ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Gaudí Barcelona]
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya
- «Només sexe», de Daniela Feixas. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ester Bové, Quim Dalmau, Daniela Feixas, Albert Ribalta i Jacob Torres. Vestuari de Ximena Topolansky. Il.luminació d'Anna Roldos. Direcció de Juan Carlos Martel. Barcelona, Teatre Gaudí Barcelona, 7 maig 2008.
- Hi ha muntatges com aquest que tenen el principal atractiu en la seva estructura. Això no vol dir que el text o el no-diàleg de 'Nomes sexe' sigui secundari, ben al contrari, perquè precisament l'efecte òptic que el diàleg no existeix entre els sis personatges és només això, un efecte òptic, perquè el diàleg —frases curtes, monosíl.labs, breus minimonòlegs...— s'hi manté inaturable durant tota l'hora i mitja.
- A més, la posada en escena de 'Només sexe', una obra que va obtenir el Premi Octubre fa quatre anys i que Daniela Feixas, una de les intèrprets, va escriure pensant segurament en la necessitat de rejovenir la dramatúrgia pel contingut, ajuda a reforçar l'atractiu perquè enllaça gairebé sense pausa, sense foscor, sense cap mutis, unes escenes amb unes altres.
- El leit motiv de la relació que s'estableix entre els sis personatges és el típic de la interrelació de parelles. Noia model s'entén amb fotògraf madur casat. Noia model viu amb noia inestable que manté una relació de parella tan inestable com ella. Noia model i noia inestable tenen una amiga comuna que apareix i desapareix de l'apartament al seu aire. Noi amic de la noia model fa d'alcavota i de confessor a la vegada de bona part dels conflictes sentimentals que es van teixint al llarg de l'obra.
- És fàcil entendre que amb una sinopsi així no es pot esperar del contingut una aportació que trenqui gaires esquemes dels que hi ha establerts i que han estat sovint posats en boca escènica. Però cal recordar una altra vegada que molt sovint una obra se salva de la pira crematòria gràcies a com es desenvolupa més que per allò que diu.
- I aquí, el moviment, el ritme, la fusteria de fons, l'exercici dramàtic al màxim nivell passa per damunt de tot i va fent que, des de l'inicial punt en blanc del qual es parteix amb una certa incògnita i que sembla que no se'n pugui sortir —en un joc de ping pong de peces de roba de quatre dels personatges amb la noia model al centre de la pista—, es vagi construint una història domèstica, contemporània, costumista i tot si es vol, que acaba convertint-se en el reflex d'una història col.lectiva que pertany a una generació determinada, aquella que ara es mou entre els trenta i els quaranta anys, que continua ancorada en un pou d'incerteses, de dubtes i de conflictes personals que beuen de les fonts dels conflictes personals de sempre, passats pel filtre de la mirada i les circumstàncies d'avui mateix.
- 'Només sexe' és una obra molt del segle XXI. Perquè el segle XXI no és només una metàfora sinó una realitat que ja és aquí de fa anys i que cavalca inexorablement cap al futur. ¿Com es veurà una trama com la de 'Només sexe' d'aquí a un quart de segle? ¿Què haurà canviat en el conjunt de la societat d'aquell moment? ¿Entendran els fills d'aquesta generació desconcertada com es podia viure sense l'ordre personal, el plat a taula i el suport pairal al qual, per ara i tant, ells i elles aspiren?
- Per això, obres com 'Només sexe' arrenquen avui amb un atractiu escènic, anecdòtic, sota un somriure permanent dels espectadors, però estan destinades a ser el testimoni d'un temps que pateix les conseqüències d'un altre passat incert per entendre, en un futur, que qualsevol temps deixat enrere és vist sempre molt millor del temps que ens toca, que els toqui, viure.
- «Déus del teatre, somrieu!». Recull de cançons de musicals d'Stephen Sondheim. Intèrprets: Laura Mejía, Pilar Capellades, Miquel Cobos, Xavier Ribera-Vall i Òscar Mas. Pianista: Gustavo Llull. Coregorafies: Marisa Gerardi. Vestuari: Peplvm. Il.luminació: Pep Gàmiz. So: Jonathan Martínez. Arranjaments i direcció musical: Josep Ferré Saludes. Direcció escènica: Òscar Mas. Producció Teatre de la Nau, Àmfora Produccions i Natalia Morales. Barcelona, Sala Gran TGB - Teatre Gaudí BCN, 22 febrer 2008.
- La Sala Gran del nou TGB, Teatre Gaudí Barcelona, ha començat a caminar amb bon peu. Ever Blanchet, promotor infatigable per la via privada, al marge dels grans i lents projectes públics, s'ha envoltat de la rauxa gaudiniana i ha convertit un antic espai comercial en un teatre que triplica la capacitat que té el Versus Teatre, gestionat també per ell, i que omple un buit escènic en una àrea urbanística molt poblada de Barcelona, deixada culturalment fins ara a les mans dels milions de turistes que visiten només la Sagrada Família.
- Doncs, bé, aquests dies, per a nadius i forans, un espectacle musical d'excel.lent qualitat reuneix a la Sala Gran del nou TGB cinc intèrprets que porten un llarg camí en el camp dels musicals i que representen també dues generacions del musical català clarament diferenciades: la pionera de Dagoll Dagom i la més jove d'El Musical Més Petit.
- Ningú no pot posar en dubte que aquests dos grups teatrals, amb Àngels Gonyalons entremig i a la seva, marquen un abans i un després del musical de producció pròpia i local. Per això, retrobar ara a l'escenari quadrat del TGB, a tocar dels espectadors, amb una acústica garantida, cares com les d'Òscar Mas —un veterà de la trajectòria de Dagoll Dagom— o Pilar Capellades —una de les ànimes d'El Musical Més Petit i el insuperable grumet de l'última versió de 'Mar i Cel'— o Xavier Ribera-Vall, Laura Mejía i Miquel Cobos, que també han passat pels muntatges bozzians, entre d'altres, a més del pianista Gustavo Llull, que ha treballat als dos costats, acompanyats d'un director musical de l'última fornada, Josep Ferré Saludes —atenció: de Reus, com Gaudí, i del 1982!—, garanteix no només la consolidació dels més veterans sinó la continuïtat amb una novíssima generació. Quina feina més ben feta! I com ja va passar en el salt espectacular d'El Musical Més Petit, des del Versus Teatre al Teatre Nacional de Catalunya de la mà de Josep M. Flotats, aquest detall d'ara de confiança amb el nou TGB els dóna a tots un punt més de l'afecte que han conquerit en milers d'espectadors en els últims anys. I l'espectacle 'Déus del teatre, somrieu' els continuarà conquerint.
- Una vintena de cançons de diversos musicals de Sondheim integren l'espectacle que té un vessant escènic elegant, desinhibit i segur dels intèrprets, i un vessant musical d'una força inqüestionable que posa a prova no només la capacitat coral del grup sinó les seves intervencions individuals.
- Humor, sentiments, amor i nostàlgia. Són quatre dels conceptes del guió de l'espectacle que conté peces de musicals com 'Sweeney Todd' i 'Company' —més familiars per als espectadors d'aquí— i d'altres prou conegudes del sempre eficaç Stephen Sondheim.
- Des d'una irònica 'Invocació i instruccions al públic', de 'The Froggs', fins a 'Sunday', el recorregut que no pretén lligar una història de cap a peus acaba fusionant els cinc intèrprets en cinc personatges que es troben i s'abandonen, es retroben i es temptegen, s'uneixen i se separen, ironitzen i dramatitzen i acaben expandint un cúmul d'emocions des de la seva passió a través de la música que reconforta qualsevol mena d'espectador que estigui a hores d'ara saturat de macromusicals, equips d'alta definició i efectes escènics de gran escala.
- 'Vull ser una gran estrella', 'Dolces dones', 'Johanna', 'Res no haurà de témer', 'Em podries tornar boja', 'Que entrin els clowns', 'Avui em caso', 'Posa una minyona al teu servei', 'Sentir-se viu', 'Sunday'... ¿Els sonen...? Doncs, totes i més són al nou TGB, Teatre Gaudí Barcelona, al Sant Antoni Maria Claret, cantonada Sardenya, a cinc minuts de la Sagrada Família. Tot un espectacle de primera línia que defineix el que ha estat el musical català dels últims anys.
- «La dona trencada», de Simone de Beauvoir. Traducció, adaptació teatral i intrepretació d'Iraida Sardà. Pianista: Cristóbal Montesdeoca. Il.luminació: Roc Laín. Assessorament escenografia: Montse Figueras. Direcció musical: Agustí Humet. Direcció escènica: Anna Sabaté. Companyia Studio Teatre. Barcelona, Sala Petita TGB - Teatre Gaudí BCN, 21 febrer 2008.
- La inauguració del nou Teatre Gaudí Barcelona, àlias TGB —tot i que pels voltants de la Sagrada Família ningú no reivindiqui amb pancartes: "el TGB pel Litoral"— no pot ser més atractiva. Un musical de musicals sobre Sondheim a la sala gran —unes 200 places—, i un monòleg que recorda l'escriptora Simone de Beauvoir, en l'any del centenari del seu naixement, també amb apunts musicals, a la sala petita, unes cinquanta places.
- 'La dona trencada', a la sala Petita, és un monòleg que la seva adaptadora i actriu, Iraida Sardà, ha convertit en un diàleg sense rèpliques, bàsicament amb el pianista que l'acompanya i, a més, ha ambientat cada moment àlgid de la història que explica amb peces de la cançó francesa que il.lustren el discurs de Simone de Beauvoir. Peces poètiques de Gilbert Bécaud, Nino Ferrer o Édith Piaf, entre alguna altra, que converteixen l'espectacle en un espai intimista, gairebé de cafè-concert, en el qual hi brilla amb maduresa la seva intèrpret.
- Simone de Beauvoir (París, 9 gener 1908 - 14 abril 1986) explica a 'La dona trencada' les reaccions d'una dona que porta casada vint anys, amb dos fills ja fora de casa, i que intueix i descobreix finalment que el marit li fa el salt amb una altra dona, professionalment més excel.lent que no pas ella. Malgrat tot, la dona manté incomprensiblement la relació i consenteix la doble vida fins al punt que va descobrint per si sola l'engany en el qual ha caigut, cosa que acaba portant-la a la reflexió sobre si realment ha estat mai una dona amb personalitat pròpia.
- Aquest procés —inevitablement existencialista venint d'on ve—, de l'estat d'ànim de la protagonista, en un espai de temps que va des del 25 de setembre fins a l'entrada de la primavera de l'any següent, és el que Iraida Sardà representa amb diferents registres que retraten amb treballats matisos els alts i baixos pels quals passa el personatge.
- El contingut de fons, per la seva influència d'una època que sembla superada, podria fer la impressió que ha caducat. ¿Una dona casada d'anys, avui en dia, mantindria una posició benevolent com la del relat de Simone de Beauvoir? Possiblement la resposta és: exteriorment, no. Però interiorment, sí.
- I aquesta és la clau que fa que l'espectacle d'Iraida Sardà al nou TGB connecti immediatament amb els espectadors perquè grata, i de valent, amb sensibilitat i duresa a la vegada, sense falses i tòpiques teories sobre la separació de parella, en l'ànima de les generacions actuals.
- Per això un acaba pensant que la mítica Beauvoir potser en volia dir de la seva obra 'L'ànima trencada', que és el que de fet s'esberla, en lloc de 'La dona trencada', que és el que físicament continuarà sobrevivint, a pesar del drama personal que l'atenalla.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page