CLIP DE TEATRE

[Jove Teatre Regina]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008.


Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona.
El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs.
El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans.
Des del primer moment, la trama del conte no pot ser més actual: la sequera i la falta d'aliments, tot i que es parli de la sequera de la llet i els seus derivats i calgui buscar una animal amb banyes que posi remei al problema. La recerca es deixa en mans d'un personatge de ficció, el petit Karim, que en un món on els que més aprenen veuen com els creix el cap, ell es queda sempre amb el cap rodó com un terrestre qualsevol. La missió encomanada el porta a fer un viatge iniciàtic per l'univers.
A partir d'aquí, sempre amb la batuta musical de guia, el recorregut és un cau de sorpreses, una pluja de personatges, d'objectes, d'animals i de cossos celestes, entre titelles manipulats i alguns d'agegantats del tot interpretats en carn i os i amb màscara per un dels titellaires.
Un regal per a la vista i l'oïda. Un regal per als sentits. Humor i reflexió a la vegada. Pluja de sentiments. Teclat de valors: immigració, amistat, esforç, generositat. ¿Som al teatre o som al cinema? Les línies es confonen, però els titelles gegants acolorits omplen un espai de foscor a l'escenari on tot és possible sense que els espectadors en descobreixen el secret.




«Y de paso... un entremés». Versió de Macià G. Olivella sobre diverses peces curtes del teatre clàssic espanyol. Intèrprets: Marc Miramunt, Oriol Macià, Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Esther Pérez-Ferrer. Música de Ferran González. Vestuari de José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Il.luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció de Maria Agustina Solé. Barcelona, Jove Teatre Regina, 29 març 2008.


La gastronomia i el teatre poden anar plegats, tal com ho demostra la companyia La Trepa amb un espectacle basat en els populars entremesos del teatre clàssic espanyol. Una versió amb base musical les diferents parts de la qual van introduint els intèrprets convertits en xefs de cuina.
L'espectacle constra de quatre peces breus que transmeten l'humor, la ironia, la picaresca i la moralitat pròpia del Segle d'Or. Emparat en les arrels populars, van desfilant tot de personatges que si bé són d'una altra galàxia es comporten en les reaccions com ho faria el més contemporani.
S'hi veu, doncs, el pagès que vol fer el remake del conte de la lletera amb les olives i la discussió que té amb la seva dona i la seva filla i un veí per unes oliveres que encara s'han de plantar i que no donaran fruit fins trenta anys després.
S'hi veu com el gènere de l'estafa ve de lluny, amb dos criats morts de gana que es fan passar per metges quan el seu amo no hi és i recepten quatre disbarats amb l'únic objectiu de treure's una propina ni que sigui corrent el risc de ser descoberts com si fossin uns vulgats Morin's clínics del segle XXI.
S'hi veu també el duel d'espases per un casament no consentit i la juguesca del pretendent, conxorxat amb les dones de la família, per fer creure al germà que hauria de donar el permís per al casori, que ja està mort i que es troba al regne del més enllà.
I es tanca el repertori amb un final amb l'entremès que posa en evidència, en una mena de 'Polònia' avançada a l'època del Segle d'Or, el poc senderi d'un alcalde que rep en un poble la visita d'uns còmics ambulants que li fan creure, a ell i tota la parentel.la, que les escenes que la comediant anuncia que surten de darrere d'un tapís són reals ni que ningú del poble vegi ni la tropa de ratolins, ni l'estampida de toros, fins que arriba al lloc, en carn i os, el capità d'un regiment de cavalleria demanant allotjament al poble i, servit l'embolic, ningú dels presents no se'l pren seriosament.
El muntatge, adaptat al públic actual, s'ha basat en els entremesos 'El paso de las aceitunas', de Lope de Rueda, considerat el pioner en el gènere; 'El doctor Borrego', de Monteser, un autor molt lligat a la cort reial. 'Los muertos vivos', de Quiñones de Benavente, escrita per a un actor molt famós de l'època, Cosme Pérez, que va crear un personatge molt popular , el de Juan Rana. I el conegut 'El Retablo de las Maravillas' de Miguel de Cervantes, una constatació que les falses aparences són un virus que ve de lluny.
La companyia La Trepa, ànima del mateix Jove Teatre Regina, ha aconseguit una posada en escena refrescant, amb sis intèrprets —tres actors i tres actrius— que donen veu als diferents personatges populars dels entremesos en qüestió i que acompanyen la moralitat de cada entremès amb peces cantades.
Una senzilla escenografia, una tarima, una taula i quatre bastiments de fusta completen un quadre que no pretén sofisticar la posada en escena sinó deixar reposar tota la seva eficàcia en la interpretació per fer que els espectadors més petits es diverteixin i es familiaritzin amb uns textos clàssics, cosa que fan, sobretot, amb els gags del mort que no és mort —perquè els porta el referent de les històries de fantasmes— o amb els de les escenificacions dels còmics ambulants que no existeixen, aconseguint que el que s'explica es relacioni amb el que no s'explica i que es faci la transgressió entre allò que és veritat i allò que forma part de la mentida escènica i la trapelleria de bona fe i que no fa cap mal.




«El circ dels ninots». Creació de Carles Benseny, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Intèrprets: Carles Benseny i Enric Blasi. Companyia de Comediants La Baldufa. Recomanat a partir de 5 anys. Barcelona, Jove Teatre Regina, 2 març 2008.


La companyia Comediants de La Baldufa va néixer a Lleida fa dotze anys. Des d'aleshores han produït una desena d'espectacles i han participat en diversos festivals europeus. A l'última Fira de Frankfurt, en representació de la cultura catalana, van presentar el muntatge 'El llibre imaginari'.
L'espectacle 'El circ dels ninots', un dels que tenen en repertori i que s'ha presentat ara al Jove Teatre Regina, reuneix diversos elements: titelles plans, peces mòbils, un puzzle gegant que acaba en elefant, ninots de fusta, ombres xineses i un parament escenogràfic centrat en un carruatge clàssic que té diferents utilitats i que transporta els espectadors al món circense.
Dos vells amics que anys enrere havien treballat en un circ es troben després de molts anys. El salt en el temps del record —els dos personatges es desdoblen en vells i joves— els porta a rememorar alguns dels números del seu antic circ que més èxit tenien arreu on paraven la carpa: un faquir que es clava espases, una ballarina equilibrista, els pallassos, acròbates, homes forçuts i un presentador representat per un titella gegant.
El joc escènic es produeix donant vida a cadascun dels artistes en diferents suports: a vegades amb ombres, a vegades amb peces de titelles en miniatura —que creen la visió de grandesa al seu voltant—, i a vegades amb els mateixos dos intèrprets de carn i os, que reforcen el seu paper sobretot en el número del faquir i les espases i en el dels pallassos i el clàssic salt al got d'aigua.
L'espectacle està integrat més per una sèrie de gags que per una trama concreta. Per tant, no hi ha un guió que relati clarament aquest salt entre el present i el passat, cosa que fa que els espectadors més petits trobin a faltar segurament un fil de narrativitat oral i acabin pensant que l'espectacle s'acaba massa aviat. Però ha passat ben bé una hora. En tot cas, 'El circ dels ninots' és un muntatge que combina el teatre i els titelles, gairebé sense paraules, que deixa per a després del mutis final l'estímul d'assimilar les sensacions vistes.




«El geperut de Nôtre-Dame», de Victor Hugo. Adaptació i versió de Ramon Molins. Intèrprets: Ramon Molins, Belen Alonso, Marcel Climent, Begonya Ferrer i Enric López. Escenografia: Joan Andreu Vallvè. Vestuari: Olga Cuito i Carme Pardo. Màscara Quasimodo: Amadeu Farré. Coreografies: Tommie. Direcció musical: Daniel Anglès. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Lletres cançons: Daniel Anglès i Albert Mas-Griera. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Sala Petita, Jove Teatre Regina, 2 febrer 2008.


La novel.la de Victor Hugo, 'Nôtre-Dame de París', i els episodis que relacionen la petita gitana Esmeralda amb el personatge de Quasimodo, més conegut com el Geperut, ha estat manipulada a tort i a dret al llarg dels anys pel cinema i la televisió. Els prejudicis morals de cada època han convertit sovint el personatge d'Esmeralda, una criatura de catorze o quinze anys, en més gran del que és en la versió original, han canviat el paper de l'arxidiaca Claude Frollo, per no ofendre l'Església, en un jutge, o han suavitzat els defectes i els desitjos dels principals personatges, com el capita Phoebus o el mateix Quasimodo per no fer-los ni massa faldiller un ni massa salvatge l'altre.
Aquesta versió teatral de la companyia Zum-Zum Teatre vol ser fidel a la versió original sense caure en cap d'aquestes manipulacions i presentant els principals personatges tal com són o tal com els va perfilar Victor Hugo al segle XIX, ambientats a l'edat mitjana del 1482, en una època convulsa i plena de canvis socials que, malgrat el temps transcorregut, té ressonàncies amb l'actualitat com els prejudicis ètnics o racials, la por al desconegut o els conflictes socials per mor de les imposicions ideològiques.
El muntatge, en clau de musical, opta també pel joc del teatre dins el teatre i hi afegeix, a més, la participació d'alguns dels petits espectadors, creant així un clima de representació dins de la representació, i ensenyant les cartes de com una troupe de saltimbanquis arribats al teatre es converteixen en narradors i com es poden interpretar diverses versions d'un mateix episodi.
Tot això podria fer perdre l'objectiu del musical, que és sens dubte el d'explicar la gènesi de la història d'Esmeralda i Quasimodo. Però no només aquest episodi queda clarament relatat sinó que, a més, en veu del narrador, aquí el jove Gringoire, es relata quina és la veritable història del Geperut, segons Victor Hugo. Com ho fa el Geperut per llençar torres de Nôtre-Dame avall el cos de Frollo i per què, malgrat els intents de salvar-la, la gitana Esmeralda és perseguida i morta uns dies després.
El realisme i el romanticisme de la versió tenen, però, una sortida màgica, amb la troballa dels dos cossos morts dels principals protagonistes, Esmeralda i Quasimodo, que, en ser descoberts temps després, es converteixen en pols. I com que es tracta d'un musical i havia quedat clar que també es tracta de teatre dins el teatre, les lletres originals de les cançons i una partitura enganxadissa i variada s'encarrega de posar el toc dolç que fa tornar els espectadors a la realitat. Per moltes més manipulacions que es facin de Quasimodo i Esmeralda, el musical d''El geperut de Nôtre-Dame' els haurà deixat clar per sempre que tot va passar com aquí s'ha explicat.




«La fabulosa ciència del Dr. Grau i les bessones Grimm». Dramatúrgia de Jonay Roda i Pere Fullana. Intèrprets: Aina Cortès, Feliu Plasència i Mary Ramírez. Escenografia de Jordi Banal. Il.luminació de Miquel Fullana. Vestuari d'Antònia Fuster. Direcció de Pere Fullana. Coproducció d'Iguana Teatre i Accés Teatre. Tàbata Teatre i Teatre de la Sargantana. Barcelona, Jove Teatre Regina, 12 gener 2008. Espectacle familiar a partir 5 anys.


Com si fos el CosmoCaixa, el Jove Teatre Regina ha fet una aproximació a dos llenguatges diferents i complementaris: la ciència i la fantasia. Ho diu un dels personatges en un moment de l'espectacle: sense ciència no hi hauria segons quina literatura fantàstica i sense la fantasia no hi hauria segons quina recerca científica.
Un científic de pes i dues germanes bessones que, diuen, són descendents d'aquell altre parell de germans tan coneguts arreu del món, anomenats Grimm, s'encarreguen de la fusió dels dos gèneres (el fantàstic i el científic) en un muntatge que s'empara en les anècdotes o sinopsis de contes clàssics com 'La caputxeta vermella', 'El soldadet de plom' o 'Els tres porquets' per reflexionar sobre què hauria passat en cadascun dels desenllaços si algun dels personatges hagués tingut en compte els coneixements dels fenòmens científics que dirigeixen i alteren minut a minut les nostres vides.
L'espectacle defuig el recurs fàcil de la màgia per explicar aquests fenòmens. I és que no fa vent per què un gegant bufi des de les muntanyes; no plou perquè per dalt passin àngels amb descontrol d'esfínters; no es fon el metall perquè un mag pronunciï un sortilegi amb una vareta miraculosa... I només aquest intent de desmuntar el tòpic ja justifica la proposta escènica que atrapa els espectadors, primer amb el ganxo dels personatges dels contes clàssics, i després, transportant-los cap a esbrinar el perquè de cadascun dels fenòmens.
La proposta cauria en un greu error si convertís els moments de reflexió en àrides explicacions científiques de càtedra. Res d'això. L'espectacle té una línia de continuïtat que no provoca trasbalsos entre els moments de ficció, a través dels contes, i els moments de ciència.
Se n'encarrega, fent de mestre de cerimònies, qui se suposa que és un científic reconegut i que els espectadors no trigaran gaire a relacionar amb un clown seriós que segueix i coordina el guió amb un discurs entenedor i entretingut a la vegada. Les germanes Grimm, dues bessones que, a saber per quin atzar, han nascut a les Illes i parlen el català de la gent de Palma, es mouen en una sèrie de papers de l'auca, des de ser dues criatures, fins a posar-se en la pell dels personatges populars més coneguts: els tres porquets, la caputxeta, el llop i l'àvia, la ballarina del tutú i el soldadet de plom... El trio d'intèrprets compagina les seves actuacions, amb espurnes de titelles, espurnes de màscares, i una base musical de diversos gèneres, des del hip hop enganxadís per als més grans a ritmes més suaus i tendres per als més petits.
Enmig de tot això i amb una bona dosi d'humor, alguns fenòmens de la climatologia, alguns de físics, alguns de l'espai que ens envolta i alguns de raonament sobre les nostres actuacions amb la natura queden explicats amb rigor científic i concepte de llenguatge clarificador, és a dir, ideal per a espectadors primerencs i també per a veterans que no han deixat només enrere l'edat de les preguntes sinó que continuen preguntant-se, per exemple, quan plou i no porten paraigua, d'on refonoll deu venir la pluja; per què quan fa vent, segons com bufa de fort i segons el material de què estan fetes, s'emporta segons quines cases; per què hi ha quatre punts cardinals bàsics i la gent es desorienta i es continua perdent en una illa de cases malgrat els gepeesses més moderns?
Les respostes no arriben en clau de manual de text sinó relacionades interactivament amb el que han fet els personatges dels contes i el que hauria passat si haguessin actuat o s'haguessin mogut d'una altra manera. És evident que si la caputxeta portés gepeessa, a hores d'ara no es deixaria enganyar pel llop i agafaria el camí més curt, que sempre és el més recte. Però des dels temps de la noia vermella ha plogut molt, és a dir, l'aigua s'ha evaporat milers de milions de vegades, ha format núvols i sovint ha plogut a bots i barrals. Un espectacle com aquest fomenta l'art escènic i educa, a la seva manera, contra les conseqüències del canvi climàtic: amb el rerefons del coneixement i la prevenció.




«Contes de la vila de R.», de Miquel Martí i Pol. Intèrprets: Ernest Villegas, Ramon Villegas i Maria Soler. Escenografia: Pere Trabal. Direcció: Pep Tines. Barcelona, Teatre Regina, 12 novembre 2005.


Si bé Lluís Llach ha estat, amb les seves adaptacions i versions musicals, el màxim difusor, en el seu moment, de l'obra poètica de Miquel Martí i Pol, hi ha hagut altres iniciatives sobre el poeta que s'han centrat gairebé sempre en la seva poesia.
La intenció de recuperar quatre contes, d'entre l'escassa escriptura narrativa del poeta, i adaptar-los al teatre, ha estat més oblidada. Per això la proposta de la companyia del Teatre eSseLa té, d'entrada, el coratge de provar sort amb un material que no ha estat precisament pensat per posar en escena.
L'esforç de la companyia, doncs, es basa en fer dramàtics uns arguments que tenen, dins la seva narrativitat, una seqüència d'imatges, de fotogrames, de paisatges, de maneres de ser i de dir ambientats en l'espai geogràfic que va determinar bona part de l'obra de Martí i Pol.
La proposta encara té més mèrit si tenim en compte que no es presenta aprofitant l'excusa d'una efemèride d'aniversari de l'autor sinó donant-li valor per si sol. I també pel fet que siguin tres intèrprets joves els que s'hi enfronten, quan seria més lògic que pensessin en un autor i un text més pròxim a les seves inquietuds i als temps actuals. Enllaçats amb diversos poemes, 'El Poema' (com a introducció), 'Meditació última' (en l'eix central) i 'Suite de Parlavà' (com a tancament), els tres intèrprets desgranen els quatre contes, 'Tot l'univers dels ulls', 'L'home dels discursos', 'La dedicatòria' i 'L'enterrament'.
Són els mateixos tres intèrprets els que, en un bon exercici teatral, caracteritzen els diversos personatges de cada conte, amb petites intervencions de l'actriu que actua en alguns moments fent de narradora o, més aviat, de mestra de cerimònies.
El muntatge, d'una hora justa, té un inici dens, i difícil per a l'intèrpret, amb el primer conte; es comença a alleugerir amb el segon, on el personatge de l'home dels discursos que entra al bar del poble demanant fer un discurs té un to surrealista; passa pel conte de la dedicatòria, amb un cert aire romàntic; i obté la màxima raó de ser amb el diàleg de dos homes del poble en el conte de l'enterrament, una conversa que, escoltada en un escenari, sembla extreta d'un passat llunyà, però que, amb una mica de bona sort, l'escenari vivent del país encara ofereix en exclusiva en alguns indrets que es mantenen verges i que es neguen a desaparèixer.




«Fins que l'amor ens separi», d'Esteve Soler. Intèrprets: Maria Alba Esquius, Tàtels Pérez i Alicia Puertas. Escenografia de Marc Borrós i Sònia Ros. Il.luminació de Jordi Serrat. Música de David Moreno. Direcció: Sílvia Sanfeliu. Barcelona, Jove Teatre Regina, 16 setembre 2005.


Si d'un servidor depengués, aquest espectacle de la companyia Mite-les, el promocionaria com a sessió terapèutica en seminaris de màrqueting per a representants, cosidores, sastres, dissenyadors i comercials de Pronovias o firmes similars.
A base d'analitzar psicològicament el que els ronda pel cap a moltes de les futures mullers, quan es troben encotillades en el moment clau dins el vestit de núvia, probablement els resultats de vendes es veurien afavorits.
'Fins que l'amor ens separi', un espectacle basat en textos d'Esteve Soler, és una galeria de tres models de vestits de núvia que fan esclatar de blanc l'escenari, només trencat per la vermellor de tots els altres elements que van apareixent (coixins, plomes, sabates, mocadors de coll, corbates i altres ornaments).
D'estructura circular —pinya per testerrada de la núvia, d'entrada, i pinya per testerrada de la núvia, de sortida— l'espectacle es podria inscriure en la línia dels muntatges de paraula fresca i diàleg àgil entre els seus intèrprets. Si Les Tres Gràcies són un símbol místic, aquí es canvien per Les Tres Desgràcies, tres desgràcies que són com una mena de missatge ocult per a la núvia que, una hora escassa abans de presentar-se a l'altar, fuig com una esperitada, perseguida per les seves amigues de confiança, que es podrien definir com la Bona Amiga i la Mala Amiga, i que l'estiren cadascuna cap a la seva banda, cap al sí i cap al no respectivament, mentre amaguen també cadascuna les seves problemàtiques personals.
Amb referències clàssiques a contes de fades i princeses, sabates perdudes, telefonades incògnita d'última hora, i un remake gairebé fílmic del pas del temps de les protagonistes i del que els pot arribar a succeir si es queden per vestir sants, la comèdia, pròpia de la generació dels qui es mouen a la ratlla dels trenta, no té intenció de punxar amb malícia sobre les conseqüències del matrimoni sinó més aviat d'acceptar-lo amb conformitat.
Per això, una mica més de sorpresa no hi estaria sobrera. Per exemple, ¿per què no muntar un bon marro entre l'amiga faldillera i el marit que s'està a l'església esperant la núvia oficial? O anant més enllà, encara: ¿per què no dotar del paper d'alcavota a l'altra amiga de línia tradicional i de marit segur, ni que sigui el tercer, i amagar un bon embolic lèsbic entre la núvia i l'amiga a qui totes li ponen per la seva falsa decisió de mantenir-se lliure?
Aquests suggeriments, que, per descomptat, la companyia farà bé de no tenir en compte, volen il.lustrar el fet que el text de 'Fins que l'amor ens separi' permet tota mena de cabrioles, retocs, afegits i retallades. És un text que s'ha fet funcionar a pinyó seguit però que també es podia haver trossejat en gags, una fórmula que sembla que hi hagi, en el fons, darrera de tota la trama de l'espectacle, que en conjunt tendeix a una representació, a vegades histriònica, a vegades esperpèntica, potser perquè la caricatura de la realitat, per molt blanca que sigui, com la processó, corre per dins.




«Tocata i fuga». Companyia Dei Furbi. Màscares: Stefano Perocco. Pantomima i combats: Pawel Rouba. Il.luminació: J.L.Gascón. Intèrprets: Òscar Bosch, Elia Corral, Ester Cort, Eva Cutura, Joan Carles Martel, Santi Monreal, Toni Vinyals i Anna Sahun. Dramatúrgia i direcció: Gemma Beltran. Barcelona, Jove Teatre Regina, 19 febrer 2005.


Tercera proposta de la companyia dei Furbi, després de dos espectacles revelació com 'Scherzo' i 'Divertimento', amb plens a l'Espai Escènic Joan Brossa, però també amb bona rebuda en festivals d'estiu, tant catalans com espanyols.
La bona acceptació dels dos primers espectacles, i la que es repeteix amb el tercer, ara al Jove Teatre Regina, té fonaments clars: una interpretació polida, una bona base musical i una consciència del grup de fer un tipus d'espectacle que l'espectador ha de consumir amb els ulls, tastar amb les orelles i pair amb els sentits. Per tant, per força, ha de ser un plat de degustació ràpida, però de gourmet.
En aquesta ocasió, posats a retreure-li un petit detall, o més aviat a fer constar la mel que es posa a la boca de l'espectador, la part musical és més reduïda que en els dos espectacles anteriors. Les peces a capella que 'Tocata i fuga' ofereix són tres peces d'entre segles XVI i XVII. La informació del programa de mà ho deixa clar, sobretot per a no entesos com un servidor: "Un giovane e il suo dolce amor', de Thomas Marley (1603); 'Il zambaione. Musica. Introduzione', d'A. Banchien (1592); i 'O mio bene', de Claudio Monteverdi (1643).
L'estructura de l'espectacle continua mantenint l'esquema d'embolics al voltant de l'amor, en clau de Commedia dell'Arte. Les màscares i el ball de bastons, en registre d'esgrima, són elements que aporten també un treball escènic que no permet errors de cap tipus. D'entre els efectes, l'entrada del Noble Orlando, que interpreta l'actriu Anna Sahun —ah, sí, aquella noia que fa de biòloga de Porca misèria amb el Joel Joan!— amb una capsa similar a la d'un prestidigitador i un joc de mà amb vida pròpia que amaga el truc amb eficàcia.
La companyia ha trobat una línia que per ara no sembla tenir data de caducitat. Podria passar, però, que es complís la profecia: que a la tercera va la vençuda. I és que la trama, el vestuari i l'ambientació no permeten gaires variacions d'espectacle a espectacle.
Per això, segurament, la dramatúrgia i la direcció aporten esquitxades en el text que piquen l'ullet a referències pròximes i quotidianes. Una doble lectura que fa més pròxima i familiar la Commedia dell'Arte i que té el to jovial i entusiasta que caracteritza la companyia dei Furbi.




«Creeps, on és el teu límit?», de Lutz Hübner. Traducció d'Eduard Bartoll. Intèrprets: Olga Fañanàs, Maria Ibars, Elisabet Vallès, Oriol Tarrasón (veu). Vestuari i espai escènic: Mo Espasa. Il.luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Fermí Fernàndez. Barcelona, Jove Teatre Regina, 24 de gener 2004.


Ja sé que dir que 'Creeps' tracta sobre el món frenètic de la televisió és més atractiu que dir que 'Creeps' entra en un retrat de la joventut de primeries de segle. Però el fet és que l'obra utilitza com a rerefons el recurs de la televisió, per mitjà del càsting d'un clip, per retratar la situació de tres aspirants a obtenir la feina. Tres perfils oposats i complementaris tant psicològicament com socialment.
Això fa de 'Creeps' una obra fronterera per a tots els públics. L'adult perquè hi pot entendre algunes prioritats dels joves a les quals potser s'haurà d'afrontar com a pare. I el jove perquè hi pot veure reflectides algunes de les seves angoixes davant un futur incert sense sortida professional, sense recursos econòmics propis o amb una família desestructurada.
L'adaptació catalana d'Eduard Bartoll i la direcció de Fermí Fernàndez tenen un encert indiscutible. L'haver dotat d'una referència local l'origen de les tres protagonistes i, a més, haver-les situat geogràficament distants amb un miratge comú: el melic del món que és la gran ciutat a través del missatge urbà, ideal i centralista, que n'ofereix la televisió.
A algú li pot sobtar, doncs, que una de les tres aspirants al càsting sigui de Mollerussa -amb un coherent dialecte inclòs de l'Urgell- i una altra de Sabadell -amb un altre coherent registre ideològic territorial des del Vallès-, i que, a més, es plantegin alguns petits conflictes de relació per això mateix, amb la tercera aspirant, una noia barcelonina de casa bona folrada fins al monyó i amb papà Visa Classic, i sobretot amb la Veu, és a dir el director del càsting.
Però és precisament aquest matís que d'una obra d'autoria alemanya en surti una adaptació catalana sense complexos amb el contrast muntanya-pla, poble-ciutat, un dels eixos tradicionals de la literatura catalana i, en més d'un cas, també del teatre català clàssic.
Hi hauria el perill, a més, de fer caure el muntatge en una disbauxa juvenil sense control, cosa que no passa sinó que es manté en una línia dramàtica mesurada i pendent més d'estar al servei del fons de l'obra que no pas del que en podria ser l'embolcall.
Finalment, la interpretació posa sobre l'escenari la possibilitat de comprovar la nòmina d'actrius, en aquest cas, sortides de promocions recents i que, potser per les circumstàncies que viu el sector, en la seva aposta personal pel teatre des de la vida real, no estan gaire lluny de les dificultats per trobar feina dels seus personatges de ficció.



«Poques Vergonyes», de Felipe de Loza i Garbiñe Losada, sobre una idea d'Ana Pimenta. Adpatació al català d'Oriol Grau. Música original d'Iñali Salvador. Vestuari d'Emma Escolano. Direcció de Fermí Fernàndez. Intèrprets: Oriol Casals, Olga Fañanàs, Maria Ibars, Carla Nieto i Ramon Pujol. Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 gener 2003.


Els cinc intèrprets són de l'última fornada. I Fermí Fernàndez, de la gent del Terrat, els ha dirigit en aquesta mena de curset accelerat sobre la sexualitat que és 'Poques Vergonyes' i que al Jove Teatre Regina ha adaptat al català Oriol Grau, també del Terrat, a partir d'una idea d'Ana Pimenta, posada en text per col.laboradors seus.
Es tracta, doncs, d'una obra amb contingut didàctic que, tot i que podria semblar que s'adreça des de veus joves exclusivament a altres joves, en realitat és un reciclatge per a tots els públics, fins i tot els considerats madurs.
I l'encert del muntatge és que estigui interpretat per personatges de ficció, inexperts en qüestions sexuals, incapaços de donar una resposta a cap pregunta, i ignorants de les mil i una nits de les aventures amoroses. Si fossin, en canvi, uns fatxendes o uns set-ciències, la connexió amb el públic perdria eficàcia i la naturalitat que la direcció ha imprès en els intèrprets es convertiria en un discurs de circumstàncies.
'Poques Vergonyes', doncs, en aquesta versió, està molt lligat als seus intèrprets protagonistes, amb escenes que delaten la influència de la mà que els ha guiat, com per exemple la imitació que un dels actors fa d'un dels papers que Fermí Fernàndez broda en els clips de 'Una altra cosa' imitant Joan Salvat, el presentador de 30 Minuts.
'Poques Vergonyes' és un espectacle carregat d'afecte on no falten les carantoines i els petonets com a màxima lliçó pràctica. I on, qui confiï veure-hi alguna cosa més que gestos d'aprenentatge seductor, haurà errat el tret.
Si el teatre, entre altres funcions, ha de divertir, ha d'estimular la reflexió i ha d'educar, 'Poques Vergonyes' compleix aquest triangle a la perfecció. I n'aporta encara una altra: una manera eficaç de fer escola actoral sobre el terreny, en un moment de saturació de candidats a l'escena, i al marge d'Operacions Triunfo i escalades al cim de l'Aconcagua.



«La fàbrica de xocolata». Basat en la novel.la de Roald Dahl, 'Charlie i la fàbrica de xocolata'. Guió, direcció i coreografia de Coco Comín. Narració de Joan Pera. Escenografia i il.luminació de Paco Azorín. Música de Xavier Mestres. Lletres de Joan Ortínez. Vestuari de Coco Comín. Cantants: Márian Barahoma, Francesc Esteve, Abel Garcia, Jaume Giró, Xavier Mestres, Laia Porta, Toni Sans i Yolanda Sikara. Intèrprets: Adriana Aguilar, Elsa álvaro, Jorgina Escuder, Edgar Ávila, Cristina Hausmann, Francesc Esteve, Laura Pla, Maties Sierra i Sílvi Vega. Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 novembre 2002.


El teatre musical té seguidors. Coco Comín hi té la mà trencada. I si la proposta és sobre un text garantit com 'La fàbrica de xocolata', de Roald Dahl, el resultat que se'n pot esperar només pot ser bo. Coco Comín no només ha fet un bon musical sinó que ha fet un musical honest. Doble mèrit tenint en compte que es juga amb un nom de prestigi com l'escriptor Roald Dahl i amb un públic preferentment jove a qui la programació del Regina adreça la proposta.
'La fàbrica de xocolata', que ha adaptat la mateixa Coco Comín, és un relat en quadres, o potser hauríem de parlar de vinyetes, del més essencial de la sinopsi del text de la novel.la de Roald Dahl. Coco Comín ha tingut especial preocupació per dibuixar els personatges. També per centrar l'ambientació. I per dotar-ho tot d'una banda sonora, amb veus de suport, per deixar als intèrprets el seu paper principal: el de ballarins i personatges de ficció de la novel.la. El playback que s'utilitza, que podria ser considerat un punt negatiu en un altre cas, aquí està al servei de la qualitat i el ritme de l'espectacle, però a més crea una atmosfera de registre cinematogràfic que, avui en dia, és el més pròxim al públic jove.
A més, Coco Comín no ha caigut en l'endolciment, que Roald Dahl no li perdonaria, i que podria propiciar un musical que té un protagonista orfe (Charlie), amb quatre avis, amb quatre xavos, afortunat per atzar amb un premi de paper de plata i premiat com a hereu, per la seva bona actitud, pel senyor Willi Wonka, l'amo de la fàbrica de xocolata que busca un noi com Charlie a qui deixar l'empresa. I aquí cal esmentar, en representació de tot el repartiment, l'actriu i ballarina Cristina Hausmann, que fa el paper de Charlie i que estic segur que l'il.lustrador que va acompanyar sempre Roald Dahl, Quentin Blake, no dubtaria gens a prendre com a model.
Coco Comín tampoc no ha caigut en la tendència escènica actual de substituir els elements màgics, l'escenografia creativa i la imaginació per una simple projecció de transparències. Només ho fa en un moment fugaç, quan ha de presentar l'entortolligat de tubs de la fàbrica. Però després, el recorregut per l'interior fantàstic de les naus de fabricació, a partir de la pujada supersònica amb l'ascensor, entra en el joc que permet el teatre per estimular la fantasia i la imaginació de l'espectador. Personatges de ficció venecians, vestuari elegant, composició i interpretació musical sense fissures i contenció en els diàlegs conflueixen en un espectacle musical per als petits i els no tan petits que també pot ser un pont cap a la lectura d'un clàssic com Roald Dahl.



«Romeo i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Direcció de Pep Pla. Intèrprets: Maria Ibars, Marcel Dou, Maria Agustina Solé, Carles Bigorra, Xavi Ruano, Dolors Russinyol, Pep Miràs, Marc Miramunt, Emili Corral, Samuel Quiles, Melcior Casals. Lluís Soler (veu en off). Música: Lluís Cartes. Vestuari: Míriam Compte. Il.luminació: Francesc Campos. Mestre d'armes: Jordi Arús. Jove Teatre Regina, Barcelona, 3 octubre 2002.


Hi ha unes obres, o uns autors, que són de capçalera per als directors, els actors i les actrius de teatre. I per tant és lògic que apareguin de tant en tant a la cartellera títols que sempre tenen l'avantatge de saber què ofereixen darrera seu. 'Romeo i Julieta', per exemple.
La companyia del Jove Teatre Regina, recordem-ho, ocupa bona part de la seva programació en una necessària campanya per a estudiants, que encara hauria de ser més enfortida si realment l'ensenyament busqués de debò uns fruits de qualitat més que lleis que només en porten el nom.
Però, de tant en tant, la companyia del Jove Teatre Regina vol també apostar pel públic en general. I ho fa amb una obra que pot veure tothom, en programació per a adults, però que, pel seu planteig, és una proposta que encaixa també perfectament per a grups d'adolescents primerencs.
Un escenari gairebé sense escenografia, o sí, si entenem que la cambra fosca és també escenografia. Un repartiment majoritàriament jove. I el vers del traductor Salvador Oliva. I, sobretot, la voluntat de la companyia i del seu director, Pep Pla, de fer entendre a un públic veterà o novell l'obra més universal sobre l'amor adolescent en un moment que el matrimoni de conveniència torna a ser motiu d'actualitat amb la descoberta dels costums de moltes cultures immigrades.
Ai, però, el repte de remuntar un clàssic com aquest! Com que aquesta ciutat de teatres dita BCN no és precisament Londres, tenir un Shakespeare a cada cantonada no és tampoc tan habitual com trobar-hi un McDonald's. I el públic majoritari dels clàssics és el públic d'estiu que compleix amb la quota cultural anual a canvi que li ofereixin un producte sofisticat on, si es tracta de 'Romeu i Julieta', el balcó, si pot ser, sigui el del pis 36 de la Torre Mapfre i la Julieta es trobi amb Romeu que sobrevola l'espai en ala delta.
Res d'això en el muntatge del Jove Teatre Regina sinó la paraula pelada de Shakespeare, l'energia dels joves intèrprets de les colles de carrer oposades, les batalles de pals, la picaresca actoral de la veterana dida (representada en aquest cas per la mestressa real de la casa teatral), la ganivetada fatal --per cert, el dia de la meva funció hi havia hagut un assassinat als carrers de Terrassa d'una noia de setze anys per una punyalada sense cap motiu aparent--, l'escena clau del rossinyol i l'alosa, i l'escena mil vegades recanviada i matisada del somnífer que no és verí i del verí que no és somnífer.
'Romeu i Julieta' deixa i deixarà sempre amb l'alè suspès qualsevol generació d'espectadors. Perquè l'espiral del terror i de l'odi l'entén tothom. Per això, ja fa molts anys, es va inventar l'amor i no la guerra.



«Molt soroll x Shakespeare». Música de Xavier Torras. Lletres de Daniel Anglès i David Pintó. Llibret de Daniel Anglès, David Pintó i Marina Llansana. Músics: Javier Alejandro, Carles Casanova, Sergi Cuenca, Quile Estevez, Juan Manuel Nieto. Intèrprets: Patrícia Paisal, Eduard Soto, Xavier Torras, Mercè Vidal i Susanna Domènech. Coreografies de Jaume Morató i Caro Campo. Direcció musical: Sergi Cuenca. Direcció: Daniel Anglès. Creació d'El Musical mës Petit.


M'estaré prou de dir que la influència televisiva de la popular 'Operación Triunfo' pot ser un bon ham perquè la lleugera davallada que ha tingut el musical català es recuperi. Gent com la d'El Musical Més Petit va iniciar aquesta aventura lluny d'operacions com la del Triunfo televisiu i guanyant-se a pols un lloc en el panorama teatral.
De tothom és sabuda la seva dispersió posterior per raons professionals. Sigui com sigui, El Musical Més Petit torna a sonar, i torna a sonar bé, al Jove Teatre Regina en un espectacle pensat per a joves disposats a trobar un argument que, per prim que sigui, els farà sentir més d'una esgarrifança perquè toca aquella part de pell fina que saben tocar les novel.les semirosa i les pel.lícules americanes de sobretaula.
'Molt soroll x Shakespeare' té una història per a petits i grans amb fórmula infal.lible. Un grup de tres companys d'institut assagen i preparen una maqueta per a un concurs. Però falta àngel. I l'àngel apareix en forma de noia. Es desperta l'amor adolescent. Es fan les parelles de rigor. Hi ha uns pares incomprensius. Un nus melodramàtic. I un final feliç que acontenta els adults i alliçona els joves. ¿On han anat a parar els prehistòrics joves rebels del Maig del 68, ara que Bertolucci els vol portar al cine? A 'Molt soroll x Shakespeare' veurem en acció la generació del bollycao. I el bollycao el paguen els pares. Menjar i callar, doncs.
Bromes a banda, 'Molt soroll x Shakespeare' és un d'aquells musicals que contribueixen a la normalització teatral. Té la garantia musical de Xavier Torras. I les lletres de Daniel Anglès i David Pintó, a més de Marina Llansana. Ells sonen a 'Adéu a Berlín', un altre èxit musical recent. Una parella encertadament desacompassada de mides que demostra que, per molt alt que un sigui i molt baixa que una sigui, no hi ha d'haver problemes. Cinc intèrprets i cinc músics que són la clau de l'èxit. L'escola és bona.



«Primitius!», de Jesús Roche. Assessors científics: Eudald Carbonell i Universitat Rovira Virgili. Intèrprets: Txema Pérez, Toni Montells, Jaume Tomàs, Roser de Castro i Jesús Roche. Direcció artística: Jesús Roche. Direcció escènica: Frederic Roda.


'Primitius!', el títol de l'espectacle que es presenta al Jove Teatre Regina, pot semblar tota una ironia. ¿M'ho diuen a mi?, pensa l'espectador. I, de fet, la companyia del Teatre Arca té una doble intenció. D'una banda, jugar amb la presència d'un neandertal a Collserola i de l'altra fer adonar als espectadors de la dosi de primitivisme que tots portem dins.
Aquesta doble clau és la que fa que l'espectacle mantingui l'interès durant una hora i mitja que, en alguns casos, es podria confondre amb una conferència científica. Res més lluny que això. Malgrat la projecció, les ombres, el presumpte professor científic que introdueix l'espectacle i algunes dades que es fan imprescindibles, 'Primitius!' és un espectacle que tendeix a l'humor sobre la pròpia humanitat.
Txema Pérez és qui interpreta el paper segurament més difícil de tot el repartiment: el del protagonista de 'Primitius!', el d'un veí de Collserola de fa 40.000 anys. La companyia, però, no s'ha limitat a esgarrapar aquesta anècdota sinó que ha fet que el treball de fons de l'espectacle tingués un rigor científic, sempre salvant la llicència teatral de traslladar un personatge tan antic a l'escenari d'avui mateix.
En aquest cas, Eudald Carbonell, codirector de l'equip d'Atapuerca, i la col.laboració de l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, han fet aquest paper. La resta és una proposta divertida, amb sorpresa final, per fer creïble tot allò que s'ha vist a l'escenari. 'Primitius!', doncs, una aposta teatral entre l'espectacle i el coneixement al Jove Teatre Regina.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page