CLIP DE TEATRE

[Grand Chapiteau]

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«Cavalia. Un somni de llibertat». Espectacle eqüestre amb 37 artistes i 60 cavalls de diverses races que alternen les funcions en dos grups de trenta. Michel Cusson, compositor. Músics: Olivier Hamel, Pierre-Olivier Rioux, Hugo Saint Laurent, Olivier Goulet, Caroline Plamondon, Vincent Fournier Boisvert. Cantant: Marie-Soleil Dion. Artistes: Mohamed Achoune, James Buchanan, Caleb Carinciasch, Jesse Cooper, Estelle Delgado, Magali Delgado, Carey Hackett, Samuel Hafrad, Rachel Jacobs, Dosbergen Kozugulov, Brenna McHugh, Mark McLaughlin, Faiçal Moulid, Mustapha Moulid, Majolie Nadeau, Vitalie Ningru, Maxime Panteleenko, Landon Pearson, Alexandre Philippe, Frédéric Pignon, El Hassan Rais, Nadia Richer, Andrzej Sokolowski, Renny Spencer, Enrique Suárez, Cédrik Texier, Philippe Tezenas i Philippe Trépanier. Alain Lortie, dissenyador d’il·luminació. Marc Labelle, escenografia. Erick Villeneuve, director d’arts visuals. Mireille Vachon, dissenyadora de vestuari. Alain Gauthier, codirector i coreògraf. Magali Delgado, codirectora eqüestre. Frédéric Pignon, codirector i ensinistrador. Normand Latourelle, president i director artístic. Barcelona, Parc del Fòrum, 29 gener 2008.


És molt difícil no relacionar 'Cavalia' amb el Cirque du Soleil. En primer lloc perquè el creador de l'espectacle ho va ser també de la companyia de les carpes blanques. I perquè si hi ha dos grans circs que s'assemblen com dues gotes d'aigua, amb les carpes blanques punxegudes, són Le Cirque du Soleil i el de Cavalia.
Per això, els espectadors que s'acosten al Parc del Fòrum —i com a mínim en el moment de l'estrena a Barcelona ja en són més de 25.000 amb entrades venudes anticipadament— a manera que veuen les siluetes de les grans carpes, tenen la sensació que els espera una de les diverses filials del Cirque du Soleil.
Als promotors de 'Cavalia', aquesta referència els ajuda a entrar amb bon peu on planten el campament. La confiança i la creació d'una marca —requisits tan essencials del botiguer— serveixen també per a grans empreses com aquesta.
L'espectacle, d'una qualitat extraordinària en el seu conjunt, és una riuada de cavalls que es compenetren de seguida amb els dos mil espectadors que omplen les grades, situades davant d'un escenari a la italiana, en una mena de Mercat de les Flors multiplicat per tres. I la sensació que es té després de deu minuts de cabrioles equines és que, o bé els cavalls de 'Cavalia' són bèsties amb grans dots d'interpretació, o bé és veritat que els seus cuidadors aconsegueixen parlar i comunicar-se amb les bèsties fins al punt que el fuet és una peça gairebé invisible que els artistes de cada quadrilla no han de fer servir mai.
'Cavalia' no segueix ben bé un fil argumental amb plantejament, nus i desenllaç. En tot cas, el fil argumental és el de les sensacions que desprèn. I aquestes sensacions passen tant per rememorar civilitzacions passades i cultures llunyanes com per explotar al màxim els elements poètics de les estacions de l'any. En aquest sentit, alguns dels números de 'Cavalia' són una demostració de com es poden aconseguir efectes gairebé reals —mira com neva a l'hivern, mira com cauen les fulles de la tardor, mira com plou a la primavera, mira com fa xafogor a l'estiu— en un espectacle teatral que ensenya a més alguns dels secrets més primaris del cinema.
A banda dels cavalls, que són els protagonistes absoluts de la festa, hi ha també les troupes d'artistes que acosten l'espectador al circ. Malabarismes, trapezistes, acrobàcies... sempre en un joc de tu a tu entre els cavalls i els genets. I els músics, en directe, amb una banda sonora que mai no arriba a amoinar i que a més s'adapta a les situacions imprevistes amb algun dels cavalls. Una cantant posa la veu i el to més màgic i és la que recorda més el debut del Cirque du Soleil a Barcelona, que en altres ocasions ja no ha sabut recuperar.
Els números tenen també picades d'ullet a referències cinematogràfiques i circenses: quàdrigues romanes, cursa al trot de vaquers, amazones, ballarins, pal xinès, cordes, barra russa... i sense que es pugui parlar de clowns, un dels grups de genets fa aquesta funció en versió equina.
Així com la primera part té més números i més breus, la segona aprofundeix més poèticament en les sensacions escenogràfiques i les estacions del temps. Malgrat la falta de línia argumental, l'espectacle és circular, i es tanca amb l'actuació de Frédéric Pignon, ensinistrador i director, que també ha estat un dels primers números de la funció, ànima de la filosofia de com tractar els cavalls, i mestre de la ironia que fins i tot aconsegueix que es transmeti des del parell de cavalls blancs que es mouen com si anessin al seu aire en una falsa improvisació estrictament calculada.
Durant dues hores d'espectacle —amb un intermedi de mitja hora perquè 'Cavalia', com el Cirque du Soleil, té una carpa destinada a cafeteria i botiga de records—, els espectadors han tingut l'oportunitat de contemplar cavalls blancs, negres, marrons, pigats de diverses races: appaloosa, belga, canadenc, frisó, lusità, perxeró, quarter americà, pura espanyola, palafrè argentí, oldenburg i sang temperada. L'escalfor animal no priva que l'espectacle utilitzi també recursos tecnològics i una pantalla panoràmica que situa l'espectacle a la frontera entre el teatre, el circ i el cinema.
Les dades tècniques de la companyia, com en el cas del Cirque du Soleil, són tan interessants com l'espectacle: té una cavallerissa de seixanta cavalls, dels quals la meitat són sementals i la resta castrats. Cap femella. I després diuen que no hi ha discriminació laboral! Doncs, en aquest cas, fins i tot en el gremi dels cavalls les femelles no hi tenen lloc per un criteri estratègic de funcionament. La criança, de lloguer. El cavall més vell de la colla té 22 anys. Els dos més joves tenen mig any. Tots plegats es cruspeixen a l'any 17.500 bales de fenc, 16.500 quilos de pinso i 800 quilos de pastanagues. L'escenari necessita 2.500 tones de sorra, és a dir, uns cent camions. Calen 75 camions per transportar tot el circ. Quan en etapes de gira es travessa l'Atlàntic, les bèsties volen en Boeing 747. La companyia ha fet prop de mil funcions. I han vist aquest espectacle més d'un milió i mig d'espectadors. A Barcelona, malgrat una política de preus no a l'abast de totes les butxaques, els de 'Cavalia' és segur que tornaran a batre un rècord, com ha batut aquí progressivament en cadascuna de les seves estades el Cirque du Soleil.




«Alegria». Cirque du Soleil. Cantant: Nancy Chiche. Trapezi: Tuuli Paulina Räsänen. Pallassos: Pablo Gomis i Marcos de Oliveira Casuo. Equilibrista: Denys Tolstov. Gladiadors dansa del foc: Malli Makakigi Sumeo i Karl Sanft. Manipulació: Masha Silaeva. Pallasso tempesta: Yuri Medvedev. Home volador: Aleksandr Dabrynin. Contorsionistes: Mergen Ulziibuyan i Senge Oyun-Erdene. Grups de barres russes i barres aèries. Vestuari: Dominique Lemieux. Coreografia: Debra Brown. Coordinador artístic: Luc Oulette. Direcció: Franco Dragone. Direcció creativa: Gilles Ste-Croix. Direcció artística: Pierre Parisien. Fundació de Cirque du Soleil: Guy Laliberté. Barcelona, Fòrum - Futur Zoo Marí, Grand Chapiteau, 22 febrer 2007.


Era el 1998 quan el Cirque du Soleil desembarcava per primera vegada a Barcelona. L'espectacle 'Alegria' —la primera versió— havia estat posat en pista des de feia 4 anys, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Cirque du Soleil. I a finals de la dècada dels noranta, a Barcelona, ciutat acostumada a rebre els circs tradicionals —en els temps que les no-normatives permetien fins i tot els números amb animals!— va descobrir que hi havia una altra manera de fer circ. O dit diferent: una altra manera de barrejar les arts escèniques amb el circ, que també és teatre.
Música, coreografia, història fantàstica i artistes de primera fila van captivar els primers milers d'espectadors catalans que des d'aleshores no han deixat mai d'acudir sota la cúpula blanca —Grand Chapiteau— a cadascuna de les seves visites i de renovar-se constantment. El resultat és que, només a l'hora de reestrenar per segona vegada, nou anys després, 'Alegria' a Barcelona —aquesta vegada al costat del Fòrum, damunt el terreny que ha d'acollir el futur zoo marí— la companyia ja havia facturat 135.000 entrades i havia prorrogat fins al 29 d'abril la seva estada a Barcelona amb unes 30.000 entrades més disponibles. Després, París i Gijon. I 'Alegria' posarà així punt i final a la seva llarga peregrinació per tot el món durant més de dotze anys.
I deuen ser precisament aquesta dotzena llarga d'anys, el que li pesen a 'Alegria', perquè aquesta segona oportunitat d''Alegria' és més vàlida per a espectadors novells que no pas per a aquells espectadors veterans que van poder despertar amb les possibilitats del nou circ l'any 1998. Diuen els pares d''Alegria' que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals —que no vol dir que no n'hi hagi encara de monàrquiques!— mentre s'enfronten cara a cara el rei, que diuen que és l'elegit per Déu, davant del president, que diuen que és l'elegit pel poble. Decadència i foscor del passat amb renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I un dubta que, entre fortor de crispetes, consumisme de mercandising cirquesoleiler i —aquesta vegada— fortor llunyana de les clavegueres que desemboquen sota el ciment del Fòrum, el nas de l'espectador estigui per desxifrar gaires metàfores i simbologies. Mana la vista i es deixa conduir per l'estètica.
Per als espectadors veterans, doncs, si no estan entre els 170.000 que, previsiblement, tornaran a honorar el ja clàssic circ universal de la pista, millor que es quedin amb el record, les imatges i la banda sonora de l'espectacle que el Cirque du Soleil li va oferir aleshores. Per als altres, els novells, l'impacte continua sent gairebé el mateix que aleshores perquè l'espectacle manté les línies bàsiques. Però, ¿què se n'ha fet de la cantant Isabelle Corradi —sort en tenim que el CD no s'esborra!— que era aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els 2.500 espectadors de la pista del Grand Chapiteau?
Aquest alè més fred que càlid, en comparació a l''Alegria' del 1998, és el que més pot sobtar als espectadors que repeteixin ara. I també, és clar, l'absència dels extraordinaris pallassos d'aleshores, que fan de mal comparar amb els d'ara. ¿No deu ser que en gairebé deu anys, el circ ha evolucionat i ha passat del format més tradicional i familiar al que pretén un resultat més estètic i artístic a la vegada? En tot cas, el mèrit, l'empenta i l'estímul són del Cirque du Soleil i el miratge dels seus millors artistes que, de gira amb alguns dels espectacles del Cirque du Soleil, han espavilat el gremi i han aixecat el llistó d'exigència.
El vestuari, les màscares, l'atmosfera de gènere fantàstic, que també s'ha revitalitzat en literatura i cinema en aquesta dècada, continuen presents en la posada en pista d''Alegria'. I no hi ha dubte del caràcter fellinià que respira el fons de tot l'espectacle, sobretot amb els personatges que ronden per la pista i, a vegades, per les grades: el geperut , els dolents de la història i els ocellots negres, al costat de la blancor, els bons i la puresa dels més innocents.
L'espectacle continua tenint artistes de primera línia, sobretot en els grups de barres aèries i russes. També en la manipuladora de cintes i hula hops, o les contorsionistes que es dobleguen com si fossin gomes de xiclet. Més moderats són els pallassos. I més desangelada la veu cantant. Fins i tot fa l'efecte que la banda sonora, amb músics en directe, hagi estat revisada i no acabi enganxant la cantarella típica d''Alegria', com en la primera versió.
Però la màgia d'assistir a un espectacle de circ encara diferent, sota una carpa, es manté. I, sobretot, impressionen les dades que reflecteixen el gran aparell que hi ha darrere: més de 125 persones en gira, 60 grans tràilers en caravana, més de 800 tones de material, una escola per als petits, un espai total d'uns 20.000 metres quadrats, uns 200 vestits, uns 300 parells de sabates, un centenar de perruques, una vintena de màscares d'ocellots, una cinquantena d'artistes en cada funció sobre la pista, que tenen entre 11 i 64 anys i que provenen d'una quinzena de nacionalitats diferents. Alguns d'ells diu que han sortit a saludar més de 3.000 vegades que vol dir més de 3.000 funcions. Els han aplaudit, doncs, uns nou milions d'espectadors d'una cinquantena de ciutats de tot el món per on ha plantat la carpa el Cirque du Soleil.




«Dralion». Cirque du Soleil. Números: Acrobàcia (teles, pals de bambú, cèrcols, salt de corda i llit elàstic). Malabarisme, dansa i equilibri, Equilibri amb contorsió, Doble quadrant, Lleons (dralions) acròbates i pallassos. Coreografia: Julie Lachance. Composició musical: Violaine Corradi. Cantants: Calvin Braxton, Agnès Sohier. Direcció de la banda: Stephen Poulin. Vestuari: François Barbeau. Escenografia: Stéphane Roy. Disseny de so: Guy Desrochers. Disseny de llums: Luc Lafortune. Guió entrades de pallassos: Michel Dallaire. Direcció acrobàtica: Li Xining. Direcció: Guy Caron, Silles Sainte-Croix. Barcelona, Grand Chapiteau, Antiga escullera de la Barceloneta, final passeig de Joan de Borbó, 17 de març 2005.


Aire, aigua, terra i foc. Aquests són els quatre elements simbòlics que lliguen la que ja es pot anomenar trama dramatúrgica, musical i coreogràfica de l'espectacle 'Dralion', del Cirque du Soleil. També hi ha altres símbols més divins com les deesses (Azala, aire; Gaya, terra; Océane, aigua) i un dimoni, (Yao, foc), però, sense una guia de l'espectador, seguir al peu de la lletra cadascun dels mites fabulosos o personatges fantàstics de 'Dralion' no és el primer que hauria de fer l'espectador sinó que, com en altres espectacles de la companyia quebequesa, el millor és deixar-se endur per les sensacions d'un espectacle total que té l'avantatge de ser ofert sota una carpa amb un auditori sempre concorregut, més de 2.500 persones, que fan que el Cirque du Soleil hagi hagut de prorrogar només plantar-se novament a Barcelona i hagi venut anticipadament més de 110.000 entrades que, a hores d'ara, ja deuen ser 150.000, la capacitat màxima, per qüestions de calendari i de gira.
Als espectadors que repeteixen d'altres temporades, els queda sempre la nostàlgia de les anteriors nits de carpa blanca, plenes de força, amb espectacles com Alegría, Quidam i Saltimbanco. Hi ha qui fins i tot voldria que sempre acabés sonant, com una marca de la casa, la banda sonora del primer espectacle que li va quedar enregistrat a la memòria. Però un dels avantatges de la companyia és que cada espectacle ofereix una concepció nova, gairebé original, com si l'art del circ es pogués reinventar a cada bugada. I la força d'aquesta innovació constant rau, sobretot, en la tria dels integrants de la companyia, alguns dels millors de cada especialitat, que sembla que sigui sota la carpa del Cirque du Soleil on obtinguin la seva màxima expressió.
Tot el guió de 'Dralion' té un punt de lligam amb el trio de pallassos format per Philippe Aymard, Juan Carlos Bratoz i Gerry Regitsching, més un quart pallasso, pretesament espontani, que donarà la sorpresa de la nit, i que mantenen el públic des d'abans de començar fins al final, amb un guió propi, però també amb la paròdia d'un dels números que abans s'han vist a la pista.
'Dralion' és la dotzena producció de Cirque du Soleil. Aquesta vegada, més xinès, impossible. Drac i lleó es fusionen en un sol element que simbolitza orient i occident. El primer número de 'Dralion' és l'equilibri sobre una sola mà que posa sobre la pista les habilitats adquirides a força de voluntat i sacrifici d'una nena —¿no és de plastilinna?— capaç de fer dels braços cames i de les cames mans —i atenció, perquè es tracta d'una nena de només 9 anys!—.
Un número de malabarisme és a càrrec d'un ucraïnès que es pot riure de l'escuma i la goma plegable, de tanta flexibilitat, i que no en té prou amb això sinó que, a més del domini del cos, és capaç de fer ballar la vista amb un joc de set pilotes sense que cap toqui terra.
'Dralion' té també una estrena en aquesta presentació a Barcelona. El de cinc acròbates que embadoquen el públic amb els seus salts espectaculars des d'un mur daurat —que és de fet l'escenografia de fons de l'espectacle—, fins a uns llits elàstics, amb caminada inclosa a cos horitzontal, sobre la paret, que costa de creure que no sigui un efecte cinematogràfic.
Números de caràcter més poètic, com els de la colla de vuit xineses que ballen sobre bombetes enceses, o el pas de deux aeri, amb teixits blau, de força coreogràfica innegable, spafegeixen a tradicionals però gairebé insuperables números de salts d'anelles, trampolí, doble trapezi, salts de corda, o el número dels lleons gegants pelfuts que, gràcies a ser de mentida, no donen cap maldecap als permisos municipals com els que no permeten exposar a les pistes dels circs que s'instal.len a Barcelona, animals de segons quina mena.
El Cirque du Soleil és una passejada de dues hores en directe pel món del fantàstic, molt lluny de la màgia, aquest concepte eteri que ho confon tot. 'Drailon' o molts dels espectacles del Cirque du Soleil podrien ser una interpretació plàstica del realisme màgic, amb personatges de carn i os, disposats a donar-ho tot, gairebé com en els millors temps del circ tradicional.



«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Amb Andriy Vintilov, Oxana Vintilova i Maxsim Vintilov (Adagio); House Troupe (Pals xinesos); Jesko von Den Steinen (Clown); Wang Jingmin (Doble corda fluixa); Maria Markova (Malabarisme); Adriana Laura Pegueroles i Marie-Claude Lacroix (Boleadoras); Olga Sodorova (Trapzi sol); Daniel Gutszmit i Jacek Gutszmit (Mà a mà); Linda Belanger, Sandra Feusi, Sam Payne i Carolyne Vita (Ballet de cordes elàstiques). James Clowney, cap de pista. James Bigbee Garver, el baró. Cédric Casanova, el somniador. Susan Daly i Nicole Seiger, cantants. Barcelona, Grand Chapiteau, La Maquinista, Temporada 2001-2002.


El Cirque du Soleil ha tornat a BCN amb un tercer espectacle, aquesta vegada el més clàssic de la companyia canadenca. En la memòria dels espectadors catalans hi ha encara 'Alegria' i 'Quidam' i, sense cap mena de dubte, continua sent 'Alegria' el que realment va donar la targeta de presentació.
Le Cirque du Soleil ara ja no cal que es presenti quan es proposa alçar Le Grand Chapiteau en algun descampat perifèric de la ciutat. Abans era la Mar Bella, ara ha estat La Maquinista, a tocar del barri de Sant Andreu. Le Cirque du Soleil té un públic: el dia de la inauguració, 'Saltimbanco' havia venut 85.000 entrades i ja anunciava una pròrroga fins a mitjan juny. La reacció de l'espectador parla per si sola.
¿Què busca el públic de Le Cirque du Soleil? ¿Com és que sense recórrer a un producte light de consum de masses, cada espectacle és un producte de masses? Es poden buscar moltes respostes: una excel.lent promoció, uns mitjans considerables, una opció entre circ, teatre, música, dansa... tantes respostes com vulgueu.
El fet és que Le Cirque du Soleil tria els seus artistes sota el filtre d'un alambí i que, en la gran majoria, el seu nivell és tan elevat que el conjunt converteix l'espectacle en un virtuosisme en clau de circ.
'Saltimbanco' reuneix bona part dels ingredients essencials. I de tots ells, el més teatral, és el que compleix també amb el factor poètic. El de la parella, pare i mare i fill petit, ucraïnesos, que representen l'Adagio i que enllacen el personatge del nen i la seva transformació en clown, un clown que, només amb onomatopeies porta a la pista el relat de dues històries. El circ, d'aquesta manera, es transforma en una capsa de somnis, la capsa de somnis que és la base del teatre.
'Saltimbanco', del Cirque du Soleil, manté l'esquema que fa que l'espectador es compenetri amb el que passa a la pista i, també, fora de la pista. Una de les característiques del guió dels espectacles del Cirque du Soleil, és la participació amb el públic. A 'Saltimbanco', aquesta participació no només és un entremès que permet arrencar amb caliu entre les grades, gràcies a la intervenció dels trapelles del circ, sinó, sobretot, amb el clown, Jesko von Dein Steinen, que crea un món de ficció al voltant de dues senzilles històries.
Però 'Saltimbanco' té també els números tradicionals d'una pista de circ del nivell del Cirque du Soleil. En aquesta edició de 'Saltimbanco' destaca el número de malabarismes a càrrec de Maria Markova, impecable, amb un domini a fer botre boles blanques que es mouen com un muntatge gairebé digital.
Els pals xinesos amb prop de 25 membres, la doble corda fluixa amb una excel.lent Wang Jingmin, els artistes del gronxador rus amb complicades acrobàcies que tenen el públic amb l'ai al cor; el trapezi sol amb Olga Sidorova, o el número que tanca les més de dues hores i mitja amb un ballet de cordes elàstiques que més que moure's en l'aire sembla que gravitin com una colla d'astronautes o personatges inventats d'una pel.lícula fantàstica.
'Saltimbanco' vol dir en italià artistes de carrer. Els artistes de 'Saltimbanco' han portat sota la carpa blanca del Cirque du Soleil el millor d'un carrer que ha tret el circ de la crisi i ha reconvertit la tradició de la pista en un espectacle regenerador.

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page