CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
«L'illa del tresor». Guió i adaptació d'Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d'armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Preu: 9,50 €. A partir de 4 anys. L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?
La versió de la companyia Magatzem d'Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.
Però tot i així, i tenint en compte a qui s'adreça l'espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l'ènfasi es posa en l'aventura que s'hi relata, basada en els fets principals de l'original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.
És a dir, que sigui 'L'illa del tresor' o no, o que l'autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l'espatlla el lloro de rigor.
En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l'aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l'aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d'acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l'arribada amb un llum de ganxo en la foscor d'un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.
Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l'espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d'alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s'allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d'acord amb l'època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.
Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d'aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l'autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular 'L'illa del tresor', inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.
«Ulisses. Una Odissea musical» Versió lliure de l''Odissea', d'Homer. Espectacle de Francesc Hernández. Música de Pere Cowley. Lletres de Llorenç González. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Robert González, Laura Pau i Lluna Pindado. Piano: Pere Cowley. Bateria: Arnau Oliveres. Arranjaments musicals: Marcel·lí Bayer. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Màscares: Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Maquillatge: Sandra Ordóñez. Il·luminació: Aida Escosa i Adrià Aubert. Direcció: Adrià Aubert i Cristina Cordero. Companyia Els Pirates Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 octubre 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys. Abans de parlar de la posada en escena, que és el que correspon, cal dir que la "temeritat" de reduir a uns seixanta minuts les intenses i extenses aventures que Homer narra dins de 'L'Odissea' se supera aquí amb un resultat no tan sols entretingut, que és un dels objectius, sinó també amb un discurs entenedor per a totes les edats, divulgador per a tots els coneixements i convertint un espectacle musical en una porta introductòria a una de les obres clàssiques de la mitologia grega.
Vull dir amb això que les accions escollides se succeeixen sense trencaments i amb una coherència que, progressivament, va fent entrar els petits espectadors en l'aventura que envolta els principals personatges. I el triangle queda establert aquí entre Ulisses, Àjax i Penèlope.
El guió, doncs, ha estat elaborat a partir d'una idea que és la columna vertebral de 'L'Odissea': Ulisses ha fet cau i net a Troia i, tal com avui els exèrcits moderns abandonen a la bona de Déu un Iraq ensorrat o un Afganistan sense el problema de fons resolt, el jove guerrer Ulisses es proposa tornar a Ítaca després de deu anys de lluites on confia que l'espera la seva estimada Penèlope.
L'espectacle musical de la companyia Els Pirates Teatre perfila molt bé cadascun d'aquests tres personatges. I al seu voltant, aquells que protagonitzen algunes de les aventures més espectaculars: la confrontació amb Posidó, el déu dels mars, que persegueix Ulisses per fer-li la guitza tant com pot; la topada amb Polifem, el monstre tal·lòs d'un únic ull al mig del front; les sirenes de mar lletges com un pecat que tempten Ulisses amb els seus cants; Circe, la bruixa d'aires angelicals que pot convertir tothom en la bèstia que vol; o Calipso, la princesa que viu eternament i que és capaç de concertar un matrimoni de conveniència amb el primer que es presenta, a canvi de la vida eterna. A l'altra banda, Penèlope intenta teixir dia i nit la llarga espera, mentre aguanta les disfresses que adopta el pesat d'Antinous que intenta casar-se amb Penèlope abans que Ulisses torni a treure el cap per Ítaca.
El parament escenogràfic per explicar aquesta història consisteix bàsicament en la teixidora de Penèlope, per crear l'ambient d'Ítaca, i un enginyós vaixell, d'aspecte medieval, per traslladar Ulisses i Àjax de retorn. Les màscares i el vestuari completen l'ambientació que potencia l'aspecte fantasiós i màgic de 'L'Odissea'. Un to d'humor —que capitalitza sobretot el déu Posidó— fa que l'espectacle suavitzi la duresa original de l'obra.
La companyia té dues virtuts: una bona dicció a l'hora de les escenes dialogades (a vegades tan escassa de trobar a l'escenari) i una bona interpretació a l'hora de les escenes musicals, cosa que detecta la preparació de tots els intèrprets en el camp del teatre musical a banda d'una evident complicitat generacional creada sobretot al voltant dels últims cursos de l'Institut del Teatre.
La posada en escena reposa sobretot, com he dit, en els personatges. La il·luminació juga discretament amb matisos de colors segons cada espai. I si alguna cosa es pot dir, és que, amb la facilitat que avui en dia permet la introducció digital —tot i que s'entén que la companyia hagi optat per no adulterar amb artificis el paper teatral—, no hi faria cap nosa una discreta ambientació, mitjançant imatges, dels diferents paisatges on es troben els personatges: el mar, l'illa, la cambra de Penèlope... I és que els temps moderns no perdonen i els nous espectadors del segle XXI neixen ja amb la imatge en 3D des que són només ombres xineses a les reproduccions de les ecografies de cal ginecòleg.
«La Ventafocs». Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Bernat Castellvell, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé / Anna Ventura. Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2011. Reposició: 13 juliol 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys. Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de 'La Ventafocs' presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d'esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d'acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.
Per tant, l'única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d'admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.
Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.
En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d'un quadre on només hi ha el retrat d'una dama del bosc. Ella és qui s'encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l'escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l'encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica.
La recerca de la noia afortunada, o més ben dit, del peu afortunat, és dirigida de primera mà pel príncep i seguida de prop pel lacai. Diuen que aquest detall del peu petit —signe de noblesa antiga— és el que fa creure que la primera versió del conte, abans del gremi dels Grimm, Perrault i companyia, sigui d'origen xinès.
Aquí, els cinc intèrprets de l'espectacle suen de valent la cansalada perquè els canvis de personatges, de vestuari i d'espai escenogràfic que es veuen obligats a fer no els dóna treva durant ben bé una hora i quart. Les dues germanastres de La Ventafocs, per exemple, són interpretades per dos dels actors, en un exercici de transvestisme moliner sense gaires precedents en el teatre per a primers espectadors.
El casori posa el punt feliç a la història. Més feliç encara per per als pares reials i el príncep que reben generosament de part de La Ventafocs, com a dot, l'escriptura d'unes terres fèrtils que li va deixar la seva mare. La trama ja no va més enllà, però les intencions de la família monàrquica és la de posar-se a cavar i remenar la terra, malgrat que corrin el risc que els caiguin els anells i potser la corona i tot. Una versió, doncs, que fusiona el poble amb la reialesa, no pas perquè la cort en tingui gaires ganes, sinó perquè, els reis, ni que siguin reis, quan crien fills, també els surten corbs.
L'espectacle, de base musical, compta amb intervencions corals dels cinc intèrprets, però destina la part més important de la trama a peces en solitari a càrrec de La Ventafocs, interpretada per Ariadna Suñé, una actriu que recentment ha treballat en tots els espectacles musicals que s'han estrenat al nou Almeria Teatre com '5 noies i un vestit', 'The Black Rider' o 'La Frau', a més d'haver participat en el musical 'Grease', que va omplir el Teatre Victòria ja fa més de tres temporades.
«Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 1 juliol 2011. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
«El conte de la lletera». Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas "Ritxi". Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes. Companyia Xip Xap Teatre. Teatre Regina, Barcelona, 28 maig 2011. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. La crisi econòmica ha atenellat tant la imaginació que s'ha sentit parlar poc de la relació que el conte de la lletera té sobre la cobdícia i el desig, d'altra banda tan humà, de fer caixa ràpida ni que sigui amb l'especulació. La cosa ve de lluny, doncs. Diuen que potser d'Isop i tot. És a dir, del segle VI aC. Els orientalistes defensen que la lletera ve del Pantchatantra , d'uns contes amb mantega i mel traduïts al persa, a l'àrab i al castellà entre els segles VI i XIII.
Vist així, queda clar que els pastissers moderns de la bombolla immobiliària en qüestió s'han fet un tip d'anar amb la lletera al cap fins que, entre saltiró i saltiró, els ha caigut la llet per terra. Diguem, en descàrrec seu, que qui popularitza de debò el conte de la lletera és Jean de La Fontaine el segle XVIII.
Però, malgrat la intemporalitat del conte, ¿els petits espectadors de l'espectacle n'agafen la moralitat que se'n desprèn? L'espectacle, de titelles i actors-titellaires, pretén fer-la arribar amb un muntatge on apareix la serp, la vaca, el porc, la gallina —veu de la prudència— i, esclar, la mateixa petita protagonista amb la lletera. I per completar la proposta, un dels intèrprets, cantautor amb guitarra, gorra i barba estil Xesco Boix, introdueix una sèrie de cançons populars que l'auditori se sap a cor, gràcies, esclar, a la difusió que en fa l'escola des de baix de tot, substituta de moltes àvies i mares. L'espectacle manté el rigor d'una companyia nascuda a Lleida fa més de vint-i-cinc anys i que té els genolls pelats de trepitjar escenaris. La companyia Xip Xap porta al damunt la tradició lleidatana en l'àmbit dels titelles, una tradició que no es limita a crear uns ninots i donar-los vida sinó que els humanitza i els vincula a la cultura tradicional com a porta cap a un coneixement superior.
«Monstres monstruosos», d'Enric Larreula. Música: Carles Bertrand. Intèrprets: Marta Albir i Carles Bertrand. Llum i so: Marta Vilellas i Oriol Llonch. Escenografia i il·luminació monstres: Ignasi Llorens. Vestuari: Marta Albir. Autòmats: Raúl Martínez 'Luar'. Ajudant direcció: Marta Bou. Direcció: Iban Beltran. Companyia Toc de Retruc. Jove Teatre Regina, Barcelona, 20 març 2011. Preu: 9,50 €. A partir 4 anys. Enric Larreula (Barcelona, 1941) va publicar 'Els monstres mostruosos' fa deu anys, a la col·lecció La Sirena, de l'Editorial La Galera, amb il·lustracions de Joan Antoni Poch. Per iniciativa de la companyia Toc de Retruc, ell mateix ha estat l'encarregat d'adaptar el conte al teatre, tant pel que fa a la narració i els diàlegs, com el llibret de les cançons, prop d'una dotzena, que en realitat són les que expliquen la història en una estructura de representació de conte musical.
A més a més, l'escriptor Enric Larreula ha posat la veu en off com a narrador d'un espectacle que respira experiència escènica pels quatre costats, cosa comprensible si es té en compte que la parella d'intèrprets, Marta Albir i Carles Bertrand, que és també auor de la música de les cançons, ja en fa trenta que treballen en aquest àmbit amb la companyia Toc de Retruc.
L'espectacle combina l'actuació dels dos protagonistes —una parella de monstres que volen donar continuïtat a la seva nissaga— amb la interpretació musical en directe: clarinet i teclats, principalment, i l'acompanyament enregistrat. I també hi aporten un element fantàstic amb una sèrie d'objectes, moguts a distància, que doten de dinamisme la trama.
És així com en una escenografia molt treballada, tant de disseny com d'il·luminació interior, la fantasia del conte va prenent cos, primer amb una combinació d'elements que creen un bol d'escuma que, beguda pels dos monstres, fecundarà la parella, i després, amb el naixement del fill que volen, convertir-lo en un monstre tan monstre com ells dos.
Amb elements quotidians que fomenten la imaginació, els personatges fantàstics entren en joc: la criatura amb un cos d'escombra vestida que creix a manera que es fa gran gràcies a un dispositiu mecànic, i els veïns que el visiten: un tambor de rentadora, un cubell d'aigua, una bossa d'escombraries, una antena de televisió, una olla farcida...
Tots són objectes personificats com a autòmats, amb boca mòbil, que participen en la trama caracteritzada per un llenguatge molt polit que s'enriqueix encara més amb les lletres de les cançons, amb frases fetes i fins i tot algun embarbussament, ingredients bàsics per fer de l'espectacle una recomanable activitat paral·lela d'aprenentatge que no deixa de tenir la seva moralitat per als que ja saben com les gasta la vida: cria fills i et sortiran corbs.
El que passa aquí, però, és que els pares monstres no aconsegueixen que el seu fill els faci cas per seguir els seus passos i que actuï com un monstre sinó que, simplement per portar-los la contrària, es cria com un bon jan incapaç de fer cap mal a ningú.
I ni que els pares monstres li facin la juguesca d'aparentar que volen deixar de fer maleses perquè el seu fill els continuï portant la contrària i esdevingui un bon monstre, els dos monstres veterans no aconsegueixen enredar el seu plançó i acaben fent neteja i reciclant com un parell de pares desesperats, d'aquells que, abans de tenir criatures, no han tingut temps de llegir-se una bona guia per educar els fills en deu dies.
«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 març 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 €. Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.
Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
«Mediterrània», de Roc Olivé i Ricard Reguant. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Eduard Fuster, Anna Gras i Paula Lacorte. Coreografia: Núria Córdoba. Ajudant de direcció: Cata Munar. Escenografia i vestuari: Toni Olivé. Direcció: Ricard Reguant. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 9,50 €. A partir 6 anys. Que la Mediterrània i els pobles que beuen de la seva riba no viuen el seu millor moment no és cap secret. La degradació progressiva del paisatge, la degradació marina, el fossar en què s'ha convertit de milers d'immigrants que fugen de la pobresa, les revoltes de poblacions senceres contra dictadors ancestrals, els vaixells de guerra rellogats, per si de cas... Però de tot això, l'espectacle 'Mediterrània' no en parla. I, justament quan encara són fresques les caigudes del govern tunisià i també de la que anomenen, per ara, l'últim faraó egipci, i encara la remoguda algeriana i les pessigolles marroquines, la mirada didàctica al Mare Nostrum de l'espectacle fa la impressió que quedi escapçada i que sigui més aviat la promoció d'un creuer turístic que ensenya l'aparador i no la rebotiga.
D'altra banda, tenint en compte que l'espectacle, per les seves característiques i contingut, requereix espectadors una mica ja fets, un té la impressió que aquests mateixos espectadors, molt més coneixedors, avui en dia, del món que els envolta gràcies als mitjans audiovisuals als quals tenen accés que no pas les generacions anteriors, parteixen d'una visió de la Mediterrània molt més completa del que ens podem imaginar.
Que sigui un habitant de Plutó —un "marcianitu" que diria en Sisa— el que s'acosta a la Terra per encàrrec del seu capitost per agafar el model del Mediterrani perquè la raça plutonaire no s'extingeixi i que vagi a petar a Barcelona perquè, burocràticament, és la pretesa capital mediterrània —¿no deu ser pas pels creuers que atraquen al World Trade Center o per la colonització que viu la Rambla per mor dels vols low cost?— té un to d'autobombo similar a aquest recent anunci televisiu que pregona la flor i nata catalana sense posar-se vermell com un tomacot.
I que la conclusió o la recepta a 'Mediterrània' que s'emporti el "marcianitu" de Plutó en qüestió sigui la "multiculturalitat" catalana i la barreja de tòpics folklòrics, des de la sardana al flamenc, passant per la gastronomia més diversa o la Sagrada Família i La Pedrera de Gaudí fa que l'espectacle es converteixi en local barceloní, amb l'inconvenient que això pot significar per a posteriors representacions fora de la "capital mediterrània", on també tenen el seu cuquet d'autoestima patriòtica.
'Mediterrània' és un espectacle auster, uns llençols i unes agulles d'estendre roba que feia temps que no veia a l'escenari com a escenografia. I unes projeccions audiovisuals, a tot estirar. Els tres intèrprets hi fan la resta desdoblant-se en els personatges històrics dels quals parlen. Espectacle amb bons moments musicals, sobretot, però no tant quan es tracta de difondre per mitjà del discurs el "llibre de text" que segurament a certs sectors de professionals de l'ensenyament li pot anar molt bé, però que és un llast per a l'atractiu que hauria de tenir un espectacle teatral.
Aquesta 'Mediterrània' diria que pateix d'un excés d'ambició, legítima per part dels guionistes, però que és impossible de fer cabre com cal en un espectacle que es veu limitat per la durada d'una hora, que és el que resisteixen els espectadors del teatre familiar. Potser algú recordarà diverses "mediterrànies" teatrals al llarg del temps, la més sonada, segurament, la de Comediants, basada més en efectes escènics, sensorials, d'il·luminació i de fantasia, que no pas en contingut didàctic.
Entre aquella 'Mediterrània' del grup de Canet, del 1991, amb Joan Font al capdavant, i aquesta de la companyia Va de Bòlit, amb un expert en produccions teatrals com Ricard Reguant entre bastidors, hi ha un abisme. Caldria trobar un punt intermedi: que la intenció de fomentar el coneixement a través del teatre es veiés compensada amb l'atractiu que el mitjà permet adoptar. Si no es fa així, els espectadors primerencs, que van al teatre perquè els hi porten, continuaran preferint el videojoc i la interactivitat digital del segle XXI, que sí bé es cert que els fa viure virtualment també ho és que els permetria fins i tot canviar, amb un clic, si es tractés de la Mediterrània, el passat, el present i potser el futur d'una regió tan complexa i inabastable com el mateix mar.
«La Ventafocs». Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Bernat Castellvell, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé / Anna Ventura. Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys. Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de 'La Ventafocs' presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d'esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d'acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.
Per tant, l'única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d'admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.
Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.
En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d'un quadre on només hi ha el retrat d'una dama del bosc. Ella és qui s'encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l'escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l'encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica.
La recerca de la noia afortunada, o més ben dit, del peu afortunat, és dirigida de primera mà pel príncep i seguida de prop pel lacai. Diuen que aquest detall del peu petit —signe de noblesa antiga— és el que fa creure que la primera versió del conte, abans del gremi dels Grimm, Perrault i companyia, sigui d'origen xinès.
Aquí, els cinc intèrprets de l'espectacle suen de valent la cansalada perquè els canvis de personatges, de vestuari i d'espai escenogràfic que es veuen obligats a fer no els dóna treva durant ben bé una hora i quart. Les dues germanastres de La Ventafocs, per exemple, són interpretades per dos dels actors, en un exercici de transvestisme moliner sense gaires precedents en el teatre per a primers espectadors.
El casori posa el punt feliç a la història. Més feliç encara per per als pares reials i el príncep que reben generosament de part de La Ventafocs, com a dot, l'escriptura d'unes terres fèrtils que li va deixar la seva mare. La trama ja no va més enllà, però les intencions de la família monàrquica és la de posar-se a cavar i remenar la terra, malgrat que corrin el risc que els caiguin els anells i potser la corona i tot. Una versió, doncs, que fusiona el poble amb la reialesa, no pas perquè la cort en tingui gaires ganes, sinó perquè, els reis, ni que siguin reis, quan crien fills, també els surten corbs.
L'espectacle, de base musical, compta amb intervencions corals dels cinc intèrprets, però destina la part més important de la trama a peces en solitari a càrrec de La Ventafocs, interpretada per Ariadna Suñé, una actriu que recentment ha treballat en tots els espectacles musicals que s'han estrenat al nou Almeria Teatre com '5 noies i un vestit', 'The Black Rider' o 'La Frau', a més d'haver participat en el musical 'Grease', que va omplir el Teatre Victòria ja fa més de tres temporades.
«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Preus: 12 €. A partir 5 anys. Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.
Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.
Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.
Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.
Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.
Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.
Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.
Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.
Però, ¿un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets...?, com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?
Una vegada, ja fa anys, parlo de l'ultim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobre Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
«Pinotxo bric à brac». Basat en el conte de Carlo Collodi. Música de Fulvio Renzi, Daniele Caldarini i Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Vestuari: Teatro Invito i Pepa Piquer. Escenografia: Zum-Zum i Sergi Torrelles. DSo: Sergio Sisques. Direcció: Luca Radaelli. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 13 novembre 2010. Pre: 9,50 €. A partir 4 anys. Quan un pensa en Pinotxo pensa en un nas llarg. I als primers espectadors, que saben més de l'incombustible Pinotxo del que pot semblar, esperen també que el nas aparegui, primer curt i després una mica llarg, i després encara una mica més llarg. Si aquests primers espectadors, i els més grans que els acompanyen, esperen això en aquest espectacle, es quedaran, mai més ben dit, amb un pam de nas. A tot estirar s'hauran de conformar amb l'imaginari d'una regadora. Poc nas, doncs.
Els dos intèrprets —ells es fan dir comediants, potser una definició més encertada— no cauen en el clixé d'un Pinotxo clàssic, sinó que el món de ficció de Pinotxo —i qui diu Pinotxo diu l'escriptor Carlo Collodi (pseudònim de Carlo Lorenzini, Florència, 1826 - 1890)— és el protagonista de l'espectacle que els porta a recrear la fantasia del conte clàssic a partir d'elements, objectes i utensilis rudimentaris, a més d'una meritòria narració en la veu dels dos personatges.
El muntatge està dirigit per un italià, Luca Radaelli, cosa que l'aproxima encara més a les múltiples lectures que s'han fet de Pinotxo al llarg del temps i el lligam que hi té la cultura italiana. En aquest cas, la posada en escena, unes capses, un tronc verge que serà el ninot de Pitnotxo de la mà artesana d'en Gepetto, les orelles d'ase, el monstre marí... formen part del conte que arriba narrat als espectadors per part dels dos comediants que es converteixen, de fet, en actor i actriu, que adopten diversos personatges del conte i que ho fan amb elements a vegades de pista com un embut per barret o l'esmentada regadora que perfila el nas.
Espectacle de registre clàssic —la narració a pèl— però que paradoxalment s'acosta al llegendari Pinotxo amb l'avantatge de donar-ne una visió renovada gràcies a les arts del teatre, fugint dels estereotips més explotats. ¿Però seria possible aquesta mena de bricolatge —aquest bric à brac— sense el coneixement popular del clàssic? Aquesta versió basada en el Pinotxo de Carlo Collodi demostra que la transgressió només és possible si es té un coneixement de l'original. Ni que sigui sacrificant l'escena més cèlebre arreu del món amb l'allargada del nas, banalitzada tan sovint amb traccions mecàniques, plastificades o simplement audiovisuals. A 'Pinotxo bric à brac' no hi ha trampa, cosa que afegeix, al mèrit de l'espectacle, un component indubtable de risc.
«Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
Més crítiques anteriors Jove Teatre Regina
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
