ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Gretel Stuyck / Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Maria Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre, Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 4 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €. El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista.
'¡Ay, Carmela!' és una obra de teatre que no acusa el pes dels anys. Portada al cinema per Carlos Saura el 1990, ha estat representada al teatre en més d'una ocasió per diverses companyies i intèrprets. La primera posada en escena és de José Luis Gómez. I de totes les Carmeles que han fet el paper, una de les que més impacte va causar en els auditoris va ser la de Verónica Forqué.
Recuperar, doncs, una obra tan coneguda implica, per als que s'hi enfronten, trobar un registre que no es pugui titllar de ser un clònic de cap dels muntatges anteriors i que doni l'oportunitat a la parella de protagonistes (els intèrprets de Paulino i Carmela) d'aportar-hi la seva manera de fer.
Aquesta nova versió dirigida per Víctor Álvaro a l'Almeria Teatre opta per una presentació on s'accentua el caràcter del més enllà que ja hi imprimeix originalment José Sanchis Sinisterra. L'escenari, doncs, és l'únic marc escenogràfic. No calen gaires parefarnàlies de vell teatre de poble per mostrar l'ànima de l'obra, que és la relació que té una parella de còmics ambulants que va pel front per entretenir les tropes republicanes i que té la mala sort de creuar la línia de l'enemic i es veu obligada a representar un xou improvisat i dirigit maldestrament per un tinent feixista italià per a un auditori de militars del bàndol franquista, acampats a Belchite.
Salvant molt les distàncies, anys després, l'espectacle recorda el del dramaturg Gerard Vàzquez, que va crear una situació similiar amb el pallasso Charlie Rivel i el règim nazi amb l'obra 'Uhhhhhh!', al Teatre Nacional de Catalunya. '¡Ay, Carmela!', però, és molt més epidèrmica perquè es posa en la pell de dues víctimes innocents, perquè mostra la humiliació a la qual s'acobla Paulino i perquè mostra també la dignitat, mal que ingènua, amb què Carmela s'enfronta als militars feixistes, amb els seus estirabots de paraula i amb la seva boutade embolicada amb la bandera republicana i el discurs que encèn la sang dels enemics.
La posada en escena salva els dos espais temporals de l'obra: el que reflecteix el que va succeir en el vell i atrotinat teatre de Belchite i el del més enllà d'on ve Carmela, enfortint el caràcter de memòria històrica o de testimoni per no oblidar que hi va impregnar l'autor originalment.
Frank Capdet fa un Paulino que marca la humiliació i la por en les escenes que representen els fets del vell teatre, i la humiliació davant el nou règim que ha convertit l'absent ajudant Gustavete, incapaç de baixar les cordes del teló quan toca, en un personatge que remena les cireres del nou poder. Per la seva banda, la protagonista, Carmela, interpretada per Savina Figueras —una de les responsables de l'Almeria Teatre— fa seu el personatge, enfortint el caràcter a l'hora de les discussions, remarcant l'humor de l'actriu de barraca que no sap res però ho entén tot, endolcint el seu paper de vinguda del més enllà on els sants no es deixen veure, i bullint de ràbia amb la bandera republicana i oferint-se a l'enemic a pit descobert sense que l'execució sumària s'arribi a materialitzar escènicament, sinó només d'una manera simbòlica. Una '¡Ay, Carmela! no només per a noves generacions sinó també per a aquells que, havent-ne vist unes quantes abans, vulguin retrobar-hi ara un tractament de frescor dins del respecte per la tragèdia.
«Dies feliços», de Samuel Beckett. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets: Sílvia Sabaté i Mingo Ràfols. Escenografia: Jon Berrondo. Figurinisme: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Francesc Rodelles. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos. Direcció: Lourdes Barba. Producció: Winnie Produccions. Almeria Teatre, Barcelona, 27 setembre 2011. Com que, a aquestes altures, la realitat ha acabat superant l'absurditat, un ja no gosa titllar d'absurda la literatura, tant narrativa com dramàtica, de Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989). El minimalisme de l'autor, el deix de pessimisme sobre la condició humana, el remei d'un humor subtil per superar-lo i, malgrat tot, la necessitat de sobreviure i aconseguir la felicitat, per simple que aquesta sigui, fan que el personatge de la dona (Winnie) de 'Dies feliços' continuï tenint una força incontestable i sigui un dels mites femenins clàssics.
'Dies feliços' ha tingut diverses oportunitats en la cartellera catalana. La directora de l'actual versió a l'Almeria Teatre, Lourdes Barba, recorda la de Sanchis Sinisterra, el 1984, representada al Teatre Regina, interpretada per Rosa Novell. Més recentment, n'hi va haver una altra, aquesta al Teatre Tantarantana, el 2003, dirigida per Boris Rotenstein, i representada per l'actriu Carme Sansa, en el paper de Winnie, i per Joan Valls, en el de Willie, l'home que s'està pràcticament en un forat, fins que no apareix a l'últim moment.
La versió de Carme Sansa i la que ara protagonitza Sílvia Sabaté a l'Almeria Teatre parteixen de la mateixa traducció de Joaquim Mallafrè, que s'acosta a Beckett, irlandès, després d'haver-ho fet també amb l''Ulisses', de James Joyce, dublinès com Beckett, i de qui el dramaturg de 'Tot esperant Godot' sembla que es va voler distanciar escrivint primer en francès algunes de les seves obres.
Aquesta nova posada en escena de 'Dies feliços' coincideix amb el cinquantenari de l'estrena absoluta a Nova York, el setembre del 1961. Té, doncs, un caràcter fins i tot reivindicatiu del teatre que ha deixat pòsit i que ha canviat esquemes en un moment determinat tot i que els interessos puntuals de la massa d'espectadors i els dels productors sembla que hagin derivat ara cap a altres territoris més cridaners i fàcils de pair: el gran musical i la comèdia esbojarrada.
'Dies feliços' no conté cap d'aquests ingredients i per tant la companyia que es proposa tornar-la als escenaris ho ha de fer amb la seguretat que la interpretació superarà els prejudicis que el nou segle hagi pogut establir. I amb el coneixement que Beckett no ha estat fet per a públics massius. Però també amb la seguretat que la posada en escena ha de comptar amb tots els requisits, des de la direcció, a l'escenografia, l'utillatge i la il·luminació, per adaptar-se a allò que el que podríem anomenar progrés teatral ha acostumat —o potser hauríem de dir malacostumat— els espectadors.
Sílvia Sabaté —més prolífica en els últims anys a la televisió que al teatre— s'enfronta a la seva Winnie amb delicadesa i una mirada renovada. No és només la dona que es troba enfonsada en la sorra del desert lluitant perquè Willie, el seu home (interpretat per un gairebé absent Mingo Ràfols), simplement li faci cas, sinó que, des de la seva mínima possibilitat, intenta continuar seduint aquell que amb prou feines treu el cap —aquí protegit per un mocador al clatell pel sol i un barret de palla— fins que aconsegueix que s'arrossegui pel montícle —una estructura grisosa de Jon Berrondo que aparenta una mena de tartera— per arribar a acaronar Winnie, mal que sigui amb la punta dels dits o amb un petó voladís i gairebé furtiu.
Qui no es conforma és perquè no vol i la Winnie es conforma amb els petits plaers de l'existència que s'escola. Samuel Beckett la força a deixar-se veure només de mig cos, a la primera part, i traient el cap enfonsada del tot, a la segona part. Alguns utensilis de la bossa de mà, un pistolot d'època, un paraigua que sembla el de la Dama del Parc de la Ciutadella i que crea un lleu efecte escènic amb ensurt pirotècnic inclòs, un barret que marca l'elegància davant de l'adversitat...
Malgrat el minimalime textual de Samuel Beckett, si un escolta atentament el monòleg de Winnie, s'adona de la pulcritud lingüística del traductor Joaquim Mallafrè. Frase a frase, paraula a paraula, el text és una de les virtuts de l'obra quan aquest text arriba no només representatiu de l'original sinó també amable i fidel al solatge de la llengua d'arribada.
La primera proposta de Winnie Produccions ha reunit un equip veterà i de luxe, des de Sílvia Sabaté i Mingo Ràfols, a la veterania de l'escenografia, la il·luminació i la direcció. Tots plegats, com si fossin personatges beckettians, s'enfronten a la ventada contra la supervivència de la creació amb esperit resistent, desafiant el desert, per buscar, segurament, en el teatre, els seus propis "dies feliços".
«El casament dels petits burgesos», de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Tono Saló, Gemma Deusedas, Bealia Guerra / Anna Casas, Guida Uyà, Óscar Martínez Gil, Bernat Cot, Savina Figueras, Lluís Canet i Oriol Casals. Esceografia, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 9 novembre 2010. Reposició: 23 març 2011. Si quan el dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 – Berlín, 1956), va escriure 'El casament dels petits burgesos' hagués existit la multinacional IKEA, més d'un espavilat potser diria que l'autor es va basar en la filosofia d'aquesta cadena sueca que ha convertit el vell bricolatge en un munti-s'ho- com-pugui a la república independent de casa seva.
L'obra, una peça breu però de contingut subtil i intens, és gairebé un divertimento de joventut de Bertolt Brecht, que no vol dir ni molt menys que sigui menor. Data del 1919, abans, doncs, d'algunes de les seves peces més reconegudes com 'L'òpera de tres rals' o 'Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny'. S'hi troba un Brecht dramatúrgicament iniciàtic, a la ratlla dels 20 anys, irònic, crític per naturalesa amb la societat que l'envolta, però encara no marcat per les persecucions polítiques i ideològiques que després el farien fugir d'Alemanya fins als països nòrdics i, d'allà, als EUA, amb l'auge del nazisme.
Hi ha doncs, una intenció de clavar l'agulló en una societat burgesa prenazi que Brecht no es mira amb els millors ulls del món, però fent-ho d'una manera gairebé afable, ingènua, com aquell qui no ho vol fer, deixant que les esgarrapades funcionin soles o, dit d'una altra manera, com si sortissin disparades espontàniament dels seus personatges, sense que ell ho pugui impedir.
Nou personatges, entre familiars i amics, comparteixen el banquet de casament d'una jove parella que està orgullosa d'haver-se muntat el piset amb l'esforç personal, a hores lliures, fent-se els mobles un a un i les obres de la llar amb les quatre mans. Els espectadors que hagin vist l'obra en alguna altra versió feta aquí recordaran que la pobra parella acaba passant un mal dia perquè la majoria de cadires, el sofà, l'armari, la instal·lació elèctrica i algun altre element de la casa fan figa progressivament i qui se n'encarrega de fer-ho notar a tots els altres és sobretot una de les amigues convidades al banquet que, llenguallarga, acabarà desvelant també que la núvia està embarassada. Ironia sobre les aparences, sobre el voler estirar més el braç que la màniga, sobre les relacions personals que en ocasions com aquestes descobreixen que de punyalades n'hi ha a les cases més bones i que sovint vénen de les millors amistats.
S'hi llueixen el pare i la mare de la núvia, ell expert a explicar històries de mal gust a taula i ella cuinera de les de llepar-s'hi els dits —Tono Saló i Gemma Deusedas, per cert, aquesta amb una semblança, i no pas per atzar, amb el personatge de la consellera Tura del programa d'humor 'Polònia'—, i també la mateixa núvia de l'obra —Bealia Guerra, paper que alterna amb Anna Casas, l'exRuïnosa del Súper 3—, la germana petita de la núvia —Guida Uyà—, l'amiga xafardera i repel·lent de la núvia —Savina Figueras—, el nuvi manetes frustrat —Óscar Martínez Gil—, el calçasses del marit de l'amiga de la núvia —Lluís Canet—, el jove amic de la casa —Oriol Casals— i l'amic del nuvi —Bernat Cot—. L'estructura de l'obra fa que cadascun dels nou personatges tingui un paper i un moment de glòria reservat que el fan coprotagonista d'una trama global.
Víctor Álvaro i la seva troupe —mai més ben utilitzat aquest terme—, han recuperat aquest petit clàssic sense abandonar gens el to de comèdia que té de rerefons, però dotant-lo d'una atmosfera clownesca, de teatre circ, molt expressionista —Víctor Álvaro la defineix com a fringe: maquillatge blanc, cara enfarinada, escenografia blanca, vestuari blanc crema i vestit fosc, propi de principis de segle XX —és a dir, l'any de l'escriptura de l'obra— i remarcant, com a segell de la casa, algunes escenes de música i ball, amb peces folklòriques que toquen la fibra de l'essència del poble alemany que representen els personatges immersos ja en un primer rebrot del nacionalisme germànic després de la derrota soferta a la Gran Guerra, i amb instruments musicals en directe: un violí, una guitarra, un petit acordió... amb un treballadíssim treball gestual per part de cadascun dels intèrprets que, gràcies a la proximitat dels espectadors a l'escenari —amb línies de butaques a tres bandes— permet contemplar cadascuna de les accions durant una hora i deu minuts sense que es perdi cap de les intencions dels moments més histriònics, ni dels silencis, de les mirades o les situacions immòbils, com si fossin figures de cera.
Al treball de direcció dramatúrgica i de posada en escena, doncs, hi ha també un treball de moviment i de coreografia que ha dirigit amb precisió Bealia Guerra, una de les actrius implicades amb Víctor Álvaro en el projecte de l'encara nou espai de l'Almeria Teatre —un any de vida ben aprofitat després del celebrat musical inaugural 'The Black Rider'—, i també exactriu de musicals de llarga durada com per exemple 'Grease'.
La sensació que en traurà l'espectador és la d'un espectacle ben acabat, fet amb els cinc sentits, que desprèn il·lusió col·lectiva i que també l'encomana als espectadors. Va inaugurar temporada, continua en cartellera i, si els mobles de la parella de nuvis brechtiana resisteixen una mica més, tot fa pensar que allargaran la seva estada almenys fins a tocar Nadal i Cap d'Any, dates en què l'obra, per la seva estètica, pel seu caràcter aparentment fraternal i sobretot per la taula parada, lliga plenament amb l'esperit festiu de les neules, el xampany i els torrons... ni que tot acabi com el rosari de l'aurora.
«El projecte dels bojos. Una utopia musical». Idea original: Marc Vilavella. Text i lletres de Laia Martí. Música de Marc Sambola. Aportacions dramatúrgia: Xavi Casan, Quim Dalmau, Míriam Escurriola, Gracia Fernández, Marc Pociello i Jordi Silva. Intèrprets: Mariona Castillo, Òscar Mas, Carme Sánchez, Jordi Sanosa i Marc Vilavella. Músics: Gemma Torralbo, Núria Galvañ, Marc Sambola, Oriol Roca i Lluís Canet. Espai escènic: Carles Cardelús. Ajudants escenografia: Anna Tantull i Jordi Palà. Vestuari: Geraldine Zambelli. Estilisme: Ca la Noe. Il·luminació: Sergi Cervera. Audiovisual: Míriam Escurriola. Projeccions: Anna Escurriola. Coreografia: Miquel Barcelona. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció escènica: Quim Dalmau, Míriam Escurriola i Marc Vilavella. Companyia La Barni. Coproducció de Lazzigags. Almeria Teatre, Barcelona, 12 febrer 2011. "Salvem el Pastís!", se sentia fa poc per Barcelona. El Bar Pastís és a tocar de la Rambla, al carrer Santa Mònica, prop del mar. Un moviment artístic i ciutadà va sortir el pas fa uns mesos de l'avís de tancament del local a causa de la normativa sobre activitats musicals de l'Ajuntament de Barcelona. La referència d'un altre bar musical, però de ficció, El Voilà, amb el Pastís de la part baixa de la Rambla es fa inevitable. Al Voilà de ficció s'hi reuneixen cinc personatges excèntrics, però menys bojos del que el títol del musical pot fer creure.
L'espectacle ha trobat escenari idoni a l'Almeria Teatre i diria que en un bon moment d'aquesta nova sala que ja ha encetat el seu segon any de vida amb el ressò d'uns quants espectacles molt ben rebuts i amb la creació d'un públic que comença a ser-li fidel perquè sap què hi pot trobar.
'El projecte dels bojos' és una suma de talent i experiència, de rigor i professionalitat, de lluita i obstinació per fer allò que els seus promotors volen fer: un teatre musical de creació pròpia que sigui capaç de multiplicar seguidors i que a la vegada permeti donar sortida a intèrprets de considerable trajectòria en el gènere i en el teatre en general.
I tot això ho reuneix aquest espectacle. Es fa impossible, per raons d'extensió d'espai, descriure la varietat de procedències dels actors i cantants, dels músics i dels altres membres de la companyia. Però sí que es poden esmentar origens clau com espectacles de Calixto Bieito i Xavier Albertí; companyies com El Musical Més Petit o Dei Furbi; muntatges diversos del TNC; espectacles com 'Mamma mía!' o 'Què!'; escoles Memory i Eòlia; sèries televisives com 'Sagrada Família' o 'Porca misèria'... I la veterania d'Òscar Mas, tant en teatre de text com en musicals històrics de Dagoll Dagom; i la idea original de l'espectacle, el fundador de la companyia titular La Barni, Marc Vilavella, de qui es recorda encara el seu musical de cambra 'Ojos verdes. Miguel de Molina in memoriam'. A l'ombra, Laia Martí i Marc Sambola, autora de les lletres i el text i autor de la composició musical.
'El projecte dels bojos' és un espectacle de dues hores i mitja, amb entreacte, esclar, que ofereix una trama que va prenent cos amb una estructura d'escenes que sembla que s'hagin anat confegint cadascuna per separat, en un treball col·lectiu, molt corporal, coreogràfic, expressiu, fins a formar un tot argumental que s'explica, sobretot, i aquesta és la clau d'un bon musical, a través de les peces cantades.
És a dir, les intervencions parlades són mínimes, només les imprescindibles per lligar alguns caps. Allò que mana durant tot l'espectacle és la música, les peces solistes i les corals. I l'acompanyament de la banda. Música de cabaret, alè de Kurt Weill, ressonàncies de Broadway, picades d'ullet com la que es fa de la pel·lícula 'Thelma i Louise'... En fi, una composició, en conjunt, exquisida que no fatiga en cap moment els espectadors i que, ben al contrari, els arrossega a poc a poc fins a fer-se-li familiar. La banda sonora té el ganxo imprescindible perquè així sigui i perquè, a la sortida de l'espectacle, el tema principal encara continuï taral·lejant-se espontàniament. Tot fa preveure que la temporada prevista inicialment pot demanar més d'una pròrroga perquè 'El projecte dels bojos' és un d'aquells espectacles que s'engrandeixen pel boca-orella sense que ningú pugui fer-hi res per evitar-ho.
El local El Voilà imaginat pels autors d''El projecte dels bojos' va ser, diuen, un punt de reunió de l'elit artística i intel·lectual de l'últim quart de segle passat de Barcelona. L'especulació urbanística l'amenaça ara de mort. I tret d'algunes lleixes amb restes de licors, el que sembla que ara s'hi consumeix més és el suc de pastanaga. Entrar a El Voilà és com entrar en un altre món on el seu propietari viu les hores baixes de la decadència, la ràbia, la impotència i la frustració davant de la carta d'avís municipal per enderrocar l'espai. Però entrar-hi dóna també la possibilitat que cadascun dels cinc personatges es transformi i visqui una de les seves últimes utopies possibles: fer d'El Voilà, a pesar de tot, un nou cabaret. I ho porten a terme amb la creació d'una mena de diari parlat i cantat, que és també una utopia més afegida que encara confia en el poder dels mitjans de comunicació per aturar o modificar segons quines coses.
Cinc personatges que mostren les seves manies, les seves obsessions, els seus histrionismes, les seves esquizofrènies: el propietari del local (Òscar Mas), una noia que treballa de dependenta en un videoclub de la seva àvia (Mariona Castillo), una funcionària de l'Ajuntament amb problemes familiars (Carme Sànchez), un sense sostre jove i amb tendències espirituals orientals (Jordi Sanosa) i un client de sempre, imaginatiu i emprenedor i una mica fatxenda (Marc Vilavella). Tots cinc configuren un retrat humà que es fa entranyable. I tots cinc transporten els espectadors, en clau de musical, a qüestions de reflexió sobre la condició humana i amb un final tràgic per al local del Voilà, com a símbol de les petites tragèdies personals que també persegueixen cadascun dels personatges.
Vídeo de presentació del musical i imatge del Bar Pastís de BCN, que podria ser El Voilà
«La Frau (die musical)», de Marta Robelló i Buira (música i text). Intèrprets: Bealia Guerra, Bernat Cot, Lluís Canet, Júlia Bonjoch, Ariadna Suñé, Óscar Martínez Gil, Tono Saló i Guillem Reyes (pianista). Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Direcció vocal: Numil Guerra. Direcció: Víctor Álvaro. Producció: Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 14 gener 2011. Preàmbul científic d'obligada referència: el fenomen de l'amúsia és conegut com un defecte neurològic que implica una alteració en la percepció auditiva, la lectura, l'escriptura o l'execució musical. L'amúsia pot pertorbar el processament musical i pot generar alteracions puntuals com la incapacitat per determinar algun element específic com el to, el timbre o el ritme. El compositor francès Maurice Ravel en va patir. Ell mateix es definia així: "Tinc el cap ple de música, però no tinc la capacitat d'escriure-la". En definitiva, l'amúsia (falta de música) pot ser congènita o potser adquirida a causa d'una lesió cerebral.
El musical 'La Frau' juga amb aquesta metàfora biològica per portar els espectadors al món oníric de la protagonista, una dona ja gran, plena de records, que té el cap farcit d'imatges del seu passat però que no troba la manera de recuperar-les, perdudes en la memòria del temps.
La Frau va patir l'època de la Segona Guerra Mundial, quan encara era adolescent, sota els camps d'extermini nazis i la posterior evacuació dels supervivents fora de la seva terra i la seva gent. La seva mare, melòmana, cantant, instrumentista de primera, abans que esclatés la guerra, negava al professor de música de la petita Frau que patís amúsia. De cap manera podia ser congènita, tenint en compte les aptituds de la mare. I de cap manera podia admetre que fos tampoc adquirida.
Transcorreguts els anys, La Frau interioritza tot aquell passat de trencament familiar i personal. I l'obra —una composició global, tant pel que fa al text com a la música, de Marta Robelló i Buira, elaborada, segons la mateixa autora, a partir d'un relat personal d'un testimoni a qui anomena Alena— transporta els espectadors a l'època del 1945, quan la victòria dels aliats i la fi del geonicidi nazi va posar al descobert totes les atrocitats d'aquell règim.
En clau de conte, La Frau —personatge interpretat per Bealia Guerra: dansa, cant i interpretació— manté un diàleg impregnat de fantasia amb éssers que apareixen i desapareixen en els seus records: els pares, el professor de música, la vida d'un passat esplendorós, l'estada als barracons dels camps nazis, les penúries de la convivència amb els presoners, la sortida fora del barracó, el contacte amb un soldat del camp, l'amor a les fosques, la violació... I una filla que el temps li esborra de la memòria en una mena d'"amúsia" particular i que no reconeix ni quan els tres gats amb qui conviu a casa li ho pregunten en aparicions en somnis —avui en podríem dir aparicions virtuals— ni quan la mateixa filla la visita, acompanyada del seu marit.
L'espectacle es presenta en dos plans: a l'escenari, el món de l'imaginari de La Frau; a peu pla, entre les grades dels espectadors, la cadira de braços on La Frau deixa gronxar les hores, amb un llibre a les mans que guarda tots els seus secrets, responent als personatges que se li apareixen tot allò que volen saber del seu passat. Tot, menys si és cert que tenia una filla, fruit de la seva estada presonera als camps d'extermini.
Set intèrprets i un pianista en directe, es mouen sota la direcció de Víctor Álvaro, en un muntatge d'una hora i quart, en la línia lúdica, però rigorosa, que ha encetat l'Almeria Teatre, potenciant la interpretació musical per una banda i reivindicant el teatre gestual, sense renunciar tampoc a la riquesa narrativa.
En aquest cas, alguns dels intèrprets fan doble paper —mare / filla, pare/gendre, Bauer/Professor de música...—, tres d'ells s'encarreguen de fer del que en podríem dir "mestres de cerimònies", els tres presumptes gats —no pas identificats per la caracterització sinó només al final del muntatge quan la filla de La Frau entra en escena i ho desvela—: Klebrig, Schönheit i Barfuss (noms, com es veu, d'àlbum il·lustrat). Només l'actriu Bealia Guerra (La Frau) manté el seu personatge en exclusiva durant tot l'espectacle.
'La Frau' ha tret a la llum una autoria dramatúrgica i musical força inèdita en l'àmbit teatral recent. Marta Robelló fuig del gènere musical en auge del gran públic i s'arrisca amb una història social de fons dramàtic que només endolceixen una mica les intervencions musicals. Malgrat l'aparença de conte del muntatge, 'La Frau' requereix la transgressió per part dels espectadors. L'originalitat de la posada en escena hi fa la resta.
«El casament dels petits burgesos», de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Tono Saló, Gemma Deusedas, Bealia Guerra / Anna Casas, Guida Uyà, Óscar Martínez Gil, Bernat Cot, Savina Figueras, Lluís Canet i Oriol Casals. Esceografia, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 9 novembre 2010. Si quan el dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 – Berlín, 1956), va escriure 'El casament dels petits burgesos' hagués existit la multinacional IKEA, més d'un espavilat potser diria que l'autor es va basar en la filosofia d'aquesta cadena sueca que ha convertit el vell bricolatge en un munti-s'ho- com-pugui a la república independent de casa seva.
L'obra, una peça breu però de contingut subtil i intens, és gairebé un divertimento de joventut de Bertolt Brecht, que no vol dir ni molt menys que sigui menor. Data del 1919, abans, doncs, d'algunes de les seves peces més reconegudes com 'L'òpera de tres rals' o 'Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny'. S'hi troba un Brecht dramatúrgicament iniciàtic, a la ratlla dels 20 anys, irònic, crític per naturalesa amb la societat que l'envolta, però encara no marcat per les persecucions polítiques i ideològiques que després el farien fugir d'Alemanya fins als països nòrdics i, d'allà, als EUA, amb l'auge del nazisme.
Hi ha doncs, una intenció de clavar l'agulló en una societat burgesa prenazi que Brecht no es mira amb els millors ulls del món, però fent-ho d'una manera gairebé afable, ingènua, com aquell qui no ho vol fer, deixant que les esgarrapades funcionin soles o, dit d'una altra manera, com si sortissin disparades espontàniament dels seus personatges, sense que ell ho pugui impedir.
Nou personatges, entre familiars i amics, comparteixen el banquet de casament d'una jove parella que està orgullosa d'haver-se muntat el piset amb l'esforç personal, a hores lliures, fent-se els mobles un a un i les obres de la llar amb les quatre mans. Els espectadors que hagin vist l'obra en alguna altra versió feta aquí recordaran que la pobra parella acaba passant un mal dia perquè la majoria de cadires, el sofà, l'armari, la instal·lació elèctrica i algun altre element de la casa fan figa progressivament i qui se n'encarrega de fer-ho notar a tots els altres és sobretot una de les amigues convidades al banquet que, llenguallarga, acabarà desvelant també que la núvia està embarassada. Ironia sobre les aparences, sobre el voler estirar més el braç que la màniga, sobre les relacions personals que en ocasions com aquestes descobreixen que de punyalades n'hi ha a les cases més bones i que sovint vénen de les millors amistats.
S'hi llueixen el pare i la mare de la núvia, ell expert a explicar històries de mal gust a taula i ella cuinera de les de llepar-s'hi els dits —Tono Saló i Gemma Deusedas, per cert, aquesta amb una semblança, i no pas per atzar, amb el personatge de la consellera Tura del programa d'humor 'Polònia'—, i també la mateixa núvia de l'obra —Bealia Guerra, paper que alterna amb Anna Casas, l'exRuïnosa del Súper 3—, la germana petita de la núvia —Guida Uyà—, l'amiga xafardera i repel·lent de la núvia —Savina Figueras—, el nuvi manetes frustrat —Óscar Martínez Gil—, el calçasses del marit de l'amiga de la núvia —Lluís Canet—, el jove amic de la casa —Oriol Casals— i l'amic del nuvi —Bernat Cot—. L'estructura de l'obra fa que cadascun dels nou personatges tingui un paper i un moment de glòria reservat que el fan coprotagonista d'una trama global.
Víctor Álvaro i la seva troupe —mai més ben utilitzat aquest terme—, han recuperat aquest petit clàssic sense abandonar gens el to de comèdia que té de rerefons, però dotant-lo d'una atmosfera clownesca, de teatre circ, molt expressionista —Víctor Álvaro la defineix com a fringe: maquillatge blanc, cara enfarinada, escenografia blanca, vestuari blanc crema i vestit fosc, propi de principis de segle XX —és a dir, l'any de l'escriptura de l'obra— i remarcant, com a segell de la casa, algunes escenes de música i ball, amb peces folklòriques que toquen la fibra de l'essència del poble alemany que representen els personatges immersos ja en un primer rebrot del nacionalisme germànic després de la derrota soferta a la Gran Guerra, i amb instruments musicals en directe: un violí, una guitarra, un petit acordió... amb un treballadíssim treball gestual per part de cadascun dels intèrprets que, gràcies a la proximitat dels espectadors a l'escenari —amb línies de butaques a tres bandes— permet contemplar cadascuna de les accions durant una hora i deu minuts sense que es perdi cap de les intencions dels moments més histriònics, ni dels silencis, de les mirades o les situacions immòbils, com si fossin figures de cera.
Al treball de direcció dramatúrgica i de posada en escena, doncs, hi ha també un treball de moviment i de coreografia que ha dirigit amb precisió Bealia Guerra, una de les actrius implicades amb Víctor Álvaro en el projecte de l'encara nou espai de l'Almeria Teatre —un any de vida ben aprofitat després del celebrat musical inaugural 'The Black Rider'—, i també exactriu de musicals de llarga durada com per exemple 'Grease'.
La sensació que en traurà l'espectador és la d'un espectacle ben acabat, fet amb els cinc sentits, que desprèn il·lusió col·lectiva i que també l'encomana als espectadors. Va inaugurar temporada, continua en cartellera i, si els mobles de la parella de nuvis brechtiana resisteixen una mica més, tot fa pensar que allargaran la seva estada almenys fins a tocar Nadal i Cap d'Any, dates en què l'obra, per la seva estètica, pel seu caràcter aparentment fraternal i sobretot per la taula parada, lliga plenament amb l'esperit festiu de les neules, el xampany i els torrons... ni que tot acabi com el rosari de l'aurora.
«The Black Rider», de Robert Wilson, Tom Waits i William S. Burroughs. Traducció de Lluís Anton Baulenas. Coreografia: Bealia Guerra. Intèrprets: Bealia Guerra, Òscar Martínez Gil, Muntsa Rius / Ariadna Suñé, Frank Capdet, Ferran Frauca, Jordi Vidal, Xavier Ribera-Vall, Havard Enstad. Músics: Pau Baiges, Adrià Baiges i Havard Enstad. Escenografia: Víctor AIGgo i Jordi Soler. Vestuari: Víctor AIGo. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Caracterització: Núria Llunell. Direcció musical: Pau Baiges. Direcció: Víctor Álvaro. Producció: Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 13 gener 2010. Bingo! Més que mai, aquesta expressió és tan oportuna com un anell posat al dit. El nou espai escènic de Gràcia es diu Almeria Teatre i s'ha remodelat a partir d'un local de bingo que funcionava des de la dècada dels anys setanta després d'haver recanviat per una sala de jocs el local que havia acollit a la dècada dels seixanta el teatre de la Casa Almeria de Barcelona, al carrer de Sant Lluís, núm. 64, a tocar del Metro Joanic, L4.
Nom justificat, doncs, que a la llarga es podria perdre en la memòria del temps sense saber-ne els orígens. Zona de teatres: Sala Beckett, antic Teatre Lliure, Teatreneu... Al barri, però, molta gent amb botiga oberta encara no el sap situar. Un mínim "treball de camp" fet abans d'entrar a veure l'espectacle em desvela cares de sospresa: "¿Almeria Teatre...? ¿Un teatre, aquí...?" I un es posa a buscar un teatre en un paller, sobretot si una guia teatral de Barcelona li diu que és al número 14 i en realitat és al número 64. Venint d'un bingo, però, no és estrany que ballin els números.
És urgent, de tota manera, que els responsables de l'Almeria Teatre facin un escampall popular, divulgatiu i orientatiu entre els seus veïns més pròxims. Almeria Teatre neix de la mà de Víctor Álvaro i la companyia Gataro, una formació que té deu anys de vida i que ara es vol consolidar amb un espai propi i una línia molt clara: teatre de qualitat, musical —sempre que pugui ser— i a la vegada amb vocació comercial. Vet aquí els propòsits, que només el temps dirà si es compleixen.
De moment, després d'una fugaç estrena de l'espectacle 'Cinc noies i un vestit', que es van haver d'esperar realment com una núvia per vestir sants que el teatre estigués en condicions, ha obert cartellera un musical ambiciós. 'The Black Rider' ('El genet negre' o 'El cavaller de la mort', dos dels títols possibles en català, amb permís del traductor Lluís Anton Baulenas), una òpera còmica no lírica, de registre sinistre, inspirada en l'òpera 'Der Freischütz' ('El franctirador'), ambientada en els guardaboscos germànics, que té l'autoria triple nord-americana del director escènic Robert Wilson, el músic Tom Waits i l'escriptor William S. Burroughs.
Dic sinistre en un doble sentit perquè l'autor va fer amb el llibret de 'The Black Rider' una catarsi autobiogràfica, després que, jugant a Guillem Tell, en una etapa també de connivència amb l'alcohol i les drogues, va fer punteria sobre el cap de la seva segona dona, Joan, amb foc real, amb el desenllaç fatal d'errar el tret i matar-la sense tocar la simbòlica poma, en realitat un got, segons la versió oficial dels fets.
Una mica, o molt, hi ha de tot això en l'òpera 'The Black Rider', barrejat, a més, amb el mite de Faust i la juguesca de Guillem Tell. Expliquem-ho: la tradició demostra que pactar amb el diable acaba costant car. Aquí, l'ingenu que cau en la trampa és un aspirant a pixatinters que està enamorat de l'encantadora filla del guardabosc. Però la filla té un altre pretendent que la ronda, un caçador intrèpid i d'aquells que on posen l'ull posen la bala. La noia, que es deixa arrossegar pel consell del pare que li diu que faci més cas de la panxa que no pas del cor i, per tant, davant d'una bona cacera i un bon àpat, l'amor es pot deixar de banda, accedeix a la proposta, en la més pura línia medieval, de fer un concurs de punteria i, qui més l'encerti, guanyarà la peça, és a dir, la noia. L'aspirant a pixatinters ja sap que no se'n sortirà i cau en la temptació d'un personatge satànic que se li apareix i que l'entabana oferint-li unes bales màgiques capaces de tocar el blanc més llunyà sense que calgui fer punteria. El final tràgic enllaça amb la també tràgica circumstància real de William S. Bourroughs.
Els personatges de l'obra creen un ambient surrealista, tenebrós, esperpèntic i molt fringe, que és un dels objectius de la línia programàtica que es proposa l'Almeria Teatre en les seves produccions. La posada en escena adopta un recurs imaginatiu per als tres músics en directe, dins d'un cub amb porta corredora que fa també de teló dins el teló.
Els personatges tenen diverses actuacions, entre les personals i les corals, amb escenes musicals atractives que configuren en conjunt un musical singular, entre altres coses, perquè trenca amb un dels costums habituals aquí com és el de traduir tant el text com les lletres de les cançons.
En el cas de 'The Black Rider', les interpretacions musicals es mantenen en les versions originals, aportant un nou risc a la proposta ja que els espectadors hauran de seguir la trama a través de les breus introduccions parlades i deixar-se seduir per les interpretacions musicals, si no entenen principalment l'alemany.
Tot podria fer pensar que estem parlant d'una companyia jove que fa una aposta per donar-se a conèixer en un teatre nou. Doncs, no és així. Atenció al repartiment perquè només cal esmentar dos dels protagonistes: Ferran Frauca i Muntsa Rius, amb una trajectòria més que consolidada i prou extensa, amb intervencions, entre altres, en diversos dels musicals de Dagoll Dagom, i en el cas de Muntsa Rius, recentment, com a professora de cant en el programa televisiu, 'El coro de la cárcel'. Hi sobresurten també la intèrpret Bealia Guerra, en el paper de la noia cobejada pels dos pretendents, i el satànic Jordi Vidal.
Tant ells quatre com la resta de la companyia, sense deixar de banda els tres músics que estan integrats dins l'ambient fringe de l'espectacle, ofereixen un nivell d'interpretació digníssim que aconsegueix un muntatge d'una hora i tres quarts que, per començar, respon amb escreix a les intencions del nou Almeria Teatre: qualitat, renovació musical i aposta comercial. Ara només cal que corri la veu —no només la musical sinó la de la taquilla— i que les cent vuitanta places del nou teatre estiguin, funció rere funció, ben aprofitades.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
