ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[La Seca - Espai Brossa]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
98.4 FM Àrea Osona
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

Segueix a @andreusotorra

«Contra l'amor», d'Esteve Soler. Intèrprets: Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos. Espai escènic: Alfonso Ferri. Il·luminació: Xavi Salavert. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Coproducció: Centre Arts Escèniques Terrassa (CAET), La Seca Espai Brossa i companyia La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 abril 2013.

El dramaturg Esteve Soler (Barcelona, 1976) és gairebé desconegut pel gran públic a casa seva. En canvi, la seva trilogia 'Contra...' ha estat fins ara traduïda a nou idiomes (alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, romanès i txec) i té en marxa divuit produccions diferents arreu del món. Bon senyal. Com més ignorància local, més difusió internacional.

Això no vol dir que l'espina no es quedi clavada perquè el mateix autor, i els que ho sabem també, no deu acabar d'entendre perquè les seves tres obres, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l'amor' funcionen millor a fora que no pas entre els seus coetanis. Esclar que cal tenir en compte que la cosa comença perquè Esteve Soler és escollit el 2007 entre gairebé 650 autors en el Festival Theatertreffen d'Alemanya amb 'Contra el progrés' i que la lectura d'aquesta obra el va llançar a l'èxit europeu.

La mala ratxa local es pot trencar aquesta temporada perquè, després d'haver-ne fet una marató amb avituallament integrat en alguns escenaris catalans com Terrassa i Mataró, ara, La Seca Espai Brossa, en ple Born, es prepara per oferir l'oportunitat de veure la trilogia íntegra en un sol dia (21 abril, 5 maig, 12 maig). Tres peces de setanta minuts, amb vint minuts d'intermedi cadascuna. En conjunt, doncs, des de les 17:00 h a les 22:00 h, aproximadament. Però, per als que hagin vist les dues primeres obres del conjunt, la tercera, 'Contra l'amor', fa temporada en solitari a La Seca, amb el mateix repartiment i la mateixa direcció que també intervenia a 'Contra la democràcia'.

¿Per què el públic català és reticent al llenguatge teatral d'Esteve Soler? ¿Potser perquè les tres obres recuperen gèneres que semblen oblidats o marginals o allò que en deien també parateatrals? Esteve Soler barreja el surrealisme, el burlesque i el Grand Guignol. Però sobretot no fuig de la comèdia contemporània, no pas per relaxar-s'hi i caure en la telecomèdia, sinó per reflexionar-hi, donar-li el tomb i, amb un regust amarg, passant per la tragicomèdia, reflectir el desconcert d'una generació que s'ha trobat entrampada en el primer quart de segle XXI i que la deshumanitza i la mecanitza fins a límits impensables fa només una dècada.

És, en aquest sentit, una obra jove, fresca, lúcida, lligada a la generació de la nova dramatúrgia catalana, però amb un registre i un color que la fa singular, especial, estranya i entranyable a la vegada. 'Contra l'amor', per exemple, s'ha estrenat abans a Atenes i a Ginebra que no pas a Barcelona. Només aquesta circumstància ja té un toc de surrealisme.

A 'Contra el progrés', la primera obra, Esteve Soler qüestionava els avenços en la vida quotidiana, en la feina, en la producció i en les relacions socials amb un dubte sobre si eren beneficiosos per a la humanitat. A 'Contra la democràcia', la segona obra, l'autor s'avançava als moviments socials que han sorgit en els últims dos o tres anys, el 15M, els Indignats, els Afectats per les preferents i les hipoteques... i es qüestionava el paper de les democràcies actuals. A 'Contra l'amor', la tercera peça actual de La Seca Espai Brossa, converteix les persones en objectes de consum material amb les emocions com una cartera de valors en una Borsa que s'enfonsa.

'Contra l'amor' té tots els ingredients indispensables per seduir els espectadors. Una posada en escena austera, però rica en llum i color, cortinatges vermells de cafè-concert, i amb un attrezzo gairebé únic: un sofà que es fa i es desfà. Quatre intèrprets —dos homes i dues dones—, intermedis musicals de peces de tots els temps, amb lletres en sobretitulat inclòs, i set peces breus que fan entrar els espectadors en un món irreal: la representació de guignol —sempre de carn i os— sobre un clàssic popular de terror en què l'enamorat ha de lliurar a l'estimada el cor sanguinolent arrencat de la seva mare; l'hotel on la parella casats de nou arriba i la núvia es trenca en mil bocins; la parella de cosmonautes amb escafandres blancs que viu de la nostàlgia del passat; la parella jove que alimenta l'amor convencional a base de ració de píndoles estimulants; la dona que porta enganxat l'ex a dins del cos —el relat més tintat de terror psicològic—, la parella que recita la tirallonga de "no m'agrada..." i passa revista als estralls d'una vida rutinària, com si fos una antítesi dels ingenus "m'agrada" de les xarxes socials; l'actor porno que confessa la seva vocació per aprofitar-se sexualment de les parelles... Tot plegat, un retaule de bona interpretació que obre la gana escènica i que empeny a tastar el menú complet de la trilogia.

«La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013.

L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart.

La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta.

Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d'apicultor —o qui sap si és un vestit protector d'inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s'ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.

Dei Furbi i la dramaturga i directora Gemma Beltran han buscat que la seva mirada a 'La flauta màgica' sigui no només ajustada de temps —una hora i quart màxim— sinó que també reuneixi registres diversos, que la fan apta per a tots els públics, sense passar per alt algunes picades d'ullet humorístiques sobre segons quines escenes, com la de les tres criatures curtes de cames, potser tal com les hauria volgut el trapella de Wolfgang Amadeus Mozart quan la va crear el 1791, uns mesos abans de la seva mort.

Per aconseguir un bon resultat, la companyia Dei Furbi recupera alguns intèrprets que ja han treballat en espectacles anteriors com 'Asufre', 'Homes de Shakespeare', 'L'illa dels esclaus', 'Toca i fuga', 'Divertimento' o 'Scherzo', però també amb col·laborados com David Costa, a la direcció musical, que ha fet una llarga temporada amb l'espectacle 'Operetta', o la incorporació de Joana Estebanell que ve d'espectacles com 'Mar i cel' (Dagoll Dagom), 'La pantera imperial' (Carles Santos) o 'Follies' (Mario Gas), a més de donar el tret de sortida dins de la companyia a la jove Anna Herebia.

El tenor Toni Vinyals representa el personatge de Tamino i té com a parella la soprano Anna Herebia en el paper de Pamina. La soprano Joana Estebanell caracteritza els papers de la Reina de la Nit i el de Papagena que troba parella amb Papageno interpretat pel tenor Marc Pujol. El tenor Robert González és el personatge de Sarastro. I el tenor i baix Marc Vilavella fa principalment el paper de Monostatos.

Un espectacle que, al marge de la seva singular i poètica presentació escènica, reposa absolutament sobre la interpretació a cappella del conjunt, tot i que Toni Vinyals i Joana Estebanell, pels seus papers de Tamino i Reina de la Nit, hi tenen moments en solitari essencials, i en una línia dramatúrgica que, sense sortir de la trama bàsica de 'La flauta màgica' que es mou entre la ingenuïtat del conte de fades i l'exercici iniciàtic de la maçoneria, inclou fragments que no són els més habituals en les múltiples versions que s'han fet de l'òpera. Tot en una atmosfera escènica que respira molt de Commedia dell'Arte, cosa gens estranya perquè és una de les especialitats de la directora Gemma Beltran.

«Tan bé que anàvem», de Carles Flavià i Jaume Sisa. Intèrprets: Carles Flavià i Jaume Sisa. Direcció: Pau Miró. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 10 març 2013.

Si un ha seguit poc o molt alguns dels pregons de La Mercè que es pronuncien cada any per obrir la Festa Major de Barcelona recordarà, sens dubte, l'original, musical, poètic i personalíssim pregó amb què va obsequiar el cantant Jaume Sisa als seus conciutadans el 2008. I si, a la cua del segle passat, algú va seguir alguns dels espectacles que va oferir el desaparegut Teatre Malic, recordarà segurament un monòleg de tall personal i beguda alcohòlica que hi va representar Carles Flavià, a finals del 1998, faceta d'actor i monologuista que ha repetit després en diferents teatres de Barcelona.

Esmento aquestes dues referències perquè em sembla que són les dues que més s'assemblen a l'espectacle 'Tan bé que anàvem'. Carles Flavià i Jaume Sisa són dos solitaris de l'escenari. No els busqueu companyia nombrosa. Sembla que només se suportin a ells mateixos i potser ells dos, bons amics, l'un a l'altre des de fa 37 anys... ¿o potser són 35 anys només, matisa en Sisa? La sang no arriba al riu. Un amb el seu passat de capellà, mànager de L'Orquestra Plateria, presentador de televisió i actor. L'altre com a cantautor d'etiqueta galàctic i inspirador i ànima d'un dels primers musicals catalans de Dagoll Dagom, 'La nit de Sant Joan'. Els dos units pel raig llunyà en el temps de la sala Zeleste. Gairebé mig segle.

A la sala petita de La Seca, es presenten tal com són. Sense artificis. Amb naturalitat. Jaume Sisa amb una americana de lluentons i una guitarra. Carles Flavià amb el vestit de mudar (¿o potser el de passejar el gos?). I durant una hora mitja, la fan petar. Parlen del passat, del present, del futur... sota l'excusa de quedar un dia o altre per preparar un espectacle que s'assembla al que ara representen.

Sortosament han tingut l'encert de deixar la nostàlgia de banda. I també s'han espolsat l'anarquisme escènic del damunt. El guió, doncs, flueix controlat, condensat i, amb el pas de les representacions, diria que fins i tot una mica escurçat. Dues cadires senzilles i prou. I la feina de Pau Miró, a la direcció, esclar.

Jaume Sisa, de tant en tant, enfila amb la guitarra, però amb posat de tímid no gosa interpretar cap de les seves lletres sinó que fa una tria de velles llegendes que no moriran mai. De la memòria personal, n'han fet història: com Flavià es fa capellà i s'hi manté disset anys; com Jaume Sisa fa de viatjant de comerç ajudant del seu pare venent aixetes i material de ferreteria; de com Flavià coneix el pare Manel; de com Jaume Sisa descobreix Bob Dylan; de com Flavià s'extasia passejant el seu gos de tota la vida pel barri, va a buscar el diari i compra el pa; de com Jaume Sisa s'embadaleix davant el bombo de la màquina de rentar; de com Flavià veu la vida a la Boqueria; de com Jaume Sisa s'encaterina amb l'ordre de les prestatgeries del supermercat; de com els dos tenen la temptació de segellar la seva amistat amb un matrimoni de conveniència entre els dos, però sense sexe perquè no són homosexuals i, amb aquest acudit, donen el toc de gràcia a tota la conversa teatral que mantenen. De propina, el popular 'Torero', de Renato Carosone, que, ara sí, els més nostàlgics d'entre el públic, coregen.

«Somni», de Mercè Vila Godoy. Versió lliure de 'Somni d'una nit d'estiu', de William Shakespeare. Intèrprets: Neus Bernaus, Isak Férriz, Alba Florejachs, Òscar Muñoz, Jose Pérez i Alba Pujol. Espai escènic: José Novoa. So: Dani Nel·lo. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Vestuari: Laura García. Màscara: Sílvia Delagneau. Moviment: Maribel Martínez. Ajudant direcció: José Novoa. Direcció: Mercè Vila Godoy. Companyia La Banda. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 10 febrer 2013.

Una hora justa. Pim, pam i cap a casa. Amb la mel a la boca, esclar. I amb ganes de demanar-ne més. Però la brevetat no serà cap obstacle perquè l'espectacle tingui una llarga vida. Un preveu que serà d'aquells muntatges que es reposarà i es reposarà i que fins i tot trepitjarà escenaris diversos que se'l sortejaran en subhasta.

El muntatge 'Somnis' —un servidor l'hauria titulat més aviat amb una de les citacions que tanquen l'espectacle i que diu: "Casa meva és la teva olor"— té tots els ingredients perquè sobrevisqui a la crisi. S'empara en el clàssic 'Somni d'una nit d'estiu', de William Shakespeare, d'acord, però, francament, el millor que pot fer l'espectador és oblidar-se'n perquè no hi ha dubte que l'autora Mercè Vila Godoy ha fet una obra original contemporània que no necessita coixins externs.

El projecte, a més, va néixer amb el suport del finançament del portal digital Verkami que, abans de termini, va superar l'import previst de llançament de 4.000 euros fins a 4.670 euros. I la que va ser directora d'un dels èxits sonats de les últimes temporades, 'L'any que ve serà millor', ha tornat amb alguns, bé, més aviat algunes de les actrius d'aquell espectacle com les multisciplinars Alba Florejachs i Neus Bernaus, a les quals s'ha afegit ara una altra multiregistre com Alba Pujol, al costat de tres actors: Isak Férriz, Òscar Muñoz i Jose Pérez.

Tots ells són noms habituals dels últims treballs de l'autora i la complicitat salta a la vista, fins al punt que els aires d'improvisació ben treballada i d'aportacions personals semblen evidents. I, a més, exploten al màxim les seves aptituds que no són només actorals sinó també de música i cançó en directe, que per alguna cosa la companyia es diu La Banda.

Tot passa en una sala d'assaig on el grup prepara la posada en escena de la tragèdia 'Piram i Tisbe', un mite que ve de lluny i que ha captivat diverses generacions perquè ja va protagonitzar també una performance de joventut de The Beatles. L'assaig, però, és només una excusa perquè surtin a la llum els conflictes personals que assetgen els sis personatges, tres parelles a l'edat dels dubtes postadolescents marcades per les dificultats del seu temps.

I si aquest és el ganxo, el moll de l'os recau en la interpretació i en l'estructura de l'obra que passa d'una escena a una altra i d'un espai temporal a un altre, endavant i endarrere, sense que hi hagi ni foscos ni pauses ni trencaments en el guió de tal manera que els personatges de Shakespeare de fons es fusionen amb els personatges de Mercè Vila Godoy, que tenen els mateixos noms de fonts reals, i a la vegada amb els personatges de 'Piram i Tisbe'.

Si 'L'any que ve serà millor' va servir per descobrir la capacitat còmica d'Alba Florejachs, aprofitada des d'aleshores en gags d'humor televisiu com 'Polònia', aquí la mateixa actriu es desplega en un ventall de caracteritzacions i vestuari, inclosa la de cantatriu, i també amb la del seu fons dramàtic. Vegi's sinó, com a mostra, la troballa de l'escena en què ella mateixa retreu a Alba Pujol la seva timidesa sentimental i la "mania de les nenes barcelonines" de vestir de "vintage" amb "rebequeta" com si totes fossin unes àvies i de portar roba interior de "mercadillo".

No es queden enrere els altres intèrprets del muntatge i sí que és en certa manera una redescoberta les possibilitats d'Alba Pujol que es destapa aquí també com una actriu capaç de fer brillar els papers més dramàtics en els quals ha treballat fins ara amb els papers seriosament humorístics.

Tant Neus Bernaus com Isak Férriz, Jose Pérez o Òscar Muñoz —aquest últim més conegut per obres de caràcter dramàtic— tenen els seus moments de glòria, portats sovint en uns diàlegs bilingües a l'extrem que no hi fan cap falta però que segurament pretenen fer-los més quotidians, i que convergeixen en un esclat final escenogràfic que beu de la màgia d'un bosc imaginari per tancar-se amb una mena d'epíleg d'emergència en off mitjançant el qual la veu de vés a saber quin personatge —¿potser un Puck de mentida?— posa en antecedents a l'auditori del que ha estat, al cap d'uns anys, l'esdevenidor de cadascun dels sis personatges. Un The End de pel·lícula de gènere indie que, com he dit només començar, deixa els espectadors amb la mel a la boca.

«La tardor barcelonina», de Francesc Pujols. Adaptació de Fèlix Pons. Música de Jordi Busquets. Intèrprets: Fèlix Pons (actor) i Jordi Busquets (músic). Veu en off: Alba Pujol. Escenografia: Paula Maestro i Jordi Rovira. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Paula Maestro i Jordi Rovira. Dibuixos i projeccions: Paula Maestro i Jodi Rovira. Ajudant direcció: Abel Vernet. Direcció: Fèlix Pons. Producció Arscènic Arts Studio amb la col·laboració de la Fundació Francesc Pujols. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 gener 2013.

Espectacle multidisciplinar, però de factura artesanal. Poques sofisticacions multimèdia, doncs. Ben al contrari: pissarres de paper, guixos, pintura negra i vermella, projector d'aula de segle passat —d'abans que s'inventés el Power Point—, retallables en miniatura, ombres xineses, veu i interpretació i música en directe.

Només dos intèrprets: un actor (Fèlix Pons) —que fa la impressió que té bona part de responsabilitat en la creació del projecte perquè és també l'adaptador i el director—, i un músic, només guitarra (Jordi Busquets) que fa també fugaçment d'actor acompanyant. I un espai de cambra que facilitat la complicitat dels espectadors.

Tot plegat per recuperar un text del filòsof, dramaturg i crític d'art, Francesc Pujols de qui es commemora el cinquantenari de la seva mort, un personatge nascut a la Plaça Reial de Barcelona el 1882, que va residir a la Torre de les Hores de Martorell des del 1926, que es va exiliar a Prada després de la guerra civil, que va patir un temps de presó a la Model quan va tornar a Catalunya el 1942 i que, malalt de tubercolosi, va morir a la mateixa Torre de les Hores de Martorell el 1962. El pintor Salvador Dalí el va etiquetar dient que Francesc Pujols era, és i serà l'emperador trajà de la filosofia.

Amb aquest historial, Francesc Pujols ha estat reconegut pel seu esperit irònic i irreverent, crític amb ell mateix i amb el seu poble, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla, però massa avançat al seu temps per obtenir el favor intel·lectual absolut dels seus coetanis. Tot i així, una peça com aquesta, 'La tardor barcelonina', mostra la seva capacitat de ser un precursor del surrealisme, amb un inconvenient: ser català i no ser, per exemple, francès.

'La tardor barcelonina' comença amb una confessió sorprenent: el protagonista crema la masia —adonem-nos encara del terme de l'època, "la masia"— amb la seva estimada a dins. Però el fantasma o el doble de la dona se li apareix quan baixa —tot i que camuflat—a Barcelona i aquesta trobada i la relació amb un vell conegut que el vol seduir porta a una trama de literatura negra on una inofensiva arma blanca —un cúter d'artista— és l'únic símbol material del gènere.

Com poques vegades passa, és gairebé necessari explicar el detall del muntatge perquè el surrealisme, més de cent anys després, demana als espectadors d'avui en dia, que sigui explicat. Una altra cosa és com s'interpreta. I aquesta és la clau de l'atractiu de l'espectacle que recau sobretot en l'actor que ha de ser capaç de transmetre la ficció, l'enjòlit, la passió, l'angoixa i la credibilitat del personatge de 'La tardor barcelonina', cosa que Fèlix Pons aconsegueix amb un monòleg compartit musicalment amb el rocker Jordi Busquets que posa banda sonora de pel·lícula de por a una posada en escena que beu de la performance i que revaloritza escènicament un dramaturg mig oblidat com Francesc Pujols.

«Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012.

Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili.

Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític.

Dit així, podria semblar que 'Ojos verdes' és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com 'Ay, Carmela!' —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, 'Suspiros de España', 'La bien pagá' o la mateixa 'Ojos verdes', entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució.

'Ojos verdes' recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme.

Marc Vilavella va fer el 2007 aquest espectacle com a final de carrera. I el professorat que el va haver de jutjar no ho sé, però el públic li va concedir matrícula d'honor, entre altres coses perquè l'aleshores jove actor es va posar a la pell del personatge —físicament hi té una retirada— i va arribar al cor dels espectadors, tant al dels més grans —que reviuen una època que els va ser esmicolada— com al dels més joves que descobreixen una part del seu passat que per a la gran majoria també els ha estat amagat.

Al voltant de Marc Vilavella, la resta d'intèrprets caricaturitza els personatges de l'època amb moments teatrals plens d'efectisme que, en la seva estrena, van estar en mans de joves actrius i un actor que havien trepitjat ja altres escenaris amb Dagoll Dagom, Comediants o el Teatre Nacional de Catalunya, i que en un espectacle de cambra com 'Ojos verdes' i en un espai reduït com aleshores com el de l'antic Brossa els exigia passar la prova del contacte pell a pell amb els espectadors.

La reposició actual al nou espai de La Seca es produeix després d'una gira que els va portar per diferents ciutats de Catalunya i es va presentar oficialment a la Sala Triángulo de Madrid el juliol de 2010. L’espectacle va obtenir dos premis a l’edició del mateix any dels Premios de Teatro Musical en les categories de Millor Actor de Musical per a Marc Vilavella i Millor Actor de Repartiment per a Albert Mora, a més d’altres tres nominacions com a Millor Musical, Millor Director Musical per a Marc Sambola i Millor Director d’Escena per a Marc Vilavella. També va aconseguir dues nominacions als Premis Butaca 2008 (Millor Actor de Musical i Millor Musical). El setembre del 2011, l’espectacle es va tornar a programar un mes a Madrid al Teatro Fernando Fernán Gómez amb les localitats exhaurides tres setmanes abans d’acabar les funcions.

Ara, revisat, torna al seu lloc d'origen, i amb un nou repartiment en el qual només s'hi mantenen Gracia Fernández i Marc Vilavella. La interpretació, en conjunt —reforçada pel rodatge de cinc anys— és suggerent i rigorosa, dos elements que fan que el resultat sigui excel·lent, llargament aplaudit i empeltat d'una emoció continguda per la passejada feta en una hora i mitja a un espai de la memòria històrica.

«Raspall», de Pere Calders. Dramatúrgia: Víctor Borràs i Gasch. Intèrprets: Francesc Masi Farreras i Maria Hervàs i Solà. Música: Oriols Canals i Dani Ferrer. Escenografia i objectes: Carme Solé Vendrell. Manipulació objectes: Rene Baker. Direcció: Víctor Borràs i Gasch. Companyia Teatre Nu. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 desembre 2012. Preu: 9 €. A partir 3 anys.

L'escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va publicar el conte 'Raspall' dins el recull 'Cròniques de la veritat oculta', a l'Editorial Selecta, el 1955, després de guanyar el Premi Víctor Català. Posteriorment, les reedicions d'aquest recull han estat diverses i, d'una manera especial, el conte en qüestió ha tingut algunes edicions il·lustrades, una el 1981, a Hymsa, amb les làmines de Carme Solé Vendrell, i una altra, el 1992, que va obrir la nova Col·lecció Mars, de Rosa Sensat, i que va recuperar les mateixes il·lustracions de l'autora que ara ha estat també la responsable dels elements escenogràfics i els objectes que apareixen en el transcurs de la representació del conte a càrrec de la companyia Teatre Nu.

La subtilesa de Pere Calders és tan extrema que el conte ha superat fins ara totes les proves: la lectura en veu alta, el contacontes, la lectura en solitari, la il·lustració... També l'adaptació teatral se'n surt amb el matix bon resultat perquè el que compta és el contingut del conte que, més que ser una mostra del realisme màgic per als infants, és una mirada al fantàstic i una crida a la llibertat de poder cobrir amb la imaginació allò que el món real no ho fa possible.

I és que Pere Calders sabia també, a l'hora d'escriure 'Raspall', que s'adreçava a uns lectors en formació i que, per tant, no podia estirar més del compte la corda del realisme màgic. Sí que, en canvi, podia entrar en el món de la fantasia a l'hora del joc dels infants que són capaços encara avui —malgrat les noves tecnologies, les joguines mecàniques i els luxes del sector del juguet— de convertir, si volen, un cordill i un pot de llauna en un telèfon, una escombra en un cavall o, com és aquest cas, un raspall en un gos.

Els dos intèrprets de Teatre Nu no s'aparten d'aquesta línia caldersiana i la primera part de l'espectacle es basa a seduir l'atenció dels petits espectadors demostrant que es pot veure un gos on només hi ha lladrucs. I es pot fer veure que es juga amb el quisso només amb uns papers de diari rebregats o un barret estripat per les mossegades enjogassades de la mascota.

L'espectacle és bàsicament de manipulació d'objectes, tot i que els dos intèrprets es coverteixen també en personatges del conte, i va creant en progressió l'escenari dels fets: la cessió del gos Turc a la dona del jardiner, la solitud del protagonista del conte, les ganes de substituir la presència del seu gos amb una altra mascota, la taula de sopar amb pare i mare, les golfes amb les andròmines arreplegades de la casa... uns petits Encants que s'acaben convertint en l'espai de somni i desig del personatge del nen Sala, absent físicament, però present en la narració.

La versió explota especialment el paper dels pares —dels adults, vaja—, i la seva incredulitat per la imaginació dels infants. De fer broma perquè el seu fill es conforma amb un raspall que segons ell borda, es belluga i es comporta com un gos, passant a defensar davant de tothom que el tal raspall ha alliberat el pare de les amenaces d'un lladregot que els havia entrat a casa, precisament en un barri que recupera una altra paraula del vocabulari que identifica Calders: la popular Antaviana.

Un espectacle delicat, adreçat als més petits, però també sense fronteres d'edat perquè en cap moment cau en la carrincloneria ni en la concessió a tòpics, ni en la concessió lingüística, amb un respecte absolut pel text original de Pere Calders que no obvia allò que el mateix escriptor va pregonar com a moralitat del conte, després que els pares del nen Sala es convencin dels poders del Raspall convertit en gos, i que és fer-li fins i tot una caseta al jardí amb un rètol que ho arrodoneix tot: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”.

«Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida. Dramatúrgia de Rosa Novell. Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta. Música: Joan Valent. Espai escènic: Rosa Novell i Antonio Belart. Il·luminació: Paul F. Ibnô. Ajudant vestuari: Brisa Salietti. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Rosa Novell. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 novembre 2012.

Hi ha una olivera al mig de l'escenari sobre quatre estores orientals. L'olivera és viva. Durant la representació, algunes fulles mig músties cauen. L'olivera és el símbol que fa referència als clàssics. Però també al paisatge mediterrani que encara es manté. Perquè els tres monòlegs —que en principi eren quatre— de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), autor amb un trespeus sempre a punt: un a les Illes, un altre al Principat i un altre al País Valencià, s'ha amarat del paisatge que l'envolta per recrear l'ànima de tres heroïnes de la tragèdia clàssica amb ulls d'avui: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, la dona del rei Agammenon; i Ismene, la filla d'Edip i germana d'Antígona. L'autor Biel Mesquida les converteix en testimonis de la tragèdia que cadascuna d'aquestes tres heroïnes ha viscut.

L'estructura, però, no es limita a representar els tres monòlegs sinó que, de la mà de la dramatúrgia de Rosa Novell, es presenta com un joc de teatre dins el teatre. O potser hauríem de dir en un joc "d'assaig dins de l'assaig" perquè les tres actrius arriben a una sala on hi ha una taula de repàs de text, amb tres cadires i, al fons, un penjador amb vestimentes que després triaran cadascuna d'elles per caracteritzar el seu personatge.

L'hora i deu minuts aproximats de l'espectacle es divideix en dues parts: la primera mitja hora en temps real, amb les tres actrius parlant de coses del dia (¿plou? ¿hem arribat tard?), ensenyant unes postals del paisatge de les Illes on Biel Mesquida ha escrit el text que assagen i explicant-se sobre el seu monòleg i com han entès el personatge.

Una primera mitja hora, doncs, que sembla més aviat un d'aquells col·loquis que s'organitzen després d'una representació teatral, fins al punt que un pensa que potser d'un moment a l'altre s'obriran els llums de sala i entre tots la farem petar.

Però no. Tot està controlat: l'enrenou dels salts i els passos de preescalfament d'una altra companyia que es prepara per actuar a la sala veïna; les referències a algun fet puntual com per exemple el concert de la cantant i poeta nord-americana Patti Smith al Palau de la Música Catalana; o una notícia no gaire bona sobre la salut del filòleg, teòleg i professor universitari, Modest Prats. Petites guspires de tertúlia que em fan pensar en què es convertiran per exemple en dates marcades com el 24N (dia de la consagrada reflexió) i el 25N (dia de l'encara més consagrada decisió electoral). Un suggeriment, parlant de tragèdies: a la Franja de Gaza s'estan matant entre Israel i Palestina i, per unes hores, ens hem oblidat del genocidi de Síria.

Crec que els espectadors agraeixen aquesta introducció en una conversa gairebé informal entre les tres actrius perquè situa l'auditori i l'il·lustra sobre les circumstàncies de cadascuna de les heroïnes de la tragèdia escollides a partir d'Eurípides, Homer i Sòfocles, i també com han nascut o sorgit de la literatura de Biel Mesquida.

Després ve l'hora —la segona mitja hora, vaja— de la veritat, i és quan l'actriu Pepa López, la dramaturga i directora Rosa Novell ara ja com a actriu, i l'actriu Anna Ycobalzeta entren en els papers de les tres heroïnes jugant-se la pell en tres actuacions que, com a bons monòlegs que són, sempre exigeixen de la capacitat expressiva de qui s'hi enfronta.

Tràgica, Pepa López (Enona), vestit fosc, cops al pit, la poma que pela com a punt final. Altiva, Rosa Novell (Clitemnestra), amb llarga capa vermella, plantant cara al seu rei i marit. I jovenívola, Anna Ycobalzeta (Ismene), emparant-se en els records d'infància sense estalviar amb petites joguines la tragèdia de ser germana d'Antígona.

Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d'assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.

«Udol», de Marilia Samper, Andrienne Rich i Anne Sexton, entre d’altres. Traducció de Marc Artigau. Dramatúrgia de Joan Maria Segura i Q-Ars Teatre. Intèrprets: Mercè Anglès, Miquel Barcelona, Anna Güell i Pau Soler. Moviment: Miquel Barcelona i Joan M. Segura. Arranjaments i música: Pau Soler. Vestuari: Agnès Costa, Q-Ars Teatre i Joan Maria Segura. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Caracterització: Àngels Salinas. Imatges vídeo: Renato Cortabitarte. Direcció: Joan Maria Segura Bernada. Companyia Q-Ars Teatre. Coproducció: CAET i CAER. Col·laboració Festival Grec Barcelona. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012.

L'espectacle s'empara del títol del poema 'Udol', del poeta beat nord-americà Irwin Allen Ginsberg (Peterson, Nova Jersey, 1926 - 1997). És Ginsberg qui va deixar anar aquesta sentència en un dels seus altres poemes més polèmics, 'Howl', inspirador de música, cinema i repressió judicial i tot: "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria". La pell era molt fina encara a mitjan segle passat! Per descomptat, no existien els missatges insultants i apocalíptics que permet ara la impunitat de la xarxa més antisocial que social.

No recordo ara si aquesta de 'Howl' és una de les sentències que els intèrprets del muntatge repeteixen. En tot cas, sí que n'hi ha moltes altres, en una dramatúrgia que té pinta de ser col·lectiva, amb textos que pertanyen a figures de les arts i les lletres de les últimes dècades. Hi ha la veu, em sembla, perquè la companyia no facilita una "guia de l'espectador", de Rainer M. Rilke, Ernest Hemingway, Honoré de Balzac, Frida Kahlo, Pina Bausch, Rafael Alberti, Anne Sexton, Antoni Tàpies, August Rodin, Virginia Wolf, Adrianne Rich...

El muntatge va de la foscor a un punt de llum. Vull dir que, en entrar a la sala, els espectadors han de travessar en primer lloc una espessa boira —efecte especial habitual en teatre— per acabar quedant-se a les fosques i escoltar el remor de veus, empentes, corredisses, alguna rialla, algun xisclet... per endevinar que de dins la foscor apareixeran uns personatges estranys —només quatre— que s'enfrontaran, en una hora escassa, al repte de la creació i al repte de l'artista davant el buit de la seva obra.

En una atmosfera tenebrosa, però també poètica, els quatre intèrprets executen la paraula, la música, el moviment del cos i l'aproximació als espectadors, recurs que reblen amb la participació en cada funció d'un personatge conegut que és convidat a llegir a peu d'escenari precisament el poema 'Udol' que dóna el títol a l'espectacle. La música és un dels components importants de la proposta dramatúrgica, en directe, amb Pau Soler a la guitarra elèctrica, i la interpretació de la cançó 'Helpless', de Neil Young, que recorda la cantant Patti Smith.

Entremig, una èpica poètica que es llança al vol, com si els intèrprets actuessin encara en una mena de work in progress completament controlat: "Sóc les cordes de la guitarra de Jimmy Hendrix", "Volia escriure com pintava Cezanne", "Sóc els dits dels peus de Nureyev", "Vull fer una pregunta i deixar enlaire la resposta", "Vull ser el traç que dibuixi els meus temors", "Vull ser el gest que trenqui la indiferència"...

Hi ha una evident aposta de risc en la confecció d'aquest espectacle, que va passar fugaçment per l'últim Grec a l'Espai Lliure de Montjuïc i que ara ha retrobat el seu espai a La Seca. El mateix risc del creador davant la foscor fins que no troba el feble punt de llum. Un risc, però, que se salva gràcies a l'experiència escènica i la sensibilitat de la companyia Q-Ars Teatre (que comanden Mercè Anglès i Anna Güell), la combinació de quatre intèrprets de disciplines diferents (les dues actrius anteriors juntament amb Miquel Barcelona i Pau Soler), la tria i recosida dels textos diversos a càrrec de Marilia Samper (ressona encara 'L'ombra al meu costat', del Teatre Nacional de Catalunya), i la dramatúrgia i direcció de Joan M. Segura Bernadas, una de les ànimes vivents de l'actual companyia Egos Teatre.

La companyia diu que ha anat creant aquest espectacle per reinvidicar el que es perd cada dia en un moment que el creador es troba a la corda fluixa i també per interrogar-se per l'ofici del teatre, pels mestres trobats al llarg del camí i per la continuïtat de la vocació. Doncs, això.

Tràiler de l'espectacle 'Udol' i clip musical amb la interpretació de la cançó 'Helpless', interpretada per Patti Smith.

«Marc». Espectacle de titelles basat en la novel·la 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra. Creació de Jordi Bertran, Irma Borges, Aurora Poveda, Paulette San Martín. Dramatúrgia: Irma Borges. Intèrprets-titellaires: Paulette San Martín i Aurora Poveda. Vestuari i attrezzo: Paulette San Martín. Construcció titelles: Jordi Bertran, Valentina Raposo i Paulette San Martín. Composició musical: Toni Ubach. So i il·luminació: Toni Ubach. Escenografia: Diego Polognioli. Direcció: Irma Borges. Producció: Companyia Jordi Bertran. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir 8 anys.

El conte 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra, amb il·lustracions de Riki Blanco, va ser publicat a l'Editorial Libros del Zorro Rojo, que va inaugurar la col·lecció Big Bang l'any 2008. L'adaptació que n'ha fet la companyia de Jordi Bertran, pensada per a titelles i objectes, és una peça de gourmet, delicada i sensible, que sota l'aparença d'espectacle màgic —comença amb un barret gegant de copa de cap per avall— amaga una esgarrapada final a l'ànima, tal com planteja el mateix autor del conte en la versió original.

Jordi Sierra i Fabra hi fa una denúncia de la fragilitat de la infància i el forat en el qual poden caure segons quines criatures si es troben sense l'ajut i el suport dels més grans que els envolten. El forat és, doncs, l'espai que té una representació real però que acaba sent també —en un tomb dramatúrgic que promou la sorpresa dels espectadors— un espai metafòric que neguiteja el petit protagonista, en Marc, titella d'antologia, que de camí de casa del pare a ca la mare —que viuen separats— cau en allò que se suposa que és el forat d'una claveguera del qual no pot sortir, mentre li passen pel voltant tot de personatges de carrer que hi parlen, se'l miren, l'observen, però es fan l'orni sense ajudar-lo de debò a treure el cos d'on presumptament s'ha ensorrat.

Un avi que passeja pel barri, una nena amb la seva mare que ve vestida de les classes de ballet, un parell de motoristes que un s'imagina tipus Harley-Davidson, una pòtol amb el carretó d'andròmines... i un gos, l'únic ésser que, de fet, ni que en Marc i ell parlin llenguatges diferents, és qui acaba ajudant millor el petit a subsistir en el forat. Però serà també la pòtol del carretó —com una fada de conte— la que li faci veure que ha de ser ell mateix qui, amb la seva força de voluntat, surti del pou anímic en el qual es troba, angoixat per la situació personal que viu, temorós que ni el pare ni la mare l'estimin o el deixin de banda.

La representació de la companyia és d'una polidesa exquisida, amb les dues titellaires manipuladores que també posen veu al relat, i amb simples objectes que van i vénen d'un parell de penja-robes que remouen la imaginació dels espectadors envers els diversos personatges: l'avi es representa amb una gorra de pala i un bastó, els motoristes només amb el casc...

Cruesa sentimental, realisme social i una lleugera pàtina d'humor són també els ingredients que mantenen l'estructura de la trama. Espectacle de titelles sense fronteres, que atrau els adults i que sotragueja suaument els petits, això sí, aquells petits que com el protagonista, en Marc, que representa que té uns deu anys, ja tenen una experiència, tot i que breu, de la vida, que els fa entendre que res no és fàcil sense la superació personal.

«14:45 Música entre dues guerres». Dramatúrgia de Pablo Ley. Intèrprets: Rosa Galindo (veu) i Franco Piccinno (piano). So: Dani Fradera. Il·luminació: Anna Espunya. Imatges: Projecte Galilei. Direcció: Josep Galindo. Producció: Projecte Galilei i Fortià Viñas. La Seca Espai Brossa. Barcelona, 13 abril 2012.

Franco Piccinno és un pianista i compositor napolità nascut el 1974. I començo per aquí perquè aquest espectacle, que continua en la línia del Projecte Galilei de retrobar les arrels del passat a través de la sensibilitat artística, situa el músic en una maroma sense xarxa des de la qual interpreta, durant una hora i vint minuts aproximadament, tot el repertori que integra la selecció musical que és la banda sonora d'entreguerres, des del 1914 al 1945.

Franco Piccinno se situa a l'alçada dels actors i actrius i, com fa l'actriu i cantant Rosa Galindo, no s'hi valen ni partitures ni passapàgines que ajudin el mestre. Ell tot sol, com si portés l'espectacle complet enregistrat en el seu interior, amb un mestratge extraordinari, va desenvolupant sense pauses cadascun dels passatges i va fusionant els solos pianístics amb les interpretacions vocals de Rosa Galindo que fa un recorregut sentimental per la música d'un període convuls, des de la Gran Guerra fins al final de la Segona Guerra Mundial.

Al fons —a vegades sembla que assistim a un simulacre de projecció de cinema mut— desenes i desenes d'imatges en blanc i negre i color sèpia van mostrant retrats anònims de persones, dones, criatures, famílies senceres, somriures de temps innocents. I no és fins al final que els espectadors confirmaran allò que potser intuïen: que totes aquestes fotografies han estat rescatades de les que es van trobar escampades, sense temps a ser cremades pels nazis en la seva fugida, pel terra d'un dels barracons de comandament del camp d'extermini d'Auschwitz.

L'espectacle, doncs, té tres grans protagonistes: la interpretació pianística en directe de Franco Piccinno —una versió molt personal de les peces escollides de l'època—, les interpretacions cantades, en una ambientació molt poètica, de Rosa Galindo que, a banda de ser la cofundadora de l'Escola Eòlia, avui Escola Superior d'Art Dramàtic, es deixa veure, no tan sovint com seria desitjable, pels escenaris, com per exemple amb un dels seus espectacles més recents, 'La maternitat d'Elna', i que prové del teatre de text i sobretot musical com per exemple 'Els pirates' i 'Poe', de Dagoll Dagom. I el tercer protagonista són el trencaclosques humà d'un temps a través de les fotografies familiars.

Uns breus textos entre les projeccions situen els espectadors en el moment i les circumstàncies històriques. Però, tot i que s'agraeixen, no hi farien cap falta perquè la força interpretativa del duet es mou entre l'elegància i la sobrietat, entre el record i l'emoció d'un temps que, tot i no ser viscut per la gran majoria de la generació actual, encara se'l senten molt seu perquè no acaba mai de ser prou explorat del tot, malgrat la feina divulgativa que n'ha fet sobretot el cinema.

El repertori comença, des de la foscor de les grades, amb la veu de Rosa Galindo interpretant la popular 'Lili Marleen'. Després es fusionaran en un continu pianístic peces europees i americanes interpretades totes en versió original per la cantant: francès, anglès, espanyol, alemany, català... Em remeto al programa perquè serveixi només d'orientació del que els espectadors hi troben: 'Alabama song', 'O bella ciao', 'La mer', 'Smile', 'J'ai deux amours, 'Tatuaje', 'Mamma', 'Cheek to cheek', 'Damunt de tu només les flors', 'Cançó i dansa', 'Smoke gets in your eyes', 'Everytime we say goodbye', 'Rapsody in blue', 'Eiffersucht' de l'Òpera de tres rals', 'A las barricadas', 'Como fue', 'J'attendrai', 'La dansa del sabre', 'You Kali', 'Over the Rainbow' o 'El cant dels ocells'.

I així es barregen, com si fossin un de sol, George Gershwin, Maurice Ravel, Kurt Weill, Charles Trenet, Charles Chaplin, Bracchi d'Anzi, Norbert Schultze, Manuel Quiroga, Rafael de León, Dmitri Xostakóvitx, Irvin Berlin, Ernesto Duarte, Cole Porter, Sergei Prokóvief... i també Frederic Mompou, amb una versió al piano de la peça 'Pensament / Pensée', que en el seu dia va adoptar també el cantant Raimon.

Una fusió de música i interpretació que la posada en escena que parteix de la dramatúrgia de Pablo Ley i que dirigeix Josep Galindo fa que es materialitzi també entre la cantant i actriu Rosa Galindo amb les imatges de la pantalla, ja sigui acoblant la mà a la d'una de les dones o criatures de l'Holocaust, formant part d'algun dels grups de família, o imitant algunes de les maneres de posar-se davant de l'antiga càmera de la vella pel·lícula de les Leica de l'època. Els creadors de l'espectacle —tinc la sensació que és una feina molt compartida— en diuen: música per pensar, música per emocionar, música per evadir-se, música per somiar, música per fugir del món... Però es deixen de dir, perquè no quedaria bé en boca seva, que tot plegat esdevé un ritual memorialístic esplèndid, sensible, delicat i deliciós a la vegada.

'Pensament', de Frederic Mompou.

«La monja enterrada en vida», de Nao Albet i Marcel Borràs, a partir de l'obra 'La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent', de Jaume Piquet. Intèrprets: Shang-Ye, Jordi Figueras, Xavi Sàez, Pol López, Nao Albet i Marcel Borràs. Escenografia: José Novoa. Ajudant escenografia: Carlota Ricart. Vestuari: Paula Ventura. Il·luminació: Adrià Pinar. Caracterització: Toni Santos. Pitàgora suichi i subtítols: Oslo Albet. Dibuixos vídeo: Joan Belda. Veu cançó: Pitu Manubens. Veu en off: Enric Isasi-Isasmendi. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 març 2012.

Un dels subtítols que en un moment de l'espectacle apareixen a la pantalla diu més o menys això: "Mola tant el 'xino' que només escoltant-lo ja t'ho passes bé". I vet aquí que, quan alguns es pensen que l'anglès universal o l'espanyol per contacte, són els dos idiomes del bilingüisme més freqüent en el teatre català actual, apareix de trascantó el xinès, en la veu i el debut de la joveníssima actriu Shang-Ye, nascuda a Zhejiang, Pequín, el 1991, i que diuen que viu des del catorze anys a Barcelona i que aporta a aquesta creació singular del tàndem Nao Albet / Marcel Borràs el to just d'exotisme, en el bon sentit de la paraula, que el xinès produeix en un espectacle de Grand Guignol basat en una obra d'un pioner del gènere a Catalunya, Jaume Piquet i Piera (Les Corts, 1839 - Sarrià, 1896), un barceloní veí de Sarrià on un carrer del barri recorda el seu tarannà d'empresari teatral i dramaturg, tot i que la seva professió era la de paleta i gravador.

Jaume Piquet va entretenir el personal del seu temps amb espectacles de fibra sentimental tova, melodrames que avui serien fulletons de telenovel·la, representades sense gaires pretensions al desaparegut Teatre Odeon, just a tocar del Teatre Romea del carrer de l'Hospital, a la finca on, un cop tancat i enderrocat el teatre, s'hi construiria després la Fonda Sant Agustí, avui encara un hotel.

Nao Albet i Marcel Borràs s'hi han divertit de valent. Han agafat el text original, segurament que massa carrincló per a les oïdes curades d'espants del segle XXI, i n'han espremut el suc de l'anècdota. A la Barcelona anarquista de finals del segle XIX, un pare conservador tanca la seva filla Elvira en un convent perquè el xicot que la ronda no és del seu gust. Reclosa al convent —una escenografia de caixes de verdures molt pròpies del passat comercial del Born i els voltants del carrer Flassaders on hi La Seca—, la novícia descobrirà que el mal del món és dins i no fora, i que el superior del convent, com la guineu que quan no les pot haver diu que són verdes, prefereix enterrar-la en vida la dolça criatura abans que pugui fugir del convent cap a l'abisme de la mala vida de l'exterior on els aires de llibertinatge i del saqueig del tot per a tots empastifen les llambordes i l'aire que s'hi respira.

Els creadors de l'espectacle han muntat una trama farcida de truculència, sang i fetge, però amb una mirada irònica a les referències més juvenils de la seva generació: el manga, Bola de Drac, el kung fu, el còmic, el cinema de Tarantino... però també amb una mirada a la tradició escènica com els titelles de carrer, el servent del convent estil Quasimodo, el jove enamorat que ha de marxar a Cuba —recordem les quintes pagades que van provocar la revolta del 1909 i la Ciutat Cremada— i que entra al convent de nit com un Tenorio esparracat sense capa ni espasa, les escenes interiors del convent, el confessionari, les celebracions i cantades amb les monges o novícies... I tot poetitzat amb la narració d'una mena de conte oriental en xinès, les intervencions de la novícia Elvira també en xinès (ep!, sobretitulat, malgrat que ens diguin que sona bé, que hi sona molt!), i la presència, entre els personatges, de dos pillets de carrer, que fan feines brutes per encàrrec en una sessió de tortura d'interrogatori surrealista, i que es juguen la vida per unes taronges de l'únic taronger del convent, fruit d'un miracle del sant amfitrió, segons explica el mateix prior.

Mort en vida, resurrecció i venjança. La jove monja Elvira, convertida en assassina del seu estimat per accident, desenterrada del sot del jardí pels dos lladres de taronges —una parella ignorant de la relació que hi ha entre la noia, el seu pare i el pretendent a qui han apallissat per encàrrec sense saber per què— i que es veuran superats per la força demoníaca que s'ha apoderat de l'esperit d'Elvira que proporcionarà algunes de les escenes d'acció i humor més aconseguides fins a culminar amb la seva fugida pel reixat del convent, no pas sense fer abans una bona botifarra a tot el convent i, de passada, a la concurrència d'espectadors inclosa, i fent també que el convent acabi pres per la màgia negra en un celebrat registre de còmic musical.

Més que una sensació de sadisme i perversió, en paraules d'Anaïs Nin referint-se al Grand Guignol, 'La monja enterrada en vida' de Nao Albet i Marcel Borràs provoca un somriure permanent en els espectadors durant una imparable i inclassificable hora i mitja de teatre per a tots els gustos que, com que el parell de Radicals sorgits del Lliure ja s'han fet una mica més grans, tampoc no pretén ser extremament trencador sinó que es conforma —i ho aconsegueix lúcidament— dignificar una de les baules de la cadena trencada de la tradició teatral catalana.

«Piso de Charol». Il·lusionista: Hausson. Partenaire: Vanessa Torres. Veu en off d'Orson Welles: Josep M. Pou. Il·luminació: Pep Barcons. Escenografia i direcció d'art: Manolo Trullàs. Moviment: Toni Mira. Audiovisual: Vicent Barella. Material màgic: Magicus. Direcció: Hermann Bonnín. Brossa Espai Escènic. Barcelona, 8 novembre 2009. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 febrer 2012.

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), que era un habitual espectador de la Filmoteca de Catalunya, va escriure i publicar, dedicada a aquest espai cinematogràfic, la 'Sextina a Busby Berkeley, el màgic del musical', en homenatge a qui va ser cineasta i coreògraf del Hollywood dels anys trenta, en un imaginari de glamour, creat per compensar la crisi del crac del 29. La sextina de Brossa es tanca així: "Fanals de noies, inventades llunes... / Va obrir la Warner el més nou dels cercles / amb bones cames per no perdre el ritme./"

'Piso de Charol' s'emmiralla en aquesta visió brossiana i sobretot en les imatges i coreografies de Busby Berkeley (Los Angeles, 1895 - 1976), creador de números musicals amb formes geomètriques i, com a director de cinema, impulsor de la càmera en moviment i en filmacions des de punts de vista als quals el públic de l'època no estava acostumat i, a més, amb efectes calidoscòpics.

Amb unes projeccions en blanc i negre de l'època, amb una citació d'Orson Welles (a càrrec de Josep M. Pou en off), amb una ullada a la primera pel·lícula sonora de la història del cinema, 'El cantor de jazz', i amb una banda sonora protagonitzada per Duke Ellington, l'espectacle de Hausson ratlla la maroma de l'encara més difícil o, dit d'una altra manera, l'encara més sorprenent.

A més, Hausson es fa acompanyar d'una elegant partenaire que ja ha treballat en altres ocasions amb ell, Vanessa Torres, i que aporta el toc definitiu del glamour que hauria encantat Joan Brossa i que transporta els espectadors al Hollywood de l'època. L'avantatge és que Vanessa Torres no fa només d'acompanyant de l'il·lusionista sinó que, durant tot l'espectacle, hi té un silenciós però destacable paper escènic —amb una direcció afinada de Hermann Bonnín— que amaneix amb breus i fugaces accions, a vegades de mim, amb gestos, amb petits passos de dansa i alguna picada d'ullet d'humor.

Hausson és capaç de sorprendre els més agnòstics de l'il·lusionisme, aquells que, mentre dura l'espectacle, estan més pendents de quin és el truc que no pas de les sensacions que es poden rebre de la màgia de l'artista. ¿On queda aquell aprenent de bruixot de ficció, anomenat Harry Potter, un mag, a tot estirar, de les escombres, al costat de les trapelleries elegants, innocents i també una mica malintencionades de Hausson? A l'escola de Hogwarths, haurien de veure alguns dels seus números. De segur que li donarien entrada immediata al clan, com a doctor honoris causa, almenys.

Perquè Hausson no es limita a fer alguns dels números més habituals del gremi amb els jocs de mans típics de les cartes, les monedes i els mocadors, sinó que crea un univers propi: els elapés que canvien fantàsticament de color dins de la caràtula segons el color del mocador; el petit ocell blanc que surt de la gàbia, desapareix... i apareix ben comprimit dins d'una bombeta —i un pensa, malament rai quan només hi hagi les estretes de baix consum i desapareguin les romàntiques en forma de pera!—; l'anell de compromís que s'ha perdut dins un mocador de butxaca i acaba apareixent dins una maquineta de xiclets, accionada pel mateix espectador propietari de l'anell; la caixa fosca, de reduïdes dimensions, amb una reproducció de l'Empire State Building, que fa desaparèixer la partenaire feta un acordió en un espai tan mínim que es fa impossible pensar que en pugui sortir sencera.

I es mereix una menció especial el número potser més tecnològic, més segle XXI, el del telèfon mòbil que em permeto descriure en detall: Hausson fa escriure a tres espectadors en un paper el seu número de carnet d'identitat sense la lletra final i amb un altre número qualsevol darrere i, si volen, fins i tot amb les xifres alterades d'ordre. Després, a un quart espectador, li fa esborrar un dels tres números de carnet. A un cinquè espectador li demana que faci la suma dels dos números que han quedat escrits. Finalment, a un altre espectador, li demana que engegui el telèfon mòbil, que marqui el número, xifra a xifra, que l'espectador haurà sumat... i, oh, sorpresa!, un telèfon mòbil que Hausson ha deixat abans als peus d'un altre espectador comença a sonar. En respondre, l'espectador que ha marcat en el seu mòbil els números de la suma i l'espectador que ha obert el mòbil que sona es posen en contacte. És aleshores quan fins i tot els més agnòstics creuen, per fi, que no hi ha truc. Parlo de primera mà. Un servidor va tenir l'honor de marcar el número en qüestió des del seu mòbil i va comprovar directament a l'oïda la comunicació entre els dos mòbils. Això no és a les mans ni de l'enginyer en cap de Movistar! Amb Hausson, poca broma, doncs. I que comencin a tremolar les grans operadores de telefonia perquè tenen els dies comptats. [Aquesta crítica correspon a l'estrena de l'espectacle, la tardor del 2009. a l'antic Espai Brossa]

«Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata. Sala Tallers, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012.

Estrenat inicialment a La Caldera, aquest espectacle de factura "casolana" —no per la seva aparent senzillesa sinó perquè s'ambienta a "casa" d'un dels dos protagonistes— ha hagut d'ampliar horaris i dies de funcions en la reposició que ha fet ara a La Seca Espai Brossa perquè, afortunadament, el boca-orella continua sent la millor garantia i, en el cas de 'Sé de un lugar', el muntatge és una de les dues grates sorpreses que ha donat fins ara la temporada: el musical 'La vampira del Raval', d'una altra dimensió, al Teatre del Raval, n'ha estat una; i aquest tour de force d'una parella intemporal, malgrat que se situa en el moment present, no avui sinó demà mateix, i que es planteja el per què de la seva no-relació, n'ha estat una altra.

En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets.

La proposta, en primer lloc, estava pensada per a una trentena d'espectadors, però ara, a la sala Tallers, a la primera planta de La Seca, se n'hi encabeixen ben bé el doble, en una situació informal, ocupant cadires de sala, cadires de boga, taules i racons que permeten fins i tot que els espectadors que vulguin s'hi estiguin a peu dret. En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint.

Des de la primera frase contundent de Simó: "Sóc un racista" fins a una de les frases sentenciadores del finals: "Vull deixar d'estimar, però no puc i com més estimo, més mal em fa", la història de trencament i d'acostament de la parella manté un equilibri perfecte entre un discurs que, sense ser elitista, es caracteritza per la seva riquesa interior i una actuació a tocar de tots els espectadors —més aviat convertits en convidats a can Simó— que viuen gairebé en pròpia pell les pujades i baixades dels dos personatges i el tobogan de la seva relació.

Una tetera, te, tequila a cops de "xupitos", aigua embotellada a raig, melindros rosa, un ràdio-cedé, un penja-robes, el sofà en qüestió, una estora, llums de peu i de sostre que els dos personatges encenen i apaguen per marcar les diferents escenes o situacions temporals, un balancí, la porta que dóna al terrat, els sorolls somorts del carrer, els renous del veïnat, la presència absent de Shahruck, un immigrant indi que s'encarrega de comprar la subsistència de mercat de Simó, els cigarrets pseudoporro —per obligació legislativa als llocs de treball com l'escenari— un original de guió, un esbós de còmic... Tot és a l'abast dels espectadors, gairebé com els mateixos personatges que tan aviat es parlen de tu a tu, a vegades en la distància de punta a punta de sala, com parlen mirant fixament als ulls dels espectadors que tenen davant.

El mateix autor no amaga que hi ha la influència d'Éric Rohmer de fons, però amb la mirada d'una generació que ha viscut tot un altre temps. No és estrany, tenint en compte que Iván Morales s'ha mogut en el món del cinema i la televisió, com a guionista, per exemple del film 'El truco del manco'. L'actor Xavi Sàez (Simó) ha treballat en companyies tan diferents com La Cubana o la de Marta Carrasco, amb qui va interpretar un celebrat paper del muntatge 'J'arrive'. I Anna Alarcón s'ha mogut en espectacles contemporanis, com per exemple, la suggerent obra 'Lleons', de Pau Miró, dins el programa T6 del TNC, on feia el paper adolescent d'una filla, en cadira de rodes, d'una família que tenia una bugaderia al Raval de Barcelona.

'Sé de un lugar' fa referència a una cançó que forma part del disc 'El patio', el primer del grup Triana, popularitzada el 1975 —tot i que recuperada per ells mateixos fa uns sis anys—, i que és el nexe d'unió de la parella Simó i Bérénice, amb una pessigada d'humor que és una troballa i que no desvelaré. Potser pot sorprendre que una parella, com hem dit, no d'avui sinó de demà mateix, tingui com a referent un grup i una cançó de fa més de trenta-cinc anys. Però això confirma la intemporalitat de l'obra i la seva capacitat de moure's en diferents èpoques amb el mateix discurs sense que se'n ressenti el contingut i la identificació dels espectadors. De penombra a fosc final, una estona llarga de mirades sense paraules de la parella, asseguts al sofà. I al ràdio-cedé, la cançó de Triana sencera d'epíleg, com si passessin uns títols de crèdit imaginaris en una pantalla de cinema on el guió de 'Sé de un lugar' podria arribar tranquil·lament sense que el cineasta hi fes gaires retocs.

«El darrer triangle». Basat en textos de Joan Brossa. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Intèrprets: Laura Aubert, David Marcé / Bernat Cot, Núria Cuyàs / Lluna Pindado i Laura Pau. Escenografia: Enric Romaní i Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. So: Blai Tomàs. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 febrer 2012.

La temptació d'acostar-se a la creació multidisciplinar de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), segons en quines mans cau, corre el perill de confondre o alterar l'essencia de l'obra de l'autor. És reconfortant constatar que no és aquest el cas de la companyia Els Pirates Teatre, jove iniciativa que commemora precisament deu anys de feina feta i que, en aquest decenni, ha aportat al sector espectacles per a tots els públics com 'Ulisses, una odissea musical', i espectacles de gourmet com 'Comedy Tonight' i 'La corda fluixa', peces de petit format que han passat per diversos escenaris, com el muntatge 'Teatre de carrer', que ja es basava en l'obra de Brossa igual que l'actual 'El darrer triangle', que va veure's primer al Círcol Maldà, i que ara s'ha presentat a l'escenari de La Seca, l'espai més emblemàtic de Barcelona dedicat a la memòria de l'autor, malgrat que el fons del seu llegat hagi trobat recentment el seu lloc dins la blancor del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Amb una sensible i profunda subtilesa sobre les intencions dramatúrgiques de Joan Brossa, els quatre intèrprets d''El darrer triangle' s'impregnen de l'esperit poètic i teatral de l'autor i, sense caure en sofisticacions innecessàries, en un escenari gairebé com si fossin al menjador de casa —com segurament Joan Brossa imaginava les seves accions dramatúrgiques— executen, reinterpreten i donen vida a una sèrie de personatges d'època, de situacions quotidianes, d'accions absurdes, iròniques, matisades pel sarcasme, l'humor i el fregolisme.

Un paravent, una tauleta amb un aparell de ràdio de 'nostalgerie', transistors, cassets, un projector de Súper 8 de cinema mut... i no cal gaire cosa més perquè el que desprèn el muntatge és molta energia actoral, fins al punt que una de les primeres escenes multiplica els personatges a ritme trepidant, entrant i sortint de darrere el paravent amb canvis de vestuari a cent per hora.

El muntatge aplega textos de Joan Brossa que els espectadors poden reconèixer o descobrir, gràcies al programa de mà degudament repartit a tothom per un —o una, que en qüestió de fregolisme res és el que sembla— mestre de cerimònies que presenta i condueix l'espectacle. S'hi inclou i s'hi fon: 'Viatge', poesia; 'La tercera orella', fregolisme; 'Un home reparteix fulls clandestins', poesia; 'Striptease 1900', 'Jornada', 'Rifada al balneari de Canopus', fregolisme; 'Concili', fregolisme; 'Agafo el mot', poesia; 'Teatre de carrer', poesia escènica; 'Saltamartí', poesia; 'Farce et attrape', fregolisme; 'Concert irregular', 'Concert en tres temps' i 'Suite bufa', accions musicals; o 'El darrer triangle', un striptease singular que dóna nom a l'espectacle, per tancar amb un 'Epíleg' e caràcter menestral.

Una hora de generositat escènica i d'una bellesa plàstica a partir de la senzillesa brossiana —l'espectacle ha estat polit i reduït en una mitja hora des de la seva proposta inicial—, gairebé sense paraules, amb homenatge al gest, l'expressió corporal, la música o fins i tot unes fugaces interaccions amb els espectadors, fent-ne canviar un parell de la seva butaca per necessitats escèniques o intentant trobar entre tots el punt just per afinar un violí abans de donar la nota.

Un espectacle com aquest, qualificat com a cabaret literari, ni que La Seca, l'antiga fàbrica de moneda, no sigui precisament un cabaret, no només recupera una obra i un teatre massa temps ignorats sinó que el revitalitza fent que personatges i situacions humanes d'un altre temps, dibuixades per Brossa a mitjan segle passat —per exemple: la noia que ha d'empenyorar o vendre's el vestit i la roba interior, i gairebé la pell, per quatre 'quartus'— siguin també personatges i situacions humanes d'avui mateix.

Podeu recuperar una entrevista amb Joan Brossa. "Sóc com sóc i no vull ser model de res". Feta a l'estudi del Guinardó i publicada el 26 de juliol del 1998, cinc mesos abans de la seva mort, el 30 de desembre, i l'última que l'autor va concedir.

«Pessoa, o que o turista deve ver». Espectacle basat en textos de 'Lisboa, o que o turista deve ver', de Fernando Pessoa. Dramatúrgia de Joan Fullana. Intèrprets: Pablo Rosal, Laura López, Xavier Martínez, Eulàlia Bergadà, Pasquale Bàvaro i Gori Matas. Música: Gori Matas i Joan Fullana. Escenografia: Xesca Salvà. So: Gori Matas. Direcció: Joan Fullana. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 4 novembre 2011.

A Fernando Pessoa (en realitat, Fernando António Nogueira Pessoa, Lisboa, 13 juny 1888 - 30 novembre 1935) se'l coneix no només per la seva destacada obra poètica sinó per ser un dels autors més representatius de l'heteronímia, és a dir, la capacitat literària d'esmicolar-se en diverses personalitats com les de Chevalier de Pas, Álvaro de Campos, Ricardo Reis o Alberto Caeiro.

El muntatge, basat en un dels textos de Pessoa que retraten la seva ciutat, ha estat una de les propostes singulars de la macrocartellera musical i teatral d'aquesta tardor. Despullada de grades i escenari convencional, a la sala Joan Brossa del nou espai La Seca, la companyia hi ha instal·lat un mòdul de fusta d'habitatge central on hi ha, assegut en una taula, menjant, pensant o ballant, el personatge de Fernando Pessoa —paper interpretat per una actriu i ballarina (Eulàlia Bergadà) que s'ha caracteritzat amb la imatge més coneguda del poeta: vestit fosc, barret, bigotet i ulleres— que acaba sent un espectador més que, a través de les portes obertes o les finestres del mòdul, veu i escolta, com si fos un dels espectadors estàndard, allò que els altres personatges evoquen de Lisboa.

Els espectadors, durant una hora a peu dret —tot i que s'admeten tamborets o cadires de tisora— es va movent al voltant d'aquest mòdul d'habitatge on es representen, a través de la paraula, la cançó portuguesa i la música en directe, algunes de les idees exposades per Fernando Pessoa en el seu text.

El discurs —que no cal esperar que configuri una trama amb plantejament, nus i desenllaç— contrasta amb la poètica de la posada en escena que, en alguns moments, sembla que sigui una d'aquelles propostes que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha anat oferint al llarg del temps sobre diversos escriptors cèlebres.

Aquí, però, per raons de criteri i de pressupost, el plantejament és més modest i més sensorial, més imaginatiu: un carret de llimonada amb para-sol que els espectadors poden tastar per gentilesa de la casa; un banc de passeig en el qual es desenvolupa alguna de les escenes i que els espectadors faran bé de no confondre amb un banc per seure a canvi de l'entrada; una cuina on la cuinera prepara un pastís a foc lent que fins i tot desprèn certa aroma de dolçor; una bateria i un piano elèctric; llumets de colors i festa major; una tauleta amb un escaquer amb les figures preparades; una barberia amb un dels antics seients mòbils...

En cadascun d'aquests espais, els diferents personatges van desgranant algunes de les idees bàsiques del text escollit de Pessoa. Que no confiï, però, l'espectador, a fer un viatge turístic per Lisboa sense moure's del carrer Flassaders del Born de Barcelona, aquest racó immillorable on el temps farà que La Seca, nova seu de l'antic Espai Brossa, maduri i doni el seu fruit. I dic que no hi confiï perquè la sala Joan Brossa de La Seca no és el CCCB esmentat abans i la companyia diria que s'ha deixat impregnar més per l'efluvi literari del propi Pessoa que no pas per l'ham —que algú ha promocionat sense coneixement de causa— d'una presumpta guia urbana i turística de Lisboa.

La delícia de l'espectacle rau en cadascuna de les interpretacions personals, la manera de dir i expressar la paraula de Pessoa, la interpretació musical i, de manera especial, la interpretació de diferents fados a càrrec de l'atriu Laura López, que ha treballat en altres espectacles com 'L'illa dels esclaus', de Marivaux; 'Carta duna desconeguda', d'Stefan Zweig; o 'Anita Coliflor', aquest amb Pablo Rosal, un dels intèrprets també d'aquest muntatge sobre Pessoa.

¿I de la Lisboa promesa, què, doncs...? Ah! Qui té vista és qui la pisca! Ull viu: un minúscul tramvia groc circula per una via estreta de miniatura que envolta el relleix de la teulada del mòdul de l'habitatge on hi ha el personatge de Fernando Pessoa. Cada 25 o 30 segons —més o menys—, el petit tramvia passa pel mateix punt. ¿I què té més Lisboa sinó el ganxo del tramvia groc, a veure? La seva presència de joguina en l'espectacle és també com una nostàlgia d'un mitjà d'un temps potser perdut que ha estat reclam de visitants però que ara ja ha quedat reduït només a alguns indrets del barri antic. Qui no es conforma és perquè no vol.