CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«La síndrome de Bucay», de Joan Gallart. Intèrprets: David Verdaguer (reposició: Bernat Quintana), Xevi Gómez i Aida Oset. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Oscar Penelo. Escenografia i vestuari: Marta Castillo. Companyia Donsamí Magradat. Direcció de Joan Gallart. Versus Teatre. Barcelona, 13 de novembre 2009. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 4 de febrer 2010. La presència dels dramaturgs contemporanis catalans en els escenaris públics que els hauria de donar a conèixer és escassa. Hi ha excepcions, és cert, però molt de tant en tant. I és gràcies a les sales més petites i d'iniciativa privada que algunes de les obres de les veus més actuals troben sortida, tot i que amb les limitacions d'espai, recursos i calendari que aquestes tenen.
És el cas de 'La síndrome de Bucay', una obra guardonada el 2008 amb el Premi de Teatre Ciutat de Gandia, torna a l'escenari del Versus Teatre [reposició: Teatre Gaudí Barcelona] l'autor del Maresme, Joan Gallart, que hi va estrenar també l'any passat 'Sexe, amor i literatura', amb molt bona recepció de públic.
'La síndrome de Bucay', molt diferent d'aquella, és una obra molt atractiva, diguem que tirant a comèdia amb un regust agredolç, que excel·leix per la seva construcció artesanal amb la dosi mesurada de sorpresa, una sorpresa imprevisible per als espectadors, que alimenta l'expectació durant tota la trama. I és també un retaule de tres personatges que formen un triangle molt ben definit i que, a més, ha trobat en els dos actors i l'actriu una representació que els engrandeix encara més.
Dos inermers, portalliteres d'un hospital, amics de sempre, es confessen mútuament les seves situacions personals. Un veu l'amor romànticament. L'altre tendeix a actuar a l'estil vaquer de l'oest que coincideix amb la seva afecció a les pel·lícules d'aquest gènere. Aquest contrast entre el clima d'hospital i la vida real de cadascun d'ells fa de balança entre el drama i la comèdia a la qual al·ludia abans. Entremig dels dos hi ha el personatge clau, una noia misteriosa que un dels dos portalliteres descobreix al bus que el porta a l'hospital i que es relaciona amb ella a través de la lectura d'un dels llibres bestseller del terapeuta i escriptor argentí Jorge Bucay que portarà cua durant tota la trama i que fins i tot serveix per lligar alguns caps de la sorpresa prevista per al final.
Amb un entrelligat de ficció dins la ficció, on el món del cinema de vaquers proporciona algunes ràfegues d'humor molt aconseguides, la relació que s'estableix entre el desig del xicot més romàntic i la realitat desemboca en un embolic que no es desfà fins a l'últim moment i que seria un pecat de desvelar aquí. A vegades, diuen, l'amor és cec. En aquest cas, l'amor és com una mena d'Actímel que reactiva i reforça l'ànim de qui encara confia en el romanticisme.
L'obra té de rerefons una reflexió sobre com són les relacions humanes, sobre el misteri de segons quines connexions a primera vista i segons quines altres que no funcionen mai, sobre el somni que manté amb força la vida de cada dia i sobre la força de la mentida que no fa cap mal ni que sigui per bucaynitzar i trobar d'una manera o altra la felicitat, malgrat que sigui amb el recurs de l'autoengany.
Esplèndids els dos actors en el seu discurs, que té moments de to més dur sense que arriba a sortir de mare, i esplèndida l'actriu, que té un paper de text molt més breu en relació a ells dos, però que, en canvi, és essencial en les seves intervencions de silencis, mirades, reaccions i actituds. D'ella es pot dir que s'aprofita també el seu vessant de registre com a cantant —una de les seves activitats ha estat relacionada amb grups musicals com per exemple la Tribu de Santi Arisa— la qual cosa permet que una de les escenes de 'La síndrome de Bucay' transporti fugaçment els espectadors a un Saloon de ficció amb corista inclosa. Un espectacle que deixa la satisfacció d'haver vist una obra sense fronteres de creació contemporània amb visió universal.
«Desig d'òpera». Versions originals de diferents peces operístiques en francès, italià i alemany. Traducció de la lletra projectada en català. Intèrprets-cantants: Natasha Tupin (soprano lleugera), Cristina Escolà (soprano lírica), Marta Valero (mezzosoprano), Carlos Cremades (tenor), Joan Garcia Gomà (baríton) i Joan Sebastià Colomer (baix). Pianista: Elke Sanjosé. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Ximena Topolansky. Direcció musical: Guillem Peire. Direcció escènica: Eles Alavedra. Producció de Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 7 novembre 2009. Són una trentena de peces —exactament 29— lligades per un argument comú que converteix en un espectacle teatralitzat el que aparentment podria semblar simplement un concert. La trama, però, situa els sis personatges —i una pianista— en tres estadis de la seva vida: L'adolescència, la maduresa i la vellesa.
En cada una d'aquestes etapes, les peces operístiques es lliguen i barregen fins a aconseguir una mena de guió que dialoga, monologa, es lamenta, expressa els moments de joia, dispara els moments salvatges o recorre a la picaresca. L'avantatge per als espectadors és que totes les lletres es projecten a banda i banda de l'escenari quadrilàter amb la qual cosa fa la impressió que se segueixi la lectura d'una pel·lícula muda de paraules, però plena de música i cant.
Els sis intèrprets —en aquesta agraïda reposició per segona temporada, a més de canviar l'escenari del Versus Teatre pel Teatre Gaudí Barcelona, hi ha hagut algunes substitucions en relació a la primera— tenen, alguns d'ells, una trajectòria que els ha fet actuar sovint sobre l'escenari del Gran Teatre del Liceu en companyies al costat de primeres figures internacionals de la lírica.
El resultat musical, doncs, és un plaer per a l'oïda, tant per a la dels més melòmans com per a la d'aquells que s'acosten a l'òpera tímidament i només de tant en tant o potser mai. La capacitat de subjugació de l'espectacle és tan evident, des del primer moment, que puc donar fe, en el cas de la meva funció, d'un petit espectador, no gaire més gran de 7 anys, totalment embadocat amb les accions i les interpretacions musicals durant l'hora i mitja de la representació.
L'etapa de l'adolescència de la trama és representada en un alberg juvenil; la de la maduresa, en un hotel; i la de la vellesa, en una residència d'avis. Aquest tres espais físics ajuden també a fer que els intèrprets evolucionin en els seus papers i, a vegades amb tocs d'humor, a vegades amb dramatisme, configurin un retaule de les seves vides i de les seves relacions personals.
Tot passa en un espai escenogràfic dominat al mig per un llit que també fa diferents funcions: de taula, de taulell, de sofà... Al seu voltant, damunt seu, fent figueretes o fent el joc del saltimbanqui, les àries fan un recorregut per la música de compositors com Verdi, Bizet, Johan Strauss, Mozart, Donizetti, Händel, Gounoud, Offenbach, Mendelsohn, Bellini, Wagner, Delibes, Massenet o Rossini. Mana més el que expressen cadascuna de les peces de tots ells que no pas una cronologia estricta.
La cosa —que és una festa escènica— comença amb 'La donna è mobile' del 'Rigoletto', de Verdi, i es tanca amb 'Ah, tutti contenti', de 'Le Nozze de Figaro', de Mozart. Entremig, han passat en un fil musical sense trencament 'Carmen', 'Così fan tutte', 'Don Pasquale', 'La Traviata', Tännhauser', 'Il Barbiere di Siviglia' o 'La Cenerentola'.
I el més sorprenent és que, en aquesta barreja d'estils, històries, registres musicals i compositors o llibretistes, tot sembla que tingui sentit i que els sis personatges, a través dels seus sentiments personals expressats amb música hagin arribat a la vellesa gairebé sense ni adonar-se'n. I és que ja ho diuen que la vida, amb bona música, passa amb una bufada.
«El concert», de Cor de Teatre. Intèrprets de la companyia: Montse Baeza, Mariona Callís, Paula Costabella, Anna Figueras, Nataliya Nesterchuck, Adriana Planagumà (sopranos); Lali Figueras, Gemma Fontbernat, Iona Llagotera, Ester Palmero, Rosa Rigau, Mònica Vilà (contralts); Carles Besalú, Gerard Capdevila, David Costa, Llorenç Gómez, Arcadi Juncosa, Pere Mateu Xiberta (tenors); Lluís Coll, Lluís Gratacós, Albert Massip, Jordi Plans, Pere Quintana, Joan Rigat i Joan Vila (baixos). Assessorament rítmic: Aniol Casadevall. Il·luminació: José Montilla. Escenografia: KM Escenògrafs. Direcció musical: David Costa. Direcció teatral: Xavier Ausellé. Companyia Cor de Teatre. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona. 25 octubre 2009. Preu: 9 €. A partir 5 anys. Hi ha espectacles que són inclassificables. Tant pel seu contingut com pel públic al qual s'adrecen. 'El concert', de la companyia Cor de Teatre, nascut a recer del llac de Banyoles, n'és un. En repertori des de fa tres anys, el grup vocal que integra la companyia ha portat l'espectacle 'El concert' per festivals d'aquí i de fora i ha actuat amb tota mena d'auditoris i fins i tot com a grup d'animació d'actes culturals diversos.
La decisió de fer temporada al Teatre Gaudí Barcelona porta la intenció de cridar l'anomenat públic familiar i, de fet, el muntatge, que barreja música i teatre —més música que teatre, esclar—, compleix molt bé aquesta funció de xuclar l'interès dels més petits, sobretot a la primera part, que els gags teatrals, mímica i fugaces accions, són entesos perfectament per la concurrència i les intervencions musicals exploten el recurs de l'humor que no necessita explicacions complementàries.
És a la segona part, quan el registre que pren l'espectacle exigeix un altre nivell d'atenció. I aquí, els experts musicals hi deuen sucar pa, però els petits espectadors comencen a notar que la història ha canviat de rumb i ja no utilitza el llenguatge universal del sobreentès sinó que s'endinsa pels camins de la música més especialitzada, tractada amb gran domini i bellesa pel conjunt vocal. Però això no és impediment perquè l'espectacle, d'una hora de durada, perdi capacitat de suggestió. La qualitat vocal dels cantants —deu homes i deu dones— és el principal ganxo. Totes les peces s'interpreten a capella, des de músiques del Renaixement fins al rock.
Una orquestra de ficció, Philarmonique du Lac —referència que, de fet, només s'obté pel programa de mà perquè l'espectacle no ofereix cap orientació parlada ni visual en aquest sentit— ha de fer un concert d'obres simfòniques, de Bach a Debussy, passant per Händel, Mozart i Beethoven. Però a l'hora de començar, l'orquestra no ha arribat i el públic assisteix aleshores a l'actuació improvisada dels operaris del teatre —granota de treball i drap de la pols— que comencen el seu singular concert divertint-se amb imitacions tímides i barroeres i acaben interpretant algunes de les peces del programa de l'Orquestra que no arribarà mai.
A la primera part, doncs, començant per un eco juganer de quatre dels operaris que connecta l'escenari amb l'exterior del teatre i la resta de personal, hi ha moments musicals amb passos sobre l'escenari, fent petar els dits amb ritme, situant les tarimes i les cadires sobre l'espai escènic, assajant amb veus, sons i sintonies enganxadisses vocalment, ajudant-se d'efectes sonors —a l'estil dels Stomp— amb el fregadís de bosses de plàstic, tubs de conduccions subterrànies, això sí, tubs homologats per la UE i de color vermell, alguna xancleta, mòduls de fusta com a tambors i molta gresca entre la vintena d'intèrprets-operaris que no s'adonen, encara, que tenen un públic que els observa.
És aquesta primera part, doncs, la que s'adreça més directament als espectadors primerencs, que s'enganxen al ritme amb espontaneïtat. Però arriba un moment que cal substituir el buit que deixa l'Orquestra absent i aleshores, s'entra en l'apartat del virtuosisme vocal, més per a entesos, però també idoni per a aquells que simplement es vulguin deixar emportar per la instrumentació, aconseguida tan sols amb la veu nua.
La companyia interpreta des de l''Eco', d'Orlando di Lassus, a unes 'Re-percussions', d'Aniol Casadevall, i passa per peces de Jimi Hendrix, els Rolling Stones i els Beatles, saluda Bach, i entra, ja en la segona part, amb 'La flauta màgica', de Mozart, fins a Éric Satie, Villa-Lobos, la 'Masterpiece', de Paul Drayton, i tanca amb l''Amén', de Wolfgang Amadeus Mozart. Un repertori molt treballat que acaba creant una unitat i formant una gran única peça.
Aquest és el tercer espectacle musical de la companyia Cor de Teatre. Els dos anteriors, 'Nu...s' i 'Son(g)s de cabaret', dirigits teatralment per l'actor i director Xicu Masó —actualment en el repartiment de 'Una comèdia espanyola', al Teatre Nacional de Catalunya—, ja van revelar el camí que des de fa deu anys ha anat portant el grup, nascut en el si de l'àmbit teatral.
Durant l'any 2009, ha participat en el muntatge escènic 'Ulls de bruixa', estrenat al mateix TGB, i ha actuat en el Festival de la Voix de Châteauroux, de França, amb molt bona acollida. La temporada de tardor que fan a Barcelona hauria de servir per trencar la maledicció que assegura que ningú no es profeta a la seva terra. Abans que sigui massa tard i el Cor de Teatre rebenti d'un infart d'èxit guanyat a pols per terres de fora.
«Desiguals», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez. Intèrprets: Maria Clausó, Karma Málaga i Laura Sancho. Espai escènic: Ever Blanchet. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Rosa Cors i Maricarmen Altaya. Direcció: Ever Blanchet. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 20 octubre 2009. El pas del temps és un recurs habitual en la literatura, gairebé obligatori. Però sempre és més discret en la dramatúrgia perquè els destinataris de l'espectacle, els espectadors, es veuen condicionats per uns personatges de carn i os, en directe, que difícilment poden representar físicament aquesta transició temporal. I aquí és on entra el paper de l'autor, però sobretot la del director. Si un i l'altre són el mateix, com en aquest cas, el domini de l'acció ja té molt de guanyat. I si, en aquest muntatge, les tres actrius que protagonitzen 'Desiguals' han entès la intenció original, el resultat és una mirada intel·ligent a un dels itineraris que l'ésser humà no ha aconseguit ni aconseguirà dominar mai: la vida i la mort.
Ever Blanchet acaba d'estrenar obra pròpia i n'ha fet també la direcció. La qualitat literària de les obres d'Ever Blanchet és una garantia establerta. I aquí, aquesta garantia, es retroba novament. En una sèrie d'escenes espaiades en el temps, amb diàlegs a duo, amb algunes intervencions en solitari, acotacions directes als espectadors, de cadascuna de les tres dones protagonistes, i en unes escenes en triangle en arribar al desenllaç, aconsegueix fer aquest recorregut que avança progressivament dos, tres, cinc, sis anys endavant —uns cartells s'encarreguen d'anunciar-ho— fins a arribar a un temps indefinit. I tot, només, amb el recurs de la paraula, de la transformació actoral des de l'expressivitat, amb el sentiment de la vellesa que s'acosta deixant que plani en l'atmosfera fins que n'empelti l'auditori.
Entremig, esclar, hi ha una història d'amor tractada, malgrat les dificultats a com encarar l'enfocament homosexual, a trobar originalitat, a fer-ho amb una espurna nova. Dues dones entren en escena quan ja han fet efectiva la seva separació sentimental. A partir d'aquí s'aniran veient els estira-i-arronses d'una i de l'altra, el voler i no poder, la relació de cadascuna d'elles amb altres personatges absents, la gelosia per drets adquirits, els plans de futur, la planificació de la vellesa, els pactes econòmics, l'estada a la residència, la memòria que se'n va com una canonada que goteja lentament i l'amenaça de l'oblit que té nom d'alzheimer. I, entre les dues, la tercera protagonista, més jove que elles dues, amant, amiga, enamoradissa sense fronteres, enganyada i disposada a perdonar-ho tot: l'altra cara de la parella protagonista, també el contrast entre dues generacions diferents, l'oposició entre la fidelitat amagada i la promiscuïtat sense límits.
El muntatge s'ha plantejat sobre una escenografia elegant i atractiva, emmarcada per uns paravents transparents que reclouen quatre espais diferents, comunicats per uns camins de gespa. Al fons, una projecció gegant d'un estol de dones que, a primer cop d'ull, semblen idèntiques, però que observades amb detall, posats a buscar-ne les diferències, són també, com les protagonistes de la història, desiguals.
Ever Blanchet ha reunit un trio d'actrius amb dues de les quals, Maria Clausó, la veterana de la casa, i Laura Sancho, ja ha treballat en altres ocasions, i debuta al TGB amb Karme Málaga, la que, de les tres, se les té més en solitari amb breus monòlegs que situen les peces del trencaclosques que l'espectador també ha d'anar construint. Els diàlegs que mantenen obtenen un to de naturalitat espontània imprescindible en una temàtica com la que 'Desiguals' tracta.
L'evolució dels dos personatges principals es matisa progressivament i es combina amb les picossades de comèdia que l'obra amaga dissimuladament en lletra menuda. Curiosament, es comença amb el que es podria considerar un minimelodrama i s'acaba gairebé amb el somriure als llavis. Hi ha bona química. Un factor positiu que es respira en l'aire i que contribueix a la compenetració amb els espectadors amb aquestes dones qualificades de 'Desiguals', malgrat que viuen amb els perquès i els contres dels sentiments de tothom. El muntatge 'Desiguals' preveu una temporada llarga i seria llastimós que passés desapercebut perquè es mereix una bona audiència d'espectadors.
«Xafarderies», de Carlo Goldoni. Adaptació lliure de la comèdia de Goldoni, 'I pettegolezzi delle donne'. Traducció: Mayra Hernando. Versió dramatúrgica: Gilbert Bosch. Intèrprets: Alba Aluja, Irene Benavent, Francesc Camins, Miguelanxo d'Oca, Julieta Marocco i Noèlia Tena. Figurinista: Núria Cardoner. Vestuari: Conxa i Emília Giralt. Espai escènic: Felbert. Il·luminació i so: Àlex Felip i Montse Lila. Asessor postural: Miguel Àngel Martínez. Ajudant direcció: Teresa Ros. Direcció: Gilbert Bosch. Companyia Grappa Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 agost 2009. Entre els dos centenars d'obres escrites per Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) és difícil de trobar-hi, com a destacada, 'I pettegolezzi delle donne' (en versió catalana, 'Les xafarderies de les dones'). Les referències bibliogràfiques que es fan de l'autor venecià passen més aviat per obres com 'L'Hostalera', 'El criat de dos amos' o 'Un dels últims vespres de Carnaval', tres de les obres que, en diferents èpoques, han tingut la seva posada en escena en escenaris catalans.
A Itàlia, en canvi, Carlo Goldoni és, no cal dir-ho, un dramaturg de capçalera. La peça curta que aquest estiu ha adaptat la companyia Grappa Teatre, sobre l'art del xafardeig i —¿un Goldoni misogin?— sobre la paternitat i maternitat d'aquest art atorgat a les dones, és representada tant per grups d'afeccionats, com d'estudiants i per companyies teatrals de tota mena.
Per als italians, la comèdia breu 'I pettegolezzi delle donne' té l'atractiu de la llengua. Goldoni hi inclou alguns dialectelismes venecians, una picada d'ullet que en la versió catalana es transcriu amb observacions sobre algunes paraules que, de tant en tant, una de les xafarderes, trepitjant l'ull de poll d'una altra, li diu: "Això no és català!".
Goldoni, considerat el renovador de la comèdia teatral italiana, va despullar el teatre dels abusos de la Commedia dell'Arte i de les típiques improvisacions i consegüents baixades de to a les quals s'havia arribat —una mena d'avantsala del que ha passat més de dos-cents cinquants anys després amb segons quin mal entès humor de la comèdia televisiva— i li va donar un caràcter més realista, més humà, més directe i escènicament més rigorós, a partir que els intèrprets de l'època van haver de passar a memoritzar el text i a entrar en un lligam dramatúrgic que no els deixés sortir de la línia establerta per l'autor.
Lògicament, Carlo Goldoni no va ser ben vist pels sectors tradicionalistes i defensors de la Commedia dell'Arte del seu temps. Carregat de dificultats econòmiques, va abandonar Venècia i va emigrar a París el 1762, on va escriure algunes obres en francès, va arribar a ensenyar italià a les germanes de Lluís XVI, i va viure els últims dies amb una pensió vitalícia que li va ser retirada per l'Assemblea legislativa del 1792 i restituïda moralment després de morir a la ciutat del Sena un any després.
Aquesta peça breu estrenada ara en català, que data del 1751, va ser escrita en pocs dies. Carlo Goldoni la va estrenar per al nombrós públic popular de la festa de clausura del Carnaval venecià d'aquell any. Això justifica, segurament, que hagi estat considerada una obra menor, no pas oblidada, com deia, pels italians.
En la versió catalana, sota la batuta de Gilbert Bosch, creador amb Teresa Ros de la companyia Grappa Teatre, hi ha una mica de tot això. Em refereixo al recorregut vital i teatral de Carlo Goldoni. Bevent de les fonts gestuals, del teatre de mim i també de l'humor sense paraules, de la companyia de Gilbert Bosch i Teresa Ros, el director opta per convertir els sis personatges de l'obra —quatre dones i dos homes— en sis personatges tocats pel nanisme, cosa que, durant l'hora i quart de la representació, els obliga a moure's per l'escenari culivats, amb les cames plegades, amb un respectable esforç gimnàstic del qual se'n deuen ressentir els ossos dels genolls, caracteritzats amb uns vestits vaporosos i bombats, també de sastreria nana, creant així, d'entrada, unes figures esperpèntiques per reforçar el contingut de fons de l'obra: la xafarderia promoguda per l'enveja i la facilitat d'embolicar la troca per no saber mossegar-se la llengua a temps.
La trama és senzilla: una parella d'enamorats és a punt de fer oficial el seu compromís matrimonial. Checcina és una noia més aviat ingènua, afillada, de passat misteriós, que s'ha promès amb Beppo, un xicot noble. Però unes dones de classe burgesa arribades de nou a la seva posició i, per tant, propenses a fer el ridícul —Sgualda, Catte i Anzoletta—, escampen tot de difamacions sobre la jove promesa per la ciutat dels canals. Això fa que el casori no arribi mai a bon port i que, Toni, el pare de Checcina, volent-ho tapar i destapar tot a la vegada, acabi embolicant-ho encara més.
El discurs de l'obra no té ni aturador ni un segon de repòs. El ritme verbal marcat per Goldoni es manté en l'adaptació dramatúrgica que se n'ha fet, cosa que garanteix als espectadors una bona estona de diversió, si aquests no esperen, esclar, del text de Goldoni, ni un tractat de filosofia ni un pastís intel·lectual. Els versets tous es disparen enmig dels diàlegs, de les rèpliques i les contrarèpliques dels sis personatges, que a vegades sembla que parlin i no s'escoltin, creant un joc de construcció de gags, ajudats per rimes florides amb bona intenció. La versió catalana hi ha inclòs algunes fugaces intervencions musicals amb peces populars actuals que reforcen l'humor original goldonià.
La xafarderia de 'I pettegolezzi delle donne' es fa cada vegada més grossa i la pilota no para de rodar i rodar. Això posa en evidència els dubtes personals de la parella de joves enamorats, la decepció de la jove Checcina sobre el seu estimat Beppo, el vaivè indecís d'aquest i el retorn a l'amor pur, passant per alt qualsevol rumorologia. L'obra té un final amb moralitat on, malgrat les xafarderies, tots acaben sent feliços i, a jutjar per la pluja de confeti final, un diria que menjant també anissos.
«Ulls de bruixa», de Joan Solana. Música de Paco Viciana. Intèrprets: Aina Calpe, Roser de Castro, Laia Sorribes, Andrea Portella, Pep Muñoz, Jordi Cumellas, David Marcè i Laura Pujolàs. Cor de Teatre: Mariona Callís, Anna Figueras, Iona Llagostera, David Costa, Joan Rigat i Joan Vila. Il·luminació: August Viladomat. Vestuari: Joana Giol. Espai escènic: Lluís Nadal, "Koko" i Montse Baeza. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Solana. Companyia Eironeia. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 juliol 2009. Temps era temps, la noblesa catalana estava dividida en dos bàndols: els nyerros i els cadells. Lluites de cases feudals, crisi econòmica amb cases arruïnades, afany de poder, enveges i passions... Els dos bàndols es van afermar en les seves posicions a principis del segle XVII, moment àlgid del bandolerisme català.
En aquest context apareix Perot Rocaguinarda, un xicot que, com que no és l'hereu dels pagesos del Mas Rocaguinarda, d'Oristà, a la comarca d'Osona, on Perot va néixer el 18 de desembre del 1582, s'ha d'espavilar i buscar-se la vida. Arrenglerat al costat dels nyerros, Rocaguinarda es fa un nom, és estimat pel poble i la pagesia i odiat pels capitostos dels cadells que el persegueixen amb poca fortuna.
Sembla que Rocaguinarda, una mena d'il·luminat de l'època, tenia el do de l'esperit pactista i, en un moment donat, s'ofereix com a servidor del rei d'Espanya a canvi d'aconseguir un indult pel seu passat bandoler, denegat primer i concedit més tard, moment en què, el 1611, l'heroi —diuen les cròniques que les seves gestes ja han traspassat fronteres i que per això l'esmenta el Quixot a la segona part— s'embarca des de les platges del maresme, a Mataró, amb el títol de capità, camí de Nàpols.
L'autor Joan Solana (Banyoles, 1951), exalcalde de Banyoles, professor d'institut, dramaturg i narrador, s'endinsa en el període històric que va del 1611 al 1631, aproximadament. I ho fa amb el recurs del poder visionari de diverses dones que, per Perot —i potser per a l'espectador també— poden ser una: Clàudia. Una Clàudia —com la Cassandra antiga—, que veu el futur i insta el bandoler a canviar els plans que té. Les altres Clàudies, immerses en els flashbacks de la història, que va endavant i endarrere entre els vint anys convulsos de Perot Rocaguinarda, amb una Clàudia filla que li retreu que va portar la família de la seva mare a la misèria per no haver fet cas de les visions que li recomanaven no tirar endavant amb els seus plans.
Fins aquí, més o menys, la sinopsi. L'espectador farà bé, si té internet, de consultar al Google tot el que pugui sobre l'època i sobre Perot Rocaguinarda, ni que sigui per no perdre el fil. Perquè l'autor Joan Solana sembla que, malgrat que es mou de ple en un període històric, vol fugir de fer un retaule històric i, en canvi, vol aprofundir en les relacions dels personatges, les traïcions i les complicitats que es creen entre ells i les conseqüències de la seva relació amb el personatge central: Perot Rocaguinarda.
L'obra, que va obtenir el Premi Octubre de Teatre del 2003, té un text rigorós, de discurs potent, que s'enriqueix a l'escenari, gràcies a la bona manera de dir de la companyia. Un bon treball coral que posa en evidència les febleses i mancances que a vegades es detecten en altres col·lectius, pretesament més professionals. Aquí, l'aportació d'un col·lectiu format, sembla, sota el caliu artístic de Banyoles, dóna un resultat que, per exemple, els creadors del Serrallonga televisiu —un altre bandoler mític—, haurien d'escoltar per entendre què vol dir esprémer una llengua amb tot el seu sabor. Els intèrprets d''Ulls de bruixa' ho fan i és un regal per a l'oïda en un temps que els barbotejos i les mitges paraules deixen molt sovint els espectadors a tres quarts de quinze.
També la posada en escena respira elegància i un treball acuradíssim. Un vestuari artesanal de gran companyia, una suggerent il·luminació que crea diferents atmosferes i un acompanyament musical amb el Cor de Teatre, que crea un clima de misteri i de compenetració amb l'època en la qual s'ambienta l'obra.
Però, sense voler tirar aigua al vi, diria que el muntatge teatral pensa poc en els espectadors en general. I no vull dir amb això que hagi de renunciar als seus propòsits, que són molt dignes. M'explico. Si en unes proves de Selectivitat, per exemple, hagués sortit algun any el tema d'en Perot Rocaguinarda, la gran majoria d'estudiants candidats haurien fet figa. És a dir, com que, vulguem o no, ja sabem que flaqueja el coneixement de la història pròpia —i d'això, esclar, no en té precisament cap culpa ni la companyia ni l'autor— es fa difícil que l'espectador entri de ple en el relat que se li representa, una obra de dues hores sense entreacte que, en temps d'estiu, si al damunt l'aire condicionat no actua de valent, requereix un considerable esforç de seguiment i concentració.
Tot i que un és conscient de la dificultat que hi ha a esporgar un muntatge —expliqueu-ho a un director de cinema quan ha de deixar només noranta minuts de cinta i en té tres-cents de rodats!— el d''Ulls de bruixa', crec que hi sortiria guanyant si fes aquest exercici de sintetització i donés encara menys pes del que s'hi dóna a les referències històriques que s'hi narren.
Si el que es vol és jugar de debò amb els sentiments dels personatges: Perot Rocaguinarda i els seus pròxims, reforcem aquest aspecte. Situem-los en un moment determinat: la Catalunya dels bandolers d'entre XVI i XVII. Senyores i senyors, vet aquí els nyerros i vet aquí els cadells. I vet aquí que hi fa entre tots ells un heroi amb vocació de perdedor que el temps convertirà en mite. I és això: emfatitzar, enlairar encara més el mite, crear un Perot Rocaguinarda que quedi com un personatge de ficció antològic.
Davant l'excel·lent interpretació del conjunt, repeteixo —tot ell molt jove, cosa que encara és més satisfactori— la feina seria rodona del tot si els espectadors sortissin amb la sensació d'haver viscut una turbulenta història d'època, gairebé shakesperiana, però a la catalana, on el personatge creix amb la seva història fins a ocupar tot l'espai. La base i el fons ja hi són: un bon text, una bona posada en escena, una bona direcció... Només hi falta aquesta empenta final perquè fins i tot els espectadors se sentissin per una nit posseïdors, ells també, d'uns ulls de bruixa.
«Els músics de Bremen», dels Germans Grimm. Versió d'Eles Alavedra. Dramatúrgia d'Ever Blachet. Música original de Chico Buarque. Versió musical: Sergi Cuenca. Intèrprets: Àlex Esteve, Jordi Blanch, Llum Pérez i Àgata García. Pianista: Paco Escudero. Vestuari: Ximena Moreno Topolansky. Il·luminació: Dani Gener. Companyia Teatre de la Nau Menuda. Direcció: Ever Blanchet. Preu: 7 €. A partir 3 anys. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 febrer 2009. Hi deu haver ben pocs espectadors que no sàpiguen quina és la història dels músics de Bremen. Tot i que cal recordar que una de les versions més antigues no passava als afores de Bremen, la ciutat alemanya, de la Baixa Saxònia, va saber aprofitar la fama i posar-se a jaure. Per això va plantar una escultura als anys cinquanta en el centre històric que, com si fos un pilar d'un castell animal, puja de gran a petit:amb l'ase a sota, el gos i el gat damunt i la gallina com a penell. De fet, aquesta és la imatge més coneguda del conte perquè les quatre bèsties fan escaleta per mirar de nit a l'interior de la finestra de la masia que volen ocupar enmig del camí de Bremen, on tenen la internció de formar orquestra, per passar-hi la nit.
La versió que la companyia del Versus Teatre ha traspassat ara al nou Teatre Gaudí Barcelona és absolutament musical i té algunes variacions en relació a la història estesa arreu del món a partir dels Germans Grimm. El canvi més substancial és que la colla de lladres que són a la masia desapareixen del guió d'aquest musical i el casalot és ocupat en canvi per camperols, a qui l'ase, el gos, el gat —de fet, la gata— i la gallina fan fora amb el recurs d'enginyar-se uns quants trucs de fantasmagoria, que fomenten una de les escenes amb més enjòlit.
L'espectacle té una bona banda sonora, amb unes lletres molt narratives que expliquen el conte per si soles, i una interpretació coral molt viva i digna que fa que els petits espectadors —i els no tan petits també— segueixin atentament, en part perquè veuen de carn i os a l'escenari aquelles bèsties personificades que sovint s'han hagut d'imaginar a través del conte, ja sigui escoltat, llegit o il·lustrat, i en part perquè, ni que no sapiguessin quin és el fons de la història, la seva trama, senzilla i entenedora, entra molt d'hora en les inquietuds personals: l'inevitable envelliment, el no servir per a la feina, el voler fer alguna cosa de profit, treure el màxim de cadascú, descobrir les aptituds amagades que tothom porta a dins, apostar per la vida reposada de la natura i convèncer que la vida sense músics, sense cantants, sense teatre, sense artistes, sense enginy, seria molt avorrida.
Aquesta versió d''Els músics de Bremen', malgrat el temps que fa que està en el repertori dels dos teatres que dirigeix Ever Blanchet, no perd pistonada, ni actualitat escènica. Ben al contrari, amb les seves periòdiques revisions i també amb el relleu d'intèrprets en cada temporada, que obliga a una renovació constant, aconsegueix presentar-se sempre al públic familiar nou com un espectacle de petit format, però sempre fresc, educatiu, suggerent, divertit i un dels més recomanables de la programació familiar estable d'aquesta temporada.
«El club de la calceta». Basat en la novel·la homònima de María Reimóndez. Intèrprets: Estibaliz Espinosa, Flor Maceiras, Laura Ponte, María Salgueiro, Elina Luaces, Luisa Merelas i Imma Antonio. Escenografia: Pastor. Vestuari: La Canalla. Il·luminació: Octavio Mas. Música: Anxo Graña. Coreografia: Olga Cameselle. Direcció de Celso Parada. Companyia Teatro do Morcego. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 20 febrer 2009. Avui que es pot aprendre a fer mitja per Internet, redescobrir una trobada de dones que s'agrupen, empeses per un mateix interès, el de despatxar-se a gust mentre fan anar les agulles i el fil de llana, és ja una experiència gairebé exòtica, malgrat que no tan allunyada de la realitat perquè, no fa pas gaire, un grup de dones de diverses edats i condicions es va reunir, gràcies a la xarxa, en un Starbucks de Barcelona simplement per fer això: mitja.
Però que ningú no es pensi que l'obra de la companyia gallega abusa del recurs de fer mitja a l'escenari del TGB. Ben al contrari, això és el que menys s'hi veu perquè els nusos de la llana, els tombs per dalt i per sota, els cargolats i els recargolats de doble volta els fan amb la paraula esmolada i les agulles ben afinades, amb sis històries —sis monòlegs— explicats a l'ombra de la tia Davinia, una dama de blanc virtuosa de la cançó que ve del més enllà, i que serveix de font d'inspiració i de mite a la vegada a les que la tenen per una dona avançada al seu temps.
L'origen gallec de l'adaptació teatral es respira en molts moments de l'espectacle, no només per aquesta presència d'ultratomba de Davinia, tan pròpia de la cultura ancestral del poble gallec, sinó per algunes de les intervencions de les intèrprets, ja sigui recuperant alguna cançó popular, com incloent alguna expressió particular en el discurs.
Cada història personal és introduïda per un intermedi coral, gairebé sempre musical, que revesteix d'un ritme dinàmic i atractiu la densitat que hi ha en el contingut dels sis personatges femenins. Des del suïcidi de Davinia, després d'haver venjat la violació d'una amiga en mans d'un terratinent, fins a la dona amb crossa que voldria ser una conductora de bus, humiliada des de petita per la seva minusvalidesa, però amb un marit meravellós de qui té por que no ho sigui precisament per compassió.
Entremig, hi ha el prototipus de la dona guapa, capaç de trobar la feina que vol, disposada a no ser tractada com una dona kleenex. Hi ha també la mestressa de casa, la que procedeix del poble rural, la que manté encara un vincle estret amb l'esperit de la tia Davinia i que és capaç d'invocar-la davant de les altres. S'hi troba també la dona revolucionària, que parla de la seva etapa de lluita de partit, de les seves contradiccions, de la trituració del seu progressisme. I no hi falta la dona rosegaaltars, tan rosegaaltars que fins i tot voldria ser capellà o, si existís, caldria dir "capellana". Ella representa l'esperit de la dona tancada en el món de la religió, però no per això acrítica amb el sistema.
El muntatge contrasta la denúncia femenina de la majoria dels sis relats —objectiu comú: l'home—, amb una pàtina de tractament humorístic que vol treure ferro a cadascuna de les situacions i que fa que l'espectacle se segueixi amb avidesa, sobretot per la força del text, però que també provoqui un mig somriure permanent per la manera com les intèrprets el desenvolupen i per com configuren el perfil de cadascuna de les seves "dones".
«Demà coneixeràs en Klein», de Toni Cabré. Intèrprets: Anna Prats, Anna Sabaté, Maria Clausó, Berta Giraut i Mireia Gonzàlez. Espai escènic: Ever Blanchet. Vestuari: Ximena Topolansky. Il·luminació: Pep Gàmiz. Direcció d'Ever Blanchet. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 desembre 2008. El mobbing és un fenomen més vell que l'anar a peu, però s'ha fet actual a partir de la seva incorporació en els plecs de greuges que acaben en mans de jutges per ser resolts. El fet és que els mateixos jutges se n'han rentat les mans després que els primers casos més mediàtics van ser difícils de resoldre i els veredictes van acabar deixant per bona la situació o bé per falta de proves o bé per inconsistència de segons quines coartades i testimonis.
Però n'ha quedat el rastre. I el mobbing —molt revitalitzat gràcies als desnonaments immobiliaris— ha acabat en un punt mort pel que fa a l'àmbit laboral, entre altres coses, perquè les EROS, els acomiadaments, les reduccions de plantilla i els tancaments d'empreses a què ha abocat la societat treballadora la farsa de la crisi econòmica ha superat tots els mobbings possibles. Un mobbing global és, pel que sembla, menys mobbing.
L'obra de Toni Cabré (Mataró, 1957) té el mobbbing com a rerefons, el laboral. Però també amaga una sorpresa que la fa encara més vinculada a l'actualitat: la corrupció política i l'art de l'estafa de guant blanc.
En un moment que el món ha tingut coneixement, amb un cert escepticisme, tot s'ha de dir, de la que es considera l'estafa més grossa feta mai —que se sàpiga!—, és a dir, la de Bernard Madoff, el rei de Lipstick Building, 3a Avinguda, de Manhattan, i quan encara ressona la fallida de Lehmann Brothers, el desencadenant de la famosa crisi mundial i, sense anar tant lluny, a les Illes i al País Valencià, com fa més temps a Marbella, la corrupció política lligada al totxo ha estat el plat de taula, la situació en què es troben els personatges de 'Demà coneixeràs en Klein' s'inscriuen en la línia del teatre més lligat a la realitat, més del propi temps.
L'obra es mou amb cinc personatges, tots dones. Una operària de manteniment, una dona de la neteja, una becària, una secretària executiva i una executiva d'alta direcció. Totes formen part d'una empresa de neteja industrial. Es mouen en un despatx funcional, gran, fred, apartat del bullici de la resta del personal. I amaguen totes elles algun petit secret.
L'encert de l'obra és que al voltant dels dos temes principals que planen per damunt de tot, hi ha també els subtemes de cadascun dels personatges, els seus conflictes personals, la seva manera d'entedre les relacions.
Muntatge d'una hora i mitja amb un ritme que no deixa temps per a gaires pauses. Situat en un quadrilàter, els quatre personatges, que no tenen nom, entren i surten per alguna de les quatre portes de la sala. I la situació de cada escena incorpora un canvi radical de la situació anterior, fent moure l'espectador de sorpresa en sorpresa.
Ever Blanchet, que ha dirigit l'obra, ha fet que cadascun dels personatges tingui el relleu màxim. Hi ha una protagonista evident, l'executiva d'alta direcció (Anna Sabaté), que és també la que canvia més de registre, segons cada situació, però que en cap moment ofega la secretària executiva (Berta Giraut) ni la becària (Anna Prats) ni tampoc la netejadora (Maria Clausó). Només el de l'operària de manteniment es manté en la discreció.
Darrere d'uns diàlegs, que en alguns moments poden semblar excessivament informatius sobre el món executiu, s'amaga una jugada a pols, de força, entre executiva i secretària. Però és la becària qui, només escoltant, aprenent, acaba emportant-se, en la majoria d'ocasions, el peix al cove. I és que, davant de dos personatges que s'empaiten i que es troben, que tenen el poder per moure-ho tot, la becària lluita per la seva pròpia supervivència. Ben al contrari de la netejadora, que va a la seva, que no entén ben bé res del que passa, que compleix amb entusiasme la missió de netejar la brutícia, la de debò i la moral que ha empastifat l'oficina.
De l'obra 'Demà coneixeràs en Klein', els espectadors en surten amb diferents vies de reflexió. Cadascú es quedarà amb aquella que l'interessi més directament. ¿El mobbing? ¿La corrupció política? ¿L'estafa de guant blanc? ¿El xantatge? ¿La desviació del delicte cap a una altra banda? Un muntatge que esgarrapa, que no deixa indiferent i que té l'avantatge d'una interpretació de conjunt convincent, i que permet veure en plena acció un quartet d'actrius que es prodiga poc als escenaris.
«El musical La Parella és...», de Josep Pere Peyró. Música d'Erme Laz. Intèrprets: Anna Victori, Pep Garcia-Pascual, Roberta Pasquinucci, Richard Fèlix, Ester Cort, Joan Codina, Carol Muakuku i Miquel Àngel Ripeu. Coreògrafia de Joel Fripp i col·laboració d'Anna Llombart. Escenografia de La Invenció i Jordà Ferrer. Vestuari de La Invenció. Il·luminació de Chris Mitchem. Direcció de Joel Fripp. Barcelona, Teatre Gaudí Barcelona, 16 octubre 2008. Aquest no és un musical que contingui les lleis convencionals que fan que s'entengui com a musical un espectacle. El fet és que es tracta d'un muntatge que reuneix diferents registres, entre ells el músical, sí, però que predomina per la presentació d'una comèdia de situació entre parelles adaptada a una representació que a vegades té tocs d'absurd, un absurd net, això sí, reciclat, adequat al llenguatge més contemporani.
¿I la música? Sons, onomatopeies, ús de petits objectes, garranyics i garranyecs, gràcies a unes cadires de rodes que mouen els mateixos intèrprets per canviar de posició, xiulets de cacera, cascs protectors semblants als que utilitzen els apicultors —algú potser em pot retreure que també semblen protectors de soldadors i no li ho discutiria... si no fos per les tapadores de vidre de cassola que creen una sensació ovniana. I unes peces musicals vocals que fan honor a l'origen de l'autor, mallorquí d'origen.
Resulta que el text de 'La parella és...' es va estrenar fa quinze anys en una Fira de Tàrrega. I que ara, el director l'ha recuperada aportant-hi una composició sonora i musical, que és com fer-hi una nova mirada a través del túnel del temps.
Els diàlegs de parella continuen tenint la validesa que devien tenir aleshores. Potser més i tot perquè el que fa quinze anys devia semblar ficció sobre ficció, avui s'ha convertit en realisme sobre realisme. Alguns més eficaços que altres, creen un conjunt d'incerteses i desil·lusions, de desitjos i propòsits no aconseguits.
Cadascuna de les peces, s'acompanya d'una interpretació coreogràfica que fa que l'espectacle es transformi en un mosaic de percepcions que aniran despertant lentament l'interès dels espectadors, un cop aquests s'hauran convençut que un musical també té moltes cares i que cada musical és més o menys musical segons quin és el color amb el qual es pinta... i els ulls amb què es mira.
«Quina vida!» ('Boy's Life'), de Howard Korder. Traducció de Lluc Potrony Julià. Intèrprets: Elsa Anka, José Bailon, Joan Frank Charansonnet, Pep Papell, Roger Pera, Anna Prats, Estel Solé. Escenografia de Yago Isasu. Il·luminació de Dani Gener. Direcció de Roger Pera. Producció de Set d'Acció. Barcelona, Teatre Gaudí Barcelona, 7 setembre 2008. Quina vida o, més aviat, quines vides, es podria dir. El muntatge, basat en l'obra de Howard Korder, guionista que recentment treballa amb David Mamet, comença i acaba en clau de cinema. Una projecció a la paret de la sala fa de pròleg i d'epíleg, amb imatges reals dels intèrprets, per obrir i tancar les càpsules o píndoles que les diferents parelles aniran desenvolupant i confegint com un relat que interrelaciona els diversos personatges fins a l'esclat final.
La fórmula ha fet fortuna en els últims temps, sobretot en guions de cinema que s'han convertit en pel·lícules de llarga estada en cartellera. L'espectacle que dirigeix Roger Pera —en el cas de la meva funció, també un dels intèrprets— és un retrat real o de ficció —tot depèn del color dels ulls que s'ho miren— d'una generació que ha superat els trenta anys, que no n'ha fet quaranta, i que continua debatent-se entre si val la pena fer-se gran o deixar-ho com estava a l'adolescència.
Segurament que el muntatge té més sentit quan hi ha aires de crisi en l'ambient que quan tot va que xuta. Per tant, 'Quina vida!' ha arrencat amb força, expectació i perspectiva de pròrroga en el calendari. Espectacles com aquest fan una funció essencial: posar en escena una obra segurament difícil de fer entrar en segons quina programació pública o fins i tot excessivament comercial i posar també sobre l'escenari intèrprets joves que, tot i demostrar que tenen una bona formació, s'han dedicat fins ara més aviat a formar part de projectes dispersos, sobretot televisius.
En aquest cas, esclar, Roger Pera —nissaga Pera— se salva d'aquesta consideració, per la seva precoç, llarga i prolífica trajectòria, des de molt petit, en doblatge, després com a actor amb papers remarcables i, ara, com a director. I també hi destaca la recent incorporació d'Elsa Anka, en una mena de debut-divertimento on deixa anar algunes de les seves aptituds expressives i algunes altres de les menys conegudes.
Història d'històries amb poques paraules. Història d'històries d'aquelles que en un còmic deixarien els globus en blanc perquè els emplenés de diàleg el lector. Aquí l'espectador ha de fer una cosa similar perquè els diferents personatges li insinuen només quins són els seus conflictes personals, quines són les seves maneres de fer davant de segons quins fets, però no li donen ni les claus per resoldre'ls ni li mostren com ells ho farien, si poguessin.
Aquesta mena de trama narrativa feta d'intuïcions és el que, com deia, connecta més amb una generació que viu amb la sensació de crisi impregnada a la pell. Per això, el públic majoritari de 'Quina vida!' és un públic també jove que se sent identificat, segurament, amb algunes o totes les situacions que es representen i que s'integra mentalment, a través dels personatges, en un món que podria ser el seu.
La dramatúrgia de la versió catalana ha fet lleugeres adaptacions del text a referències locals que no li fan cap mal. Segurament que tampoc no distorsionen l'original de Howard Korder, que un intueix que és força fidel i que demostra que el guionista i dramaturg escriu pensant en clau de plans de càmera cinematogràfica.
Algunes de les escenes de 'Quina vida!' són autèntics plans cinematogràfics. I això obliga a cadascun dels intèrprets a donar molt d'ells mateixos i convertir en creïbles del tot certes expressions que només el cinema aconsegueix manipular.
Si l'espectador de 'Quina vida!', pogués visionar els intèrprets a la pantalleta de la càmera digital que tothom porta a la butxaca, la sensació de caminar plegats —autor, intèrprets i espectadors— encara seria més evident.
«Només sexe», de Daniela Feixas. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ester Bové, Quim Dalmau, Daniela Feixas, Albert Ribalta i Jacob Torres. Vestuari de Ximena Topolansky. Il.luminació d'Anna Roldos. Direcció de Juan Carlos Martel. Barcelona, Teatre Gaudí Barcelona, 7 maig 2008. Hi ha muntatges com aquest que tenen el principal atractiu en la seva estructura. Això no vol dir que el text o el no-diàleg de 'Nomes sexe' sigui secundari, ben al contrari, perquè precisament l'efecte òptic que el diàleg no existeix entre els sis personatges és només això, un efecte òptic, perquè el diàleg —frases curtes, monosíl.labs, breus minimonòlegs...— s'hi manté inaturable durant tota l'hora i mitja.
A més, la posada en escena de 'Només sexe', una obra que va obtenir el Premi Octubre fa quatre anys i que Daniela Feixas, una de les intèrprets, va escriure pensant segurament en la necessitat de rejovenir la dramatúrgia pel contingut, ajuda a reforçar l'atractiu perquè enllaça gairebé sense pausa, sense foscor, sense cap mutis, unes escenes amb unes altres.
El leit motiv de la relació que s'estableix entre els sis personatges és el típic de la interrelació de parelles. Noia model s'entén amb fotògraf madur casat. Noia model viu amb noia inestable que manté una relació de parella tan inestable com ella. Noia model i noia inestable tenen una amiga comuna que apareix i desapareix de l'apartament al seu aire. Noi amic de la noia model fa d'alcavota i de confessor a la vegada de bona part dels conflictes sentimentals que es van teixint al llarg de l'obra.
És fàcil entendre que amb una sinopsi així no es pot esperar del contingut una aportació que trenqui gaires esquemes dels que hi ha establerts i que han estat sovint posats en boca escènica. Però cal recordar una altra vegada que molt sovint una obra se salva de la pira crematòria gràcies a com es desenvolupa més que per allò que diu.
I aquí, el moviment, el ritme, la fusteria de fons, l'exercici dramàtic al màxim nivell passa per damunt de tot i va fent que, des de l'inicial punt en blanc del qual es parteix amb una certa incògnita i que sembla que no se'n pugui sortir —en un joc de ping pong de peces de roba de quatre dels personatges amb la noia model al centre de la pista—, es vagi construint una història domèstica, contemporània, costumista i tot si es vol, que acaba convertint-se en el reflex d'una història col.lectiva que pertany a una generació determinada, aquella que ara es mou entre els trenta i els quaranta anys, que continua ancorada en un pou d'incerteses, de dubtes i de conflictes personals que beuen de les fonts dels conflictes personals de sempre, passats pel filtre de la mirada i les circumstàncies d'avui mateix.
'Només sexe' és una obra molt del segle XXI. Perquè el segle XXI no és només una metàfora sinó una realitat que ja és aquí de fa anys i que cavalca inexorablement cap al futur. ¿Com es veurà una trama com la de 'Només sexe' d'aquí a un quart de segle? ¿Què haurà canviat en el conjunt de la societat d'aquell moment? ¿Entendran els fills d'aquesta generació desconcertada com es podia viure sense l'ordre personal, el plat a taula i el suport pairal al qual, per ara i tant, ells i elles aspiren?
Per això, obres com 'Només sexe' arrenquen avui amb un atractiu escènic, anecdòtic, sota un somriure permanent dels espectadors, però estan destinades a ser el testimoni d'un temps que pateix les conseqüències d'un altre passat incert per entendre, en un futur, que qualsevol temps deixat enrere és vist sempre molt millor del temps que ens toca, que els toqui, viure.
«Déus del teatre, somrieu!». Recull de cançons de musicals d'Stephen Sondheim. Intèrprets: Laura Mejía, Pilar Capellades, Miquel Cobos, Xavier Ribera-Vall i Òscar Mas. Pianista: Gustavo Llull. Coregorafies: Marisa Gerardi. Vestuari: Peplvm. Il.luminació: Pep Gàmiz. So: Jonathan Martínez. Arranjaments i direcció musical: Josep Ferré Saludes. Direcció escènica: Òscar Mas. Producció Teatre de la Nau, Àmfora Produccions i Natalia Morales. Barcelona, Sala Gran TGB - Teatre Gaudí BCN, 22 febrer 2008. La Sala Gran del nou TGB, Teatre Gaudí Barcelona, ha començat a caminar amb bon peu. Ever Blanchet, promotor infatigable per la via privada, al marge dels grans i lents projectes públics, s'ha envoltat de la rauxa gaudiniana i ha convertit un antic espai comercial en un teatre que triplica la capacitat que té el Versus Teatre, gestionat també per ell, i que omple un buit escènic en una àrea urbanística molt poblada de Barcelona, deixada culturalment fins ara a les mans dels milions de turistes que visiten només la Sagrada Família.
Doncs, bé, aquests dies, per a nadius i forans, un espectacle musical d'excel.lent qualitat reuneix a la Sala Gran del nou TGB cinc intèrprets que porten un llarg camí en el camp dels musicals i que representen també dues generacions del musical català clarament diferenciades: la pionera de Dagoll Dagom i la més jove d'El Musical Més Petit.
Ningú no pot posar en dubte que aquests dos grups teatrals, amb Àngels Gonyalons entremig i a la seva, marquen un abans i un després del musical de producció pròpia i local. Per això, retrobar ara a l'escenari quadrat del TGB, a tocar dels espectadors, amb una acústica garantida, cares com les d'Òscar Mas —un veterà de la trajectòria de Dagoll Dagom— o Pilar Capellades —una de les ànimes d'El Musical Més Petit i el insuperable grumet de l'última versió de 'Mar i Cel'— o Xavier Ribera-Vall, Laura Mejía i Miquel Cobos, que també han passat pels muntatges bozzians, entre d'altres, a més del pianista Gustavo Llull, que ha treballat als dos costats, acompanyats d'un director musical de l'última fornada, Josep Ferré Saludes —atenció: de Reus, com Gaudí, i del 1982!—, garanteix no només la consolidació dels més veterans sinó la continuïtat amb una novíssima generació. Quina feina més ben feta! I com ja va passar en el salt espectacular d'El Musical Més Petit, des del Versus Teatre al Teatre Nacional de Catalunya de la mà de Josep M. Flotats, aquest detall d'ara de confiança amb el nou TGB els dóna a tots un punt més de l'afecte que han conquerit en milers d'espectadors en els últims anys. I l'espectacle 'Déus del teatre, somrieu' els continuarà conquerint.
Una vintena de cançons de diversos musicals de Sondheim integren l'espectacle que té un vessant escènic elegant, desinhibit i segur dels intèrprets, i un vessant musical d'una força inqüestionable que posa a prova no només la capacitat coral del grup sinó les seves intervencions individuals.
Humor, sentiments, amor i nostàlgia. Són quatre dels conceptes del guió de l'espectacle que conté peces de musicals com 'Sweeney Todd' i 'Company' —més familiars per als espectadors d'aquí— i d'altres prou conegudes del sempre eficaç Stephen Sondheim.
Des d'una irònica 'Invocació i instruccions al públic', de 'The Froggs', fins a 'Sunday', el recorregut que no pretén lligar una història de cap a peus acaba fusionant els cinc intèrprets en cinc personatges que es troben i s'abandonen, es retroben i es temptegen, s'uneixen i se separen, ironitzen i dramatitzen i acaben expandint un cúmul d'emocions des de la seva passió a través de la música que reconforta qualsevol mena d'espectador que estigui a hores d'ara saturat de macromusicals, equips d'alta definició i efectes escènics de gran escala.
'Vull ser una gran estrella', 'Dolces dones', 'Johanna', 'Res no haurà de témer', 'Em podries tornar boja', 'Que entrin els clowns', 'Avui em caso', 'Posa una minyona al teu servei', 'Sentir-se viu', 'Sunday'... ¿Els sonen...? Doncs, totes i més són al nou TGB, Teatre Gaudí Barcelona, al Sant Antoni Maria Claret, cantonada Sardenya, a cinc minuts de la Sagrada Família. Tot un espectacle de primera línia que defineix el que ha estat el musical català dels últims anys.
«La dona trencada», de Simone de Beauvoir. Traducció, adaptació teatral i intrepretació d'Iraida Sardà. Pianista: Cristóbal Montesdeoca. Il.luminació: Roc Laín. Assessorament escenografia: Montse Figueras. Direcció musical: Agustí Humet. Direcció escènica: Anna Sabaté. Companyia Studio Teatre. Barcelona, Sala Petita TGB - Teatre Gaudí BCN, 21 febrer 2008. La inauguració del nou Teatre Gaudí Barcelona, àlias TGB —tot i que pels voltants de la Sagrada Família ningú no reivindiqui amb pancartes: "el TGB pel Litoral"— no pot ser més atractiva. Un musical de musicals sobre Sondheim a la sala gran —unes 200 places—, i un monòleg que recorda l'escriptora Simone de Beauvoir, en l'any del centenari del seu naixement, també amb apunts musicals, a la sala petita, unes cinquanta places.
'La dona trencada', a la sala Petita, és un monòleg que la seva adaptadora i actriu, Iraida Sardà, ha convertit en un diàleg sense rèpliques, bàsicament amb el pianista que l'acompanya i, a més, ha ambientat cada moment àlgid de la història que explica amb peces de la cançó francesa que il.lustren el discurs de Simone de Beauvoir. Peces poètiques de Gilbert Bécaud, Nino Ferrer o Édith Piaf, entre alguna altra, que converteixen l'espectacle en un espai intimista, gairebé de cafè-concert, en el qual hi brilla amb maduresa la seva intèrpret.
Simone de Beauvoir (París, 9 gener 1908 - 14 abril 1986) explica a 'La dona trencada' les reaccions d'una dona que porta casada vint anys, amb dos fills ja fora de casa, i que intueix i descobreix finalment que el marit li fa el salt amb una altra dona, professionalment més excel.lent que no pas ella. Malgrat tot, la dona manté incomprensiblement la relació i consenteix la doble vida fins al punt que va descobrint per si sola l'engany en el qual ha caigut, cosa que acaba portant-la a la reflexió sobre si realment ha estat mai una dona amb personalitat pròpia.
Aquest procés —inevitablement existencialista venint d'on ve—, de l'estat d'ànim de la protagonista, en un espai de temps que va des del 25 de setembre fins a l'entrada de la primavera de l'any següent, és el que Iraida Sardà representa amb diferents registres que retraten amb treballats matisos els alts i baixos pels quals passa el personatge.
El contingut de fons, per la seva influència d'una època que sembla superada, podria fer la impressió que ha caducat. ¿Una dona casada d'anys, avui en dia, mantindria una posició benevolent com la del relat de Simone de Beauvoir? Possiblement la resposta és: exteriorment, no. Però interiorment, sí.
I aquesta és la clau que fa que l'espectacle d'Iraida Sardà al nou TGB connecti immediatament amb els espectadors perquè grata, i de valent, amb sensibilitat i duresa a la vegada, sense falses i tòpiques teories sobre la separació de parella, en l'ànima de les generacions actuals.
Per això un acaba pensant que la mítica Beauvoir potser en volia dir de la seva obra 'L'ànima trencada', que és el que de fet s'esberla, en lloc de 'La dona trencada', que és el que físicament continuarà sobrevivint, a pesar del drama personal que l'atenalla.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
