CLIP DE TEATRE

[Apolo]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«Tres versiones de la vida», de Yasmina Reza. Adaptació de Natalia Menéndez. Intèrprets: Silvia Marsó, José Luis Gil, Joaquín Climent i Carmen Balagué. Veu en off de: David Marco. Escenografia: Alfonso Barajas. Il.luminació: Juan Gómez Cornejo. Vestuari: María González. So: Sergio Miró. Direcció de Natalia Menéndez. Barcelona, Teatre Apolo, 24 gener 2007.


La coincidencia ha fet que aquesta obra es torni a veure a Barcelona aquesta mateixa temporada, a l'Espai Lliure, en versió catalana, dirigida per Xicu Masó. De moment, però, una producció impulsada per l'actriu Silvia Marsó l'ha estrenada en castellà al Teatre Apolo. Yasmina Reza és una autora buscada i cobejada, sobretot des de la seva coneixença a partir de l'obra 'Art'. La duplicació, doncs, té una certa justificació.
En aquesta ocasió, l'autora ha fet un divertimento en estructura de 3x1. És a dir, en encara no una hora i mitja, mostra tres maneres diferents de resoldre una situació entre dues parelles, que sembla que demani un escenari de cambra, però que el muntatge dirigit per Natalia Menèndez, aprofita al màxim en un escenari gran, amb una escenografia elegant i austera a la vegada, que concentra l'atenció en els quatre protagonistes.
De fet, són cinc. El cinquè és absent. Es tracta del fill petit, de 6 anys, del matrimoni que rep l'altra parella a casa. Una criatura que només intervé en off i que és també el desencadenant de bona part del conflicte que s'anira creant, a banda de l'equivocació de la nit del sopar que les dues parelles havien concertat.
Yasmina Reza ha fet una comèdia intel.ligent on es combina la ironia sobre l'alta cultura —portada a un nivell científic— i la ironia sobre les petites quotidianitats. Aquesta combinació fa que allò que podria acabar essent un discurs de massa alta volada, resulti ser una "vetllada" on cadascun dels personatges es despatxa a gust amb els altres i es retrata tal com és.
En aquest sentit, l'estructura de l'obra té una semblança amb la que també s'ha estrenat aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya, 'Play Strindberg', on el duel dialèctic domina tota l'acció entre un matrimoni i l'amic que arriba a casa.
En el cas de Yasmina Reza, la clau i l'atractiu de l'obra és la visió que en dóna amb tres actes diferents, però que reprodueixen la mateixa situació amb reaccions diferents, però amb l'avantatge que l'espectador, al segon acte, té una informació que no tenia en el primer, i que en el tercer i acte final, té encara més informació que no tenia en el segon.
La interpretació crea a la vegada moments de tensió i situacions d'humor. Hi sobresurt, pel que li demana el guió, l'actriu Carmen Balagué, que manté un parell o tres d'escenes d'impactant reacció humorística. Silvia Marsó és la que té un paper més multiplicat per tres. Cada acte li exigeix una actitud diferent, un registre diferent, que supera amb la pàtina del bon ofici. Els dos actors mantenen una interpretació més unitària en cadascuna de les tres peces. I en conjunt, la companyia fa que Yasmina Reza quedi en bon lloc i mantingui la seva aura d'expectació amb una comèdia que té garantit l'èxit per la seva adaptació a una qüestió tan contemporània com és la hipocresia i el culte a les aparences.




«Mandíbula Afilada», de Carles Alberola. Intèrprets: Melani Olivares i Carlos Chamarro. Il.luminació: Eudald Gili. Figurinista: Beatriz San Juan. Direcció de Paco Mir. Barcelona, Teatre Apolo, 21 gener 2007.


L'obra 'Mandíbula afilada', de Carles Alberola, que es va veure ja fa unes temporades, en català, al Teatre Villarroel, té, en aquesta versió castellana dirigida per Paco Mir i presentada ara, el caràcter d'aquelles peces que el temps no castiga. I superada aquesta prova, fa l'efecte que l'obra pot tenir altres opcions futures de ser representada perquè el seu eix central és absolutament intemporal.
Una parella d'antics amics de joventut ha mantingut durant vint anys en letargia la seva desitjada o rebutjada relació. Quan ella decideix casar-se, s'imposa una visita de cortesia a l'àtic de l'amic i també de justificació pel pas que pensa donar. Ell és un dibuixant amb aspiracions de pintor que ha de sobreviure amb murals publicitaris. Ella, una noia que ha madurat i que vol deixar enrere el passat.
Però la clau de l'obra és el seu registre i la seva estructura. Dues obres en una. Dues versions de la mateixa situació. La primera part, sempre real per a l'espectador fins que no comença la segona part. I aquesta, que desvela que l'anterior ha estat només objecte de la fantasia del personatge masculí. Això permet també que mentre l'actor Carlos Chamarro té un mateix paper en les dues versions del mateix fet, l'actriu Melani Olivares fa un canvi de caràcter: primer és una noia més aviat insegura —com la fantasia del seu amic la vol dibuixar—, i després, és la mateixa noia però totalment afermada en les seves decisions. Un vestuari radicalment diferent d'una part a l'altra —en un canvi escènic més que ràpid dins d'un fosc que marca la mitja part— facilita que l'espectador descobreixi la jugada i entengui què és el que forma part del somni i què és el que forma part de la realitat. Ningú no l'obliga, però, a quedar-se amb una conclusió o una altra. I per tant, és ben lliure de creure que potser la segona part ha estat la imaginada pel personatge i la primera, la que ha ocorregut de debò.
Els dos únics intèrprets de l'obra resolen aquesta peça breu —no arriba a l'hora i mitja— sense una actuació gens exagerada ni emfàtica sinó apropant-la a la quotidianitat, en una atmosfera amable, amb pinzellades d'humor que no sobrepassen cap límit, i amb una certa modèstia dels intèrprets al servei beneficiós dels dos personatges.
L'empremta de Paco Mir queda ben reflectida sobretot en el gest i la manera d'actuar o dir el text del personatge masculí, una marca de la casa que s'ha anat fent gairebé identificable en tots els muntatges que un dels creadors del Tricicle ha fet fins ara. Tot plegat fa que es posin els espectadors a la butxaca i que, de propina, amoroseixein la representació amb unes pinzellades musicals de Police que estoven els més nostàlgics. I això que 'Mandíbula Afilada', pel seu títol, sembla que hagi de clavar una queixalada a la jugular!




«Una visita inesperada», d'Agatha Christie. Intèrprets: Jaime Blanch, Charo Soriano, Tomàs Sáez, César Diéguez, Cristina de Inza, Miguel Ángel Fernández, Fermín Sanlés, Karmele Aramburu, Carlos Viaga. Escenografia i vestuari de Rafael Garrigos. Il.luminació de Carlos Alzueta. Direcció de Gerardo Malla. Barcelona, Teatre Apolo, 24 novembre 2006.


La mà mestra d'Agatha Christie plana per damunt d'aquesta versió teatral en què el misteri i la incògnita es mantenen fins al final de les dues hores de l'espectacle. Hi plana tant, la mateixa autora, que l'arrencada de l'obra manté els espectadors gairebé mitja hora en una narració que sembla que sigui estrictament la d'una novel.la sense que l'acció s'acabi de destapar.
Per tant, com passa en molts casos d'obres teatrals de gènere negre, els espectadors han de prendre paciència i esperar la segona part que és quan, un cop establerts el plantejament i una part del nus, la trama entra de debò en el desenllaç amb l'aparició dels diversos personatges i la trama d'investigació casolana —molt anglesa— va descabdellant qui ha estat el culpable que a 'Una visita inesperada' hi hagi un mort... o dos.
L'estructura de l'obra és perfecta. El mort, un home invàlid de casa bona, ja és en capella quan s'aixeca el teló. La presumpta assassina també. I el visitant inesperat irromp en l'escena en una nit de boira en una residència aïllada. Elements habituals del gènere que porten als passos inevitables: ¿qui és el mort? ¿per què l'han mort? ¿qui l'ha mort? ¿és el presumpte culpable el culpable de debò? ¿i qui és qui de tots els que apareixen en escena? I els personatges imprescindibles: la parella d'amants, la majordona que ho sap tot, el majordom assistent que sap més del que sembla, l'inspector despistat i el bobby roquerol, una mare ja gran que té els dies comptats i un fill segon amb deficiències mentals que té totes les de perdre per la seva innocència.
Aquesta estructura infal.lible fa que l'espectador es trobi, sobretot a la segona part, fent les seves pròpies conjectures i intentant passar per davant d'Agatha Christie. Intent fallit. Aquesta bona dama ho tenia tot previst. Fins i tot els salts de sorpresa en sorpresa que fa quan tot sembla que ja s'acabi.
Per tant, es pot dir que l'última mitja hora és la que s'emporta la palma, per les intrigues que s'hi mouen, per les conjectures que s'hi fan, per les descobertes que es ventilen i per la rebuscada que és l'autora per aconseguir que els espectadors, com els lectors de les seves novel.les, no es quedin mai amb la solució que potser s'havien imaginat.
'A una visita inesperada', la sorpresa és més rebuscada del que sembla. Però és tanta la sorpresa que seria una mala jugada desvelar-la. Només es pot dir que, malgrat la pàtina d'anys que Agatha Christie porta al damunt, el seu imaginari literari no ha caducat gens en el temps, fora, esclar, de l'època en què s'ambienten les seves novel.les de gènere negre.
Els intèrprets s'adapten als seus personatges i a allò que els demana l'autora. I la direcció no se n'ha anat gens de la ratlla traçada. No tenen, doncs, gaire marge de llibertat, tots plegats. L'obra transcorre narrativament i sense gaires filigranes escèniques. Un únic espai —l'interior de la residència on s'ha comès l'assassinat— és allò que els serveix de plataforma per confessar-se els uns als altres i per descobrir-se tal com són. Però ningú no és el que sembla i ningú no acaba de dir el que pensa. Només un dels protagonistes sembla que tingui la veritat a la mà. Compte, però, perquè a vegades una mà massa confiada és la que pot tancar el puny quan menys un s'ho espera. Agatha Christie és —era— així. I per revenjar-se dels embolics dels seus personatges, no s'està de recargolar-los fins al fons de la maldat i la hipocresia en una maledicció literària que sembla que els vulgui enviar directament i eternament a la foguera. Una manera indiscutible d'espantar els propis dimonis sense haver de recórrer al psicòleg de torn.




«El Mikado», de W.S.Gilbert & Arthur Sullivan. Companyia Dagoll Dagom. Traducció text de Xavier Bru de Sala. Intèrprets: Josep Ferrer, Josep Maria Gimeno, Toni Viñals, Dulcinea Juárez, Mariona Blanch, Albert Muntanyola, Ira Prat, Elisabet Paz, Manoli Nieto, Maria del Mar Maestu, Jaume Ortanobas, Àlex Esteve, Carles Gutiérrez, Ferran Puértolas i Paco Caballero. Músics: Xavi Navarro, Juli Rodríguez, Edurne Vila, Imma Guàrdia, Laia Rius, Joan Ignasi Ferrer, Ferran Saló, Esther Vila, Valeriu Motatu , Guillermo Prats, Xavi Sànchez, Quim Ollé, Ramon Vilalta, Francesc Puig, Montse Margalef, Josep Gomariz, Enric Mestre, Cati Terrasa, Dolors Almirall, Meritxell Canela, Jordi Palet, Pau Santacana, José Vicente Espinosa i Ferran Armengol. Arranjaments i direcció musical de Joan Vives. Dramatúrgia de Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Escenografia, vestuari i caracterització de Montse Amenós i Isidre Prunés. Coreografia d'Anna Briansó. Il.luminació de Lluís Navarro. So d'Òscar Maza. Direcció de Joan Lluís Bozzo. Barcelona, Teatre Apolo, 1 febrer 2006.


Durant vint anys, sembla com si Dagoll Dagom hagués tingut en reserva, a la seva cava d'espectacles, aquest "caldo" que és 'El Mikado' o, com en van dir ells mateixos al Festival de Glasgow en la seva primera posada en escena dels anys vuitanta, 'The Catalan Mikado', títol que té, tot sigui dit, una retirada a una mena de producte gastronòmic. I després d'aquests vint anys, l'espectacle reapareix amb totes les virtuts que porta implícita l'opereta de Gilbert & Sullivan i amb el toc vellutat i de primera qualitat que, si segueixen així, sembla que aniran adquirint les reposicions dels musicals més emblemàtics de Dagoll Dagom, tal com ja ha passat amb 'Mar i cel'.
Aquest nou Mikado és senzillament esplèndid. Sense caure en tòpics, se li pot aplicar aquell qualificatiu tan explícit: un bombó per a tota la família. I faran bé els que no es vulguin perdre un altre dels espectacles estrella de la temporada de córrer de seguida a trobar localitat, entre altres coses perquè la companyia, que ja ha fet un parell de mesos de gira amb 'El Mikado' per escenaris espanyols, té previstos només dos mesos al Teatre Apolo del Paral.lel de Barcelona —al Victòria s'hi instal.la novament 'Sit', del Tricicle—. ¿Només dos mesos? No s'ho creuen ni ells, és clar!
'El Mikado' de Dagoll Dagom és un espectacle festiu, vistós, ple de color, elegant i, a la vegada, amb un rerefons de senzillesa, però que ha de comptar amb un repartiment on ningú no hi faci de secundari. I això és el que passa amb aquest nou Dagoll Dagom. Ningú hi sobra i tothom afina al màxim el seu paper. Però la sensació més satisfactòria és comprovar, una vegada més, després de vint anys, l'important paper d'escola —d'Universitat, vaja!— que ha exercit la companyia en el teatre musical català.
Si les comparacions són poc agradables, en aquest cas no es poden ni establir. 'El Mikado' de fa vint anys va ser una aposta entusiasta i a la vegada, una aposta per demostrar a l'audiència i per demostrar-se els mateixos integrants de la companyia, el que es podia fer. I ho van fer. I van tenir èxit. Inscrit en el seu moment històric, 'El Mikado' va obrir una escletxa. I l'escletxa, ara, s'ha convertit en filó.
L'opereta d''El Mikado' és un material de primera mà perquè compta amb la base de bona música i bon text. I una sornegueria i un humor de fons que no caduquen. D'això ja se'n van encarregar els pares del musical, Gilbert & Sullivan, en el seu dia, des que el van estrenar el 1885. Amb aquesta base, i la traducció que va elaborar Xavier Bru de Sala, només cal que es disposin d'uns intèrprets que reuneixin aptituds musicals, actorals i coreogràfiques a la vegada.
Per a aquesta ocasió, Dagoll Dagom els ha reunit. I el resultat és un espectacle que no defalleix ni un moment i que, a manera que va avançant, reposa i reposa en la interpretació musical, que és el que domina tot el muntatge. L'anècdota de la història del botxí i la seva aventura amorosa al poblat japonès de Titipú es queda en un segon terme perquè el que interessa és, sobretot, escoltar i seguir la banda sonora. I això que es tracta d'una opereta, és a dir, un gènere menor, per a segons qui!
El muntatge de Dagoll Dagom té encara una altra virtut. Malgrat ser un musical, tot el llibret arriba als espectadors amb una netedat que no exigeix fer cap esforç d'oïda per entendre a la primera el que s'hi diu. Per tant, les interpretacions de cadascuna de les peces rendeixen un tribut al text, cosa que, de passada, permet seguir la trama sense perdre'n detall.
Joan Lluís Bozzo sembla que hagi dirigit de nou 'El Mikado' amb la tranquil.litat de tenir tots els trumfos a la mà: un bon espectacle i un bon repartiment. En les imatges del temps queden les interpretacions de fa vint anys de Ferran Rañé, Pep Molina, Teresa Vallicrosa o Roser Batalla, entre altres noms de l'escuderia. Si ells van subjugar aleshores, els seus hereus no poden fer ara millor ús de l'herència.
Com a novetat, el nou espectacle de Dagoll Dagom, al Teatre Apolo, s'introdueix amb un breu documental sobre la història d''El Mikado', des de la seva estrena original, el 1885, a les referències cinematogràfiques acumulades en més d'un segle, i amb imatges de la versió catalana del 1986. En el text d'aleshores, s'han fet pocs retocs. Només algunes picossades que es rendeixen a l'actualitat: el tabac mata, el nou Estatut, la Cope... Però amb mesura. I amb bon encert, sense abús. Perquè allò que avui és actualitat, demà pot deixar-ho de ser. I 'El Mikado' és un clàssic que està per damunt de les misèries humanes de cada època.




«El otro lado de la cama», de David Serrano. Versió de Roberto Santiago. Intèrprets: Cristina Alcázar, Raúl Peña, Marta Solaz, Coté Soler, Ignasi Vidal, Elvira Cuadrupani, Eva de Luis i Concha Delgado. Escenografia i vestuari: Pep Duran. Il.luminació: Felipe Ramos. Coreografia: Marta Carrasco. Direcció musical: Coque Malla. Músics: Mauro Mietta, Laura Gómez, Sergio García i Daniel Parra. Direcció de Josep M. Mestres. Barcelona, Teatre Apolo, 9 novembre 2005.


L'avantatge d'espectacles com aquest és que els espectadors van al segur. És a dir, que ningú no corre el perill —tan freqüent en segons quina mena de teatre— de caure rendit per la son si ha tingut un dia atrafegat. Entre altres coses perquè la troupe ja s'encarrega que el ritme no afluixi ni un moment. I això, gràcies a una companyia plena d'energia que, en segons quins moments sembla que faci en cada funció una tirada d'exercicis d'aeròbic o que compleixi amb el programa d'un test de fitness.
Seria massa senzill dir que 'El otro lado de la cama' ofereix un espectacle de factura televisiva. Primer perquè la televisió és, en general, dolenta, per no dir nefasta, i de poca qualitat —amb perdó dels que hi surten— i el muntatge teatral que ha dirigit Josep M. Mestres —¿què hi fa un director com ell en un teatre com l'Apolo i un espectacle com aquest?, diran els més puristes— és tot el contrari: correcte, divertit i fet amb qualitat professional, que és el que s'agraeix quan sembla que tothom està d'acord que el contingut de fons de l'obra és estàndard i, en paraules del mateix director, sense pretensions.
¿Tan corrent, però, i tan sense pretensions? Malgrat que, a aquestes altures, diuen que el 40% de les parelles unides oficialment ha formalitzat la seva separació, no vol dir que tothom s'ho passi tan bé i resolgui el conflicte entre amics —el de dues parelles— com passa a 'El otro lado de la cama'.
L'obra, doncs, s'encarrega de aportar la seva dosi de fantasia, de ficció, d'ironia i de desig de com segurament voldríem que fossin les coses ni que no sempre siguin així. I aquesta honorable missió d'entreteniment, però, a la vegada, d'expiació de les misèries de la gran majoria de la societat actual és una de les funcions del teatre. Si, a més, la interpetació actoral és correcta —tirant a revista musical que li va molt bé a l'Apolo—, la interpretació musical és la més destacada del conjunt, i el tocs de moviment coreogràfic —made Marta Carrasco— tenen alguns moments d'efecte gairebé cinematogràfic, ¿què més se'n pot demanar?
L'obra té, a més, un contrapunt dramàtic que el fa remarcable i que converteix l'intèrpret d'un dels papers que poden semblar més secundaris, el del taxista i amic dels dos amics protagonistes, en un paper essencial per a l'equilibri de tot l'argument.
Sense adoctrinaments ni falses moralitats, 'El otro lado de la cama' sembla que convidi l'espectador a reflexionar sobre la qüestió que exposa —l'embolic inevitable entre dues parelles perquè la natura està per damunt de les convencions— quan sigui fora del teatre, però que, a dins, es limiti a deixar-se anar i a alegrar la vista i l'oïda. Dos principis que enllacen amb l'esperit del Paral.lel més pur i consentit d'una societat de principis del segle passat i d'un temps mitificat com a feliç, ni que, gairebé com ara, fos pobret i alegret.




«Zorba, el musical», de Nikos Kazantzakis. Versió i direcció de Gustavo Tambascio. Llibret de Joseph Stein. Música de John Kander. Lletres de Fred Ebb. Adaptació lletres: Javier Ibarz. Coreografia: Denise Perdikidis. Vestuari: Gabriela Salaverri. Direcció musical: Antonio Suárez. Intpèrprets: Fabio Testi, Stefania Scolastici, Cecilia Lavilla, Javier Ibarz, Manen García, María Blanco, Noemí Calumarte, César Casares, Emmanuel Cea, Dani Claramunt, Benjamín Conesa, David Cuspinera, Marc Antoni Fontquerni, Toni Garcia, Susana Larriba, Elisa Morris, Albert Muntanyola, Carlos Olivella, Juan Alberto Pujol, Rosa Serra, Claudia Solano Watson, Oriol Tramvia, José Truchado, José María Ureta, Jordi Venegas, Elías Vivancos. Músics: Andrea Álvarez, José Alberto Botet, Juan Calleja, Juan Carlos Carrasco, Rubén Chordá, Jesús Colmenero, Manolo Gil, Ferran Oltra, Marcos Parra i Paco Yebra. Barcelona, Teatre Apolo, 12 febrer 2003.


'Zorba, el musical' és un muntatge que inevitablement busca l'aval en les referències més cinematogràfiques que literàries i que van a parar a dos noms de primera fila: l'actor Anthonny Quinn i l'escriptor Nikos Kazantzakis. Però els temps han canviat i més val que l'espectador no esperi trobar a l'escenari de l'Apolo de BCN ni el Quinn del cinema daurat ni el Kazantzakis complet de l'obra literària universal.
Posades les cartes sobre la taula i convençuts que es tracta d'un musical que arrossega aquest parell de reptes, el resultat permet analitzar-lo des d'una altra òptica.
'Zorba' té un conjunt musical que no cau en el patxum-patxum típic de molts espectacles musicals i que en cap moment amoïna ni enfarfega sinó que guia mesuradament els intèrprets per la trama de l'obra.
'Zorba' té una escenografia sorprenentment austera i funcional que s'està d'imitar paratges naturals i que mou els cors des d'un sentit pràctic, al servei, també, dels intèrprets.
I 'Zorba' té un repartiment que configura una companyia de secundaris d'un bon nivell que té el suport de primers papers amb intèrprets-cantants de primera fila com Javier Ibarz (Niko, l'intel.lectual aspirant a patró de les mines); la soprano Cecilia Lavilla, filla de Teresa Berganza (la viuda); la mezzosoprano Stefania Scolastici (La Dona); l'actriu i compositora Mamen García (Madame Hortense); i d'estrella invitada, l'actor Fabio Testi en el paper de Zorba que, tenint en compte que hi és perquè hauria de capitalitzar el musical, queda acomboiat i a la vegada musicalment eclipsat pel quartet esmentat abans.
El director Gustavo Tambascio se les té amb trenta-un actors que fan de cantants, sis ballarins i onze músics. Per això, segurament, va pensar que només li faltaria una escenografia faraònica per anar pel món. I l'estalvi de recursos, que deixar reposar 'Zorba' en els seus intèrprets i músics, és el que salva del naufragi el risc que comporta un musical d'aquesta mena.
Per als qui vulguin un tast de l'obra de Zorba, l'adaptació del llibret de Joseph Stein els la deixa ben entenedora. Potser fins i tot els pot animar a rellegir o llegir el llibre complet de l'autor. Per als que vulguin escoltar la història en cançons, la combinació de músics i cantants no li farà cap mal a l'orella, ben al contrari, aconseguirà que connecti amb alguns dels personatges a través, precisament, de la interpretació musical que en fan els actors o les actrius.
Per als qui vulguin comprovar la ductilitat i les virtuts polifacètiques de l'actriu Mamen García, en tenen un bon tros per tirar a l'olla perquè aquest 'Zorba' es repenja, potser massa i tot, en les seves capacitats dramàtiques, tendres i humorístiques a la vegada en el paper de Madame Hortense.
Per als qui vulguin reviure en directe la famosa escena del sirtaki que tothom té enregistrat a la memòria amb Anthony Quinn, que s'oblidi de veure-hi res semblant i que es compri el vídeo.
L'actor Fabio Testi (Zorba-Anthony Quinn) ha entrat als seixanta-un anys en el musical després d'una llarga carrera cinematogràfica que comença a finals dels seixanta amb 'C'era una volta il West', de Sergio Leone, i que continua amb noms com Vitorio de Sica, Claudia Cardinale, Romy Scheneider, Claude Lelouch... Però el seu sirtaki és més aviat una sardana descafeinada. I no sé si això s'ha d'interpretar com un homenatge de la companyia a la seva presentació a Barcelona o com una negació de Fabio Testi per a balls que no siguin de saló i ben aferrats.
Per a les (o els) fans de l'actor Fabio Testi, el personatge continua ocupant espai a l'escenari, per alt i per ample, i té l'avantatge de caure simpàtic en el seu discurs Zorbatià, en un castellà italianitzat que als catalans els fa més gràcia que pessic.
Però això és el que hi ha i això és el que tenim i el que potser ens mereixem. A falta de produccions privades o públiques, de gran envergadura i de fabricació pròpia, la política de la recuperació i importació de velles glòries ha envaït la cartellera: Arturo Fernández, José Luis López Vázquez, Rapahel, Fabio Testi... I, vejam, ¿vostès què pensarien si fossin empresaris teatrals? Doncs això: ¿si omple La Paloma, per què no poden omplir també aquests venerables intèrprets?
I és que aquests venerables noms de l'escena tenen un públic. Els programadors ho saben. Per això, si el sirtaki no acaba de quallar, també saben que el públic els ho perdonarà. Al cap i la fi, Anthony Quinn ja no pot tornar del lloc on reposa.



«Atraco a las 3», de Pedro Masó, Vicente Coello i Safael Salvia. Direcció: Esteve Ferrer. Escenografia: Carles Montesinos. Vestuari: Mayte Álvarez. Il.luminació: Guillermo Galán. Intèrprets: Manuel Andrés, Sergio Pazos, Miguel Foronda, África Gozalbes, Ana Trinidad, Víctor Gil, Juan Antonio Codina, José Luís Martínez, José Luís Santar, Maria Lanau, Hugo Silva, José Luís Huertas, Carmen Herrero i Javier Garcimartín. Barcelona, Teatre Apolo, 6 novembre 2002.


El director Esteve Ferrer s'ho haurà pensat dues vegades abans de dirigir una versió teatral que ja va tenir la seva etapa en el cinema amb la versió de José Maria Forqué, als anys seixanta. S'ho haurà pensat sobretot perquè a quaranta anys vista hi ha poques possibilitats de convertir un tema realista en simbolista.
'Atraco a las 3' podia haver estat en teatre una mirada perillosament nostàlgica. I Esteve Ferrer l'ha convertit en una mirada encertadament picaresca sobre la misèria humana. I ho ha fet en clau de comèdia, que ell domina a la perfecció, i fins i tot en clau de musical.
Se li pot agrair, doncs, que no hagi tingut temptacions d'adaptar l'obra a l'actualitat perquè aleshores el resultat hauria estat un pastitx. I se li pot agrair que hagi conservat l'alè dels anys seixanta, encara postguerra, segons com es miri, i que no hagi escatimat la necessària caricatura que el pas del temps necessita.
Per tot això, se li pot perdonar la banda sonora que em temo que només interpretaran aquells espectadors que sobrepassin una certa edat. Quan sona 'Reina por un dia' o 'Yo soy aquel negrito', l'obra aconsegueix un afegit de la memòria visual en blanc i negre que completa el quadre. Però per als que han crescut amb la televisió en color, l'escena els pot alertar sobre l'efímer que és el temps i l'impacable dalla efímera que farà desaparèixer sintonies o escenes que ara poden semblar imprescindibles com les de 'Gran Hermano' o 'Operación Triunfo'.
'Atraco a las 3' salva tots els esculls del temps, doncs, i es transforma en una comèdia sobre un atracament frustrat amb final inesperat i també feliç, en un quadre de costums, en un entremès contemporani que troba en els seus intèrprets els millors defensors perquè em fa l'efecte que han entès la proposta: impossible parlar del passat com si fos el present.
I només d'aquesta manera els personatges es perfilen a vegades a base de línia cinematogràfica, a vegades a base de línia d'estudi de televisió i, a vegades, a base de línia de còmic. El bo és molt bo. El dolent és molt dolent. L'ingenu és molt ingenu. L'espavilat és molt espavilat. El babau és molt babau. Aquesta és una fórmula que no falla mai. Malgrat el progrés, l'instint primari perdura. I, passin els anys que passin, un atracament no és cosa de broma. Es podria ben bé dir que un atracador sense ofici està condemnat a ser un atracador sense benefici.



«Que usted lo mate bien», de Juan José Alonso Millán. Direcció de Raúl de la Morena. Escenografia i decorats de Miguel Alonso Coso i Juan Sanz Ballesteros. Amb Sílvia Tortosa, Javier Turiel i Guillermo Montesinos.


'Que usted lo mate bien' és l'obra que ha fet tornar l'actriu Sílvia Tortosa a Barcelona. Un vodevil al Teatre Apolo que reuneix les condicions típiques del gènere. Potser massa típiques, s'hauria de dir. I no és estrany perquè l'obra de Juan José Alonso Millán està basada en una altra obra del mateix autor, 'Marbella mon amour'. Per tant, esposa, marit i amant estan servits amb la safata que no defraudarà els espectadors més veterans en aquest gènere.
L'obra, en realitat, són tres obres. Tres actes que donen una visió del conflicte des d'òptiques diferents. Des de les òptiques, és clar, dels tres únics protagonistes. Per tant, hi ha trama senzilla i finals gairebé previsibles. Però això continua anant a favor dels espectadors amants del gènere en el seu estat pur.
La companyia juga amb l'ham dels tres intèrprets. Els tres, vinculats al cinema i la televisió. I converteix la posada en escena en una prova del nivell que cal que mantinguin a l'escenari el que n'esperen els espectadors que els coneixen dels àmbits audiovisuals.
Per a altres tipologies d'espectadors, l'obra 'Que usted lo mate bien' es limita a presentar la comèdia i servir les lleis del vodevil. Hi falta una mica més d'enigma, una mica més de picaresca. Probablement perquè s'ha confiat excessivament en el pes dels intèrprets. I avui en dia, el teatre, reclama alguna cosa més.



«Diez negritos», d'Agatha Christie. Direcció de Ricard Reguant. Escenografia i vestuari de José Miguel Ligero. Amb Paco Cecilio, Lia Uyà, Toni Valento, Paula Echevarría, Marc San Juan, Ferran Castells, Miquel Agell, Carlos Seguí, Quim Capdevila i Ariadna Corbella.


Ricard Reguant dirigeix al Teatre Apolo la primera obra que Agatha Christie va adaptar al teatre: 'Diez negritos', un clàssic del gènere negre que manté l'alè de l'espectador, si té la sort d'arribar-hi sense saber-se el final, és clar. Perquè el suspens es mantingui, Ricard Reguant ha preparat una sorpresa final que, a petició dels mateixos intèrprets, cal que cadascú mantingui en secret, per no trencar el cop de gràcia.
'Diez negritos' és una canço infantil que serveix a Agatha Christie per portar a escena, fa més de setanta anys, una trama permanent: deu personatges de professions diverses, però d'un cert estatus social, reben una carta d'un tal senyor Owen perquè es reuneixin un cap de setmana en una mansió d'un illot. Ja se sap: molts són els cridats, però pocs els escollits. I, per tant, no és qüestió de rebutjar una invitació tan prometedora.
¿Si Agatha Christie sabés que la publicitat directa ha imitat la trama de 'Diez negritos' o que la televisió ha adaptat en rosa la base del seu relat què en pensaria? És clar que, a l'obra, els deu personatges estan condemnats a morir estranyament assassinats, tots menys un, és clar, com diu la cançó. I aquest "menys un" és el que fa que l'espectador jugui a un bingo teatral que guarda la fitxa del premi gros per a l'últim moment.
Ricard Reguant fa posada en escena de ritme ràpid, una escenografia lluminosa i un vestuari elegant. Tot el contrari del que es podria esperar d'una obra de gènere negre. Una escenografia tenebrosa li faria mal. Reguant la tinta de blanc crema. Blanc i negre per a una obra que mostra un dels millors dots d'Agatha Christie: la creació del clima de misteri.



«Madame Raquin», d'Émile Zola. Adaptació de Michael Voysey. Versió lliure i direcció de Gerardo Malla. Amb Julia Gutiérrez Caba, Paula Sebatián, Manuel Tejada i Juan Antonio Quintana. Escenografia de Joaquín Roy.


A la sala Apolo, 'Madame Raquin'. Un Émile Zola en versió lliure de Manuel Collado que fa pensar que Zola és més modern que molts dels Zolas contemporanis que porten l'etiqueta de moderns. 'Madame Raquin' és Julia Gutiérrez Caba, impregnada del paper de la mestressa de la casa, amb Paula Sebastian, una filla adoptada. I amb Manuel Tejada i Juan Antonio Quintana en un repartiment a quatre bandes que té el seu joc perfectament delimitat entre tots ells.
'Madame Raquin' és una obra de gènere negre i d'intriga. Però és també una obra psicològica. Però és també una obra sobre el xantatge de l'opressió i de l'oprimit. Però és també una obra que manté l'ai al cor pel que passarà i com passarà. 'Madame Raquin' té la clau que fa interessant un argument d'aquesta mena: a la platea, els espectadors ja saben què amaguen els personatges. A l'escenari, uns han de descobrir dels altres allò que ho acabarà descobrint tot.
Julia Gutiérrez Caba té a 'Madame Raquin' un paper dels que deixen empremta en una actriu perquè al llarg del temps sempre es recorda aquella obra en què la primera part presentava una dama del teatre i la segona part la mantenia en una cadira de rodes, sense poder parlar, fins que un fet imprevist capgira el rol de qui té la paella pel mànec.
No seré jo qui us descobreixi com acaba 'Madame Raquin' tot i que els espectadors poden jugar a endevinar el final. Émile Zola ja sabia al segle XIX que els interessos d'una obra de teatre han de passar sempre per mantenir l'interès constant dels espectadors. 'Madame Raquin' el manté. I Julia Gutiérrez Caba en fa un bos ús, sense estridències, amb elegància. Teatre d'ahir, teatre d'avui, teatre de sempre, a la sala Apolo.



«Sopar d'amics», de Donald Margulies. Traducció d'Anna Ullibarri. Amb Pep Ferrer, Teresa Vallicrosa, Rosa Renom i Pep Anton Muñoz. Direcció d'Esteve Ferrer. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari d'Emma Escolano. Il.luminació d'Ignasi Morros.


El títol és 'Sopar d'amics', però, de fet, el sopar, com passa en tots aquestes obres, és una excusa. Més aviat és un sopar frustrat.
Al Teatre Apolo, al Paral.lel de Barcelona, Esteve Ferrer, recordat pel seu Pirelli, dirigeix aquesta comèdia no d'embolics, perquè l'embolic ja està muntat només començar, amb quatre intèrprets: Pep Anton Muñoz, Pep Ferrer, Teresa Vallicrosa i Rosa Renom.
Parlem d'elles, avui, les dues intèrprets: Teresa Vallicrosa, coneguda per les seves intervencions en alguns dels últims musicals de Mario Gas, i Rosa Renom, curiosament una altra intèrpret llençada també per Mario Gas a l'escenari.
Les dues són dues dones de mitjana edat, que han evolucionat des de la seva condició d'amigues de feina fins a amigues de casa amb fills i un estatus estable sense alteracions. La primera (Teresa Vallicrosa), enfrescada en les explicacions eufòriques d'un recent viatge a Itàlia, no s'adona que la segona (Rosa Renom) n'amaga alguna. I la bona estructura de l'obra funciona de seguida perquè són els espectadors els qui endevinen que se'n prepara una de grossa.
Teresa Vallicrosa es desenvolupa en el seu paper amb un ritme que de fet és el que imposa l'obra i és també el que li ha volgut impregnar el seu director. I Rosa Renom s'enfronta també a la seva angoixa (una separació anunciada) amb un contrast remarcable entre la seva interpretació en el moment de la confessió després del sopar, i la seva reacció a casa.
'Sopar d'amics' és una obra de quatre, doncs, però que es transforma en dues obres de dos: elles dues i ells dos. A l'Apolo en una comèdia de Paral.lel molt digne.

(II)


Pep Anton Muñoz i Pep Ferrer, marits d'elles, mantenen en l'obra un paper de pivot que porten amb nitidesa. Ja vam dir que 'Sopar d'amics' eren dues obres en una: una obra d'elles, i una obra d'ells.
Si ahir parlàvem d'elles, parlar d'ells és dir que aporten al muntatge el paper de la reflexió sobre allò que potser havia de ser i que no acaba de ser mai.
La majoria de comèdies de l'estil de 'Sopar d'amics' no s'escapen de l'escena de la moralitat. I aquesta arriba en una interpretació a dues bandes, molt més fresca la d'elles, molt més frustrada la d'ells.
Si els papers femenins se salven pel contrast de Teresa Vallicrosa i Rosa Renom, els papers masculins tenen també aquest punt de contrast: Pep Anton Muñoz, vigorós, explicatiu, jovenívol i sense escrúpols. Pep Ferrer, pensatiu, dubtós, conformista i amb prejudicis.
Per això el guió no falla. Perquè té el just balanceig que el fa creïble gràcies a aquest apropament a una mitjana de l'auditori.
L'escenografia de 'Sopar d'amics' converteix l'obra en un espectacle visual poc carregat, molt net, funcional, on el blanc destaca per damunt de tot, i amb una enginyosa combinació d'elements de Jon Berrondo que passen de la gran pantalla, al sostre de casa, i d'un llit a una barra de minibar. 'Sopar d'amics' és un espectacle perfecte per girar molt de temps pels escenaris més diversos.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page