inspirat en l'encàrrec que fan els professors de llengua als escolars: "Per la setmana entrant, un text lliure". I això de lliure és només una casualitat, que consti.
- Proposta perillosa, en fi, perquè les visions sobre el més immediat no permeten gairebé mai una anàlisi reposada com la que es fa des de la distància. A Lluïsa Cunillé li va tocar escriure a partir de l'informe de l'Organització del Menjar i l'Agricultura de les Nacions Unides, la FAO, sobre els índexs de mortalitat infantil al món en relació amb la malnutrició i la fam. I ella se n'ha escapat intel.ligentment fent una obra que, amb informe o sense, hauria pogut fer igualment. És així com ha evadit el perill del pamflet.
- L'autora ha tancat en una habitació d'hotel de Kinshasa, la capital del Congo, un un home de negocis que treballa per a una companyia que explota el coltan, un mineral descobert fa poc, que és com l'or per a les noves tecnologies, i al seu costat, una dona que treballa d'intèrpret amb els homes que arriben al Congo per fer-hi la seva particular fortuna.
- El marc angoixant d'una habitació d'hotel ja marca l'aïllament que l'autora vol reflectir del món occidental —el dels dos personatges— en relació al país on han arribat potser cridats per un desig de fascinació, però també atrets per l'egoisme de l'espoliació moderna.
- L'home del coltan s'ha d'entrevistar amb un congolès. Ella li ha de fer d'intèrpret. El diàleg de la parella comença en la més plena distensió, a cops d'acudit en què el negre, esclar, surt ridiculitzat. De fet, després d'una hora i mitja de diàleg tenebrós —gairebé com el de Conrad, en el qual sembla que Cunillé s'ha emmirallat—, amb lenta i progressiva baixada de la il.luminació, el cercle es tanca amb una altra mena de distensió, la de la intèrpret que entona un cant com en la seva millor època d'artista.
- La conversa té un personatge absent, el congolès que rep a l'habitació de l'hotel l'home de negocis. El "digui-li" i el "diu" formen part del coixí que anirà lligant la majoria d'intervencions. Fins al punt que, lentament, la intèrpret s'ha metamorfositzat amb el personatge absent i acaba sent la seva veu la que l'ha substituït.
- Hi ha, com el personatge congolès, un pare que presumptament vol facturar —o vol fer reconèixer— el seu fill a l'home de negocis, alguns altres elements absents: una pistola, una bala. Elements absents que transporten el diàleg i l'espectador al rerefons de la riquesa de l'explotador de l'Àfrica i que amaguen els nens soldat, la prostitució infantil, la fam, l'oblit de tota una massa de població que dóna feina a informes com el de la FAO i que, tan aviat com s'han fet públics, queden oblidats en un calaix o en un llapis de memòria.
- Així va ser, al Congo, des que Livingston va descobrir la riquesa del cor del continent africà a finals del segle XIX. Amb l'ambició anglesa i la perspicàcia belga que va convertir el rei Leopold II en un monarca espoliador fins a límits insospitats i amb més de deu milions de morts. Traspassat el segle i reclamada la independència, el Congo ha viscut un dels genocidis més flagrants de la història moderna de la mà dels capitostos que se l'han volgut fer seu. El protagonista modern: Mobuto Sese Seko, amb el suport dels Estats Units, autor d'un cop d'estat, personatge corrupte, partidari de l'amiguisme i l'eliminació de qualsevol que li fes ombra, fins fa deu anys. Ara, en mans del rebel Kabila, el Congo trontolla entre una relativa pau i un perill constant de noves revoltes de contraris al poder.
- Però els espectadors no s'han d'espantar per tota aquesta informació. L'autora els l'estalvia i només els la dona, dosificada, en el programa de mà. En tot cas han de saber que els dos personatges de l'obra, l'home de negocis i la intèrpret, sembla que ignorin des de la seva torre d'ivori el que hi ha a l'exterior. I només així entendran perquè diuen el que diuen i perquè actuen com actuen.
- La interpretació s'acosta al teatre que ja no es fa. Entengui's això en el sentit més positiu de la frase. Amb una estructura simple, Andreu Benito i Vicky Peña aconsegueixen crear un clima angoixant i que els aboca a un carreró que sembla que no tingui sortida. Les característiques de la sala petita del Lliure de Montjuïc hi ajuden. Potser per mentalitzar els espectadors que som a l'Àfrica, la temperatura, malgrat el fred hivernal de fora, puja de to.
- És per això, i no per una altra cosa, que alguns espectadors, rendits de calor, acaben pesant figues abans i tot que arribi el diluvi. I és que per fer un viatge al cor de les tenebres com el que proposen l'autora Lluïsa Cunillé i la directora Carlota Subirós, cal tenir precisament el cor ben despert.
- «El desarrollo de la civilización venidera». Creació de Daniel Veronese a partir de 'Casa de nines', de Henrik Ibsen. Intèrprets: Mara Bestelli, María Figueras, Ana Garibaldi, Carlos Portaluppi i Jorge Suárez. Escenografia: Ariel Vaccaro. Companyia Daniel Veronese. Direcció: Daniel Veronese. Espai Lliure, Teatre Lliure, Barcelona, 24 febrer 2010.
- La parella que formen Nora i Helmer, amb tres fills, porta vuit anys casats. L'amiga que arriba de fora per trobar feina a la ciutat, Cristina, para a casa de Nora i Helmer. Allà també hi ha el que hauria de ser el doctor Rank, però es converteix en doctora Rank, en realitat una amiga de confiança de Nora. Però apareix Krogstad, l'empleat del banc que per un passat tèrbol és acomiadat per Helmer, que acaba de ser nomenat director i vol fer reestructuració de personal.
- Resulta que, en aquesta versió, Helmer i Nora arriben del cinema, de veure Ingmar Bergman, 'Escenes d'un matrimoni', i un pensa de seguida que, abans d'entrar a l'Espai Lliure, potser han aprofitat una sessió de tarda de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya on Francesc Orella i Mònica López representen el mateix Bergman en teatre. Però no, qualsevol semblança amb la realitat és fruit de l'atzar. Ells parlen de cinema, de la pel·lícula clàssica, i no és sinó una picada d'ullet a la referència que Ingmar Bergman fa, al començament de la trama del film, sobre 'Casa de nines'.
- A la pel·lícula, són Johan i Marianne els que arriben del teatre on s'acaba de representar l'obra de Henrik Ibsen. I Johan diu que Nora, avui —som a l'època dels setanta— no faria el mateix que li fa fer Ibsen. Aquí, Daniel Veronese, fa dir a la seva parella que a hores d'ara —som en el moment present— no reaccionarien a la vida real com els fa reaccionar Bergman a la pel·lícula, en una altra picada d'ullet a la degradació de la parella —des de l'òptica i la versió contemporània— que es produirà en el transcurs de l'obra 'El desarrollo de la civilización venidera', la creació de Daniel Veronese a partir de la trama essencial de 'Casa de nines'.
- En una hora i vint minuts, en un escenari habitual de la companyia argentina —la cuina americana al fons, una porta i una taula de menjador amb quatre cadires—, amb la il·luminació sense matisos a focus complet i fent que els espectadors quedin a la vista els uns dels altres, es va desenvolupant una nova 'Casa de nines' que presenta una Nora actual, mare feliç, igualment ingènua com la Nora d'Ibsen, alegre i embolcallada en un món de cel·lofana, falsament addicta a la targeta de crèdit, incapaç de dissimular la situació de rics de nou que els espera amb el nomenament del marit com a director del banc, incapaç també de fer front al xantatge que la sotmetrà l'empleat Krogstad i que, com sap l'espectador de 'Casa de nines', consisteix a fer pública una falsificació de signatura d'un xec del pare ja mort de Nora per obtenir uns diners que ella va tornant a poc a poc a Krogstad, arma que fa servir aquest per no perdre la plaça del banc de la qual ha de ser acomiadat i, a més, per guanyar un ascens.
- L'artesania teatral de Henrik Ibsen és tan intocable que Daniel Veronese s'hi ha mogut més còmode que mai. Pràcticament es podria dir que només li ha calgut perfilar la contemporaneïtat dels personatges i traspassar el conflicte plantejat per Ibsen a una situació actual. La proposta podria tenir un nom conegut: crisi. I una manera diferent de resoldre-la que també té nom i cognoms: violència de gènere. Aquests són els dos eixos entre els quals es mou la lectura actual que fa de 'Casa de nines', la companyia Veronese. Comptant sempre, esclar, amb el potencial dels seus intèrprets que tenen la virtut de fer, si no naturals perquè la ficció demana ficció, sí que familiars i quotidians els seus personatges.
- I aconsegueix una obra que, tot i basant-se en la clàssica, respira com a nova amb l'avantatge que els qui coneixen 'Casa de nines' del dret i de l'inrevés poden fer constantment zàping mental entre uns personatges i uns altres fins a arribar a la conclusió oberta final que reprèn la incògnita de sempre: ¿Tornarà Nora a casa després d'abandonar marit i tres fills?, diu que es deien els esverats espectadors de l'època de l'Ibsen original. ¿Deixarà el banquer Helmer que Nora marxi i li donarà les claus perquè obri la presó de casa?, es diuen ara, no sé si igualment esverats però sí impressionats, els espectadors de la versió de Daniel Veronese. Un final obert que continua situant Nora (Ibsen) / Nora (Veronese) com un dels mites femenins de ficció que el teatre ha creat.
- «American Buffalo», de David Mamet. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez. Amb la col·laboració d'Andrew Tarbet. Escenografia: Lluc Castells i la col·laboració d'Irene Martínez. Utilleria: Marta Castells. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Dani Aznar. Vídeo: Marc Lleixà. Direcció de Julio Manrique. Espai Lliure. Teatre Lliure. Barcelona, 16 gener 2010.
- La posada en escena d'aquest 'American Buffalo', de la mà de Julio Manrique, es produeix en un moment dolç de la seva trajectòria, després de prorrogar per tercera o potser quarta vegada l'anterior espectacle 'La forma de les coses', al Club Capitol (arrencat al mateix Espai Lliure), a punt de reposar el seu celebrat 'Hamlet', amb Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya, i amb la seva oficial o oficiosa candidatura a dirigir el Teatre Lliure en substitució d'Àlex Rigola. És, a més, per als espectadors de cambra, una oportunitat per veure l'essència de David Mamet en estat pur.
- Bé, cal admetre també per començar que un dels atractius paral·lels del muntatge és la visita —ep!, dits quiets i sense tocar res— que, mentre s'acomoda, l'espectador pot fer a la botiga d'antiguitats on succeeix tot. Desenes i desenes de peces de tota mena, pròpies d'un magatzem de brocanter, fins i tot d'antic drapaire, aparentment desordenades, però cadascuna en el seu lloc precís, que creen una de les escenografies a la vegada més minimalistes pel que fa a les peces i més espectaculars en conjunt vista en els últims temps, possible només en una sala com la de l'Espai Lliure que en permeti la visió a dos pams i a peu pla.
- Dins d'aquest ambient de pols impregnada, de daurat rovellat, de plata ennegrida, de paper ceba florit, de bagul de roba vella i de mobles de contenidor transcorre la maleïda nit en què cap dels tres personatges serà igual després de planejar, al voltant d'una moneda amb el gravat d'un cap de búfal, una acció de robatori que no es durà mai a terme i perquè, els que en saben alguna cosa, ni que sigui d'oïdes, entraran en un remolí de violència que, més que separar-los, els uneix en un lligam del qual no es poden desfer.
- Els tres personatges que posa en escena David Mamet tenen tres perfils molt diferents: Teach, l'exaltat, el violent, el llenguallarga (Marc Rodríguez); Don, el brocanter, l'illa de la calma, l'home de poques paraules (Ivan Benet); i Bob, el xicot del carrer, drogoaddicte recuperat, protegit de Don, afroamericà a l'original i en la versió cinematogràfica (Pol López). Aquest triangle tan divers fa que la lluita verbal que s'estableix a la botiga de Don tingui el joc mil·limètric que ha de tenir sense que, malgrat el que podria semblar que passés, acabi de sortir mai de mare.
- David Mamet, i en correspondència, el director Julio Manrique i els tres intèrprets, agafen les regnes ben agafades perquè el poltre no els faci una mala jugada i els esvaloti el pati més del compte. Ofici de l'autor i ofici també de la companyia que proposa una mirada a un Mamet de fa trenta-cinc anys com si fos una mirada a la societat d'avui mateix, globalitzada fins i tot a l'hora d'analitzar les petites i quotidianes tragèdies. I és que Amèrica ja no és Amèrica perquè el món sencer és més Amèrica que mai.
- I ara, un apunt al marge. Ignoro quan devia entrar al món dels vius l'insult, de consum adolescent, anomenat "puto", però potser no l'havia sentit tantes vegades en una hora i mitja, com en aquesta versió catalana de David Mamet, fins al punt que s'enganxa com una paparra a l'oïda i acaba fent nosa. I ja sé que algú dirà: "Home, per un puto "puto", no passa res!". Potser no. Però faig aquest lleu retret —que no ha d'impedir ningú de veure el muntatge— perquè crec que una cultura que és incapaç de maleir, insultar i renegar a l'escenari en llengua pròpia té mala peça al teler, gairebé tan mala peça com la tenen els tres personatges de David Mamet, que són tres dels seus clàssics més cèlebres per la tragèdia que arrosseguen i que, a banda de l'adaptació cinematogràfica, ja va servir aquí en teatre, fa més de quinze anys, el desaparegut director Jordi Mesalles.
- Tornant al "puto" en qüestió, la concessió que es fa tan sovint a la llengua del carrer dalt d'un escenari no és altra cosa sinó una concessió reflex de la incertesa i de la feblesa. Habitualment, les traduccions que procedeixen de llengua original —com aquest Mamet de l'anglès— i que ha ofert fins ara l'actriu Cristina Genebat, sonen sempre bé, molt bé. I la frescor —dins de la violència— que es desprèn d'aquesta nova versió catalana d''American Buffalo' no n'és una excepció.
- Per això, amb el màxim afecte, em permeto recomanar a la companyia que, quan es trobin en un dilema lingüístic com aquest, cosa comprensible, d'altra banda, quan es vol dotar de naturalitat l'expressió, que consultin, per exemple, la rastellera de renecs reconsagrats que deixa anar l'irlandès James Joyce en el seu 'Ulisses', en l'excel·lent versió catalana que en va fer Joaquim Mallafrè (1981, revisió 1996). Hi trobaran un catàleg renegaire de molt alta volada digne de la llengua viva més mal parlada. Prengui's, doncs, aquesta observació al marge, com el meu "puto" suggeriment.
- «El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals». Creació d'Albert Espinosa. Intèrprets: Roger Berruezo, Juanma Falcón i Albert Espinosa. Músics: Adrià Gual, Òscar Blanco, Pau Loewe i Daniel Nunes. Escenografia: Rebeca Comerma. Il·luminació: Carles Rigual. Coreografia: Julio Escudero. Creació quadres: Llorenç Pons. Espai sonor: Alex Casteleiro. Creació audiovisual: David Victori. Direcció: Albert Espinosa. Espai Lliure, Teatre Lliure, Barcelona, 26 novembre 2009.
- Tothom qui ha seguit l'Albert Espinosa teatral des que es va donar a conèixer en la minúscula sala del desaparegut Teatre Malic, a cadascun dels seus espectacles, s'haurà adoant de la constatació que ha elevat una mica més el seu nivell de sorpresa, d'intriga i d'una posada en escena fora del que és habitual.
- Es podria dir que Albert Espinosa prescindeix de recórrer al teatre que de manera convencional s'adreça a un públic general i que tampoc no té un gran interès a entrar en el joc del teatre que segueix un corrent determinat o que cedeixi a les tendències i els gustos del gran públic.
- Conscient d'això, doncs, Albert Espinosa proposa a l'Espai Lliure un espectacle que compta amb una àmplia col·laboració, començant pel quartet de músics de jazz, instal·lats al fons de l'escenari, com si fos una cava, i que té també la mà pictòrica de Llorenç Pons, pintor menorquí que ha assessorat tècnicament Albert Espinosa perquè a l'escena representi amb credibilitat el paper d'un pintor que, a més, té uns poders especials: veure —no pas endevinar— allò que hi ha en el passat de qui té davant, només mirant-lo fixament als ulls.
- Aquest és el nus de tota l'obra. El pintor ha descobert que en un forn on va habitualment tenen un cadàver esquarterat amagat i quan truca a la policia per denunciar-ho, l'inspector li pren declaració mentre fa comprovar in situ la denúncia. L'inspector, sorprès pel coneixement superior que diu que té el pintor, fa un tracte amb ell per portar-li, quan calgui, algun detingut que no vulgui confessar o obrir boca sobre els seus actes delictius perquè ell els esbrini amb el seu poder ocult.
- No es tracta tant d'un mentalista sinó d'un visionari en flashback. I tot va molt bé fins que un dels detinguts que li porten a l'estudi el bloqueja i li confessa que ell també té els mateixos poders especials de veure més endins de cadascú i, a més, en sap els desitjos.
- El personatge d'Albert Espinosa, tocat encara per la mort de la mare que des dels deu anys li havia parlat obertament del sexe i de la realitat de la vida, busca, gràcies als seus poders, les respostes que potser no ha trobat des de la infància i destil·la els seus fantasmes a través del policia i el pres i de la pintura que hi ha entre ell i els altres dos personatges, buscant també la resposta en el sexe que li havia estat arrabassat de tota possibilitat de descoberta espontània quan hauria estat el moment de fer-ho.
- Aquest és un espectacle que no té tant un impacte directe en els espectadors mentre s'està desenvolupant sinó que és després, passades unes hores, a manera que es van recopilant algunes de les idees que Albert Espinosa ha anat deixant en una hora i deu minuts, quan es va creant un procés per arribar a allò que vol exposar l'autor.
- No és, doncs, un espectacle fàcil ni un espectacle per a aquells espectadors que no tenen ganes o no estan disposats a experimentar amb l'experimentador l'experiment que ell ha volgut experimentar. Perquè, en el fons, fa la sensació que Albert Espinosa ha escrit primerament un text, molt monologat per ell mateix, hi ha deixat entrar un parell de personatges, a tot estirar, i s'ha deixat endur pel remolí del discurs críptic on l'espectador valent s'ha d'endinsar per trobar-hi el suc. I aquesta prova de foc té moments àlgids i moments suaus que decauen perillosament.
- Cal advertir també que aquesta creació de títol llarg: 'El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals' —que ja avisa i no és traïdor—, fa un salt sobre allò que havia estat per exemple 'Los Pelones', '4 Bailes' —aquesta reposada fa poc a La Villarroel—, o 'Tu vida en 65 minutos', ni és tampoc l'Espinosa guionista de pel·lícules com la celebrada 'Planta 4a'.
- Un espectacle 'rara avis', molt especial, amb el luxe dels quatre músics en directe, amb una banyera al mig de l'escenari que diria que la primera intenció era que tingués aigua corrent —però almenys en el dia de la meva funció, l'aigua no va rajar, com si hagués tornat l'antiga llei de la sequera—, amb alguns objectes romàntics, amb l'habitual i admirable normalitat d'Espinosa a mostrar la cama ortopèdica que tragina des de petit i que s'ha convertit en un personatge més dels seus muntatges, amb diàlegs de poques paraules, amb un monòleg que en algun moment combina la poètica amb una certa violència, i també un espectacle en el qual s'ha d'entrar ben predisposat, sabent que no hi ha una gran trama i que manen més les impressions que se'n treuen que no pas allò que ens poguessin dir els personatges.
- Un detall: la cançó de 'La tieta', de Joan Manuel Serrat obre el muntatge, segurament per un deix de nostaàlgia i també per enllaçar les seves estrofes finals, aquelles que parlen del nínxol, del taüt, dels salms dels capellans, de les misses dels difunts, de les flors de l'enterrament, de l'esquela, del descansi en pau, amén i de la sentència final: "oblidarem la tieta", per fer una simple relació amb la mort de la mare del protagonista. Les mateixes notes de 'La tieta', ara en mans dels músics, rubriquen el final.
- I només una qüestió que em sembla que crea desconcert i confusió i de la qual no és segurament responsable el mateix autor: ¿si el títol de l'espectacle, que no li ve d'un pam pel que fa a la llargada, és en català, quina raó hi ha perquè, malgrat que en el programa de mà s'anunciï en castellà i català, tingui un 95% —per no dir un 99%—, de text en castellà? ¿No seria millor deixar de justificar un bilingüisme gairebé inexistent en el muntatge —lletra de 'La tieta' a banda— i titular-lo directament en castellà, que és com probablement Albert Espinosa l'ha creat? En aquest cas, doncs, el nom no fa la llengua, per molt que el tal fascinant noi de la història s'esforci a treure-la mentre fa treballs manuals.
- «Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer)», de Narcís Comadira. Intèrprets: Ruben Ametllé, Lurdes Barba, Jordi Figueras, Xavier Frau i Sílvia Ricart. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Xavier Albertí. Coproducció Teatre Lliure i El Canal - Centre Arts Escèniques Salt i Girona. Espai Lliure, Teatre Lliure. Barcelona, 2 octubre 2009.
- Tant l'autor com el director d'aquesta aproximació escènica a Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) confien que l'espectacle serveixi per reivindicar o divulgar l'obra del poeta de 'Canigó' i 'L'Atlàntida'. Santa innocència! ¿Pot el teatre, tan efímer, fer el que no ha fet ningú en gairebé mig segle de recuperació cultural pròpia? ¿Qui carrega amb la responsabilitat del poc o molt coneixement popular de Verdaguer: la Universitat, l'escola, els polítics, els governs, les diverses agrupacions d'escriptors, traductors i tutti quanti, tots col·legues successors de l'homenatjat, els mitjans de comunicació... i, si no, TV3, l'ase de tots els cops fallits?
- Tampoc no gosaria dir que Verdaguer és un absolut desconegut. Pregunteu-ho, en tot cas, als que transiten pel Passeig de Sant Joan o als que van en Metro amb la línia 5... ¿No hi ha un monument entre xiprers que evita que s'hi faci una rotonda moderna? ¿No hi ha una parada de metro que porta el nom de l'il·lustre autor? Esclar que, se'm dirà que un monument o una parada de metro no fan cultura. I potser tenen raó. Per tant, ni la regidoria d'urbanisme ni TMB han contribuït a la tan anhelada divulgació.
- Temps era temps que les veus que s'alçaven sobre la reclamació d'un "culebrot televisiu" al voltant de la vida de Verdaguer defensaven que hauria contribuït al seu coneixement popular. Però Verdaguer no ha tingut sort. Segurament que l'apropiació de la seva obra i miracles per diverses ideologies oposades, des del franquisme al catalanisme, han privat que fos ben vist pels mecenes de torn.
- Xavier Albertí s'ha fet càrrec d'aquesta nova aposta escènica per endinsar-se en els intríngulis de personatges literaris. Ho va fer amb Josep Anselm Clavé i l'espectacle 'Pinsans i caderneres'; ho va fer amb Frederic Soler 'Pitarra' i l'espectacle 'Gatades', juntament amb Lluïsa Cunillé, i sempre des d'una mirada poètica, però també crítica, irònica, desimbolta i a cavall entre el respecte i la sàtira com a element clarificador de cadascun dels personatges esmentats.
- Potser, d'aquestes tres posades en escena, l'actual sobre Jacint Verdaguer és la que manté més l'equilibri respectuós amb el personatge. La sàtira és de calibre suau. I és que Jacint Verdaguer encara imposa. Poeta, viatger, narrador, home, capellà, cau de conspiracions i difamacions, artesà de la llengua, aspirant a sant... la seva personalitat és farcida de riquíssimes anècdotes i vivències que es fa increïble, com deien aquells, que no hagin temptat molt més els guionistes i creadors de ficció basada en personatges reals.
- En el muntatge de Xavier Albertí i Narcís Comadira apareix Verdaguer en els seus últims dies, al llit de mort. Al seu voltant, el soldat que el va acompanyar i de qui se'n sap ben poca cosa tret d'un testimoni gràfic, les diverses dones que van envoltar el poeta en vida i que van promoure tota mena d'enraonies, el fantasma de la marquesa de Comillas, la cambra de Vil·la Joana a Vallvidrera...
- I de rerefons, els viatges en alta mar, el viatge a Terra Santa, els records de les seves composicions més conegudes, les converses amb el marquès de Comillas, la ruïna econòmica personal, els presumptes exorcismes, els enganys dels més pròxims, els intents de la cúria de fer-lo fora de la circulació, la traïció dels presumptes amics, el paper del bisbe que primer el lloreja i després el condemna amb corona d'espines... tot un retaule simbòlic que pretén fer un retrat del poeta, però també de l'home de carrer, encara jove, abans d'exercir de capellà, de les seves febleses, dels seus dubtes i del desfermament de l'instint interior que Narcís Comadira i Xavier Albertí retroben entre línies en els textos verdaguerians més amagats.
- La posada en escena és austera —gris de mobiliari, negre de vestuari, blanc de llit, vermell de pica de sang...—, però molt aprofitada. Xavier Albertí fa que el muntatge reposi del tot en els intèrprets —sense desajustos en conjunt— en un registre que, en segons quins moments, trepitja la línia del cabaret —acordions a cos nu, guitarra de cantautor...— i que obre el joc amb una breu interrelació amb els espectadors, demanant-los una data, que es va tancant en ell mateix i que arriba al clímax final amb una declamació de Verdaguer que és un crit d'autodefensa i d'autoafirmació a la vegada.
- Un clam de geni i figura que la història enregistra quan la mort de Jacint Verdaguer se sent com una pèrdua col·lectiva, una pèrdua més patrimoni del poble ras que d'altres sectors amb qui va tractar, una pèrdua dels qui el van fer seu, sense ser creients, prescindint de fer cas de la seva condició de sacerdot en temps convulsos d'obrerisme anarquista, però enllaçant-hi a través de la paraula, de la llengua, dels sentiments, de les imatges poètiques, del dring i de la música que perduraran per sempre.
- Jacint Verdaguer és un dels primers mites populars que fa sortir al carrer desenes de milers de persones -es parla de 300.000 de l'època- per acompanyar-lo en el seu enterrament. Només hi faltava la televisió per retransmetre l'esdeveniment en directe. Però aquest mitjà encara no s'havia inventat. O, si no, qui sap si Verdaguer, abans de morir, no hauria estat un d'aquests tertulians d'algun dels programes que rasquen el cor i l'ànima de les víctimes que hi conviden, a canvi de primes secretes i milionàries.
- «Mujeres soñaron caballos», de Daniel Veronese. Intèrprets: Jimena Anganuzzi, Fernando Llosa, Osmar Núñez, Silvina Sabater, Marcelo Subiotto i María Figueras. Escenografia: Daniel Veronese. Il·luminació: Guillermo Arengo. Vestuari: Roxana Bárcena. Direcció: Daniel Veronese. Producció Projecte Txèkhov. Espai Lliure, Barcelona, 1 abril 2009.
- Els espectadors actuals no estan per gaires filigranes. Volen que se'ls expliquin històries clares. Amb arguments lineals. Amb un plantejament, un nus i, si pot ser, un desenllaç. Com en els bestsellers en paper. Els textos massa simbòlics, metafòrics o críptics creen de seguida un sentiment de contradicció. No cal culpar-ne ningú ni cap mitjà. Si bé no es pot negar, per sort o per desgràcia, que la generació potencialment espectadora de teatre és filla del cinema i de la televisió i que l'esforç que a vegades li proposa segons quin tipus de teatre és superior a les seves forces.
- El preàmbul ve a tomb perquè un té la sensació que una bona part dels espectadors que surten de veure aquesta segona proposta del Projecte Txèkhov, de Daniel Veronese, passen per aquesta contradicció. ¿Què hi pinten els cavalls en el fons de l'obra? En canvi: que clarividents que són els matalassos en fallida que desencadenen la crisi entre germans per culpa d'un mal negoci! Aquesta és la diferència.
- Diu Daniel Veronese, autor i director argentí —que ja va ser al mateix Espai Lliure l'any passat amb 'Espía a una mujer que se mata', basada en l''Oncle Vània', de Txèkhov—, que el text original d'aquest muntatge té molt més contingut que no pas el que ha quedat reduït en una hora i deu minuts. De fet, ja en el seu anterior espectacle s'advertia que Veronese tendeix al minimalisme. I en aquesta segona posada en escena, aprofitant el mateix conjunt escenogràfic que l'anterior, un minúscul habitacle interior de 6 o 8 metres quadrats per on es mouen els sis intèrprets, el minimalisme es torna a notar.
- L'obra té més de deu anys des que va ser escrita. Però es manté viva. Deixant de banda l'element simbòlic dels cavalls —suïcidi inclòs d'un esbart en un penya-segat—, que segurament es podria relacionar amb el robatori de criatures del conflicte argentí de la segona meitat del segle passat i amb la frontera entre salvatgia i seny que equilibra les passions humanes, Veronese entra de ple en un moment social dominat per la violència i transporta aquesta violència a l'estadi domèstic, en l'espai més reduït possible, on es troben tres germans amb les seves parelles. El més gran, amb una noia jove que sembla que està embarassada i no se sap ben bé de qui; el mitjà, amb la frustració d'un error en el negoci dels matalassos que l'ha portat a la ruïna; i el més petit, amb debilitat de faldiller per les seves dues cunyades i amenaçat per una possible malaltia cerebral.
- Al voltant d'una taula, quatre cadires, un sofà, un tamboret i una porta que dóna a l'exterior, al relà de l'escala, i que permet que els personatges hi surtin a prendre l'aire quan el limit d'angoixa interior és insuportable, el conflicte va creixent irremeiablement fins al punt àlgid, tintat de thriller, i amb un final que, no per esperat, deixa de ser sorprenent.
- És la parella més jove la que, després d'algunes acotacions narratives dins de la interpretació, agafa les regnes del guió i protagonitza les escenes més virulentes. La violència també hi és, per part dels tres germans, però en clau d'antic joc de força i de pols entre els tres. Les tres parelles fan tres papers totalment diferents: la dona del germà mitjà, que està escrivint un guió; la dona del germà petit, que viu a tres quarts de quinze; i la dona jove del germà més gran, que descobreix que va ser adoptada, acollida o probablement robada d'un clan per la família dels tres germans, perquè el germà gran es trobava sol i necessitava companyia.
- Una de les claus de Veronese és que l'espectador avanci amb l'obra i vagi descobrint les relacions entre els sis personatges. Les parelles, doncs, es van fent evidents a poc a poc, les infidelitats també, i el misteri d'un embaràs mai aclarit queda en l'aire asfixiant del minúscul apartament.
- Posar sis personatges en un recambró de de 6 o 8 metres quadrats, crear un clima de violència verbal i física entre ells i voler-ho solucionar amb converses inacabades i un parell d'ampolles de vi que no s'obren per culpa del suro que es trenca amb el llevataps, només pot provocar un the end de thriller. I en un the end de thriller acostuma a haver-hi un revòlver ni que, ben sovint, el personatge, la jove Lucera, que és qui el té a la mà, mai no faria el que fa si no fos pel que sap que van fer amb ella.
- «Un tal ímpetu vital», de Jordi Oriol. Intèrprets: Glòria Cano, Jofre Carabén, Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Composició i arranjaments musicals: Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Vídeo: Isak Férriz. Assessor dramatúrgic: Víctor Molina. Assessora de moviment: Ester Forment. Il·luminació: Raimon Rius. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau. Direcció: Jordi Oriol. Companyia Indi Gest. Espai Lliure, Barcelona, 6 març 2009.
- Un dels últims espectacles d'aquesta companyia va ser 'OB-sessions', a la sala Beckett. Allà, un personatge sortit de l'absurd recitava tirallongues de frases en un llenguatge particular que calia entendre pel context. Ara, amb aquest nou muntatge a l'Espai Lliure, la part textual és més convencional. El que no canvia és l'estructura dramatúrgica que es manté en un estat de crear sensacions i a través de les sensacions confegir el leit motiv d'una història senzilla, però universal: el lligam umbilical entre pares-fills.
- Que l'espectador no s'esperi res dat, beneït i triturat. Haurà d'entrar en el joc i, en últim extrem, deixar-se endur pel treball dels intèrprets, d'entre els quals hi té un paper important l'única actriu, Glòria Cano, la filla de la família (Eva) que torna a casa després d'una separació sentimental que vol semblar provisional i que no hi troba el recer dels pares, morts en una nit d'estels a la muntanya... per l'impacte d'un meteorit.
- Els avis fan el paper de pares, però són ja dues caricatures del passat. Els dos actors que els interpreten alternen diversos papers amb de les breus intervencions musicals, un ingredient que, juntament amb una escenografia plena d'elemants de records suggerent, crea una atmosfera entre surrealista i absurda, però també capaç de tocar els sentiments personals.
- Finalment, un quart personatge, el germà de la noia, un científic vingut de París i sense feina fixa, s'està també a la casa mentre fa provatures per a un invent que ha d'acabar revolucionant la humanitat. Entre invent i invent, però, el que es destapa és un passat familiar, en boca dels avis —bocamolls sense fre— que els revelen que els seus pares, en realitat, eren germans i ells dos són fruit d'un incest.
- De la creació a la mort i de la destrucció a la vida, el muntatge va balancejant en aquesta línia en una hora i quart, com una performance que acaba reposant del tot en la seva posada en escena més que no pas en el text, que hi fa d'acompanyament entre senzill, pseudoreligiós, infantil i erudit, amb referències a qüestions de la ciència o de la història —com l'escena de la Revolució Francesa i la mort a la guillotina de Maria Antonieta— i amb algun polsim de reflexió filosòfica.
- En temps de crisi social i de valors, muntatges que mostren un treball col·lectiu, malgrat l'autoria personal, que semblen preocupats per un feix de qüestions i d'interrogants que han estimulat la humanitat des de sempre —i, si no, que ho preguntin a Charles Darwin— vénen com l'anell al dit per a aquells espectadors que, sense caure en l'elitisme, tinguin la curiositat de comprovar cap on evoluciona la nova dramatúrgia catalana ni que sigui potser per arribar, a la llarga, al teatre de sempre. I és que en teatre, com en qualsevol creació, són bones totes les trapelleries si serveixen per trobar una nova manera de veure el discurs de tots els temps.
- «L'home dels coixins», de Martin McDonagh. Traducció de l'anglès d'Ernest Riera. Intèrprets: Miquel Gòrriz, Eduard Muntada, Albert Pérez, Jacob Torres, Laia Puchol / Jana Camps / Maria Beltran. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Maurici Villavecchia. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Xicu Masó. Companyia La Mirada. Espai Lliure. Barcelona, 31 gener 2009.
- L'autor d'origen irlandès, Martin McDonagh (Londres, 1970) ja va deixar una certa inquietud en els espectadors un cop representades aquí dues de les seves obres: 'La reina de bellesa de Leenane' (1998, La Villarroel) i 'El tinent Inishmore' (2003, TNC). I aquesta inquietud es manté, anys després, amb la representació de 'L'home dels coixins', un pseudothriller que pretén, esclar, posar els pèls de punta, però que acaba vençut per la força del text i les reflexions sobre la literatura i la influència de la ficció en l'ànima humana.
- Un escriptor de contes infantils de fons macabre viu sol amb un germà disminuït psíquic. Es pot dir que el seu germà és també el seu únic, si no lector, almenys oient de les lectures que li fa el germà escriptor. Fills els dos d'uns pares conflictius, alterats pel naixement del fill gran amb deficiències, es veuen arrossegats per la fatalitat del destí en un pou que sembla que estigui al marge de qualsevol control social.
- L'obra s'obre en una comissaria on hi ha detingut el germà escriptor. Dos policies de diferent graduació s'encarreguen de l'interrogatori i en cap moment amaguen que els seus mètodes oscil·len entre la tortura i l'execució in situ. L'autor, doncs, trasllada els espectadors, sisplau per força, a un estadi on impera la i·legalitat més evident, una Il·legalitat que li serveix també per portar al límit les situacions de cadascun dels personatges: els dos germans i els dos policies, als qual cal afegir l'aparició fugaç del personatge més petit de la companyia.
- L'obra, que en cinc anys ha estat reconeguda amb els premis Laurence Olivier, el del Cercle de la Crítica de Nova York a la Millor Obra Estrangera i el Tony al Millor Text Teatral no fa sinó refermar la vigorositat dramatúrgica d'un autor encara jove que beu de les fonts de la rebel·lia i que porta al damunt el llast d'un passat familiar que té l'origen a les terres irlandeses de Galway.
- Aquest còctel formatiu afegit a uns quants fracassos o rebuigs literaris inicials de l'autor per part de les institucions establertes han creat, diuen, un caràcter aspre, a vegades violent, fet a la seva, que al final desemboca en un estil dramatúrgic no gens convencional i, per tant, sacsejador.
- Encarregat de mesurar-lo, Xicu Masó ha conduït els passos del muntatge cap a un treball dels intèrprets que els exigeix molt i que es pot qualificar d'excel·lent. Pel seu pes i extensió, és just que es remarqui en primer lloc Jacob Torres (Katurian, l'escriptor), i que de seguida, malgrat un paper més breu però també importantíssim, cal remarcar la sensibilitat i l'efectivitat sense falses caricatures que fa Miquel Gòrriz del germà deficient psíquic (Michal). Els dos policies, el detectiu Tupolski, en un paper d'home aparentment assenyat, i l'oficial Ariel (Eduard Muntada) mantenen un pols durant tota l'obra fins a desencadenar en la fosca descoberta dels seus respectius passats. L'aparició fugaç de la nena muda, sense nom, interpretada alternativament per tres petites actrius, tanquen el cercle d'una obra que es basa en el contes i que acaba creant un clima de gènere fantàstic amb una caracterització més pròpia d'un món de fades i gnoms que no pas de sang i fetge, com el pseudothriller mana.
- El muntatge està estructurat en dues parts, una primera d'una hora i tres quarts, i una segona de tres quarts. A la segona, els espectadors hi arriben sabent molt més del que un altre autor amant de l'enjòlit els permetria de saber. En aquest cas, però, Martin McDonagh no amaga les cartes i deixa tot el pes del desenllaç a partir del que tothom ja coneix, malgrat que durant una bona primera hora, hagi semblat que tot podia ser una altra cosa.
- La sinopsi és senzilla: unes criatures apareixen brutalment assassinades amb mètodes i senyals similars als que s'expliquen en alguns dels contes de l'escriptor. Les sospites, inicialment, semblen interessades per cobrir només l'expedient policial. Després s'aclareixen. I finalment es desvelen en una hipòtesi que qui més qui menys pot imaginar-se des del principi.
- Malgrat el drama de fons, l'autor esquitxa amb engrunes d'humor algunes situacions que prenen el caràcter de tragicomèdia. L'humor de Martin McDonagh és cerebral i s'expressa a través de la paraula. No hi ha, doncs, excessos escènics que segurament desvirtuarien allò que el mateix autor sembla odiar: que en una obra de teatre no s'expliqui una història.
- La sensació d'una història explicada queda ben clara en tota l'obra, que té una vocació literalment narrativa —també de salvació de la literatura per damunt de tot—, més enllà de la seva intenció dramàtica. No s'ha d'amagar que l'extensió del muntatge —gairebé les tres hores esmentades amb el descans inclòs— juga en contra de la resistència dels espectadors. I no perquè no estiguin avesats a espectacles de llarga durada, sinó perquè, en aquest cas, tot transcorre en un espai limitat, el de la comissaria i només amb quatre intèrprets.
- I aquí és on cal fer un tot d'alerta. Diuen que Martin McDonagh s'ha creat una cuirassa d'autor intocable. Però, malgrat tot, això no ens ha de privar que el toquem: la primera part té uns problemes de contingut que semblen motivats per la passió de l'autor a explicar de cap a peus un parell o tres dels contes relacionats amb la trama de l'obra. S'alleugeriria el discurs una bona mitja hora i facilitaria fins i tot millor la comprensió, si s'agafessin només els contes en els seus elements més significatius, més bàsics, com es fa d'una manera molt ben integrada en la segona part. Aquí, MacDonagh, o qui sigui que l'hagi d'assessorar, no ha sabut aplicar el dolorós però també valuós mètode de la retallada en favor del text.
- L'opció integral contista de l'autor —a pesar de la justificació que diu que els irlandesos tenen fama de contacontes— fins i tot fa sospitar que els que s'hi narren hagin estat extrets d'algun recull inèdit del mateix autor i s'hagin incorporat amb uns retocs d'adaptació argumental al corpus de l'obra. Un recurs de l'ofici que no seria la primera vegada que un autor utilitza. Però això és una especulació de la qual no en tenim proves.
- Fora d'aquest parell o tres d'escenes contistes de la primera part en què el forçós monòleg, doncs, provoca una perillosa baixada de tensió, la resta de l'obra aconsegueix arrossegar l'espectador pels camins negrocriminals fins al tret de gràcia final.
- «Jugar amb un tigre», de Doris Lessing. Traducció i adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Anna Azcona, Joan Carreras, Belén Fabra, Alga Pujol, Albert Ribalta i Ernest Villegas. Escenografia: Max Glaenzel amb la col·laboració d'Estel Cristià. Vestuari. Bàrbara Glaenzel. Caracterització: Chass Llach. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Sila. Direcció: Carlota Subirós. Barcelona, Espai Lliure, 20 novembre 2008.
- Que la narrativa de Doris Lessing és una de les més consistents del segle passat ho sap tothom. Que el Premi Nobel li va arribar fa quatre dies i la va enganxar venint de comprar, també. Més val tard que mai. Que la seva biografia personal s'ha vist sovint reflectida en les seves obres és un fet conegut. I que és una desconeguda com a dramaturga, també.
- Una de les seves peces, 'Jugar amb un tigre', ha estat ara adaptada i dirigida per Carlota Subirós, i estrenada per primera vegada aquí, en un espai que reprodueix en bona part allò que la mateixa autora ja descriu en una de les seves autobiografies ('Dintre meu' i 'Passejant per l'ombra'): una cambra petita d'un barri suburbial londinenc, un espai per al llit i una tauleta amb alguns llibres, una màquina d'escriure dels seixanta, un tocadiscos d'època —últimament al Lliure s'han especialitzat en la recuperació dels discos rodons antics i ja en van tres després de 'Rock'n Roll' i 'El bordell'— una estufa de petroli, la tauleta amb l'ampolla de whisky imprescindible, una cadira baixa que sembla recuperada d'un contenidor i un seguit d'efectes sonors mirant al carrer a través d'un finestral que cal imaginar i per on s'observa el bullit del barri amb un bordell al davant i el trànsit de les noies amunt i avall, l'apartament de lesbianes i les seves baralles, el vianant que sempre és a la cantonada... un món exterior en bullici que contrasta amb el bullici que Doris Lessing retratà a l'interior de l'habitació de Warwick Road, que és, en definitiva el propi interior de Doris Lessing.
- 'Jugar amb un tigre' té cinquanta anys de vida i el seu discurs és tan intemporal i tan profètic a la vegada que sembla que s'hagi acabat d'escriure avui mateix. O potser és que, en mig segle, s'ha caminat més enrere que endavant pel que fa a les relacions de parella. El text teatral de Doris Lessing no es desprèn ni un moment de la força narrativa de la seva obra més coneguda. Per tant, amb aquest bon material de base i una interpretació molt apamada de tots els personatges, el muntatge —que cal admetre que té només algun paràgraf que delata el seu origen històric— mou a la constant reflexió dels espectadors que rep, com si fossin burxades, algunes de les invectives que li llancen els fantasmes de Doris Lessing.
- Una dona encara jove (Anna Freeman - Belén Fabra), amb un fill, viu la incertesa entre el compromís i la llibertat personal. Un pretendent que la va acollir en un moment baix (Tom Lattimer - Joan Carreras) surt d'escena amb la cua entre cames. Un faldiller que reivindica la seva llibertat a la promiscuïtat (Dave Miller - Ernest Villegas) juga —¿amb el tigre (Tigger Lessing)?— fins al límit. Una dona jove, embarassada de tres mesos de Dave (Janet Stevens - Alba Pujol) recorre a Anna Freeman per reclamar-li el dret a no perdre el dret al pare de la criatura. Una dona madura, viuda (Mary Jackson - Anna Azcona) fa a vegades de mirall del que en un futur podria ser Anna Freeman. Un home casat, a la cinquantena, incapaç de prescindir de les seves aventures amoroses (Harry Paine - Xavier Ribalta) busca consol al voltant de la resta de personatges, tan desesperats o més perduts que ell.
- Amb aquest fresc de personatges, la guerra de sexes, la lluita entre la crisi i l'eufòria, l'esperança d'un món millor i d'una relació de parella menys turbulenta, són l'eix de la visió que Doris Lessing té del seu temps i de la seva capacitat de visió de futur, preocupada per qüestions que els anys no han aconseguit ni tan sols alleugerir.
- Tots els intèrprets tenen una funció essencial, encara que alguns d'ells hi apareguin gairebé fugaçment, com Tom o Janet. Però els quatre que es veuen impulsats més cap a un canvi de registre en el seu paper són Belén Fabra i Ernest Villegas, que protagonitzen alguna escena d'una forta tensió, molt ben resoltes totes amb un caràcter entre afable i cínic de Dave i la progressiva contenció dramàtica cap al caos que viu Anna. L'altra parella, la interpretada per Anna Azcona i Albert Ribalta, té també aquest canvi de registre progressiu, marcat pel dinamisme eufòric tan característic d'ella i pel posat escèptic i d'esmaperdut d'ell. Hi encaixen a la perfecció.
- Carlota Subirós ha deixat que l'obra fluís en un espai imprescindiblement recollit com l'Espai Lliure per arribar als espectadors amb nitidesa i sensibilitat. Sembla que des de la direcció hagi tocat Doris Lessing de puntetes, sense gosar fer massa soroll ni moure més brega que la que la mateixa Lessing ja mou amb les seves paraules. Una bona peça de cambra per a un públic desitjós de retrobar un muntatge ple de matisos a flor de pell.
- «Sí, pero no lo soy», d'Alfredo Sanzol. Intèrprets: Paco Déniz, Elena González, Juan Antonio Lumbreras, Lucía Quintana i Pablo Vázquez. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Baltasar Patiño. Espai sonor i música: Fernando Velázquez. Coreografia: Ricardo Santana i Mónica García. Direcció d'Alfredo Sanzol. Producció: Centro Dramático Nacional. Barcelona, Espai Lliure, 31 octubre 2008.
- Convertir l'Espai Lliure en una discoteca dels anys de la pera, amb la pista com una arena de circ —de dimensions reduïdes, esclar—, els tamborets i les tauletes kitsch, uns sofàs adossats i en cercle, tot de color vermell encès, i amb una bola d'il·luminació circular al sostre no ha estat difícil. Com si l'espectacle d'aquest navarrès, Alfredo Sanzol, hagués estat pensat per a un espai com el petit del Lliure. A veure si encara, quan l'Espai Lliure es tanqui —amb la reinaguració del Lliure de Gràcia, l'any de gràcia de tal, tal, tal— l'economia obligarà la casa a treure'n rendiment i a convertir-lo en una disco de Montjuïc... Temps al temps i bona cara. Tan bona cara com que la que fan els personatges d'aquest muntatge fet de petites històries quotidianes, fins a una quinzena en un paquet d'una hora, amb una cinquantena de personatges diferents.
- L'espectacle forma part d'una trilogia. La primera no s'ha vist aquí, 'Risas y destrucción'. Aquesta és la segona i ha passat volant, com un pont de Tots Sants. La tercera, en preparació, ja té títol: 'Días estupendos'. Diuen que Alfredo Sanzol ha muntat 'Sí, pero no lo soy', a partir de posar aquesta frase al buscador de Google i crear un argument entre el que hi ha trobat. Que prenguin nota els guionistes de televisió que pateixin sequera d'idees.
- Sembla com si la primera intenció del director hagués estat la creació d'un espectacle no tan sols de petit format sinó per presentar en espais singulars, els substituts moderns dels antics cabarets o cafès-teatre. L'escenografia ajuda a pensar això, esclar. Però la producció del Centro Dramático Nacional pot capgirar aquestes intencions. De la mateixa manera que l'originalitat de la proposta, sobretot en l'estructura i la manera de fer-la interpretar, pot crear també escola en un teatre sovint encarcarat o subjugat pels clàssics espanyols.
- Diguem que Sanzol fa el que aquí entendríem com un espectacle contemporani d'autoria jove emergent —en tenim mostres cada dos per tres en altres sales—, però amb una pàtina de surrealisme i de toc nostàlgic que no li correspondria per l'edat i que ell arrodoneix amb un to molt personal. Els aires de modernor ambiental de trenta o quaranta anys enrere, la caracterització dels intèrprets, elles amb uns monyos negres a punt per clavar-hi la típica peineta; ells, amb vestits grisos, justos de camals i estrets d'americanes; rostres intemporals, tirant una mica a 'Amélie'; un Paris Match esgrogueït de referència lectora de temps passats i fins i tot una 'chanson' que, si no fos per la Carla Bruni actual, hauríem d'anar a repescar en algun disc antològic de cantautor francès. La titula 'Les jours magnifiques' i també és d'autoria del mateix director.
- De les històries que integren el fresc, algunes sobresurten per la seva frescor, d'altres per la seva picardia eròtica, unes altres per la ironia mordaç, algunes per la sàtira que injecten, i alguna per la despullada interior de cada personatge. ¿Sóc el que sóc o només sóc el que sembla que sóc? S'hi veu una actriu que rep un premi Revel·lació quan ja té setanta anys i una llarga trajectòria; un homosexual que no es destapa fins que ja supera els 35 anys; les contalles d'orgies fantasioses d'una de les dues noies de l'auca; i l'esclat del xicot de Pamplona que no pot amagar que té una fiblada al cor quan, després de tota la vida de formar a primera fila dels Sanfermines, es troba en alta mar, lluny de casa, un 6 de juliol.
- Tot plegat, amanit amb una banda sonora que transporta al "tocadiscos" dels seixanta i amb uns fugaços números coreogràfics de ball de parella que fan pensar que potser al final els intèrprets acabaran convidant els espectadors de primera fila, els dels mateixos sofàs de la pista, a sortir a ballar. Però, possiblement per prudència, no es corre el risc de fer-ho i de topar amb algú que no sap ballar, o que fa temps que no balla, sobretot perquè les discoteques dels seixanta-setanta han passat a millor vida, les festes majors dels pobles són de concurrència minoritària i la sala de La Paloma ja fa mesos que està tancada.
- «Espía a una mujer que se mata». A partir de 'L'oncle Vània', d'Anton Txèkhov. Versió de Daniel Veronese. Intèrprets: Mara Bestelli, María Figueras, Marta Lubos, Fernando Llosa, Osmar Núñez, Silvina Sabater i Marcelo Subiotto. Escenografia: Daniel Veronese. Il·luminació: Sebastián Blutrach. Direcció de Daniel Veronese. Companyia Proyecto Chéjov. Barcelona, Espai Lliure, 4 octubre 2008.
- Si li traiem el vodka, es podria dir que no queda rastre de l'ambientació bucòlica i camperola de la Rússia de Txèkhov. Bé, sí, en un moment donat la jove i bella dona jove del professor diu que és de Sant Petersburg. Daniel Veronese tendeix al minimalisme en tots els aspectes, sobretot l'escenogràfic. No en té prou de situar-se en un espai mitjà com la sala petita del Lliure de Montjuïc sinó que encara redueix més les grades a dues bandes per centrar la visió dels espectadors en un escenari en forma de piràmide aplanada o de triangle. Dues parets, dues portes, un espiell, una taula i tres o quatre cadires. I una pistola, esclar.
- La pistola apareix a la primera escena en una mirada a un espectacle anterior de Veronese. El professor i la seva filla dialoguen sobre el teatre. Una orientació perquè l'espectador sàpiga també que el muntatge es basa en teatre dins el teatre. El minimalisme de Veronese respecta el text de Txèkhov en gran part. Només en retalla algunes divagacions que el ritme trepidant que ell dóna a les accions no li permetrien de pair prou bé. Però en canvi hi introdueix fragments breus de 'La gavina' i fins i tot d'un altre autor, com Jean Genet i 'Les criades', en una representació que es refereix al personatge de Solange i que fan breument en un parell d'ocasions, el doctor i l'oncle Vània. Però tot és teatre, diuen.
- Si l'espectador ha vist 'L'oncle Vània' en estat pur, ara li semblarà que assisteix a un taller d'assaig sobre l'obra. La diferència és que l'assaig i el taller es converteixen en teatre net i estilitzat i en una hora i mitja de gran teatre.
- Fa la impressió que Veronese es mira 'L'oncle Vània' com una metàfora de la situació recent de l'Argentina. Però les circumstàncies han canviat tant que ara ja es pot mirar també com una metàfora de la crisi global que ha atemorit mig món. El conflicte passional —el desgavell que crea entre tots els personatges la presència de la jove dona del professor a la finca— és el que hi ha de fons a l'obra i el que ha amagat sempre el conflicte material que també hi ha i que ho desencadena tot: herències, rancúnies familiars, beneficis, pèrdues d'explotació de la finca i proposta de venda del bosc i la finca només amb el desig de treure'n més bon resultat per part del professor sense pensar en l'esforç que hi han aportat els altres en la seva absència.
- Daniel Veronese i el seu projecte Txèkhov fan que l'opció de les versions d'un clàssic no tinguin aquí discussió possible. El resultat és una obra "plagiada amb afecte", canviada fins i tot de títol, revaloritzada als temps actuals i deixada en mans dels intèrprets que hi aboquen els seus conflictes i les seves passions amb el solatge del passat, però la mirada lúcida del present.
- «Dia de partit», de David Plana. Intèrprets: Chantal Aimée, Joan Carreras, Julio Manrique, Maria Molins i Fèlix Pons. Veu en off: Bruno Oro. Escenografia de Rafel Lladó, Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Quico Planas. So d'Igor Pinto. Direcció de Rafel Duran. Barcelona, Espai Lliure, 22 maig 2008.
- A saber si l'autor David Plana (Manlleu, 1969) ja sabia que un dia no gaire llunyà un lladregot silenciós entraria al despatx del president actual del Barça, Joan Laporta, i li pisparia l'ordinador portàtil sense deixar rastre, tal com ha passat aquesta temporada. En la seva obra 'Dia de partit', un encàrrec d'autoria, un dels personatges, gràcies a les claus de la dona de la neteja amb qui s'entén, aconsegueix entrar a les oficines del club per fer-se amb unes localitats del dia del partit més esperat per accedir a la Llotja, la desitjada i envejada Llotja, pel que es veu, de tanta gent que necessita un bany de bona posició i aparença, al Camp Nou.
- Un té la sensació que l'aventura de voler fer una peça dramàtica sobre el Barça —mala cosa això dels encàrrecs— ha eclipsat els valors estrictament teatrals. La prova és que per a un espectador a qui el futbol ni li fa perdre cap hora de son —un servidor, per exemple— el muntatge té més sentit del que sembla perquè el rerefons futbolístic és vist simplement com un recurs dramatúrgic, com una excusa, per posar en escena una tenebrosa relació de favors, contrafavors i amiguismes que tenen la seva traducció en molts altres camps de les relacions quotidianes, al marge de la pilota i la política.
- La corrupció i la frivolitat econòmica, admesa i beneïda per tothom, que s'amaga darrere del futbol, no és tant un fet particular del Barça com un fet universal. La violència dels estadis de futbol i el mercadeig de persones amb pèls a les cames formen part de la cultura global sense fronteres. Reduir-ho al Barça o enfocar-ho en la rivalitat entre el Barça i el Madrid és caure en la roda de la pressió mediàtica que confon cultura esportiva amb cultura econòmica i educació amb imbecilitat. Només cal donar un cop d'ull als mitjans de comunicació per adonar-se de com s'omplen rius de tinta i minuts i hores d'ones radiofòniques i pantalles de televisió i internet amb declaracions i insults que penetren en el subconscient social com un virus infecte.
- Per això, em sembla que cal agrair la contenció que en aquest sentit ha adoptat David Plana a 'Dia de partit'. Més que recrear-se en una visió tòpica i calcada de l'embolcall futbolístic, s'ha decantat per una mirada psicològica sobre el que hi ha darrere d'una aparent afició esportiva de masses.
- I com que el muntatge compta amb un bon planter d'intèrprets, aquesta visió no pot decebre qui vol veure 'Dia de partit' com una obra de teatre sobre les relacions humanes i no com un retrat robot del que podria ser que li venguessin perquè li caigués la bava i fes que anés al teatre, fins i tot, amb samarreta blaugrana. Fanàtics del club i fins i tot del futbol, doncs, es poden estalviar aquest partit perquè, en el fons, no és per a ells.
- Dues parelles oposades, una de menestral i una altra de bona posició però que passa per un mal moment, creen el contrast entre les diferents maneres de veure la vida. Entremig, un polític té el poder de moure els fils perquè algunes coses canviïn, i no pas sense que ell mateix en tregui un bon tall.
- Aquesta cara doble entre la precarietat i l'excés serveix perquè els dos móns personals s'acabin trobant. Mentre els uns miren d'espavilar-se com poden, els altres miren com poden viure de fer-se els espavilats. I així, inesperadament, és com la trama enfila el camí del thriller. I tot per un parell de localitats a la Llotja del Camp Nou. Un motiu més que poca-solta que desemboca en un desenllaç tràgic.
- Chantal Aimée i Maria Molins són la dona de partit que renuncia a càrrecs i que no es ven ni per amor, sobretot quan als lavabos de tribuna de l'estadi descobreix que el polític de qui està penjada des dels temps de la Universitat porta calçotets amb els colors del Barça, i la dona de fer feines, nòvia d'un pinta expresidiari, embarassada de penalty —l'argot s'encomana a qui escriu— de mans llargues i guant blanc, que pretén sobreviure del món de clavaguera i del xantatge mal administrat.
- Joan Carreras i Julio Manrique són l'expolític sense càrrec utilitzat pel polític de poltrona, sense una excessiva passió pel futbol, i el pinta en qüestió que viu només dels gols que pot encolomar al primer que es troba en un bar un diumenge a la tarda.
- I Fèlix Pons és el càrrec de govern amb tentacles, acostumat a tenir-ho tot gràcies al verí del poder, un poder que sap que dura poc però que estira i que val la pena aprofitar mentre dura.
- Tots perfilen els seus papers amb bona mà. Matisen l'evolució que enlaira i enfonsa els seus personatges i, mantenint el pols que ha mantingut l'autor en el text i el director en la posada en escena, es concentren més en els aspectes de rerefons de l'obra que no pas en l'anècdota externa. Només es podria fer un retret a l'epíleg que des de la tribuna fa un dels personatges, el pinta, quan ja ha passat, per mor del thriller, a millor vida. No fa cap falta el seu discurs perquè el que s'havia de dir i s'havia de veure ja s'ha dit i s'ha vist del tot durant l'hora i mitja de l'acció.
- El muntatge fa convincent la descarada relació que s'ha establert, tant arreu del món com aquí, entre el futbol i el poder, una relació que no tan sols ha influït en l'argot metafòric del llenguatge quotidià de qualsevol polític per referir-se a qüestions de govern i ciutadania, sinó que s'ha encomanat a tertulians de tota mena de mitjans de comunicació, metges, economistes, financers,empresaris i xarlatans de Canaletes.
- «La forma de les coses» ('The shape of things'), de Neil Labute. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez. Escenografia de Lluc Castells. Vestuari de Maria Armengol. Il.luminació de Jaume Ventura. Espai sonor de Davi Aznar. Vídeo d'Ivan Carrero. Caracterització d'Ignasi Ruiz. Direcció de Julio Manrique. Barcelona, Espai Lliure, 16 febrer 2008.
- Doncs, ja està. Ja tenim l'espectacle teatral —o un dels espectacles teatrals— del 2008 que previsiblement farà un llarg camí. ¿On? ¿Quan? Ja es veurà. De moment l'Espai Lliure ha ampliat l'entrada per necessitats escenogràfiques. M'imagino la gran estàtua de museu antic de marbre fals que rep ara els espectadors a la sala petita de Montjuïc, situada, per exemple, al vestíbul del Teatre Poliorama. La pantalla de l'interior de la sala que reprodueix en directe la primera escena de l'obra soluciona la no visibilitat d'alguns dels espectadors. I qui diu el vestíbul del Teatre Poliorama, diu qualsevol altra sala menys encotillada per les programacions públiques. Sempre, esclar, que el mateix Lliure no li trobi un racó en aquesta o en la nova temporada, com ja va passar amb 'Un matrimoni de Boston'.
- Tal dia farà un segle, ben pocs vam pronosticar que 'El mètode Grönholm', un simple T6 del Teatre Nacional de Catalunya, faria un salt espectacular a la cartellera mal anomenada comercial. El resultat, a hores d'ara, el sap tothom. Doncs, tota la gent que treballa a 'La forma de les coses' es mereix un resultat, si no similar, que s'hi aproximi.
- L'autor Neil Labute ja va sorprendre amb l'espectacle 'Gorda', que es va veure a La Villarroel (una altra sala amb prou condicions físiques que podria ser candidata ara a recuperar aquest muntatge). Per tant, ni que aquesta obra no sigui el que era 'Gorda', sí que és igualment de factura psicològica, però més arriscada encara, més críptica en el fons. Però això no és cap inconvenient perquè, afortunadament, els espectadors d'aquí fa temps que s'afaiten i tampoc no necessiten sempre telenovel.la en píndoles.
- 'La forma de les coses', sota un aparent registre de comèdia urbana, amaga una intel.ligent reflexió sobre el poder de la manipulació personal i el poder de l'art com a recurs d'utilització de tot el que l'envolta.
- Un xicot no gaire afortunat —esplèndid nas de mentida!—, més aviat tímid, clàssic, amb clenxa al pentinat i jaqueta del temps de la picor, que treballa de vigilant en una sala de museu, fa amistat amb una jove artista escultora, encara estudiant de belles arts, amant de les performances i tancada amb pany i clau en els seus principis ideològics.
- Una antiga amiga del mateix xicot, encantadora, indecisa, ingènua i enamoradissa, és a punt de casar-se amb un xicot, amic de sempre d'ell, amb aspecte de pinxo, posat més o menys al dia, allunyat dels tòpics intel.lectuals i, diuen, poc carinyós.
- L'encreauament entre els quatre personatges es fa evident des del primer moment. I l'obra, d'una hora i mitja, enganxa els espectadors des de la primera rèplica i contrarèplica, que és en mans d'Evelyn, la jove artista (Cristina Genebat) i Adam,el jove tímid (Marc Rodríguez). Abans de començar l'espectacle, la jove Jenny (Mireia Aixalà) i el pinxo Tony (Xavi Ricart) ja han ocupat dues de les butaques de la sala, com dos espectadors arribats a última hora.
- Hi ha en tot moment una fusió entre l'espai escènic (un museu, l'apartament de Tony i Jenny, l'apartament d'Evelyn, la consulta d'una clínica de cirurgia estètica, una sala de performances) i la platea, fins al punt que a l'hora d'escoltar la tesi del projecte artístic elaborat per Evelyn, els espectadors són no els que veuen l'obra de Neil Labute, sinó els que assisteixen a la dissertació en directe de la futura promesa artística.
- Una banda sonora plena de sensibilitat complementa els diàlegs en els moments clau. I un acompanyament visual d'una gran pantalla i un televisor afegeixen el component d'esperit fílmic d'una obra que ha dirigit l'actor Julio Manrique, després de veure'n precisament la pel.lícula, amb un evident pols ferm i una mirada entre innovadora i meticulosa, plena de matisos i suggeriments.
- La veritat és que el text de Neil Labute, l'autor nascut a l'estat de Detroit el 1963, sembla que hagi trobat quatre intèrprets fets a mida per a les seves intencions dramatúrgiques. I la veritat també és que els espectadors no saben si el més atractiu del muntatge és el que els explica Neil Labute o com ho expliquen els quatre intèrprets.
- La pel.lícula que se'n va fer el 2003 es titulava aquí 'Per amor a l'art'. Em fa la sensació que el títol, malgrat el canvi, no podia ser més encertat. En el muntatge teatral, respectuosament, s'ha volgut mantenir el títol original. I si bé el títol no fa la cosa, sí que en un hipotètic salt a una nova temporada o a una sala més comercial no s'hauria de menysprear optar per una identificació més clara des del primer moment. Tot el que hi passa, hi passa, en definitiva, per això, per amor a l'art. O almenys aquesta és la justificació.
- Als espectadors els toca decidir què és més prioritari: aconseguir l'objectiu artístic que, a partir de la transformació personal i la utilització sense escrúpols de l'individu pot transformar el món, o mantenir inalterable l'esperit conservador que opta per la immobilitat sense sortida. La forma de les coses, al cap i la fi, sempre és del color del vidre amb el qual es mira.
- «Après moi, le déluge (Després de mi, el diluvi)», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Andreu Benito i Vicky Peña. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Il.luminació de Mingo Albir. Vestuari de Marta Rafa. Direcció de Carlota Subirós. Espai Lliure, Barcelona, 15 desembre 2007.
- Una reflexió sobre el genocidi africà, centrada en el Congo, conegut com el cor d'Àfrica. Això és el que es devia plantejar Lluïsa Cunillé a l'hora de donar forma al Projecte d'Autoria Textual del Teatre Lliure, un programa que proposa a autors catalans escriure una obra de teatre a partir d'una temàtica d'actualitat. Una mena de T6 del Teatre Nacional de Catalunya, però amb tema obligat que sembla inspirat en l'encàrrec que fan els professors de llengua als escolars: "Per la setmana entrant, un text lliure". I això de lliure és només una casualitat, que consti.
- Proposta perillosa, en fi, perquè les visions sobre el més immediat no permeten gairebé mai una anàlisi reposada com la que es fa des de la distància. A Lluïsa Cunillé li va tocar escriure a partir de l'informe de l'Organització del Menjar i l'Agricultura de les Nacions Unides, la FAO, sobre els índexs de mortalitat infantil al món en relació amb la malnutrició i la fam. I ella se n'ha escapat intel.ligentment fent una obra que, amb informe o sense, hauria pogut fer igualment. És així com ha evadit el perill del pamflet.
- L'autora ha tancat en una habitació d'hotel de Kinshasa, la capital del Congo, un un home de negocis que treballa per a una companyia que explota el coltan, un mineral descobert fa poc, que és com l'or per a les noves tecnologies, i al seu costat, una dona que treballa d'intèrpret amb els homes que arriben al Congo per fer-hi la seva particular fortuna.
- El marc angoixant d'una habitació d'hotel ja marca l'aïllament que l'autora vol reflectir del món occidental —el dels dos personatges— en relació al país on han arribat potser cridats per un desig de fascinació, però també atrets per l'egoisme de l'espoliació moderna.
- L'home del coltan s'ha d'entrevistar amb un congolès. Ella li ha de fer d'intèrpret. El diàleg de la parella comença en la més plena distensió, a cops d'acudit en què el negre, esclar, surt ridiculitzat. De fet, després d'una hora i mitja de diàleg tenebrós —gairebé com el de Conrad, en el qual sembla que Cunillé s'ha emmirallat—, amb lenta i progressiva baixada de la il.luminació, el cercle es tanca amb una altra mena de distensió, la de la intèrpret que entona un cant com en la seva millor època d'artista.
- La conversa té un personatge absent, el congolès que rep a l'habitació de l'hotel l'home de negocis. El "digui-li" i el "diu" formen part del coixí que anirà lligant la majoria d'intervencions. Fins al punt que, lentament, la intèrpret s'ha metamorfositzat amb el personatge absent i acaba sent la seva veu la que l'ha substituït.
- Hi ha, com el personatge congolès, un pare que presumptament vol facturar —o vol fer reconèixer— el seu fill a l'home de negocis, alguns altres elements absents: una pistola, una bala. Elements absents que transporten el diàleg i l'espectador al rerefons de la riquesa de l'explotador de l'Àfrica i que amaguen els nens soldat, la prostitució infantil, la fam, l'oblit de tota una massa de població que dóna feina a informes com el de la FAO i que, tan aviat com s'han fet públics, queden oblidats en un calaix o en un llapis de memòria.
- Així va ser, al Congo, des que Livingston va descobrir la riquesa del cor del continent africà a finals del segle XIX. Amb l'ambició anglesa i la perspicàcia belga que va convertir el rei Leopold II en un monarca espoliador fins a límits insospitats i amb més de deu milions de morts. Traspassat el segle i reclamada la independència, el Congo ha viscut un dels genocidis més flagrants de la història moderna de la mà dels capitostos que se l'han volgut fer seu. El protagonista modern: Mobuto Sese Seko, amb el suport dels Estats Units, autor d'un cop d'estat, personatge corrupte, partidari de l'amiguisme i l'eliminació de qualsevol que li fes ombra, fins fa deu anys. Ara, en mans del rebel Kabila, el Congo trontolla entre una relativa pau i un perill constant de noves revoltes de contraris al poder.
- Però els espectadors no s'han d'espantar per tota aquesta informació. L'autora els l'estalvia i només els la dona, dosificada, en el programa de mà. En tot cas han de saber que els dos personatges de l'obra, l'home de negocis i la intèrpret, sembla que ignorin des de la seva torre d'ivori el que hi ha a l'exterior. I només així entendran perquè diuen el que diuen i perquè actuen com actuen.
- La interpretació s'acosta al teatre que ja no es fa. Entengui's això en el sentit més positiu de la frase. Amb una estructura simple, Andreu Benito i Vicky Peña aconsegueixen crear un clima angoixant i que els aboca a un carreró que sembla que no tingui sortida. Les característiques de la sala petita del Lliure de Montjuïc hi ajuden. Potser per mentalitzar els espectadors que som a l'Àfrica, la temperatura, malgrat el fred hivernal de fora, puja de to.
- És per això, i no per una altra cosa, que alguns espectadors, rendits de calor, acaben pesant figues abans i tot que arribi el diluvi. I és que per fer un viatge al cor de les tenebres com el que proposen l'autora Lluïsa Cunillé i la directora Carlota Subirós, cal tenir precisament el cor ben despert.
- «Un hombre que se ahoga». Versió lliure de 'Les tres germanes', d'Anton Txèkhov. Dramatúrgia de Daniel Veronese. Il.luminació de Gonzalo Córdova. Escenografia de Daniel Veronese. Intèrprets: Claudio Da Pasano, Adriana Ferrer, Malena Figó, María Figueras, Ana Garibaldi, Fernando Llosa, Marta Lubos, Pablo Messiez, Elvira Onetto, Silvina Sabater, Luciano Suardi i Claudio Tolcachir. Producció: Projecte Txèkhov. Direcció de Daniel Veronese. Barcelona, Espai Lliure - Teatre Lliure, 18 novembre 2007.
- Expliquem-ho: en aquesta versió lliure de 'Les tres germanes', de Txèkhov, Daniel Veronese, director argentí, transforma "tres germanes" en "tres germans" que es diuen com Txèkhov les va portar al món: Masha, Irina i Olga. I com que encara no en té prou, fa que la majoria de dones siguin militars.
- El canvi de papers, però, no és el més important d'aquest muntatge perquè els intèrprets, ells i elles, actuen com si estiguessin en un assaig —de fet, la sensació real és que es tracta d'un assaig— i simplement posen veu, rèpliques i contrarèpliques a cadascun dels papers.
- Dues rengleres de cadires. Petits utensilis personals a terra de cada cadira. Unes ulleres, unes ampolletes d'aigua, uns llibrets amb el text. Una filera amb cadires de braços que semblen extretes d'un teatre-cinema en runes. I una altra filera de cadires baixes, la majoria tapissades, com si fossin extretes d'un confessionari.
- I res més. Tan sols un violí deixarà alguns segons de respir durant una hora i mitja. La il.luminació no matisa cap situació. I així tot depèn de la interpretació i de l'ambient que crea aquesta interpretació.
- En diuen teatre en estat pur. Bé, no ho sé. Tant hi fa si és en estat pur o no. Entre altres coses perquè si aquest és en estat pur, de l'altre, ¿en quin estat s'ha de dir que està? Em sembla que la distinció entre l'un i l'altre és més senzilla: un muntatge com el de Daniel Veronese és per a gent iniciada, entesa, fins i tot gent vinculada al teatre des de les bambolines. L'altre, és per a gent corrent que vol que li expliquin una història, però que, a més, la hi expliquin amb embolcall.
- L'obra s'insereix en el Projecte Txèkhov que Daniel Veronese està portant a terme. La línia d'aquesta proposta ja està marcada. Els intèrprets, vestits tal com van per anar per casa o a treballar, es mouen, més aviat poc, però es mouen, en el quadrilàter de l'Espai Lliure i van entrant, a poc a poc, en la pell dels seus personatges.
- El que els passa, li pot passar a tothom. Aviat els espectadors s'oblidaran de Txèkhov, de les tres germanetes en qüestió i dels militars que les ronden. Tot pren un aire de conflicte familiar. En temps d'hipoteques impossibles, ¿no és més que actual el conflicte que Txèkhov va apuntar quan un dels membres de la família hipoteca la propietat sense consultar-ho amb els altres?
- Qui vulgui veure 'Les tres germanes' de Txèkhov, que esperi qualsevol oportunitat quan una companyia o altra reposi el muntatge en estat clàssic (potser no pur). Qui vulgui assistir a un assaig de teatre quan tot ja està a punt d'entrar en escena oberta, que vegi aquesta proposta de Daniel Veronese. Parlen en argentí, un dialecte de l'espanyol que actualment ha fet furor al cinema. Daniel Veronese juga amb avantatge.
- «Assajant Pitarra (gatada en quinze quadres i amb il.lustracions musicals en el català que ara es parla)», de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, a partir de l'obra de Serafí Pitarra. Dramatúrgia de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Ricard Borràs, Montse Esteve, Oriol Genís, Lina Lambert i Xavier Pujolràs. Veus en off: Xavier Albertí, Manel Barceló, Antoni Bassas, Joan Borràs, Lluïsa Cunillé, Josep M. Domènech, Jaume Mallofré, Pep Sais i Konrad Zschidrich. Il.luminació: Xavier Albertí. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. So: Ramon Ciércoles. Direcció de Xavier Albertí. Barcelona, Espai Lliure, 5 octubre 2007.
- L'Albertí i la Cunillé —per dir-ho en el català que ara es parla— s'han embarcat en un creuer de difícil navegació. Escorcollar el món —un món de més d'una selecció de vint peces teatrals de Serafí Pitarra— i fer-ne un muntatge breu d'una hora i cinc minuts, que acaba sent un homenatge a un immens canó d'artilleria pesada que presideix el ring de l'Espai Lliure—, afegint-hi trossos de discursos, frases històriques, parlaments i peces musicals de Josep Anselm Clavé, l'home dels Cors, no és feina fàcil ni agraïda. I encara menys si es vol que els personatges satiritzats que s'han triat per a l'escenifació del pupurri de gatades tinguin una semblança amb polítics del segle XXI, sense que es noti ni que es digui, però que s'endevini.
- Pitarra cau lluny. Pitarra, aquell desconegut. Pitarra, a tot estirar, el que reposa —segurament que fastiguejat de l'espectacle de les Rambles d'aquest segle—, damunt la pilastre del monument de l'Arc del Teatre. Pitarra, no només superat per Guimerà en el seu moment, sinó també superat pel temps. D'un temps que, com diria aquell, no és el nostre i, si ho és, nosaltres no som d'eixe món.
- ¿Què li passa a aquest intent de recuperar Pitarra? Que tothom s'ha pensat que en realitat Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé el que farien seria, més que un 'Assajant Pitarra', un 'Pitarrant Polònia'. I cal advertir d'entrada que els personatges polítics del Polònia televisiu són molt lluny dels personatges Pitarrencs que s'han vist condemnats, al castell de Montjuïc, a ser carn de canó, i mai més ben dit.
- Després hi ha un altre impediment gairebé insuperable. El trencament de la tradició. ¿A quants dels espectadors d'avui en dia els sona, mal que sigui una frase del 'Ferrer de Tall', o de 'Coses de l'oncle', o de 'La creu de la masia', o una estrofa dels Cors de Clavé? Una cultura que ha dimitit fa temps de recitar i cantar els seus a la cuina, difícilment es transmet més enllà d'una generació i mitja. I Pitarra era, encara a principis dels cinquanta, una bona manera de matar el temps, quan la televisió no existia i el foc de cases senzilles encara feia espurnes a la llar.
- Una anècdota que pot il.lustrar el cas: a mi, potser com a molts altres, m'han resultat familiars algunes de les frases del muntatge, així com alguna de les estrofes musicals. I té una explicació: el meu avi, home de cors i caramelles, a la cuina de casa, cantava i declamava trossos fogosos que més de cinquanta anys després de la mort de Pitarra encara corrien de boca en boca.
- Aleshores, als meus tres o quatre anys —els primers tres o quatre anys dels cinquanta—, un servidor no sabia d'on sortia aquella rauxa de gresca. La descoberta va venir molt de temps després. I ara també l'he retrobada en aquest muntatge. D'això se'n diu el fil de la tradició. Una tradició estroncada i que tampoc —s'ha de reconèixer— no ha estat a l'abast de tothom, no pas per elitista sinó, ben al contrari, perquè Pitarra era patrimoni, sobretot, de les classes obreres, malgrat que les benestants s'hi divertissin també d'amagat, rient per sota el nas.
- Vull dir amb això, que per veure, entendre i acceptar Pitarra, se n'haurien de tenir referències, ni que siguin innocents i fruit de la casualitat familiar o popular. Malament si es pensa que l'entendrà qui n'ha sentit parlar d'esquitllentes a la universitat o en un curs de teatre català en deu dies.
- L'espectador verge haurà de fer un esforç superior, doncs. Recular en el túnel del temps de la ficció, que és el recurs més a l'abast si no hi ha memòria històrica. I prendre's la cosa amb fe —si pot ser de la fe del poble català— i tal com raja.
- Els intèrprets se'n surten prou bé, malgrat la dificultat de connexió, de la qual em sembla que són conscients. Lina Lambert, la 'pija' de la part alta; Ricard Borràs, l'honorable president; Oriol Genís, el polític partidari de la Casa Gran; Montse Esteve, la kumbaià de la guitarra; i Xavier Pujolràs, esquerrà de tremp per convicció i per vocació. Tots cinc intenten divertir la concurrència i s'ha de dir que ho aconsegueixen en força moments, sempre exposats a segons quina és la concurrència de cada funció.
- Però Serafí Pitarra sembla que no estigui tant per bromes com ells i s'ho pren molt seriosament. Les seves gatades, de fa un segle i mig, a més, exigeixen un coneixement de la fauna, els costums i la cosa local. L'humor només fa gràcia si se sap de què parla i de qui parla i si se situa en un moment determinat. Després, irremeiablement, es marceix i caduca. Com el canó de Montjuïc, peça digne d'una carrossa de Reis o de Carnestoltes, que a 'Assajant Pitarra' acaba fent figa per ridiculitzar Espartero, el que es va fer el graciós bombardejant la ciutat de Barcelona des del Castell. Sí, sí, Espartero, el mateix que encara viu al famós carrer del Duc de la Victòria!