ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Lliure de Montjuïc]
- «Maria Estuard». A partir de l'obra de Friedrich von Schiller. Versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Josep Iglesias i Jose Novoa. Construcció escenografia: Tallers Castells i Pascualín. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció vestuari: Epoca. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Alumne en pràctiques direcció: Juan Manuel Rodríguez. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona, 7 maig 2016. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 novembre 2017.
- Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany).
- Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal.
- Un gabial gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany.
- La història és coneguda: Isabel I, reina d'Anglaterra, té empresonada la seva cosina, Maria Estuard, reina d'Escòcia, a qui ha sotmès a un judici sumaríssim sense opció a defensa. La literatura dramàtica n'ha extret el rerefons psicològic, però no ha obviat tampoc el rerefons polític. Mentre Isabel I és freda, hipòcrita i astuta, Maria Estuard, viuda de Francesc II de França, és apassionada, imprudent i egoista, i viu dominada per un sentiment de culpa, expulsada del seu país i acusada de ser còmplice de la mort del seu marit i d'intentar acabar amb el regnat d'Isabel I, amb un complot d'assassins a sou.
- Sergi Belbel ha carregat les tintes sobre cadascun d'aquests dos caràcters femenins i els ha situat, els dos, al límit. Per tant, hi ha una evolució tant en el personatge de la reina Maria Estuard com en el de la reina Isabel I, una evolució que els despulla l'ànima a través del discurs i que, metafòricament i literalment, les allibera a les dues dels vestits reials, però fent que Maria Estuard conservi la seva bellesa i dignitat fins al vestit de dol i el cadafal, mentre que Isabel I per la seva elegància i la seva dignitat fins i tot amb la perruca postissa arrossegada per terra.
- Potser és una mirada, la de Sergi Belbel, més maniqueista que la que faria el mateix Schiller. Sembla com si el director i autor de la versió prengués partit i, com alguns dels personatges que envolten les dues reines —el comte de Leicester, el baró de Burleigh, el carceller major de Maria Estuard o el jove Mortimer— se sentís atret més per la bondat i seducció espontània de Maria Estuard que per la severitat i la venjança gairebé de bruixa malèfica d'Isabel I. Una opció que dota de segell personal la seva versió i que acaba donant-li la força que necessita una nova mirada des del segle XXI.
- L'obra no fa res més sinó refermar la capacitat dramàtica de l'actriu Sílvia Bel (Maria Estuard, reina d'Escòcia) i no redescobreix pas, però sí que situa també en el seu autèntic potencial, a vegades amagat sota una falsa etiqueta d'humor, la també capacitat dramàtica de l'actriu Míriam Alamany (Isabel I, reina d'Anglaterra). El seu duel és una de les posades en escena antològiques que no decebrà cap dels espectadors.
- El repartiment —només hi ha cinc intèrprets més—, ha estat tractat meticulosament i funciona sense cap trencadís, malgrat que alguns d'ells fan diversos papers. Cal advertir que Sergi Belbel i el disseny de vestuari de Mercè Paloma —un altre punt a favor— juga amb l'elegant indumentària clàssica de les dues reines i el vestit contemporani –gris i fosc— de la resta d'intèrprets, potser per allò que deia que el discurs sona molt a segle XX i segle XXI. Així, l'actriu Fina Rius (la dida de Maria Estuard, Hanna Kennedy) té els aires d'una majordoma alemanya de mitjan segle passat. L'actor Jordi Banacolocha, carceller de Maria Estuard, enceta l'obra amb una entrada enganxadissa i potent i manté el seu paper de complidor de la llei malgrat no estar-hi sempre d'acord.
- L'actor Carles Martínez, baró de Burleigh, es guanya el favor de la reina Isabel I jugant la carta de la conspiració i pujant de to la seva enemistat amb el comte de Leicester, interpretat per Àlex Casanovas —per cert, l'únic actor que ja era en el repartiment del Teatre Lliure de la temporada 1990-1991—, i Marc Rius, jove actor a l'alça —sobretot aquí en el paper de Mortimer el nebot del carceller de Maria Estuard, però també antic majordom de la reina d'Escòcia— té a les seves mans alguns dels intríngulis essencials de la trama —malgrat la llicència que es pren Sergi Belbel a l'hora de la seducció amb les dues reines— amb el seu fals joc a dues bandes i el seu desenllaç tràgic més romàntic.
- Hi ha diferents motius per no perdre's aquesta nova versió de «Maria Estuard», coneguda popularment com a «batalla de reines». La lectura que se'n fa és entenedora i no exigeix que els espectadors siguin doctorats en Història —el quadre cronològic del programa de mà ho posa fàcil— perquè la lluita que s'hi lliura és la lluita fratricida —cosines de sang— sense caducitat en el temps.
- La interpretació i la posada en escena no fan perdre ni un dels 120 minuts clavats, sense entreacte, que dura l'obra. I l'estilisme escenogràfic i de vestuari de l'actual versió mostra l'evolució de l'escola, en un quart de segle, des de la neutralitat que va reflectir Fabià Puigserver el 1990 en la versió que va dirigir aleshores el desaparegut Josep Montanyès, a partir d'una versió de Guillem-Jordi Graells i una traducció de Feliu Formosa.
- Molts dels espectadors veterans recordaran, d'aleshores, una Anna Lizaran esplendorosa com a Maria Estuard, enfrontada a una fèrria Maife Gil, com a reina d'Anglaterra. En l'estrena d'aquell muntatge, que es va representar del 19 al 23 de juliol del 1990 a l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc —per cert, en plena eufòria preolímpica—, hi ha l'anècdota viscuda, protagonitzada pel director Josep Montanyès, que va saltar a l'escenari per tallar la representació, només començar l'obra, a causa d'uns impertinents rums rums d'helicòpter de seguretat sobrevolant Montjuïc que feien impossible l'audició dels intèrprets.
- Posteriorment, l'obra va obrir serenament la temporada 1990-1991, el mes de setembre, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia, amb un repartiment que completaven, a més d'Anna Lizaran, Maife Gil i Àlex Casanovas, esmentat abans, els intèrprets Alfred Lucchetti, Quim Lecina, Norbert Ibero —que per primera vegada treballava al Lliure—, Joan Miralles, Pep Munné, Carlota Soldevila, Joan Matamalas, Jordi Torras i dos noms joves acabats de sortir de l'Institut del Teatre: Jordi Mollà i Àgata Roca. D'aquella versió, se'n manté el testimoni d'un enregistrament íntegre de TVE a Catalunya, gràcies a un conveni que aleshores es mantenia amb el Teatre Lliure. El teatre, fa un quart de segle, encara era matèria televisiva perquè les telenovel·les i les sèries no havien saturat com ara les desenes de canals que arriben vint-i-quatre hores seguides fins a la petita pantalla.
Tràiler de l'actual versió de l'obra teatral «Maria Estuard» al Teatre Lliure de Gràcia (1). Tràiler de la versió cinematogràfica «Mary of Scotland», del 1936, protagonitzada per Katharine Hepburn (Maria Estuard) i Florence Eldridge (Isabel I), dirigida per John Ford (2).
Per aprofundir més: Enregistrament de la versió íntegra de la versió teatral de «Maria Estuard», dirigida per Josep Montanyès, la temporada 1990-1991, al Teatre Grec i el Teatre Lliure, en coproducció del Festival Grec i TVE. 1a part, en aquest enllaç i 2a part en aquest altre enllaç.
- «Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets 2016: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Intèrprets 2017: Queralt Albinyana / Anna Herebia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Robert González. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: 9 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- «E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."»
- Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador.
- Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou.
- «Renard o el Llibre de les bèsties» és una proposta dramatúrgica que no fa ni concessions ni rebaixes i juga a favor del rigor i de la línia justa per fer-lo entenedor i, a la vegada, captivar també els adults que potser s'han perdut en alguna ocasió en els intents de la lectura medieval. I aquesta proposta dramatúrgica es fusiona amb la proposta musical original de la compositora i pianista Clara Peya —també actuant en directe amb la resta de la troupe i alternant amb Andreu Gallén—, que ofereix el seu saber fer en espectacles de petit format fins ara molt celebrats —el més recent, «Pluja», amb Guillem Albà— per aportar als primers espectadors la seva mirada musical de la faula de Na Renard.
- Una conjunció perfecta, doncs, que penetra per l'oïda, s'endolceix per la vista i que arrossega per la interpretació. I, si no, ¿com no ha de ser un espectacle de qualitat si en la pell de Renard hi ha l'actor Toni Viñals —des d'ara àlies Scaramouche—, alternant amb Jorge Velasco; i en el repartiment hi ha també la divertida trompa, en el bon sentit del vestuari, que passeja l'actriu Laura Aubert en el paper del bon jan d'elefant aspirant a matador —o elefanta, vaja!—; i el muntatge compta amb l'actor i músic Joan Vàzquez, en el paper de Lleopard, que no només interpreta cantant sinó que arrodoneix la seva coqueteria amb un número de claqué i hi afegeix un polsim de romanticisme contemporani amb la seva parella, la Lleoparda, que interpreta amb un punt de cabaret l'actriu Queralt Albinyana, alternant amb Maria Santallúsia; a més de comptar amb l'actor Marc Pujol, en el paper del Lleó rei, una mica totxo, com correspon a la nissaga reial, que necessita qui li resolgui la feina, que es repenja en el conseller que li fa de mà dreta i que cau a la trampa —o a la trompa— de pensar que pot posar banyes al Lleopard en una aventura fugaç amb la Lleoparda, aprofitant que el Lleopard és de missió a la terra dels humans.
- Com s'haurà intuït pel que es llegeix fins aquí, la trama d'aquest espectacle, amb l'explicació d'alguns 'exemplis' —tal com els anomenaven Ramon Llull i els de la seva època i com els anomenen intel·lectualment els personatges de l'obra— retrata una societat contemporània, malgrat basar-se en la faula medieval, i fa un viatge al món dels éssers humans per parlamentar amb un altre mena de rei, el senyor King (també el mateix actor Marc Pujol), és a dir, un broker de les finances envoltat de secretàries i assessors.
- Si en el món de les bèsties, la cosa es balanceja entre ser carnívor o vegetarià —tot un sacrifici per al pobre Lleó rei— en el món dels humans, la cosa està entre remenar quatre xavos o remenar fortunes en valors, accions i fons financers que només són fum.
- Contràriament al que Ramon Llull fa en la versió original del «Llibre de les bèsties» i a pesar de la sentència matadora que demana a tort i a dret l'Elefant(a), aquí no corre la sang, ni la de la Guineu ni la de cap altra bèstia —altrament potser hi hauria problemes amb els defensors dels drets dels animals!— sinó que, tornant al temps real de l'autocaravana de food trucks, els personatges conviden a una reflexió amb clara intenció didàctica sobre allò que ells i els espectadors han après de la representació. No hi ha faula sense moralitat. I la moralitat, en comptes d'entrar amb sang, si entra amb música, encara entra millor.
Tràiler de l'espectacle (1). Vídeo amb el muntatge de la maqueta de l’escenografia de «Renard o el Llibre de les bèsties», realitzada per Laura Clos
Il·lustració publicitària de Toni Galmés per a l'espectacle «Renard o El Llibre de les bèsties»
- «Obabakoak», de Bernardo Atxaga. Versió de Calixto Bieito. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Ylenia Baglietto, Gurutze Beitia, Ainhoa Etxebarria, Miren Gaztañaga, Iñake Irastorza, Karmele Larrinaga, Itziar Lazkano, Koldo Olabarri, Lander Otaola, Eneko Sagardoy. Escenografia: Susanne Gschwender. Vestuari: Sophia Schneider. Il·luminació: Michael Bauer. Vídeo: Sarah Derendinger. Arranjaments musicals i vocals: Carlos Imaz. Ajudants direcció: Tim Jentzen i Lucía Astigarraga. Direcció: Calixto Bieito. Companyia Teatro Arriaga Antzokia. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 25 octubre 2017.
- Quan s'espera que una adaptació cinematogràfica o teatral reflecteixi fil per randa l'obra literària original, el resultat acostuma a ser, per als fans d'una novel·la o d'un autor, decebedor. Amb «Obabakoak», de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia - Asteasu, Guipúscoa, 1951) els pot passar el mateix a alguns espectadors nostàlgics de la lectura. Tot i així, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, Brugos, 1963) ha aconseguit reflectir els principals trets de l'esperit de la narrativa de l'autor i hi ha afegit la seva lectura particular, com si en realitat hagués fet, com en el seu dia el 1988 va fer Bernardo Atxaga, el seu viatge personal a Obaba.
- Crec que d'entrada cal aplaudir amb força que Calixto Bieito no hagi traït l'essència de l'obra i l'hagi presentada en la llengua que va ser creada, en eusquera. Qualsevol traducció, al català o a l'espanyol, hauria desvirtuat la poètica de la proposta i la força expressiva dels intèrprets.
- Això, doncs, ha afegit un interès especial a l'adaptació, entre altres coses perquè no és freqüent que una companyia d'actors del País Basc, en aquest cas del Teatro Arriaga, actuï en gira en la seva llengua. I el seguiment sense «traumes» del sobretitulat és aquí prou habitual i acceptat per la llarga tradició en la recepció d'altres companyies de teatre internacionals. ¿Ho tindran tan fàcil si actuen en algun dels escenaris de l'Espanya del 155? Per si de cas, diuen que el mateix Bernardo Atxaga està treballant en la versió en castellà.
- Amb una mica de mala intenció, un diria que la versió de Calixto Bieito es podria titular «El tour d'Obaba», perquè les bicicletes són un dels elements més presents en el muntatge, de 120 minuts, en alguna escena fins i tot una presència excessiva o forçada, donant voltes a cop de pedalejar per l'escenari com si no se sabés ben bé què fer amb la resta dels intèrprets quan un d'ells narra algun dels relats d'«Obabakoak».
- Si Bernardo Atxaga beu de les fonts de la infantesa, del món ideal i de la imatgeria popular, Calixto Bieito en l'adaptació teatral fa una transcripció similar perquè les bicicletes el porten també a la seva infantesa i, segons ha explicat ell mateix, al record d'un amic d'infància que hi va perdre la vida. Les bicicletes són, d'altra banda, i deixant al marge la moda urbana d'aquest principi de segle, un dels elements que més transporten a la infància de diverses generacions, sobretot a aquella franja preadolescent en què córrer en bicicleta era també fer una cursa en baixada lliure cap al futur inexplorat.
- L'altre atractiu del muntatge és la pròpia interpretació de cadascun dels narradors d'«Obabakoak». La veu és música en teatre i els protagonistes que hi posen la veu ofereixen un recitatiu que no demana entendre la llengua sinó només paladejar-la fonèticament.
- Bernardo Atxaga i Calixto Bieito transporten els espectadors a un món d'humans i de bèsties on les bèsties es fan humanes i on els humans ratllen la salvatgia. A més, inclou en la versió d'«Obabakoak» uns passatges d'una altra novel·la d'Atxaga, «Dos hermanos». De la foscor del bosc —els pilots de llum de les bicicletes són els primers ulls fantasmagòrics del muntatge— a la por de les llegendes populars com la del llangardaix que es deleix per entrar per l'orella i fer-te miques el cervell. Al seu costat, l'oca, la serp o el porc senglar són ànimes en pena. I les projeccions complementen el marc geogràfic i humà del paisatge d'Obaba.
- El muntatge explota les aptituds de la majoria de la desena d'intèrprets. No només pedalant a la bicicleta, sinó en escenes coreogràfiques, alguna de cant i sempre amb l'us de l'estesa de micros penjants als quals els protagonistes de cada relat s'aferren com aquells infants que s'aferraven a les branques dels arbres per conquerir el cel de la copa.
Imatges d'assaig de l'obra «Obabakoak» (1). Entrevista amb Bernardo Atxaga en el 25è aniversari de la publicació d'Øbabakoak» (2). Tràiler de la versió cinematogràfica de l'obra dirigida el 2005 per Montxo Armendáriz (3).
- «La grenouille avait raison». Concepte: James Thiérrée. Interpretació: Sonia SonYa Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassince, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thiérrée. Escenografia i música: James Thierrée. Ajudantia de direcció: Pénélope Biessy i Sidonie Pigeon. Ajudantia d’escenografia: Laura Léonard. Vestuari: Pascaline Chavanne. Coordinació tècnica: Anthony Nicolas. Il·luminació: Alex Hardellet, James Thiérrée. So: Thomas Delot. Regidoria: Samuel Dutertre, Lorenzo Graouer i Anthony Nicolas. Guarda-roba: Emilie Revel. Construcció, manufactura i creació de l’escenografia i l’utillatge: Thomas Delot, Samuel Dutertre, Fabrice Henches, Anthony Nicolas, Sabine Schlemmer, Monika Schwarzl, Matthieu Bony, Olvido Lanza Bermejo, Simon Zaoui, Patrick Lebreton i Camille Joste. Pintures i pàtines: Marie Rossetti. Producció i coordinació: Emmanuelle Taccard i Stéphanie Liodenot. Producció delegada: La Compagnie du Hanneton/Junebug. Una coproducció de Théâtre de Carouge-Atelier de Genève Célestins, Théâtre de Lyon, Radiant-Bellevue Théâtre du Rond-Point Paris, Théâtre de la Ville Paris, Théâtre Royal de Namur, La Coursive Scène nationale de La Rochelle, Sadlers Wells Londres en cooperació amb Crying Out Loud, L’arc Scène nationale Le Creusot, Opéra de Massy Odyssud Blagnac, Théâtre de Villefranche sur Saône, La Comédie Clermont Ferrand, Théâtre Sénart, Espace Jean Legendre, Théâtre de Compiègne - Scène nationale de l’Oise en préfiguration i el Festival international d’Edimbourg. Direcció: James Thiérrée. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 26 al 27 juliol 2017.
- El conte «El rei granota» o «El príncep granota», recollit pels germans Grimm el 1812, explica que una princesa que està jugant li cau una pilota d'or a l'estany. Una granota s'ofereix a ajudar-la per recuperar la pilota a canvi d'un regal. La princesa li ofereix riqueses, que és l'únic que sap que té, però la granota demana només ser la seva amiga, seure plegades a taula i dormir juntes. La princesa hi accedeix a contracor, però quan té novament la pilota, fuig de pressa i corrents sense complir la promesa. L'endemà, la granota, indignada, va a Palau per reclamar el compliment del pacte amb la princesa. El rei hi consent i obliga la seva filla, la princesa, a obrir la porta a la granota i a sopar plegades. Però, a la nit, quan són les dues a la cambra, la princesa no vol que la granota estigui al seu llit i l'estimba contra la paret. I, pataplaf!, la presumpta granota es transforma en un príncep que havia estat encantat per una bruixa malèfica. Aleshores, la parella —príncep i princesa— comença una nova vida d'amor. Per descomptat, les versions posteriors del conte ensucren la situació i canvien el pacte per un petó, per evitar l'escena de la violència. I així és com es fa famós el petó que totes les criatures coneixen i que serveix per desfer encanteris.
- James Thiérrée fa una mena d'abstracció del conte de la granota —en realitat es queda amb la granota— i, sota el filtre del gènere fantàstic, crea una nova versió de la importància de complir amb les promeses, de la hipocresia de les aparences i del guany de la maduresa a partir de la sexualitat, ja sigui posant-te una granota al llit o fent-li un petó i descobrint el príncep blau esperat de tota la vida.
- Però el creador de l'espectacle multidisciplinar (teatre, dansa, música, circ...) no dóna cap pista sobre la gènesi de «La grenouille avait raison», tira pilotes fora quan se li pregunta per la qüestió, i deixa qualsevol interpretació a la imaginació dels espectadors. I aquesta és, probablement, la clau de l'encanteri de l'espectacle al qual els espectadors s'han d'acostar amb ulls i cor d'infant i creient també que fent-li un petó els descobrirà què amaga realment.
- James Thiérrée (Lausana, Suïssa, 1974), com és sabut, nét de Charles Chaplin i fill de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, crescut en les companyies dels seus pares, Cirque Imaginaire i Cirque Invisible, apareix de tant en tant als escenaris catalans i no deixa mai un seient per omplir. Des del 2011, se l'ha vist amb muntatges com «Raoul» i «La Veiellée des Abysses» i «Au revoir parapluie», al Teatre Nacional de Catalunya, o «Tabac rouge» al Festival Terrassa Noves Tendències. El seu pas pel Grec 2017 ha significat un salt en la idea que es tenia de les seves creacions: de la ingenuïtat i la presència personal de les primeres, malgrat la foscor que també desprenien, ha passat a la maquinària i l'utillatge fantàstic d'aquest i el repartiment del seu paper físic en cinc intèrprets més.
- Darrere d'un gran cortinatge vermell granatós, dóna el tret de sortida a un allau de veus i sons, inquietants i aterridors, que es claven de seguida en el subsconscient dels espectadors. Parlem de gènere fantàstic, però també es podria parlar de ciència-ficció o de llegenda apocalíptica fent que el classicisme dels Germans Grimm doni pas a la maquinària i la sofisticació escenogràfica: un piano capaç de fer la seva vida tot sol, un lavabo que sembla una matriu, una estructura que aparenta una flor semblant a un lliri, un gerro (¿o és un úter?) cap per avall on viu una criatura, i tot amb una il·luminació i una decoració que va del gris metal·litzat, a l'or daurat, al plata, reforçada per un disseny de llums que reflecteixen un món fred i humit.
- Els personatges de «La grenouille avait raison» són tots misteriosos i amaguen la bondat i la maldat. El mateix James Thiérrée es l'Home que es fon en el seu propi cos —Thiérrée ha mostrat sempre les seves habitilitats de finíssim contorsionista— i també el clown o el tràgic que protagonitza el duo amb la dona dels cabells llargs o el que puja (¿o baixa?) per una escala de cargol que no s'acaba mai. I a partir d'aquí, reajusta les habilitats de cadascun dels intèrprets a un guió oníric, des de la ballarina Sonia Son Ya Bel Hadj Brahim, la cantant Ofélie Crispin, els actors Samuel Dutertre i Hervé Lassince i la ballarina Thi Mai Nguyen. I s'hauria de parlar encara com d'una actriu, de Victoria Thiérrée, per la seva feina de construcció del bestiari fantàstic.
- Hi ha qui veu en el rerefons de l'espectacle els paisatges fantasmagòrics clàssics de la novel·la «L'illa del Doctor Moreau», d'H. G. Wells, o de la pel·lícula «El gabinet del doctor Caligari», de Robert Wiene, o d'alguna de les pel·lícules de Tim Burton. L'aranya gegantina, amb dots físics de pop, i la sirena recorden aquí altres fantasmagories com per exemple les de la novel·la «La pell freda», d'Albert Sánchez Piñol. Esclar que l'humor, el mim, el clown, el circ i els gags, com passa amb les versions del conte d'«El rei granota», ensucren aquesta relació tenebrosa.
- Els personatges de l'espectacle de James Thiérrée són ànimes en pena o criatures de somnis que volen fugir del seu empresonament. Criatures que s'han fet grans, però que estan encara empresonades en la seva infància. És, en definitiva, el joc a la inversa que proposa als espectadors que també s'han fet grans i que els pretén reempresonar novament en la infància a través de les imatges de «La grenouille avait raison».
- «Beware of pity (La impaciència del cor)», de Stefan Zweig. Versió / adaptació: Simon McBurney, James Yeatman, Maja Zade i els membres de la companyia. Interpretació: Robert Beyer, Marie Burchard, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg i Eva Meckbach. Escenografia: Anna Fleischle. Vestuari: Holly Waddington. Disseny il·luminació: Paul Anderson. Disseny de so i concepció sonora: Pete Malkin. Col·laboració disseny so: Benjamin Grant. Disseny vídeo: Will Duke. Codirecció: James Yeatman. Direcció: Simon McBurney. Una coproducció de Complicité and Schaubühne. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 8 al 9 de juliol.
- Un muntatge teatral com «Beware of pity» —llegiu aproximadament: «Aneu amb compte amb la compassió»—, basat en la novel·la de tesi d’Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Rio de Janeiro, Brasil, 1942), titulada «Ungeduld des Herzens», traduïda de l’alemany al català per Joan Fontcuberta amb el títol «La impaciència del cor» (Quaderns Crema, 2010), una de les obres del llegat del malaguanyat editor Jaume Vallcorba —gairebé es podria dir, editor-recuperador de l’obra de l’autor austríac— requereix que els espectadors coneguin damunt per damunt, i molt millor si l’ha llegida íntegra, la trama que l’autor hi destil·la. Només així serà capaç de copsar plenament el discurs en V.O. sobretitulada, esclar, que la producció de la companyia anglesa Complicité i l’alemanya Schaubühne porta de gira aquest any per diversos teatres europeus, com el Teatre Lliure de Montjuïc dins el Grec 2017.
- Escrita per Stefan Zweig el 1939, l’obra se situa als inicis de la Gran Guerra (la Primera Guerra Mundial, 1914-1918). El tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarès, Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l’amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s’enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la paralítica jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s’hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugia en la guerra, i en torna com un autèntic heroi.
- La novel·la és considerada una de les millors d'Stefan Zweig en la qual fa un esmolat retrat de la naturalesa humana que aquí es va distingir amb el Premi Ciutat de Barcelona a la traducció del 2010. Si l’espectador, doncs, ha tingut la precaució de “preparar-se el text” abans de l’espectacle, el seguiment que Simon McBurney, adaptador i director, fa de l’obra original li resulta més entenedor, sobretot si es veu obligat a tenir els ulls gairebé clavats en la pantalla del text del sobretitulat, amb el risc de perdre’s alguns dels moviments escènics o expressions d’algun dels personatges.
- Però aquest és un risc existent en la majoria dels espectacles internacionals de primera línia que sovint queda compensat per l’experiència visual i el treball actoral de les companyies que els presenten. És el cas de l’actual fusió de la Complicité amb la Schahbühne, que no decep ni els seus seguidors ni els que s’hi “atreveixen” per primera vegada. Al llarg dels 120 minuts de la versió de Simon McBurney, els espectadors, com si fossin el mateix tinent Anton Hofmiller, es van enfonsant a poc a poc en l’abisme de l’infern que l’assetja en una lluita constant entre el deure moral i la necessitat interior de ser estimat.
- Espai i temps és una de les claus de l’adaptació de la novel·la als quals donen el braç a tòrcer els intèrprets, els personatges, vaja, sense escatimar la narrativa d’Stefan Zweig, amb escenes tan desconcertants —segons com es miri— quan una de les actrius mou els llavis mentre un altre és qui diu el text en un intent de reforçar la tensió romàntica i les fiblades psicològiques del tinent —que té un doble personatge en l'obra, l'adult o narrador, i el jove o personatge del record— per jugar entre la narrativa externa amb el monòleg interior i donar així sortida a diversos punts de vista de l’obra. L’espectador es descobreix finalment xuclat pels pensaments de cadascun dels personatges.
- Tot això, que respira teatre clàssic, s’esdevé en un espai gairebé nu, amb taules de despatx mig de disseny, com si s'estigués en una biblioteca, però també una gàbia de vidre i un teló de fons que aparenta un gran finestral on la imatge de l’uniforme d’un militar, de la Gran Guerra, porta a l’època de la novel·la de Zweig, amb la recreació de l'uniforme que pertanyia a l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, el mateix uniforme ensangonat —que té en el seu fons el Museu Militar de Viena— després de l'atemptat que ell i la seva dona van patir el 28 de juny del 1914 a Sarajevo (aleshores pertanyent a la província austrohongaresa de Bòsnia), quan es trobaven presidint unes maniobres militars, i que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial després que Àustria declarés la guerra a Sèrbia.
- El director Simon McBurney combina la bellesa escènica amb la crueltat i fusiona el que és una tragèdia individual amb una tragèdia col·lectiva, simbolitzada per la Primera Guerra Mundial, de la mateixa manera que Zweig va fixar la seva mirada en un atzar tràgic protagonitzat per un estudiant enfervorit (l'atemptat de Sarajevo) per reflexionar sobre la condició de la tragèdia humana.
- La compassió de «Beware of pity (La impaciència del cor)» s’enfronta a l’emmascament, a la venda de l’ànima per la pau, als abusos del poder sobre els més febles. El director Simon McBurney no ignora allò que presideix la majoria d’obres d’Stefan Zweig: un món que ja no hi és, abans de les dues grans guerres mundials que van trencar la vida d’Europa del segle XX i que van fer desaparèixer l’antiga aristocràcia. Hi ha en l’obra un aire de nostàlgia per un temps perdut, de tragèdia interior que els altres, des de fora, tampoc no poden esquivar.
Tràiler de la versió teatral de Simon McBurney de l'obra «Beware of pity» i coberta de l'edició de la novel·la «La impaciència del cor», d'Stefan Zweig (Quaderns Crema, 2010).
- «Ivànov», d'Anton Txékhov. Versió lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Contrucció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo. Vestuari: armari personal dels intèrprets. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Preparació en tècnica i viewpoints (punts de vista escènics): Carlota Subirós. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 maig 2017.
- Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat.
- El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg.
- El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor.
- Àlex Rigola ha deixat les dues hores i mitja de l'original de Txékhov en una hora i quart. Txas! Tisorada! Versió ultralliure, doncs, pràcticament amb l'esquelet i l'os més essencial. Minimalista. Contemporània. Teatre europeu que quan comencin les funcions en sobretitulat en espanyol i anglès encara ho sembla més. Amb els personatges vestits amb la seva roba personal, d'anar per casa. Amb els noms de fonts de cadascú d'ells, com ja va fer el 2015 en la versió de «Marits i mullers», de Woody Allen, a La Villarroel.
- Nao, Andreu, Joan, Pep, Sara, Vicky, Sandra, Àgata, Pau... Que s'oblidi, doncs, l'espectador llegit i iniciat de l'habitual desgavell patronímic rus. Àlex Rigola ha optat per una posada en escena que té imatgeria kitsch daurada, amb el canó de la pluja de confeti que es dispara un parell de vegades i amb l'estol de setze gats japonesos de la bona sort, allò que en aparadors de botigues ultramodernes i en basars xinesos anomenen, com els personatges d'aquest Txékhov, «maneki-neko», amb el braç en moviment que sembla que imiti en silenci el clàssic Sisa, «Oh!, benvinguts, passeu, passeu!». ¿O potser més aviat vol ser l'hora dels adéus, en aquest cas?
- Amb una proposta així, que comença rebent els espectadors jugant a futbol casolà amb una pilota estovada —més tard també es metaforitzarà un partit de tenis de trampa i, més endavant, una competició individual a càrrec d'Andreu Benito amb el joc del io-io—, no hi podia faltar la càmera de vídeo (dues grans pantalles que engrandeixen el marc en directe), ni tampoc hi podien faltar els micros, aquests gairebé sisplau per força, si tenim en compte que en alguns moments els intèrprets s'entenen de banda a banda del passadís central entre dues grades de la sala. I encara més si tenim en compte que Nao Albet (el jove doctor Lvoff) interpreta en anglès i amb la guitarra elèctrica la banda sonora de l'obra, marcada per la peça «Under pressure», de Queen, la que més defineix la història d'Ivànov, alguns versos de la qual reciten en una altra escena l'actriu Sara Espígul, la muller Anna, odiada per Ivànov, malalta de mort («More't, more't!», crida Ivànov), i l'actriu Vicky Luengo, Sasha, la filla del matrimoni Lebedieff (Andreu Benito i Sandra Monclús, a qui Ivànov deu una fortuna), jove enamorada d'Ivànov disposada a salvar-lo i amb qui preveu un casament un any després de la mort d'Anna i abans del suïcidi final del turmentat Ivànov.
- Àlex Rigola encara ha deixat lloc a tres personatges més: l'oncle d'Ivànov (Matthew Shabelski), l'únic amb títol de comte, somniant en París (Pep Cruz), el bromista Michael Borkin (Pau Roca) i Martha Babakina (Àgata Roca), la convidada a casa dels Lebedieff i que protagonitza amb ells dos una escena de seducció, potser la que més deixa que l'obra penetri en la penombra i la intimitat, si no oblidem que la resta del muntatge transcorre amb matisada llum de sala que deixa gairebé sempre a la vista els espectadors.
- Propostes com aquesta versió lliure d'«Ivànov» d'Àlex Rigola sempre són controvertides. Hi ha qui voldria l'obra en estat pur. I hi ha qui encara la troba massa poc radical. El fet és que ni els uns ni els altres en surten decebuts sinó tocats perquè allò que es pot haver escatimat a l'original de Txékhov, sobretot en personatges i discurs, queda compensat per una interpretació global espontània, de caire naturalista, on cada personatge no només diu allò més essencial que hi deia Txékhov sinó que aporta una nova mirada a una història de fa gairebé cent vint-i-cinc anys i que acaba perfilant-se com una història d'avui mateix: l'angoixa d'un personatge enfonsat pel passat per fer front al pes del futur. Com canten Queen, en veu de Nao Albet: «És el pànic de saber de què va el món, mirant com alguns amics xisclen: "Deixeu-me sortir!" Reso perquè demà em senti més bé, més bé.» Tret final. El capgròs, impertèrrit i impassible. Tan impertèrrit i impassible com Ivànov.
Tràiler de la versió d'«Ivànov», dirigida per Àlex Rigola, al Teatre Lliure (1). Reproducció íntegra (2h26m) en una versió clàssica del 2007 i en rus de l'obra d'Anton Txékhov (2).
- «L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.
- Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906).
- Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique.
- L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats.
- No es tracta de reproduir aquí la sinopsi de l'obra però, com que no és una obra gaire coneguda, fer-ho és justificable. Tot passa en un lloc nòrdic. Diguem que és Noruega, esclar. Hi ha la festa d'un casament d'upa. I hi ha el pianista que no es mourà del seu espai central com un voyeur del drama que es congria. A fora fa fred. Neva. Deixarà de nevar al cap de gairebé tres hores. Frase lapidària final. Entremig, Hialmar (Ivan Benet) viu modestament, però confortablement des de fa quinze anys amb Gina (Laura Conejero). Els dos, i també la filla de catorze anys, Hedvige (Elena Tarrats) mantenen un estudi de fotografia de casaments i celebracions familiars.
- Malgrat que l'obra és del 1884, l'adaptació d'aquesta versió la situa en un temps contemporani. Intuïm aproximadament que és a finals del segle XX, hi ha càmeres fotogràfiques analògiques, papers de revelat Ilford i una Rolleiflex Professional sobre trípode a l'estudi que ho delata. Però el fotògraf Hialmar aspira a més i té projectes de futur. Amb ells conviu el seu pare, el vell Ekdal (Lluís Marco), un exmilitar, excaçador, examant del bosc, que fa feinetes inútils pel seu antic soci, el poderós Werle (Andreu Benito) el qual s'acaba de casar amb la jove dona de la vida, Soerby (Miranda Gas) i que rep la visita a la festa del seu únic fill, Gregor (Pablo Derqui), disposat a destapar les mentides que envolten el món de la família des que va morir la mare.
- Entre tots ells, hi ha el doctor Relling (Jordi Bosch), amant de les citacions i les sentències com aquella ja esmentada sobre el remei de la "mentida vital" per mantenir l'equilibri i la pau social i que es fa càrrec d'un jove embriac amb qui comparteix pensió, Molvik (Jordi Llovet). Dos personatges que semblen aparentment secundaris, però que són igualment imprescindibles en el desenvolupament de la trama i que no podien anar a parar en millors mans actorals, tot i que Jordi Llovet fa doblet amb el personatge de Petersen, el cambrer i servidor de Werle.
- El dramaturg Henrik Ibsen dóna prou pistes ben aviat perquè els espectadors endevinin que el conflicte no trigarà a esclatar: problemes de vista que amenacen ceguera en el poderós Welmer i coincidència de problemes de vista en la petita Hedvige. Una relació de Gina, com a exsecretària personal del poderós Welmer, mare de Hedvige i dona del fotògraf Hialmar. Catorze anys des del naixement de Hedvige, que celebra tot just l'aniversari, i gairebé quinze anys des del casament de Hialmar i Gina.
- El director Julio Manrique ha conduït amb pols ferm el pas del planteig de la primera part —una hora trenta, entreacte i una hora final— cap a la tragèdia de la segona part. Des de la conversa entre Werle i Gregor, pare i fill (Andreu Benito i Pablo Derqui) s'entreveu que no hi haurà res que faci trontollar la posada en escena. L'actor Pablo Derqui fa moure el seu personatge de Gregor com una ànima en pena entre la ingenuïtat i la intenció malèvola que ho capgirarà tot. No se li escapa cap moment d'intensitat, ni la conversa amb l'amic Hialmar, ni la trobada amb la petita Hedvige, ni la topada amb Gina, ni l'enganxada a taula amb el doctor Relling.
- L'actriu Laura Conejero porta el paper de Gina des de la felicitat familiar fins a l'intent de salvació del vaixell domèstic que s'enfonsa. Ha passat de la sumptuositat de «La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra, al TNC, a aquesta Gina que dins de la modèstia manté la dignitat fins a l'últim moment, com si fos l'única que té fe en la recepta de la "mentida vital" del doctor Relling. És, de tots els personatges, el que més trasteja per casa i el que més ha de remoure utensilis de cuina, estris de l'estudi, cortinatges, roba i mobiliari. Mestressa de casa cent per cent. Per això té més mèrit encara que mantingui el seu paper en un nivell tan alt, malgrat un absurd lleu accident patit durant una funció, set dies després de l'estrena, que l'obliga a actuar ara amb el braç esquerre en cabestrell, a causa d'un dit trencat en accionar la trapa del soterrani de l'escenografia.
- Atenció també al canvi de paper que fa l'actor Ivan Benet des de la seva posició inicial confortable a la reacció davant la descoberta de la mentida que ha covat durant quinze anys. I encara atenció a les fugaces aparicions de l'actor Lluís Marco, el vell Ekdal, cada vegada amb una interpretació més venerable per la seva llarga trajectòria. I atenció també al salt que fa la jove actriu Elena Tarrats —no estrictament debutant— però que aquí s'oblida dels seus vint-i-tres anys per posar-se en la pell de la petita Hedvige de catorze anys. I encara més atenció a les intervencions de l'actriu Miranda Gas, elegància natural sense sofisticacions, aire de cabaret, moments sensibles en les dues o tres peces cantades, com també passa amb el cant de lament final que protagonitza Elena Tarrats, en la penombra de la nit de gel, acompanyada pel pianista Carles Pedragosa que signa una banda sonora plena de calidesa amb efectes inclosos.
- L'obra passa del primer acte glamurós, enmig d'una escenografia d'un jardí hivernal, caducifoli, escenogràficament sec, que desapareixerà ben aviat per deixar pas a un espai net, a la casa de l'estudi de Hialmar i, a través d'una galeria de vidres transparents, manté sempre la sensació de la fredor de l'exterior, amb la neu que cau, amb el buit del fosc on el secret esclata, amb el més enllà quan el drama ha caigut de ple sobre els Hialmar. Com en tot drama d'intriga hi ha un tret. I els espectadors hauran de descobrir finalment qui, d'entre tots, és de debò l'autèntic ànec salvatge.
Vídeo promocional del muntatge actual del Teatre Lliure (1). Vídeo promocional d'una de les versions de l'obra «Vildanden» en noruec (2).
- «Still Life». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Liliana Laera, Giuseppe Sartori i Simon Waldvogel. Moviment: Marco Angelilli. Cap tècnic: Alfredo Sebastiano. Producció: Ricci/Forte. Amb el suport del Teatro di Roma. Ajudant direcció: Ramona Genna. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 febrer 2017.
- Natura morta. Un cant contra l'assetjament homòfob. Els italians de la companyia Ricci/Forte han revalidat amb aquest segon espectacle, «Still Life», l'assignatura pendent que havien deixat amb el primer, «Macadamia Nut Brittle», on el text —tal com deia en el comentari anterior— semblava més interessant que la performance.
- Aquí, el text continua mantenint el mateix interès. I la performance —el no teatre, el teatre dansa o simplement el teatre físic, si es vol— guanya en expressivitat, tot i que encara manté alguna acció gratuïta o també superada pel temps, a més d'alguna altra opció escènica, com la de les inscripcions en una pissarra del fons amb una sèrie de fórmules i gràfics que amb prou feines arriben als espectadors.
- Ricci/Forte reacciona després del suïcidi d'un adolescent de quinze anys de Roma que es va estrangular amb una bufanda rosa després de patir assetjament homòfob. I amplia el seu homenatge cap a altres adolescents que s'han vist perseguits per companys d'institut, no només a l'hora del pati —com es deia abans— sinó a través de la nova arma de doble tall que és el ciberassetjament.
- Una estesa d'espelmes vermelles enceses al fons de l'escenari rep els espectadors. Només començar, una sèrie de noms i les seves edats adolescents apareixen en projecció. Els integrants de Ricci/Forte es disposen a fer una mena de conferència que esdevé una caixa d'accions multidisciplinars, des de l'escampall incontrolable i enganxadis a la roba i el cabell dels espectadors de plomes d'ànec rebentades d'una colla de coixins fins a les ruixades amb regadores d'aigua, l'escena de cuina o la interacció, sisplau per força, dels intèrprets en un passeig per la platea a petonejada lliure: els tres actors amb alguns dels espectadors i les dues actrius amb algunes de les espectadores a l'atzar. Mentol en esprai com a elixir protector. Diuen, els de Ricci/Forte, que Jesús ja ho va practicar amb els seus apòstols. De segur, però, que molts dels espectadors no s'esperaven assistir a una mena de Sant Sopar amb llengua inclosa.
- Com ja passava en l'espectacle anterior, els simbolismes no sempre són clars i evidents si els espectadors no s'han informat abans de quina és la intenció de fons del missatge subliminal que Ricci/Forte vol transmetre. Sí, però, que hi ha unes escenes de text —la de les mares parlant als seus fills que vindran o la de la germana recordant el germà ofegat amb la bufanda o la del recull epistolar adreçat als joves que han decidit deixar aquest món sota la pressió d'assetjament— que són un testimoni contra el bullying i contra la discriminació per raó d'identitat.
- Una «Still Life» amb iconografia de martiri inclosa en una de les escenes amb una mena de Sant Sebastià contemporani, de carn i os —un dels intèrprets— a pèl, amb mòbil i auriculars connectats a l'Spotify, castigat a puntades de peu amb empremtes de quitrà, sanguejant, però sense les sagetes, entronitzant-lo, en nom dels adolescents víctimes de buylling homòfob, com a icona que és de la comunitat homosexual. Natura morta.
- «Macadamia nut brittle». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori. Moviment: Marco Angelilli. Cap tènic: Alfredo Sebastiano. Ajudant direcció: Liliana Laera. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabia Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 febrer 2017.
- Si l'espectador s'ha assegut mai en un dels locals de Häagen-Dazs sabrà que el «Macadamia nut brittle» —se suposa que fet de nous de macadàmia i altres ingredients de fruits secs esmicolats— és una de les especialitats dels gelats de la casa. Pot ser, doncs, que se li faci la boca aigua només de pensar-hi. Però aviat el somni i la dolçor del gelat se li anirà desfent perquè els de la companyia Ricci/Forte, considerats els creadors teatrals més subversius del moment a Itàlia, li posaran les coses prou cruels perquè no es pensi que, a la vida, tot passa per llepar la cullereta de plàstic i prou.
- Ricci/Forte es presenta al Lliure de Montjuïc amb un parell d'espectacles, aquest i «Still Life», que sembla que s'hagin d'inscriure "només" en el registre de teatre físic. I sí que, en aquest primer lliurament, el teatre físic hi té una part important del joc, però també el text forma part de la creació fins al punt que, sense el text, la performance es quedaria en un exercici teatral punyent i descarat que es mou entre la ingenuïtat, la mirada adolescent i la nostàlgia de la felicitat perduda o del món promès que s'ha escolat i fos entre els dits, com el gelat.
- Dic això perquè en realitat he trobat més interessant el text de «Macadamia nut Brittle» que la performance que l'embolcalla. Un text dur, actual, viu, ple de referències contemporànies, amb picades d'humor, amb mirades al boom de les sèries televisives més conegudes —les que es visualitzen ara en canals de pagament o digitals, esclar— i un treball d'adaptació a la ciutat on el representen, Barcelona en aquest cas, amb relacions a espais fàl·lics com la Torre Agbar —els creadors o escriptors del segle passat s'havien de conformar amb el dit de Colom!— i alguna ironia sobre catalans i espanyols, a més d'uns cartells escrits en català i en format SMS.
- Al costat d'això, la posada en escena és tan dura com el text, però plana d'il·luminació, despullada d'escenografia, només els intèrprets i alguns utensilis domèstics: plàteres de magdalenes tradicionals de cúpula marró i prou —allò que ara en diuen ridículament «muffis»— que acabaran "brittle, brittle" del tot, i no desvelo res que no es pugui desvelar, bosses d'Ikea, tendes de fer bivac per als personatges de Hello Kitty, aquest gat femella, blanc de peluix, de producció japonesa, vintage dels anys setanta, que serveix per decorar desenes d'objectes de regal destinats a les nenes i, abans, una escena de fals sexe en clau porno que, tal com està el gènere a l'abast de tothom a través d'Internet, i sense cap matís d'il·luminació, no acaba de produir cap escarafall, com podia passar uns anys enrere. En aquest sentit, recordo, per exemple, una performance també descarada del director català Roger Bernat, al Mercat de les Flors, devia ser als anys noranta, on es feia sexe en viu, però de debò, amb una ambientació menys cruel i amb una il·luminació ambiental més sofisticada.
- Potser és per això que m'ha fet la impressió que, al costat de la valentia i la frescor del text de «Macadamia nut brittle», la performance —90 minuts— té un aire de "superat" pel pas del temps, potser només acceptable si tenim en compte que cada nova generació d'espectadors ha de tenir la sensació que li ofereixen un espectacle "brittle, brittle", tan trencadís, que, com vaig poder comprovar en la funció d'estrena, mentre a l'escenari s'intenta reflectir una tragèdia generacional, a la platea, els més joves, mentre un dels personatges ruixa de sang de mentida amb una màquina de sulfatar i matar herba els altres personatges, ells es trenquen —i potser es pixen i tot— de riure. Contradiccions de la filosofia i la bondat de la creació teatral.
- «Les noces de Fígaro», de Caron de Beaumarchais. Traducció del francès de Francesc Nel·lo. Col·laboració en la dramatúrgia de Pau Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals. Escenografia 2016: Rafael Lladó (a partir de la del 1989 de Fabià Puigserver). Ajudanta d'escenografia: Carlota Ricart. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells. Vestuari 1989 / 2016: César Olivar. Ajudant de vestuari: Ezequiel Carril. Confecció de vestuari: Época Barcelona, Menkes, House of the Beast, Casimiro, La Casa de los Falleros i Sombrerería Mil. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació 1989 / 2016: Xavier Clot. So: Jordi Bonet. Músiques 1989 / 2016: Josep M. Arrizabalaga. Enregistrament 1989 / 2016: Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Professor de cant: Xavier Mestres. Professora de castanyoles: Mercè Rius. Adjunt a la direcció i moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta de direcció: Lola Davó. Direcció 1989: Fabià Puigserver. Direcció de la reposició 2016: Lluís Homar. Coproducció: Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 desembre 2016.
- Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria.
- Però això no li treu, a la versió actual, tot el mèrit de ser reposada amb una mirada nova —hi ha col·laborat en la dramatúrgia Pau Miró— i, sobretot, amb una interpretació nova, gràcies a una generació, en els seus papers més populars, d'intèrprets de la nova fornada —o ja no tan nova, que els anys no passen en va!— però sí que molt preparada artísticament per afrontar els reptes i les trampes que amaga l'obra de Caron de Beaumarchais i amb un background actoral que, per raons òbvies, fa vint-i-cinc anys no existia entre els pioners del gènere.
- Només per això, doncs, ja val la pena que s'hi hagi tornat, a més de posar l'èmfasi en la commemoració del quarantè aniversari de la fundació del Teatre Lliure, malgrat que la història d'embolics que s'hi representa sigui prou coneguda i corri el perill de ser excessivament esplaiada, tres hores amb entreacte inclòs, per als usos i costums teatrals d'avui en dia.
- Les moltes versions que se n'han fet, tan les teatrals com les operístiques, no han temptat en cap moment Lluís Homar a optar en el muntatge actual per un registre més trencador o falsament "modern", entre altres coses perquè l'empremta de Fabià Puigserver va molt més enllà de l'obra i la seva posada en escena si comparem l'escenografia d'arcades que ell hi va dibuixar i que després va ampliar i consolidar amb el projecte de disseny de la sala gran de Montjuïc. Homar respecta, doncs, el clàssic, sense caure, com ell mateix ha dit, en arqueologia.
- Però aquesta versió de «Les noces de Fígaro» no ve només del 1989 perquè, en realitat, el 1968, el seu traductor del francès, Francesc Nel·lo, ja la va estrenar i dirigir personalment al Teatre de l'Aliança del Poblenou, això sí, amb la col·laboració també en el vestuari i l'escenografia del mateix Fabià Puigserver. I encara després, va passar pel Teatre Romea, dins del programa del Festival Llatí, on es va reconèixer amb un premi la feina artesana de Puigserver.
- Molts dels intèrprets que van treballar en una d'aquelles dues primeres versions (Rafael Anglada, Anna Lizaran, Alfred Lucchetti, Carlota Soldevila, el 1989, o Ovidi Montllor i Montserrat Roig, el 1968) lamentablement ja no hi són, cosa que referma encara més la importància de mantenir un lligam amb la tradició teatral pròpia i no menystenir l'herència del relleu que han deixat els predecessors.
- De la mateixa manera que el 1989, l'espectacle va fer quatre temporades i la gira va passar per escenaris de Sevilla, Düsseldorf, Stuttgart, A Corunya, Barakaldo, Logronyo, Pamplona, Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València, l'actual muntatge, coproduït amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, es veurà el mes de febrer del 2017 al Teatro de la Comedia de Madrid.
- El primer handicap a superar, em sembla, per a Lluís Homar, com a director, ha estat adaptar el mateix muntatge a la sala gran de Montjuïc, amb una escenografia que abans recobria amb les portes d'arcades l'antiga sala de Gràcia. Passar del format gairebé de "família reduïda" a format de "família nombrosa" i, a més, fer que el text s'expandeixi per la platea de Montjuïc sense dificultats és un aspecte que no sempre acaba de fluir com caldria i que últimament flaqueja en molts muntatges de sales grans, tant per falta de llençar la veu, ni que això soni a vella escola, i també per un cert relaxament en la dicció. Teatre i llengua van sempre de bracet.
- El segon handicap a superar diria que ha estat triar entre mantenir la frescor i la joguina que «Les noces de Fígaro» posa en mans dels intèrprets o explorar una representació més esteticista i formal de l'obra. I aquí el muntatge apareix amb el cor dividit: la primera part (1h 25 aprox.) no acaba de trobar el registre de la frescor i la joguina que exigeix l'obra (potser li cal una mica de rodatge); i en canvi la segona part (també 1h 25m aprox.) va in crescendo, guanya en l'esperada frescor, es matisa molt més en il·luminació, es dispara també en interpretació i aguanta bé fins a la ballaruga final, deixant un bon regust i aixecant els ànims unànimes dels espectadors.
- L'actor Marcel Borràs, en el paper protagonista de Fígaro, fa un salt en el que havia estat fins ara la seva línia interpretativa, més aviat centrada en el teatre jove, trencador i contemporani. El seu llistó es posa a prova en el monòleg de la segona part, quan explica el que ha estat Fígaro —un tastaolletes avançat al seu temps— amb algunes afirmacions i caricatures que sembla que siguin fruit de l'experiència d'algun emprenedor i aventurer d'avui mateix.
- L'actriu Mar Ulldemolins és una Susanna entremaliada que perfila molt bé el seu doble paper a l'hora de la seducció del comte, quan li convé, i de picaresca femenina a l'hora de convèncer, si cal, el pare de Fígaro.
- L'actor Joan Carreras reforça un comte d'Almaviva que va guanyant pes en cadascuna de les seves intervencions fins al punt que centra bona part de l'acció de la segona part. La seva parella, la comtessa d'Almaviva, interpretada per l'actriu Mònica López (l'única de tot el repartiment que ja hi va ser el 1989 en substitució de la gira d'Emma Vilarasau), teixeix les millors escenes quan entra en complicitat amb la Susanna de Mar Ulldemolins, un tàndem ben acoblat, que no es fa ombra i que pedala al mateix ritme.
- D'entre la resta del repartiment —l'obra és plena de secundaris que tenen intervencions més breus però que no es poden deixar tampoc a l'atzar— cal esmentar l'energia i a vegades ferotgia de l'actriu Victòria Pagès, com a Marcelina, en totes les seves escenes; la murrieria de l'actor Manel Barceló en el paper de Bartolo, pare per sorpresa a preu fet; el perfil humorístic i pocapena que l'actor Oriol Genís dóna al característic jutge Picapoll; i les aparicions i desaparicions per obra i gràcia de Beaumarchais del personatge de Querubino, interpretat amb fina ironia per l'actor Pau Vinyals, amb el seu registre més que carismàtic.
- I així tots plegats, fins a tretze intèrprets en escena, contentets i alegrets, però no pobrets, entre coreografia final i repicar de castanyoles, braços enlaire i amb el crit sardanista final inclòs, la festa acaba deixant una mica d'aquí pau i una mica d'allà glòria, absent que el 1789, tres anys després que l'obra es representés amb el consegüent escàndol de l'època, esclataria la Presa de la Bastilla i la flamarada de la Revolució Francesa. ¿Hi ha alguna diferència entre la guillotina del segle XVIII que va fer rodolar caps i la guillotina política del segle XXI que fa rodolar primers ministres? Ja ho va dir Mozart, coetani de Beaumarchais, en la seva versió operística: «Figaro qua, Figaro là, Figaro su, Figaro giù. Ah, bravo Figaro! Bravo, bravissimo; a te fortuna non mancherà.»
Tràiler de l'actual versió de «Les noces de Fígaro» dirigida per Lluís Homar (1). Fragment de la versió del muntatge del 1989, dirigida per Fabià Puigserver, quan els personatges canten l'estrofa del Duc (2). Ària «Cherubino» de la versió operística de Mozart de l'obra, interpretada per Marianne Crebassa en un muntatge de la Dutch National Opera d'Amsterdam (3).
- «Brickman Brando Bubble Boom». Creació i performers: Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Jordi Soler. Desenvolupament tecnològic: Martí Sánchez-Fibla. Moviment: Diego Anido. Videocreació: Jordi Soler. Assessor dramatúrgic: Ferran Dordal. Vestuari: Alexandre Laudo. Maquetes: Nuria Manzano. Il·luminació: cube.bz. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell i Diego Anido. Arquitecte assessor: Pau Vidal. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival TNT - Terrassa Noves Tendències. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
- «A House in Asia». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Performers: Alberto Barberà, Pau Palacios i Àlex Serrano. Veus en off: James Philips i Joe Lewis. Countru-liners: Emma Argilés, Montserrat Bou, Encarna Fontalba, Cristina Mora, Àngels Sòria, Olga Tormo i Carmen Zamora. Il·luminació: Alberto Barberà. Videocreació: Jordi Soler. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell. Maquetes: Núria Manzano. Vestuari: Alexandre Laudo. Assessors tecnologia: Eloi Maduell i Martí Sánchez-Fibla. Assessorament legal: Cristina Soler. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció artística: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano, GREC - Festival de Barcelona, Hexagone Scène Nationale Arts et Sciences - Meylan, TNT Festival - Terrassa Noves Tendències, Monty Kultuurfaktorj de Bèlgica, i La Fabrique du Théâtre - Province de Hainaut. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
- «Katastrophe». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Martí Sánchez-Fibla. Performers: Diego Anido, Pau Palacios, Àlex Serrano i Jordi Soler. Aplicació interactiva vídeo: Martí Sánchez-Fibla. Vídeos: Josep Maria Marimon. Màscares: Silvia Delagneau. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Assessora científica: Irene Lapuente. Música: Roger Costa Vendrell i Susanna Abellán. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival Hybrides de Montpeller. Direcció de la companyia: Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
- El pas més recent pels escenaris catalans de la companyia Agrupación Señor Serrano va ser l'espectacle «Birdie», a la Sala Hiroshima, dins del Festival Grec 2016. Com tots els anteriors, «Birdie» va ser un excel·lent reclam perquè aquells espectadors que no coneixien la companyia o que no havien vist algunes de les seves propostes anteriors ho fessin ara en aquesta minimarató o pack de tres espectacles que ha omplert la part posterior de l'escenari de la Sala Fabià Puigserver i la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc en ple cap de setmana de La Mercè.
- Llamps i trons a fora. Efectes meteorològics naturals que, en algun moment, es confonien amb els efectes especials que la companyia utilitza en les seves performances. I dic performances perquè ells mateixos s'autodefineixen com a performers i no pas intèrprets, que ho són, a més de creadors d'una composició de guió que utilitza tots els recursos més actuals a l'abast: vídeo, ordinador, digital, tablet, iPhone... però també alguns dels recursos del teatre d'objectes més tradicionals que amplien en maquetes a través de retransmissions i manipulacions en directe.
- Els espectacles de la companyia Agrupación Señor Serrano han de ser vistos, sempre que sigui possible, des de la proximitat, per tal de combinar —com aquell qui està atent al sobretitulat en espectacles en V.O.S.C.— per observar què fan cadascun dels performers amb les maquetes, els clicks, els productes inflamables, els líquids i com es transcriu en la pel·lícula que es projecte en temps real a la pantalla. Aquesta dualitat fa que s'entengui la funció del manipulador i el seu objectiu final: remodelar la realitat i, a través de la ficció, fer-la creïble. Per això, segurament, en una de les seves moralitats afirmen que només els febles estimen el cinema i el teatre perquè se'ls creuen.
- El pack de tres espectacles, que provenen de propostes ja estrenades en els últims cinc anys i passejades per escenaris internacionals, ha servit perquè els espectadors que han vist ara les tres alhora hagin obtingut una mena de cronologia de la línia artística de la companyia. Els elements que s'utilitzen es repeteixen en cadascun dels tres espectacles, però els continguts van des del més poètic i fins i tot apte per a tots els públics de «Katastrophe», al més artesà i carregat de plaques de porexpan de «Brickman Brando Bubble Boom» fins al més cinematogràfic, documental i tecnològic de «A House in Asia».
- Vistos els tres muntatges, fa la impressió que la companyia Agrupación Señor Serrano té corda per temps i, sense que defugi els recursos que aplica en cadascun dels seus espectacles, una corda gairebé inesgotable perquè des de la destrucció apocalíptica de la civilització humana de «Katastrophe», a la bombolla immobiliària i la borratxera de les estafes hipotecàries més recents de «Brickman Brando Bubble Boom» o la reconstrucció de la mort de Bin Laden anys després de l'atemptat de l'11S i les Torres Bessones a «A House in Asia», la font d'arguments que proporcionen els manaies i capitostos del món no s'atura.
- No hi ha dubte que un altre dels atractius dels espectacles de la companyia és la seva relació amb altres referències clàssiques sobretot del cinema. A «Birdie» eren els ocells de Hitckcock. Aquí, es barregen moltes de les pel·lícules de Marlon Brando com «Juli Cèsar», «Apocalypse Now» o «El padrí» (a «Brickman Brando Bubble Boom») amb Sir John Brickman, un personatge anglès del segle XIX considerat el pioner del sistema hipotecari a tot el món, que ha acabat enfonsant la societat actual. I també es fa una confabulació amb Geronimo, el líder dels apatxes, en clau de western, per relatar la persecució i mort del considerat el cap del terrorisme islàmic, Bin Laden (a «A House in Asia»). I es recorre a la faula, amb ossets de gominola i les màscares dels performers per relacionar la violència humana amb la destrucció del planeta.
- Espectacles breus, tots d'una hora, però intensos i suggerents, musicalment enriquidors, dependents sempre d'una il·luminació eficaç i d'una tecnologia que no es pengi mai —malgrat la tempesta exterior!—, i també espectacle crítics i carregats de denúncia social sota una aparent ingenuïtat que s'amaga darrere les maquetes i les peces en miniatura que converteixen la seva posada en escena en un seguit de propostes del tot inclassificables i gens etiquetables.
- «El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco, Norbert Martínez i Xavier Ricart. Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016.
- La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques.
- L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes.
- Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes.
- Màxima concentració, obsessió per unes qüestions determinades, raonament sense matisos on no existeixen els colors intermedis, capacitat per tenir una memòria sorprenent... Totes aquestes característiques fan que els individus amb la síndrome d'Aspenger (relacionada amb l'autisme) estiguin dotats d'una intel·ligència superior que no sempre coincideix amb les convencions socials que els envolten.
- Amb un personatge així, Mark Haddon —autor de qui es troba també una altra novel·la en català, 'Barrabum!', a la mateixa editorial, on el protagonista inventa una paraula desconeguda, 'Spudvetch', a l'estil de la catalana 'Antaviana', de Pere Calders— ha captivat milions de lectors arreu del món, de la mateixa manera que l'adaptació teatral d''El curiós incident del gos a mitjanit', estrenada al Royal National Theatre de Londres, guanyadora de diversos premis Olivier i portada a Broadway i en gira per Anglaterra, ha conquerit nombrosos espectadors.
- Tal com ha passat i passarà amb l'adaptació catalana que ha dirigit Julio Manrique i que, per la incidència de la lectura sense fronteres entre adults i adolescents —es tracta d'un espectacle per a totes les edats a partir dels 14 anys—, ha engegat amb gairebé un mes de funcions exhaurides, cosa que fa endevinar l'imminent pròrroga o una reposició en una pròxima temporada.
- Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...
- La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què. Una investigació detectivesca —picada d'ullet al presumpte Asperger, Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert.
- 'El curiós incident del gos a mitjanit' és, per excel·lència, l'obra de Pol López. Em sembla que tot el repartiment hi deu estar d'acord. En el paper de Christopher —no hi ha res més perillós que fer d'adolescent quan no se n'és i sortir-se'n creïblement—, el jove actor de La Kompanyia Lliure, que ja ha anat mostrant prou la seva intensa capacitat actoral i versàtil, es revesteix aquí, amb una brillantor extraordinària, dels gestos, la manera de fer, la manera de dir, l'actitud i les reaccions d'un personatge en procés de maduresa que, incomprès pels qui l'envolten en la ficció, es guanya a pols la simpatia dels espectadors. Potser és per això que, ja a la segona part —el muntatge té una durada de dues hores i quart amb entreacte—, un fons de miralls, fusiona la imatge dels espectadors de les grades a la italiana amb l'ambientació escenogràfica.
- La roda de personatges secundaris és tan extensa que la resta del repartiment —tots ben acoblats i dirigits en una trama que els encercla coralment— no para d'entrar i sortir, anar i venir, fer de l'un o fer de l'altre, generalment en escenes molt breus, a excepció només de l'actriu Marta Marco, narradora i monitora Siobhan, a qui el director Julio Manrique ha destapat amb uns compassos de violoncel en una de les seqüències que, com la major part de l'espectacle, manté una constant i emocionalment impactant banda sonora enregistrada —també hi toquen en directe Xavier Ricart, el piano, i Norbert Martínez, la bateria— original del músic menorquí, Marco Mezquida.
- Tot transcorre en una estructura escenogràfica mutant, molt de sala d'assaig, sostenible, insinuadora, com les pissarres de l'escola, les barres del gimnàs, la tarima del fons, les portes del jardí on viu Christopher, el muntatge audiovisual amb fragments de plànols entre el lloc on viu el noi i el Londres on hi ha la seva mare, amb elements del món personal de Christopher —especialment fascinant l'escena en què Judy, la mare de Christopher (interpretada per Cristina Genebat, traductora també de l'obra) s'adreça des de "dalt" al seu fill amb algunes de les cartes que li ha escrit mentre ell, a "baix", munta lentament i amb precisió les vies d'un gegantí Scalextric de ferrocarril amb un TGV de tres cotxes que regalima la nostàlgia dels jocs d'infància, una imatge que tanca la primera part i que és el preludi del viatge iniciàtic que Christopher Boone emprendrà tot sol, a la segona part, a la recerca de la seva mare. Un cop superats tots els obstacles del camí, la porta a la llibertat i la capacitat personal de Christopher queda oberta com un interrogant en l'aire.
- «A teatro con Eduardo (Home i senyor / La gran il·lusió)», d'Eduardo de Filippo. Versió de Lluís Pasqual. Música de Dani Espasa. Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Fancesca Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez i Mercè Sampietro. Músics: Laura Aubert, Robert González, Pablo Martorelli i Carles Pedragosa / Roman Gottwald. Escenografia: Alejandro Andújar i Lluís Pasqual. Ajudanta escenografia: Jorge Salcedo. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Xavier Clot. So: Roc Mateu. Audiovisual: Franc Aleu. Alumna pràctiques direcció: Judith López. Assistent direcció: Òscar Fabrés. Ajudant direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 1 abril 2016.
- El dramaturg Eduardo de Filippo ho demana a crits. El Nàpols mític ho demana a crits. I els personatges més pirandellians de tot el repertori d'Eduardo de Filippo també ho demanen a crits. Tots ells, a hores d'ara, ja només poden ser vistos, representats i recreats com una pintura al fresc, amb dues capes, una damunt de l'altra, amb barreja de morter de calç, sorra de riu, aigua, pols de marbre... I després, amb l'espargiment dels pigments, tot agafa forma i sentit, i el color va canviant de to tal com es va fent la llum.
- És més o menys així com diria que s'ha elaborat aquest muntatge versionat per Lluís Pasqual, «A teatro con Eduardo». Amb dues capes, com un fresc, la d'«Home i senyor (Uomo e galantuomo)» i «La gran il·lusió (La grande magia)». Dues peces que daten de dues postguerres. La primera, peça breu, del 1922, amb la ressaca de la Gran Guerra. La segona, del 1948, amb el pes arrossegat encara de la Segona Guerra Mundial. Com si Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984) fugís de la memòria dels dos desastres i es reclogués en un món propi fet d'il·lusió, en una capsa tancada per sempre, que el protagonista de «La gran il·lusió», el noble Calogero Di Spelta, vol guardar zelosament per no enfrontar-se al risc de trobar-se amb la buidor si n'aixeca la tapa.
- He parlat de dues capes, però els espectadors en detectaran moltes més, una damunt o dins de l'altra, durant les dues hores de «A teatro con Eduardo». La capa del rigorós i afinadíssim treball actoral, la capa de les nostàlgiques intervencions musicals, la capa de fons de la música popular napolitana, la capa de la llengua dialectal que aquí es toca de puntetes en una de les escenes amb un personatge de les Illes i un altre del País Valencià al costat del català oriental, la capa de la projecció en blanc i negre i a vol d'ocell sobre l'urbs napolitana darrere de l'estructura de dovelles característiques de la decoració de la sala, la tarima escènica que s'eleva i que transforma el saló de l'hotel on passa tot amb els dos rètols del dret o del revés segons en quin espai es troben els personatges, la taula de can Di Spelta que té vida pròpia —amb sorpresa final, per fer el joc a la il·lusió, com si fos una mulassa de bestiari popular— o la capa final quan, després d'una hora i mitja d'una mena de Grand Guignol, l'obra regala el moment esclatant de teatre, amb el comte Calogero Di Spelta engolit per la il·lusió.
- Es podria anar repassant, un a un, cadascun dels personatges d'aquest De Filippo. En són vint-i-dos, sense comptar els quatre músics, que es reparteixen catorze intèrprets. Cadascun d'ells té una característica pròpia. Des de la popular i embarassada Viola, de la peça breu «Home i senyor», a l'elegant Marta di Spelta, esposa del noble de «La gran il·lusió», dues dones que interpreta Laura Aubert entre la comicitat de la primera i la fredor de classe i la passió amagada de la segona, actriu que, a més, forma part del quartet musical que, com en un miniconcert de propina, alleugereix i crea l'ambientació napolitana dels canvis d'escena, juntament amb l'actor i cantant Robert González —una altra de les veus manllevades de la companyia Els Pirates Teatre i d'El Maldà, com Laura Aubert— i els músics Pablo Martorelli i Carles Pedragosa, alternant amb Roman Gottwald.
- Al veterà actor Jordi Bosch, li toca explotar el seu costat més esperpèntic en la primera peça, un paper d'actor mediocre de barraca que ve d'una nit de fracàs i que assaja frenèticament una obra de tercer ordre, i el paper més estel·lar i coprotagonista de «La gran il·lusió», el del mag que amb la seva dona i acompanyant d'escena, Zaira, interpretat per Mercè Sampietro, actuen a l'Hotel Metropol i desencadenen les perilloses conseqüències de jugar amb l'escapisme dins d'un sarcòfag egipci a canvi d'un feix de bitllets.
- Doblet per a l'actor Oriol Guinart, primer com a un dels hostes de l'hotel —dialecte de les Illes— i després com a majordom de casa del noble, perfecte i contrapunt en els dos. L'actriu Teresa Lozano vesteix un minimonòleg de cara a la platea en un primer pla de cinema quan fa de dama hostatjada a l'hotel i reapareix després com a mare ploranera del noble trastocat. A Francesca Piñón se la veurà assajant el fugaç paper de la primera peça breu, gairebé sense paraules però amb uns estossecs essencials, i acompanyant després la mare del noble a «La gran il·lusió» quan la troupe familiar irromp al saló en una escena de comediants que recorda un dels últims De Filippo vistos aquí, el de «L'art de la comèdia» (Xavier Albertí, Lluís Homar, TNC, 2015), amb Albert Ribalta, fill de la família, que abans ja se l'ha vist com a un altre dels hostes de l'hotel —aquest parlant del País Valencià i que ja va tastar les arts del mag convertit en un cérvol—. I més que doblet per a l'actor Marc Rodríguez, primer com a un desesperat apuntador de la primera peça breu que fa perdre els estreps a l'actor fracassat i després com a policia que vol resoldre el cas i o sap com de l'escapisme de l'hotel de la dona del noble, Marta Di Spelta —busqueu-la a Venècia si teniu sort!— i encara com a membre de la troupe familiar.
- I l'esclat final se l'emporta l'actor Ramon Madaula amb el seu paper del noble Calogero Di Spelta, arrencant discretament, com si no hi fos, quan entra a la terrassa de l'Hotel Metropol, convidat a veure el canvi de la llum del sol amb la resta d'hostes, mostrant-se escèptic davant els enganys i els trucs de l'il·lusionista que, sense que ell ho sàpiga, li canviarà la filosofia de la vida, fins que cau rendit al poder de la il·lusió en una transformació espectacular i en un solo que tanca l'obra deixant en el fosc final l'aura de la força d'un gran actor. A més del divertimento garantit de tot el muntatge i el regal del conjunt interpretatiu, només per veure aquesta última escena que protagonitza Ramon Madaula, val la pena reservar dues hores de la temporada per anar «A teatro con Eduardo».
Ramon Madaula (1), Ramon Madaula i Jordi Bosch (2); Laura Aubert i Ramon Madaula (3); Albert Ribalta, Teresa Lozano, Francesca Piñón i Marc Rodríguez, amb Ramon Madaula al centre (4) [© Ros Ribas]. Tràiler de la versió de Lluís Pasqual al Teatre Lliure (5). Tràiler d'una de les versions de l'obra «La grande magia», al Teatro Stabile dell'Umbria - EllediEffe, amb la Compagnia di Teatro di Luca De Filippo (6)
- «Invernadero (The Hothouse)», de Harold Pinter. Versió d'Eduardo Mendoza. Intèrprets: Gonzalo de Castro, Javivi Gil Valle, Carlos Martos, Ricardo Moya, Isabelle Stoffel, Tristàn Ulloa i Jorgu Usón. Escenografia: Juan Sanz i Miguel Ángel Coso. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Espai sonor: Carlos Martos Wensell. Ajudant direcció: Montse Tixé. Ajudant escenografia: Juanjo Reinoso. Ajudant vestuari: Clara Echarren. Audant tècnic i so: Asier Acebo. Cap tècnic i maquinària: Iñigo Benítez. Tècnic llums: José Luis Vázquez. Regidora: Isabel Echarren. Producció executiva: Paco Pena. Direcció: Mario Gas. Coproducció Teatro del Invernadero i Teatro de La Abadía. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 febrer 2016.
- Diu la història que Harold Pinter (Londres, 1930 - 2008) va escriure aquesta obra el 1958 i la va deixar en letargia fins al 1980. Alguna cosa hi devia veure el mestre quan va prendre una decisió tan difícil com a autor i tan sàvia a la vegada. Però un es pregunta per què encara hi ha més savis que ell perquè trobin dins de la trama de «Invernadero» allò que cap obra teatral els ha donat al llarg del temps.
- La versió d'Eduardo Mendoza i la direcció de Mario Gas hi fan honestament i també sàviament tot el que poden i no hi poden fer res més. Mentre uns la titllen d'absurda, d'altres li adjudiquen els més diversos i elogiosos qualificatius. Però el fet és que a hores d'ara —a la dècada dels vuitanta quan per fi es va estrenar no ho sé— el discurs de Harold Pinter queda una mica desgastat perquè la cançó de l'enfadós de l'existència d'un poder burocràtic suprem que controla la humanitat catalogant-la en números d'ordre i aniquilant-la al seu gust ha estat superat per la mateixa realitat. I quan la realitat supera la ficció... l'absurd, la sàtira o la mirada críptica perden pistonada.
- Tot això ve a tomb perquè el bon ple i l'expectació que l'obra «Invernadero» té en aquesta presentació a Barcelona es deu més al respecte cap al mateix Harold Pinter, al Teatro de la Abadía i la companyia autora de la posada en escena, al director Mario Gas i al traductor Eduardo Mendoza que no pas a l'atractiu actual del contingut de l'obra en si que, al meu parer, arrossega el llast de ser una mica repetitiva i un pèl avorridota, sigui entès això en un to més aviat afectiu.
- Emmarcada en una estructura metàl·lica circular, amb una escala de cargol al centre, amb dues escenografies que canvien gràcies a la plataforma circular, en una ambientació freda com un hivernacle que representa una mena de centre logístic sense definició concreta on fins i tot s'hi fan experiments tan d'èpoques passades com els electroxocs, els personatges de l'obra «Invernadero» haurien de sorprendre els espectadors amb tot de guspires i una sàtira del poder.
- Potser per reforçar aquesta presumpta sàtira, l'eix principal de l'acció transcorre la nit de Nadal —sense que l'efemèride del món cristià aporti res més a l'acció— i la relació entre l'exmilitar al capdavant del centre i els seus subordinats s'esmera a donar a conèixer un tracte de mà de ferro i d'humiliació col·lectiva que tampoc no acabarà portant la sang al riu.
- Un mort i un naixement. Números d'ordre i morts. Algunes escenes d'amor furtiu amb alguns dels personatges protagonitzades per l'única dona que hi entra en joc, la senyoreta Cutts, exercicis de seducció i de presumpte erotisme —sabata de taló de punta que cau asseguda al tamboret, sabata de taló de punta que et poso al peu, pseudoorgasme femení a flor de coll i canvi de vestit negre per un de vermell encès per asseure's confiadament damunt la taula del despatx— i una escena per malgastar licor, ruixant una, dues, i a la tercera va la vençuda —un gag clownesc—, al rostre d'un dels subordinats massa llenguallarg, i un parell d'escenes de pseudociència-ficció amb el personatge anomenat Lamb —digue-li xai— encantat de ser sotmès a qualsevol experiment del centre que l'acosti a formar part del clan.
- Tot plegat, en seqüències tallades per foscos massa llargs, potser necessaris però si més no sorprenents avui en dia teatralment, per tal que la plataforma circular giri per canviar d'espai sense que els espectadors se n'adonin, cosa que ja no fa cap efecte després d'un parell de canvis. Queda la bona feina dels intèrprets explorant el rerefons mig kafkià de l'obra «Invernadero» i queda la nostàlgia del Harold Pinter més lúdic, observador i capaç de tallar com si fos un bisturí les relacions d'amor i odi, de venjança i perversió, de contradicció entre la societat i l'individu.
- «El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès: Joan Sellent. Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Rafa Delgado, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela / Òscar Fabrés. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015. Reposició: 17 desembre 2015.
- Tota la potència que té l'obra 'El rei Lear' demana una resposta també potent dels intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pel que fa als que tenen els papers principals, no s'hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les gairebé tres hores de l'obra —amb entreacte inclòs— molts d'ells tenen l'oportunitat d'aixecar i defensar el seu personatge.
- Ho fa l'actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s'arriba a la ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris.
- Ho fa també l'actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria d'una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s'amaga darrere d'un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l'endreça, amb cabell que no ha vist el barber durant mesos.
- Compleix amb escreix el versàtil actor Jordi Bosch, comte de Gloster, mesurat en les seves primeres aparicions i creixent en la sospita fins a la tragèdia que el deixa cec, sota brutals tortures sanguinàries provocades pels qui abans es banyaven en l'amor sense saber que podien caure en la violència i que per uns segons fan tancar els ulls de segons quins espectadors més sensibles perquè el teatre no és el cinema i el que hi passa es viu com a real.
- Hi esclata en arribar a la segona part, per exigència de guió, l'actor Julio Manrique, Edgard, fill del comte de Gloster, quan sorgeix del seu refugi com una fera ferida, després d'haver estat negat pel pare, amb subterfugis de personalitat entre el que fingeix i el que realment sent.
- I ho fa igualment l'actor David Selvas, Edmund, fill bastard de Gloster, conspirador, traïdor, seductor i cínic a la vegada.
- I aguanta també el tipus l'actriu Teresa Lozano, el bufó i fidel acompanyant del rei Lear, l'únic personatge que destaca per la seva vestimenta acolorida, mig de clown, que contrasta amb el vestuari gris i fosc de tots els altres.
- I així podríem continuar: Laura Conejero, Míriam Iscla, Andrea Ros, tres actrius que fan els papers de Goneril, Regan i Cordèlia, les tres filles del rei Lear, i que protagonitzen els primers enfrontaments amb el seu pare quan decideix repartir el regne i que evolucionen cadascuna amb el paper que representen: el de l'odi i la venjança de les dues filles grans, i el de la fidelitat i bons sentiments de la filla petita, Cordèlia, envers el pare ja gran que, malgrat haver estat llançada a l'exili pel pare-rei, torna quan ell ja viu la decrepitud —Lear (Núria Espert) acaba en cadira de rodes aquí— per tenir-ne cura quan ningú ja no és a temps de fer enrere la tragèdia.
- Dues dotzenes d'intèrprets omplen les accions de la tragèdia de Shakespeare, entre papers principals i gent del regne com cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents, a més del rei de França (Aleix Albareda), el duc de Borgonya (Jordi Llovet), el duc de Cornwall (Òscar Rabadan) o el servent Oswald considerat el mal criat de la colla (Marcel Borràs). Tots plegats intervenen en els moments fugaços de cant coral, o en el repic d'escopetades i en alguna de les batalles d'espases.
- El director Lluís Pasqual ha situat 'El rei Lear' en un espai aparentment despullat, amb espectadors a banda i banda, amb unes pantalles gegantines a cada banda que projecten efectes nocturns, d'eclipsi de lluna o de tempesta. I ha revestit el perímetre de l'exterior de la sala amb una mena de camerinos de càmera fosca que els espectadors veuen amb les bombetes que ribetegen els miralls per cadascuna de les dues portes d'entrada a l'escenari. Unes files zero de butaques fan que els intèrprets —secundaris o principals— es converteixin, en algunes escenes, en espectadors de tot el que hi passa.
- A més, Lluís Pasqual ha creat una primera part on els efectes de caràcter èpic passen per damunt de l'essència de la tragèdia, com la introducció del rei Lear amb tot l'espai rectangular central envoltat de torxes enceses —foc de debò—. Sí, hi falta terra i hi falta aigua, i ho dic perquè l'última versió catalana d''El rei Lear', fa cinc temporades, tenia aquests tres elements naturals que són els que acompanyen la majoria d'espectacles de La Perla 29 i Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Aquí, els elements naturals són canviats per una estructura de plataformes mòbils que s'eleven i s'abaixen en diferents nivells escalonats al mig de l'espai escènic creant la sensació de l'ascensió i la caiguda d'alguns dels personatges, del rei Lear, sobretot, que en la seva confusió de l'amor veritable deixa el poder enrere i acaba enfonsat en la bogeria a la qual l'arrossega el seu error.
- La tragèdia del rei Lear està tintada de sang, en aquesta versió de Lluís Pasqual, sang que brolla a flor de pell, preludi de la mort que persegueix alguns dels personatges. I la poètica del text s'enriqueix amb algunes intervencions corals, amb acompanyament de l'organista Juan de la Rubia, situat en la penombra en una de les llotges laterals, i la picaresca del bufó que no només esmola la paraula quan diu les veritats sinó que —en una aportació original marca de la casa— posa la veterana actriu Teresa Lozano a ritme d'un rap de bona nit i tapat, una de les poques 'boutades' que es permet el director i que els espectadors aprecien amb aplaudiments espontanis mentre el bufó en qüestió fa mutis i, per obra i gràcia de Shakespeare, desapareix del mapa.
- La situació singular de l'espai escènic potser és la causa que, en algun moment, el discurs del rei Lear quedi apagat en un extrem de la sala i no arribi amb prou claredat a l'altre extrem. Passa amb alguns dels intèrprets. I alguna de les intervencions del bufó, volgudament histriònic, també es perden en la immensitat de l'obra i de l'espai buit. Detalls encara possibles de polir després de la primera funció d'estrena —perquè és amb el teatre ple quan es descobreixen aquestes petiteses— i que no per això han de desmerèixer la base lingüística, rica en diferents matisos, que hi aporta la mà del traductor Joan Sellent.
- 'El rei Lear' té de rerefons una mirada a la relació entre pares i fills, entre l'honestedat de la filla petita, Cordèlia, i les intrigues de les dues germanes grans. També hi ha la bogeria com a pou de l'amor frustrat. I, finalment, s'hi reflecteix la decadència de l'herència del poder aconseguit per lligam de sang familiar, combatuda amb l'estratègia dels qui cobegen el tron.
- Sovint, 'El rei Lear', per l'edat avançada del personatge, no troba intèrprets de la seva quinta que el puguin representar. L'aposta, doncs, de llençar Núria Espert a aquesta aventura teatral té un doble mèrit afegit: enfrontar-se a l'energia física que reclama el personatge —hi ha moments de moviment per les plataformes mòbils que fan patir l'auditori— i enfrontar-se també a l'energia interna del discurs. Una aposta que Lluís Pasqual adopta fent doblet no només amb Núria Espert, fent de rei Lear, sinó també amb Teresa Lozano, en el paper del bufó, aconseguint així que la parella d'actrius regali algunes escenes on el brillant tête-a-tête fins i tot fa oblidar que s'estigui representant una de les tragèdies més doloroses de Shakespeare.
Tràiler de l'obra 'El rei Lear', protagonitzada per Núria Espert i dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Montjuïc, del 17 de gener al 22 de febrer (1). Reproducció de la versió de The Royal Shakespeare Company (2008), per a la televisió, amb el veterà actor anglès, Ian McKellen, dirigida per Trevor Nunn (2).
- «Vilafranca. Un dinar de festa major», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lluís Soriano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Banda sonora: Anna Roig i L'ombre de ton chien. Cap tècnic: David Pascual. Tècnic so: Óscar Villar. Tècnic llums: Bernat Jansà. Ajudant producció: Júlia Simó. Cap de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 novembre 2015.
- El dia que estava veient la representació de l'obra 'Vilafranca. Un dinar de festa major', la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre... però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se'n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort.
- Parlo de castells perquè l'obra 'Vilafranca' hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell... després d'haver-li caigut el castell al damunt.
- Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de 'Vilafranca. Un dinar de festa major', del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: 'Una història catalana' (2011) i 'Pàtria' (2012).
- Però els qui recorden aquelles dues altres obres, comprovaran que 'Vilafranca' és totalment diferent i que beu de les fonts familiars, tradicionals i populars per fer-les transcendir del local cap al global. És a dir, si d'aquí a uns anys —posem un quart de segle— una nova generació teatral catalana vol recuperar 'Vilafranca', ho podrà fer sense prejudicis perquè el més essencial que sosté l'obra continuarà sent vigent. I d'altra banda, si l'obra s'exportés, només eliminant alguns dels trets més locals i de difícil comprensió per als foranis, també funcionaria perquè la seva arrel té una pàtina universal.
- 'Vilafranca' té una estructura teatral i una dramatúrgia perfectes que, segurament que des de la seva primera estrena a la població natal, ha anat polint encara més. Ara l'obra dura dues hores i la seva posada en escena a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc —central amb espectadors a dues bandes— potencia encara més l'espai escenogràfic de Sebastià Brosa que li permet fer un salt en el temps sense excessius trasbalsos i amb un toc de màgia escènica.
- Però no n'hi hauria prou amb aquests elements si la interpretació grinyolés. Cosa que no passa i diria que no només per la qualitat actoral de conjunt sinó perquè, potser més que en altres ocasions, tothom s'hi sent implicat, tocat i interpel·lat, de la mateixa manera que passa amb els espectadors.
- El dramaturg Jordi Casanovas ha gratat en una sèrie de conflictes familiars que són a tocar: l'alzheimer del patriarca, l'aparent deixar fer al pare i l'hereu de la matriarca, la venda de les vinyes, l'herència de la casa pairal, les diferències entre les dues germanes i el germà hereus, la jove i els dos gendres que capgiren el moll de l'os familiar, les dues nétes amb vides juvenils diferents, l'amic exòtic i friqui d'una d'elles... I, esclar, tractant-se d'un dinar de festa major, els canelons (que es cremen) i l'ànec mut i el xampany patrimoni del Penedès.
- Tot i que el gruix de l'obra té lloc el 30 d'agost del 1999, Diada de Sant Fèlix —moment àlgid del canvi social i convuls a tot el país que encara dura—, la trama fa uns girs en flaixbac que recuperen algunes de les converses entre el pare i la filla gran encara adolescent o porten a una antiga reunió familiar de la qual es deixa constància amb una fotografia amb temporitzador (l'origen del selfie actual de quan les càmeres encara funcionaven amb rodets).
- 'Vilafranca' crema i esgarrapa com un bon vi. No se'n lliurarà cap espectador de sentir-ne la cremor dins seu. 'Vilafranca' fa espurnejar perquè remou la memòria i pessiga els sentiments més tribals. 'Vilafranca' és una obra per paladejar a través de cadascun dels seus personatges. Memorables els gestos silenciosos, les mirades, els moviments matussers de l'avi de la família en mans de l'actor Manel Barceló. I al seu voltant, al voltant de la seva mirada emparada en la innocència i amb la memòria a can Pistraus, hi ha el pas del temps que ha fet feina en el cos de l'àvia (Marta Angelat); els diferents interessos que han marcat per camins diferents els tres germans (David Bagés, Lluïsa Castell i Àurea Màrquez); l'adaptació a mitges de la jove i dona del germà de la família procedent d'una generació de la immigració de mitjan segle passat (Anna Ycobalzeta); trencador el paperot del gendre casteller, mig malalt i afeccionat a la beguda, defensor de l'arrel vilafranquina, de la terra, de les vinyes, dels castells (David Vert); lluny de voler ser protagonista hi ha el gendre de la filla gran (Manuel Veiga); i tres papers joves molt ben definits, el de les dues nétes (Georgina Latre, que fa de narradora en un pròleg i un epíleg, i Vicky Luengo, que juga a fet i amagar) i el de l'amic friqui segle XXI (Marc Rius), tot regat amb la banda sonora d'Anna Roig i l'ombre de ton chien que, per acabar-ho de reblar, també és de la terra del xampany.
Tràiler de l'obra 'Vilafranca. Un dinar de festa major', de Jordi Casanovas, al Teatre Lliure (1). Tema principal de l'obra interpretada per la cantant Anna Roig i L'ombre de ton chien (2).
- «Premis i càstigs». Dramatúrgia de Ciro Zorzoli. Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca i Marc Rodríguez. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: May, Roman Ogg i Sol Curiel. Confecció vestuari: Luis Espinosa i Ángel Domingo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roger Ábalos. Assessor artístic i entrenament corporal: Juan Manuel Branca. Assistent direcció: Carolina Morro. Direcció: Ciro Zorzoli. Companyia T de Teatre. Coproducció Teatre Lliure, T de Teatre i Grec 2015. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: 1 octubre 2015.
- Rectificar és de savis, diuen. I això és el que han fet la companyia T de Teatre i el director argentí Ciro Zorzoli. Com que 'Premis i càstigs', en la ficció, és un treball d'assaig, convertir la proposta en un work in progress no ha estat traumàtic. Els que van assistir a l'estrena d'estiu d'aquest espectacle dins el Grec 2015 diu que en van sortir amb una impressió agredolça.
- En l'actual reposició de tardor, el ritme s'ha accelerat amb un cert escurçament del temps (ara amb 80 minuts en tenen prou) i han recuperat l'origen lingüístic del considerat drama rural inserit en la trama, 'Barranca abajo', una peça de l'uruguaià Florencio Sánchez, estrenada el 1905 a Buenos Aires. En la versió d'estiu, la companyia va considerar que calia versionar el drama en català, cosa que segurament li donava un aire postís.
- En realitat, el problema, si n'hi havia, no era la llengua, sinó de tradició cultural, cosa que s'hauria resolt repescant un drama rural autòcton del bagul de Guimerà, per exemple. Optant, però, per 'Barranca abajo' (segurament que el director Ciro Zorzoli hi té un lligam artísitico-sentimental) la caricaturització en llengua original no desentona tant.
- 'Premis i càstigs' és un espectacle d'interpretació. I en aquest sentit tots i cadascun dels actors i les actrius hi posen el millor del seu savoir faire. Caracteritzats entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, la companyia assaja i assaja per aconseguir el súmmum artístic. I és la primera vegada que ho fa davant d'espectadors. Ho expliquen d'entrada i ho recorden de sortida, fins i tot amb una autocrítica: els sembla que el dia anterior els havia sortit millor.
- Hi ha humor del teatre dins el teatre. I sort d'aquesta pàtina que aguanta la trama perquè el contingut està al servei, com deia, del treball actoral, però no aconsegueix tenir un atractiu per si sol. El que sí que captiva són els diferents exercicis als quals s'exposen tots plegats i com aquests exercicis deriven subtilment en relacions amagades d'alguns dels personatges.
- Les titulars de T de Teatre s'esplaien cadascuna d'elles en els seus diversos personatges: de mares a filles i de filles a germanes, de vedets amb brots d'enveja a egos ferits i desitjos de la vida real portats a la ficció. Els convidats masculins a la companyia reforcen la proposta amb escenes de gran força: Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez entren i surten dels seus rols habituals, entre dramàtics, violents, clowns o obsessionats en allò que ells mateixos creuen que poden fer millor. En conjunt, un divertimento que va pujant de to com qui es llança a la piscina i hi acaba fent el boig amb els altres.
- I, com un personatge al marge, l'únic que aguanta el tipus i es manté serena, però sempre present en una cantonada davant d'una taula de despatx plena de papers, guions i apunts, l'actriu Carolina Morro, l'única que —amb vestuari actual— contempla, entre astorada i cara d'haver-ne vist de tots els colors entre els seus, el que passa sobre una escenari de terra i fons blanc, només amb quatre peces d'attrezzo, a més de fer de secretària i noia auxiliar per a tot, quan algun dels intèrprets li ho reclama.
- El breu epíleg del muntatge intenta trencar el gel de l'estrès propi d'una intensa sessió d'assaig amb una irònica explicació de l'assaig sobre l'assaig, l'assaig de tot el que s'ha vist i l'assaig sobre el que es diu i es fa perquè sembli que no és un assaig. L'objectiu de la línia creativa del director Ciro Zorzoli s'aconsegueix. Efectivament, tot plegat no ha semblat un assaig ni que s'hagi assajat perquè faci l'efecte que és espontani. Diria, però, que els professionals del gremi i els estudiants de teatre hi deuen veure, en la lletra menuda d'aquests 'Premis i càstigs', molt més del que hi veu l'espectador ras.
- «Un enemic del poble», de Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Traducció de l'espanyol de Cristina Genebat. Música original d'Arnau Vilà. Intèrprets: Blanca Apilànez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui (2014), Miquel Fernández, Jaume Garcia (2015), Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart i Andrea Ros. Escenografia: Eduardo Moreno. Ajudant escenografia: José Novoa. Vestuari: Ana López. Ajudants vestuari: Suevia Sampelayo i Maria Armengol. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Estudio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (3D). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Miguel del Arco. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 gener 2014. Reposició: 28 maig 2015.
- Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneri i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú.
- Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble.
- És aquell muntatge del Centro Dramático Nacional del 2007 el que ja comptava amb una versió de Juan Mayorga, autor ara, juntament amb el director Miguel del Arco, de la versió autoqualificada per ells mateixos de "lliure" en una revisió radical de la posada en escena i accentuant el simbolisme de Henrik Ibsen sense passar per alt la ganivetada del realisme dramàtic amb què el dramaturg noruec va posar els pèls de punta als seus coetanis de l'època de finals del segle XIX.
- No es pot posar el dit a la nafra sense enrampar-se. Li va passar a Ibsen amb els seus i li passa al doctor Stockman també amb els seus, amb els pròxims: germà, amics, veïns... La condició humana no perdona les veritats sense perdre les amistats. I el text de Henrik Ibsen és tan clar en aquest aspecte que, sigui quina sigui la versió, el seu missatge, que prové d'un temps remot, qualla de ple en el malestar que caracteritza el temps contemporani.
- Qui més qui menys té teòricament sentit ecològic. Però qui més qui menys també renega d'aquest sentit davant els perjudicis econòmics que pot portar a la societat el fet que es desveli un crim ecològic. ¿Qui s'atreveix a clausurar una zona industrial del sud de Catalunya que és el motor de l'economia de la zona? ¿Qui renuncia a córrer el risc de continuar vivint sota el mantell d'una de les nuclears catalanes que els dóna el pa de cada dia? ¿Qui de la zona accepta que els residus de l'embassament de Flix han malmès l'aqüifer durant anys en el qual fins i tot s'han banyat diverses generacions? L'hipotètic doctor Stockmann que intenti dir-los la veritat ha estat, és i serà com l'Stockmann d'Ibsen, foragitat a pedregades.
- Aquesta és la tesi d''Un enemic del poble'. Tan senzilla que penetra de ple en qualsevol tipologia d'espectadors. Curiosament, el teatre ple fins a la bandera de la meva funció, comptava amb un nombrós grup d'espectadors d'edat avançada i un altre nombrós grup d'adolescents. La diferència generacional no té fronteres per a l'obra i la rebuda és idèntica per part dels dos grups.
- Aquí, Juan Mayorga i Miguel del Arco s'han proposat, a més, convertir l'obra de la Sala Gran del Teatre Lliure de Montjuïc en un muntatge espectacular, gairebé propi dels millors temps tan qüestionats de la Sala Gran del TNC. No diguis mai, doncs, d'aquesta aigua no en beuré, parlant precisament d'aigües de balneari. I aquesta aposta, tan ambiciosa escenogràficament com en el nombrós repartiment, amb alguns papers gairebé simbòlics de tan fugaços, potser sí que provoca l'al·lèrgia dels més puristes, però de segur que és un factor cridaner que ajuda a revitalitzar un clàssic per a nous espectadors nascuts en un segle també nou.
- Patatxap, patatxop!, doncs. I aigua per l'amor de Déu! Aigua a raig que s'omple i es buida per art de la tècnica actual i aigua embassada que entolla fins al coll alguns dels principals personatges de l'obra i que dramatitza encara més les escenes d'enfrontament que es produeixen sobretot entre els dos germans Stockmann, el doctor i l'alcalde, amb remullada inclosa.
- Adaptació contemporània de Juan Mayorga i Miguel del Arco amb lleugeríssimes concessions lingüístiques, que no atribuiria a la traducció, i que fan mal a l'orella: ¿cal insistir tant en "recolzar" quan és millor "donar suport"? ¿cal deixar anar un "lio" quan amb un "embolic" ens en sortim prou bé? Un text correcte de cap a peus pot passar d'aquestes concessions.
- Petiteses a banda, el muntatge permet a la majoria d'intèrprets moure's com si acabessin d'estrenar un autor de l'última fornada. Al costat de la força i presència de Pere Arquillué —esplèndid en els moments eufòrics i esplèndid en els de caiguda en derrota—, hi ha també la de dos personatges que li fan d'espàrring: Peter Stockmann, l'alcalde, interpretat per un convincent Roger Casamajor, i Hovstad, el director del diari i televisió, interpretat per un altre actor sòlid com Santi Ricart (Pablo Derqui, 2014). Al seu voltant, dos o tres luxes: Mònica López, la periodista Billing; Jordi Martínez, el representant dels empresaris, Astak; Blanca Apilánez, en el paper de Kat, la dona del doctor Stockmann; i Andrea Ros, fent de Petra, la filla adolescent, que busca feina, com tots els joves.
- Menció a banda es mereix l'actor i cantant Miquel Fernández, que fa de capità Horster, i que té al seu càrrec la interpretació d'algunes peces musicals originals d'Arnau Vilà, amb lletres escrites a partir de textos poètics del mateix Henrik Ibsen. És aquesta aportació musical, que compta també amb un cor de la resta d'intèrprets, identificats com a ciutadans, el que dóna un caràcter èpic al drama del doctor Stockmann.
- L'obra, que es representa d'una tirada de més de dues hores, té un simulacre d'intermedi participatiu quan, amb els llums oberts de sala entren en joc els mitjans audiovisuals, càmera, micròfon, pantalla gegant, per fer participar els espectadors en l'assemblea popular que es convoca perquè el doctor Stockmann pugui informar de la seva descoberta científica, una assemblea que es converteix en una denúncia a la feblesa de la llibertat d'expressió i a la manipulació de la democràcia.
- Tot plegat per tornar a les tenebres del fons del balneari, per rematar la partida amb l'escac i mat del sogre d'Stockmann, el vell Morten Kill, interpretat per Miquel Gelabert, murri i callat fins aleshores, antic propietari de fàbriques que se sent acusat de la putrefacció de les aigües i dilapida per sorpresa la seva fortuna per netejar el nom de la família. Henrik Ibsen posa el doctor Stockmann en l'eix de la utilització per part de tothom, de tots els interessos, els polítics, els mediàtics, els econòmics, els familiars... potser perquè, com diu un passatge de l'obra, tenir la raó no vol dir tenir el poder tot i que també afirma que és en l'home solitari aquell en qui rau l'autèntica força. Stockmann dixit.
[Crítica de l'estrena del gener del 2014]
- «Frank V (opereta d'una banca privada)», de Friedrich Dürrenmatt. Música original de Paul Burkhard. Versió del text: Sergi Belbel. Versions musicals i cançons: Arnau Tordera. Intèrprets: Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Eduard Farelo, Mònica López, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera i David Verdaguer. Músics d'Obeses: Arnau Burdó (teclats), Jaume Coll (baix), Maiol Montané (bateria i percussió) i Arnau Tordera (veu i guitarra). Escenografia: Pep Duran. Ajudant escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Ajudant vestuari: Nídia Tusal. Alumna pràctiques vestuari IdT: Caterina Bonet. Confecció vestuari: Dress-ART, Epoca, Giordano, Sastreria Alfaro i Goretti. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Jordi Bonet i Roc Mateu. Coreografia: Montse Colomé. Treball de veu: Dolors Aldea. Repetidor: Arnau Burdó. Alumne pràctiques direcció IdT: Xavier Morató. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 abril 2015.
- No és estrany que quan l'autor suís, Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921 - Neuchâtel, 1990) va estrenar 'Frank V', el 1959, els suïssos s'ho prenguessin malament perquè va posar el dit a la nafra de l'essència de la pàtria: la banca privada. Però encara és més sorprenent que més de mig segle després, la seva sàtira sobre el poder financer podria haver estat signada per un autor d'avui mateix, jove, contestatari i potser indignat i tot amb el sistema.
- Si algú es pensa que ja s'ha vist tot sobre la corrupció financera, que corri cap al Teatre Lliure de Montjuïc on comprovarà que sempre hi ha un graó més per pujar en aquesta especialització. I que hi corri no només per això sinó perquè la versió catalana de l'opereta de Friedrich Dürrenmatt que signen Sergi Belbel, pel que fa al text, i Arnau Tordera, pel que fa a la música, i que ha dirigit esplèndidament Josep Maria Mestres, és un dels espectacles que ofereixen un acabat d'artesania trenat amb fil d'or, des de la concepció, a l'ambientació musical, l'ambientació lumínica, l'ambientació escenogràfica i, per descomptat, la interpretació, una interpretació que posa tota la companyia davant el risc d'actuar, coreografiar i cantar a la vegada per sortir-se'n, com se'n surten, amb la nota més alta.
- Es fa gairebé imprescindible recordar la sinopsi d'aquesta història rocambolesca, fosca, de pel·lícula de gàngsters, gairebé de gènere negre, mig cabaretera i vodevilesca, que sembla que balli entre el registre teatral de Bertolt Brecht —l'autor no n'acceptava la influència— i el registre de les tragèdies de Shakespeare —que ja li feia més gràcia—. Es tracta d'això: una banca privada, de la nissaga dels Frank —atenció perquè el gran rètol mostra el V però els espectadors tindran el privilegi de conèixer el VI—, està gestionada per una tropa de malfactors, amb una clara pinta de gàngsters en una de les escenes, que basen el seu benefici en l'estafa permanent a la clientela. Després de celebrar el presumpte funeral del seu director principal —la sala pren aires de tanatori en una escena—, el que maquinen és forçar la fallida de l'entitat i fer que el govern carregui amb els deutes acumulats mentre ells fugen cap a la felicitat cobejada durant anys i panys amb les butxaques plenes dels estalvis dels altres.
- Espectacle molt musical, visualment molt efectiu, ple de dinamisme, amb un vestuari i una caracterització que sense voler ser realista del tot no acaba d'arribar a l'esperpent i que aprofita tots els racons de la sala escenogràficament, amb entrades i sortides dels personatges per les portes laterals, un escenari mòbil de guignol amb cortinatge inclòs per separar les diferents escenes, dues portes circulars mòbils d'entrada i sortida, un espai de cafeteria per a les escenes que tenen lloc fora de la banca, i un altre espai destinat als músics del grup Obeses, que interpreten en directe una banda sonora que dóna també el to just a cadascuna de les situacions, des de la més còmica a les més tràgica. Un balcó superior permet que els intèrprets hi representin algunes actuacions corals pròpies de gran musical, que repeteixen coralment amb una extraordinària brillantor a la taula de juntes o agrupats en posició d'equip de foto de família.
- L'actor Eduard Farelo (Frank V) i l'actriu Mònica López (Ottilie, la seva dona) són els patriarques de la nissaga bancària dels Frank. Dos personatges shakesperians que broden les seves intervencions i que reflecteixen també la contradicció entre l'ambició del poder sense escrúpols i els desitjos més íntims, amb hereus secrets inclosos. L'actriu Laura Aubert fa doblet en el paper de la prostituta contractada per la banca com a parella del cap de personal, Egli, interpretat amb maduresa per l'actor David Bagés, i el paper de la juvenil Franziska, una de les sorpreses del muntatge que deixarem per a descoberta dels espectadors juntament a la de Herbert, que interpreta David Moreno. La cosa dels Frank va de pares i fills, i no diguem res més per no desvelar l'enjòlit.
- Però els espectadors encara en tindran més, a banda d'aquestes parelles esmentades, amb les intervencions de l'actor Xicu Masó (Böckmann), l'apoderat de la banca, amb una escena de llit de mort que, si no fos perquè hi ha una distància en el temps i la història, diria que Friedrich Dürrenmatt —i el director Josep Maria Mestres també— s'inspiren en la divertida escena de 'Conversió i mort d'en Quim Federal', de Salvador Espriu.
- I encara n'hi ha més amb el doblet de l'actor Ferran Rañé (Schulmpf i President del govern), primer un empresari amb calerons llargs i després un cap d'estat amb un taló a la butxaca (quin encert que no en diguin xec!) per tapar amb recursos públics el forat del deute dels Frank.
- I no ens oblidéssim de l'actor David Verdaguer (Paüli), un manyà sense feina que entra en la màfia dels Frank per conveniència dels de dalt i que protagonitza algunes de les escenes on moviment, cant i diàleg es combinen amb espontaneïtat i ofici com faria un autèntic mestre de cerimònies d'un espectacle de cabaret.
- Molt ocurrent també l'escena dels tres caixers de la banca, darrere les finestretes, estil guignol, i la dels vells empleats a la cafeteria que aspiren a una vida relaxada... ni que sigui a la cel·la de la presó! En aquesta trama secundària s'hi mouen també de primera els actors Enric Arquimbau, Miquel Malirach i Albert Ribalta. I una menció especial per a Arnau Tordera, un dels quatre músics de la troupe Obeses, que posa veu i guitarra a unes escenes en què, en la pell del personatge de Guillaume, està al servei del capritx més imprevist de la mestressa Frank. En definitiva, com diuen al circ: passin, passin i riguin, riguin, perquè està garantit que, qui canta, els mals del capital també espanta.
Nota al marge: Una versió de 'Frank V', de Friedrich Dürrenmatt es va representar el 31 de gener del 1989, producció del Centro Dramático Nacional (CDN) al Teatro María Guerrero de Madrid, a partir de la traducció de Feliu Formosa, sota la direcció de Mario Gas, amb els intèrprets: Juanjo Puigcorbé, Vicente Díez, Luis Méndez, Pepe Soriano, Félix Rotaeta, Emma Penella, Mercè Sampietro, Alfonso Coda, Lorenzo Valverde, Carlos Lucena, Tony Cruz, Walter Vidarte, Juan José Otegui, María Luisa Ponte, Luis Reina, Maruchi León, Luis Escobar, 'Cuco', Leo Manzano, Ángel Castilla, Natalia Millán, María Caneda, Pilar Rubio, Yolanda de las Heras, Cristina Méndez, Marisa Tejada, Vlady Bas, José Luis Torres, Manuel Morales, Eduardo Sánchez, José Luis Medrano, Tito Duarto, Eduardo Gracia, Francisco Tello i Manuel Gas.
- «Le voci di dentro», d'Eduardo de Filippo. Intèrprets: Chiara Baffi, Antonello Cossia, Rocco Giordano, Lucia Mandarini, Gigio Morra, Vincenzo Nemolato, Francesco Paglino, Betti Pedrazzi, Maria Angela Robustelli, Marianna Robustelli, Marcello Romolo, Daghi Rondanini, Peppe Servillo i Toni Servillo. Escenografia: Lino Fiorito. Vestuari: Ortensia De Francesco. Il·luminació: Cesare Accetta. So i regidor: Daghi Rondanini. Cap maquinistes: Agostino Biallo. Maquinista: Salvatore Bellocchio. Tècnic llums: Ciro Petrillo. Sastressa: Francesca Apostolico. Ajudant direcció: Constanza Boccardi. Direcció: Toni Servillo. Coproducció: Picolo Teatro di Milano - Teatro d'Europa, Teatro di Roma i Teatri Uniti di Napoli. Amb la col·laboració del Théâtre du Gymnase de Marseille. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 10 desembre 2014.
- Els somnis a vegades juguen males passades. Això és el que li passa al protagonista d'aquesta història entre màgica, onírica i neorealista, per la influència cinematogràfica d'Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984). Màgica i onírica perquè Eduardo de Filippo talla de seguida l'alè dels espectadors quan, al voltant d'una simple taula de cuina, la cambrera i la senyora Rosa, un dels membres de família dels Cimmaruta, entre sabons i espelmes i restes de menjar, transforma en contacontes la jove cambrera (l'actriu Chiara Baffi) amb el relat d'un somni sobre un cuc fastigós. N'hi haurà un parell més, de somnis, al llarg de la trama: un del mateix protagonista, Alberto Saporito (l'actor Toni Servillo), i un altre de la senyora Rosa Cimmaruta (l'actriu Betti Pedrazzi).
- Escrita l'any 1948, en plena crisi després de la Segona Guerra Mundial, Eduardo de Filippo utilitza en aquesta obra un registre de falsa comèdia per parlar de la tragèdia de la societat enverinada per l'odi i amb l'ull del Gran Germà —el personatge de George Orwell també del 1948— dins de cada casa per buscar culpables on potser no n'hi ha.
- El muntatge que dirigeix Toni Servillo, actor també de l'extens repartiment, juntament amb el seu germà Peppe Servillo, s'alça com el gran intèrpret de l'obra en un moment que l'aura d'un cert fetitxisme de pantalla gran l'acompanya després del ressò del seu treball en la singular pel·lícula 'La grande bellezza', de Paolo Sorrentino (2013), ambientada en una Roma de decadents personatges i guiada per un autor de 65 anys, Jep Gambardella, escriptor i periodista d'un sol llibre. El film va ser guardonat amb els premis Globus d'Or i Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També de 'Le voci di dentro', el mateix Eduardo de Filippo va adaptar i dirigir el 1966 una versió molt lliure amb la pel·lícula 'Spara forte, più forte... non capisco!', amb Marcello Mastroianni i Raquel Welsh, entre altres.
- Però l'essència de l'obra continua sent la versió teatral original. Dividida en dues parts —una hora i cinquanta minuts sense entreacte—, la primera s'aboca a desgranar una mena de farsa o sàtira que té com a ingredients principals els personatges populars, domèstics, a ras de terra, i el llenguatge —el sobretitulat només en dóna un tast, esclar, però s'endevina per l'italo-napolità la riquesa de registres que conté—, i tot passat pel filtre d'una interpretació coral d'alta volada que grata en la fibra de les interioritats de cadascun d'ells.
- No es desvela res si es diu que el protagonista, Alberto Saporito (l'actor Toni Servillo) arriba a casa dels Cimmaruta, el cap de família de la qual és don Pasquale Cimmaruta (interpretat per Gigio Morra) on es troba amb el seu germà Carlo Saporito (l'actor i germà Peppe Servillo). Els dos, hereus d'una empresa de mala mort que lloga cadires i altres utensilis de festa major, conviuen amb l'oncle Nicola —una mena de Déu dels llamps i els trons— que s'expressa només amb una mena de morse de tronada perquè, fastiguejat i decebut del món, ha abandonat les paraules— però, morts de gana com són, els dos Saporito parlen i parlen, s'entaulen i s'autoconviden, remenen mobles si cal de casa dels altres i... per postres, un d'ells, Alberto, té un somni que crea un embolic d'anada i tornada: somia l'assassinat d'un amic seu i alça el dit acusador contra la família dels Cimmaruta. A partir d'aquí, els brigadiers, els xiscles desesperats de les dones de casa, l'egoisme entre els dos germans Saporito i les acusacions dels uns contra els altres acaben convertint el somni d'humor negre en realitat, i la realitat en ficció.
- Diu Toni Servillo que el més difícil en el moment de recórrer a una obra que ha superat més de mig segle, com aquesta d'Eduardo de Filippo, és fer-la creïble als espectadors d'avui dia. Per descomptat, aquesta credibilitat es guanya amb una posada en escena que no fa altra cosa sinó deixar lliscar que tot el que veuen aquí, senyores i senyors, no ha d'haver succeït exactament tal com els ho expliquen sinó més aviat com cadascú de vostès s'ho imagina.
- I els espectadors es quedaran, sobretot, amb la festa de la comèdia de bona part de l'obra però també amb el punxó del coragre de la tragèdia interna, que apareix clarament només al final, entre tenebres, quan els dos germans pelacanyes, Toni i Peppe Servillo, fan un mutis dins el seu magatzem dels Encants: Peppo, ajagut en una cadira, fins que cau rendit per un parell o tres de roncs; Alberto, silenciós, com si hagués passat de mort a vida sense saber quin ha estat el miracle, i observant de cua d'ull la somnolència roncaire del germà Peppo, qui sap si amb una lleu esperança que, superat el vell, un nou somni potser tornarà a sotragar la rutina del seu negoci de cadires llogades i, de rebot, la de tot el veïnat.
- «Misántropo», de Molière. Versió lliure de Miguel del Arco. Música original: Arnau Vilà. Intèrprets: Israel Elejalde, Bárbara Lennie, José Luis Martínez, Miriam Montilla, Manuela Paso, Raúl Prieto i Cristóbal Suárez. Escenografia: Eduardo Moreno. Assistent escenografia: Lorena Puerto. Construcció escenografia: Peroni i Esfumato. Vestuari: Ana López. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Studio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Coreografia: Carlota Ferrer. Col·laboració especial d'Asier Etxeandia (veu del tema musical 'Quédate quieto'). Cap tènic: Eduardo Moreno. Assistent direcció: Daniel de Vicente. Ajudant direcció: Aitor Tejada. Direcció: Miguel del Arco. Coproducció: Kamikaze Producciones, Teatro Español de Madrid i Teatro Calderón de Valladolid, amb la col·laboració del Teatro Palacio Valdés de Avilés. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 25 novembre 2014.
- De la residència parisenca de la cobejada Celimena n'ha quedat el carreró del darrere d'una discoteca o sala de festes on fins i tot les canonades es rebenten carregades d'aigües residuals, els contenidors d'escombraries fan pudor i un evident ventilador industrial escampa la porqueria de dins cap a fora.
- De l'acció de l'original que transcorre durant un dia se salta a unes hores de nit i matinada de la festa que ha reunit presumptes VIP's de la societat. Els principals personatges de Molière s'hi mantenen i, malgrat la contemporaneïtat de la versió ultralliure de Miguel del Arco, hi són amb els noms de fonts originals, per no perdre'n l'essència. Hi trobem, doncs, Alcestes, Celimena, Cilitandro, Elianta, Arsinoé, Filinto i Oronte. Només s'ha prescindit, perquè no hi fan falta, dels criats, els nobles i els guardians... tot i que, posats a fer, a un li hauria agradat veure, almenys, un porter de discoteca d'estil goril·la, per acabar de fer el ple.
- L'espectador haurà entès que si parlem d'una discoteca, el clàssic de Molière ha estat capgirat de dalt a baix i la visió del 1666 de l'autor requereix una actualització radical de costums. El capgirament de Miguel del Arco és tan agosarat que només pot ser atrevit i descarat com és. I a partir d'aquí, el discurs de Jean-Baptiste Poquelin (Molière) rejoveneix i es converteix en una denúncia dels usos i costums de la societat del segle XXI, dominada per la banalitat i l'aparença carregades de mentida mentre deixa de banda la reflexió i la presumpta veritat.
- I és aquí on Alcestes (un Israel Elejalde, dramàtic i potent, tant en l'humor crític com en la gelosia) s'alça com el protagonista i misantrop que és, rebutjant tothom qui l'envolta i l'embolcall en el qual viu fins a l'extrem que el director Miguel del Arco li fa fer un mutis per la porta de la platea, com si els esfínters l'apretessin. Només li faltaria, per ser més descarat, que dediqués una solemne botifarra als humils espectadors.
- Però durant una hora i tres quarts, la trama ha tingut moments per a tots els gustos, des del "debut" artístic d'Oronte (una perla del muntatge que protagonitza divertidament Cristóbal Suárez) —a l'original de Molière, un poeta mediocre; aquí, un cantant que vol ser popular i que assaja la seva cançó de maqueta: 'Ara i aquí'— fins a les aïrades discussions entre Alcestes i Celimena (una lluminosa i sensual Bárbara Lennie), o els tête a tête de bugaderes modernes entre Celimena i Arsinoè (Manuela Paso) o entre Celimena i Elianta (Miriam Montilla). Es manté l'estira-i-arronsa entre la fidelitat i el rebuig d'Alcestes i l'amic íntim Filinto (Raúl Prieto). I esclaten com llampegades corals les trobades momentànies dels set personatges plegats al carreró que serveixen perquè Cilitandro (José Luis Martínez) demostri qui té el poder de remenar les cireres de debò.
- El director Miguel del Arco ha jugat amb la capacitat de no perdre la intensitat de fons de l'obra amb la intenció de fer-la clara i, a la vegada, trepidant, engrescadora, enganxadissa, de tal manera que diria que cap espectador no se'n pot desentendre ni un moment perquè ni l'acció, ni el ritme, ni com s'embolica la troca —amb aires de fulletó— li permeten desconnectar-ne.
- Miguel del Arco resol el conflicte de l'obra amb un recurs absolutament actual i caricaturitzat, gairebé a l'estil de la premsa televisiva del cor: els mòbils, els SMS's compromesos, les filtracions interessades i el vídeo compromès. Quina imatge amb tota la troupe amb el seu mòbil xafardejant l'últim top secret! Algunes de les reflexions toquen inevitablement de prop certes misèries viscudes recentment en l'àmbit públic i el balanceig entre la hipocresia i el pragmatisme, els principis i la pressió ambiental reflecteix de manera intel·ligent una eterna lluita entre allò que som i allò que voldríem ser.
- «Emilia», de Claudio Tolcachir. Intèrprets: Malena Alterio, David Castillo, Daniel Grao, Alfonso Lara i Gloria Muñoz. Adaptació lingüística al castellà: Mónica Zavala. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. Ajudant direcció: Mónica Zavala. Direcció: Claudio Tolcachir. Producciones Teatrales Contemporáneas. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 octubre 2014.
- Tinc la sensació que els espectadors entren en el món d''Emilia', l'obra més recent de Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) influïts pel que van trobar anteriorment, entre el 2009 i el 2011, a 'La omisión de la familia Coleman', representada primer al Teatre Lliure i després al Teatre Borràs. El jove autor argentí ara els desorienta. Si en la trama dels Coleman, àvia, filla i néts de diferents pares, tot es desmarxa dins d'un caos ordenat i farcit d'esgarrapades entre germans, baralles de coixins i rebolcades que arriben a la mossegada d'orella, aquí, a 'Emilia', la calma impera, tret d'algun moment en què s'aixeca la veu per marcar la tensió latent i tret dels primers vint minuts on fa la impressió que la parella i el seu fill únic, que es troben enmig d'un canvi de pis, es busquen i no es troben, mentre tampoc no troben el que han embalat en calaixos, capses i palets de viatge invisibles i imaginats sota un tou de mantes de mudança que limiten l'espai escènic, tancat al sostre per un enfilall de mobles com un immens llum de llàgrimes.
- A 'Emilia' qui mana és precisament aquest personatge protagonista. Una dona ja gran que va fer de mainadera de Walter, el pare de la família, i que s'hi va abocar com si fos el seu propi fill, donant-li l'amor —ni que fos retribuït— que a casa no rebia dels seus.
- L'estructura de l'obra és allò que acaba intrigant —i desconcertant a la vegada— els espectadors. Emilia està reclosa en un espai que, en principi, no desvelarà quin és i que un servidor se'n guardarà també prou de fer-ho. L'obra és plena de sorpreses que van saltant com espurnes d'una llar de foc i que van descobrint un trencaclosques ple de fragilitat. Des d'aquest espai tancat, Emilia recorda el passat, recorda com ha arribat on és, no se'n penedeix, se'n sent responsable, rebobina en la memoria i acciona els altres personatges: Walter, la seva parella Caro, el seu fill Leo i un personatge extern, Gabriel, que esperarà el torn d'entrar en joc al marge de l'espai escènic delimitat.
- Personatges perdedors, ofegats en mentides a vegades pietoses, enfrontats per ridiculeses, observats per Emilia com si fossin figures de cera que s'han empeltat sobtadament de vida al seu voltant, tots perduts entre els condicionants de l'amor generós i l'amor a canvi d'un egoisme propi.
- Obra de personatges per a intèrprets amb un domini de les emocions i del caràcter de cadascun d'ells. L'expansió de Walter amb la seva antiga mainadera i la pressió amorosa que exerceix sobre la seva parella. La solitud de Caro i el seu estat permanent de viure sempre en un altre lloc. La hiperactivitat de Leo convertida en abús de fill consentit. L'espera sigil·losa de Gabriel, antiga parella de Caro.
- La trampa de l'obra 'Emilia' és que es guarda a la màniga un tret a l'últim minut. Un tret que relliga tot el que ha passat en una hora i mitja. I és aleshores quan acaba tenint sentit tot allò que semblava que succeïa per passar el temps i per acontentar un melodrama amb perill de banalitat. 'Emilia' remou les consciències tot just quan abaixa el teló.
- Del muntatge, provinent amb aquesta companyia dels Teatros del Canal de Madrid —abans s'havia estrenat a l'Argentina amb actors argentins— només em queda el dubte que s'adigui en una sala mitjanament gran com ho va ser la Sala Verde del Canal de Madrid i com ho és la Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc, en aquesta ocasió, per cert, prudentment escurçada de files.
- Diria que la intimitat d''Emilia', tal com la protagonista es confessa a l'auditori i com s'interrelacionen els cinc personatges de l'obra, se sentiria més acompanyada en una sala de dimensions reduïdes on la implicació dels espectadors sempre acaba formant part de la tragèdia, ni que sigui per proximitat. Em fa l'efecte que aquí 'Emilia' s'escola en la grandària i això li fa perdre part de la potència dramatúrgica que l'obra té.
Tràiler del muntatge 'Emilia' de Producciones Teatrales Contemporáneas (1). Tràiler del muntatge de l'obra de Timbre 4 en versió argentina (2).
- Més crítiques anteriors Teatre Fabià Puigserver
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page