ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Romea]
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.
- «El laberinto mágico», Max Aub. Versió de José Ramón Fernández. Intèrprets: Javier Carramiñana, Paco Celdrán, Bruno Ciordia, Karina Garantivá, Ione Irazabal, Jorge Kent, Jorge Machín, Paco Ochoa, Paloma de Pablo, Marisol Rolandi, Macarena Sanz, Juan Carlos Talavera, Alfonso Torregrosa, María José del Valle, Pepa Zaragoza, Músics: Javier Coble i Pau Martínez. Escenografia i vestuari: Mónica Boromello. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Javier Coble. Caps tècnics teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Direcció: Ernesto Caballero. Centro Dramático Nacional (CDN). Teatre Romea, Barcelona, 28 octubre 2017.
- Deu hores. No, no... que no s'espanti ningú. Deu hores és el que durava una de les primeres versions del camp de treball sobre el cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972). El muntatge s'ha hagut de limitar a la durada convencional de dues hores. L'obra parteix de la mirada que Max Aub fa sobre la guerra civil entre el 1936 i el 1939 amb «Campo cerrado» (1943), «Campo de sangre» (1945), «Campo abierto» (1951), «Campo del Moro» (1963), «Campo francés» (1965) i «Campo de los almendros» (1968). Una feinada de síntesi i clarificació meritòria.
- La versió de José Ramón Fernández i la direcció d'Ernesto Caballero amb el Centro Dramático Nacional (CDN) ha portat la companyia de la quinzena d'intèrprets a la recreació d'un fresc sobre els vençuts de la guerra civil amb un recurs dramatúrgic que situa els personatges en espais diferents. Primer es presenten, diuen qui són, d'on vénen, què fan enmig del conflicte bèl·lic i avancen quan cauen abatuts i per què. Després es van recreant algunes de les circumstàncies i accions que cadascun d'ells ha avançat en una mena de pròleg de situació. I el resultat és una contenció dramàtica i plastica d'una gran efectivitat i una interpretació coral digna, respectuosa amb les víctimes i que defuig «l'espectacle frívol» d'un «conflicte bèl·lic».
- Dic això perquè, d'un temps ençà, han proliferat els espectacles de parc temàtic en espais geogràfics que van ser protagonistes d'alguns dels enfrontaments més sagnants de la guerra civil, com per exemple els del voltant del riu Ebre. Espectacles de carrer que semblen més pensats per «divertir» els espectadors en clau turística que no pas «reflexionar» sobre la barbàrie d'una guerra, qualsevol tipus de guerra.
- «El laberinto mágico» no cau en aquesta trampa i les prop de dues hores mantenen un ritme que enllaça cadascuna de les accions i cadascuna de les èpoques o fets històrics en un tot. Des del 18 de juliol del 1936, el dia del cop d'estat militar, a les Rambles de Barcelona, fins a la vida teatral d'un grup de joves a la Malvarrosa de València, l'enfrontament el novembre del 1936 a la Casa de Campo de Madrid o al cabaret El Oro del Rhin, el desembre del 1937, novament a Barcelona, on apareix la vedet típica que no només fa de prostituta sinó també d'espia, per saltar al gener del 1938, quan el dia 26 les tropes franquistes entren a Barcelona i posar punt i final l'1 d'abril del 1939 al port d'Alacant amb la situació dramàtica dels últims exiliats que es queden sense els vaixells promesos per fugir de les tropes feixistes.
- Sembla que no només hi ha referències històriques com aquestes dels vençuts sinó també moltes impressions biogràfiques del mateix autor Max Aub, escriptor considerat el dramaturg de la Generació del 27, fill de pare alemany i mare francesa d'origen jueu, que ja durant la Primera Guerra Mundial, amb la família, va haver de fugir de França per arribar a València, es va formar viatjant per Espanya i, després de la guerra civil i d'haver-se involucrat en la lluita contra el feixisme, es va exiliar finalment a Mèxic. Alguns estudiosos s'aventuren a dir que el personatge del metge que arriba al front, podria ser un alter ego de l'autor. Però tampoc és aventurat dir que hi pot haver algun tret del seu rastre en cadascun dels personatges d'«El laberinto mágico».
- Potser el muntatge es ressent que a Barcelona no s'hagi pogut presentar més a tocar dels espectadors, com sembla que es va fer en la seva estrena al Teatro Valle-Inclàn de Madrid l'any passat, amb premis Max inclosos. La situació convencional a la italiana del Teatre Romea li fa de barrera. Tot i així, tant el repartiment, com la conjunció escenogràfica —munts de sacs que fan de trinxera de protecció en algunes escenes i que sobrepassen la boca de l'escenari—, musical (permanent durant tota la trama) i d'il·luminació (de matís càlid sèpia sempre) aconsegueixen una proposta encara avui necessària, malgrat la recuperació que la literatura, el cinema i el teatre han fet en els últims temps de la Memòria Històrica.
- «Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Intèrprets 2017: Roser Batalla, Camilo García, Alicia Puertas, Albert Eguiazábal i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2017.
- Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut.
- Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats.
- Però l'obra va més enllà d'aquesta relació dual i s'endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d'argentins.
- Quan les tensions de la teràpia esclaten, a partir del conflicte casolà entre un taxista jubilat d'origen extremeny, establert a l'Hospitalet de Llobregat (Pedro Cámara) i la seva filla que se n'ha anat a viure a Saragossa (Roser Batalla) i que l'acusa histriònicament de pensar-se "que és català", la roda de la teràpia ja no té aturador i embolica tots els altres presents en la sessió: una dona d'edt mitjana-alta que hi fa cap per error (Alzira Gómez), i una jove de Manresa sense ofici ni benefici (Alícia Puertas). Els espectadors hi veuran tres o quatre usuaris més, a la platea, però són voluntaris als quals se'ls ha demanat la seva participació passiva a l'hora d'entrar a la sala, una participació, de fet, que acaba abraánt també la resta d'espectadors per la proximitat dels espectadors amb les files de butaques.
- L'obra s'embolcalla d'un registre d'humor perquè toca la nafra de la diversitat cultural i no s'està de gratar en les ironies, els tòpics i els avatars polítics més recents entre els catalans i els espanyols. Una temàtica, doncs, rabiosament actual que fa que hi apareguin referències tan seculars com la de Sant Jordi o tan noves com el fenomen de la CUP. Però a poc a poc, en una falsa improvisació de grup on tot està escènicament molt controlat, va desencadenant els problemes de cadascun dels protagonistes: l'origen de la diferència entre el pare jubilat taxista i la seva filla, la pèrdua d'éssers estimats, la impotència del presumpte professor per reconduir el grup, l'alegria que amaga la tristor de la dona que viatja en autobús per anar a la feina, la frustració de la joventut que supera els trenta anys...
- Ben aviat, doncs, allò que podria semblar un pamflet sociopolític es transforma en una radiografia dels sentiments d'una societat que cadascun dels quatre intèrprets representa amb tanta naturalitat com credibilitat i que és clarament la d'aquí, però que també podria ser la de qualsevol altre lloc perquè les seves inquietuds i les seves pors interiors són les inquietuds i les pors del preu que es paga per venir a viure uns quants anys en aquest món sense haver-ho demanat.
- «Amors & Humors», d'Abel Folk i Pep Planas, basat en textos de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Traduccions de fragments de Shakespeare: Salvador Oliva i Joan Sellent. Assessors literaris: Jordi Carrión i Marilena de Chiara. Intèrprets: Pep Planas i Abel Folk. Soprano: Maria Altadill. Músics: Felipe Sánchez (guitarres), Javier Aguirre (viola de gamba) i Mikko Ikäheimo (llaüt). Espai escènica, atrezzo i vestuari: Abel Folk i Pep Planas. Il·luminació i so: Rai Segura i Abel Folk. Direcció producció: Glòria Casanova. Direcció tècnica: Raimon Segura. Regidor Àlex Folk. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Producció: Ilerda Antiqua - Maria Altadill. Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, Girona, 3 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 7 juny 2017.
- L'espectacle és tan intimista que un pensa que l'escenari convencional és només una excusa prou legítima perquè arribi a més espectadors. «Amors & Humors» és d'aquelles peces de gourmet teatral que es poden passejar tal com s'ha cuinat per sales de concerts de cambra, tarimes de biblioteques, espais de centres cívics, caves poètiques o cafès-concert perquè la conjunció dels tres músics, els dos intèrprets i la soprano es basa en la seva naturalitat i fins i tot l'esqueixada de la quarta paret en relació amb els espectadors.
- Quinze peces musicals i potser un bis, si l'auditori insisteix. Són peces que remeten musicalment a l'època de Shakespeare i Cervantes —casualment els dos morts en dates gairebé similars segons el calendari de fa 400 anys— i que constitueixen, esclar, l'excel·lència de l'espectacle, tant per part dels tres músics com de les interpretacions de Maria Altadill (Tarragona, 1975). La soprano és una cantant formada inicialment a la seva ciutat, però després, i principalment, a Suïssa, amb gires internacionals, cosa que l'ha portat també a crear una escola de cant a Lleida, i personalment encaterinada amb la música antiga —el conjunt utilitza, a més de guitarres, viola de gamba i llaüt—, motiu, en part, de la gènesi de l'espectacle amb la complicitat d'Abel Folk.
- Si la música és una de les excel·lències, no es queden enrere les interpretacions de Pep Planas i Abel Folk que expliquen amb un to didàctic per a tots els públics —només falta dir que l'espectacle és també idoni per a estudiants adolescents— algunes de les anècdotes, llegendes o històries relacionades amb els dos autors, base del guió, un guió molt ben estructurat que inclou petits fragments d'obres de Shakespere i de Cervantes —principalment el Quixot— i que, a més, no són gens estranyes a l'oïda dels espectadors perquè formen part del repertori canònic universal.
- Abel Folk i Pep Planas hi estenen, a més, un tast d'humor en segons quins papers i no els fa res de posar-se a la pell de personatges tant masculins com femenins i, d'acord amb el teatre i la literatura de l'època que es rememora, inciten sempre a la imaginació. A més, relacionen algunes de les "modernitats" de Shakespeare i Cervantes amb fenòmens de la societat rabiosament contemporanis com per exemple l'origen d'una 'selfie' —Cervantes ja es va fer un autorretrat— o la brevetat d'un tuit —Shakespeare i Cervantes ja la predicaven.
- No hi falta la calavera de «Hamlet», una peça que l'actor Pep Planas diu que ha comprat per Internet a Amazon i que deu ser força resistent perquè, en un moment donat, rodola amb força per terra amb el perill que s'esmicoli. És amb aquesta calavera que l'actor malda per recitar diversos fragments de Shakespeare en original anglès, cosa que l'actor Abel Folk li treu del cap —i de la calavera, esclar! Una manera de fer un espectacle trilingüe en la llengua original dels dos autors i la traducció de Shakespeare.
- Malgrat que el trencaclosques no intenta tenir segurament una unitat dramàtica temàtica, el resultat és un divertimento tant a l'escenari com a la platea que, en una hora i mitja, permet una vetllada amable, agradable, sensible i musicalment i teatralment d'alt nivell pel conjunt interpretatiu de la companyia.
- «La taverna dels bufons», de Martí Torras Mayneris i Denise Duncan. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Joan Pera, Carles Canut i Dafnis Balduz. Música en directe: Els Berros de la Cort (Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez). Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Construcció escenografia: Uli Weigel, Carles Piera, Taller d’escenografia Jordi Castells. Vestuari: Rosa Solé. Confecció de vestuari: Goretti. Sastressa: Olga Fibla. Il·luminació: Quico Gutierrez. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Fátima Campos. Mestre d’armes: Isaac Morera. Caps tècnic teatre: Raul Martinez, Sergio Lobaco. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnica: Moi Cuenca. Regidor: Blai Pera. Ajudant direcció: Denise Duncan. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Romea, Barcelona, 11 gener 2017.
- No sabria dir si Martí Torras Mayneris i Denise Duncan, dramaturgs de «La taverna dels bufons», han volgut fer un homenatge a dos comediants o clowns de la companyia Lord Chamberlain's Men, de William Shakespeare, William Kempe i Robert Armin, o a dos actors de l'escena catalana contemporània, Carles Canut i Joan Pera.
- Ho dic perquè, a manera que avança la trama de «La taverna dels bufons», sembla que quedi en un segon pla el mateix Shakespeare i prengui força el saber fer dels dos veterans actors catalans que inclouen en els seus diàlegs —de text no n'hi falta— algunes picades d'ullet a les seves respectives "etiquetes" actorals que els espectadors més cul d'en Jaumet —és a dir, aquells que no només són del Romea "o" del Condal sinó que són del Romea "i" del Condal— copsaran a la primera.
- Entre ells dos, hi ha el jove actor Dafnis Balduz, que recentment sembla que estigui destinat a acompanyar veterans de l'escena catalana com ja va fer a La Seca Espai Brossa amb l'espectacle antològic d'Enric Majó— i que representa el paper de William Shakespeare, una personalitat que els amaga des de la seva aparició al Purgatori —processó per la platea a ritme medieval— on William Kempe i Robert Armin esperen ser redimits de la broma, per jugar amb les seves habilitats, els seus dons i també les seves aptituds dramàtiques.
- L'espectacle s'ha impregnat de l'ambientació shakesperiana de l'època amb l'acompanyament de la singular companyia musical Els Berros de la Cort, que posen banda sonora a la recreació de diversos passatges d'algunes de les obres de Shakespeare amb la veu, els cants i els seus instruments de caire medieval: corda, percussions, doble canya... Una barreja de text i música —pel meu gust es queda curta— que es completa amb un vestuari que aporta una pàtina del passat i una escenografia dominada per un arbre-torre que tant serveix per fer-hi aparèixer la calavera de Hamlet com per alçar-se del Purgatori enllà on vegeta l'excel·lència.
- Que no s'esperin els espectadors trobar-hi els passatges més populars de les obres de William Shakespeare, només alguns d'imprescindibles. Sempre m'ha semblat que Barcelona / Catalunya no és Londres / Anglaterra i que la cultura shakesperiana no és percebuda aquí com es percep allà, que forma part de l'escola més primària. La parella de dramaturgs de «La taverna dels bufons» no s'han estalviat un text no gens senzill, que ha comptat amb la traducció exemplar de cap i de nou de Joan Sellent, per posar a prova el talent interpretatiu dramàtic i amagat dels còmics William Kempe (Carles Canut) i Robert Armin (Joan Pera). En aquest sentit, hi ha moments especials de cadascun d'ells en què «La taverna» eleva «els bufons» i altres moments en què «els bufons» es mengen «la taverna» amb la seva improvisació.
- És probable que la presència de Joan Pera —ajudat per Carles Canut— en un espectacle teatral fomenti la idea que es tracta d'un muntatge on els espectadors riuran a cor què vols. I encara més si se'ls anuncia com un parell de bufons i s'apunta que un dels dos dramaturgs, Martí Torras Mayneris, ha signat la temporada passada el guió de «Rhümia», clown pur. Però aquest tòpic, en el cas de «La taverna dels bufons», no es compleix al cent per cent. L'humor i el clown hi queden molt amagats i els espectadors s'hauran de conformar amb tota la «seriositat» del bufó passada pel filtre i l'ull vigilant de Shakespeare, que per això Els Berros de la Cort l'han transportat a coll des de la platea a la platja escènica, rescatat per una hora i mitja des de l'altre món.
- «El filósofo declara», de Juan Villoro. Intèrprets: Mario Gas, Rosa Renom, Ricardo Moya, Meritxell Calvo i Jordi Andújar. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Estudiants en pràctiques escenografia: Taisa Campos i Ximena Rubio. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia. Il·luminació: Mingo Albir. Figurinista: Míriam Compte. Confecció vestuari: Goretti - Señor. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria: Montse Tixé. Estudiant en pràctiques producció: Àlex Mas. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Col·laborador especial direcció: Juan Morali. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Antonio Castro. Producció del Teatre Romea, Secretaría de Cultura, Instituto Nacional de Bellas Artes (INBA) i Fondo Nacional para la Cultura y las Artes (FONCA). Teatre Romea, Barcelona, 4 novembre 2016.
- A «El filósofo declara» ningú no és el que aparenta ser. Fins a l'extrem que la parella protagonista, el professor i la seva dona, s'han creat un món irreal domèstic per fugir de la banalitat de l'exterior. L'autor Juan Villoro (Mèxic, 1956) qüestiona la veritat absoluta i posa contra les cordes la gairebé ignorada i desapareguda intel·lectualitat.
- Per aconseguir-ho, juga amb dos personatges del ram de la filosofia —una ciència que recentment ha pujat com l'escuma al carrer a manera que ha baixat en picat a la universitat— que es rebutgen tant com s'atrauen.
- Allò que l'espectador pot pensar que potser serà un duel dialèctic carregat de tesi per a experts es converteix en una tragicomèdia quotidiana que ridiculitza el pensament transcendent i el posa a l'abast dels fogons. I no és sobrera aquesta afirmació si tenim en compte que, dels tres actes que té l'obra —una hora quaranta de durada—, el segon transcorre a la cuina que s'amaga darrere d'una escenografia canviant i fins i tot imponent, que contrasta amb l'austeritat dramatúrgica del muntatge.
- Qui declara, el filòsof protagonista, és Mario Gas, en una interpretació gairebé exclusiva per a ell que reflecteix la pretesa demència d'un professor que ha envellit rebutjant honors i ascensos polítics per dedicar-se a preservar la puresa del seu pensament. Al seu costat, una dona, Rosa Renom, que li fa d'amant, de mare, d'ajudant i que sacrifica el seu coneixement a favor del marit. I al voltant d'ells dos, una neboda, Meritxell Calvo, que ja ha publicat una novel·la i que arriba d'una estada a l'Índia amb ressons budistes. I també un jove assistent del professor, Jordi Andújar, que té l'encàrrec de conrear la vida irreal de la parella. I per facilitar el desenllaç, el filòsof amic, Ricardo Moya, antic amant de la mare de la neboda, envejat, odiat i, a la vegada, estimat per tots. Però ben aviat la situació es capgira i a poc a poc es va destapant l'antifaç que cobreix l'autèntica personalitat, la manera de pensar i l'engany de cadascú d'ells.
- Una cadira de rodes a l'escenari sempre impacta. La fa servir el vell professor com a metafòrica poltrona per revestir la seva doble personalitat. I l'efecte sorpresa del clàssic «aixeca't i camina» sempre continua sorprenent i agafant desprevingut l'espectador de bona fe.
- Mario Gas domina gran part del discurs en la pell d'un personatge que està de tornada d'on els altres encara no han arribat, amb un to entre cínic, còmic i rebentaire de tot el seu entorn. Rosa Renom mou amb fermesa les coordenades d'una relació domèstica que es fa forta en el seu món interior apedaçat de capritxos. Meritxell Calvo, la neboda, apareix per despertar alguns vells fantasmes i crea un personatge entre ingenu i despert que passa de l'admiració per l'oncle al desconcert pel passat dela família. Jordi Andújar, l'assistent amb vocació d'actor i estudiant de filosofia amb tesi a mitges, és l'encarregat de prémer el pistó i canviar el ritme del discurs que, fins a la seva entrada, es mantenia pla i més o menys asserenat. I Ricardo Moya, el professor convidat, desencadena amb la seva presència la provocació malèfica que des del primer moment porta de cap el filòsof amfitrió.
- De la filosofia al thriller psicològic o derrota moral de l'adversari hi ha només un pas. L'autor Juan Villoro el fa i deixa que es tanqui el cercle. El filòsof ha declarat. Però són els espectadors els qui, després de la declaració, cal que repensin el que han vist i el que s'ha explicat. En definitiva, que recorrin a la filosofia aplicada des de l'experiència de la vida de cadascú.
- «Draps», de La Guilla Teatre. Intèrprets i manipuladors: Meritxell Morera i Pere Farran. Escenografia, vestuari i il·luminació: Butai Produccions. Construcció dels titelles: Meritxell Morera. Tècnic de llum i so: Pere Farran. Disseny musical i sonor: Tales Music. Direcció: Meritxell Morera. Companyia La Guilla Teatre. Cicle El Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 6 novembre 2016. A partir de 3 anys.
- L'espectacle de la Companyia La Guilla Teatre es basa en elements poètics amb una càlida banda sonora i en la intenció de fomentar a través del teatre de titelles i objectes l'interès per la natura, o la botànica en aquest cas, en els primers espectadors.
- En Draps és el personatge principal de la història i, com la majoria dels altres titelles i objectes que apareixeran al llarg del viatge que en Draps fa per buscar l'origen de la flor que ha aparegut al seu jardí, té la seva estructura en material de drap, del qual li prové el nom, esclar.
- Amb molt poques paraules i una escenografia gairebé de ludoteca interactiva, l'espectacle manté el ritme gairebé d'un guió audiovisual, cosa que fa que si un se l'imagina en primers plans hi vegi gairebé les seqüències del que seria una projecció animada en pantalla amb l'avantatge que els espectadors ho viuen en directe, tot i que fa la impressió que l'espectacle, per les seves característiques intimistes, rendiria encara molt més en un espai de cambra.
- Amb els dos intèrprets-manipuladors a la vista, en Draps, que té un llenguatge especial que el fa entendre's i ballar sol, rega el seu jardí, s'entusiasma amb algunes de les flors que hi creixen, consulta l'antiga biblioteca de paper i també la digital a Internet amb l'ordinador i no s'està quiet ni tranquil fins que no troba la manera d'esbrinar quin nom té l'última flor blanquinosa que li ha crescut.
- Durant el viatge, li sobrevolen insectes, es troba amb el cérvol, parla amb el mussol, s'enfila a la Lluna i fa cap a la sabana africana on confon la crinera rossa del rei de la selva amb un matalàs i s'hi estén al damunt. Però el rei no està per visites inoportunes i ja se li fa la boca aigua, temptació que en Draps atura amb bones arts gràcies a l'amistat comuna que els ha fet coincidir a la sabana.
- És així com en Draps sap finalment que la flor desconeguda del seu jardí és la Dent de Lleó, una planta remeiera que es troba gairebé a tot el món, pobres o rics, perquè les llavors es dispersen amb el vent i es reprodueix tant en jardins senyorials com en marges de carretera.
- Un viatge a través del coneixement que fa feliç com un gínjol en Draps quan en coneix els detalls, uns detalls que, per si li són d'utilitat més endavant, ha de saber que a la seva Dent de Lleó, l'anomenen xicoia, camarroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletisó de ruc o xicoia de burro... sempre a gust de l'indret on va a parar i del dialecte ancestral de qui la troba.
- «El padre (Le père)», de Florian Zeller. Adaptació de José Carlos Plaza. Intèrprets: Héctor Alterio, Ana Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes i María González. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Música: Mariano Díaz. Sastreria: Claudia Botero. Construcció escenografia: Scnik. Maquinista: Juan Daniel Higuera. Tècnic il·luminació: Guillermo Fernández de Tejada. Tècnic de so: Arsenio Fernández. Cap tècnic companyia: David P. Arnedo. Caps tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Direcció producció: Jesús Cimarro. Producció executiva: Raúl Fraile. Ajudant producció: Marco García. Ajudant direcció: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Coproducció de Pentación Espectáculos i Teatre Romea. Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2016.
- «¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra ha saltat ràpidament fronteres i ha convertit l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses joves de la dramatúrgia francesa.
- «El padre» té un repte afegit: només pot ser interpretada per un actor que tingui l'edat suficientment avançada per fer creïble el seu personatge. I que sigui un mestre de l'escena, esclar. I en aquesta versió espanyola, adaptada per José Carlos Plaza, el personatge principal és el veterà Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929), que es mou sobre l'escenari amb una agilitat envejable i que acumula el saber fer de la seva llarga experiència. Ell és, en definitiva, qui després d'una hora i mitja fa posar dempeus l'auditori que, sense ser el d'estrena, corona amb entusiasme el seu treball.
- L'autor de l'obra, potser per no predisposar els espectadors abans d'hora, afirma que «El padre» és una "farsa tràgica". En tot cas, diria jo, és una obra amb una trampa molt ben calculada que fa que en les primeres escenes, els espectadors esclatin a riure d'algunes de les reaccions que té l'avi —un exenginyer que diu que era ballarí a una de les cuidadores i que no troba mai el rellotge de polsera— i que aquestes rialles es vagin corglaçant a manera que avança la trama.
- Segons les últimes estadístiques, un de cada vint persones majors de 65 anys pateixen Alzheimer, i la xifra puja alarmarment a partir dels 85 anys en què és una de cada cinc qui n'està afectada. Per això, i també per les diferents patologies similars a l'Alzheimer, que provoca la demència senil en la generació dels avis actual, amb més esperança de vida que anys enrere, molts dels espectadors se senten interepel·lats per l'obra perquè poques famílies hi ha que no en tinguin un precedent entre els seus més pròxims.
- Però l'obra no enganxa tothom perquè pretengui ser una peça teatral d'autoajuda, ni molt menys, sinó perquè la seva estructura, el seu guió basat en la simplicitat i l'espurna de lucidesa que encara tenen alguns malalts d'Alzheimer i, aquí també, la seva interpretació, aconsegueixen tocar amb valentia i ironia intel·ligent el que és un dels drames familiars contemporanis.
- ¿I com es representa simbòlicament la pèrdua que el protagonista de l'obra va tenint del seu passat, de la seva identitat, del seu entorn i dels qui els envolten? Amb una estratègia escenogràfica que sembla feta amb rebobinatge de càmera. És a dir, de l'escenari van desapareixent elements escenogràfics (una butaca de braços, una tauleta, un quadre de la paret...) fins que l'avi es troba gairebé en un escenari nu, ingressat en una residència i s'adona fins i tot del camí que ha fet cap al no res on el seu passat és un blanc sense matisos. És aleshores, com deia al principi, que ell es pregunta: «¿Qui sóc jo?...»
- Una obra que l'autor hauria pogut plantejar gairebé com un monòleg. No obstant això, cinc intèrprets més envolten el protagonista. La filla de l'avi (Anna Labordeta), una cuidadora i una auxiliar de la residència (Zaira Monte i María González), el company de la filla (Luis Rallo) i un infermer de la residència (Miguel Hermoso). Personatges que enriqueixen la relació, a vegades irritada, a vegades plena de felicitat, a vegades desconcertant, amb el protagonista.
- De tots ells, el paper de la filla és el que agafa el caràcter de coprotagonista perquè és també qui pateix de primera mà la pèrdua de memòria del seu pare. ¿Ha de renunciar a la seva vida per acompanyar la malaltia del seu pare, o ha de fer el seu projecte, divorciada, amb un nou company, amb un projecte a Londres? L'actriu Ana Labordeta —filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (quina falta que faria ara mateix una repetició del seu antològic «¡A la mierda!», pronunciat un dia al Congrés dels Diputats)— manté el seu paper entre el cop inicial per la malaltia i l'amor que sent pel seu pare, un paper que l'actriu afegeix al seu extens currículum tant en teatre com, sobretot, en sèries de televisió.
Tràiler de l'obra «El padre», amb Héctor Alterio de protagonista, dirigida per José Carlos Plaza (1). Tràiler de la versió oroiginal francesa de «Le père», dirigida el 2012 per Ladislas Chollat, al Théâtre Hebertot, de París (2).
- «Conillet». A partir d'«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015. Reposició: Festival Grec 2016, Teatre Romea, Barcelona, 19 juliol 2016.
- Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries.
- Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc [crítica recuperada de l'estrena al Teatre Lliure] on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final.
- Clara Segura és una de les actrius més versàtils i de registre més potent del panorama actual de l'escena catalana. Ho ha demostrat en obres dramàtiques de companyia com 'Antígona', 'Incendis', '28 i mig', 'Una giornata particolare' o 'La rosa tatuada', entre altres. S'enfronta aquí, en solitari, a presentar-se davant l'auditori com una dona del segle XXI, una súperdona que, quan fa els números d'hores i minuts de tot el que fa al llarg del dia, evidencia que només aconsegueix reservar-se uns catorze minuts escassos per viure la seva pròpia vida.
- L'autora del text d'origen, adaptat per l'actor Marc Martínez amb una dramatúrgia que no desenganxa ningú durant vuitanta minuts, diu que no és ben bé un monòleg. Diguem, almenys, que no és un monòleg convencional perquè Clara Segura hi aboca tanta passió i tanta credibilitat en el personatge que aconsegueix convertir la seva experiència vital en un tros de vida col·lectiva que dóna veu al món de la dona, no només a la dona actual sinó a la història de la dona des de que es va inventar el concepte de la família.
- I és per això que el que explica Clara Segura pren volada des del primer moment, quan es treu de l'infern de l'americana una carta que ha rebut de l'escola amb un informe d'avaluació del seu fill, una criatura excepcional de 8 anys al qual ella sap com educar i de qui només ella està en condicions d'assegurar que sí que progressa adequadament i no com insinua l'informe.
- El relat de 'Conillet' té diferents parts, que van saltant d'una a l'altra, encavalcant-se en un ordre lineal. El primer, el que parla de la relació del seu fill amb l'escola és un tractat carregat d'ironia i sentit comú que gosaria recomanar a tots els professionals de l'ensenyament que en aquest moment excerceixen en escoles i instituts. Més endavant, els temes que treu a la llum el personatge de Clara Segura entren de ple en els desitjos, els anhels i les frustracions de la dona que en realitat és i la que voldria ser.
- Una interpretació seductora i enganxadissa, que Clara Segura expulsa epidèrmicament, plorant, rient, abocada a una posada en escena que li exigeix un desgast físic considerable —¿ha calculat quants quilos perdrà després d'aquesta tongada de funcions?—, una posada en escena que he constatat en la meva funció que entusiasma sobretot "les espectadores" perquè la gran majoria s'hi sent absolutament reflectida i interpel·lada i que, malgrat que entusiasma igualment "els espectadors", a ells els regala un cert missatge enverinat, sense fer-ho volgudament ni visiblement, de deixar-los en evidència.
- Diu l'autora de 'Conillet' que va escriure el text original fa deu anys i que avui l'escriuria diferent i potser no en quedaria res. És una autocrítica autoral respectable, però per als qui el viuen i l'escolten per primera vegada, 'Conillet' manté un alè de vigència que el pas del temps no ha resolt encara del tot. I per això Clara Segura alça els espectadors de la butaca quan es fa el fosc final perquè posa el dit a la nafra d'un sistema de vida generalitzat i penalitzat amb el conformisme del silenci. I la nafra encara sagna.
Tràiler de l'obra 'Conillet', amb Clara Segura, a l'Espai Lliure (1). Anunci televisiu del conillet del tambor de Duracell en versió original (2).
- «Esplendor (Splendour)», d'Abi Morgan. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Míriam Iscla, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert. Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta d’escenografia: Judit Colomer. Moviment: Ferran Carvajal. Banda sonora: Jordi Collet. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Disseny de so: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Suport tècnic: Adrià Pinar. Ajudantes de direcció: Judith Pujol / Magda Puig. Directora: Carme Portaceli. Producció: FEI Factoria Escènica Internacional, Grec Festival de Barcelona 2016, Teatre Romea, Barcelona, 2 juliol 2016.
- La referència més recent que em ve al cap de la reconeguda dramaturga i guionista Abi Morgan (Cardiff, Gal·les, 1968) és l'autoria del guió de la pel·lícula «Sufragistes (Suffragettes)», dirigida per Sarah Gavron el 2015, una història als voltants del primer quart de segle XX i la Primera Guerra Mundial que relata la lluita de les dones obreres angleses que s'uneixen al moviment internacional pel sufragi femení i per la igualtat dels seus drets laborals i socials. També es bo de recordar els guions cinematogràfics de «Shame» o «La dama de ferro (The Iron Lady)», premis Bafta els dos, aquest últim sobre l'exprimera ministra anglesa Margaret Thatcher.
- Malgrat aquesta temàtica i també la de l'obra teatral «Esplendor (Splendour)», Abi Morgan manifesta que no es considera una autora feminista potser perquè la seva versalitat creativa li impedeix d'encasellar-se en una única etiqueta. Abi Morgan ha viscut el teatre des que va néixer, filla d'actriu i director, i això la situa, segurament, en un llistó molt alt que no només posa en posició de repte els espectadors sinó que també s'hi posa ella mateixa.
- L'obra «Esplendor», que data de l'any 2000, és un d'aquests casos. El text no fa concessions a un discurs ni lineal ni senzill. S'enrevessa en constants flaixbacs i situa els seus quatre personatges —quatre dones— cara a cara amb els espectadors, amb minimonòlegs i confidències a peu d'escenari que volen desvelar algunes de les circumstàncies que mouen cadascuna de les protagonistes a actuar com actuen.
- Però diria que alguna cosa se li ha escapat aquesta vegada a la directora Carme Portaceli. I dic que se li ha escapat perquè si bé l'obra garanteix que hauria de colpir els espectadors, tinc la sensació que el que fa és provocar-los una situació de desconcert, de no acabar d'entendre què els passa a les protagonistes —a vegades fins i tot amb pèrdua de segons quina part del discurs per una audició que l'obertura de l'escenari fa créixer més del que ja és habitual al Romea—, i de sortir del teatre havent presenciat un notable exercici teatral interpretatiu, però sense que arribi a esgarrapar les entranyes. I, com diria un bon anglès, et dol que sigui així per les expectatives creades gràcies a la trajectòria de l'autora i gairebé et cau la tassa de te per terra.
- I aquí s'imposa recórrer al programa de mà i informar-se abans que la cosa arrenqui i saber una mica de què va la història. Tot passa en un saló d'un Palau presidencial sense ubicació concreta d'un dictador europeu on la primera dama (Míriam Iscla, eficaç sempre) espera el seu marit (el tirà absent) perquè una corresponsal de guerra (Gabriela Flores, mesurada en l'actuació) ha de fotografiar la parella. El quartet el completen una amiga de la primera dama (Lluïsa Castell, el personatge amb més matisos) i una traductora o intèrpret de la fotògrafa (Laura Aubert, un personatge obervador i cínic a la vegada). A fora, la guerra fa estralls i avança amenaçant d'arribar al Palau, un espai escenogràfic que l'obra ha representat fredament i elegantment —en posició semielevada— amb un piano blanc que fa de tauler de cristalleria i begudes.
- «Nevada d'estiu», es podria titular aquesta versió catalana de l'obra «Esplendor» perquè la neu i la fredor cauen sobre la decadència del poder del tirà que s'esllangueix emblanquint-ho tot. I amb una mica d'imaginació, a un li vénen a la memòria les colpidores imatges boiroses en color ocre de la caiguda dels Ceausescu executats el 1989 pels seus botxins romanesos, a sang freda, com diria Truman Capote en la novel·la que va escriure estant a la Costa Brava.
- «Esplendor» mostra quatre dones empresonades dins el seu destí que fugen de la caiguda del sistema que les ha emparat fins ara, el mateix sistema que ha emparat la societat europea dels últims setanta anys i que ara trontolla amb puixança de la xenofòbia i la ultradreta. Quatre dones i quatre símbols dels tentacles de la gran caiguda: l'opulència de la primera dama que vol mostrar un món irreal, la submissió de la seva millor amiga per defensar el poc que li queda al seu costat, l'astorament de la corresponsal de guerra que fa clic, clic, clic sobre els últims moments de l'esplendor de l'imperi i l'oportunisme de la presumpta intèrpret o traductora que s'embutxaca, per sobreviure en la catàstrofe, des d'un vulgar DVD de Disney fins a fer miques algunes de les porcellanes luxoses del saló. El poder s'esmicola en mil bocins.
- «Els cors purs». A partir del conte «Mary de Cork», de Joseph Kessel. Traducció de Ramon Vila. Dramatúrgia de Marc Artigau Queralt i Oriol Broggi. Intèrprets: Borja Espinosa, Miranda Gas i Jacob Torres. Músics: Carles Pedragosa (piano i acordió), Júlia Ribera (oboè, corn anglés i flauta) i Marc Serra (guitarra i banjo). Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Audiovisual: Francesc Isern. So: Damien Bazin i Roger Àbalos. Caracterització: Àngels Salinas. Directors de vol: Germans Pruna. Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects. Regidoria Marc Serra. Tècnics: Guillem Gilabert i Cesc Pastor. Maquinistes de vol: Ixent Genevat i Daniel Pino. Caps tècnics teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Coproducció Teatre Romea i La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 15 maig 2016.
- De l'extensa obra de Joseph Kessel (Villa Clara, Argentina, 1898 – Avernes, França 1979), periodista i escriptor francès d'origen rus jueu, potser es coneix, sobretot, la seva novel·la «Belle de jour» (1928), gràcies, esclar, a l'adaptació cinematogràfica que en va fer Luís Buñuel el 1967. De «Belle de jour» a «Els cors purs», o, millor dit, al conte «Mary de Cork», del qual La Perla 29 ha configurat la seva versió teatral, hi ha un abisme tot i que, filant molt prim, s'hi entreveu l'ambigüitat, la foscor o la doble vida dels personatges.
- Una altra cosa és la incògnita sobre per què la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi —sense previ avís!— ha revestit «Els cors purs» amb les paraules d'«Els morts», el relat breu que tanca el recull «Els dublinesos», de James Joyce (traduït al català el 1988 per Joaquim Mallafrè i, per cert, portat també al cinema, el 1987, per John Huston).
- Al marge de la llibertat creativa que sempre cal respectar, sí que és evident el paral·lelisme que hi ha entre les dues obres, ambientades en una festa d'hotel (a «Els cors purs», la de la nit de Nadal) i on marit i muller fan un càntic al misteri de la vida i la mort, la ideologia i l'amor. Esclar que, tornant a filar prim, s'hi troba el càntic de la protagonista (Mary, enrolada a la guerrilla de muntanya oposada al conformisme convencional del seu marit, Beckett), s'hi troba la neu que es fon i s'hi troba la relació irlandesa de James Joyce amb l'ambientació del conte de Joseph Kessel, la Irlanda de principis de segle XX, en plena guerra civil després del procés d'independència.
- Amb una base poètica de text com aquesta, la profunditat del discurs sura a flor de pell. I els tres intèrprets —la parella Beckett i Mary i el seu fill— tenen la difícil missió que aquest discurs arribi als espectadors creant l'imaginari que s'encripta en una posada en escena que sembla que prescindeixi volgudament de l'acció i deixi tot el protagonisme a la narració.
- Però en el muntatge que ha portat de nou La Perla 29 al Teatre Romea, després de propostes tan celebrades com «Incendis» (2012) o «L'orfe del clan dels Zhao» (2014), l'estètica, l'ambientació, l'atmosfera, la il·luminació i els efectes teatrals de vol es mengen bona part de la intenció textual i disposen els espectadors, durant prop d'una hora i mitja, a escoltar un recitatiu acolorit amb una teatralització poètica tenyida per una pàtina tenebrosa, que té moments de brillantor i de bellesa plàstica, a més dels efectes circenses de vol, quan l'actriu i cantant Miranda Gas, amb l'acompanyament dels tres músics en directe, interpreta algunes peces irlandeses.
- «Els cors purs» és un espectacle que pot deixar els espectadors amb el cor, més que pur, dividit. Tot el preciocisme escènic i les expectatives que proposa d'arrencada deixen en un segon terme el preciocisme textual, que parteix d'una bona traducció de l'actor Ramon Vila —un dels intèrprets habituals de l'equip de La Perla 29 en altres espectacles— en la interpretació del qual no s'ha d'obviar que excel·leixen tant Miranda Gas, com Borja Espinosa i Jacob Torres.
- Però fa l'efecte que la distància que imposa l'escenari a la italiana i la idea preconcebuda que "allà dalt s'hi fa teatre" li treu l'atractiu de la transmissió epidèrmica que evoca per naturalesa el sorral humit de la nau gòtica de la veïna Biblioteca de Catalunya on segurament el mateix muntatge d'«Els cors purs» acabaria trobant del tot el seu millor clímax, sense que ningú li retragués aleshores la dificultat que comporta teatralitzar un text eminentment literari que no ha hascut precisament per ser teatralitzat. El teatre en estat pur, com els cors, tenen aquest risc afegit.
Tràiler de l'espectacle «Els cors purs» de La Perla 29 al Teatre Romea (1). Tràiler del film «Els morts», de John Huston, basat en el relat de James Joyce a «Els dublinesos», on Angelica Huston interpreta la cançó «La noieta d'Aughrin» mentre neva sobre Dublín, amb sobretitulat del traductor Joaquim Mallafrè (2). L'escriptor Joseph Kessel, juntament amb el seu nebot Maurice Druon va escriure el 1943 la lletra de «Le chant des partisans», l'himne dels resistents francesos contra el nazisme (3).
- «Panorama des del pont (A View from the Bridge)», d'Arthur Miller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs, Pep Ambròs, Rafa Cruz i Sergi Vallès. Escenografia i vestuari: Jean-Pierre Vergier. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Sastreria: Cristina Valverde. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció escenografia: Arts-Cenics. Il·luminació: Georges Lavaudant. Assistent il·luminació i programació: Sergio Gracia. Assessorament boxa: Rafa Cruz. Espai sonor: Jean-Louis Imbert. Tècnic so assajos: Jaume Cuadrada. Edició imatges: Francesc Isern. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Maquinista: Samu Schlechter. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Responsable tècnic: Txema Orriols. Ajudanta direcció: Ester Nadal. Direcció: Georges Lavaudant. Coproducció Teatre Romea i LG Théâtre. Teatre Romea, Barcelona, 6 febrer 2016.
- Panorama 1: aquesta nova versió de l'obra d'Arthur Miller és un diamant en brut sobretot per la interpretació de l'actor Eduard Fernàndez en el paper protagonista d'Eddie Carbone, un immigrant, estibador del port novaiorquès.
- Panorama 2: la posada en escena del director Georges Lavaudant la fa tan entenedora que és difícil que els espectadors s'oblidin mai més, per moltes que n'hagin vist abans, de què hi vol reflectir Arthur Miller.
- Panorama 3: el repartiment que completa la ronda amb Eduard Fernàndez li fa d'excel·lent espàrring —no puc evitar el terme de la boxa tenint en compte les habilitats d'Eddie Carbone en aquest camp— encapçalat per la presència discreta i silent però ferma en els diàlegs, de Mercè Pons (Beatrice, la dona d'Eddie); Marina Salas, gairebé debutant al teatre després de passar per la televisió (en el paper de Catherine, la neboda òrfena acollida per Eddie i Beatrice); Marcel Borràs, aquí en una caracterització de bon noi inhabitual en ell (fa de Rodolfo, el jove immigrant italià que vol ser americà); i Pep Ambròs (Marco, el seu germà, amb família esperant a Itàlia, parents els dos de Beatrice), a més de Rafa Cruz i Sergi Vallès en els papers més secundaris.
- Panorama 4: menció a part mereix l'actor Jordi Martínez, mestre de cerimònies, imponent, observador en moltes escenes, testimoni del cas (en el paper de l'advocat Alfieri i narrador de la història al voltant de la família d'immigrants que viu la repressió posterior a la Segona Guerra Mundial arran de la massiva nova immigració italiana dels anys cinquanta cap als EUA, considerada il·legal i perseguida pel govern de l'època).
- El director Georges Lavaudant (Grenoble, 1947) és un habitual gairebé intermitent del teatre català: «Els gegants de la muntanya» de Pirandello (TNC, 1999); «Coriolà» de Shakespeare (TNC, 2002); «Començaments sense fi» de Kafka (TNC, 2003) o «El misantrop», Molière (TNC, 2011). Amb aquesta nova posada en escena de «Panorama des del pont», ara al Teatre Romea —que coincideix amb l'encara proximitat de dues efemèrides de l'autor Arthur Miller, el centenari del seu naixement i el desè aniversari de la seva mort (Nova York, 1915 - 2005)—, Georges Lavaudant aposta per una presentació simbolista i estilitzada de l'obra, amb molts pocs canvis escenogràfics, gairebé imperceptibles, amb una il·luminació càlida, posant l'èmfasi i el dit a la nafra en el personatge d'Eddie Carbone, més que no pas en l'ambientació social dels immigrants i treballadors del port, i mostrant-la en el seu estat més pur, sense sofisticacions ni falses ambientacions costumistes de mitjan segle passat, que és quan transcorre l'obra.
- Georges Lavaudant reserva tot el protagonisme, doncs, al caràcter obsessiu d'Eddie Carbone (Eduard Fernàndez), al seu encaterinament per la neboda òrfena i acollida, que ha crescut i ha deixat l'adolescència enrere, a la seva creixent gelosia quan ella vol envolar-se buscant una feina de despatx o trobant l'amor del nouvingut Rodolfo, als errors que el porten fins i tot a trair els principis tribals de la comunitat italiana immigrada a Nova York i al progressiu distanciament amb la seva dona i l'enfrontament amb els parents de la branca de Beatrice, nouvinguts i amagats a casa.
- Georges Lavaudant, estèticament molt en la línia d'altres muntatges de «Panorama des del pont» com el més recent del director belga, Ivo Van Hove, a Londres (2014) i París (2015), s'atreveix fins i tot a esmenar la plana —o potser a reinterpretar-ne la lletra menuda— a Arthur Miller per marcar encara més l'obsessió que porta Eddie Carbone a un carreró sense sortida i l'envolta d'un aire existencialista —corrent de l'època a Europa— optant no per l'apunyalament de Marco, que no és cap secret perquè tothom sap que fereix de mort Eddie, sinó per una immolació del mateix Eddie Carbone, una escena tan fugaç i gairebé inesperada que, al meu parer, malgrat la força que arrossega, és la més desconcertant de tota una trama de dues hores que no permet als espectadors que acluquin els ulls ni un segon i que segueixin tota l'obra amb l'oïda ben desperta perquè el llenguatge de la traducció, de la mà de Joan Sellent —que ja prové de la versió que va estrenar el 2006 al TNC sota la direcció de Rafel Duran—, és tan viu i tan clar com la posada en escena de Georges Lavaudant i representa un altre dels atractius, des de la primera a l'última frase que obre i tanca, com a narrador, un senyorívol Jordi Martínez, l'advocat i amic de la família dels Carbone.
Tràiler de l'obra «Panorama des del pont» de Georges Lavaudant (1). Tràiler de l'obra «A View from the Bridge» dirigida el 2014 pel belga Ivo Van Hove al The Young Vic de Londres (2). Tràiler de la mateixa obra dirigida el 2015 també per Ivo Van Hove a l’Odéon Théâtre de l’Europe de París (3). Tràiler de la versió cinematogràfica, «A view from the bridge», dirigida el 1962 per Sidney Lumet, amb Raf Vallone, Jean Sorel i Maureen Stapleton (4).
- «El veïns de dalt», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas (Carme Pla, desembre-gener 2015) i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015. Reposició: 11 novembre 2015.
- ¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa.
- En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria.
- I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre.
- El títol de l'obra és prou evident: hi ha veïns a dalt. Els de dalt són una parella que els de baix han convidat per ensenyar-los el piset, després que els van ajudar a instal·lar-se al bloc de la comunitat. A dalt, hi viuen la Laura i el Salva (Nora Navas i Jordi Rico). Ella és psicòloga. Ell, bomber. A baix, els amfitrions, l'Anna i el Juli (Àgata Roca i Pere Arquillué). Ella té una botiga, que no és essencial en la trama de la comèdia. Ell, ensenya música al Conservatori, però té un piano a casa, qui sap si testimoni d'una frustració per no haver aconseguit triomfar com a músic. Tenen una filla, un personatge absent el divendres al vespre, que és quan transcorre la trobada de les dues parelles al pis de baix.
- Un cop els espectadors saben que al Juli (Pere Arquillué) no li fa peça que l'Anna (Àgata Roca) hagi convidat els veïns de dalt i que, si vénen, servirà perqué els retregui l'escàndol que fan quan és de nit i l'amor campa al seu aire, tot fa endevinar que la vetllada no serà gaire tranquil·la ni necessàriament amical. I és que, de fet, posar-te un bomber a casa, ni que sigui de visita, quan l'incendi interior està a punt d'encendre's, i asseure's al sofà davant d'una psicòloga, quan s'ha sortit del foc i s'ha caigut a les brases, només pot acabar portant a una sessió terapèutica, no en el sentit típic del gènere, sinó que serveixi de pistó per treure'n sorprenents revelacions.
- La mirada cinematogràfica en la direcció de Cesc Gay és un valor afegit (recordem per exemple un dels seus primers films, el del 2003, sobre un grup d'amics barcelonins, 'A la ciutat'). El cineasta, a l'escenari, ha dirigit ara els quatre intèrprets empenyent-los sovint a crear fugaces escenes amb primers plans, de cara a la platea, com si el zoom de la càmera els rodés a tocar de la pell. I ha suggerit també que l'espai escenogràfic (obra d'Alejandro Andújar) tingui diferents seccions. Hi ha el saló-menjador, prestatgeries d'estris de cuina americana; hi ha el segon espai, mitjaner, tapissat de prestatgeries amb llibres; i hi ha el fons d'un passadís, amb un mirall que dona encara més amplitud i que condueix a les habitacions interiors del pis. És a dir, que la posada en escena evita la mirada plana i horitzontal del típic decorat sense vida, defuig les portes habituals de la comèdia d'embolics i es converteix en una mena de 3D per a la vista dels espectadors.
- Els diàlegs de la comèdia 'Els veïns de dalt' dominen tota l'acció. És una obra en què el llenguatge no admet concessions i, a pesar d'algun petit excés de broma fàcil amb el bomber i la mànega (de fet en diuen "manguera"), enganxa l'espectador per la seva quotidianitat, frescor i reflex d'un costumisme urbà i contemporani cent per cent.
- Hi ha lletra menuda, pauses, silencis i, sobretot, molta sorna, a càrrec de la parella del Juli i l'Anna, que protagonitzen Pere Arquillué i Àgata Roca. ¿Final tràgic...? ¿Final feliç...? ¿Qui ho sap...? En tot cas, la lenta fugida dels dos protagonistes pel passadís del fons fa pensar que cadascú d'ells acabarà aguantant l'espelma que ha presidit l'escenari durant tota la història i que en Juli i l'Anna s'emporten cap dins amb la mica de flama encara encesa.
- «Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques.
- Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz).
- Amb una escenografia minimalista —que en el cas del Teatre Romea s'amplia i enriqueix ara amb una part de l'habitatge de ficció que utilitzen 'Els veïns de dalt'— l'estructura de l'espectacle manté els eixos bàsics de cadascun dels contes, però en fa una versió singular a través de les cançons.
- Així, en el cas de 'La rateta...', el músic es converteix en cadascun dels pretendents (el gall, l'ase, el gos, el gat) reservant per a cadascun d'ells un gènere musical diferent (tango, flamenc català, folk americà, òpera mioladora...). També la música és essencial en 'Les set cabretes...' quan el llop de les potes negres que vol entrar a casa fent-se passar per la mare ha de fer un curset accelerat de cant per imitar la veu de la cabra mare fins que sembli la "Cabrallé". I dels tres contes, el més esperat i el més participatiu és el del 'Patufet', que convida a corejar la cançó autèntica a l'auditori després de fer diferents provatures amb lletres que no lliguen ni rimen, una manera de constatar que la tradició té un pes i que, un cop enregistrada en el subconscient, des de ben petits, és impossible de capgirar-la.
- Un espectacle que coincideix en el títol amb un altre espectacle musical per a infants dedicat a la vida del compositor Eduard Toldrà i que aquí, en una llicència metateatral, comença com si acabés. I com que ja ho diuen, que tot està bé si acaba bé, en aquest cas, començar per l'acabament, és una manera d'acabar amb bon resultat i amb un miniexercici col·lectiu d'aeròbic... això sí, aeròbic tradicional, com els tres contes del muntatge.
- «El largo viaje del día hacia la noche», d'Eugene O'Neill. Versió espanyola de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Mario Gas, Vicky Peña, Alberto Iglesias, Juan Díaz i María Miguel. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo Sánchez. Vídeo: Eduardo Moreno. Ajudant direcció: Laura Ortega. Direcció: Juan José Afonso. Producció: Teatros Grupo Marquina. Teatre Romea, Barcelona, 24 octubre 2015.
- Si el dramaturg Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953) hagués viscut més enllà dels 65 anys, en comptes d'acabar tocat per l'alcoholisme i la malaltia del Parkinson que li va impedir escriure en els últims deu anys de vida, potser l'obra 'Long Day's Journey Into Night' ('Llarg viatge cap a la nit') (1941) no hauria arribat tan aviat al públic, com ho va fer, el 1956.
- De fet, el mateix Eugene O'Neill havia deixat dit en el seu testament que no volia que es conegués la seva obra fins a un quart de segle després de la seva mort. Però la seva vídua, tercera dona del matrimoni, es va saltar les últimes voluntats del dramaturg i va abocar Eugene O'Neill a ser considerat definitivament l'autor nord-americà modern amb la introducció del realisme dramàtic, gènere que ja era habitual a Europa des d'Anton Txèkhov, Henrik Ibsen o August Strindberg.
- S'entén que Eugene O'Neill no volgués veure en vida la seva obra a l'abast de tothom perquè, en realitat, la família Tyrone que retrata a 'El largo viaje del día hacia la noche' és la seva pròpia família i ell mateix hi apareix en el personatge del fill petit dels Tyrone, Edmund, malalt de tubercolosi.
- ¿Què hauria donat de més l'obra d'Eugene O'Neill si hagués envellit...? De segur que la segona o tercera part del drama familiar si tenim en compte que ell mateix, com a pare, es va oposar al casament que va fer la seva filla Oona, de 17 anys amb Charles Chaplin, que ja en tenia 54, i no s'hi va reconciliar mai més. O, com una malèfica repetició de la jugada familiar, va patir el llast de l'alcoholisme del seu fill Eugene, que es va suïcidar als 40 anys, i la mort per sobredosi d'heroïna del seu altre fill, Shane.
- Sovint es diu que les millors obres literàries sorgeixen dels drames més profunds. En el cas d'Eugene O'Neill és evident. Per això, setanta-cinc anys després d'escriure 'El llarg viatge cap a la nit', l'obra es conserva d'aparença clàssica perquè l'adaptació teatral la presenta així, però també podria adaptar-se, amb poquíssims retocs, a la societat contemporània perquè solca com una rella les ferides d'una família que deixen marca sense que treguin sang perquè amaguen una frontera infranquejable que no permet que ningú estimi ningú.
- La versió espanyola que es va estrenar al Teatro Marquina de Madrid la temporada passada i que ara ha passat pel Teatre Romea de Barcelona redueix gairebé a la meitat (dues hores vint minuts amb entreacte) la durada de l'obra original. No farem ara teoria sobre el canvi que s'ha produït en més de setanta anys pel que fa a la capacitat de recepció per part dels espectadors de la creació literària o dramàtica. La síntesi és d'agrair, sobretot perquè el valor d'una obra també està a vegades més en allò que se silencia que no pas en el que es diu.
- La posada en escena de l'obra té una atmosfera volgudament angoixant, claustrofòbica, marcada per un espès cortinatge de fons que se suavitza només amb unes fugaces imatges —l'ombra d'una gavina, uns núvols canviants, el bramar d'una sirena de vaixell...— i que amaga la presumpta lluminositat del que hauria de ser un dia d'estiueig del 1912 en família vora el mar.
- La lluminositat, en tot cas, es limita a l'interior del saló on passa tot, en un dia sencer fins a la matinada. Una tarima que eleva l'espai, unes senzilles cadires blanques, un elegant vestuari d'època blanc cremós, i molt de whisky a la tauleta de la licorera. L'estiu d'agost s'ha quedat entrampat dins com si, a fora, la boira presagiés el perill que els té empresonats.
- Mario Gas i Vicky Peña són James i Mary Cavan Tyrone, un matrimoni que ha dedicat la seva vida al teatre, ell com a actor, de gira sempre, malvivint en hotels; ella, al seu costat, després de renunciar a la seva vida per estar al costat de James. Dues interpretacions tan naturalistes com extremes, passant des de la bonhomia familiar i la garraperia entranyable de James que es dedica a fer inversions en terrenys perquè els de Wall Street són uns lladres, fins a la joia matinal de Mary posant flors al gerro de bon matí camí ascendent cap a la caiguda als inferns de la nit. Un llarg viatge del dia cap a la nit, efectivament, com diu el títol, que tant Mario Gas com Vicky Peña destil·len amb el mestratge que porten acumulat en la seva llarga trajectòria.
- Els dos fills, Jamie i Edmund (Alberto Iglesias i Juan Díaz) són l'abans i el després de la malaltia addictiva a la morfina de la mare. La borratxera és la fugida de l'ofec familiar del pare i els dos fills. La malaltia d'Edmund desencadena el conflicte que ja és latent des de sempre. I les fugaces escenes de la serventa Catheleen (María Miguel) alimenten l'alegria del licor i la metàfora de tirar aigua al whisky, enmig de les confessions i la memòria del passat de Mary Cavan Tyrone, que ella mateixa tanca en un inesperat fosc final i un estremidor reconeixement d'una primavera llunyana, enamorada de James, que la va fer feliç només per un curt espai de temps.
- El discurs d'Eugene O'Neill no dóna treva ni per un moment de respir. La tensió familiar s'encomana a la pell dels espectadors. Cau el teló, com en aquell teatre dels vells temps. I si no fos per algun irreverent i impertinent mòbil que s'ha disparat a la platea —fulminat en la meva funció per una mirada electritzant de Mario Gas—, l'obra hauria transcorregut sense que se sentís ni una mosca. Tant en silenci, que crec que els espectadors no s'atreveixen a aplaudir fins que tenen clar que el fosc no és només un impasse i la tràgica història dels Tyrone ha arribat a la fi.
- «Patatu», d'Àngels Bassas. Intèrprets: Moi Aznar, Ramon Balasch, Toni Figuera, Àngels Bassas, Aina Quiñones, Cris Vidal. Amb la col·laboració especial de Juan Tamariz, Màgic Andreu, Joana Andreu, Antonio Diaz i Mag Lari. Música: Juan Flores, P.J.Hermosilla i Marcel Botella. Escenografia: Mònica Gálvez i Elisenda Pérez. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Figurins: Pedro Rodríguez. Il·luminació: Aleix Ramisa. Caracterització: Tere Afan. Direcció musical: Ramon Balasch. Cap producció: Gisela Juanet. Coordinació tècnica: Carles Merodio. Direcció escènica: Benjamí Conesa i Albert Gonzàlez. Direcció artística: Lluís Juanet i Àngels Bassas. Coproducció: Grec 2014 i Únics Produccions. Programa Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 14 desembre 2014. Reposició: 4 octubre 2015. A partir 3 anys.
- El salt dels contes en suport llibre a l'escenari ha donat l'oportunitat de crear un personatge de ficció amb denominació d'origen per als primers lectors que gairebé el coregen fets uns fans, quan el veuen, com si fos aquell col·lega seu d'ofici artístic, en Geronimo Stilton. Si el milanès és un periodista amb musell i cua i tafaner, aquest, en Patatu, és un pagès català, amb tractor inclòs i amb vocació de pallasso de pista, però que també té una mica de tafaner, amb un caràcter de bon jan i a qui no fa res embrancar-se en qualsevol aventura que se li posi al davant.
- L'actriu Àngels Bassas és l'autora d'aquesta sèrie i la creadora d'aquest personatge que va néixer gairebé per atzar, fent camí de l'escola a peu amb el seu fill. L'il·lustrador tortosí Pedro Rodríguez hi ha posat les imatges —col·labora també en aquest espectacle en la confecció dels figurins— i La Galera hi ha posat l'estructura editorial imprescindible perquè la sèrie fos coneguda i acceptada amb èxit.
- També aquest espectacle —estrenat fugaçment en l'últim Festival Grec— enceta ara una temporada de caps de setmana al Teatre Romea, sota el paraigua d'Únics Produccions i ho fa amb una trama que si bé té en Patatu com a eix central, en realitat, s'envolta d'una sèrie de personatges, alguns ja coneguts per alguns dels contes publicats, i que té com a personatge conductor i gairebé protagonista en Martí, un xicotet amb poders màgics —no només de Harry Potter ha de viure la fantasia— que té bona relació amb altres mags veterans del país com el Mag Lari o el Màgic Andreu, i que sap com congelar la verborrea d'en Patatu, corglaçar les tres bruixes esbojarrades, parlar amb el rei del turban, entendre's amb el gegant Pitxurrini o amb el venerable bibliotecari de la Biblioteca dels Llibres Màgics o sortejar les malifetes de la Bruixa Malvada i el barret de tres banyes.
- L'aventura teatral en qüestió comença perquè arran d'un malefici de la Bruixa, en ple vespre, apareixen al cel la lluna i el sol a la vegada. És així, com en Patatu i el petit mag Martí inicien un recorregut que els porta a descobrir d'on ve la duplicitat i a resoldre el problema havent de superar abans la frontera de la Bruixa Malvada. Els lectors hauran copsat de seguida que el guió enllaça amb la tradició del gènere: màgia miraculosa, bruixes, maleficis, bons i dolents... o dolenta, més aviat. La connexió, doncs, amb els espectadors no crea barreres incomprensibles.
- El ritme escènic manté en actiu els petits espectadors perquè pensa molt en ells i els arrossega amb els personatges que ja coneixen, amb els intermedis musicals i amb la presència dels éssers fantàstics del món d'en Patatu, a més, esclar, de les reaccions clownesques que té del qual, veient-lo actuar, ningú no diria que el seu fort són els crestalls, les patateres, els bancals de carxofes o els d'enciams i cols.
- Els intèrprets alternen alguns dels personatges, participen en el moviment d'objectes o titelles i combinen els diàlegs amb les cançons i els moviments coreogràfics, davant d'una escenografia que recorda les il·lustracions de Pedro Rodríguez i que, en aquest cas concret, aprofita la instal·lació d'un fons escènic boscà molt adequat per a l'ambientació d'en Patatu que la companyia ha manllevat d'un tal estany daurat on, els espectadors més veterans, s'han imaginat aquests dies al Romea els actors Henry Fonda i Katharine Hepburn.
- La mateixa autora, Àngels Bassas, forma part també del repartiment. El seu paper més esperat, esclar, és el de la Bruixa Malvada que representa amb una bona caracterització, de vestuari i de veu, i en el qual aboca la seva llarga experiència teatral al servei d'uns espectadors en formació. També l'actor Moi Aznar —un vell conegut del programa Viu el Teatre— és qui té el paper central d'en Patatu, un encert a l'hora d'escollir entre un actor de carn i os que personifiqui en Patatu i no un cap gros, que hauria resultat forçat i poc natural.
- L'espectacle 'Patatu', però, també ha donat l'oportunitat de redescobrir una joveníssima actriu, Aina Quiñones —només 12 anys—, amb un futur escènic prometedor —atenció, directors de càsting!— i que guia l'acció en el paper del petit Mag Martí amb la destressa d'una actriu polivalent que tant se'n surt en els diàlegs, en els breus monòlegs, en el moviment o en les peces cantades. Actualment, forma part del repartiment del muntatge sobre el 1714, 'Sang i fetge', en el paper de Joana, però des dels 5 anys ha fet formació en teatre musical a l'Escola Memory, en claqué, dansa, cant i interpretació i, amb només 8 anys va interpretar el paper de Cosette en el musical 'Los miserables', al Barcelona Teatre Musical. També va col·laborar amb La Cubana a 'Campanades de boda', i va fer el paper de la petita filla dels Trapp, la Brigitta, en el musical 'Sonrisas y lágrimas', al Teatre Tívoli.
- L'actriu Àngels Bassas ha aconseguit, doncs, dos objectius molt valuosos amb aquest espectacle: crear un personatge de ficció com en Patatu, que és ja un referent entre la generació més petita i donar una nova sortida escènica a una actriu preadolescent que tot fa pensar que no acabarà aquí la seva precoç trajectòria si continua treballant com fins ara.
- «El grito en el cielo». Text i dramatúrgia d'Eusebio Calonge. Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez. Espai escènic: Paco de la Zaranda. Il·luminació: Eusebio Calonge. Modista: Trini Cabrero. Direcció: Paco de la Zaranda. Companyia La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja. Col·laboració de la Biennal de Teatre de Venècia i Festival Temporada Alta. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2015.
- Humor negre, negríssim. Però també tintat d'una pàtina ocre de tristor. Sorprèn que algun espectador es prengui aquesta nova aposta de La Zaranda com un espectacle per riure-hi a cor què vols. M'hi he trobat amb una d'aquelles espectadores de rialla fàcil el dia de la meva funció mentre, davant l'aparent comicitat dels personatges, a l'escenari anava creixent el sentiment de fatalitat per mor del mall de la vellesa.
- La companyia andalusa de La Zaranda posa un grup d'avis en fase de decrepitud en una residència de gent gran en una d'aquelles plantes de geriàtric que la publicitat dels grans grups privats de residències que fan l'agost gràcies a l'estafa de la Llei Pública de Dependència amaguen de la vista dels futurs usuaris i les seves famílies.
- Per això deia que l'humor negre es converteix en pàtina de tristor. Perquè sota la presumpta transcendència del més enllà d'un espectacle amb molt poques paraules i on el gest es el rei de l'escena hi ha el reflex d'una realitat contemporània que és a tocar.
- 'El grito en el cielo' va néixer en un assaig obert a la Biennal de Teatre de Venècia, va passar per Temporada Alta i el temps l'ha anat madurant fins a convertir-lo en un espectacle consolidat, fins i tot amb un subtil planteig, nus i desenllaç, tot i que a vegades una mica reiteratiu, que s'aprofita del prestigi interpretatiu i la llarga trajectòria d'una companyia andalusa de Jerez que no ha volgut pujar al carro de la moda teatral i s'ha mantingut en l'essència del teatre.
- Amb molts pocs elements escenogràfics a l'escenari, només uns carretons de transport comunitari de llençols que fan de llitera, de morgue, de llits articulats, de mur, de gàbia metàforica o de túnels foscos, els avis que esperen la mort lluiten per sobreviure i fugir-ne cap a la vida. Hi ha el pessimista, l'optimista, el que només pensa a omplir el ventre, l'àvia dominada pel somni o les al·lucinacions... i la cuidadora auxiliar que malda perquè portin el ritme dels moviments gimnàstics, perquè respirin i ajudin la circulació, perquè es prenguin el farcell de medecines, perquè retinguin fragments teatrals o poemes a la memòria, perquè girin i girin al voltant d'una sínia de cables de sèrum o perquè es passin la pilota gegantina que no els cap als braços afeblits pels anys. I tot per arribar per un passadís de túnels foscos com una gola de llop a una destinació desconeguda que els entesos anomenen Eternitat... ni que sigui fets pols i envasats en una urna de cendres.
- «Fedra», de Jean Racine. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau. Mercè Sampietro, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Jordi Banacolocha, Queralt Casassayas, Gemma Martínez. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Jorba - MIró Estudi Taller Escenografia. Vestuari: Mercè Paloma. Sastreria: Gimena González. Perruqueria i maquillatge: Alica Dvorska. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria: Rubèn Homar. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona, 28 gener 2015.
- Va ser enmig d'una de les escenes de la celebrada obra 'Barcelona', de Pere Riera, representada la temporada 2012-2013, primer al Teatre Nacional de Catalunya i després al Teatre Goya, que Emma Vilarasau va tenir l'oportunitat —en aquell paperàs glamurós d'una actriu de ficció dels anys trenta que s'havia establert a París per triomfar—, de recitar un breu fragment de 'Fedra', de Jean Racine. En francès, esclar! I com tota una dama de la Comédie Française, baixant per l'escalinata de fusta de la mansió dels industrials Vila, en plena guerra civil.
- És des d'aleshores, pel que sembla, que la idea de fer-se seu del tot el personatge de Fedra li ballava pel cap. A ella i al director Sergi Belbel. Abans, esclar, els dos van passar per la muntanya, sepultada fins al coll, del clàssic 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, dirigida per Sergi Belbel. I finalment, han escalat una altra muntanya, aquest de sorra lunar i còdols gegants, al Teatre Romea, sota el pas de la rotació del sol durant dues hores i deu minuts, un sol llunàtic: ara ple, ara minvant, ara creixent, ara nou, al ritme dels alexandrins de Jean Racine (La Ferté-Milon, França, 1639 - París, 1699) —que al segle XVII no s'hi va posar per poc!— i que el mateix director del muntatge, Sergi Belbel, ha traduït de cap i de nou.
- 'Fedra' és, sobretot, llengua. El mite, a hores d'ara, queda molt lluny. I al servei de la llengua, Belbel ha posat tota la companyia d'aquesta versió que aconsegueix demostrar que la discutida acústica del Teatre Romea és superable si els intèrprets volen, vigilant molt la claredat de cada frase, de cada paraula, passant de puntetes sobre el ritme alexandrí. Aquest treball actoral és el principal actiu que té el muntatge per als espectadors que vulguin escoltar Jean Racine a la catalana sense perdre's ni una síl·laba ni un fonema. Audició i comprensió, doncs, garantida.
- ¿Però què té l'obra 'Fedra', de Jean Racine, que, a manera que avança, es fa reiterativa i feixuga com un carro carregat de rocs, que deia en Roc? Doncs, que en ple segle XXI, la tragèdia, per mor de la passió de Fedra pel seu fillastre Hipòlit —i encara més si aquesta tragèdia va passar entre déus que qui sap on paren— no aconsegueix connectar amb els esquemes sentimentals i socials d'aquest moment. ¿I quina és la reacció d'una part de l'auditori...? Doncs que, quan resulta que Teseu, l'espòs de Fedra, arriba de la guerra i es descobreix que no és mort, una part dels espectadors reben la trapelleria de Racine amb somriures i alguna rialla de comèdia enmig de la tragèdia.
- Anècdotes a banda, l'aposta del director Sergi Belbel ha estat agosarada i arriscada fins al punt que ja devia saber que es podia propinar una relliscada sorral i rocs avall de la muntanya lunar. I un pensa que, després d'encaramelar milers d'espectadors amb muntatges d'èxit costumistes, de comèdia brillant o amb clàssics contemporanis, els ha posat a prova sense tenir en compte que Racine no és Shakespeare i que una cosa és la tradició de la cultura francesa i una altra el desgast que ha patit entre les nostres latituds l'interès educatiu per les humanitats i els clàssics.
- Però sempre queden els intèrprets. Tots en el seu punt i extraordinaris, esclar. Barallant-se amb un text que no permet filigranes ni desviacions, que s'ha de dir tan mil·limètricament com ha estat escrit. Cridant més o cridant menys, si voleu. Dramatitzant més o dramatitzant menys, d'acord. Però fent-lo sempre intel·ligible de cap a peus.
- Segurament que, malgrat les expectatives, aquest no serà el "gran paper" d'Emma Vilarasau. La gent la recorda i la vol veure en altres tribulacions més epidèrmiques i d'avui mateix. Però ningú no pot negar el salt de perxa que exigeix assumir-lo i fer-ho com ho fa ella. Un salt que, amb més funcions, tot fa pensar que s'anirà modelant a més i millor. Al seu costat, Mercè Sampietro, en el paper d'Enona, aconsegueix moments de tensió tant mentre escolta sorpresa en silenci i només assenteix pel que passa al seu davant com quan gosa intervenir per reconduir la passió de Fedra o aturar la ràbia de Teseu, un paper que Lluís Soler explota al màxim, acostumat com està a amassar amb les paraules els textos més difícils que se li posen al davant. Xavier Ripoll, en el paper d'Hipòlit, és l'altre gran protagonista de l'obra, amb nombroses escenes carregades de minimonòlegs que gairebé sempre tenen com a partenaire el protector Teràmenes (Jordi Banacolocha), amb algunes intervencions solistes igualment remarcables. L'actriu Queralt Casasayas és Arícia, el personatge més fresc i pur, la jove que no gosa revelar a Teseu què ha passat —o no ha passat— entre Fedra i Hipòlit mentre ell era a fora, per no fer-li encara més mal. I Gemma Martínez fa doblet amb dos personatges secundaris, Ismene i Panopa, amb algunes breus intervencions.
- 'Fedra' ha temptat sovint les diferents generacions del teatre català. Això no vol dir que sempre hagi quallat prou bé. Potser la tradició de l'obra ja ho porta. El mateix Jean Racine hi va fracassar quan la va escriure el 1677 i aquell fracàs va fer que el dramaturg es convertís en historiador a recer del rei Lluís XIV i pengés pràcticament els hàbits del teatre. Jean Racine va estirar el fil de la tragèdia de Sèneca en un temps que parlar de l'amor prohibit, valgui la repetició, era matèria prohibida. Avui, mentre la Fedra i l'Enona de Sergi Belbel pugen i baixen de la muntanya de rocs fins al passadís central de la platea, diverses vegades —els déus vulguin que no prenguin mal!— un desitjaria que la fogosa Fedra i el tímid Hipòlit es trobessin d'amagatotis en alguna de les llotges fosques del darrere i fessin allò que les parelles han fet des que el món civilitzat ha renegat dels mites. Però, si fos així, esclar, la tragèdia acabaria en vodevil, i no és aquest el cas.
- Deia que 'Fedra' ha temptat sovint el teatre català. Només cal pensar en com s'hi va encapritxar també Salvador Espriu, el qual, amb la seva prudència habitual i salvant-se en salut, va titular la seva versió: 'Una altra Fedra, sisplau'. ¿I algú es recorda per què...? Doncs perquè l'actriu Núria Espert li va demanar tot just això, una altra Fedra, per estrenar-la amb la seva companyia el 1978. Precisament la temporada passada, es va rememorar aquella estrena, que havia dirigit Lluís Pasqual, amb una lectura al Teatre Lliure de Montjuïc. Val a dir que, a Espriu, l'encàrrec no li va venir de nou perquè, el 1936, ja n'havia fet una versió lliure en català a partir d'una altra versió igualment lliure, però en espanyol, del 1932, de Llorenç Villalonga.
- En els últims temps, per aquests verals, s'ha vist una 'Fedra' de Racine, en traducció de Modest Prats, dins el Festival Grec del 2002, a l'Amfiteatre de Montjuïc, amb Rosa Novell de protagonista, i amb Pere Arquillué, Eduard Farelo, Maria Molins, Lluís Homar, Àngels Poch, Irene Montalà i Francesca Piñón. Aquella mateixa temporada, Magda Puyo i Ramon Simó van crear una singular 'Fedra + / - Hipòlit. Peces d'amor i de guerra II', al Teatre Lliure, amb Roger Coma, Quim Dalmau, Montse Esteve, Mercè Martínez i Teresa Urroz. Però, tot i així, fa la impressió que 'Fedra' continua sent una gran desconeguda.
- Diguem, finalment, el que diu el mite original: Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. El seu germà, Deucalió, l'ofereix en matrimoni a Teseu, quan aquest regna a Atenes, encara que ja està casat amb l'amazona Antíope. Durant el banquet nupcial, es produeix un atac de les amazones.
- Fedra i Teseu tenen dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra s'enamora del fill que Teseu havia tingut amb Antíope: Hipòlit. El jove, que detesta les dones, refusa els favors que la seva madrastra li sol·licita. L'apassionada Fedra, tement que Hipòlit expliqui a Teseu les insinuacions adúlteres d'ella, s'estripa el vestit, esberla la porta de la seva cambra i afirma que Hipòlit ha intentat violar-la.
- Teseu, ple de ràbia, però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, recorre a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos quan li convingués. Fent cas a Teseu, el déu envia un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit condueix un carro a la vora del mar, espanta els cavalls i provoca la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es penja.
- Convindran, els pacients lectors que hagin arribat fins aquí, que Jean Racine es va mossegar la llengua un bon tros i que el mite original té molts més ingredients del gènere de la tragèdia que no pas la versió que el dramaturg francès va llegar al món. M'imagino el mateix Teatre Romea d'avui, amb una Fedra contemporània a partir del mite inicial, amb la Vilarasau estripant-se el vestit, acusant el pobre Hipòlit de violador i, sobretot, amb aquest fabulós monstre marí sortint del fons de l'escenari i espantant el personal. Ah! i amb el mateix immens sol lunar de l'escenògraf Max Glaenzel fent voltes pel damunt de la platea del teatre com un globus aerostàtic. Això sí que faria feredat... o Frederat, vaja!
- «En el estanque dorado», d'Ernest Thompson. Versió d'Emilio Hernández. Intèrprets: Lola Herrera, Héctor Alterio, Luz Valdenebro, Camilo Rodríguez i Adrián Lemana. Il·luminació: José Manuel Guerra. Escenografia: Gabriel Carrascal. Vestuari: Rodrigo Claro / Cuca Ansaldo. Espai sonor: David San José. Regidor: Patricio Ortiz. Tècnic so: Pablo Moral. Sastreria: Claudia Botero. Direcció: Magüi Mira. Coproducció: Teatre Romea i Pentación Espectáculos. Teatre Romea, Barcelona, 3 desembre 2014.
- "Fins l'any que ve, estany!", diu en Norman al final, un dels dos protagonistes de l'obra junt amb la seva dona Etel, matrimoni de llarga durada i ben avingut. I es pot dir que és l'expressió més optimista i vital que li surt de l'ànima després de mantenir un pols, durant tota l'estada d'estiu a l'habitual refugi del llac de la parella, entre la nostàlgia del passat i l'avantsala del més enllà, per raons evidents d'edat.
- Aquesta és una obra que es va fer popular i reconeguda a través de la versió cinematogràfica, 'On Golden Pond', amb guió del mateix dramaturg de Broadway, Ernest Thompson (Bellows Falls, Vermont, EUA, 1949) i dirigida per Mark Rydell, el 1981. Però l'obra teatral s'havia estrenat tres anys abans. De la pel·lícula, a més, ha quedat el testimoni del treball conjunt —exclusiu en les seves carreres— de Henry Fonda i Katharine Hepburn, l'última pel·lícula de Henry Fonda, i també el paper de la seva filla real, Jane Fonda. La van rodar al llac Squam, de New Hampshire.
- Dubto que cap espectador es lliuri d'aquesta cèlebre referència cinematogràfica cosa que, en aquest cas, crec que juga a favor de la versió teatral perquè allò que el teatre no pot mostrar (el llac, els ànecs, el bosc...) ho força la imaginació. El llac és a la platea, els ànecs ressonen a les llotges i el bosc es recrea amb una escenografia naturalista que emmarca el saló del refugi on transcorre tota l'acció.
- La direcció de Magüi Mira ha preferit no actualitzar gens l'ambientació. La clau és el telèfon. Un telèfon de cordó negre amb dificultats per comunicar-se amb l'exterior. ¿Podria ser que la parella gran de Norman i Etel tingués mòbil...? Sí. ¿I podria ser que en un espai com el llac no hi hagués cobertura...? Oh, i tant! Tenint en compte la qualitat de les companyies telefòniques, també. Tot i així, deixar l'obra en el seu estat original —ja fa més de trenta-cinc anys— li dóna també una pàtina de romanticisme que no li fa cap nosa. Com tampoc no hi fa falta el personatge del carter físicament, antic pretendent de la filla del matrimoni —se'n parla com un personatge absent— i, suposo que per qüestions pràctiques teatrals, es fa créixer l'adolescent fins als quinze anys, el fill del company de segona mà, el dentista, de la filla de la parella, Chelsi.
- Ara cal oblidar-se de la pel·lícula. Lola Herrera (Etel) i Hèctor Alterio (Norman) fan dos personatges que connecten a la primera amb els espectadors. ¿Només amb els espectadors d'una certa edat avançada? Diria que no. L'obra té una voluntat transfronterera perquè hi apareix des de l'adolescent, passant per la filla de la quarantena i arribant als avis que ja toquen els vuitanta. És una obra per a l'experiència i per als que ho viuen des de la joventut en moltes famílies.
- ¿Pot ser que actualment el rerefons de l'obra encara colpegi més que quan es va escriure i adaptar al cinema a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta? Diria que sí. Avui, la patologia de la demència senil, la pèrdua de memòria i els diagnòstics diversos d'Alzheimer formen part de la informació general de tothom i gairebé de l'experiència familiar d'una majoria.
- La clau de la versió teatral és haver fet un gir més accentuat cap a l'humor sense deixar de banda el drama domèstic que s'endevina. Un humor, això sí, que es reforça no pas amb banalitats sinó amb uns diàlegs intel·ligents que es caracteritzen per la murrieria i la ironia de Norman i que es compensen amb l'activitat vital d'Etel —molt més activa i molt més vital que no pas ho era Katharine Hepburn al cinema— de la mateixa manera que Norman també puja un grau el seu estat d'avís de demència.
- Però com que 'En el estanque dorado' és una tragicomèdia amable —sense que menystingui els espectadors— també Norman i Etel reviuen el seu estat jovial amb la presència i la bogeria del jove Billy a qui Norman ha encomanat el cuquet de la pesca al llac i l'afició a la lectura d'alguns clàssics de sempre: 'Robinson Crusoe' o Moby Dick'.
- Al bon i suggerent treball dels veterans Lola Herrera i Hèctor Alterio, cal afegir un paper molt ben perfilat de la filla del matrimoni, Chelsi, interpretat per l'actriu Luz Valdenebro, molt ben equilibrada entre la imatge de l'aposta per la llibertat personal d'haver fugit fora de casa i campar a la seva, fins a la reconciliació amb Norman, a qui gairebé mai s'ha adreçat dient-li "pare" per un passat que havia situat una barrera entre els dos. El vell professor, des de la seva pèrdua de memòria, recupera així l'oportunitat de dir-li "filla" a Chelsi i dir-li també que l'estima. ¿Llagrimeta a la platea...? Segurament que alguna, sí. Però és que en el teatre, a vegades, també "tot és bonic", com diuen que ho era al cinema.
Tràiler de l'obra teatral 'En el estanque dorado' (1). Tràiler de la versió cinematogràfica 'On Golden Pond' (2)
- «L'última trobada», de Christopher Hampton. Títol original: «Embers». Basat en la novel·la homònima de Sándor Márai. Versió d'Abel Folk. Intèrprets: Jordi Brau i Abel Folk. Amb la col·laboració especial de Rosa Novell. Espai escènic i disseny llums: Paco Azorín. Vestuari: Maria Araujo. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Segon ajudant i regidoria: Maria Folk. Ajudant direcció: Pep Planas. Direcció: Abel Folk. Teatre Romea, Barcelona, 5 novembre 2014.
- L'ambientació d'aquesta novel·la —parlo en principi de novel·la perquè crec que molts espectadors arriben al teatre amb aquesta referència— situa els seus personatges en un castell de cacera hongarès, a l'ombra dels Carpats. Del luxe de l'època, el casalot s'ha convertit en l'últim refugi d'un noble a cavall de la decadència de l'imperi austro-hongarès.
- L'autor Sándor Márai (en realitat, Sándor Grosschmied de Mára) va néixer l'any 1900 a Kassa, Hongria (avui anomenada Košice, dins d'Eslovàquia). Amb una obra hongaresa considerada imprescindible i reconeguda a tot el món, Sándor Márai va haver de compartir el seu ressò internacional amb el forçat exili hongarès, després de la Segona Guerra Mundial, per la persecució comunista. Es va establir als EUA, a la ciutat de San Diego (Califòrnia), on es va suïcidar a principis del 1989, precisament nou mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, commemorada aquesta tardor (9N) pel seu vint-i-cinquè aniversari.
- A partir de la novel·la escrita el 1942 (publicada en català a Empúries el 1999), el dramaturg, guionista i director cinematogràfic anglès, Christopher Hampton (Faial, Açores, 1946), l'adaptador també del film 'Les amistats perilloses', dirigit per Stephen Frears, en va fer una peça teatral breu que reflecteix la síntesi de l'obra original de Márai amb la trobada, quaranta-un anys i un mes i mig més després, dels dos personatges principals (els vells amics, ja a la setantena, de l'acadèmia militar, Konrad i Henrik), la presència silenciosa de la dida de Henrik i majordona del casalot, d'uns noranta anys (Nini), i l'absència, però encara amb una forta presència en la memòria entre els dos vells amics, de qui va ser la dona de Henrik (Krisztina), morta molt jove, a la ratlla dels trenta.
- L'actor i director Abel Folk ha fet un pas més en la posterior adaptació teatral de Christopher Hampton: ha aproximat l'obra als espectadors —o potser millor s'hauria de dir els espectadors a l'obra— amb grades a l'escenari a més d'una platea més escurçada; ha presentat un treball teatral que va des de la preparació dels intèrprets (maquillatge, vestuari, converses entre ells) a la mateixa interpretació; l'ha fet entenedora i en alguns moments s'interrelaciona amb els espectadors; i ha reforçat el paper de la dida Nini amb una introducció informal per trencar el gel i amb un intermedi fugaç i musical sobre la 'Polonesa Fantasia Op. 61 en la bemol Major', del polonès Frédéric Chopin. Unes cadires de braços d'època, una estufa de llenya al centre, uns quants llibres escampats pels proscenis, un licorer, uns gots i un gerro de tulipes són els únics elements escenogràfics que, l'ajudant i regidora Maria Folk —filla d'Abel Folk— ultima entapissant l'escenari amb un tou de fulles seques que donen el to ocre per crear l'atmosfera de l'època i l'alè de la decadència.
- Es podria afirmar que l'obra és, sobretot, d'Abel Folk (Henrik). El seu personatge és qui porta tota la trama, qui desenterra els fantasmes del passat i qui, en una imatge simbòlica quan encanona una vella pistola i dispara un tret de duel, dóna a entendre que la batussa està servida tot i que no es decidirà amb trets sinó amb la ferida de les paraules.
- En una altra estructura, l'obra seria un monòleg d'Abel Folk (Henrik), però aquí, tant Jordi Brau (Konrad) com Rosa Novell (Nini) no queden al marge del triangle protagonista. Ell, Konrad, el viatger o fugitiu de la parella d'amics, perquè malgrat que està destinat a escoltar, té també fugaces intervencions i un breu monòleg, però el seu principal paper consisteix a canviar la mirada, caure en la sorpresa del que es destapa, enfonsar-se sense perdre mai la mínima dignitat. Ella, Nini, perquè, al marge de la introducció informal fent caricatura de l'avís dels mòbils, els atacs de tos i els caramels, interpreta també un minimonòleg costumista amb picades d'humor que no volen fugir d'estudi del que es courà després a 'L'última trobada' sinó que reforcen com es desenvoluparà l'obra.
- És també Rosa Novell —actriu que ja es va trobar amb Sándor Márai a 'La dona justa', representada al Teatre Borràs el 2010, sota la direcció de Fernando Bernués— la que, en el breu intermedi, es converteix gairebé en una experta musical parlant de la peça 'Polonesa Fantasia', de Chopin, paladejant-la, resseguint-la amb els moviments de mans, com si hi hagués un piano volàtil, fent-la sentir amb l'expressió de confort... i recomanant que qui en vulgui escoltar els quinze o setze minuts que dura, ho faci en arribar a casa perquè es troba a Internet.
- Aquesta posada en escena de 'L'última trobada' és una d'aquelles obres en què els espectadors viuran, a banda del tast de la trencadissa humana a través de l'esclat dels records silenciats que té de fons, l'atractiu del triangle actoral —imprescindible en una posada en escena que parteix de la profunditat de Sándor Márai— i que encapçala l'actor Abel Folk, que es mou còmodament amb el seu personatge, que perfila la gairebé redescoberta de l'actor Jordi Brau –exiliat intern del teatre al doblatge— i la feliç recuperació escènica de Rosa Novell, una nova Rosa Novell per als espectadors veterans que, amb la superació de la greu malaltia que ha patit i la seqüela de la ceguesa que està dominant, ha regalat al gremi teatral una de les millors lliçons de coratge, de generositat i de força de voluntat. Vet aquí com una obra que es titula 'L'última trobada' es converteix involuntàriament i per atzar en tot el contrari: 'El primer retrobament'.
Nota: L'actriu Rosa Novell mor el 27 de febrer del 2015, a causa del càncer que l'havia deixat cega.
Tràiler de l'obra (1). Interpretació de la peça de Frédéric Chopin, 'Polonesa Fantasia Op. 61 en la bemol Major' (2).
- «Perduts a la Viquipèdia», d'Anna Manso. Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig, Víctor Ortega i Jana Roa. Col·laboració especial en off de Lloll Bertran, Santi Ibàñez i Josep Minguell. Disseny d'espai: Jon Berrondo. Disseny de vídeo: Sara Llorens. Ajudants vídeo: Marta Belenguer, Javier Carrión i Oriol Cuesta. Disseny il·luminació: Bernat Tresserra. Vestuari: Romana Redlova. Direcció: Teresa Pombo. Coproducció Grec 2013 i Zitzània Teatre. Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 16 novembre 2014. A partir 7 anys.
- Una cosa és el teatre i l'altra la divulgació. Aquesta diferenciació que faig d'entrada és important a l'hora de decidir-se per portar els plançons familiars a veure 'Perduts a la Viquipèdia', la primera incursió teatral de l'autora Anna Manso (Barcelona, 1969), que no només té una important obra literària per a infants i joves sinó que també és una de les guionistes sorgides de l'última dècada en la ficció catalana.
- La intenció de 'Perduts a la Viquipèdia' és donar a conèixer als potencials espectadors una sèrie de personatges cèlebres de la ciència, començant per Albert Einstein i passant per altres figures com Galileo Galilei, Isaac Newton, Charles Darwin, Narcís Monturiol, Leonardo da Vinci, Madame Curie, Graham Bell, Antoni Meucci, James Watt o James Clark Maxwell... i potser encara me'n deixo algun. Com es veu, allò que la Viquipèdia ens aclareix amb un cop de clic.
- I aquí apareix el dubte: ¿cal convertir un espectacle teatral en una mena de repàs enciclopèdic amb projecció inclosa de la pàgina de cada científic, les seves dades biogràfiques i els seus miracles en el camp dels invents que han canviat el món? La resposta és no, si el que es vol és introduir els espectadors en una atmosfera de fantasia que, a la vegada, desperti l'interès pel misteri de la ciència. La resposta és sí, si el que es vol és complementar una mena de classe de ciències.
- Crec que l'espectacle té una bona base per ser interpretat com a "complement de...". Per exemple, el veig totalment apte per a una representació en un CosmoCaixa o un altre espai d'aquesta mena, on els visitants arriben després d'una passejada per les sales d'exposició i respiren del contingut més convencional. Però em sembla que s'escapa de l'interès d'una programació familiar de cap de setmana on les famílies —el veterà programa Viu el Teatre ho sap molt bé— hi acudeixen confiades per passar una hora que els faci viure una realitat diferent entre la ficció, la fantasia i la imaginació. Per això, a 'Perduts a la Viquipèdia', espectacle no apte per a menors de, com a mínim, 7 anys, s'hi veuen criatures més petites que no tenen encara la capacitat per acabar de copsar-ne el contingut.
- Un altre repte de la posada en escena de 'Perduts a la Viquipèdia' és posar en mans de dos intèrprets protagonistes encara tendres els dos personatges que guien tota l'acció. El teatre per a infants o per a joves no ha de ser necessàriament protagonitzat per actors i actrius de la mateixa edat perquè requereix que, qui és dalt l'escenari, compti amb una capacitat que estigui per damunt de la capacitat actoral dels qui són a la platea. Víctor i Jana, els dos intèrprets joves de l'espectacle, es mouen amb desimboltura, però la seva interpretació es queda, encara, en l'estadi escolar.
- Per compensar la balança, els dos intèrprets adults, Ricard Farré i Arnau Puig, interpreten molts dels científics que s'esmenten en l'espectacle. I aquí, cal esmentar un vestuari i una caracterització adequats a cada personatge i cada època que, afortunadament aporta el nivell teatral exigible. Les diferents escenes que els dos protagonitzen s'acosten també al registre teatral amb uns tocs d'humor que fan que la seriositat que arrosseguen pels seus mèrits científics es compensi amb una feblesa humana que no fa excepcions ni en els savis: la prova de la caixa de les mentides, potser la més clownesca, amb recargolada de cos inclosa; la de la cursa de sucar el melindro a la xocolata, la més pallassa; o la de la topada entre Charles Darwin i Galileo Galilei, que es converteix en una mena de parada dels Encants o del Mercat de Sant Antoni, amb vídeos, pel·lícules, àlbums i altres objectes de l'oci cultural de fa uns anys i que Internet ha deixat enrere carregats de pols.
- Per tancar la broma, el repte de deconstruir i fer construir en un plis plas una cuineta de joguina, en les mans matusseres de dos dels científics, es converteix en una escultura nana de moltes de les ferralles recargolades que poblen les rotondes catalanes.
- L'addicció al telèfon mòbil i l'accés a Internet de l'Ada i el Jaume (els personatges de ficció que interpreten Jana i Víctor) planen per damunt de tot. Per molt que els dos s'endinsin en l'interior de la Viquipèdia, gràcies a una partícula elemental, un desitjaria que si mai això fos possible, la vida que es trobés al ventre de la Viquipèdia fos una mica més plena de somnis i més plena de fantasia.
- «Desde Berlín - Tributo a Lou Reed». A partir del disc 'Berlin', de Lou Reed. Text de Juan Villoro, Juan Cavestany, Pau Miró i Andrés Lima. Dramatúrgia d'Andrés Lima. Intèrprets i música en directe: Nathalie Poza i Pablo Derqui. Música addicional original, arranjaments i espai sonor: Jaume Manresa. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Txema Orriols i Walter Scophervill. Videocreació: Miquel Àngel Raió. Caracterització: Toni Santos. Muntatge, postproducció videocreació: Francesc Sitges-Sardà. Músics estudi: Marco Morgione, Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa. Assistent càmera rodatge i imatges: Pau Ramírez. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Sfumato. Estudi gravació: Micromaltese. Ajudant direcció: Aina Ripol. Direcció: Andrés Lima. Teatre Romea, Barcelona, 27 setembre 2014.
- Espectacle d'encàrrec. Espectacle poètic. Espectacle audiovisual. Espectacle singular. Una mena de declaració de principis del nou director artístic del Teatre Romea, Borja Sitjà, que s'empara en el mite d'una antiga amistat personal i en la icona del rock que el músic nord-americà Lou Reed (Lewis Allen Reed, Nova York, 1942 - Long Island, 2013) representa per a diverses generacions.
- Lou Reed va publicar el disc 'Berlin', el seu tercer en solitari, l'any 1973 (RCA Victor). És ara que es considera una de les seves obres mestres. La paradoxa és que, com tantes obres mestres, en el seu moment va ser durament criticat, més pel seu contingut que no pas pel seu resultat musical. Eren temps, encara, de reticències davant de segons quins realismes, o potser davant d'un avançat en el temps 'Dirty realism' des de la música que arribaria cinc anys després a la literatura. 'Berlin', cin anys després del Maig del 68 destapava sense subterfugis la situació d'una parella tocada per l'esquizofrènia, la degradació personal, la violència, l'addicció drogoaddicta i el suïcidi.
- ¿Com es reflecteix tot això en un muntatge escènic, a carn viva, sense que fereixi la sensibilitat dels espectadors i, a més, els embolcalli en una atmosfera poètica? La proposta és un espectacle que parteix de diferents mans pel que fa al text, que arrodoneix Andrés Lima en la dramatúrgia i la direcció (recordi's alguna de les propostes de la companyia Animalario) i que aparella dos intèrprets de la generació a la ratlla dels quaranta: Natahlie Poza (actriu, teatralment parlant, de la mateixa companyia Animalario, al marge de la seva faceta televisiva) i Pablo Derqui (més televisiu que teatral, tot i que aquesta temporada se l'espera a 'Una jornada particular', amb Clara Segura, dirigits per Oriol Broggi).
- Caroline i Jim són dos joves ionquis —ella prostituta i drogoaddicta, ell, un proxeneta amb brots de maltractador—, que passen de la primera trobada ingènua a la tragèdia personal quan el temps ha marcit la ingenuïtat inicial i ha desfet la parella amb els fills sota protecció social. El romanticisme ho titllaria com una "tenebrosa història d'amor".
- Ni la dramatúrgia ni la direcció els ho han posat fàcil, als dos intèrprets. Algunes de les escenes, a cor, o més aviat a cos obert, creen un clima de calidesa que s'estén silenciosament per la platea. El poeta Vicent Andrés Estellés, amb el permís de Lou Reed, potser diria allò de: "El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps (...) D'amants com nosaltres, en són parits ben pocs."
- Una altra cosa és si els fans de Lou Reed —aquells que vagin amb 'Berlin' als auriculars— acaben de trobar que les diferents escenes del muntatge els apropen o els allunyen de la banda sonora que puguin tenir en la seva memòria musical. Que ningú no s'esperi una reproducció del disc. El muntatge guanya per la partida teatral i per la interpretació de Nathalie Poza i Pablo Derqui que —a banda de fugaces intervencions al piano d'ella, a vegades perfilada en ombra xinesa, i a la guitarra elèctrica d'ell— es lliuren en cos i ànima a reflectir amb intensitat i passió l'ascensió a la glòria i la baixada als inferns dels dos personatges.
- Ha plogut prou des del 1973 perquè els espectadors del segle XXI sàpiguen del que els parla Lou Reed. El Dirty realism de ficció ha mort però el seu verí està més viu que mai en la societat actual. Per això el muntatge 'Desde Berlin' llisca com un poema visual que fa de testimoni epidèrmic d'un temps present.
Tràiler del muntatge 'Desde Berlin' (1). Disc 'Berlin', Lou Reed (RCA Victor, 1973).
- «La partida (Dealer's Choice)», de Patrick Marber. Traducció i adaptació de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila i Andreu Benito. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudants escenografia: Sergi Corbera i Judit Colomer. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Grec 2014. Teatre Romea, Barcelona, 10 juliol 2014.
- Si us conviden a participar en una 'Dealer's Choice' —subtítol de 'La partida' i en realitat títol original de l'obra teatral— tingueu en compte que es tracta d'una partida de pòquer casolana basada en una mena de jugades, diguem-ne, a gust del consumidor.
- Tot i que els diners hi entren en joc, el que pesa més és l'entreteniment sense afany de fer caixa. Una mena de parxís per a criatures, vaja. La base del joc és que es pot optar per diferents variants del pòquer que poden escollir cadascun dels jugadors.
- La ronda funciona en la direcció de les agulles del rellotge al voltant de la taula —aquí els espectadors observaran com subtilment la taula de joc de la segona part del muntatge es mou en en cercle en aquesta mateixa direcció com ja s'ha vist recentment en algun altre espectacle— i les conseqüències de fins on pot arribar el joc depenen de la febrada dels jugadors.
- Patrick Marber (nom literari de Patrick Albert Crispin Marber, autor nascut a Wimbledon, Londres, el 1964) es va pràcticament donar a conèixer amb aquesta obra el 1995, quan la va estrenar al Royal National Theatre. Posteriorment, però, la glòria popular li arribaria el 2004 amb la pel·lícula 'Closer', un èxit amb l'aval dels EUA, de la qual en va ser guionista, dirigida per Mike Nichols, una història romàntica de dues parelles.
- El tàndem de la parella Julio Manrique (director) i Cristina Genebat (traductora) ha adaptat l'obra a una ambientació urbana barcelonina, una opció gairebé d'obligada necessitat perquè els espectadors entenguin les aspiracions d'un dels sis protagonistes. Obra que toca un dels àmbits més actuals, la restauració, situada en un veterà restaurant de la ciutat, La Carta, que dirigeix l'Esteve (interpretat per Ramon Madaula) i que acaba sabent que un dels cambrers de la casa, Maxi (interpretat per Marc Rodríguez) vol comprar un local d'un carreró de tercer ordre de la Zona Franca per muntar-hi el seu propi negoci.
- ¿Què passarà a la Zona Franca d'aquí a uns anys? ¿Viurà aquell actual mas robat la transformació que va viure en el seu moment la Vila Olímpica i més tard la zona del Fòrum? ¿O quedarà només com una de les quimeres frustrades de l'alcalde Trias quan d'aquí a un any la coalició de forces de l'Ajuntament de Barcelona hagi canviat de dalt a baix a causa del desori existent en les formacions polítiques?
- Si fem cas del que pensen del projecte d'en Maxi alguns dels col·legues que treballen amb ell al restaurant La Carta, tot fa pensar que és difícil convertir un antic espai amb vàters públics inclosos en un restaurant amb cuina de primera fila. La il·lusió, però, mou muntanyes... i restaurants.
- Darrere del projecte d'en Maxi, però, hi ha l'ambició, els deutes, les rancúnies, les enveges i els tripijocs personals. Sis personatges tan ben avinguts a l'hora de fer taula de pòquer —a l'infern del restaurant— i tan malavinguts a l'hora de la feina i les relacions d'amistat —al cel de dalt, al menjador.
- Cal tenir en compte aquesta diferenciació entre dalt (menjador) i baix (celler) que ha emfasitzat aquest muntatge dirigit per Julio Manrique, que ha capgirat la platea i l'escenari del Teatre Romea amb una plataforma central i que opta per no aturar el ritme de dues hores amb cap entreacte, mentre es fa el canvi de menjador i cuina de la primera part a celler i magatzem a sota, de la segona part, amb els sis intèrprets en la penombra, amb casc i llanterna d'espeleòleg inclosos.
- De la presumpta netedat de dalt es passa a la evident foscor de sota on té lloc la partida o la 'Dealer's Choice' dels sis individus. Una primera part que ha servit per conèixer les inquietuds, la manera de fer i els conflictes personals de cadascun dels personatges que contrasta amb una segona part on surten sobre el feltre verd no només les cartes bones i les dolentes sinó també les veritats i les mentides de cadascun d'ells.
- Com en un joc de pòquer, cada jugada serveix perquè cadascun dels sis personatges vagi desapareixent d'escena de la mateixa manera que hi ha entrat. La majoria ho fa com a perdedor empedreït; algun se'n surt com a guanyador de consolació; i només un, se'n surt com a absolut vencedor de la partida.
- L'obra marca una de les característiques de Patrick Marber. Aquí, contràriament del que passaria més endavant amb la pel·lícula 'Closer', les relacions de parella són absents. El que compta és la relació entre pare (Esteve) i fill (Carles / Charlie), interpretat per Oriol Vila; o les bones i males relacions entre el cuiner, Sant (Joan Carreras) i un altre dels cambrers, Frankie (Andrew Tarbet), o la malèfica complicitat entre Carles / Charlie, el fill, amb l'únic comensal d'aquella nit al restaurant La Carta, Ash (Andreu Benito), un individu sospitós que s'afegeix a la partida habitual de La Carta i que és el personatge, esclar, que porta la trama al desenllaç.
- 'La partida' és una obra on els intèrprets han d'injectar vida i realisme als seus personatges. Si no fos així, tot s'ensorraria. Julio Manrique ha dirigit els sis actors fent que s'interseccionin els dos plans de la primera part —menjador i cuina— amb fragments de converses a una i l'altra banda, amb una paret invisible, sense que aparentment tinguin res a veure una conversa amb l'altra. Ha forçat alguns dels diàlegs més crispats. S'ha moderat, en canvi, en algunes de les situacions en què quan tot s'hauria de desmarxar impera la calma.
- Hi ha un volgut contrast, doncs, entre disparar la violència per futileses i mantenir la serenitat davant del desastre. Aquest equilibri fa gairebé perfecta —per no dir perfecta del tot— la posada en escena. Hi ajuden les interpretacions de cadascun dels personatges: la tranquil·litat de Ramon Madaula (Esteve, el pare i patró del restaurant), el misteri d'Andreu Benito (Ash, el nouvingut), l'estar pels fogons de Joan Carreras (el cuiner), la mirada enfora d'Andrew Tarbet (el cambrer), la falsa dolescència d'Oriol Vila (el fill d'Esteve) i l'excitació, la ingenuïtat, l'optimisme i l'autoenganyifa de Marc Rodríguez (el cambrer Maxi), el personatge, que, per obra i gràcia de l'autor Patrick Marber acaba sent, sense voler-ho, el protagonista absolut de 'La partida'.
Tràiler de 'La partida', dirigida per Julio Manrique (1). Fragments d'altres representacions en anglès de l'obra de Patrick Marber (2) (3). La peça 'Father and son', de Cat Stevens, és una de les que integren la banda sonora del muntatge teatral (4). El director Julio Manrique parla de Patrick Marber i la posada en escena de 'La partida'. (5)
- «L'orfe del clan dels Zhao», de Ji Junxiang (s. XIII). Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Versió de Joan Sellent, a partir de la traducció de l'espanyol d'Alicia Relinque. Intèrprets: Pablo Derqui, Borja Espinosa, Julio Manrique, Lluís Marco, Marta Marco, Ernest Villegas. Música en directe de Joan Garriga. Suport en el treball de text: Anna Madueño. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Nené Fernández, Imma Porta i Raquel Bonillo. Suport confecció vestuari: Sara Cuadrillero. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Mestre d'armes: Isaac Morera. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Producció La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 28 març 2014.
- Temps era temps, al regne de Jin, la nissaga dels Zhao va ser totalment exterminada pel cap de seguretat de l'imperi amb l'assassinat de més de tres-cents membres. Som a la Xina de l'època coneguda com el període dels Regnes Combatents (entre el 475 aC i el 221 aC), una època convulsa, canviant, amb divisions territorials, amb arraconament d'antigues tradicions i amb la florida de noves idees.
- La filosofia, la literatura i la ciència van fer un camí ascendent, al mateix temps que els bàrbars van fer també el seu amb el reforçament de les armes, la violència i el militarisme oposat a les arts i les lletres. Una època de sacrificis personals però també de creixement tant en el camp del comerç com l'urbanístic, de la qual prové la fundació de moltes de les ciutats actuals de la Xina.
- La història dels Zhao va esdevenir matèria literària amb aires de llegenda molts anys després, quan el dramaturg Ji Junxiang l'escriu entre el 1260 i el 1280. Hi narra el destí tràgic dels Zhao i també com un metge ambulant, Chen Ying, s'hi juga la pell i es converteix en el salvador de l'últim infant de la nissaga, nascut de la filla de l'emperador.
- Aquest episodi històric ha traspassat al llarg dels segles diverses fronteres culturals a través de la traducció. Al segle XVIII es va introduir a tot Europa. Però les referències més recents per als espectadors d'avui en dia poden ser l'adaptació cinematogràfica 'El sacrifici' (2010), dirigida per Chen Kaige, i l'adaptació teatral 'The Orphan of Zhao' (2012), de la Royal Shakespeare Company, adaptada per James Fenton i dirigida per Gregory Doran.
- Ara, la versió catalana de Joan Sellent i la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi, directors del muntatge, fa entrar per primera vegada en l'antologia teatral i literària catalana una obra que no només acosta els espectadors a una cultura d'una època llunyana i encara desconeguda sinó també en la universalitat de qüestions intemporals com la fam de venjança, odi, injustícia i opressió que ve de bracet de la humanitat.
- El muntatge es mou entre l'èpica i el gènere fantàstic, amb un registre de conte tràgic per a adults però que, amb un lleuger esporgament i treball de síntesi té també tots els ingredients perquè arribi a espectadors joves o espectadors primerencs, sobretot cap a la segona part de la trama i en les escenes protagonitzades per l'heroi de la història: el salvador de la nissaga i únic supervivent, amb l'enfrontament amb el seu pare adoptiu, el malvat Du'an Gu, el genocida de l'imperi, o quan fa la seva entrada al bosc —element meravellós de la literatura fantàstica, però també de ressò shakesperià— i descobreix el Palau de les Cent Portes, i l'aparició dels espectres dels avantpassats —la princesa mare, el general guardià, el poble sacrificat per salvar l'hereu de la nissaga Zhao...— i l'opció del metge ambulant Cheng Ying, que sacrifica el seu propi fill, un nadó com el nadó hereu dels Zhao, per poder fugir amb l'orfe Zhao i créixer i educar-lo al rovell de l'ou de l'Imperi entre dos pares —és a dir, dues vies: el bo —el metge— i el dolent —el cap de seguretat genocida— sense que ningú li desveli, fins als vint anys, quina és la seva història i la seva personalitat de debò.
- Si fem un salt en el temps, ens adonarem de seguida que recular 2.500 anys fins als límits de la història dels Zhao és fer un camí a un toc de pedra, perquè elements com l'orfandat, la cessió de nadons, el genocidi, l'alternança de pares adoptius, la descoberta dels orígens, les injustícies socials i fins i tot les coincidències amb passatges bíblics com el del rei Herodes i l'episodi de la matança dels Sants Innocents, són tan moderns com en el temps de la Xina del Regne de Jin.
- Només cal que per explicar teatralment una història com aquesta, la posada en escena defugi qualsevol temptació de sumptuositat que resultaria totalment postissa i falsa. I això és el que ha fet polidament Oriol Broggi i La Perla 29, amb austeritat però amb riquesa escènica, en un escenari quadrilàter de sorra —al cap i la fi la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya es davant per davant del Romea—, amb espectadors a quatre bandes, una de les quals situada dins de la boca de l'escenari, posant el Teatre Romea de panxa enlaire, cosa que haurà portat força de bòlit els tècnics de la casa, i acostant els personatges a tocar dels espectadors, deixant que sigui la paraula allò que ho encarrili tot, i matisant les escenes amb passatges musicals en directe, amb la veu i instrumentació de Joan Garriga, acordió, guitarra, percussió —amb algun petit cop de mà d'algun dels altres intèrprets—, i alternant peces contemporànies de lament com 'M'aclame a tu', de Vicent Andrés Estellés —que sempre recorda Ovidi Montllor— amb d'altres que connecten amb la trajectòria teatral de Broggi.
- Cal que els espectadors 'L'orfe del clan dels Zhao' es disposin a escoltar més que a veure. Els personatges se'ls presenten un a un i tots expliquen qui són i per què hi són i per què actuen com actuen. L'estructura, doncs, manté un cert joc de nines russes en una trama de contes dins del conte. El vestuari s'empara de la senzillesa, amb domini del blanc crema, per no destorbar més del compte el color ambiental que es debat entre l'ocre de la sorra i els matisos de la calidesa de la il·luminació que dibuixa els diferents espais, tant els dels episodis reals com els més fantàstics. Un sarró ple d'herbes medicinals, una cistella de vímet, canyes de barranc i només un parell de sabres per quan arriba l'ocasió de l'enfrontament entre orfe i pare adoptiu.
- Hi excel·leix Julio Manrique en el paper del metge ambulant i salvador de la nissaga; la princesa de l'Imperi, Marta Marco, que fa també els altres papers femenins; el malvat cap de seguretat, Pablo Derqui, condemnat sembla a fer sempre mal a tort i a dret, ni que sigui en la ficció; i Ernest Villegas, en diferents papers, però sobretot en el de l'hereu de la nissaga dels Zhao i protagonista per la seva condició d'orfe; Lluís Marco i Borja Espinosa tenen papers més secundaris, però no per això menys essencials; i Joan Garriga, acordionista d'ofici i fundador de l'antic grup Dusminguet i actualment líder La Troba Kung-Fú, hi posa el to poètic per endolcir, si és que pot ser, la tragèdia col·lectiva de fons. 'L'orfe del clan dels Zhao' és, per descomptat, una aposta teatralment arriscada que, com tantes altres de La Perla 29, té tots els trumfos per convertir-se novament en l'excepció de la regla.
- «Dones com jo», de Pau Miró. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant escenografia i vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Albert Faura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció: Pau Miró. Companyia T de Teatre. Teatre Romea, Barcelona, 29 gener 2014.
- Un dia van veure passar el dramaturg Pau Miró per allà i a les quatre integrants de T de Teatre els va semblar que la intriga de l'obra 'Els jugadors', amb homes dels seixanta anys, (Teatre Lliure de Gràcia) es podia ampliar i reinventar amb quatre dones com elles. I així va ser com l'autor, en un parell de temporades, ha tancat i barrat la trilogia que va continuar amb 'Un refugi indie', amb joves desorientats de vint anys, (Sala Beckett) i que ha titulat ara 'Dones com jo', a la ratlla dels cinquanta anys (Teatre Romea).
- Les quatre dones en qüestió —de fet, cinc, perquè n'hi ha una d'absent d'un temps anterior que crea misteri i deixa els espectadors amb la mel a la boca— són quatre tipus model d'una generació determinada, la que ara es troba a la cinquantena encara amb la joventut a flor de pell i que veuen frustrats els seus propòsits adolescents reblats per la crisi: una biòloga que treballa de taquillera en un peatge d'autopista; una arquitecta a l'atur; una arqueòloga que fa de senyora de la neteja; i una professora d'institut que acaba de ser acomiadada perquè al sistema educatiu li sobren docents. Retrat robot sociològic, doncs, d'un temps que ara sí que ja és el nostre i qui sap quan passarà.
- El muntatge li ha sortit breu, aquesta vegada, a Pau Miró. I més val així, sense forçar, que no pas que s'hagi d'allargassar per acontentar el públic. Ho dic perquè s'anuncia a la vora dels 85 minuts i elles l'enllesteixen en uns 70 minuts. Plis, plas! Minicoreografia final i cap a casa... si no plou!
- En aquest setanta minuts, hi ha hagut temps per retrobar-hi el fer i desfer de cadascuna de les quatre actuals T de Teatre. Un fer i desfer en continuïtat que per descomptat no decebrà els seus seguidors, que són molts, i del qual només s'escapa —per obra i gràcia del seu personatge— l'actriu Àgata Roca, aquesta vegada, depressiva, en fase de preseparació, allunyada del món exterior, reclosa en un minúscul pis del Raval que pertanyia a un advocat ja mort i les claus del qual li ha deixat una de les amigues d'adolescència que tenia una relació poc clara amb el lletrat.
- Però el racó de pau i tranquil·litat que la dona busca es veu trencat per la insistència de les tres amigues de joventut que no la deixen de petja i que no s'acaben de creure que el que li passa no és pitjor del que els passa a elles tres i que no tingui remei.
- La dona que representa Marta Pérez —la mestressa de les claus del pis— està desenfeinada i malda per portar les quatre a un concurs de tercer ordre de ball i coreografia. La dona que representa Mamen Duch és la que aporta una història dins la història que desembocarà en la incògnita de la trama —molt fugaç, massa fugaç— que transita clarament cap a la intriga de la bossa d'esport carregada de diners que ja es va veure a 'Els jugadors'. Aquí, però, hi ha al darrere un immigrant ucraïnès, conductor d'una furgoneta blindada de seguretat i amant fogós de la dona que li sembla que ha trobat l'home de la seva vida. Finalment, la dona que representa Carme Pla, l'exprofessora d'institut que confessa que odiava tant els adolescents que els hauria arribat a matar, és la que fa de remolí del grup, la que tira de gots de bourbon i la que confessa que va tenir una relació mig amagada amb una altra dona.