CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«14:45 Música entre dues guerres». Dramatúrgia de Pablo Ley. Intèrprets: Rosa Galindo (veu) i Franco Piccinno (piano). So: Dani Fradera. Il·luminació: Anna Espunya. Imatges: Projecte Galilei. Direcció: Josep Galindo. Producció: Projecte Galilei i Fortià Viñas. La Seca Espai Brossa. Barcelona, 13 abril 2012. Franco Piccinno és un pianista i compositor napolità nascut el 1974. I començo per aquí perquè aquest espectacle, que continua en la línia del Projecte Galilei de retrobar les arrels del passat a través de la sensibilitat artística, situa el músic en una maroma sense xarxa des de la qual interpreta, durant una hora i vint minuts aproximadament, tot el repertori que integra la selecció musical que és la banda sonora d'entreguerres, des del 1914 al 1945.
Franco Piccinno se situa a l'alçada dels actors i actrius i, com fa l'actriu i cantant Rosa Galindo, no s'hi valen ni partitures ni passapàgines que ajudin el mestre. Ell tot sol, com si portés l'espectacle complet enregistrat en el seu interior, amb un mestratge extraordinari, va desenvolupant sense pauses cadascun dels passatges i va fusionant els solos pianístics amb les interpretacions vocals de Rosa Galindo que fa un recorregut sentimental per la música d'un període convuls, des de la Gran Guerra fins al final de la Segona Guerra Mundial.
Al fons —a vegades sembla que assistim a un simulacre de projecció de cinema mut— desenes i desenes d'imatges en blanc i negre i color sèpia van mostrant retrats anònims de persones, dones, criatures, famílies senceres, somriures de temps innocents. I no és fins al final que els espectadors confirmaran allò que potser intuïen: que totes aquestes fotografies han estat rescatades de les que es van trobar escampades, sense temps a ser cremades pels nazis en la seva fugida, pel terra d'un dels barracons de comandament del camp d'extermini d'Auschwitz.
L'espectacle, doncs, té tres grans protagonistes: la interpretació pianística en directe de Franco Piccinno —una versió molt personal de les peces escollides de l'època—, les interpretacions cantades, en una ambientació molt poètica, de Rosa Galindo que, a banda de ser la cofundadora de l'Escola Eòlia, avui Escola Superior d'Art Dramàtic, es deixa veure, no tan sovint com seria desitjable, pels escenaris, com per exemple amb un dels seus espectacles més recents, 'La maternitat d'Elna', i que prové del teatre de text i sobretot musical com per exemple 'Els pirates' i 'Poe', de Dagoll Dagom. I el tercer protagonista són el trencaclosques humà d'un temps a través de les fotografies familiars.
Uns breus textos entre les projeccions situen els espectadors en el moment i les circumstàncies històriques. Però, tot i que s'agraeixen, no hi farien cap falta perquè la força interpretativa del duet es mou entre l'elegància i la sobrietat, entre el record i l'emoció d'un temps que, tot i no ser viscut per la gran majoria de la generació actual, encara se'l senten molt seu perquè no acaba mai de ser prou explorat del tot, malgrat la feina divulgativa que n'ha fet sobretot el cinema.
El repertori comença, des de la foscor de les grades, amb la veu de Rosa Galindo interpretant la popular 'Lili Marleen'. Després es fusionaran en un continu pianístic peces europees i americanes interpretades totes en versió original per la cantant: francès, anglès, espanyol, alemany, català... Em remeto al programa perquè serveixi només d'orientació del que els espectadors hi troben: 'Alabama song', 'O bella ciao', 'La mer', 'Smile', 'J'ai deux amours, 'Tatuaje', 'Mamma', 'Cheek to cheek', 'Damunt de tu només les flors', 'Cançó i dansa', 'Smoke gets in your eyes', 'Everytime we say goodbye', 'Rapsody in blue', 'Eiffersucht' de l'Òpera de tres rals', 'A las barricadas', 'Como fue', 'J'attendrai', 'La dansa del sabre', 'You Kali', 'Over the Rainbow' o 'El cant dels ocells'.
I així es barregen, com si fossin un de sol, George Gershwin, Maurice Ravel, Kurt Weill, Charles Trenet, Charles Chaplin, Bracchi d'Anzi, Norbert Schultze, Manuel Quiroga, Rafael de León, Dmitri Xostakóvitx, Irvin Berlin, Ernesto Duarte, Cole Porter, Sergei Prokóvief... i també Frederic Mompou, amb una versió al piano de la peça 'Pensament / Pensée', que en el seu dia va adoptar també el cantant Raimon.
Una fusió de música i interpretació que la posada en escena que parteix de la dramatúrgia de Pablo Ley i que dirigeix Josep Galindo fa que es materialitzi també entre la cantant i actriu Rosa Galindo amb les imatges de la pantalla, ja sigui acoblant la mà a la d'una de les dones o criatures de l'Holocaust, formant part d'algun dels grups de família, o imitant algunes de les maneres de posar-se davant de l'antiga càmera de la vella pel·lícula de les Leica de l'època. Els creadors de l'espectacle —tinc la sensació que és una feina molt compartida— en diuen: música per pensar, música per emocionar, música per evadir-se, música per somiar, música per fugir del món... Però es deixen de dir, perquè no quedaria bé en boca seva, que tot plegat esdevé un ritual memorialístic esplèndid, sensible, delicat i deliciós a la vegada.
'Pensament', de Frederic Mompou.
«La monja enterrada en vida», de Nao Albet i Marcel Borràs, a partir de l'obra 'La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent', de Jaume Piquet. Intèrprets: Shang-Ye, Jordi Figueras, Xavi Sàez, Pol López, Nao Albet i Marcel Borràs. Escenografia: José Novoa. Ajudant escenografia: Carlota Ricart. Vestuari: Paula Ventura. Il·luminació: Adrià Pinar. Caracterització: Toni Santos. Pitàgora suichi i subtítols: Oslo Albet. Dibuixos vídeo: Joan Belda. Veu cançó: Pitu Manubens. Veu en off: Enric Isasi-Isasmendi. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 març 2012. Un dels subtítols que en un moment de l'espectacle apareixen a la pantalla diu més o menys això: "Mola tant el 'xino' que només escoltant-lo ja t'ho passes bé". I vet aquí que, quan alguns es pensen que l'anglès universal o l'espanyol per contacte, són els dos idiomes del bilingüisme més freqüent en el teatre català actual, apareix de trascantó el xinès, en la veu i el debut de la joveníssima actriu Shang-Ye, nascuda a Zhejiang, Pequín, el 1991, i que diuen que viu des del catorze anys a Barcelona i que aporta a aquesta creació singular del tàndem Nao Albet / Marcel Borràs el to just d'exotisme, en el bon sentit de la paraula, que el xinès produeix en un espectacle de Grand Guignol basat en una obra d'un pioner del gènere a Catalunya, Jaume Piquet i Piera (Les Corts, 1839 - Sarrià, 1896), un barceloní veí de Sarrià on un carrer del barri recorda el seu tarannà d'empresari teatral i dramaturg, tot i que la seva professió era la de paleta i gravador.
Jaume Piquet va entretenir el personal del seu temps amb espectacles de fibra sentimental tova, melodrames que avui serien fulletons de telenovel·la, representades sense gaires pretensions al desaparegut Teatre Odeon, just a tocar del Teatre Romea del carrer de l'Hospital, a la finca on, un cop tancat i enderrocat el teatre, s'hi construiria després la Fonda Sant Agustí, avui encara un hotel.
Nao Albet i Marcel Borràs s'hi han divertit de valent. Han agafat el text original, segurament que massa carrincló per a les oïdes curades d'espants del segle XXI, i n'han espremut el suc de l'anècdota. A la Barcelona anarquista de finals del segle XIX, un pare conservador tanca la seva filla Elvira en un convent perquè el xicot que la ronda no és del seu gust. Reclosa al convent —una escenografia de caixes de verdures molt pròpies del passat comercial del Born i els voltants del carrer Flassaders on hi La Seca—, la novícia descobrirà que el mal del món és dins i no fora, i que el superior del convent, com la guineu que quan no les pot haver diu que són verdes, prefereix enterrar-la en vida la dolça criatura abans que pugui fugir del convent cap a l'abisme de la mala vida de l'exterior on els aires de llibertinatge i del saqueig del tot per a tots empastifen les llambordes i l'aire que s'hi respira.
Els creadors de l'espectacle han muntat una trama farcida de truculència, sang i fetge, però amb una mirada irònica a les referències més juvenils de la seva generació: el manga, Bola de Drac, el kung fu, el còmic, el cinema de Tarantino... però també amb una mirada a la tradició escènica com els titelles de carrer, el servent del convent estil Quasimodo, el jove enamorat que ha de marxar a Cuba —recordem les quintes pagades que van provocar la revolta del 1909 i la Ciutat Cremada— i que entra al convent de nit com un Tenorio esparracat sense capa ni espasa, les escenes interiors del convent, el confessionari, les celebracions i cantades amb les monges o novícies... I tot poetitzat amb la narració d'una mena de conte oriental en xinès, les intervencions de la novícia Elvira també en xinès (ep!, sobretitulat, malgrat que ens diguin que sona bé, que hi sona molt!), i la presència, entre els personatges, de dos pillets de carrer, que fan feines brutes per encàrrec en una sessió de tortura d'interrogatori surrealista, i que es juguen la vida per unes taronges de l'únic taronger del convent, fruit d'un miracle del sant amfitrió, segons explica el mateix prior.
Mort en vida, resurrecció i venjança. La jove monja Elvira, convertida en assassina del seu estimat per accident, desenterrada del sot del jardí pels dos lladres de taronges —una parella ignorant de la relació que hi ha entre la noia, el seu pare i el pretendent a qui han apallissat per encàrrec sense saber per què— i que es veuran superats per la força demoníaca que s'ha apoderat de l'esperit d'Elvira que proporcionarà algunes de les escenes d'acció i humor més aconseguides fins a culminar amb la seva fugida pel reixat del convent, no pas sense fer abans una bona botifarra a tot el convent i, de passada, a la concurrència d'espectadors inclosa, i fent també que el convent acabi pres per la màgia negra en un celebrat registre de còmic musical.
Més que una sensació de sadisme i perversió, en paraules d'Anaïs Nin referint-se al Grand Guignol, 'La monja enterrada en vida' de Nao Albet i Marcel Borràs provoca un somriure permanent en els espectadors durant una imparable i inclassificable hora i mitja de teatre per a tots els gustos que, com que el parell de Radicals sorgits del Lliure ja s'han fet una mica més grans, tampoc no pretén ser extremament trencador sinó que es conforma —i ho aconsegueix lúcidament— dignificar una de les baules de la cadena trencada de la tradició teatral catalana.
VIDEO
«Piso de Charol». Il·lusionista: Hausson. Partenaire: Vanessa Torres. Veu en off d'Orson Welles: Josep M. Pou. Il·luminació: Pep Barcons. Escenografia i direcció d'art: Manolo Trullàs. Moviment: Toni Mira. Audiovisual: Vicent Barella. Material màgic: Magicus. Direcció: Hermann Bonnín. Brossa Espai Escènic. Barcelona, 8 novembre 2009. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 febrer 2012. Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), que era un habitual espectador de la Filmoteca de Catalunya, va escriure i publicar, dedicada a aquest espai cinematogràfic, la 'Sextina a Busby Berkeley, el màgic del musical', en homenatge a qui va ser cineasta i coreògraf del Hollywood dels anys trenta, en un imaginari de glamour, creat per compensar la crisi del crac del 29. La sextina de Brossa es tanca així: "Fanals de noies, inventades llunes... / Va obrir la Warner el més nou dels cercles / amb bones cames per no perdre el ritme./"
'Piso de Charol' s'emmiralla en aquesta visió brossiana i sobretot en les imatges i coreografies de Busby Berkeley (Los Angeles, 1895 - 1976), creador de números musicals amb formes geomètriques i, com a director de cinema, impulsor de la càmera en moviment i en filmacions des de punts de vista als quals el públic de l'època no estava acostumat i, a més, amb efectes calidoscòpics.
Amb unes projeccions en blanc i negre de l'època, amb una citació d'Orson Welles (a càrrec de Josep M. Pou en off), amb una ullada a la primera pel·lícula sonora de la història del cinema, 'El cantor de jazz', i amb una banda sonora protagonitzada per Duke Ellington, l'espectacle de Hausson ratlla la maroma de l'encara més difícil o, dit d'una altra manera, l'encara més sorprenent.
A més, Hausson es fa acompanyar d'una elegant partenaire que ja ha treballat en altres ocasions amb ell, Vanessa Torres, i que aporta el toc definitiu del glamour que hauria encantat Joan Brossa i que transporta els espectadors al Hollywood de l'època. L'avantatge és que Vanessa Torres no fa només d'acompanyant de l'il·lusionista sinó que, durant tot l'espectacle, hi té un silenciós però destacable paper escènic —amb una direcció afinada de Hermann Bonnín— que amaneix amb breus i fugaces accions, a vegades de mim, amb gestos, amb petits passos de dansa i alguna picada d'ullet d'humor.
Hausson és capaç de sorprendre els més agnòstics de l'il·lusionisme, aquells que, mentre dura l'espectacle, estan més pendents de quin és el truc que no pas de les sensacions que es poden rebre de la màgia de l'artista. ¿On queda aquell aprenent de bruixot de ficció, anomenat Harry Potter, un mag, a tot estirar, de les escombres, al costat de les trapelleries elegants, innocents i també una mica malintencionades de Hausson? A l'escola de Hogwarths, haurien de veure alguns dels seus números. De segur que li donarien entrada immediata al clan, com a doctor honoris causa, almenys.
Perquè Hausson no es limita a fer alguns dels números més habituals del gremi amb els jocs de mans típics de les cartes, les monedes i els mocadors, sinó que crea un univers propi: els elapés que canvien fantàsticament de color dins de la caràtula segons el color del mocador; el petit ocell blanc que surt de la gàbia, desapareix... i apareix ben comprimit dins d'una bombeta —i un pensa, malament rai quan només hi hagi les estretes de baix consum i desapareguin les romàntiques en forma de pera!—; l'anell de compromís que s'ha perdut dins un mocador de butxaca i acaba apareixent dins una maquineta de xiclets, accionada pel mateix espectador propietari de l'anell; la caixa fosca, de reduïdes dimensions, amb una reproducció de l'Empire State Building, que fa desaparèixer la partenaire feta un acordió en un espai tan mínim que es fa impossible pensar que en pugui sortir sencera.
I es mereix una menció especial el número potser més tecnològic, més segle XXI, el del telèfon mòbil que em permeto descriure en detall: Hausson fa escriure a tres espectadors en un paper el seu número de carnet d'identitat sense la lletra final i amb un altre número qualsevol darrere i, si volen, fins i tot amb les xifres alterades d'ordre. Després, a un quart espectador, li fa esborrar un dels tres números de carnet. A un cinquè espectador li demana que faci la suma dels dos números que han quedat escrits. Finalment, a un altre espectador, li demana que engegui el telèfon mòbil, que marqui el número, xifra a xifra, que l'espectador haurà sumat... i, oh, sorpresa!, un telèfon mòbil que Hausson ha deixat abans als peus d'un altre espectador comença a sonar. En respondre, l'espectador que ha marcat en el seu mòbil els números de la suma i l'espectador que ha obert el mòbil que sona es posen en contacte. És aleshores quan fins i tot els més agnòstics creuen, per fi, que no hi ha truc. Parlo de primera mà. Un servidor va tenir l'honor de marcar el número en qüestió des del seu mòbil i va comprovar directament a l'oïda la comunicació entre els dos mòbils. Això no és a les mans ni de l'enginyer en cap de Movistar! Amb Hausson, poca broma, doncs. I que comencin a tremolar les grans operadores de telefonia perquè tenen els dies comptats. [Aquesta crítica correspon a l'estrena de l'espectacle, la tardor del 2009. a l'antic Espai Brossa]
VIDEO
«Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata. Sala Tallers, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012. Estrenat inicialment a La Caldera, aquest espectacle de factura "casolana" —no per la seva aparent senzillesa sinó perquè s'ambienta a "casa" d'un dels dos protagonistes— ha hagut d'ampliar horaris i dies de funcions en la reposició que ha fet ara a La Seca Espai Brossa perquè, afortunadament, el boca-orella continua sent la millor garantia i, en el cas de 'Sé de un lugar', el muntatge és una de les dues grates sorpreses que ha donat fins ara la temporada: el musical 'La vampira del Raval', d'una altra dimensió, al Teatre del Raval, n'ha estat una; i aquest tour de force d'una parella intemporal, malgrat que se situa en el moment present, no avui sinó demà mateix, i que es planteja el per què de la seva no-relació, n'ha estat una altra.
En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets.
La proposta, en primer lloc, estava pensada per a una trentena d'espectadors, però ara, a la sala Tallers, a la primera planta de La Seca, se n'hi encabeixen ben bé el doble, en una situació informal, ocupant cadires de sala, cadires de boga, taules i racons que permeten fins i tot que els espectadors que vulguin s'hi estiguin a peu dret. En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint.
Des de la primera frase contundent de Simó: "Sóc un racista" fins a una de les frases sentenciadores del finals: "Vull deixar d'estimar, però no puc i com més estimo, més mal em fa", la història de trencament i d'acostament de la parella manté un equilibri perfecte entre un discurs que, sense ser elitista, es caracteritza per la seva riquesa interior i una actuació a tocar de tots els espectadors —més aviat convertits en convidats a can Simó— que viuen gairebé en pròpia pell les pujades i baixades dels dos personatges i el tobogan de la seva relació.
Una tetera, te, tequila a cops de "xupitos", aigua embotellada a raig, melindros rosa, un ràdio-cedé, un penja-robes, el sofà en qüestió, una estora, llums de peu i de sostre que els dos personatges encenen i apaguen per marcar les diferents escenes o situacions temporals, un balancí, la porta que dóna al terrat, els sorolls somorts del carrer, els renous del veïnat, la presència absent de Shahruck, un immigrant indi que s'encarrega de comprar la subsistència de mercat de Simó, els cigarrets pseudoporro —per obligació legislativa als llocs de treball com l'escenari— un original de guió, un esbós de còmic... Tot és a l'abast dels espectadors, gairebé com els mateixos personatges que tan aviat es parlen de tu a tu, a vegades en la distància de punta a punta de sala, com parlen mirant fixament als ulls dels espectadors que tenen davant.
El mateix autor no amaga que hi ha la influència d'Éric Rohmer de fons, però amb la mirada d'una generació que ha viscut tot un altre temps. No és estrany, tenint en compte que Iván Morales s'ha mogut en el món del cinema i la televisió, com a guionista, per exemple del film 'El truco del manco'. L'actor Xavi Sàez (Simó) ha treballat en companyies tan diferents com La Cubana o la de Marta Carrasco, amb qui va interpretar un celebrat paper del muntatge 'J'arrive'. I Anna Alarcón s'ha mogut en espectacles contemporanis, com per exemple, la suggerent obra 'Lleons', de Pau Miró, dins el programa T6 del TNC, on feia el paper adolescent d'una filla, en cadira de rodes, d'una família que tenia una bugaderia al Raval de Barcelona.
'Sé de un lugar' fa referència a una cançó que forma part del disc 'El patio', el primer del grup Triana, popularitzada el 1975 —tot i que recuperada per ells mateixos fa uns sis anys—, i que és el nexe d'unió de la parella Simó i Bérénice, amb una pessigada d'humor que és una troballa i que no desvelaré. Potser pot sorprendre que una parella, com hem dit, no d'avui sinó de demà mateix, tingui com a referent un grup i una cançó de fa més de trenta-cinc anys. Però això confirma la intemporalitat de l'obra i la seva capacitat de moure's en diferents èpoques amb el mateix discurs sense que se'n ressenti el contingut i la identificació dels espectadors. De penombra a fosc final, una estona llarga de mirades sense paraules de la parella, asseguts al sofà. I al ràdio-cedé, la cançó de Triana sencera d'epíleg, com si passessin uns títols de crèdit imaginaris en una pantalla de cinema on el guió de 'Sé de un lugar' podria arribar tranquil·lament sense que el cineasta hi fes gaires retocs.
«El darrer triangle». Basat en textos de Joan Brossa. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Intèrprets: Laura Aubert, David Marcé / Bernat Cot, Núria Cuyàs / Lluna Pindado i Laura Pau. Escenografia: Enric Romaní i Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. So: Blai Tomàs. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 febrer 2012. La temptació d'acostar-se a la creació multidisciplinar de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), segons en quines mans cau, corre el perill de confondre o alterar l'essencia de l'obra de l'autor. És reconfortant constatar que no és aquest el cas de la companyia Els Pirates Teatre, jove iniciativa que commemora precisament deu anys de feina feta i que, en aquest decenni, ha aportat al sector espectacles per a tots els públics com 'Ulisses, una odissea musical', i espectacles de gourmet com 'Comedy Tonight' i 'La corda fluixa', peces de petit format que han passat per diversos escenaris, com el muntatge 'Teatre de carrer', que ja es basava en l'obra de Brossa igual que l'actual 'El darrer triangle', que va veure's primer al Círcol Maldà, i que ara s'ha presentat a l'escenari de La Seca, l'espai més emblemàtic de Barcelona dedicat a la memòria de l'autor, malgrat que el fons del seu llegat hagi trobat recentment el seu lloc dins la blancor del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).
Amb una sensible i profunda subtilesa sobre les intencions dramatúrgiques de Joan Brossa, els quatre intèrprets d''El darrer triangle' s'impregnen de l'esperit poètic i teatral de l'autor i, sense caure en sofisticacions innecessàries, en un escenari gairebé com si fossin al menjador de casa —com segurament Joan Brossa imaginava les seves accions dramatúrgiques— executen, reinterpreten i donen vida a una sèrie de personatges d'època, de situacions quotidianes, d'accions absurdes, iròniques, matisades pel sarcasme, l'humor i el fregolisme.
Un paravent, una tauleta amb un aparell de ràdio de 'nostalgerie', transistors, cassets, un projector de Súper 8 de cinema mut... i no cal gaire cosa més perquè el que desprèn el muntatge és molta energia actoral, fins al punt que una de les primeres escenes multiplica els personatges a ritme trepidant, entrant i sortint de darrere el paravent amb canvis de vestuari a cent per hora.
El muntatge aplega textos de Joan Brossa que els espectadors poden reconèixer o descobrir, gràcies al programa de mà degudament repartit a tothom per un —o una, que en qüestió de fregolisme res és el que sembla— mestre de cerimònies que presenta i condueix l'espectacle. S'hi inclou i s'hi fon: 'Viatge', poesia; 'La tercera orella', fregolisme; 'Un home reparteix fulls clandestins', poesia; 'Striptease 1900', 'Jornada', 'Rifada al balneari de Canopus', fregolisme; 'Concili', fregolisme; 'Agafo el mot', poesia; 'Teatre de carrer', poesia escènica; 'Saltamartí', poesia; 'Farce et attrape', fregolisme; 'Concert irregular', 'Concert en tres temps' i 'Suite bufa', accions musicals; o 'El darrer triangle', un striptease singular que dóna nom a l'espectacle, per tancar amb un 'Epíleg' e caràcter menestral.
Una hora de generositat escènica i d'una bellesa plàstica a partir de la senzillesa brossiana —l'espectacle ha estat polit i reduït en una mitja hora des de la seva proposta inicial—, gairebé sense paraules, amb homenatge al gest, l'expressió corporal, la música o fins i tot unes fugaces interaccions amb els espectadors, fent-ne canviar un parell de la seva butaca per necessitats escèniques o intentant trobar entre tots el punt just per afinar un violí abans de donar la nota.
Un espectacle com aquest, qualificat com a cabaret literari, ni que La Seca, l'antiga fàbrica de moneda, no sigui precisament un cabaret, no només recupera una obra i un teatre massa temps ignorats sinó que el revitalitza fent que personatges i situacions humanes d'un altre temps, dibuixades per Brossa a mitjan segle passat —per exemple: la noia que ha d'empenyorar o vendre's el vestit i la roba interior, i gairebé la pell, per quatre 'quartus'— siguin també personatges i situacions humanes d'avui mateix.
Podeu recuperar una entrevista amb Joan Brossa . "Sóc com sóc i no vull ser model de res". Feta a l'estudi del Guinardó i publicada el 26 de juliol del 1998, cinc mesos abans de la seva mort, el 30 de desembre, i l'última que l'autor va concedir.
«Pessoa, o que o turista deve ver». Espectacle basat en textos de 'Lisboa, o que o turista deve ver', de Fernando Pessoa. Dramatúrgia de Joan Fullana. Intèrprets: Pablo Rosal, Laura López, Xavier Martínez, Eulàlia Bergadà, Pasquale Bàvaro i Gori Matas. Música: Gori Matas i Joan Fullana. Escenografia: Xesca Salvà. So: Gori Matas. Direcció: Joan Fullana. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 4 novembre 2011. A Fernando Pessoa (en realitat, Fernando António Nogueira Pessoa, Lisboa, 13 juny 1888 - 30 novembre 1935) se'l coneix no només per la seva destacada obra poètica sinó per ser un dels autors més representatius de l'heteronímia, és a dir, la capacitat literària d'esmicolar-se en diverses personalitats com les de Chevalier de Pas, Álvaro de Campos, Ricardo Reis o Alberto Caeiro.
El muntatge, basat en un dels textos de Pessoa que retraten la seva ciutat, ha estat una de les propostes singulars de la macrocartellera musical i teatral d'aquesta tardor. Despullada de grades i escenari convencional, a la sala Joan Brossa del nou espai La Seca, la companyia hi ha instal·lat un mòdul de fusta d'habitatge central on hi ha, assegut en una taula, menjant, pensant o ballant, el personatge de Fernando Pessoa —paper interpretat per una actriu i ballarina (Eulàlia Bergadà) que s'ha caracteritzat amb la imatge més coneguda del poeta: vestit fosc, barret, bigotet i ulleres— que acaba sent un espectador més que, a través de les portes obertes o les finestres del mòdul, veu i escolta, com si fos un dels espectadors estàndard, allò que els altres personatges evoquen de Lisboa.
Els espectadors, durant una hora a peu dret —tot i que s'admeten tamborets o cadires de tisora— es va movent al voltant d'aquest mòdul d'habitatge on es representen, a través de la paraula, la cançó portuguesa i la música en directe, algunes de les idees exposades per Fernando Pessoa en el seu text.
El discurs —que no cal esperar que configuri una trama amb plantejament, nus i desenllaç— contrasta amb la poètica de la posada en escena que, en alguns moments, sembla que sigui una d'aquelles propostes que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha anat oferint al llarg del temps sobre diversos escriptors cèlebres.
Aquí, però, per raons de criteri i de pressupost, el plantejament és més modest i més sensorial, més imaginatiu: un carret de llimonada amb para-sol que els espectadors poden tastar per gentilesa de la casa; un banc de passeig en el qual es desenvolupa alguna de les escenes i que els espectadors faran bé de no confondre amb un banc per seure a canvi de l'entrada; una cuina on la cuinera prepara un pastís a foc lent que fins i tot desprèn certa aroma de dolçor; una bateria i un piano elèctric; llumets de colors i festa major; una tauleta amb un escaquer amb les figures preparades; una barberia amb un dels antics seients mòbils...
En cadascun d'aquests espais, els diferents personatges van desgranant algunes de les idees bàsiques del text escollit de Pessoa. Que no confiï, però, l'espectador, a fer un viatge turístic per Lisboa sense moure's del carrer Flassaders del Born de Barcelona, aquest racó immillorable on el temps farà que La Seca, nova seu de l'antic Espai Brossa, maduri i doni el seu fruit. I dic que no hi confiï perquè la sala Joan Brossa de La Seca no és el CCCB esmentat abans i la companyia diria que s'ha deixat impregnar més per l'efluvi literari del propi Pessoa que no pas per l'ham —que algú ha promocionat sense coneixement de causa— d'una presumpta guia urbana i turística de Lisboa.
La delícia de l'espectacle rau en cadascuna de les interpretacions personals, la manera de dir i expressar la paraula de Pessoa, la interpretació musical i, de manera especial, la interpretació de diferents fados a càrrec de l'atriu Laura López, que ha treballat en altres espectacles com 'L'illa dels esclaus', de Marivaux; 'Carta duna desconeguda', d'Stefan Zweig; o 'Anita Coliflor', aquest amb Pablo Rosal, un dels intèrprets també d'aquest muntatge sobre Pessoa.
¿I de la Lisboa promesa, què, doncs...? Ah! Qui té vista és qui la pisca! Ull viu: un minúscul tramvia groc circula per una via estreta de miniatura que envolta el relleix de la teulada del mòdul de l'habitatge on hi ha el personatge de Fernando Pessoa. Cada 25 o 30 segons —més o menys—, el petit tramvia passa pel mateix punt. ¿I què té més Lisboa sinó el ganxo del tramvia groc, a veure? La seva presència de joguina en l'espectacle és també com una nostàlgia d'un mitjà d'un temps potser perdut que ha estat reclam de visitants però que ara ja ha quedat reduït només a alguns indrets del barri antic. Qui no es conforma és perquè no vol.
«Rococó Bananas». Dramatúrgia: Marceline. Intèrprets: Marceline, Sylvestre i Zaza. Escenografia i efectes: Sylvestre Ventura & Hosta Cartrons. Vestuari: Sessé Muñoz. Il·luminació i so: Alexandre Barthes. Direcció musical: Zaza. Companyia Los Excéntricos. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 desembre 2008. Reposició: La Seca Brossa Espai Escènic, Barcelona, 29 setembre 2011. Són tres. Però fan més terrabastall que un batalló sencer. No amaguen que són excèntrics, perquè se'n diuen, i per tant els espectadors ja n'esperen de tots colors. El que és difícil és saber per on sortiran, com sorprendran l'auditori en una època que els números de pallassos de circ han estat recopiats i reciclats fins a l'extenuació. Doncs, el sorprenen. Perquè Marceline, Sylvestre i Zaza, tres noms artístics que amaguen els de Marceline Khan, Josep Ventura i Didier Armbruster, respectivament, porten anys i panys en l'art dels clowns i no s'han limitat a actuacions en envelats o tarimes de festes populars i pistes de circ sinó que també han trepitjat al llarg d'aquests més de trenta anys els escenaris teatrals.
'Rococó Bananas' és un espectacle teatral que embaladeix els més petits i que complau els més grans. Una hora i quart de divertimento sense aturador, sense paraules, com aquell qui diu, amb molta música artesanal, amb picades d'ullet a alguns números clàssics del pallasso de tota la vida, que ells capgiren i remodelen, amb algunes altres picades d'ullet a números propis de la companyia i amb un gran sentit del ritme i d'adaptació a un espai que no ha de ser confós amb la pista del circ perquè exigeix unes altres condicions i una altra mena de relació amb el públic.
Los Excéntricos tenen un avantatge sobre altres companyies de pallassos: els tres personatges aconsegueixen, des del primer moment que surten a escena, captar l'interès dels espectadors només per la imatge de la seva estètica i per la seva manera d'entrar en joc. Marceline ja és una pallassa imprescindible del gremi. Sylvestre hi aporta una qualitat pròpia tant en actuacions personals com també lingüísticament, un detall que és poc usual també en el gremi. I Zaza... Ah, Zaza...! ¿Pot existir algú capaç d'imitar un personatge així? Jo diria que no. Que és únic. Extraordinari. Des del seu mutisme, només amb una histriònica i innocent rialla, amb una mirada, Zaza es posa els espectadors a la butxaca. És com un personatge que sembla aparegut en carn i os d'una làmina il·lustrada.
Tots tres actuen com si fossin a casa, però, malgrat això, hi ha un teló de tul invisible que canvia la primera impressió i que els fa entrar en un món fantàstic. El piano, un piano blanc i trucat, presideix 'Rococó Bananas'. L'espectacle comença amb un concert d'esquellots —d'aquells de vaca suïssa i de totes les mides— que és una de les perles musicals que ofereixen els tres integrants de la companyia.
La música és el fil conductor de tot l'espectacle: una serra musical, una baieta que es converteix en baix elèctric, acordions de diferents característiques, mandolines... I una diva que confon l'escenari amb una passarel·la, però que té la complicitat dels seus col·legues i la del públic també, que fins i tot li perdona que no tingui talent per al cant, una altra de les ironies del guió perquè els pallassos són, en certa manera —sempre ho han estat—, el reflex de les misèries i les ridiculeses humanes.
No hi falten números de pista, executats amb un toc d'humor, com el d'una estesa múltiple de plats xinesos, amb trencadissa inclosa, o el de la destresa de Marceline amb les boles malabars. I sobresurten per damunt de tot els números més teatrals, com la pujada al podi de Marceline i la seva enfonsada sobtada —i això que no parlem de Montserrat Caballé!
Altres escenes porten a referències enriquidores per als espectadors primerencs: la calavalera, que podria ser de Hamlet, però parla de Romeu i Julieta; el titella esquelet en un número de manipulació de marionetes excel·lent; la imitació d'una cantant francesa del nom de la qual no se'n recorden però de qui volen cantar 'La vie en rose'; el número de Zaza amb la copa de xampany, després d'un brindis; la desfeta de les potes del piano i de la banqueta... i el final de la festa amb els bisos de rigor, ja que l'espectacle ha estat gairebé musical: un xou de bufetades que desvela el secret dels clacs als qui no l'havien vist mai.
I com a comiat, el passi amb l'últim "modelet" de Marceline, un vestit suau cobert amb un paraigua amb reg per aspersió incorporat. Un espectacle elegant, divertit, mesurat, que segueixen vivament els més petits, interrogant-se sobre el que veuen, i que els desvela, a través de la ficció, algunes de les trampes que fan que el teatre sigui encara teatre.L'espectacle 'Rococó Bananas' va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura en la categoria de circ.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
