CLIP DE TEATRE

[Sala Muntaner]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«Crónica sentimental de España», de Xavier Albertí. Textos de Manuel Vázquez Montalbán. Intèrprets: Lina Lambert, Montse Esteve, Titon Frauca, Oriol Genís, Xavier Pujolràs i Xavier Albertí. Col.laboració musical de Sila. Col.laboració escenografia i vestuari de Lluc Castells. Il.luminació de Xavier Albertí i David Bofarull. Col.laboració coreografia d'Anna Casas. Direcció de Xavier Albertí. Barcelona, Sala Muntaner, 29 març 2008.


Ja fa més d'un any que aquest espectacle musical de Xavier Albertí tomba per diversos escenaris després de la seva estrena al Festival de Tardor de Girona-Salt i un mes en cartellera a la Sala Muntaner on ara repeteix. Albertí s'envolta, com en altres ocasions, d'uns intèrprets amb els quals ha treballat recentment en altres muntatges. El cas més evident: Lina Lambert.
L'espectacle continua tan fresc i sorprenent com ho era en la seva estrena i, tot sigui dit, tan breu com es va concebre. Potser per a sort dels espectadors que ja no tenen com a record propi algunes de les ironies que Xavier Albertí destil.la en el seu muntatge.
Pretendre fer la radiografia d'una societat que viu, o més aviat malviu, entre els anys 40 i 60 del segle passat és gairebé impossible. Però Xavier Albertí aconsegueix oferir un tast que completa amb escreix les llacunes de la memòria.
No sé si tothom paeix la segona intenció del muntatge amb la mateixa reacció. Vull dir que hi ha qui, potser per edat madura, confia que la cosa respongui a la seriositat del títol i se li ofereixi en una durada de CD una antologia musical de la seva època. I hi ha qui, per edat més jove, s'està preguntant de quin caratsus de país li parla Albertí.
Per això no s'ha de perdre de vista que la companyia fa sobretot un treball actoral, una recreació, una deconstrucció, com ara es diu, per tornar a fer una construcció a la seva manera, amb picades d'ullet a la nostàlgia filtrada per la ironia i la sàtira, però també amb pessigades per despertar l'esperit crític.
En aquesta línia, hi ha moments d'una gran elegància interpretativa. Xavier Albertí, mestre de cerimònies, al piano, condueix la festa d'una hora i deu minuts i repicó. Passem llista d'esquerra a dreta, cadira per cadira, perquè Albertí permet que cadascun dels sis intèrprets surti del rol coral i mostri individualment del que és capaç.
Titon Frauca hi té diverses interpretacions musicals de petit format amb dots de mezzosoprano. Oriol Genís baixa als llimbs del cafè-concert del travestisme amb un descarat número cap per avall que necessita un espectador voluntari, a més de fer de cupletista. Montse Esteve es converteix en Lola Flores a peu de platea. Xavier Pujolràs —per cert, premi Butaca per la seva intervenció— fa de folklòrica nana i de Raphael pipioli, dues interpretacions que omplen l'espectacle de bo i millor. I Lina Lambert, que ja ha posat la mel a la boca amb diverses petites reaccions entusiastes, cops de cap, sacsejada de cabells, mirades conspiratives, acaba amb una esclatant '¡Qué viva España!' en versió magribina —sí, magribina!— en el paper d'una cantant coneguda com Fátima Hatlas, que pot descol.locar el turista hortera més ben plantat que l'ha corejat anant pel món en vols de baix cost.
Ni a Conchita Piquer, ni a Lola Flores, ni a Carmen Sevilla, ni a Manolo Escobar, ni a Raphael ni a tantes i tantes patums de l'Espanya retratada per Xavier Albertí els deuria fer gaire gràcia veure's caricaturitzats com s'hi veuen en aquest espectacle. I és que hi ha qui continua pensant que els temps no han canviat. I d'altres, sobretot, a través de segons quines cadenes de televisió, es convencen que sí, que és veritat: que els temps no han canviat tant com alguns volen fer creure. Doncs, res, ¡qué viva Espanya!, ves. I que els faci bon profit.




«El silenci del mar», de Vercors (Jean Bruller). Traducció de Narcís Comadira. Intèrprets: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany i Jaime Puerta. Escenografia: Lluc Castells. Il.luminació: Nani Valls. Figurinista: María Araujo. Creació videogràfica: Jordi Roigé. Utopia. Producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, Centre d'Arts Escèniques de Salt-Girona i Centre d'Arts Escèniques de Reus. Barcelona, Sala Muntaner, 23 febrer 2008.


No és en va que el títol de l'espectacle ja insinua "el silenci" com un dels elements protagonistes de 'El silenci del mar', una adaptació teatral que el mateix Vercors, pseudònim de Jean Bruller, va fer el 1949, vuit anys després d'haver escrit aquesta novel.la breu, en plena ocupació del nazisme d'una gran part de França.
El silenci és el recurs per oposar-se a l'enemic, malgrat que aquest es vulgui aproximar a través del diàleg i desitgi demostrar que actua al servei d'uns ideals. És una peça brevíssima sobre la dignitat com a última defensa davant del miserable.
El muntatge transcorre en un habitatge rural als afores de París. L'escenografia l'envolta d'un toll d'aigua que serveix a l'oficial i el seu ajudant per circular-hi produint un efecte de distància entre la realitat del París invadit i la Resistència d'una part de la França dividida del moment. Un oncle i la seva neboda reben l'ordre d'allotjar a casa un oficial nazi dels que han entrat en territori francès. El personatge es desvela molt aviat com un alemany culte, educat i reservat.
Durant sis mesos, hoste i amfitrions viuen com si no visquessin sota el mateix sostre. Només els passos de les botes de l'oficial a la cambra de dalt fan de testimoni de la seva presència quan arriba la nit.
El fred, però, fa que l'oficial tingui una excusa per baixar a la sala on hi ha una estufa de llenya encesa per escalfar-se i és així com inicia un diàleg de sords, un vespre rere l'altre, que conformen quina és la seva manera de pensar i com veu la futura relació entre Alemanya i França. Segons ell, França il.luminarà Europa amb la seva cultura i la unió amb Alemanya salvarà la salvatgia dels alemanys.
Pere Arquillué, en el paper de von Ebrennac, és en realitat l'únic dels quatre intèrprets que té l'oportunitat d'expressar-se. Els altres dos protagonistes, l'oncle (Xicu Masó) i la neboda (Míriam Alamany) mantenen un paper de silencis, gestos, expressions, mirades, aprovacions, dubtes i incerteses. Només l'oncle, en off, afegeix alguns fragments que el director Miquel Gòrriz ha extret de l'original de la narració. Un muntatge videogràfic i musical sobre l'època del nazisme fa entrar els espectadors en el clima imprescindible per entendre el discurs de Vercors a través de l'oficial nazi que crea i que el fa baixar en picat des de l'esperança de la utilitat de la guerra a la brutalitat de l'infern.
Una obra breu, hora i quart, que il.lustra veladament un monòleg a través de la contenció que hi aporten cadascun dels intèrprets, sobretot Pere Arquillué, autor de l'única part del text en directe, per aconseguir el clima de tensió continguda que proporciona el silenci, les paraules no dites i imaginades, a vegades més cruels que les que surten a raig.




«La classe neutra», adaptació i versió lliure de la novel.la 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol, a càrrec de Jordi Pons-Ribot. Intperprets: Santi Ricart, Antoni Badia, Andreu Banús, Francesc Casanovas, Claudi Domingo, Joaquim Dotras, Pep Ribas, Lluïsa Sala, Gemma Sangerman i Vanessa Vidaurrazaga. Escenografia i vestuari de Toni Doy. Il.luminació de Jordi Bibolas. So de Joan Iglesias. Música enregistrada d'Erik Satie, Johan Sebastian Bach i populars. Direcció de Jordi Pons-Ribot. Companyia Fènix Teatre, Arenys de Mar. Barcelona, Sala Muntaner, 17 gener 2008.


I tant que costa, diuen, encertar en les adaptacions dels clàssics! Doncs, vet aquí una mostra exemplar del que es pot arribar a fer amb un de tan sonat com 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol. L'artífex és la companyia d'Arenys de Mar, Fènix Teatre, que s'ha caracteritzat per capgirar la visió de textos com l'anterior 'Nora', vist també a la Sala Muntaner, i que ara ha fet una cosa similar amb Rusiñol. A més, en el repartiment, alterna intèrprets més coneguts amb d'altres que es mouen en escenaris menys difosos. I el resultat deixa un regust de perfecta conjunció entre el teatre tradicional i una visió contemporània.
A 'La classe neutra', un senyor Esteve al llit de mort és el centre d'interès de tot el que hi passa durant una hora i vint minuts. Estampes d'una auca, basades en la novel.la, més interessant que l'obra de teatre, i per tant més enriquidores per a aquesta adaptació teatral.
Hi ha escenes antològiques: la de la processó recorrent l'escenari és impagable, malgrat que ressoni només una mica a la que feia La Cubana en un dels seus últims espectacles. La de l'àpat de casament, amb els tovallons com a pitet, fa història. La de la temptació femenina de Paral.lel i a la vegada tan discreta demana repetició. El discurs de l'avi de la nissaga, sempre sota un registre de botiguer o, dit en termes actuals, d'economista graduat a ESADE, és un exemple de saber extreure el fons i la forma d'un clàssic per aproximar-lo clar i net als espectadors d'avui.
Hi ha, a més, en aquest muntatge, una sensibilitat estètica en totes les escenes. La il.luminació hi juga un paper important. La banda sonora, també, amb sorpresa a l'epíleg de l'obra que més val no desvelar. I la interpretació compta amb la sobrietat madurada a poc a poc i rigorosament de Santi Ricart (senyor Esteve), amb la comicitat del "poloniu" Francesc Casanovas (Sr. Graner i Pintor), la corporeïtat imponent d'Antoni Badia (avi Esteve), la delicadesa de Lluïsa Sala (Felícia), la discreció còmica de Gemma Sangerman (Tomasa), o la guspira d'aire fresc i frívol de Vanesa Vidaurrazaga (model i criada), entre altres secundaris que hi juguen una presència imprescindible per acabar de crear l'ambient de La Puntual i la família dels Esteve.
Per descomptat, no hi falta la guardiola. De les de fang. Atenció, doncs, a la guardiola, símbol i objectiu de l''Auca del senyor Esteve'. I atenció a aquest muntatge que hauria de donar molt de joc durant molt de temps, ara a la Sala Muntaner i, després, en el seu lloc ideal per triomfar, una gira per diversos escenaris catalans on, amb tota seguretat, seria aplaudit fins a rebentar. Només cal esperar que la línia encetada per la companyia Fènix Teatre tingui continuïtat.




«Saló Primavera», de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso. Intèrprets: Manel Dueso, Tilda Espluga, Lina Lambert, Francesc Lucchetti i Àurea Màrquez.Escenografia de Max&Estel. Il.luminació:Maria Domènech. Vestuari: María Araujo. Coreografia: Montse Colomé. Edició DVD: Marc Lucchetti. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Lurdes Barba. Barcelona, Sala Muntaner, 12 desembre 2007.


Les perspectives de l'obra 'Saló Primavera' són més que bones. Una recorregut per la història d'un segle d'un espai de ball que ha viscut els alts-i-baixos dels moments polítics, històrics i socials. I sí que, a base de píndoles, aquest recorregut hi és. Però acaba sent més interessant la interpretació què se'n fa i el retrat a vegades absurd, a vegades irònic, de cadascun dels personatges.
El cas és que el saló ha estat desnonat per l'Ajuntament —¿els sona?— perquè ha estat catalogat com a edifici d'interès històric i artístic. La mestressa del saló, la clienta que ha perdut la xaveta, una cambrera rebel i anarquista, i un encarregat que va patir la repressió de l'època són els que porten l'espectador cap a moments determinats del segle passat, amb referències que demanen que l'espectador disposi d'un mínim de quadre sinòptic dels fets i que, per tant, estalvien ser explicades, sinó que s'utilitzen només com a punt de suport de cadascuna de les situacions.
Cine de barri, prostíbul, hospital de guerra, presó provisional, estudi de pintors, bingo, saló de ball... el Primavera ha vist de tot. I aquestes vivències impregnades en els seus tapissos i velluts vermells són el record que encara el manté dret i al qual s'aferren els últims resistents que hi pul.lulen cada nit.
Com un gran collage, les aventures i desventures del Saló Primavera acaben creant un microcosmos per on es passegen des del rei borbó exiliat per mor de la República fins a un alcalde franquista, la rèplica de la dama del paraigua, l'esperit anarquista i la serventa que es planta davant la mestressa en un temps de revolta.
Obra feta més d'imatges i flaixos que no pas d'una línia de continuïtat. Tant s'hi pot veure una remembrança cinematogràfica dels vells temps del cinema en blanc i negre com una imitació de Joan Crawford en directe o la interpretació del 'Cara al sol' —un dels himnes feixistes que encara ressonen en la memòria dels que han viscut l'època més cruenta— però presentat com un ball de l'alcalde amb la mestressa del local a ritme de xaxaxà. Fa tant de temps que Chaplin es va mofar del nazisme que aquí, quan arriba, un pensa que potser ja hem fet tard. Però més val tard que mai.
Aquesta és una de les escenes més aconseguides que revifen l'espectador. Però hi ha moments d'interpretació que també s'ho valen. Es podria dir que cada personatge té el seu moment de glòria. Lina Lambert, amb un canvi d'imatge espectacular, de mestressa a gran senyora de la pantalla; Tilda Espluga, en alguns moments discursius enfervorits com a cambrera; Àurea Màrquez, en un paper de dona tocada per la naftalina del temps; Francesc Lucchetti, que passa de rei a alcalde només amb un cop d'antifaç; i Manel Dueso, encarregat fidel, ànima del Saló.
La impressió de 'Saló Primavera' és que, després de veure l'espectacle, cal treure'n conclusions globals i rebobinar. Com si es fullegés un àlbum de fotos antigues i es veiés el pas del temps no tan cronològicament i històricament rigorós sinó manipulat, idealitzat i reinterpretat.
La història, per molt fidel que sigui, sempre es reinterpreta. 'Saló Primavera' també ho fa. L'avantatge és que no s'ho pren seriosament i la distància permet convertir la llegenda del Saló en un fresc de la societat d'una època que explica o retrata, més del que un es pot pensar, d'on venim, perquè som com som i perquè anem com anem.




«L'aigua», de Jesús Moncada. Dramatúrgia d'Albert Roig i Xicu Masó. Intèrprets: Joan Anguera, Miquel Gòrriz, Maria Ibars, Annabel Castan i Eduard Muntada. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació d'August Viladomat. Espai sonor: Maurici Villavecchia. Centre d'Arts Escèniques de Terrassa. Direcció de Xicu Masó. Barcelona, Sala Muntaner, 17 novembre 2007.


La literatura catalana està d'enhorabona. Coincideixen a la cartellera dos autors que no són precisament dramaturgs: Mercè Rodoreda i Jesús Moncada. A més, esclar, d'un clàssic com Josep Maria de Sagarra, i obres d'autors contemporanis com Sergi Belbel o Carles Batlle, entre altres.
L''Aigua' és un muntatge basat principalment en l'esperit del recull de contes 'Històries de la mà esquerra', un dels primers que Jesús Moncada va publicar després d'haver-se presentat al premi Joan Santamaria l'any 1971, 'El cafè de la granota' i 'Calaveres atònites'. El muntatge, esclar, recull una part d'aquells relats.
Amb una acurada presentació escenogràfica, que reprodueix el que podria ser el cafè mitificat per Moncada, a la vila de Mequinensa, un jove advocat arriba més perdut que un peix per ocupar la plaça de secretari del senyor jutge. Un territori fecund per a la imaginació del futur autor que després recrearà personatges, històries i paisatges de Mequinensa i el farà universal per sempre, un cop enfonsat sota les aigües del pantà, en l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre.
Amb un llenguatge riquíssim, els intèrprets fan un exercici de recuperació d'un dels autors més reconeguts dels últims anys per la seva obra. És aquesta musicalitat lingüística el que fa que el muntatge ofereixi un espectacle singular que captiva no només aquells espectadors atrets per retrobar-hi la seva llengua d'infància, si són descendents del territori de la Franja, sinó també per aquells altres que, havent llegit alguna obra de Moncada, volen constatar la seva validesa també escènicament.
Cadascun dels intèrprets s'encarrega de donar vida a una de les històries, començant per la del mateix jove advocat, i continuant per la mestressa del cafè, el mateix jutge, el barquer o la dona del poble que va tenir una revelació divina i que es creu que és l'escollida per reconvertir els menys creients del poble.
Tots els intèrprets mantenen un nivell actoral remarcable, malgrat la dificultat dels monòlegs amb els quals s'han d'enfrontar. Però també hi ha una identificació amb un temps passat i perdut i amb una manera de dir i de fer que, malgrat el pantà, en zones rurals, no ha desaparegut encara del tot.
La ironia és el fil conductor de tots els relats. I també aquella manera d'arribar al cap del carrer d'una explicació, però passant abans per tot el procés d'anys que justifica allò que finalment es volia dir des del principi.
Espectacle d'arrels populars, menestrals, que no cau en la riota fàcil ni retrata els personatges que hi apareixen com a individus d'un altre planeta sinó com a elements d'un microcosmos molt proper que ha generat un dels paisatges literaris més fascinants de la literatura catalana.




«Leonce i Lena», de Georg Büchner. Traducció de Carme Serrallonga, revisada per Feliu Formosa. Intèrprets: Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sànchez. Escenografia d'Eugenio Szwarcer. Vestuari d'Antonio Belart. So i composició musical de Bàrabara Granados. Il.luminació de David Bofarull. Moviment de Joan Maria Segura. Música: Tomi Pérez (mescles) i David Nel.lo (saxo). Direcció de Pep Pla. Barcelona, Sala Muntaner, 29 setembre 2007.


En un moment que les monarquies de tot el món, però especialment les de la vella Europa, viuen sota l'ull de l'huracà per caduques, una faula com la de Georg Büchner (1813-1837) cobra un interès especial perquè, cada època fa una lectura diferent de la ficció segons quina és la seva visió puntual de la història contemporània.
En aquest cas, la trama de fons que lliga els prínceps Leonce i Lena a un casament de conveniència perquè com aquell qui diu no es coneixen, porta directament l'espectador a les pàgines de les revistes dites del cor o dels magazines televisius que els han pres el relleu.
El fet que el jove Georg Büchner (va morir als 24 anys a causa d'unes febres tifoides) situï l'acció en un reialme fictici, que de fet s'inspira en l'Alemanya del seu moment, i que tinguin noms de conte de fades, Popo, el regne del príncep, i Pipi, el regne de la princesa, afegeix al muntatge un to de màgia que, sumat a la transgressió de papers que fan les actrius interpretant majoritàriament personatges masculins, acaba obtenint un espectacle, a més, amb seqüències musicals, molt apte per a tota mena de públics, però especialment recomanable per a espectadors adolescents per conèixer en una hora i mitja diferents registres teatrals.
I és així perquè fa l'efecte que el text sigui l'excusa per crear un muntatge on tenen lloc escenes esperpèntiques, iròniques, humorístiques, satíriques i algunes de filosòfiques. Les intèrprets i la direcció han optat per una visió distanciada de l'agror que se li atorga a Büchner i per una mirada relativa als dubtes existencials.
Domina, doncs, per damunt de tot això, les ganes de situar cada personatge en el seu lloc i de donar-li una pinzellada marcadament de comèdia, de paròdia musical, fins i tot en algun moment de Commedia de l'Arte, amb la garantia que qui la interpreta és un grup d'actrius avesades a molts registres i prou autosuficients per resoldre amb elegància cadascun dels seus papers.
Mentre a la sala Muntaner es parlava de la cort, es ridiculitzaven els seus consellers, es rebaixava a la condició de titella el rei o es parodiaven les forces de seguretat del regne amb tricorni inclòs, a fora, el vespre de la meva funció, un grapat de manifestants, mig miler més o menys, havien obligat a tenir encerclada la Plaça de la Universitat per unes altres forces, les dels Mossos d'Esquadra, al servei del manteniment de l'ordre establert, que passa per vetllar que cap injúria esquitxi la corona.
Més tard, ja a casa, un debat en una televisió d'alta audiència estatal posava sobre la taula la crisi popular desencadenada sobre la monarquia borbònica per mor de les cremes de paper fotocopiat. I un descendent dels Borbons —aristòcrata total amb barbeta de debò— se les tenia amb una enjoiada i republicana Pilar Rahola, sobre l'ahir i l'avui de les cases reials.
De segur que, si aixequés el cap, Georg Büchner hi hauria sucat pa. Sobretot quan el ja vell descendent dels Borbons va donar a entendre que els Palaus Reials que hi ha escampats pel seu regne fan pagar entrada als visitants i que, amb això sol, ja es cobreixen les despeses que el poble ha de destinar a mantenir la corona i els seus descendents.
Tota una insinuació indirecta sobre qui té la propietat dels Palaus Reials que supera en molt un esperpent propi de Valle Inclán com el que viuen els qui volen recuperar per al poble gallec el Pazo de Meirás, en mans, encara, de la nissaga hereva del dictador Franco. El temps no només no passa en va sinó que, a vegades, fa l'efecte que no passi o, el que és pitjor, que reculi. Vet aquí, doncs, com faules escèniques com la de 'Leonce i Lena' són com una mena de regenerador per als espectadors que tenen el costum de prendre's les batusses polítiques com si fossin realment qüestions de vida o mort.




«Un lloc conegut», de Daniela Feixas. Intèrprets: Ester Bové, Daniela Feixas i Albert Triola. Escenografia i il.luminació de Xavi García. Vestuari de Bàrbara Glaenzel. Banda sonora de J.A.Gutiérrez. Direcció de Carme Portaceli. Barcelona, Sala Muntaner, 18 maig 2007.


Quan una obra de teatre es lliura a diverses interpretacions vol dir que la seva estructura, el seu contingut, els seus personatges creen un clima que fa que l'espectador opti per una explicació o una altra. Això és el que li passa a 'Un lloc conegut', de Daniela Feixas, una altra de les mostres de la dramatúrgia jove catalana que beu de les fonts del teatre contemporani i que busca respostes a fets personals inesperats.
Daniela Feixas incideix en el subconscient del seu personatge principal, una dona d'uns trenta-cinc anys, Glòria, ben situada laboralment, aparellada amb Víctor, un executiu una mica més gran que ella i que ocupa part del seu temps viatjant. Una relació, doncs, feble i fragmentada per les exigències professionals.
Entremig, un tercer personatge, misteriós, enigmàtic, gairebé fantasmal. Una dona també jove, Mina, que és atropellada, sense gaire importància, per Glòria, i que acaba a casa d'aquesta, primer per si necessita alguna cosa després de trobar-se sota el cotxe com qui diu, i després, per ajudar Glòria en la seva feina, a l'estudi de casa.
Si la relació de la parella entre Glòria i Víctor ja era feble, la presència inesperada de Mina fa que aquesta feblesa s'agreugi encara més i acabi esclatant el conflicte. Un conflicte que acaba degradant Glòria, esmicolant-la a poc a poc mentre Mina, darrera el seu vel de misteri, es va apoderant de la seva personalitat, de la seva seguretat, de la seva sensació d'èxit laboral, fins a xuclar-li l'últim alè.
És aquest procés de degradació per una part i d'apropiació per una altra el que remarca l'obra de Daniela Feixas i el que la direcció de Carme Portaceli ha deixat que llisqui en un escenari que només té una butaca de braços com a element escenogràfic i molts gots de whisky que es consumeixen i es deixen escampats per terra com les restes de la batalla. Hi ha un motiu de fons que ve de lluny, de la infància de Glòria, un fet d'abús entre criatures que Glòria ha arrossegat i que amb la presència de Mina al seu costat ha acabat sortint a la llum.
I aquí és on les diverses interpretacions de l'espectador es poden posar en marxa: ¿És Mina l'ombra de Glòria? ¿És Mina un fantasma que vaga com una ànima en pena per corcar a poc a poc l'interior de Glòria? ¿És Mina alguna amiga del temps d'escola que s'ha fet gran i que desperta en Glòria la memòria del remordiment? ¿És Mina...?
Com que el més important de l'obra és el procés que fa cadascun dels personatges, la clau de l'enigma no altera el resultat del producte. Que cadascú, doncs, opti per aquella opció que li sembli més possible, més literària, més fantàstica, més psicòtica o simplement més creïble segons el que li dicti la intuïció.




«Somnis de somnis», d'Antonio Tabucchi. Guió de Pep Tosar i Alberto Trola. Intèrprets: Norbert Martínez, Toni Bravo, Cecilia Ligorio, Anna Carné, Pere Eugeni Font i Maria Lorea. Espai escènic i figurinisme de Pep Oliver. Il.luminació de Miquel Arbizu. Realitzador vídeo: Miquel Àngel Rayó. Direcció de Pep Tosar. Companyia La Mirada. Barcelona, Sala Muntaner, 13 abril 2007.


Espectacle eminentment poètic i estètic a la vegada. Pep Tosar ha dirigit una adaptació de l'autor Antonio Tabucchi, i ja en van tres, i n'ha extret una sèrie de personatges històrics de les arts i de les lletres que fa aparèixer per psicoanalitzar el doctor Sigmund Freud. Aquest, com un mestre de cerimònies, va donant entrada a Leopardi, Pessoa o Maiakovski, entre alguns altres.
Amb ells, Sigmund Freud manté una sèrie de diàlegs de divà, que van extraient allò que cadascú porta dins. Un tul separa el present del passant, el conscient del subconscient. Darrere, els intèrprets, actors i músics a la vegada, acompanyen amb sons, onomatopeies, peces musicals o moviment, el que Sigmund Freud va dictant o es va preguntant, al davant, entre una i l'altra riba, com ell mateix ho defineix.
Presentat també com una projecció cinematogràfica, les imatges situen l'espectador a través del blanc i negre a cadascuna de les èpoques dels personatges que apareixen en escena. Al davant, un penja-robes amb uns quants barrets dóna entrada també a cadascun d'aquests personatges. Tants caps, tants barrets. I, al darrere, un fil musical uneix totes les escenes, amb una intèrpret al piano, Maria Lorea, que crea una atmosfera de tranquil.litat i que és un dels atractius del muntatge.
L'objectiu de la companyia La Mirada, creada per Pep Tosar i Xicu Masó, és traspassar la barrera dels somnis i entrar en el subconscient de cadascun dels personatges escollits, fent-los descobrir allò que hi ha més enllà de les seves pròpies creacions artístiques.
Amb una picada d'ullet al mateix Sigmund Freud, víctima també del seu propi exercici de psicoanàlisi, l'espectacle pren aires de cafè-concert on la música, la barreja de llengües, el recital poètic, la lectura fragmentada o la breu performance creen un collage d'una hora i quart que combinen sense fer estralls la realitat amb la ficció.




«Nora, Casa de nines», d'Henrik Ibsen. Traducció de Feliu Formosa, amb la col.laboració de Carolina Moreno. Adaptació de Jordi Pons. Intèrprets: Gemma Sangerman, Jordi Puig 'Kai', Esperança Doy, Ester Bové, Pepo Blasco i Pep Miràs. Música d'Antonio Vivaldi. Vestuari: Mar Fraga. Escenografia: Alfred Casas. Il.luminació: Toni Riba. Il.luminació: Jordi Bibolas. Producció de Fènix Teatre i Teatre Principal d'Arenys de Mar. Direcció de Jordi Pons. Barcelona, Sala Muntaner, 8 març 2007.


El fet que Jordi Pons hagi fet una mirada a l'obra d'Henrik Ibsen, 'Casa de nines', a partir del moment en què la protagonista, Nora, un dels mites del feminisme, deixa casa seva, dóna una distància necessària a aquells espectadors que coneixen l'obra en la seva estructura original. I l'atractiu és que l'aproximació que Nora, esperant en el vestíbul d'una estació de tren, fa al seu passat és també l'aproximació que els espectadors poden fer al seu propi passat i l'imaginari que tenen de les diferents posades en escena de 'Casa de nines'.
L'adaptació escurça l'obra i no dóna, doncs, el cop d'efecte final que porta Nora a trencar amb la seva relació mantinguda submissament al marit. Elimina segons quines escenes i diàlegs i se centra en allò que més influeix en la decisió de Nora.
Es podria dir que l'obra s'estructura com una mena de monòleg interior de Nora, però amb l'afegit que l'aparició dels diversos personatges de l'obra, fantasmes de la memòria, la converteix igualment en una obra dialogada que es mou entre la visió de l'adaptació actual i el respecte a l'original d'Henrik Ibsen.
Hi té, doncs, un paper essencial la protagonista, Nora, interpretada per Gemma Sangerman, que aguanta el pes del muntatge, tenint en compte que la resta de personatges provenen del fons de la memòria i, per tant, la seva interpretació està sotmesa a la voluntat de Nora i el que en vol dir i en vol recordar de les converses que ha tingut amb cadascun d'ells.
Així, al voltant de Nora, apareixen i desapareixen, el seu marit Torvald Helmer, el doctor Rank, l'usurer Nils Krogstad, l'antiga amiga de Nora, Kristine Linde, i la mainadera de la casa. Aquesta interpretació fantasmagòrica i coral té en l'amiga (Ester Bové) i el doctor (Pep Miràs) els seus moments més aconseguits. I un no acaba d'entendre que Nora, feble i alegre a la vegada, acabés caient en mans d'un banquer com el seu marit Torvald que sembla més aviat un brutal bandoler a punt de disparar el pistolot.
L'escenografia del muntatge reprodueix amb elegància un antic vestíbul d'estació que, a la vegada, fa d'espai de l'estança principal de la casa de Nora en els seu record. La il.luminació hi té també un paper essencial a través dels vidres glaçats de les portalades que donen a l'anda i les vies i la que dóna al que representa l'interior de la casa de Nora. En aquest sentit, els salts de la llum a la penombra o a l'inrevés marca també el camí que l'obra d'Ibsen té traçat. Finalment, Nora desapareixerà a l'andana, envoltada o més aviat engolida per una bafarada de la màquina de vapor, convertida, ella mateixa, en el personatge símbol del feminisme que és dins de la literatura universal i enlairada al mite a través dels temps.




«Greus qüestions», d'Eduardo Mendoza. Direcció de Rosa Novell. Intèrprets: Jordi Bosch, Gonzalo Cunill i Pere Eugeni Font. Espai escènic de Gina Cubeles. Il.l.uminació d'Albert Faura. Barcelona, Sala Muntaner, 15 gener 2005.


'Greus qüestions' és la segona aparició teatral d'Eduardo Mendoza com a dramaturg. Autor de salts creatius en el temps, no ha de sorprendre que, hagi trigat catorze anys després de l'obra 'Restauració', estrenada al Teatre Romea el 1990, amb Rosa Novell i Jordi Bosch, entre els intèrprets.
De fet, segurament que l'Eduardo Mendoza dramaturg no existiria, o no s'hauria fet amb la mateixa normalitat, si no hagués tingut l'empenta de Rosa Novell. Primer com a actriu protagonista. Ara com a directora.
I el més saludable d'aquesta nova proposta és que 'Greus qüestions' és l'altra cara de la moneda de 'Restauració'. Primer perquè s'ha presentat en una sala petita com la Muntaner, i també perquè 'Restauració' tenia un component històric, mentre que 'Greus qüestions' entra en la ironia de la vida i de la mort.
D'entrada, quan l'obra porta uns vint minuts, fa la impressió que Eduardo Mendoza sigui un d'aquells autors de l'Europa de l'est, mig kafkians, però enormement irònic —per exemple Wrozeck— i que aboquen tota la ironia en la visió afable, però crítica, del funcionariat i la seva manera de resoldre la feina.
Aquí, el funcionari, és clar, és un personatge singular. Tobies, interventor, recepcionista o controller del més enllà, que se les veu emplenant informes personals sobre el que ha estat la vida dels difunts que li arriben. En realitat, a les mans de Tobies no hi ha la decisió de quin lloc li correspon a cada difunt. ¿Qui pot jutjar en realitat els comportaments de cadascú? Simplement es limita a cobrir l'expedient. I viure bé. Per això, en el seu temps, es va fer anacoreta i va viure, abans d'ocupar aquesta plaça de funcionari, en una cova del desert. El sacrifici sempre acaba tenint premi.
Amb aquest planteig aparentment senzill, Mendoza juga amb una intel.ligent visió de la vida quotidiana. Allò que pot semblar immoral a la Terra pot ser que sigui pres com un simple tràmit, en el més enllà. I la directora, Rosa Novell, compta amb un actor com Jordi Bosch, que perfila el personatge principal de l'obra, amb el seu singular estil actoral, capaç de ser esperpèntic sense caure en l'esperpèntic ridícul. Un estil prou demostrat en obres més complexes, l'última de les quals, 'Dissabte, diumenge, dilluns', d'Eduardo de Filippo.
La seva intervenció, assegut en una rònega taula de despatx, davant d'una prestatgeria mal endreçada, amb un arxiu més capritxós que no pas eficaç, amb petits tresors musicals que l'han temptat en el seu lloc de recepció, Tobies marca la pauta de tota l'obra fins al punt que la seva intervenció, una hora i quart després, es fa curta i l'espectador n'espera, amb esperança, que n'hi hagi molt més.
Aquí és on diria que 'Greus qüestions' cedeix i perd un material en brut que podia ser molt més explotable —la conversa entre Tobies i el que arriba a lloc podria ser inesgotable—. En canvi, després de l'interrogatori de l'únic difunt arribat a destinació (que interpreta Pere Eugeni Font), es trenca el ritme irònic i enganxadís, sobtadament, amb l'aparició d'un boxejador (Gonzalo Cunill) que espera torn de visita per al seu expedient i que, en un monòleg d'un quart llarg, metàfora del que hem fet i del que ens trobarem, tot i la seva brillant actuació, treu el caramel que l'espectador ja tenia posat a la boca amb el planteig dels perdonatges predecessors en escena.
Diu Eduardo Mendoza que, quan va saber quins eren els intèrprets de 'Greus qüestions', es va posar a revisar parts del text en funció dels qui l'havien de fer seu. Ara que ja sap de què és capaç l'actor Jordi Bosch, el dramaturg deu al teatre una obra més extensa que uneixi la seva capacitat irònico-literària com a autor amb la capacitat actoral de l'intèrpret. I potser no caldria que esperéssim catorze anys més. El temps, en teatre, com a 'Greus qüestions', corre que vola.




«L'Evangeli segons Carles Flavià». Creació, direcció i interpretació de Carles Flavià. Adjunt a direcció i il.luminació de Damià Barbany. Coordinació de guió de Manuel Fuentes. Intèrprets: Carles Flavià i Ana Moya. Barcelona, Sala Muntaner, 16 gener 2005.


A aquestes altures, tothom sap que Carles Flavià és un d'aquests intèrprets versàtils sorgits de grups de música i teatre, alimentats més endavant pel mitjà televisiu, i capaços de no cedir a la rigorositat de l'escena, gairebé en solitari, perquè en el cas d'aquest monòleg, les intervencions de l'actriu que l'acompanya són gairebé simbòliques.
Carles Flavià parteix d'un guió que té el cop assegurat. Si hi ha alguna referència mitològica, històrica o religiosa que no s'escapa del coneixement de ningú és la de l'Evangeli. Uns perquè s'hi han interessat pel seu compte i altres perquè se l'han trobat des de la infància instal.lat en el sistema educatiu.
Curiosament, en un moment que s'ha establert la polèmica sobre l'ensenyament de la religió, o de les religions, als centres educatius, Carles Flavià, exsacerdot per a més detalls de qui encara no els sàpiguen tots sobre la seva trajectòria, s'instal.la en un escenari anant a contracorrent del sistema i divulgant l'Evangeli, des de la seva òptica, és clar, gairebé com faria un crític literari d'una obra o un historiador interpretatiu de temps reculats.
I la cosa funciona. No només perquè Carles Flavià aguanta com un sol home, mai més ben dit, un monòleg de gairebé hora i mitja, sinó perquè s'ha preocupat que no sigui només el monòleg allò que ofereix sinó una posada en escena amable, a base de pancartes que apareixen i desapareixen, citacions escrites en papers, breus intervencions de l'actriu Ana Moya, i una escenografia que es manté amb una barra de bar i una poltrona.
Més que criticar, Carles Flavià posa en dubte. I interpreta a partir del seu dubte. Diguem que desinfantilitza el relat, el despulla de fantasia o d'un argument contradictori, i li busca una sortida coherent, o si més no, creïble. Canvia la fe cega per la raó. Un vell dilema que ha enfrontat teòlegs i científics pels segles dels segles i que no sembla que hagi de deixar d'enfrontar encara durant un temps, tal com van les coses.
Potser per això, Carles Flavià ha aconseguit allò que cap obra de teatre per les nostres latituds havia aconseguit mai. No només omplir, que això sí que afortunadament es pot trobar de tant en tant a cal veí, sinó reunir, un vespre sí l'altre també, un grup d'admiradors a la porta del teatre, complementant el seu espectacle amb una demostració de fe popular, que supera de sobres aquelles enyorades accions de La Cubana, per increïbles, però també per ser un reflex de la condició humana en el seu estat més primari.




«Tape (La cinta)», de Stephen Belber. Traducció d'Hèctor Claramunt. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Il.luminació de Julián Elizalde. Intèrprets: David Janer, Cristina Genebat i Hèctor Claramunt. Direcció de Marta Angelat. Barcelona, Sala Muntaner, 30 setembre 2004.


El muntatge de 'Tape' ofereix diferents atractius: un autor nord-americà encara jove inèdit aquí, una obra mametiana, un fons cinematogràfic, tres intèrprets joves i una directora debutant amb un extens currículum en les arts escèniques. Tot plegat podria ser el resultat d'unes bones intencions, però es converteix en una obra on tots els elements han estat treballats amb detall, a consciència, i on no només cal remarcar la mà directora, sinó també l'escenografia i la interpretació aconseguida sense fer que rellisqui per excés.
Obra, a més, d'interessos juvenils, o joves, o de joves que es fan grans, si es vol dir així. Obra que té com a suport un conflicte mal resolt a l'acabament dels estudis d'institut i que esclata deu anys després quan els tres protagonistes ja han campat cadascú per la seva: un director jove de cinema, un jove voluntari bomber enganxat al tràfic de drogues i una dona que hi ha va haver entre els dos que acabarà tenint la paella, el mòbil en aquest cas, pel mànec.
Una mica alentit a l'inici, probablement perquè l'autor vol crear un clima de suspens sobre el tema en qüestió, el muntatge comença a arrencar de debò després del primer quart d'hora. El jove bomber, el cineasta i la jove es troben en una ciutat intermèdia. El primer, en un motel de mala mort, el segon en un hotel de luxe, ella perquè és l'ajudant del fiscal del districte (un tret que crea el primer tic irònic a la situació) i a més, la nòvia del fiscal (segon tic irònic de la situació).
Amb un virus de gelosia de fons, el bomber voluntari i amb poca fortuna a la vida vol fer confessar el jove cineasta i triomfador que la relació que va tenir amb la jove de l'institut va acabar en una violació. La cinta és l'element de xantatge que intervé en la confessió. I quan tot està a punt perquè ell acabi demanant perdó pel que va fer a la que va ser la seva nòvia, la intervenció de la dona és la peça clau que acaba de travar l'argument.
És una sorpresa que més val deixar per a l'espectador. El que ella s'empesca per fer les paus, d'una vegada per totes, amb cadascun dels seus dos antics pretendents. Argument senzill, si es vol, però delicat de tractament. I el seu bon resultat rau precisament en el tractament que se'n fa i que, en aquest cas, desemboca en una tensió creixent no exempta d'un petit somriure d'ingenuïtat per com transcorren les coses.
Fora de la declaració de principis que l'obra té a títol d'epíleg i que desfà bona part de l'encant aconseguit en una hora i quart, la resta té garantida la bona disposició de l'espectador. Sempre que, a la sortida, no es cregui de debò que el bomber voluntari s'ha refet del seu rol de camell i que el jove cineasta ha deixat l'èxit per fer-se d'una secta religiosa i predicar la bona nova.
En el fons, tot molt nord-americà, sí, però de l'Amèrica més clàssica i retrògrada, que només es pot acceptar si l'autor ha encolomat aquesta moralitat final per ridiculitzar la societat nord-americana del seu moment.




«El virus», de Richard Strand. Traducció de David Selvas, Harris Gordon i Cristina Genebat. Espai escènic i vestuari de Lluc Castells. Il.luminació de Julian Alizalde. Intèrprets: Matilda Espluga, Laura Jou, Julio Manrique i Víctor Pi. Direcció de David Selvas. Sala Muntaner. Barcelona, 20 de març 2004.


A mig camí entre la ciència-ficció. l'absurd i la tragicomèdia, 'El virus', és una d'aquelles obres que donen l'oportunitat als intèrprets de fer un exercici de transfiguració. I aquesta transfiguració que exigeixen els personatges és un dels atractius del muntatge.
A banda d'aquest aspecte més visual que reflexiu, el moll de l'os de l'obra es mou al voltant del poder amb què la burocràcia té emmanillat mig món, des de l'oficina més petita a l'organisme més important.
La burocràcia és un mur invisible que s'interposa entre la massa de producció i la massa de consum. La burocràcia controla, frena, inhabilita, reprimeix, humilia i desconcerta. Però sempre hi pot haver un virus que es coli entre els emmanillats i que acabi destarotant el sistema.
La posada en escena d'aquesta obra amb aires pedrolians i kafkians a la vegada, representa també la primera oportunitat d'exercir la direcció de l'actor David Selvas. I el seu treball es manifesta de ple en el moviment i la transfiguració actoral. Tant Víctor Pi, com Tilda Espluga i també Laura Jou es mouen des de les seves taules d'oficina con tres autòmats dominats per algun mecanisme estrany que té el nom genèric de burocràcia. En canvi, Julio Manrique, l'intrús en el plàcid sistema, hi té una interpretació més humana, dins dels límits del seu paper.
La posada en escena tendeix a jugar i posar l'èmfasi en els efectes tècnics, gairebé de ciència-ficció, que dominen el sistema d'una empresa on només que t'ingressin la nòmina i que callis mentre vagis fent sembla que és el lema principal.
El text i el ritme escènic evolucionen a tempo lent, en alguns moments massa lent i tot, sobretot al principi, tenint en compte que l'enigma de l'absurd que mou la trama es fa i es desfà per la pròpia dinàmica del diàleg que l'intrús, un empleat de l'empresa, manté amb tres dels empleats de la planta d'administració.
Obra amb interrogant, espectacle enigmàtic, i també oportunitat per conèixer una part de la dramatúrgia de l'autor resident a Califòrnia, Richard Strand, que fa una caricatura del poder i de la possibilitat de mantenir un setge autoritari que ningú no sap ben bé qui amaga de debò al darrera.



«La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Traducció de Guillem Jordi Graells. Adaptació de Carol López. Intèrprets: Estela Martínez, Sergio Caballero i Eva Zapico. Vestuari i escenografia de Joan Miquel Reig. Direcció de Carol López. Barcelona, Sala Muntaner, 27 abril 2003.


'La senyoreta Júlia', d'August Strindberg, és una d'aquelles obres que sempre es presten a una representació renovada, amb matisos diferents, segons quins són els intèrprets i fins i tot segons quin és l'espai on es representa.
La revisió que n'ha fet la companyia Mutis pel Fòrum, a la sala Muntaner, mostra la permanent força del text i la capacitat, en aquest cas, de tres intèrprets joves, sota una direcció que s'endevina també fresca i de vernissat contemporani.
L'esquema és conegut: Nit de Sant Joan, cuina del senyor Comte, un parèntesi en la presència autoritària del Comte, una oportunitat per buidar els sentiments, mesurar les forces, intercanviar els papers amo-criat, estimat-odiat.
El muntatge discorre nítid, sense exagerar cap dels seus moments més àlgids, cedint a la fatalitat a la qual s'aboca gairebé voluntàriament la senyoreta Júlia quan ja ha aprofitat una de les converses de cuina per justificar la seva actitud a causa del passat enterbolit entre els seus pares. Els comtes, absents de l'obra, són presents en canvi en l'imaginari tant el dels tres intèrprets (mestressa, cuinera i servent) com el dels espectadors. La seva presència es referma quan, en off, acaba abocant la senyoreta Júlia al final tràgic, i tornant el servent a la seva feina domèstica, enllustrar les botes del Comte amb una camussa.
El muntatge dirigit per Carol López té una mirada des dels ulls d'avui que el converteix en un Strindberg que sembla acabat d'escriure. Hi ajuda la concepció escenogràfica. Els espectadors arriben a la sala quan els tres intèrprets ja són a l'escenari, a la cuina, i es vesteixen per a la representació i els seus papers.
A més, hi ha un fosc que no vol ser tant fosc com aparenta sinó un terrabastall a càrrec dels mateixos intèrprets que preparen la segona part de l'obra en la qual el daltabaix dels atuells de cuina acaben simbolitzant també el daltabaix personal que s'esdevindrà en els personatges de l'obra i, especialment, en la senyoreta Júlia.
I encara un últim mèrit: els intèrprets s'han acostat als seus personatges amb un tacte especial, fent-se'ls seus amb intimitat, sense sobrecarregar cap dels moments més durs, situant l'acció en una mena de conversa de cafè que ben bé es podria tenir, sense canviar gairebé res, en un apartament llogat de tres amics sense hipoteca, sense nòmina fixa i amb el desig d'un més enllà que difícilment és al seu abast.



«Tempesta de neu», de Manuel Veiga. Direcció de Manuel Dueso. Intèrprets: Cristina Dilla, Mariona Ribas i Samuel Quiles. Barcelona, Sala Muntaner, 16 març 2003.


Les actrius Mariona Ribas i Cristina Dilla tenen un cara a cara amb l'obra 'Tempesta de neu', de Manuel Veiga, que Manuel Dueso ha dirigit a la sala Muntaner, després haver guanyat ja fa vuit anys el premi SGAE. L'obra, que es mou entre la sorpresa i la intriga, transcorre la nit de Cap d'Any, en un cafè de l'Empordà, del 1965. Però també la nit de Cap d'Any, al mateix cafè, vint anys després.
L'aparició d'una dona al cafè del poble, solitari, a tocar de la nit, desencadena una història que desvela què passarà aquella mateixa nit en el triangle de la noia treballadora, la noia de casa bona, i el promès de la primera.
El temps s'ha aturat. I l'obra transcorre en un temps mort. Un temps mort que és també el temps d'una època de canvis i que l'autor marca amb petites referències musicals, històriques, socials i polítiques. Els Beatles de la Monumental, el lifting i la cirurgia corporal com a metàfora de la cirurgia social, la televisió en colors, la Yenka, el Madison, el Quando, el turisme de la costa, Londres, el boom del benestar... L'espectador, doncs, fa un viatge en el túnel del temps que va del 1965 al 1985.
Obra d'infidelitat, de desengany, de reconciliació. Obra de guanyadors i de perdedors. De guanyadora i de perdedora, més aviat. Però tots els trumfos poden canviar en un moment donat.
Ambientada escenogràficament en un antic cafè dels anys seixanta, que ha capgirat la platea de la sala Muntaner amb un encertat aprofitament de tots els seus recursos, hi ha també un element lingüístic remarcable que fa que la noia del cafè (Mariona Ribas) utilitzi trets del dialecte empordanès, que a hores d'ara ja es pot considerar gairebé desaparegut.
L'obra progressa en atracció, una mica lentament durant la primera mitja hora, i guanya tot l'interès a partir d'aquest moment. Forçar el pedal del primer tram no li faria cap mal, si aconseguís escurçar un quart i situar els dos personatges (les dues amigues que es troben en el punt del temps mort de ficció) en el moll de l'acció que, en el moment que es comença a entreveure quin és, ja no deixa de petja l'espectador fins al final.
Manuel Dueso ha elaborat un bon treball d'actrius, perquè l'únic actor (Samuel Quiles) fa una aparició fugaç i gairebé no manté cap diàleg. A la ingenuïtat de la noia del cafè (Mariona Ribas) calia oposar el paper de dona de món i a la vegada de dona fracassada de la noia de casa bona (Cristina Dilla).
I el resultat d'aquesta 'Tempesta de neu' no tan sols és creïble sinó que resol el duel entre les dues dones amb un final gairebé de fair-play on el melodrama de la trama es fon com la neu per convertir-se en una mena de retrat en sèpia d'una història que, en el fons, és també la història de tots.



«El sueño de un hombre ridículo», de Fiodor Dostoievski. Versió de J.S.Aostfjord & Ricardo Moya. Direcció de Mario Gas i Ricardo Moya. Il.luminació de Mario Gas. Intèrpret: Ricardo Moya. Barcelona, Sala Muntaner, 12 gener 2003.


La sala Muntaner ha recuperat un d'aquells espectacles que vénen del Festival Grec i que haurien quedat en el buit sense aquesta segona opció. 'El sueño de un hombre ridículo' es va estrenar al Círcol Maldà el juliol passat, en producció de qui regia aquell espai, Montse Majench. Dirigit per Mario Gas, és un conte de Fiodor Dostoievski que Ricardo Moya explica a l'auditori i que l'auditori rep amb expectació, com si allò que escolta fos la veu d'una història amb la qual connecta de seguida tot i que li arribi de lluny: "Saben, des de molt petit, jo ja sabia que era un home ridícul..."
És la força de la faula que sobrepassa les barreres de tots els temps. I aquesta faula ha trobat un intèrpret que la matisa, la modela, la dibuixa, la il.lustra amb la veu, amb la mirada, i amb la complicitat de qui l'escolta.
Fiodor Dostoievski podria ser l'excusa per trobar un motiu a l'interès que ha promogut aquesta representació de 'El sueño de un hombre ridículo'. Però no és només això. És la conjunció d'un text que esgarrapa l'essència de cadascú i un actor que es fusiona amb allò que el text explica.
Tot plegat explica també que un monòleg ompli en plena temporada de rebaixes al carrer, competint amb grans muntatges en altres sales, i es vegi obligat a prorrogar més d'enllà de la fita que s'havia marcat com a improrrogable.
I és que els autèntics espectadors de teatre, que busquen amb lupa que els diguin alguna cosa que els faci remoure per dins, esperen impacients que es produeixin de tant en tant moments d'autèntica màgia.
Un intèrpret excel.lent, una direcció consistent, un text que flueix empès per la seva pròpia força, un teló tancat i una explicació impecable a peu de sala. Ah, i amb una ampolla d'aigua de litre i mig a coll, que és simple suport de l'actor, i una gorra amb visera al clatell com un trapella de barri per somniar millor.



«Traïció», de Harold Pinter. Traducció d'Ernest Riera. Direcció, escenografia i il.luminació de Xavier Albertí. Intèrprets: Lina Lambert, Jordi Collet, Pep Tosar i Jordi Ballester. Barcelona, Sala Muntaner, 14 desembre 2002.



Harold Pinter és, en el fons, el pare d'una manera d'explicar històries a l'escena. L'estructura dels seus diàlegs corre el risc de tapar el fons de les obres, que compten gairebé sempre amb parelles que es fan, que es desmunten, que es retroben, que refan el seu passat i que reconstrueixen el seu present ni que hi hagi el perill de l'esfondrament del futur.
'Traïció', a la sala Muntaner, és una d'aquestea obres de Harold Pinter que més bé reflecteixen algunes de les obsessions de l'autor. I com si Pinter tingués una actriu que s'ha convertit en la imatge de les dones de la seva dramatúrgia, Lina Lambert s'eleva en la conductora d'una trama que recula en els anys des del 1977 al 1968, amb absolut domini de la situació.
Xavier Albertí ha dirigit aquesta 'Traïció' deixant lliscar suaument el text que li marcava Harold Pinter. I s'ha preocupat, això sí, de deixar ben clar als espectadors l'any en què se situa cada escena. Una mena de calendari de paret gegant, que fa de teló de fons, serveix per anar fent aquests canvis i per anar transcorrent el temps enrere, al mateix ritme de qui estripa fulls cada matí per posar el dia a l'hora, però a l'inrevés.
I el secret de Harold Pinter és el d'insinuar tot el que vol explicar sense dir gairebé res. Un secret d'ingredients aparentment fàcils, però que necessiten una mà mestra perquè no es fonguin en boca dels seus herois. Afortunadament, la 'Traïció' de Harold Pinter i Xavier Albertí, juntament amb Pep Tosar i Jordi Collet, enforteixen el que proposa l'autor i l'obra, que s'instal.la en una època que sembla ahir, però que ja és del segle passat, i que recobra una vivesa d'avui mateix perquè esmicola sentiments i utilitza el recurs de la traïció, que dóna raó al títol, un dels recursos que des que el món és món no ha deixat d'existir, fins a l'extrem que un es pregunta si el misteri de la creació, que tant obsessiona la humanitat, no acaba sent fruit d'una simple i vulgar traïció de dos despenjats com els que pinta Harold Pinter en les seves faules teatrals.



«El mirlo metálico y otras historias de sombrero y maletín», d'Ernesto Collado i Alfonso Villalonga. Guitarres: Lluís Alsina. Trompeta: Benet Palet. Llumi so: Carles Rigual. Escenografia: Jordà Ferré i Albert Gay. Barcelona, Sala Muntaner, 6 novembre 2002.



Primer el Teatre Malic i ara la Sala Muntaner han presentat un d'aquests espectacles sense classificació possible. 'El mirlo metálico', un títol que s'acompanya de l'afegit "y otras historias de sombrero y maletón". Aquest és un espectacle que neix dels mateixos intèrprets, que es va fent a poc a poc, que té regust de moltes hores de parlar-ne i que, al final, dóna com a resultat un argument rodó.
¿Què volen fer Ernesto Collado i Alfonso Villalonga amb 'El mirlo metálico'? ¿Explicar una història? ¿Passar una estona parlant amb el públic? ¿Posar música al text i a veure com sona? De tot una mica.
Diria que 'El mirlo metálico' s'acull més a la segona part del títol, i que el que es va traient de la màniga són aquelles petites històries de barret i de maleta que formen part de l'imaginari del rodamon, del clown de pista de circ, del mestre de cerimònies del petit cabaret, del solitari que té multitud d'històries per explicar perquè no ha parlat amb gaire gent.
Aquesta és un espectacle de barraca. De plaça de barri. De taverna. De temps de quan explicar i escoltar històries no volia dir explicar i escoltar sempre les mateixes històries comprimides en una petita pantalla entre blocs de publicitat. Aquest és un espectacle amb vocació de girar el món i tornar al Born. I mai més ben dit. Tot i que la sala origen de l'espectacle, entre les pedres del Born, ha decidit fer punt i a part.



«(Per)versions», de Martinabàs i Quim Vinyas. Companyia Puotes. Intèrprets: Jordi Coromina, Noël Olivé i Àngel Cerdanya (El Sueco). Direcció de Pep Cruz. Barcelona, Sala Muntaner, 28 de setembre 2002.


Si un està una mica saturat de l'Any Verdaguer, posem per cas, o si algú es vol revenjar d'una experiència frustrant de la seva etapa de batxillerat amb els poetes catalans, o si simplement vol comprovar com el món dels filòlegs és, a vegades, tan trempat com el dels arqueòlegs o els dels metges, més versionats en cinema i televisió aneu a saber per què que no pas els filòlegs, l'espectacle es diu '(Per)versions' i el presenta la companyia Puotes, tal com sona, a la sala Muntaner.
Basat en el llibre del mateix títol, '(Per)versions', dirigit per Pep Cruz, regira els budells de la patum poètica catalana i ho fa amb una entretinguda, aguda i pervertida manipulació de textos des d'Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi, a Maragall, Verdaguer, Riba i tutti quanti. La clau del muntatge és jugar amb la ironia del llenguatge i, gairebé imprescidible, jugar també amb les poques o moltes referències que els espectadors puguin tenir dels autors escollits i dels poemes triats.
No hi ha més bon resultat de transgressió del llenguatge que fer dir amb altres paraules allò que tothom sap que volen dir una altra cosa. I evidentment, canviar un fragment de l'Atlàntida per versos eròtics, o un d'Espriu, o un de Riba per crits a la disbauxa eròtica, provoca una saludable reacció en els espectadors.
El muntatge no aconseguiria del tot el seu objectiu si a l'escena no es creés, és clar, un lligam entre els tres personatges i no fos presentat com una taula rodona d'un congrés d'experts, ells i el públic, i no mantingués, sobretot, el fil eròtic de debò entre la vida real de la professora, el cap de departament d'universitat i el poeta convidat. Un divertiment poètic recomanable per a tots els gustos.



«Música maestro», de Los Excéntricos. Intèrprets: Marceline Kahn, Josep Ventura i Didier Armbruster. Vestuari: Iolanda Estellé. Il.luminació: Manu Martínez. Direcció: Los Excéntricos. Barcelona, Sala Muntaner, 28 de setembre 2002.



Amb 'Música maestro', els tres integrants de la companyia Los Escéntricos, a la sala Muntaner, ofereixen un espectacle de circ de cambra que garanteix la sorpresa en cadascun dels seus números perquè el que fan els personatges del muntatge és aprofitar algunes de les referències dels números clàssics per donar-los el tomb en un moment donat. Es fan dir Los Excéntricos i no és estrany perquè el fil argumental del seu espectacle es l'excentricitat amb una debilitat pels membres del cos: els cabells, el cap, els peus, les mans...
'Música maestro' ho és tot menys música. És un intent de fer música si els avatars no ho compliquessin tot. La parella de clowns i ella, la pallassa, formen un trio esplèndid que regalen al públic durant una hora una sèrie de números que formen un programa complet de petites atraccions.
El més important d'espectacles com aquest és la seva capacitat d'arribar a tota mena de públics, sobretot si aquests hi asisteixen barrejats. Comprovar la connexió que aconsegueixen amb un infant de quatre o cinc anys o la rialla inaturable que provoquen en un espectador ja madur.
El llenguatge de Los Excéntricos és el llenguatge universal de la pista que posa en situació límit personatges que sobrepassen la capacitat de la realitat i la ficció. I tot plegat sense gairebé diàleg. En tot cas, amb un diàleg de poques paraules, inconnexes, que serveixen només de lligam de les accions.
Los Excéntricos fan amb 'Música maestro' una entranyable reconciliació amb les arts del cafè-concert.



«Mort a Venècia», de Thomas Mann. Adaptació coreogràfica lliure de Mingo Ràfols i Víctor Rodrigo sobre la novel.la homònima. Direcció escènica: Mingo Ràfols. Coreografia: Víctor Rodrigo. Música original: Dani Espasa. Ballarins: Duviel Agredo, Marta Bayarri, Marta Bou, Janine Dahl, Ramon Gisbert, Neus Merlos, Víctor Rodrigo i David Soro.



El ressò d'una obra clàssica com 'Mort a Venècia', de Thomas Mann, hauria de ser un ham sense cap dubte. La proposta és a la sala Muntaner i en una excepció de la seva línia programàtica. Es tracta d'un espectacle de dansa que han adaptat Mingo Ràfols i Víctor Rodrigo. Els dos han intentat de traspassar el fons literari de Thomas Mann al llenguatge coreogràfic. Feina no gens fàcil i, no cal amagar-ho, perillosa. Sobretot perquè 'Mort a Venècia' és d'aquells muntatges que s'acompanyen de la força d'una pel.lícula de Visconti.
Per tant, els espectadors han de fer un esforç d'adaptació. La versió de 'Mort a Venècia' de la sala Muntaner ni és la transcripció fidel de la novel.la ni la recreació de la pel.lícula. Ara bé, sí que els elements literaris i els elements cinematogràfics hi pul.lulen per transmetre la principal intenció dels seus creadors: l'artista en crisi i la recerca de la bellesa.
Dos elements que queden identificats amb els dos personatges protagonistes de 'Mort a Venècia', el doctor i el jove Tadzio. Segurament que els moviments d'aquests dos personatges són els que arriben més fàcilment a l'espectador. La companyia compta amb un grup de ballarins que conformen el rerefons del muntatge. Té una música original de Dani Espasa, a base d'una barreja d'afrocubà, musical americà, soul, jazz-rock, modern jazz, i un complement d'imatges projectades que faciliten l'ambient que l'escenari en viu no permet com ho permet el cinema. Per a uns, vulgueu o no, de fons, Thomas Mann. Per a altres, de fons Luchino Visconti. Dos monstres tan respectables que van posar un llistó molt alt a qualsevol altra proposta que aparegués darrere seu.



«Addictes a la xocolata», de Philippe Blasband. Traducció de Francesc Lucchetti. Direcció de Lurdes Barba. Actrius: Mercè Anglès, Anna Güell, Judit Luchetti i Fina Rius.



Des de fa unes setmanes, s'emet un anunci per televisió en el qual una adolescent, amb actitud de fer-ne alguna d'amagat, es cruspeix sense límit una presa de xocolata. La xocolata com a joia prohibida. És l'altra cara de l'obra 'Addictes a la xocolata', de Philippe Blasband, que sota la direcció de Lurdes Barba es presenta a la sala Muntaner amb quatre intèrprets: Mercè Anglès, Anna Güell, Judit Luchetti i Fina Rius.
La trama és perfecta. Un consultori de terapeuta, que interpreta Anna Güell, serveix per intentar de fer buidar el pap a les tres pacients que tenen una addicció comuna: la xocolata.
I mentre la primera part serveix per conèixer les característiques de cada personatge, terapeuta inclosa, la segona part capgira totalment els papers i la presumpta addicció té un rerefons més complicat, terapeuta inclosa novament.
'Addictes a la xocolata' és una obra que no només juga amb l'ambigüitat del títol sinó que juga també amb l'ambigüitat de la mateixa història. ¿Qui és més addicta? ¿La que ha de posar el remei de l'addicció o les que se n'han de desfer? ¿Qui ha de desenganxar qui?
I aquest estira-i-arronsa és l'exercici que l'autor demana també a l'espectador, que s'ha d'anar fent el retrat robot de cada personatge i el retrat robot de conjunt. Una obra que comença en clau de comèdia i que té un desenllaç de tragicomèdia.
La resposta més esperada no arriba: ¿La xocolata engreixa? ¿Qui en vol una presa com l'adolescent de l'anunci de televisió? ¿Si la publicitat diu que hi ha plaers a la vida als quals no es pot renunciar, qui gosa descontradir la publicitat que és l'escola de la vida? 'Addictes a la xocolata' a la sala Muntaner.



«Larra, el pobrecito hablador», de Mariano José de Larra. Text de les cançons: Manuel Bretón de los Herreros. Dramatúrgia i direcció: Frederic Roda. Música i cançons: Lluís Carmona. Intèrprets: Dani Pérez, Alberto Lozano i Paqui Iglésias. Companyia Knuk Teatre.



'El pobrecito hablador' era el nom d'una de les revistes que escrivia el periodista Mariano José de Larra, de qui ara es commemoren 175 anys de la seva mort. Coincidint amb aquesta efemèride, la companyia Knuk Teatre ha presentat a la Sala Muntaner, sota la direcció de Frederic Roda, la dramatització de quatre articles periodístics sota el títol: 'Larra, el pobrecito hablador'. El muntatge té tres intèrprets: Paqui Iglésias, Alberto Lozano i Dani Pérez, aquest últim conegut també com 'El loco de la calle', gràcies a un altre espectacle que presenta en solitari al Teatre Malic.
'Larra, el pobrecito hablador', a la sala Muntaner, és un espectacle d'humor provinent de l'època del Romanticisme que se situa en els antecedents de l'humor que la societat del segle XXI necessita per sobreviure.
I l'espectacle de la sala Muntaner s'encarrega que el llenguatge d'un segle i mig enrera arribi als espectadors d'avui amb la naturalitat com si hagués acabat de ser escrit ara mateix sense amagar l'època de les quatre històries: la del jove que vol ser còmic perquè no sap fer res; la del típic gag sobre "torni vostè demà"; la que parla del casori a empentes; i la que aprofundeix en el castellà de pura sang.
Espectacle costumista, que la direcció condueix hàbilment perquè no descarrili i que té com a acompanyament la musicació de poemes de Manuel Breton de los Herreros que l'actriu del grup ofereix d'intermedi entre número i número, com un petit regal.



«Matem els homes». Text i direcció de Manuel Dueso. Intèrprets: Àngela Jové, Carme Gonzàlez, Francesca Piñón i Montse Germán. Vestuari de Maria Araujo. Escenografia i il.luminació de Xavier Garcia.



Manuel Dueso ha presentat a la sala Muntaner l'obra 'Matem els homes', com a autor i director. Quatre actrius: Àngela Jové, Carme Gonzàlez, Francesca Piñón i Montse Germán interpreten els quatre papers d'Alina, Berna, Clàvia i Dúlia, quatre dones que inicien una mena de monòlegs intercalats, interromputs per elles mateixes, i que serveixen per anar desllorigant el seu passat i els seus motius confessables que facin honor al títol: 'Matem els homes'.
Una primera lectura podria donar a entendre que l'obra de Manuel Dueso justifica la venjança. Però no és només això ni és així. Manuel Dueso hauria pogut fer quatre obres separades, amb quatre protagonistes, quatre monòlegs, i cadascun d'ells hauria donat un argument per seguir amb interès.
Però Manuel Dueso prefereix trencar la rutina del monòleg i fabricar una mena de puzzle de la paraula que es va bellugant i resituant, capgirant, posant de cap per amunt i de cap per avall, fins que aconsegueix formar el quadre perfecte, el quatre per quatre de les quatre històries i els motius que han fet que cadascun dels personatges s'hagi presentat amb les seves alteracions, les seves manies, les seves obsessions i els seus capritxs.
'Matem els homes', un imperatiu que serveix per parlar en passat d'allò que s'amaga darrera de cadascuna de les protagonistes d'aquesta obra de Manuel Dueso, a la sala Muntaner.



«Sol, poniol, 2 tallats i un curt de cafè amb sacarina». Coreografia de Víctor Rodrigo. Composició, lletres i direcció musical de Xavier Mestres. Disseny de llums i so d'Alfonso Granero, Jordi Rebarter i Jordi Ballbé. Intèrprets: Marta Bayarri, Luciana Cilento, Mireia Portas, Joan M. Segura, Mireia Villanueva.



'Sol, poniol, 2 tallats i un curt de cafè amb sacarina'. Allò que va començar sent una comanda rutinària de cafè s'ha convertit en el títol d'un espectacle amarat de frescor i que sembla que estigui fet a mida, sobretot,per a gent de la professió teatral, però també per a aquells que s'hi volen dedicar, per conèixer què els espera.
'Sol, poniol, etcètera, etcètera...' és com una mena de manual de l'ofici de l'actor multiús. El càsting és el tema de fons. I la companyia De Sobte l'ha explotat al màxim. L'espectacle es va estrenar a la Sala Artenbrut fa tres anys, però la nova presentació a la Sala Muntaner té algunes modificacions que hi han fet els cinc intèrprets: Marta Bayarri, Luciana Cilento, Mireia Portas, Mireia Villanueva i Joan Maria Segura, cinc intèrprets que van formar grup després del musical 'West Side Story'.
Interpretació, doncs, ironia, música, imitació, ball, cant, i sobretot a 'Sol, poniol, 2 tallats i un curt de cafè amb sacarina', un espectacle de caps de setmana i d'entrada la nit, a la sala Muntaner, amb el rerefons d'una vella amistat generada en dies i dies de treball conjunt, de moure's a l'escenari i de no voler trencar la relació un cop acabat l'espectacle.
Un espectacle festiu on cadascun dels cinc integrants de la companyia hi aporta la seva part proporcional. Una part proporcional que acaba fent un bon conjunt a la Sala Muntaner i que obté un resultat que l'espectador no pot fer altra cosa que agrair.



«Francament Frank», de Joan Bentallé i Joan Busquets. Direcció de Joan Busquets. Interpretació de Joan Bentallé. Escenografia de Kike Ferragut.



Joan Bentallé s'ha llençat al teatre en solitari i s'ha afegit així al risc que això representa. Ha presentat 'Francament Frank' a la sala Muntaner, un espectacle d'humor dirigit per Joan Busquets.
La presentació de Joan Bentallé deixa ben clar que darrera hi ha un actor amb capacitat de fer tots els papers de l'auca.
Per tant, si 'Francament Frank' treballés una mica més el seu guió, aconseguiria un espectacle rodó perquè les possibilitats de l'intèrpret hi són.
El protagonista del monòleg aparenta ser un empleat d'una sala teatral que es troba amb el públic abans de començar l'espectacle. Això li dóna joc per donar sortida a les seves possibilitats d'expressió, acostumat a viure sempre darrera de l'escenari.
Frank passa del fracàs aparent a la pàtina humana del personatge. Va de menys a més i es va engrandint, transformant, redibuixant i acabant cedint als timbres que anuncien la tornada als orígens com si hagués estat un breu somni d'una hora escassa.
La Sala Muntaner ha estat una plataforma d'actors i actrius en solitari. És probablement una de les moltes funcions que pot tenir una sala alternativa en un moment que l'oferta actoral i de qualitat supera les possibilitats de trobar companyia i espectacle.
D'aquí surten espectacles fets a mida com el que Joan Bentallé presenta a la Sala Muntaner amb aquest 'Francament Frank'.



«Más extraño que el paraíso», de Xavier Albertí. Textos de Jaime Gil de Biedma i Lluïsa Cunillé. Direcció de Xavier Albertí. Amb Isabel Cabós, Manuel Carles Lillo, Jordi Collet, Lina Lambert, Alícia Pérez i Xavier Albertí.



Xavier Albertí va preparar per al Festival Grec un espectacle basat en textos de Jaime Gil de Biedma i Lluïsa Cunillé que ara ha tornat a la Sala Muntaner.
Es podria parlar de cafè-concert perquè es basa majoritàriament en textos poètics. Però Xavier Albertí i els intèrprets de l'espectacle el converteixen en un joc narratiu que va entrellaçant personatges i allò que els mou a parlar.
La clau d'aquest muntatge de Xavier Albertí és haver fugit del recital poètic i convertir els poemes de Gil de Biedma en un fil narratiu que va trenant un argument de personatges anònims, d'històries quotidianes, de pensaments i de fet imaginats.
Isabel Cabós, Manuel Carlos Lillo, Jordi Collet, Lina Lambert, Alícia Pérez i el mateix Xavier Albertí, completen el quadre.
És Xavier Albertí qui, en el seu paper de director i dramaturg, s'hi deixa anar més. Com si hagués fet el muntatge com una vàlvula d'escapament de la seva vena irònica, entre la música i la paraula contundent.
Más extraño que el paraíso, es diu l'espectacle. D'estrany no en té res. I tampoc no es pot dir que l'ambient teatral d'aquest moment sigui el paradís. En tot cas és un espectacle ple de sensibilitat, amb una dramatúrgia calculada, uns moviments escènics que semblen planejats al mil.límetre i una il.luminació que completen aquesta nova oferta de la sala Muntaner.



«A mi... no m'afecta», de Susana Egea. Direcció de Núria Rodríguez. Amb Susana Egea.



'A mi... no m'afecta', diu l'actriu Susana Egea, a la sala Muntaner. Però sí que l'afecta. Perquè el seu monòleg, del qual és també autora, és una de les aportacions més interessants dels últims anys de teatre en solitari i d'autora nova que, a més, autointerpreta la seva obra. En tenim precedents en actors. Un de llunyà i clàssic: Capri; un altre d'encara en semiactiu: Gila; i un o dos més en plena efervescència: Pepe Rubianes i Carles Flavià. Com en el món dels pallassos, la sala Muntaner va fer aparèixer Pepa Plana, la pallassa. I ara acaba de fer aparèixer l'actriu en solitari que no té cap altra pretensió que explicar les quotidianitats de la vida, de la seva vida, de la vida de la gran majoria dels espectadors.
Aquesta senzillesa de 55 minuts és la clau de l'espectacle 'A mi... no m'afecta', de Susana Egea. La dirigeix Núria Rodríguez i les dues han fet un tàndem que no fa sinó deixar satisfets la majoria de públic de la sala, amb aquella satisfacció plaent que els espectadors de cinema abandonen una sala de quan encara passen els títols de crèdit i la música final.
Susanna Egea fa un repàas al passat, al present i, poc o molt, al futur. Per això el seu monòleg té lloc en un compartiment de tren, en una d'aquelles aturades tècniques. Un recurs dramatúrgic que li serveix per arrencar el monòleg quan el tren s'atura i per aturar el monòleg quan el tren torna a arrencar. Entremig, les ingenuïtats, les evidències, les ridiculeses, les ironies de la societat han transcorregut suaument i sense adonar-se'n. La traça de Susana Egea és a la Sala Muntaner.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page