ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
Les crítiques més recents
«Hansel i Gretel». Basat en el conte popular dels Germans Grimm. Versió, text i lletres de les cançons de Daniel Anglès. Música de Ferran González. Intèrprets: Daniel Ventosa, Nil Bofill, Marina Pastor i Maialen Fernández. Coreografies: Oscar Reyes. Disseny i creació d'escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez i Albert Pascual. Confecció vestuari: Montse Ciudad. Il·luminació i so: Soma Producccions. Direcció musical i música adicional: Àngel Valverde. Direcció: Carles de la Rosa. Producció de EM+P Produccions, S.L. Companyia El Musical Més Petit 2. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 maig 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys. Si els que es veuen obligats a okupar les cases a causa de la crisi poguessin, a més, cruspir-se'n alguns trossos de totxos, columnes de pedra o bigues de fusta, per a la manutenció diària, es matarien dos pardals d'un tret: la falta de l'habitatge i la falta d'aliments. Hi ha coses, però, que només passen en els contes.
Com aquest, que forma part de la recopilació de fonts orals dels Germans Grimm, una història d'origen germànic i que es coneix també amb el nom popular de 'La caseta de xocolata'. Una de les primeres versions catalanes, la de Carles Riba, va adoptar el títol de 'Ton i Guida', però a causa de les múltiples versions teatrals, les moltes adaptacions internacionals, les versions en pel·lícules d'animació i la versió musical en òpera, els noms de 'Hansel i Gretel', aportats des del primer moment pels Grimm, s'han mantingut com els més universals.
Aquesta nova versió de la companyia El Musical Més Petit 2 s'afegeix a les que té en el seu historial el grup, per a primers espectadors, com 'El llibre de la selva' i 'Rínxols d'or i els tres óssos' o l'espectacle de caràcter més juvenil 'Molt soroll x Shakespeare'.
En aquest cas, el conte és introduït per un personatge anomenat narrador que apareix en escena amb un llibre de dimensions considerables i efectes secundaris perquè, gràcies a la imaginació, aconsegueix que els personatges protagonistes del conte prenguin forma en carn i os i interactuïn amb el mateix narrador en l'avançament de la trama.
Un text entenedor i que se centra en els aspectes més bàsics de la història i unes interpretacions musicals de diversos registres que mantenen el bon nivell de la companyia i la tradició que han heretat, alternen les escenes parlades i les musicals amb alguna intervenció amb l'auditori que, si bé no se li demana directament, no dubta a prendre espontàniament posició a favor d'uns —els bons germans— i contra la dolenta de la pel·lícula —la bruixa— fins a aconseguir que l'enginy de l'engany de Gretel amb l'os de pota de gallina escanyolit alliberi Hansel de la gàbia on s'havia d'engreixar i els dos protagonistes facin el camí de tornada a casa.
La versió respecta els elements bàsics del conte: el bosc, la casa de xocolata —elements escenogràfics decoratius de tall clàssic—, la bruixa que hi viu, el pare que ha anat a buscar feina i que és el personatge absent —són temps d'atur— i la madrastra, a més dels dos germans, Hansel i Gretel.
Trencant fronteres culturals i temporals, la madrastra de la història —anomenada igualment així malgrat els aires dels nous temps— apareix engalanada dins d'un abric de pells —qui sap si de La Sibèria de la Rambla de Catalunya— que no deuria fer gens de gràcia als protectors dels animals. És ella qui continua enviant les dues criatures al bosc a buscar el seu pare. I és ella també la que, quan s'acaba el conte, desapareix de casa —cosa que es considera que simbolitza el fet que amb la crema de la bruixa del bosc al forn de la casa de xocolata, es crema també l'esperit de la madrastra que els volia mal.
Però, en la versió d'El Musical Més Petit 2 hi ha encara un subtil i fugaç detall d'última hora, després que la petita Gretel ha aconseguit prendre les ulleres de la bruixa i aquesta no hi veu tres dalt d'un burro i per això acaba a forn, quan en les últimes paraules del narrador, la portella del fornal fa un garranyic i s'obre misteriosament, només uns segons. Una incògnita que la versió deixa en l'aire. ¿Potser per advertir els espectadors més confiats que, a pesar del que s'explica des de fa centenars d'anys, la mala bruixa, com l'herba, no mor mai?
VIDEO
«La Caputxeta Vermella». Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Jordi Roquer 'Richi'. Vestuari: Àngel Cazorla. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Intèrprets: Carme Andrés, Bernat Castellvell, Alvaro Duran, Gemma Egea i Julià Farràs. Narrador: Pep Anton Muñoz. Direcció: Julià Farràs. Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 gener 2009. Reposició: 11 maig 2013. Preu: 10,80 €. A partir 5 anys. Uns moments abans de fer-se el fosc per començar la representació, un dels petits espectadors que seu a la butaca del meu costat m'anuncia en veu baixa: "Ara, la Caputxeta es trobarà amb el llop...". Hi ha, doncs, qui va al teatre amb la informació prèvia ben apresa. El que passa és que del que s'esdevingui a dalt d'un escenari no te'n pots acabar de fiar mai. I per molt que un espectacle es tituli, com aquest, 'La Caputxeta Vermella', pot passar que el guió s'escapi del que sempre t'han explicat que passa a la història original.
Això és el que han fet els integrants de la companyia Dreams Teatre amb aquesta Caputxeta. En primer lloc, han situat l'acció als afores de París, als anys vint. Una cosa i l'altra queden ben definides tant pel que explica el narrador —veu en off de l'actor Pep Anton Muñoz— com pel vestuari de l'època. I la Caputxeta té nom de personatge de ficció lligat per sempre al cinema i també a París: es diu Amélie ('Le fabuleux destin d'Amélie Poulin', de Jean-Pierre Jeunet. Intèrpret: Audrey Tautou. França-Alemanya, 2001).
Sembla, doncs, com si, d'entrada, el muntatge advertís als petits que no tot és com sembla, i als adults, que els clàssics es poden capgirar com un mitjó. És per això que en la trama d'aquesta adaptació hi ha una mare —no pas soltera sinó viuda— que té relacions amb un nou amic; un pla per convertir en sòl urbanitzable amb cases de luxe una extensió del bosc i entrar en el terreny de l'especulació; una àvia que fa footing; i un guardabosc que ben bé podria tenir el qualificaciu de "lligabosc" per la seva actitud de noi ben plantat.
¿I el llop? Per descomptat, també hi ha el llop. Però no pas el llop que tothom espera, aquell golafre carnisser que s'empassa àvia i Caputxeta sense que tingui mai mal d'estómac, sinó un llop vegetarià, bon llop, enamoradís i tot, un exemplar que sembla calcat d'un dels llops que es traslladen de bosc per reintroduir l'espècie en l'hàbitat modern de les pistes forestals i els tot terreny.
Una Caputxeta Vermella, doncs, trangressora al màxim, amb el risc que comporta, de cara, sobretot, als espectadors més petits, que, com els bon melòmans, voldrien segurament veure davant seu la reproducció d'allò que tantes vegades han escoltat.
Hi ha, doncs, l'oportunitat de passar una hora en constant interrogació des de la platea. Una interrogació que, evidentment, fan sense cap esforç els adults, i que poden fer també sense problemes els que passin dels set anys, però que ja és més difícil que aconsegueixin fer del tot els que estan per sota d'aquesta franja.
Tinc la sensació que, per als espectadors més petits, que el llop no sigui el llop de sempre i que la Caputxeta no acabi de ser la Caputxeta del seu imaginari popular, els crea, si no un cert desconcert, sí que una certa decepció. Segurament que voldrien més sang i més fetge. I el final feliç, esclar. L'avantatge és que, després d'aquesta representació, hauran tingut l'oportunitat d'aprendre a escollir entre diferents realitats i a qüestionar-se allò que sovint es dóna per bo.
Espectacle molt musical, amb lletres originals, que formen part de l'adaptació i que expliquen també una bona part de la trama. Presentat en una escenografia naturalista, però gens enfarfegadora, crea un clima bucòlic del bosc, amb la mobilitat que permet el canvi de la casa del bosc per un altre espai. Pels diàlegs i la relació entre els diversos personatges, es va perfilant el retrat de cadascun d'ells.
No hi falta una bona dosi de comèdia d'embolics on no tothom és com sembla ni com es diu que és. Amb escenes també que fan l'ullet a clàssics com el 'Cyrano de Bergerac', en una confusió amorosa que es crea entre la Caputxeta i el Llop, o la contraconfusió que es produeix, pel mateix motiu, entre el guardabosc i la Caputxeta.
I encara, una Caputxeta amb tocs de thriller d'investigació per desemmascarar les falses intencions del nou amic pretendent de la mare, que s'aprofita només de la situació per aconseguir el sòl que necessita a baix preu i per dur a terme el seu pla d'especulació. És a dir, en clau Madoff: "¿Àvia, per què serveixen aquestes mans tan llargues que tens? Per omplir-me les butxaques amb els diners de tothom!"
VIDEO
«Els 3 porquets». Adaptació del conte popular a càrrec d'Albert Gorina, Joan Olivella i Magda Palau. Guió d'Albert Gorina, Albert Manso i Joan Olivella. Composició musical i orquestració: Marc Pérez. Enregistrament: Jordi Soldevila i Soldemusic Studios. Lletres de les cançons: Jordi Barniol, Albert Gorina, Laia Jerez, Alba López, Clàudia Paez, Marc Viada i Mireia Vilardell. Coreografies: Cristina Allande i Mònica López. Veu en off: Toni Mas. Intèrprets: Marc Balaguer / Oriol Balaguer, Eric Alés / Marta Cascales, Sílvia Artigas / Aina Rovira, Marcel Castillejo / Oriol Roca, Daniel Berbel / Bernat Borràs, Clara Camps, Ariadna Céspedes, Carlota Codina, Anna Palau, Carles Campoy, Marc Pont, Ona Almenara, Mireia Cascales, Cristina Fabero, Irene Fenollar, Arnau Cunill, Clara Garriga, Anna López, Albert Enrique, Meritxell Alberola, Laura Lozano, Anna Carretero, Marta Garcia, Laura Mendoza i Maria Muñoz. Escenografia: Albert Gorina i Josep Ubia. Decorats: Albert Borràs, Anna Candelas, Pere Joan Carpintero, Vània Farrés, Eloi Garcia, Albert Gorina, Magda Palau, Josep Ubia, Antoni Martínez, Josep Millan, Valentí Moragues, Joan Olivella, Amadeu Rovira i Judit Borrell. Equip escenari: Anna Candelas, Alba López, Joan Olivella i Magda Palau. Efectes especials: Jordi Salas. Il·luminació: Òscar Gorina i Jordi Salas. Tècnics il·luminació: Jordi Salas, Òscar Gorina i Carles Campoy. Vestuari: Esperança Agell, Carmina Camps i Mercè Ferràndiz. Attrezzo vestuari: Gerard Enrique i família. Maquillatge: Carmina Camps. Maquillatge i perruqueria: Alba López, Magda Calvet, Carmina Camps, Marta Llobet, Magda Palau, Maite Pi, Carme Rocabert, Àlex Romero i Montse Sanahuja. Utillatge: Rosa Azanuy i Anna Candelas. Tècnic so: Francesc Asens. Direcció tècnica: Anna Candelas. Direcció musical i vocal: Marc Pérez. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Ajudant direcció coreogràfica: Mònica López. Direcció artística i general: Albert Gorina i Magda Palau. Col·laboració de RitmeDansa. Companyia Grup de Teatre de Sant Vicenç. Producció: Centre Parroquial Sant Vicenç de Sabadell. Preu: 12 euros. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Teatre Victòria, Barcelona, 5 maig 2013. Només un cop d'ull a la fitxa artística d'aquest espectacle musical evidencia la capacitat humana i de treball compartit que hi ha al darrere. I no només això sinó també la dedicació desinteressada —impossible d'assumir per cap pressupost teatral— de tots els que hi intervenen des del que s'anomena teatre amateur, però amb el màxim rigor que els permet la professionalitat per la feina ben feta.
La macrocompanyia ha debutat per primera vegada a Barcelona, al rovell del Paral·lel, en la immensitat del Teatre Victòria, amb un espectacle familiar, però és molt coneguda a Sabadell on té la seu i el teatre —per a uns 250 espectadors— sota el paraigua del Centre Parroquial Sant Vicenç, al barri històric de la Creu Alta, amb una tradició popular teatral a les espatlles que va camí del centenari, des dels anys vint del segle passat, i que justament el 2014 en complirà 70 des de la constitució com a Teatre de Sant Vicenç.
L'espectacle 'Els 3 porquets' és una proposta de teatre familiar per partida doble: familiar per als espectadors als quals va destinat i familiar per la diversitat d'edats de la companyia que hi treballa i que l'interpreta, caracteritzada a l'escenari per joves que oscil·len entre els dotze i els divuit anys, tots ells relacionats amb el centre teatral.
L'adaptació del conte, recopilat el segle XIX i divulgat per un dels 'Llibres de les Fades', de l'escocès Andrew Lang, el 1892, i més endavant, a partir del 1933, per la primera versió de dibuixos animats de Walt Disney, té una base principalment musical, amb intermedis parlats que van resseguint la trama bàsica i coneguda per tothom, però que s'amplia pel que fa als personatges i el paratge.
Un bosc —territori mític de qualsevol clàssic de gènere fantàstic— amb papallones, granotes, esquirols, conills, cérvols, ocells i una serp personificats que, si no fos perquè poc o molt s'identifiquen com a tals, podrien passar perfectament com a bestiari fantàstic del ram de les fades.
Els principals personatges, esclar, són els tres porquets protagonistes, tres germans amb la pota alta que comencen a campar pel seu compte, tot i que de moment no s'avinguin gaire, i que es volen independitzar fent-se cadascú la seva pròpia casa. I hi ha també l'element indispensable en un bosc de tota la vida: el llop que, aquí i per variar, també té un germà més petit que ell al qual intenta ensinistrar en les arts de provocar la por i buscar la menjuca entre el personal.
Són tots aquests, uns elements que no requereixen ni explicació ni més detalls perquè formen part de l'imaginari col·lectiu de qualsevol generació, inclosa la dels primers espectadors, tant si els arriben les referències a través dels contes tradicionals dels àlbums il·lustrats com per les múltiples adaptacions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. El tret de sortida, doncs, juga amb avantatge, en aquest sentit.
Tenint en compte la mitjana d'edat dels intèrprets i les tendències artístiques actuals, l'espectacle guanya en relleu a l'hora dels números coreogràfics i musicals —el plat fort de la festa— i, se'n surt bé en els d'interpretació dramàtica, que reposa bàsicament en els papers dels tres porquets (amb nom de fonts: Roc, Lluc i Pau) i, sobretot, en els dels dos germans llop (Llop i Llopet). Una decoració suggerent i acolorida, de tall clàssic, i una acurada il·luminació creen l'atmosfera adequada.
Veient la típica història de les tres cases que es construeixen cadascun dels tres porquets: una de palla, una altra de fusta i una altra de maons i constatant la mala feina dels dos llops que només d'una bufada s'emporten les dues primeres, a hores d'ara es fàcil relacionar l'anècdota del conte amb el drama del boom immobiliari que, en nom d'una sagrada hipoteca, s'emporta també d'una bufada l'habitatge de tantes famílies. De poca cosa els serveix, a la vida real, que la casa sigui resistent i de maons, com la del tercer porquet que és l'única que se salva. En el cas de les cases entrampades per les hipoteques escombraria, el pes no fa la cosa.
Però la versió del musical no acaba com fins ara han acabat les males relacions entre afectats per les hipoteques i els representants bancaris sinó que, a pesar de la mala intenció inicial dels dos llops —enfonsar la casa i cruspir-se els porcs— la voluntat d'acceptar les disculpes llobateres i refer l'amistat amb els tres germans porcs es fa més forta que la de l'enfrontament.
En comptes, doncs, d'un llop escaldat, que en segons quines versions el fan caure per la xemeneia dins una olla d'aigua bullent, aquí tenim més aviat un llop estovat, entendrit i disposat a no fer mai més mal. Un final a favor de la bona harmonia i la pau del bosc que, com al cinema, de moment, només és possible en la reserva que ens queda de la imaginació i la ficció per superar el mal tràngol de la realitat.
VIDEO
«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsès Moraleda. Coreografies: Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.
El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills.
El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.
L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.
Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials.
Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.
¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
VIDEO
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Preu: 10 €. A partir 3 anys. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 4 maig 2013. Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.
Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.
Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.
És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.
El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.
L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.
VIDEO
«El fantàstic màgic d'Oz». Guió de Quim Carné, basat en el conte de Lyman Frank Baum. Adaptació de Sebastià Vergés. Música i cançons originals de Joan B. Torrella Ibáñez. Titellaires: Sebastià Vergés i Montserrat Albalate. Escenografia: Sebastià Vergés i Joan Salvador. Direcció: Sebastià Vergés. Companyia Sebastià Vergés Titelles. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 13,50 €. A partir 2 anys. La companyia Sebastià Vergés Titelles ja passa dels cent anys d'història. El titellaire català, Sebastià Vergés i Prats, avi de l'actual director i també titellaire, Sebastià Vergés Martínez, va plantar el primer teatrí l'any 1910 i els seus inicis es remunten a l'època romàntica del Tibidabo. Des d'aleshores, en els temps en què els titelles era un espectacle també per a adults, la família Vergés no s'ha aturat i ha estat present en diverses temporades, gires i festivals especialitzats, amb un historial que recorre multitud d'escenaris i espais com el Poble Espanyol, el Parc de Montjuïc, la taverna Els Quatre Gats o els magatzems Can Jorba, a més de la televisió en blanc i negre de l'època.
El seu repertori és extens en el gènere dels titelles. La llarga tradició del putxinel·li català, però, es respira en tots els seus espectacles, que combina amb tècniques d'innovació. L'ambient del títpic guinyol no es perd, però els Vergés actuen amb un teatre que anomenen castellet panoràmic, amb un balcó d'unes certes dimensions i alçada que permeten que, en una sala gran, per exemple, com la de l'actual proposta del clàssic màgic d'Oz, al Teatre Poliorama, els espectadors no perdin visibilitat de l'acció.
Per enllaçar amb la tradició, al costat d'una adaptació musical original molt atractiva, que ha signat el sabadellenc Joan B. Torrella, no hi falten les escenes guinyolaires del busca'm i no em trobis i tampoc el popular cop de bastó que, per moltes generacions que passin, sempre triomfa, tant si és amb uns seculars Banyeta, Tòfol, o Perico, o una bruixa malvada com la que en aquest espectacle vol fer la rosca a la petita Dorothy, voladora de Kansas, del conte del màgic d'Oz.
Publicat per primera vegada el 1900, a Chicago, el conte 'El meravellós màgic d'Oz' ('The Wonderful Wizard of Oz)' ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com 'El màgic d'Oz' i que va tenir aleshores tretze seqüeles. La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte, en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy
La companyia Sebastià Vergés en fa una trama d'estructura senzilla, respectuosa amb els eixos bàsics de l'original, ben explicada pels dos titellaires, acompanyada dels intermedis musicals, interpretada en directe pels mateixos titellaires darrere del balcó —Sebastià Vergés i Montserrat Albalate—, i fa conèixer als primers espectadors els personatges principals de l'obra: la protagonista Dorothy que viu un huracà de somni, i els personatges fantàstics que l'acompanyen en el viatge: el llenyataire de llauna sense cor, l'espantaocells sense cervell i el lleó poruc. Tres personatges claus de la literatura universal que ensenyen, als qui s'hi acosten per primera vegada, que la capacitat d'aconseguir alguna cosa cosa més del que es té resideix sempre en l'interior d'un mateix i no pas en un cop de vareta màgica.
Un espectacle que recupera també una varietat de telons il·lustrats de factura tradicional que van canviant a cada escena, gràcies al mecanisme del balcó del teatre esmentat abans, i que treballa amb titelles de dimensions mitjanes, moguts amb una sola mà, contruïts segurament amb el prototip de fibra de vidre, innovat en el seu dia per la mateixa companyia, i que permet que els titelles puguin moure també els ulls i la boca.
Companyies com la de Sebastià Vergés mantenen el caliu dels titellaires catalans, adaptat als nous temps, amb el rigor de llengua, tècnica i creació artística indispensable per arribar com cal als espectadors del segle XXI, influïts com estan pels avenços de la imatge i el so en la percepció de les múltiples propostes teatrals, cinematogràfiques i televisives que tenen a l'abast.
VIDEO
«Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Mercadé sombreros. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys. El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.
L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.
Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.
En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
«Hansel i Gretel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, 16 març 2013. A partir 3 anys. Preu: 10,80 €. Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
VIDEO
«La dona vinguda del futur», de Marc Rosich. Música de Guille Milkyway. Intèrprets: Beth Rodergas, Marc Pujol, Míriam Puntí, Jordi Andújar / Jordi Brunet i Gretel Stuyck. Escenografia de Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Luis Martí. Disseny animacions i videoart: Marta Puig (Lyona). Equip animacions i videoart: Mar Orfila, Aleix Pitarch, Genís Rigol i Marc Torrent. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Entrenament vocal: Elisenda Carrasco. Supervisió musical: Elefant Records. Adjunt direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Coproducció: TNC i La Troca. A partir d'una idea de Teatre Obligatori. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 març 2013. Preus: 11,20 a 22,41 €. A partir 5 anys. Si a l'obra 'El nom', de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière —que ha fet temporada al Teatre Goya—, hi ha la polèmica familiar sobre la pronunciació d'Àdolf, amb accent a la A, en aquesta obra musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, 'La dona vinguda del futur', una polèmica semblant es reprodueix sobre la pronúncia del nom de fonts Àlbert, també amb accent a la A, que el jove setciències de la família protagonista, titllada de "tradicional" segons canta la lletra del tema principal del muntatge, es vol fer dir en memòria del seu ídol, el científic Albert Einstein, el físic de la famosa fotografia de la llengua a fora, gest que també es veurà en un moment donat de la representació.
Marc Rosich ha elaborat un espectacle que té com a base la ciència en clau domèstica, però que fa un salt cap al gènere fantàstic, partint de la vida quotidiana d'una família estàndard, amb el suport musical i digital basat en la publicitat i la reflexió sobre la societat de consum i la destrucció ecològica i els recursos naturals del planeta.
Dit així, esclar, pot semblar que el muntatge sigui de tesi dura de pair. Res més lluny d'això. Ben al contrari, la posada en escena, el guió i la composició musical el converteixen en un espectacle de rerefons reflexiu, sí, però que flueix amb divertiment i que deixa el pòsit imprescindible per fer pensar sobre el que s'ha vist sense que se li noti la intenció.
I una proposta així, apta per a tots els públics, rabiosament contemporània, requereix que els intèrprets tinguin clar quin és el seu paper: fer créixer espectadors primerencs en l'hàbit per un teatre immers en la normalització al marge del gueto en què el sector escènic familiar es mou habitualment.
El resultat està garantit perquè parteix de l'experiència d'un dramaturg acostumat a picar pedra de diferents textures com Marc Rosich ('Mequinensa', 'Pedra de tartera', 'Mort de dama', 'Tirant lo Blanc', 'Hedda Gabler' o 'Don Carlos') i acompanyat d'un músic multifaceta (productor, publicista, mesclador, cineasta, radiofonista, Dj...) com Guille Milkyway —vegi's 'La Casa Azul' com a referència musical per als entesos en el gremi— o d'una experta en animació i videoart o clips musicals com Lyona.
El repartiment se centra en la presència de la cantant i actriu Beth Rodergas ('Tirant lo Blanc', 'Pels pèls', 'Boeing boeing'), en el paper principal, el de La Dona vinguda del futur; la de l'actor i cantant Marc Pujol, en el paper del fill petit Àlbert (actor que en aquest moment fa doblet amb l'espectacle 'La flauta màgica. Variacions Dei Furbi', a La Seca, com a Papageno); la de Míriam Puntí, en el paper de la filla Mina, actriu participant en nombrosos espectacles familiars de la companyia Teatre Obligatori; l'actriu Gretel Stuyck, en el paper de la mare, que va portar 'Tirant lo Blanc' de gira a Mèxic i que ha treballat també a 'El sopar dels idiotes' amb Joan Pera; i l'actor Jordi Andújar, el pare de la família i, en un tranvestisme escènic, fent també de la professora All Right, un personatge que dóna molt de joc per al desenllaç de la trama.
Escenari net, blanc nuclear, pantalles de monitors de televisió que superen la dotzena, i sofisticació en la caracterització dels personatges que els acosta a la imatge postmoderna de les sèries televisives 3XL amb un peu posat en el tarannà conservador i un altre en l'estètica del còmic i l'animació pel que fa al vestuari i la imatge que transmeten.
I és precisament aquesta caracterització kitsch i acolorida el que acosta ràpidament els personatges als espectadors més joves i el que també pica la curiositat dels més granadets per l'oportunitat que els dóna de fugir, durant una hora i mitja —molt millor encara si la trama es concentrés i se n'escurcessin deu o quinze minuts— del costumisme excessiu o el realisme social del repertori teatral d'aquest moment.
¿Què poden fer un pare i una mare amb un fill, carn d'escola, que vol ser científic i que empastifa la casa amb els seus experiments i una filla, carn d'institut, que només llegeix novel·la gòtica i de gènere fantàstic? ¿Què poden fer dues criatures excepcionals com Àlbert i Mina davant d'uns pares que tenen conectades totes les pantalles dels televisors des del moment que sona el despertador de les vuit del matí i que viuen a ritme del que els dicta la publicitat?
Doncs la conjunció dels dos pols oposats acaba provocant que un dia aparegui al mig del menjador un dels personatges d'un dels anuncis publicitaris del detergent, La Dona vinguda del futur, que si bé no els canviarà la vida sí que els trastocarà una mica la rutina en la qual estan immersos pare, mare, germà i germana.
La Dona vinguda del futur és també l'oportunitat d'or que té el petit Àlbert, aspirant a científic, per aconseguir tornar a l'espai del més enllà, gràcies a la combinació d'unes quantes potingues, una tempesta de llamps i trons i una bicicleta estàtica tunejada i cablejada, la misteriosa protagonista de l'anunci del detergent que enyora la presumpta felicitat del seu paradís perdut on tot es paga amb targetes de crèdit de diferents colors —fins i tot els favors i els petons— i on el paisatge és bucòlicament contaminat amb arbres de ferralla industrial rovellada i boscos cendrosos.
A ritme de pop enganxadís, la cantant Beth té el protagonisme d'algunes peces en solitari (el muntatge en té una desena en conjunt si comptem el bis a l'hora dels aplaudiments) i, al seu voltant, la resta de la companyia alterna les escenes parlades amb les coreogràfiques i les cantades a cor, amb la llepolia dels jingles publicitaris que, indirectament i en una coincidència en el temps no buscada, podrien fer la competència a la popularitat de l'ara ja mig oblidat boom de la campanya 'Envàs on vas?', de les The Manzelles. Perquè en qüestió de publicitat, ben sabut és que la memòria és efímera.
Per això, el musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, amb els seus jingles sobre les delícies i eficàcia dels productes com el Power Wheel, el Power Tooth Shine, el Cerecau Instant Power o l'Oximotion White Splendor envia La Dona vinguda del futur... al Futur, on sembla que un es pot passar la resta de l'existència cantant i dient 'Stop, Bye!, Bye!' a les taques.
VIDEO
VIDEO
«Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Reposició: 9 març 2013. Preu adults: 13,45 €. Preu fins a 12 anys: 10 €. A partir 5 anys. Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l'Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d'un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l'objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d'atraccions al damunt, si cal.
L'espectacle 'Lava' comença al carrer, a prop d'una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l'equip d'arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra.
L'equip, però, ha descobert que al subsòl habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen.
L'espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d'espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l'equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques... peces que l'equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop.
A través d'una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l'alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d'un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se'l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici.
L'espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d'hora, vistes les proves i tal com t'ho expliquen, acaba semblant real del tot.
Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d'haver l'anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d'una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d'una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de 'Lava', un espectacle d'autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.
1) Tràiler de l'espectacle en català. 2) Tràiler de l'espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.
«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera. Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 13,50 euros. Reposició: 3 març 2013. L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
«Aladdí». Basat en el conte de 'Les mil i una nits'. Adaptació de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Músiques d'Eloi Ortells. Intèrprets: Miguel Angel Sánchez, Maria Berenguer, Gerard Flores, Meritxell Coma, Alícia Olivé, Damià Capella, Marc Miramunt / Aitor Rodero. Disseny vestuari: Pyrobaby. Disseny escenografia: Aitor Rodero. Disseny il·luminació: Marc Puntos. Direcció: Marc Miramunt. Coproducció del Jove Teatre Regina i Companyia El Petit Fantàstic. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 20 novembre 2011. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 febrer 2013. Preu: 10,80 euros. A partir 5 anys. Aladí és un personatge de ficció oriental conegut per totes les generacions per la seva llàntia meravellosa. Però, en aquest espectacle, qui es guanya la simpatia dels petits espectadors és el geni que surt de l'estri rovellat després que el seu amo el refregui sense ni adonar-se'n.
Muntatge musical, però que no obvia una trama de text, cosa que fa que els espectadors més petits dimiteixin aviat de seguir-lo atentament i que els que superen els cinc anys, en canvi, s'hi sentin més involucrats, sobretot quan la història reforça el seu caràcter romàntic, i l'idi·li entre la princesa del sultà i Aladí es converteix en una història d'amor que deixa molt clara dues maneres d'entendre la vida: que la princesa vol triar amb qui es casa i no es vol deixar vendre a canvi d'un grapat de tresors —una manera de reflexionar sobre els matrimonis concertats de certes cultures— i que hi ha objectius que només s'obtenen amb esforç i amb honestedat, sense tripijocs falsos.
L'Aladí d'aquest muntatge de la companyia El Petit Fantàstic és una mica —o un tros— galtes. Fins i tot la seva mare li retreu en diferents ocasions que és un panxacontent i que vol que les coses li arribin regalades. També la princesa del sultà deixa anar, en un moment donat, que Aladí és un dropo i serà molt fàcil pispar-li la llàntia quan la hi demana el dolent de la pel·lícula, el bruixot que havia utilitzat Aladí per fer-se amb la llàntia, amagada en una cova farcida de tresors. En certa manera, l'Aladí creat per la companyia beu de les fonts de la comoditat de la societat del benestar, cosa que el fa més real i contemporani.
Però si bé al principi sembla que la intenció és donar a entendre que, amb un cop de sort, la vida és més regalada, la trama es va capgirant per acabar centrant-se en la moralitat de donar més importància als sentiments i a la manera de ser interior que no pas a la falsedat i la ganduleria.
Deia abans que el geni és qui s'emporta la millor part. És així perquè la companyia hauria pogut optat per representar-lo d'una manera excessivament sobrenatural, però el que fa és baixar-lo arran de terra i fer-lo més mortal, amb febleses i dubtes, amb desitjos i ganes de viure en llibertat i l'acoloreix amb unes subtils pinzellades de màgia que gairebé ni es noten, però que hi són: els mocadors de colors, el bastó que es tensa i es doblega, les llumenetes que salten d'una mà a una altra...
La música de l'espectacle combina diferents estils, des del rock al soul. El muntatge no estalvia actuacions corals amb passos de ball que, amb el vestuari oriental, no es poden lluir gaire, i es desenvolupa en una ambientació càlida, emmarcada tan sols per una estructura escenogràfica que tant serveix per crear el lloc on viu Aladí, fins al palau del sultà o la cova dels tresors. Hi ha un personatge en off, la veu d'un anell màgic que és qui fa que Aladí pugui sortir de la cova i hi enviï també el maligne.
El repte d'adaptacions teatrals com aquesta és no deixar-se influir per les versions cinematogràfiques o televisives que han marcat la llegenda en els últims anys, des de l'antiga versió de Popeye del 1939, a les posteriors pel·lícules del 1945 i el 1970, fins a la producció més recent de Walt Disney Pictures del 1992, que ha desembocat en videojocs i altres aplicacions. L'Aladí de carn i os, en teatre, només es pot mantenir fidel als seus orígens, com passa en aquest cas.
«La gran A...ventura (història d'un pallasso)», de Marcel Gros. Música original: M du Midi. Intèrpretació: Marcel Gros. Il·luminació: Pere Montoro. Escenografia: Mà a mà. Construcció inflables: T&P Construcció Tèxtil i Ultramàgic. Confecció: Señor. Tècnica: Maite Orriols. Direcció: Marcel Gros. Companyia Marcel Gros. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 febrer 2013. Preu: 13,50 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Aquest espectacle és la història d'un pallasso, sí. Però la història del clown Marcel Gros (Manresa, 1957) és molt més allargada. Són trenta anys de trajectòria, bona part dels quals, en solitari, a la pista o a l'escenari, com passa en aquesta ocasió.
L'experiència de Marcel Gros beu de diferents àmbits, tant per a primers espectadors com per a veterans, des de la seva faceta inicial de cantant (Orquestra Mandarina) fins a integrant dels primers grups d'animació de carrer apareguts durant l'últim quart de segle passat, o com a fundador i creador d'espectacles de la companyia Teatre Mòbil.
El solatge i la fusió d'aquesta experiència és present en aquest espectacle, 'La gran A...ventura', que captiva tots els públics des del primer moment perquè Marcel Gros es proposa explicar una història des de l'òptica del pallasso de vocació, però sense prescindir, subtilment de petits coneixements universals i educatius que, en una narració amb ajudes interactives de l'auditori, manté l'interès permanent acompanyant-se d'elements tan senzills com efectius, per la seva màgia, gràcies als efectes de llum i de so i, sobretot, la imaginació que Marcel Gros va activant progressivament en els espectadors.
Ell en diu "espectacle multicòmic minimèdia" i això podria fer pensar que utilitza recursos d'alta sofisticació tècnica. Ben al contrari. Les eines de Marcel Gros són tan artesanals com per exemple un gran rebrec de paper platejat que l'obre l'espectacle, una escombra que perd el raspall, un cubell màgic d'escombraries, inflables que es converteixen en barret, en barba o en un sabre de faquir, una A majúscula que primer és petits però que després es fa gegantina i que serveix per fantasiejar un viatge des del fons del mar a l'infinit de l'espai, una camisa de súpertalla del pare on s'encabeix un Marcel Gros infant... i la força de la paraula sempre, durant una hora, amb aires poètics com a colofó de l'espectacle.
Marcel Gros respecta els seus espectadors, sobretot els que estan en procés de maduresa. Però no fa una distinció evident entre uns i altres. Fins i tot els tracta de "vostès" a tots, com si, en comptes de ser un pallasso català nascut al Bages fos un pallasso nascut en un indret de França on el tracte de "vostè" i de "tu" marquen una barrera a vegades infranquejable.
A Marcel Gros, com tants pallassos de raça, només li cal el nas vermell i la franquesa, una mica d'ingenuïtat barrejada amb un pols de picaresca i una mica de salsa d'ironia que s'empara en picades d'ullet a l'actualitat present en la vida dels més grans: les retallades, la crisi, el do de tenir feina, les hipoteques, la caixa d'attrezzo per La Caixa, i també un joc lingüístic amb transcripció fonètica com per exemple la tirallonga de topònims de diverses ciutats nord-americanes transformades en significats catalans quotidians. Tinc la sensació que tots, grans i petits, quan s'acaba, encara en voldrien més. Marcel Gros és un d'aquests pallassos que, si el teatre català no el tingués, s'hauria d'inventar.
VIDEO
«La reina dels colors», de Jutta Bauer. Adaptació d'Eva Noell i Paul Olbrich. Música original de Raoul Goellaen i Patrice Langlois. Intèrprets: Eva Noell i Paul Olbrich. Acordió: Raoul Goellaen. Escenografia: Eva Noell i Paul Olbrich. Direcció: Eva Noell i Paul Olbrich. Companyia Les Voisins. Espai Lliure, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2013. Preu fins a 10 anys: 3 €. Adults: 13,45 €. Recomanat a partir de 3 anys. Teatre d'ombres, interpretació, música i intervenció plàstica en directe, com si es tractés d'un dels clips de la sèrie televisiva catalana 'Una mà de contes', que barreja la història d'un autor literari amb l'actuació en directe de la mà del dibuixant, però amb l'avantatge de l'actuació viva, a tocar dels espectadors.
En aquest cas, la companyia Les Voisins, establerta a la Bretanya francesa, però originària d'Alemanya, formada pels marionetistes Eva Noell i Paul Olbrich, adapten un conte de la il·lustradora alemanya Jutta Bauer (Hamburg, 1955), guardonada fa tres anys amb el premi Hans Christian Andersen d'il·lustració i autora de les il·lustracions de novel·les de Christine Nöstlinger, a més de les làmines de deiversos àlbums, com el publicat en català, 'Per què vivim als afores de la ciutat' (Tàndem Edicions, 2008), amb text del suís Peter Stamm.
'La reina dels colors' és una història escrita i dibuixada per la mateixa Jutta Bauer que té com a protagonista un petit personatge de la cort —sense corona i a saber si hereva de cap tron—, una criatura que viurà un dia molt especial en haver d'escollir quin és el color que li agrada més, i quin és el color que vol posar a la seva vida, tot passant per moments de blanc i negre, per colors tristos, per colors tenebrosos, per un aiguabarreig de colors, per arribar a trobar l'harmonia entre els seus desitjos i el món real que l'envolta.
L'atractiu de l'espectacle, esclar, és que els espectadors assisteixen presumptament a un joc d'ombres clàssiques —Paul Olbrich és el marionetista que s'amaga darrere la pantalla— i a la vegada tenen en primer pla, a l'escenari, el músic acordionista (Raoul Groellaen) que posa banda sonora a cada escena, i la dibuixant, intèrpret i marionetista, Eva Noell, que per mitjà de la càmera reproductora de taula, s'encarrega de dibuixar els paisatges, el castell, les muntanyes i els colors i també descobreix algunes de peces de paper retallables que provoquen que l'acció tingui ple moviment, entre l'ombra de la petita reina i els elements amb què es troba: una pilota, el mar, el sol, un arbre, unes flors...
L'espectacle fascina per la seva senzillesa enriquida al màxim, però també perquè la tècnica de les ombres no abusa del gènere sinó que el revitalitza i l'actualitza sense prescindir ni de la música, ni de la veu narradora, ni del diàleg que s'estableix entre la protagonista, l'actriu dibuixant i l'acordionista.
Una petita joia que s'escapa de la recomanació estrictament per a infants i que deixa també amb una sensació de benestar els adults, per la picaresca de fons de la història i per com la interpretació. La companyia Les Voisins ha actuat internacionalment i, en aquest any de gira, ja ha portat alguns dels seus espectacles de repertori a teatres francesos i alemanys. Després de les representacions de 'La reina dels colors', a Barcelona, els espera una breu temporada a Nova York ('Queen of colours') i al Canadà. Companyia, doncs, de vocació universal, com ho demostra a l'hora d'actuar a Catalunya adaptant el guió en un català en directe, harmonitzat per l'expressió i la fonètica franco-alemanya dels mateixos intèrprets.
VIDEO
«La Caputxeta Vermella». Adaptació lliure del conte de Perrault a càrrec de Joan Guasch Carbonell. Música i lletres: La Cop. Intèrprets: Ruth Guasch, Xavier Rojo i Joan Manuel Chilet. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Tallers Guasch. Il·luminació i so: Albert Doz. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Companyia El Borinot. Guasch Teatre, Barcelona, 2 febrer 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Probablement la Caputxeta Vermella és un dels personatges de ficció que ha estat més adaptat, versionat, capgirat i recreat de tota la història. I és que la criatura de la capa dóna per molt. Des de la moralitat per a infants que els ensenya que no et pots fiar ni de qui et regala un confit pel carrer, fins a l'advertiment a les àvies que viuen soles i que obren la porta al primer estrany que els truca amb maletí de venedor per aprofitar-se del seu petit cofre de joies i els estalvis de misèria. I això sense passar per alt les connotacions que té el conte sobre el perill públic dels violadors que també han inspirat còmics, pel·lícules i relats de por per a adults.
En aquest muntatge familiar, del clàssic conegut per tots els petits espectadors, només en queda pràcticament el ritual de les preguntes famoses: ¿Per què tens les orelles tan grosses? ¿Per què tens els ulls tan grossos? ¿Per què tens la boca tan grossa? I nyam, nyam.
Fora d'això, la trama és una versió de text original —amb acompanyament musical— que té com a punt de partida el refredat de nassos que té la mare de la Caputxeta i que li impedeix d'anar a veure l'àvia. És per això que la petita s'ofereix a fer el camí de ca l'àvia. I és aquí on el presumpte llop apareix en escena però representat per un cantant de rock que té encaterinades totes les noies del poble i que, si no fos per les orelles i pel nom artístic (Justin Lobo) ningú no el relacionaria amb el gremi dels llops.
La transcripció metafòrica, però, funciona, i els petits espectadors entenen de seguida qui és qui i qui té les de perdre o les de guanyar. El final és també una versió lliure que guardarem per a la sorpresa dels espectadors. Diguem només que, com en la majoria de versions, no hi ha caçador, ni guàrdia rural ni res que se li assembli i que la cosa queda més que resolta entre la mateixa Caputxeta i l'àvia.
Com en tants altres casos, no cal dir que qui s'emporta l'entusiasme de l'audiència és el llop-cantant. La Caputxeta, malgrat ser la protagonista, ja fa temps que queda sempre en un pla secundari. És a dir, la maldat es reconeix i es demana justícia per fer-hi front, però no hi ha dubte que la seducció que originen els personatges dolents de la pel·lícula en els espectadors, des de molt aviat, és evident. I amb un rentat de cara que faci pagar al maligne, ni que sigui només els plats trencats, la vida continua fent conviure el bé amb el mal. Potser perquè el mal continua tenint els ulls, les orelles i la boca molt grossa... per cruspir-se el bé en un plis plas, esclar.
«Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Al conte 'Antaviana', Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de 'Pinotxo' es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpació d''Antaviana'. No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat.
L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella.
L'Abel d'aquest 'Pinotxo' és oportunament descarat. Dic oportunament perquè l'adaptació no cedeix a fer, d'entrada, un personatge bon noi, educat i complidor, sinó que en perfila el seu costat més entremaliat. Quan l'avi li regala unes boles de petanca i el pare, un titella petit de fusta que representa en Pinotxo, el noi ho accepta de mala gana. I la festa, amb pastís incorporat, acaba com el rosari de l'aurora. Fins al punt que en una caiguda del patinet, l'Abel es propina un cop al cap que el porta inconscient a un altre món.
És aquí on el muntatge fusiona l'Abel contemporani amb el Pinotxo del clàssic de Carlo Collodi amb un seguit d'escenes i canvi d'ambientació —uns quants foscos sisplau per força que amb el rodatge de l'espectacle haurien de guanyar amb ritme— que una veu en off (Pep Anton Muñoz) aprofita per situar la trama del conte que manté alguns dels passatges més importants del clàssic: la trobada amb la guineu i el gat que en realitat són uns pispes; la trobada amb la fada que el condemna a la llargària del nas; el paradís dels jocs on fer el manta està permès; l'aparició del senyor Grill —una de les sorpreses del muntatge—; fins a arribar al vell Gepetto, un honorable personatge de barba llarga, a l'interior del ventrell de la balena —tenint en compte que el tauró voraç original de Carlo Collodi ja va quedar bandejat per les adaptacions endolcides que n'ha fet Disney i els seus seguidors.
L'espectacle compta amb la composició musical de Manu Guix, amb diverses peces que imprimeixen una banda sonora de molt bon escoltar. Hi ha també un vestuari molt treballat i atractiu, sobretot el del senyor Grill, pel seu aspecte terrorífic i, per descomptat, el del Pinotxo, amb el nas que creix i creix a cada mentida. Petites guspires de màgia imprimeixen també efectes de fantasia al llarg de la trama. I els diferents elements escenogràfics o decorats clàssics creen l'atmosfera adequada en cadascun dels paratges del viatge iniciàtic que fa Pinotxo —en realitat l'Abel de l'adaptació convertit en Pinotxo— i que servirà perquè la criatura del patinet dalt del terrat canviï la seva manera de fer i d'actuar, tant en relació amb el seu amic Xinxeta, com amb els pares i els avis. Una manera diferent de veure en Pinotxo i un espectacle que, pel seu contingut i concepció, es mereix que tingui una llarga trajectòria a partir d'aquesta estrena.
«Rapunzel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Albert Doz. Intèrprets: Karen Gutiérrez, Pau Doz, Txema Segura i Albert Doz. Escenografia: Xavier Rojo. Il·luminació i so: Gabi Doz. Vestuari: La Paparra. Direcció escènica i musical: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 12 gener 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. L'espectacle està estructurat en dues parts. A la primera, els pares i els avis de la criatura esperen la criatura que ha de néixer i que encara no té nom. Ni tan sols saben si serà nen o nena. I ni tan sols saben el que li passarà. Cosa que sí que saben la majoria d'espectadors que coneixen el conte clàssic, ja sigui a través dels àlbums, les adaptacions o la versió cinematogràfica.
Ja se sap que l'estat d'embaràs provoca gana. I això és el que li passa a la mare de la criatura. En una mena de fugida buscant un lloc on reposar.
La troballa d'un hort al mig del camí —l'acció passa en el temps indeterminat d'una època passada— tempta els pares perquè pispin un manat de raves dels crestalls (en alemany, rapunzel vol dir repunxó o nap bord, una mena de rave, vaja). Però com que l'hort és la nineta dels ulls d'una exvedet de music-hall amb aires de transvestit convertida en mala bruixa —una picada d'ullet contemporània enmig d'un plantejament clàssic—, el robatori els portarà conseqüències.
Resolt el cas a través d'un judici ràpid, el jutge aplica una sentència salomònica: posar preu a allò que més estimen els pares i allò que més estima l'exvedet. El nadó, doncs, i l'hort, entren en joc de bescanvi. I els pares estan condemnats a donar la criatura a l'exvedet quan Rapunzel neixi.
La segona part de l'adaptació recorre als elements més coneguts de 'Rapunzel'. La criatura ha crescut i, des del moment que va ser donada a l'exvedet-bruixa, ha estat tancada a la torre des d'on la cabellera rossa li ha crescut en una llarga trena que la bruixa fa servir per pujar i baixar.
Deixem el final per als espectadors. Però advertim que sense príncep, no hi ha final feliç. I no hi ha final feliç sense desfer el malefici. I sense petó. Un muntatge bàsicament musical que reparteix nou personatges entre cinc intèrprets i que reposa sobretot en peces solistes en les intervencions de l'actriu Karen Gutiérrez, que interpreta els papers de la mare de Rapunzel i la jove protagonista del conte.
«La camisa de l'home feliç». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Dramatúrgia de Ramon Molins. Composició musical: Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Espai escènic: Zum Zum Teatre. Il·lustracions, animacions i curts: Cèsar Samaniego, I+G Stop Motions, Ferran Blanch, Begonya Ferrer, Evelina Kolovon i Mònica Benabarre. Enregistrament musical: Folkincats. Vestuari: Fes-t'ho mirar i Pepa Piquer. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 de març 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 13 gener 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys. Dos personatges amb bombí esperen en una estació que arribi el seu tren. Ells dos i les seves pesades, atapeïdes i atrotinades maletes. Hi ha un arbre de branques pelades al fons. Entre dos pals que serveixen per fer d'estenedor amb una corda. Però els trens que hi arriben, només passen de llarg.
La primera impressió que en traurà l'espectador és que els dos personatges podrien ser Vladimir i Estragó, els dos rodamons que Beckett va fer universals a l'obra 'Tot esperant Godot'. Si aquells dos parlen i parlen esperant no se sap ben bé què, aquests dos també parlen i parlen —de moment— però amb ganes d'aprofitar el temps.
I la millor manera de fer-ho és imaginant una història com la d'aquell tsar de Lleó Tolstoi que tenia el mal de la tristesa —que no només és un mal propi dels tarongers— sinó també d'aquells humans que, posseint-ho tot, els falta el més essencial: la felicitat.
L'espectacle compleix molt bé els seus dos objectius. D'una banda, explicar d'una manera entenedora per als petits espectadors el conte de Lleó Tolstoi, que la companyia ha adaptat molt adequadament i, de l'altra, crear una proposta multidisciplinar al voltant de la trama, la qual, malgrat que té molta importància el paper en escena dels dos intèrprets, se serveix també de projeccions, animacions, efectes lumínics i escenogràfics per donar vida a cadascun dels paratges que recorren els dos emissaris del tsar per trobar algú que els doni una camisa, el remei que diuen que acabarà fent feliç el reietó.
Amb aquest espectacle, la companyia ha estat premiada a la Fira Europea de Teatre de Gijón d'aquest mateix any com a millor direcció a Ramon Molins i millor interpretació femenina a Begonya Ferrer, una manera de reconèixer en els dos intèrprets els valors en conjunt del muntatge que respira un alè poètic i que integra fantasia, màgia i teatre en estat pur amb les intervencions actorals, les projeccions animades, ja sigui sobre pantalla o sobre les tapes de les maletes obertes, o el minicurt d'animació amb titelles que fusiona els dos personatges en carn i os amb les seves representacions animades a la pantalla.
Amb un apartat de participació dels espectadors —per aconseguir un voluntari que els acompanyi durant una bona part de l'espectacle— la seriositat que es pot desprendre del rerefons del conte de Lleó Tolstoi es compensa amb moments d'humor dels dos personatges que contrasten els límits de la medicina, per molt cèlebres i internacionals que siguin els facultatius que visiten el tsar, amb la intuïció popular del senzill trobador, capaç de descobrir el mal de la falta de felicitat que pateix el monarca allà on els experts no són capaços de descobrir ni un vulgar constipat, mal que sigui auscultant amb l'estetoscopi. ¿Però qui té el remei —ni que sigui pagant un euro per recepta— que consisteix a trobar una camisa d'algú que sigui realment feliç? La moralitat de Lleó Tolstoi és evident: després de buscar i buscar, l'home més feliç del món és, precisament, aquell que no té ni una simple camisa.
La companyia Zum Zum Teatre —originària de Lleida— ha creat en els últims quinze anys espectacles gairebé tots basats en contes d'autors clàssics. Per la seva contemporaneïtat —en un moment d'incertesa social— aquesta versió de 'La camisa de l'home feliç' és un dels que es mereix una llarga temporada de gira no només pel seu contingut sinó també per com l'han sintetitzat i teatralitzat els seus creadors.
«Un bosc de cames», de Jordi Palet i Puig. Intèrprets: Mariona Anglada, Ada Cusidó i Pep Farrés. Música: Jordi Riera Abad. Enregistrament musical: Pep Massana, Carlota Ortiz, Benet Palet, Montserrat Conejos i Stephen A. Alimontiç. Escenografia i titelles: Alfred Casas. Il·luminació: Jordi Llongueras. Vestuari: Fiona Capdevila. Ajudant direcció: Ingrid Domingo. Direcció: Jordi Palet i Puig. Companyia Taaat - Farrés Brothers i Cia. Cicle El Lliure dels Nens. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 febrer 2012. Reposició: 8 gener 2013. Preu fins a 12 anys: 10,00 €. Adults: 13,45 €. A partir 3 anys. La trajectòria de la companyia Farrés Brothers en la creació d'espectacles per als primers espectadors és una de les més solvents d'aquesta primera dècada de segle XXI. Un dels espectacles més recents és 'La maleta de l'Agustí', que recrea la vida i les peripècies del fotoperiodista Agustí Centelles arran de la guerra civil.
Dins del cicle 'El Lliure dels Nens', la companyia ha estrenat un espectacle amb guió de Jordi Palet i Puig —autor també d'un altre espectacle destacable d'aquesta temporada, 'Llepafils', que s'ha vist al Jove Teatre Regina—. En aquesta ocasió, l'autor dirigeix també la proposta que té un peu posat en el realisme i un altre, en la fantasia.
L'espectacle combina l'actuació dels tres intèrprets-titellaires amb manipulació de diversos titelles gegants i objectes relacionats amb la trama. En un escenari a peu pla, a tocar dels espectadors, per tant sense teatrí ni escenografia en càmera negra que amagui els titellaires, 'Un bosc de cames' és presenta com un conte per als primers —o primeríssims— espectadors, però amb el rigor i la qualitat per arribar igualment a espectadors en general sense que ningú es posi vermell.
Tot i que ha nascut per al teatre, 'Un bosc de cames' és el guió del que podria ser també un àlbum il·lustrat. I ho dic perquè, a banda dels tres intèrprets, que fan d'actors, de narradors i de titellaires a la vegada, els protagonistes del relat van apareixent en diferents reproduccions: la Guida, la nena protagonista, titella de mig cos; el cap d'estació, un cap gros nan que causa impressió; i un grapat de parells de grans cames i sabatots que representen les cames dels viatgers adults de l'andana de l'estació, vistes des dels ulls petits de la Guida, des de baix, que fan més gran tot el que l'envolta.
El guió del muntatge no amaga la influència o fins i tot la semblança amb altres propostes literàries contemporànies com l'àlbum 'Dins del bosc', d'Anthony Browne, publicat pel Fondo Cultura Económica de Mèxic, on també el petit s'adona mig perdut de l'absència del pare, o d'un altre àlbum, 'El Mateu', de Pau Carballeira i Peixe, editat per Kalandraka, on el protagonista també es perd entre les cames dels grans. L'aportació de l'espectacle 'Un bosc de cames' beu, doncs, d'un dels sentiments més universals de totes les edats, la por, sentiment remarcable en l'etapa de formació.
El bosc, espai mític de la literatura universal, pren forma en aquest muntatge entre els parells de grans cames —arbres en clau de gènere fantàstic— per on es perd la petita Guida, sense saber on és el seu pare, i on troba la Caputxeta —una senzilla bossa vermella—, el llop ferotge —una crinera de peluix— i un cavaller salvaprinceses que cavalca a llom d'una de les grans cames convertida en cavall.
La imaginació mou muntanyes. Veus en off, picossada d'humor sobre els comunicats per megafonia del cap d'estació que no entén ningú —picada d'ullet adult a la desinformació habitual d'una companyia tan qüestionada aquí com Renfe—, el pas per damunt del teló d'un trenet elèctric i un altre de vapor, música original, tractament poètic i una sensibilitat lingüística en tot el text que no només arriba amb fluidesa i riquesa als petits espectadors sinó que els respecta també com a espectadors amb criteri.
Més crítiques anteriors Teatre En família
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
