CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Corteo». Creació de Daniele Finzi Pasca. Compositor: Jean-François Côté. Coreografia: Debra Brown. Vestuari: Dominique Lemieux. Escenografia: Jean Rabasse. Il·luminació: Martin Labrecque. So: Jonathan Deans. Maquillatge: Nathalie Gagné. Instructors d'interpretació: Hugo Gargiulo i Antonio Vergamini. Annalista dramatúrgica: Dolores Heredia. Rigging acrobàtic: Danny Zen. Compositora i directora musical: Maria Bonzanigo. Compositor i director musical: Philippe Leduc. Directora de creació: Line Tremblay. Direcció escènica: Daniele Finzi Pasca. Guia i fundador de la companyia: Guy Laliberté. Cirque du Soleil, Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona, 20 gener 2012. 'Corteo', un dels 22 espectacles que actualment porta la companyia del Cirque du Soleil per tot el món, manlleva el títol de l'talià, que significa 'seguici', un seguici fúnebre, però festiu, dominat pel gremi dels clowns i donant un excepcional joc de pista als acròbates i trapezistes. 'Corteo' es va estrenar l'any 2005 a Montreal i és a Barcelona on, set anys després, tot just començar les representacions, ha arribat a commemorar les 2.500 funcions després de plantar la gran carpa blanca (Grand Chapiteau) en 41 grans ciutats de 7 països diferents. 'Corteo' l'han vist fins ara, segons dades de la mateixa companyia, uns 6,5 milions d'espectadors, els últims 70.000 dels quals ja havien adquirit anticipadament entrades per a la temporada de dos mesos, prevista a Barcelona fins a l'11 de març.
Si els espectacles del Cirque du Soleil beuen tots de la font del teatre, aquest s'hi submergeix del tot. La trama parteix de la imaginació d'un pallasso que recrea el funeral de la seva pròpia mort, però en un ambient fantasiós, carnavalesc, ambientat en un espai flotant, mig terrenal, mig celestial, amb personatges que sobrevolen la pista o d'altres que s'amaguen sota terra.
La disposició escenogràfica estableix una destacada diferència amb altres espectacles de la companyia. Aquí, l'habitual pista circular amb espectadors frontals es converteix en una pista rectangular i amb un espai circular giratori, com una rotonda, al mig del carril, amb els més de 2.500 espectadors distribuïts a banda i banda de la carpa, de tal manera que tots tenen no només l'escenari a la vista sinó també l'altra meitat d'espectadors.
Abans de començar l'espectacle, l'espectador es troba davant d'un teló pintat —romanticisme teatral— que el mateix escenògraf Jean Rabasse explica que va elaborar a partir de la inspiració d'una exposició sobre el clown a la Galeria Nacional del Canadà, recorrent a la influència d'una pintura del 1885 del pintor, il·lustrador i caricaturista parisenc, Adolphe Léon Willette (1857-1926). Uns cortinatges barrocs creen la sensació de teatre clàssic i un laberint al centre de l'escenari reprodueix el passadís de la catedral de Chartres, marcat a terra per una cinta de Moebius, símbol de l'infinit.
En aquest marc de gran força poètica, l'espectacle fa una fusió de música (en directe), color, imaginació, fantasia, circ tradicional i efectes de càmera negra, amb una quarantena d'àngels voladors que fan d'enllaç entre la gran banda del seguici i la trajectòria cap al més enllà del pallasso mort.
Segurament que cada espectador es quedara, d'una manera personal, amb algunes de les millors imatges i sensacions que, com en una projecció en 3D, haurà vist al llarg de dues hores d'espectacle —hi ha un intermedi de mitja hora perquè el Cirque du Soleil no és només Grand Chapiteau sinó també Grand Boutique, com tothom sap—, però aquestes poden ser algunes de les meves instantànies caçades al vol, per extraordinàries: el passeig de la petita pallassa per damunt de la pista i les grades dels espectadors impulsada per l'heli d'un pom de globus gegants; la bicicleta a la maroma a càmera negra creant una sensació de gènere fantàstic; el pas de la maroma de cap per avall emparat també per la càmera negra de fons amb una sensació de màgia insuperable; el número originalíssim dels pallassos jugant al golf amb una pilota d'unes certes dimensions que és un cap amb barret blanc i que personifica la bola creant unes situacions de gran força humorística; un estol de sabates i botes que caminen soles; la banda de músics i l'orquestra de pallassos; la levitació del llit de mort i els àngels; o la banda sonora que, en alguns moments inicials, té fugaces semblances, a causa del campaneig de fons, amb l'entrada de la peça orquestral de 'Campanades a morts', del conjunt de 'Verges', de Lluís Llach.
Vida i mort en un espectacle que, si l'espectador es distreu, li pot fer l'efecte que els números de circ li passin desapercebuts, tot i que hi ha moments de pista extraordinaris, però que el Cirque du Soleil sap fusionar dins la trama teatral com si fossin peces d'un espectacle musical que acompanyen el llibret.
Però els números hi són i, la majoria, mostren el bo i millor de la creació del circ com el ball a la corda fluixa d'una ballarina amb sabates de punta i vestit vermell; el poètic passeig, esmentat abans, de la petita pallassa amb una dansa de l'heli penjada com una cistella als grans globus transparents gegants; el número del teatrí que representa un fragment de 'Romeu i Julieta'; la roda alemanya; els malabars; la marioneta de fils humanitzada; el número 'Paradís' de la troupe de trapezistes amb dobles salts mortals impressionats i que ratllen la perfecció; o els malabars gegants amb els peus o les acrobàcies penjant de canelobres gegants.
I els pallassos de tota mena, protagonistes de la festa, com el gegant Victorino o els d'estatura nana, Grigor i Valentina, la privilegiada pallasa petita de la dansa amb globus d'heli sobre els caps i nassos enlaire dels fascinats espectadors. Somni frustrat dels grans. Desig fantasiós dels petits. Bellesa poètica de vol molt allunyada del risc salvatge de l'ala delta. I, al final, la troupe en ple a l'escenari en una fanfàrria musical que posa tothom dempeus.
«Varekai». Dramatúrgia de Dominic Champagne. Compositora banda sonora: Violaine Corradi. Músics: Brigitte Larochelle, Denise Rachel, Paul Bannerman, Luke Notary, Laurent Gaudais, Chris Rua i Vuk Krakovic. Germans Santos (acròbates), Germans Bello (acròbates), Irina Naumengo (contorsionista), Octavio Alegría (malabarista), Dergin Tokman (dansa sobre crosses), Mercedes Hernández (pallassa), Steven Bishop (clown) fins a uns cinquanta artistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i ajudants de pista. Disseny so: François Bergeron. Escenografia: Stèphane Roy. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Disseny maquillatge: Nathalie Gagné. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Coreografia: Michael Montanaro i Bill Shannon. Disseny il·luminació: Nol Val Genuchten. Dissenyador números aeris: Andreé Simard. Creador números pallassos: Cahal McCrystal. Dissenyador de rigging: Jaque Paquin. Disseny projeccions: Francis Laporte. Director de creació: Andrew Watson. Director d'escena: Dominic Champagne. Creació i guia de Guy Laliberté. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Barcelona, 11 novembre 2010. Els espectacles del Cirque du Soleil es basen en un argument de fons que uneix tots els números dels artistes que hi participen i que converteix cadascuna de les actuacions en escenes d'una dramatúrgia sense paraules on els gestos, el ball, la dansa, la música, l'humor, els efectes teatrals, el multicolor i la il·luminació s'erigeixen també en coprotagonistes.
Això continua passant a 'Varekai', un dels espectacles que té en gira des de fa vuit anys la companyia canadenca creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier i que, després d'aquesta minitemporada a Barcelona, quatre setmanes, instal·lat encara a la futura plataforma del zoo marítim, espai mirant al mar veí del Fòrum, tanca la seva ruta europea per iniciar la d'Àsia.
En el cas de Varekai —paraula d'origen romaní que vol dir aproxidament "en qualsevol lloc" en relació a l'esperit nòmada gitano— el protagonista és un jove Ícar que cau, un cop s'ha envolat en el seu desig de ser com un ocell, en un món desconegut, ple de criatures fantàstiques, on l'esperen tot un seguit d'aventures representades amb els números de circ, i on també canviarà la seva manera de viure i de veure's en el món perquè hi trobarà l'amor. La fusió del desig i la frustració, el bé i el mal, la guerra i la pau, el cel i l'infern, l'Orient i l'Occident, circulen per la trama de dues hores —hi ha una mitja hora d'intermedi per visitar tranquil·lament la zona de merchandising i restauració— que manté alguns dels elements característics del registre filosòfic dels creadors del Cirque du Soleil.
Ícar, mite grec, fill de Dèdal, va caure presoner amb el seu pare en un laberint construït per Minos, rei de Creta. Per poder fugir de la presó, el pare d'Ícar va construir un parell d'ales amb plomes per a tots dos enganxades amb cera. Per això, Dèdal va aconsellar el seu fill que, en la caiguda —pioners ancestrals de l'Ala Delta—, es mantingués a una altura mitjana, perquè, si volava massa baix, la humitat li faria malbé les ales, i si ho feia massa alt, l'escalfor li fondria la cera. Però en una trapelleria pròpia de la joventut d'Ícar, aquest es va envolar més amunt del compte i el foc del sol, efectivament, li va fondre la cera de les plomes i el va fer estavellar a l'aigua. En la mitologia, el pare d'Ícar troba el cos del jove. I a la riba del mar on l'enterra, li posa el nom d'Icària. El pare d'Ícar, Dèdal, va fins a Sicília. I allà crea el temple d'Apol·lo i dóna al seu Déu les dues ales d'Ícar com a ofrena.
La dramatúrgia de 'Varekai' s'atura a la caiguda d'Ícar i, en comptes del mar, el fa caure a la terra fantàstica poblada per éssers estranys. Al marge de la relació pare i fill, 'Varekai' busca una sortida positiva per a Ícar i li troba parella, una escena que a la pista es representa, sense complexos de caure en la cursileria, en un casament amb aires mitològics i passeig de la parella pel passadís central.
Els números que lliguen la trama de 'Varekai' tenen quatre personatges que formen el quadrilàter protagonista: el mateix Ícar, malferit després de la caiguda en una terra que se li fa estranya fins que no aconseguirà adaptar-s'hi i refer-s'hi —metàfora del nòmada i l'immigrant—; el Guia, personatge negre en contrast amb la blancor d'ícar, tocat pel sol de segles, vell savi que provoca Ícar per aconseguir un canvi en ell i els que l'envolten; la Promesa, la bellesa que captivarà Ícar i que, li obrirà el camí en la nova terra i que farà que es fonguin en una mena de matamorfosi del món natural on Ícar ha anat a parar; i el Vigia, una mena d'inventor boig, que col·leciona records i que interpreta signes i que, com alguns dels millors ocells, preveu catàstrofes i desgràcies.
La música original de Violaine Corradi barreja sons hawaians amb peces de trobadors del segle XI, melodies armènies i gospel amb una banda de set músics que compten també amb dos artistes cantants, el patriarca i la musa.
Els números propis de circ de 'Varekai' ratllen la perfecció. Des de les acrobàcies a la xarxa aèria, als jocs d'Ícar, les trinques, els salts mortals amb pirueta, les agilitats dels tres artistes més petits de la companyia, tres nens xinesos que llancen malabars acompanyats de salts mortals sense que en falli cap, la impactant dansa georgiana, les acrobàcies del malabarista amb crosses, el malabarista que fa anar bitlles, pilotes i barrets amb la impressió que si bé està sol, sembla que en siguin mitja dotzena, la contorsionista amb replecs gairebé impossibles, les gronxadores russes, el número del canvi de bombeta fosa del cap del Guia —una troballa— i els pallassos —lluny, esclar, dels primers emblemàtics pallassos que van deixar empremta per sempre— però també amb accions molt originals que aixequen l'auditori de totes les edats, com la de la molsuda pallassa vestida de nina a la recerca d'un espectador amb qui passar la vetllada, o el clown del número en solitari amb la interpretació de la popular cançó francesa 'Ne me quitte pas', del cantant belga Jacques Brel —a les antípodes del mite d´Ícar, esclar—, relacionada irònicament amb un esbojarrat raig de focus que es busquen amb l'artista mentre dura la peça.
Tot en un espai mític que representa el bosc —element clàssic del gènere fantàstic— amb un rerefons de laberint de canyes de bambú que serveixen també per fer-hi equilibris, el terra verge de la pista, la passarel·la per accedir a la llum del cel i el mirador que fa de cabana o refugi del bestiari enfiladís o de l'ésser humà salvatge. En conjunt, un espectacle que arrodoneix el vestuari de gran lluentor i originalitat i que camufla dins seu els diversos artistes en una sèrie de personatges fantàstics, sense nom i identificació concreta, que els espectadors poden retrobar en el background de les velles llegendes, de les lectures clàssiques o dels fotogrames de les versions cinematogràfiques més contemporànies del gènere.
'Alegria', 'Quidam', 'Saltimbanco', 'Dralion', 'Varekai'... Des del 1998, el Cirque du Soleil ha plantat la seva carpa a Barcelona, aproximadament cada dos anys, esperant que les negociacions en l'aire per establir un acord amb les institucions barcelonines fessin de la ciutat una de les seus permanents de la companyia nascuda al Quebec. De moment, els espectadors catalans no fallen a les seves cites. La carpa blanca, el Grand Chapiteau, amb capacitat per a 2.500 espectadors, té un ple considerable cada funció, cosa que desmenteix que la rutina creativa s'hagi apoderat de la companyia i que els seus espectacles siguin tallats tots pel mateix patró. L'experiència demostra que el públic repeteix i també es renova cíclicament i que, en cadascun dels espectacles, hi troba un llenguatge, si bé similar de fons, també nou perquè una de les regles del Cirque du Soleil és que els seus artistes es relleven per generacions al mateix ritme que les diverses creacions emplenen carpes instal·lades simultàniament en terraplens de mig món.
«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Barcelona, Palau Sant Jordi, 30 desembre 2009. L'espectacle convida l'espectador a fer un viatge al·legòric i acrobàtic al cor de la ciutat. És un espectacle que s'inspira en l'estructura urbana de les grans metròpolis i en els seus pintorescos habitants. D'ambientació barroca en el seu vocabulari visual, l'eclecticisme dels personatges transporta l'espectador a un món oníric, una ciutat imaginària en la qual la diversitat es converteix en un motor d'esperança.
El personatge del Baró guia tothom pel món de Saltimbanco. Es tracta d'un personatge sense edat, intemporal, que relata anècdotes fascinants de temps passats. La seva imponent figura s'aconsegueix amb una capa de ratlles blanques i negres, uns guants vermells llargs i un barret de copa sobre el seu espès cabell serpentina. El Baró creu que és poderós, però en realitat no té cap autoritat. És el rei dels babaus. Quan es treu la capa, destapa la cara oculta del seu personatge, transformant-se en un veritable sàtir desenfrenat i depredador.
D'altra banda, hi ha el personatge d'Eddie, un bufó, un pallasso. Un nen. Amb un vestit de gorra vermell, amb llacet negre, pantalons curts de ratlles i tirants, en té prou amb la seva imaginació per trobar l'aventura. Si necessita alguna cosa, se la inventa. Eddie es desplaça amb total llibertat entre el món real i el món de Saltimbanco.
La història explica l'evolució de l'ésser humà des de l'origen i cada número representa un aspecte diferent de la vida. Així, l'equilibri, el balanç, l'anar per la vida sense problemes és el de la bicicleta, el 'juggler' representa la idea de jugar amb la vida, i el foc pretén alertar als protagonistes de la mort.
La troupe transporta 2.500 peces de roba etiquetades amb el nom de l'artista que els vesteix i l'any de fabricació, 200 parells de sabates que es repinten abans de cada espectacle, quatre rentadores, una cinquantena d'armaris amb centenars de complements. Tot aquest equipament, d'unes 180 tones, és traslladat amb sis tràilers.
Aquesta és només una part de la infraestructura que porta d'un lloc a l'altre el Cirque du Soleil en cada gira i que s'ha instal·lat a Barcelona per representar 'Saltimbanco', per segona vegada, però fora del Grand Chapiteau, la carpa a la qual té habituats els espectadors que l'han seguit des del seu debut aquí. [Podeu rellegir aquí la crítica que Clip de Teatre va fer d'aquest espectacle la temporada 2001-2002] . Cal tenir en compte que la companyia ha canviat en aquests anys i que la versió en espai tancat que es veu ara s'ha revisat, però el fons de 'Saltimbanco' continua sent el mateix.
Des de la seva creació, 'Saltimbanco' ha estat vist per més d'11 milions d'espectadors i ha visitat més de 75 ciutats durant 14 anys, des que es va estrenar, el 1992. De fet, és l'espectacle que més temps ha aguantat a escena de gira. A l'escenari, compta amb un repartiment de més de 90 artistes de 21 nacionalitats. El xou d'aquest popular circ té una desena de números, tots d'una gran qualitat tècnica i poètica, la majoria acrobàtics, amb aeris que són elevats fins a nou metres. També hi ha trapezis, bicicleta, equilibri o malabars, entre els quals tampoc falta el tradicional clown.
Els artistes entrenen cada dia quatre o cinc hores i, setmanalment, tenen un o dos dies festius que els permeten fer turisme per les ciutats. Tots ells aprenen a maquillar-se sols, una feina que els pot arribar a invertir una hora i mitja cada funció. En una representació, un artista pot arribar a canviar-se fins a tres vegades de vestuari. Per facilitar aquests canvis, el circ porta quatre encarregats de vestuari.
El fet de representar-se en un pavelló esportiu, com el Palau Sant Jordi de Barcelona, fa que el Cirque du Soleil en tingui prou amb un parell o tres de setmanes. En canvi, quan s'instal·la amb la carpa, ha de fer una estada de dos o tres mesos en una ciutat. Readaptar l'espectacle permet arribar també a ciutats amb menys població. El muntatge en un espai tancat es fa en unes nou hores i es pot desmuntar en tres.
El Cirque du Soleil es va fundar l'any 1984 i, en aquell moment, només hi treballaven una vintena d'artistes de carrer. Avui en dia, té més de 4.000 treballadors per tot el món i més de 1.000 artistes de 40 nacionalitats diferents. En la seva seu, a Montreal, hi ha prop de 2.000 empleats que representen més de 100 oficis diferents. En tot aquest temps, la troupe del Cirque du Soleil, canviant cada temporada amb noves incorporacions d'artistes, ha captivat més de 100 milions d'espectadors en 200 ciutats. Durant el 2009, les diverses companyies del circ han presentat 20 espectacles diferents a tot el món. Pel que fa a 'Saltimbanco', després del Palau Sant Jordi de Barcelona, la companyia té ja compromesa una extensa gira per als pròxims dos anys.
«Quidam» Cirque du Soleil. Direcció escènica: Franco Dragone. Director de creació: Gilles Ste-Croix. Guia i fundador: Guy Laliberté. Escenografia: Michel Crête. Disseny de vestuari: Dominique Lemieux. Director musical i compositor: Benoit Jutras. Coreografia: Debra Brown. Disseny il·luminació: Luc Lafortune. Disseny de so: François Bergeron. Músics: Director i teclats: Jim Bevan. Guitarres: Sébastien Thériault. Cel·lo: Josée Campeau. Bateria: Daniel Gullaci. Teclats i saxofon: Hammadi Bauard. Violí: Sébastien Savard. Cantants: Dalyane Dumas, Ella Bangs i André Boileau. Artistes de pista diversos segons cada funció. Plataforma Marina del Fòrum, Barcelona, 11 setembre 2008. La plantada de la carpa del Cirque du Soleil a l'esplanada del Fòrum sempre és una notícia ben rebuda pels milers de seguidors que té aquesta multicompanyia escampada per diverses ciutats del món a la vegada.
En aquesta ocasió, com que l'espectacle 'Quidam' ja porta dotze anys de rodatge i en fa vuit que es va presentar a Barcelona, el gener del 2000, els espectadors catalans poden sentir el que se sent sota la carpa mare, la carpa originària del Cirque du Soleil, que no és blanca com les de les altres infraestructures, sinó amb les franges típiques de les carpes antigues de circ.
En vuit anys, ¿què ha canviat de 'Quidam'? Pràcticament res. La banda sonora continua sent un dels ingredients que enganxa des del primer moment. Els efectes d'il·luminació i els escenogràfics continuen captivant els espectadors. Els diferents números segueixen l'esquema típic dels espectacles del Cirque du Soleil, però, això sí, amb els artistes renovats de les funcions de fa vuit anys.
'Quidam', per als qui vulguin fer memòria, és aquell espectacle que beu de les fonts pictòriques amb una picada d'ullet als quadres de Magritte i amb un personatge fantasmagòric sense cap a la pista amb un llarg abric i un paraigua. Només això ja converteix el singular concepte de circ amb una espectacular simbologia que no fa res més sinó activar la imaginació de l'espectador.
Hi ha, a 'Quidam', tota l'essència del circ, amb l'ofici extraordinari dels millors artistes del món en aquest moment. S'hi pot veure la roda, els diàbolos amb les malabaristes i acròbates i joveníssimes xineses, el número dels cèrcols en l'aire, els cinc jugadors de cordes, els de la corda volant, les acrobàcies de cadireta, i els cossos voladors, arriscats, creuant-se en la cúpula de la carpa amb el mig mortal dels aiiis de sempre i l'equilibri pendent del moment just d'agafada de les mans i els canells.
El número de pallassos d'aquest 'Quidam' és confiat a Toto Castiñeiras, argentí, que es guanya la concurrència tot sol i fa la seva participació interactiva amb el públic. Els clowns del Cirque du Soleil és el número que, en aquest i en altres espectacles posteriors, més difícil ho ha tingut la companyia per aconseguir trobar substituts que estiguin a l'alçada de la força poètica dels Macloma, una comparsa de pallassos que diria que eren fa vuit anys el principal ganxo de tot l'espectacle.
A 'Quidam' apareixen diversos personatges que protagonitzen la trama que uneix tots els números: l'Home sense cap, la petita Zoè, l'Aviador, el Clown, Diana The Target, el mestre de cerimònies John i l'agressiu cap rapat Boum-Boum. Entre tots ells, una jove que està enfurismada i avorrida perquè li sembla que ja ha vist tot el que havia de veure en aquest món, no troba sentit a la vida. El seu món s'esfondra. I així és com es troba en l'univers de Quidam. Un personatge intenta seduir-la mostrant-li les meravelles i les pors que fan de balança de l'existència. De fons, l'home sense cap, amb paraigua, en una cantonada, un anònim qualsevol entre una multitud, potser el cos del subconscient de cadascun dels habitants de la Terra.
En conjunt, 'Quidam' retorna a ras de carrer amb el surrealisme de Magritte i fa una mirada a la vegada nostàlgica i futurista amb els enginys mecànics com la roda que recorda Leornardo da Vinci. En el fons del missatge de l'espectacle de 'Quidam' hi ha la incertesa de la humanitat que passa de puntetes per un planeta cada vegada més ferit de mort per la mà de la mateixa humanitat.
«Cavalia. Un somni de llibertat». Espectacle eqüestre amb 37 artistes i 60 cavalls de diverses races que alternen les funcions en dos grups de trenta. Michel Cusson, compositor. Músics: Olivier Hamel, Pierre-Olivier Rioux, Hugo Saint Laurent, Olivier Goulet, Caroline Plamondon, Vincent Fournier Boisvert. Cantant: Marie-Soleil Dion. Artistes: Mohamed Achoune, James Buchanan, Caleb Carinciasch, Jesse Cooper, Estelle Delgado, Magali Delgado, Carey Hackett, Samuel Hafrad, Rachel Jacobs, Dosbergen Kozugulov, Brenna McHugh, Mark McLaughlin, Faiçal Moulid, Mustapha Moulid, Majolie Nadeau, Vitalie Ningru, Maxime Panteleenko, Landon Pearson, Alexandre Philippe, Frédéric Pignon, El Hassan Rais, Nadia Richer, Andrzej Sokolowski, Renny Spencer, Enrique Suárez, Cédrik Texier, Philippe Tezenas i Philippe Trépanier. Alain Lortie, dissenyador d’il·luminació. Marc Labelle, escenografia. Erick Villeneuve, director d’arts visuals. Mireille Vachon, dissenyadora de vestuari. Alain Gauthier, codirector i coreògraf. Magali Delgado, codirectora eqüestre. Frédéric Pignon, codirector i ensinistrador. Normand Latourelle, president i director artístic. Barcelona, Parc del Fòrum, 29 gener 2008. És molt difícil no relacionar 'Cavalia' amb el Cirque du Soleil. En primer lloc perquè el creador de l'espectacle ho va ser també de la companyia de les carpes blanques. I perquè si hi ha dos grans circs que s'assemblen com dues gotes d'aigua, amb les carpes blanques punxegudes, són Le Cirque du Soleil i el de Cavalia.
Per això, els espectadors que s'acosten al Parc del Fòrum —i com a mínim en el moment de l'estrena a Barcelona ja en són més de 25.000 amb entrades venudes anticipadament— a manera que veuen les siluetes de les grans carpes, tenen la sensació que els espera una de les diverses filials del Cirque du Soleil.
Als promotors de 'Cavalia', aquesta referència els ajuda a entrar amb bon peu on planten el campament. La confiança i la creació d'una marca —requisits tan essencials del botiguer— serveixen també per a grans empreses com aquesta.
L'espectacle, d'una qualitat extraordinària en el seu conjunt, és una riuada de cavalls que es compenetren de seguida amb els dos mil espectadors que omplen les grades, situades davant d'un escenari a la italiana, en una mena de Mercat de les Flors multiplicat per tres. I la sensació que es té després de deu minuts de cabrioles equines és que, o bé els cavalls de 'Cavalia' són bèsties amb grans dots d'interpretació, o bé és veritat que els seus cuidadors aconsegueixen parlar i comunicar-se amb les bèsties fins al punt que el fuet és una peça gairebé invisible que els artistes de cada quadrilla no han de fer servir mai.
'Cavalia' no segueix ben bé un fil argumental amb plantejament, nus i desenllaç. En tot cas, el fil argumental és el de les sensacions que desprèn. I aquestes sensacions passen tant per rememorar civilitzacions passades i cultures llunyanes com per explotar al màxim els elements poètics de les estacions de l'any. En aquest sentit, alguns dels números de 'Cavalia' són una demostració de com es poden aconseguir efectes gairebé reals —mira com neva a l'hivern, mira com cauen les fulles de la tardor, mira com plou a la primavera, mira com fa xafogor a l'estiu— en un espectacle teatral que ensenya a més alguns dels secrets més primaris del cinema.
A banda dels cavalls, que són els protagonistes absoluts de la festa, hi ha també les troupes d'artistes que acosten l'espectador al circ. Malabarismes, trapezistes, acrobàcies... sempre en un joc de tu a tu entre els cavalls i els genets. I els músics, en directe, amb una banda sonora que mai no arriba a amoinar i que a més s'adapta a les situacions imprevistes amb algun dels cavalls. Una cantant posa la veu i el to més màgic i és la que recorda més el debut del Cirque du Soleil a Barcelona, que en altres ocasions ja no ha sabut recuperar.
Els números tenen també picades d'ullet a referències cinematogràfiques i circenses: quàdrigues romanes, cursa al trot de vaquers, amazones, ballarins, pal xinès, cordes, barra russa... i sense que es pugui parlar de clowns, un dels grups de genets fa aquesta funció en versió equina.
Així com la primera part té més números i més breus, la segona aprofundeix més poèticament en les sensacions escenogràfiques i les estacions del temps. Malgrat la falta de línia argumental, l'espectacle és circular, i es tanca amb l'actuació de Frédéric Pignon, ensinistrador i director, que també ha estat un dels primers números de la funció, ànima de la filosofia de com tractar els cavalls, i mestre de la ironia que fins i tot aconsegueix que es transmeti des del parell de cavalls blancs que es mouen com si anessin al seu aire en una falsa improvisació estrictament calculada.
Durant dues hores d'espectacle —amb un intermedi de mitja hora perquè 'Cavalia', com el Cirque du Soleil, té una carpa destinada a cafeteria i botiga de records—, els espectadors han tingut l'oportunitat de contemplar cavalls blancs, negres, marrons, pigats de diverses races: appaloosa, belga, canadenc, frisó, lusità, perxeró, quarter americà, pura espanyola, palafrè argentí, oldenburg i sang temperada. L'escalfor animal no priva que l'espectacle utilitzi també recursos tecnològics i una pantalla panoràmica que situa l'espectacle a la frontera entre el teatre, el circ i el cinema.
Les dades tècniques de la companyia, com en el cas del Cirque du Soleil, són tan interessants com l'espectacle: té una cavallerissa de seixanta cavalls, dels quals la meitat són sementals i la resta castrats. Cap femella. I després diuen que no hi ha discriminació laboral! Doncs, en aquest cas, fins i tot en el gremi dels cavalls les femelles no hi tenen lloc per un criteri estratègic de funcionament. La criança, de lloguer. El cavall més vell de la colla té 22 anys. Els dos més joves tenen mig any. Tots plegats es cruspeixen a l'any 17.500 bales de fenc, 16.500 quilos de pinso i 800 quilos de pastanagues. L'escenari necessita 2.500 tones de sorra, és a dir, uns cent camions. Calen 75 camions per transportar tot el circ. Quan en etapes de gira es travessa l'Atlàntic, les bèsties volen en Boeing 747. La companyia ha fet prop de mil funcions. I han vist aquest espectacle més d'un milió i mig d'espectadors. A Barcelona, malgrat una política de preus no a l'abast de totes les butxaques, els de 'Cavalia' és segur que tornaran a batre un rècord, com ha batut aquí progressivament en cadascuna de les seves estades el Cirque du Soleil.
«Alegria». Cirque du Soleil. Cantant: Nancy Chiche. Trapezi: Tuuli Paulina Räsänen. Pallassos: Pablo Gomis i Marcos de Oliveira Casuo. Equilibrista: Denys Tolstov. Gladiadors dansa del foc: Malli Makakigi Sumeo i Karl Sanft. Manipulació: Masha Silaeva. Pallasso tempesta: Yuri Medvedev. Home volador: Aleksandr Dabrynin. Contorsionistes: Mergen Ulziibuyan i Senge Oyun-Erdene. Grups de barres russes i barres aèries. Vestuari: Dominique Lemieux. Coreografia: Debra Brown. Coordinador artístic: Luc Oulette. Direcció: Franco Dragone. Direcció creativa: Gilles Ste-Croix. Direcció artística: Pierre Parisien. Fundació de Cirque du Soleil: Guy Laliberté. Barcelona, Fòrum - Futur Zoo Marí, Grand Chapiteau, 22 febrer 2007. Era el 1998 quan el Cirque du Soleil desembarcava per primera vegada a Barcelona. L'espectacle 'Alegria' —la primera versió— havia estat posat en pista des de feia 4 anys, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Cirque du Soleil. I a finals de la dècada dels noranta, a Barcelona, ciutat acostumada a rebre els circs tradicionals —en els temps que les no-normatives permetien fins i tot els números amb animals!— va descobrir que hi havia una altra manera de fer circ. O dit diferent: una altra manera de barrejar les arts escèniques amb el circ, que també és teatre.
Música, coreografia, història fantàstica i artistes de primera fila van captivar els primers milers d'espectadors catalans que des d'aleshores no han deixat mai d'acudir sota la cúpula blanca —Grand Chapiteau— a cadascuna de les seves visites i de renovar-se constantment. El resultat és que, només a l'hora de reestrenar per segona vegada, nou anys després, 'Alegria' a Barcelona —aquesta vegada al costat del Fòrum, damunt el terreny que ha d'acollir el futur zoo marí— la companyia ja havia facturat 135.000 entrades i havia prorrogat fins al 29 d'abril la seva estada a Barcelona amb unes 30.000 entrades més disponibles. Després, París i Gijon. I 'Alegria' posarà així punt i final a la seva llarga peregrinació per tot el món durant més de dotze anys.
I deuen ser precisament aquesta dotzena llarga d'anys, el que li pesen a 'Alegria', perquè aquesta segona oportunitat d''Alegria' és més vàlida per a espectadors novells que no pas per a aquells espectadors veterans que van poder despertar amb les possibilitats del nou circ l'any 1998.
Diuen els pares d''Alegria' que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals —que no vol dir que no n'hi hagi encara de monàrquiques!— mentre s'enfronten cara a cara el rei, que diuen que és l'elegit per Déu, davant del president, que diuen que és l'elegit pel poble. Decadència i foscor del passat amb renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I un dubta que, entre fortor de crispetes, consumisme de mercandising cirquesoleiler i —aquesta vegada— fortor llunyana de les clavegueres que desemboquen sota el ciment del Fòrum, el nas de l'espectador estigui per desxifrar gaires metàfores i simbologies. Mana la vista i es deixa conduir per l'estètica.
Per als espectadors veterans, doncs, si no estan entre els 170.000 que, previsiblement, tornaran a honorar el ja clàssic circ universal de la pista, millor que es quedin amb el record, les imatges i la banda sonora de l'espectacle que el Cirque du Soleil li va oferir aleshores. Per als altres, els novells, l'impacte continua sent gairebé el mateix que aleshores perquè l'espectacle manté les línies bàsiques. Però, ¿què se n'ha fet de la cantant Isabelle Corradi —sort en tenim que el CD no s'esborra!— que era aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els 2.500 espectadors de la pista del Grand Chapiteau?
Aquest alè més fred que càlid, en comparació a l''Alegria' del 1998, és el que més pot sobtar als espectadors que repeteixin ara. I també, és clar, l'absència dels extraordinaris pallassos d'aleshores, que fan de mal comparar amb els d'ara. ¿No deu ser que en gairebé deu anys, el circ ha evolucionat i ha passat del format més tradicional i familiar al que pretén un resultat més estètic i artístic a la vegada? En tot cas, el mèrit, l'empenta i l'estímul són del Cirque du Soleil i el miratge dels seus millors artistes que, de gira amb alguns dels espectacles del Cirque du Soleil, han espavilat el gremi i han aixecat el llistó d'exigència.
El vestuari, les màscares, l'atmosfera de gènere fantàstic, que també s'ha revitalitzat en literatura i cinema en aquesta dècada, continuen presents en la posada en pista d''Alegria'. I no hi ha dubte del caràcter fellinià que respira el fons de tot l'espectacle, sobretot amb els personatges que ronden per la pista i, a vegades, per les grades: el geperut , els dolents de la història i els ocellots negres, al costat de la blancor, els bons i la puresa dels més innocents.
L'espectacle continua tenint artistes de primera línia, sobretot en els grups de barres aèries i russes. També en la manipuladora de cintes i hula hops, o les contorsionistes que es dobleguen com si fossin gomes de xiclet. Més moderats són els pallassos. I més desangelada la veu cantant. Fins i tot fa l'efecte que la banda sonora, amb músics en directe, hagi estat revisada i no acabi enganxant la cantarella típica d''Alegria', com en la primera versió.
Però la màgia d'assistir a un espectacle de circ encara diferent, sota una carpa, es manté. I, sobretot, impressionen les dades que reflecteixen el gran aparell que hi ha darrere: més de 125 persones en gira, 60 grans tràilers en caravana, més de 800 tones de material, una escola per als petits, un espai total d'uns 20.000 metres quadrats, uns 200 vestits, uns 300 parells de sabates, un centenar de perruques, una vintena de màscares d'ocellots, una cinquantena d'artistes en cada funció sobre la pista, que tenen entre 11 i 64 anys i que provenen d'una quinzena de nacionalitats diferents. Alguns d'ells diu que han sortit a saludar més de 3.000 vegades que vol dir més de 3.000 funcions. Els han aplaudit, doncs, uns nou milions d'espectadors d'una cinquantena de ciutats de tot el món per on ha plantat la carpa el Cirque du Soleil.
«Dralion». Cirque du Soleil. Números: Acrobàcia (teles, pals de bambú, cèrcols, salt de corda i llit elàstic). Malabarisme, dansa i equilibri, Equilibri amb contorsió, Doble quadrant, Lleons (dralions) acròbates i pallassos. Coreografia: Julie Lachance. Composició musical: Violaine Corradi. Cantants: Calvin Braxton, Agnès Sohier. Direcció de la banda: Stephen Poulin. Vestuari: François Barbeau. Escenografia: Stéphane Roy. Disseny de so: Guy Desrochers. Disseny de llums: Luc Lafortune. Guió entrades de pallassos: Michel Dallaire. Direcció acrobàtica: Li Xining. Direcció: Guy Caron, Silles Sainte-Croix. Barcelona, Grand Chapiteau, Antiga escullera de la Barceloneta, final passeig de Joan de Borbó, 17 de març 2005. Aire, aigua, terra i foc. Aquests són els quatre elements simbòlics que lliguen la que ja es pot anomenar trama dramatúrgica, musical i coreogràfica de l'espectacle 'Dralion', del Cirque du Soleil. També hi ha altres símbols més divins com les deesses (Azala, aire; Gaya, terra; Océane, aigua) i un dimoni, (Yao, foc), però, sense una guia de l'espectador, seguir al peu de la lletra cadascun dels mites fabulosos o personatges fantàstics de 'Dralion' no és el primer que hauria de fer l'espectador sinó que, com en altres espectacles de la companyia quebequesa, el millor és deixar-se endur per les sensacions d'un espectacle total que té l'avantatge de ser ofert sota una carpa amb un auditori sempre concorregut, més de 2.500 persones, que fan que el Cirque du Soleil hagi hagut de prorrogar només plantar-se novament a Barcelona i hagi venut anticipadament més de 110.000 entrades que, a hores d'ara, ja deuen ser 150.000, la capacitat màxima, per qüestions de calendari i de gira.
Als espectadors que repeteixen d'altres temporades, els queda sempre la nostàlgia de les anteriors nits de carpa blanca, plenes de força, amb espectacles com Alegría, Quidam i Saltimbanco. Hi ha qui fins i tot voldria que sempre acabés sonant, com una marca de la casa, la banda sonora del primer espectacle que li va quedar enregistrat a la memòria. Però un dels avantatges de la companyia és que cada espectacle ofereix una concepció nova, gairebé original, com si l'art del circ es pogués reinventar a cada bugada. I la força d'aquesta innovació constant rau, sobretot, en la tria dels integrants de la companyia, alguns dels millors de cada especialitat, que sembla que sigui sota la carpa del Cirque du Soleil on obtinguin la seva màxima expressió.
Tot el guió de 'Dralion' té un punt de lligam amb el trio de pallassos format per Philippe Aymard, Juan Carlos Bratoz i Gerry Regitsching, més un quart pallasso, pretesament espontani, que donarà la sorpresa de la nit, i que mantenen el públic des d'abans de començar fins al final, amb un guió propi, però també amb la paròdia d'un dels números que abans s'han vist a la pista.
'Dralion' és la dotzena producció de Cirque du Soleil. Aquesta vegada, més xinès, impossible. Drac i lleó es fusionen en un sol element que simbolitza orient i occident. El primer número de 'Dralion' és l'equilibri sobre una sola mà que posa sobre la pista les habilitats adquirides a força de voluntat i sacrifici d'una nena —¿no és de plastilinna?— capaç de fer dels braços cames i de les cames mans —i atenció, perquè es tracta d'una nena de només 9 anys!—.
Un número de malabarisme és a càrrec d'un ucraïnès que es pot riure de l'escuma i la goma plegable, de tanta flexibilitat, i que no en té prou amb això sinó que, a més del domini del cos, és capaç de fer ballar la vista amb un joc de set pilotes sense que cap toqui terra.
'Dralion' té també una estrena en aquesta presentació a Barcelona. El de cinc acròbates que embadoquen el públic amb els seus salts espectaculars des d'un mur daurat —que és de fet l'escenografia de fons de l'espectacle—, fins a uns llits elàstics, amb caminada inclosa a cos horitzontal, sobre la paret, que costa de creure que no sigui un efecte cinematogràfic.
Números de caràcter més poètic, com els de la colla de vuit xineses que ballen sobre bombetes enceses, o el pas de deux aeri, amb teixits blau, de força coreogràfica innegable, spafegeixen a tradicionals però gairebé insuperables números de salts d'anelles, trampolí, doble trapezi, salts de corda, o el número dels lleons gegants pelfuts que, gràcies a ser de mentida, no donen cap maldecap als permisos municipals com els que no permeten exposar a les pistes dels circs que s'instal.len a Barcelona, animals de segons quina mena.
El Cirque du Soleil és una passejada de dues hores en directe pel món del fantàstic, molt lluny de la màgia, aquest concepte eteri que ho confon tot. 'Drailon' o molts dels espectacles del Cirque du Soleil podrien ser una interpretació plàstica del realisme màgic, amb personatges de carn i os, disposats a donar-ho tot, gairebé com en els millors temps del circ tradicional.
«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Amb Andriy Vintilov, Oxana Vintilova i Maxsim Vintilov (Adagio); House Troupe (Pals xinesos); Jesko von Den Steinen (Clown); Wang Jingmin (Doble corda fluixa); Maria Markova (Malabarisme); Adriana Laura Pegueroles i Marie-Claude Lacroix (Boleadoras); Olga Sodorova (Trapzi sol); Daniel Gutszmit i Jacek Gutszmit (Mà a mà); Linda Belanger, Sandra Feusi, Sam Payne i Carolyne Vita (Ballet de cordes elàstiques). James Clowney, cap de pista. James Bigbee Garver, el baró. Cédric Casanova, el somniador. Susan Daly i Nicole Seiger, cantants. Barcelona, Grand Chapiteau, La Maquinista, Temporada 2001-2002.
El Cirque du Soleil ha tornat a BCN amb un tercer espectacle, aquesta vegada el més clàssic de la companyia canadenca. En la memòria dels espectadors catalans hi ha encara 'Alegria' i 'Quidam' i, sense cap mena de dubte, continua sent 'Alegria' el que realment va donar la targeta de presentació.
Le Cirque du Soleil ara ja no cal que es presenti quan es proposa alçar Le Grand Chapiteau en algun descampat perifèric de la ciutat. Abans era la Mar Bella, ara ha estat La Maquinista, a tocar del barri de Sant Andreu. Le Cirque du Soleil té un públic: el dia de la inauguració, 'Saltimbanco' havia venut 85.000 entrades i ja anunciava una pròrroga fins a mitjan juny. La reacció de l'espectador parla per si sola.
¿Què busca el públic de Le Cirque du Soleil? ¿Com és que sense recórrer a un producte light de consum de masses, cada espectacle és un producte de masses? Es poden buscar moltes respostes: una excel.lent promoció, uns mitjans considerables, una opció entre circ, teatre, música, dansa... tantes respostes com vulgueu.
El fet és que Le Cirque du Soleil tria els seus artistes sota el filtre d'un alambí i que, en la gran majoria, el seu nivell és tan elevat que el conjunt converteix l'espectacle en un virtuosisme en clau de circ.
'Saltimbanco' reuneix bona part dels ingredients essencials. I de tots ells, el més teatral, és el que compleix també amb el factor poètic. El de la parella, pare i mare i fill petit, ucraïnesos, que representen l'Adagio i que enllacen el personatge del nen i la seva transformació en clown, un clown que, només amb onomatopeies porta a la pista el relat de dues històries. El circ, d'aquesta manera, es transforma en una capsa de somnis, la capsa de somnis que és la base del teatre.
'Saltimbanco', del Cirque du Soleil, manté l'esquema que fa que l'espectador es compenetri amb el que passa a la pista i, també, fora de la pista. Una de les característiques del guió dels espectacles del Cirque du Soleil, és la participació amb el públic. A 'Saltimbanco', aquesta participació no només és un entremès que permet arrencar amb caliu entre les grades, gràcies a la intervenció dels trapelles del circ, sinó, sobretot, amb el clown, Jesko von Dein Steinen, que crea un món de ficció al voltant de dues senzilles històries.
Però 'Saltimbanco' té també els números tradicionals d'una pista de circ del nivell del Cirque du Soleil. En aquesta edició de 'Saltimbanco' destaca el número de malabarismes a càrrec de Maria Markova, impecable, amb un domini a fer botre boles blanques que es mouen com un muntatge gairebé digital.
Els pals xinesos amb prop de 25 membres, la doble corda fluixa amb una excel.lent Wang Jingmin, els artistes del gronxador rus amb complicades acrobàcies que tenen el públic amb l'ai al cor; el trapezi sol amb Olga Sidorova, o el número que tanca les més de dues hores i mitja amb un ballet de cordes elàstiques que més que moure's en l'aire sembla que gravitin com una colla d'astronautes o personatges inventats d'una pel.lícula fantàstica.
'Saltimbanco' vol dir en italià artistes de carrer. Els artistes de 'Saltimbanco' han portat sota la carpa blanca del Cirque du Soleil el millor d'un carrer que ha tret el circ de la crisi i ha reconvertit la tradició de la pista en un espectacle regenerador.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
