CLIP DE TEATRE
[Tria dels articles publicats a les revistes
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
Les crítiques més recents
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Gretel Stuyck / Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Maria Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre, Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 4 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €. El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
«Corteo». Creació de Daniele Finzi Pasca. Compositor: Jean-François Côté. Coreografia: Debra Brown. Vestuari: Dominique Lemieux. Escenografia: Jean Rabasse. Il·luminació: Martin Labrecque. So: Jonathan Deans. Maquillatge: Nathalie Gagné. Instructors d'interpretació: Hugo Gargiulo i Antonio Vergamini. Annalista dramatúrgica: Dolores Heredia. Rigging acrobàtic: Danny Zen. Compositora i directora musical: Maria Bonzanigo. Compositor i director musical: Philippe Leduc. Directora de creació: Line Tremblay. Direcció escènica: Daniele Finzi Pasca. Guia i fundador de la companyia: Guy Laliberté. Cirque du Soleil, Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona, 20 gener 2012. 'Corteo', un dels 22 espectacles que actualment porta la companyia del Cirque du Soleil per tot el món, manlleva el títol de l'talià, que significa 'seguici', un seguici fúnebre, però festiu, dominat pel gremi dels clowns i donant un excepcional joc de pista als acròbates i trapezistes. 'Corteo' es va estrenar l'any 2005 a Montreal i és a Barcelona on, set anys després, tot just començar les representacions, ha arribat a commemorar les 2.500 funcions després de plantar la gran carpa blanca (Grand Chapiteau) en 41 grans ciutats de 7 països diferents. 'Corteo' l'han vist fins ara, segons dades de la mateixa companyia, uns 6,5 milions d'espectadors, els últims 70.000 dels quals ja havien adquirit anticipadament entrades per a la temporada de dos mesos, prevista a Barcelona fins a l'11 de març.
Si els espectacles del Cirque du Soleil beuen tots de la font del teatre, aquest s'hi submergeix del tot. La trama parteix de la imaginació d'un pallasso que recrea el funeral de la seva pròpia mort, però en un ambient fantasiós, carnavalesc, ambientat en un espai flotant, mig terrenal, mig celestial, amb personatges que sobrevolen la pista o d'altres que s'amaguen sota terra.
La disposició escenogràfica estableix una destacada diferència amb altres espectacles de la companyia. Aquí, l'habitual pista circular amb espectadors frontals es converteix en una pista rectangular i amb un espai circular giratori, com una rotonda, al mig del carril, amb els més de 2.500 espectadors distribuïts a banda i banda de la carpa, de tal manera que tots tenen no només l'escenari a la vista sinó també l'altra meitat d'espectadors.
Abans de començar l'espectacle, l'espectador es troba davant d'un teló pintat —romanticisme teatral— que el mateix escenògraf Jean Rabasse explica que va elaborar a partir de la inspiració d'una exposició sobre el clown a la Galeria Nacional del Canadà, recorrent a la influència d'una pintura del 1885 del pintor, il·lustrador i caricaturista parisenc, Adolphe Léon Willette (1857-1926). Uns cortinatges barrocs creen la sensació de teatre clàssic i un laberint al centre de l'escenari reprodueix el passadís de la catedral de Chartres, marcat a terra per una cinta de Moebius, símbol de l'infinit.
En aquest marc de gran força poètica, l'espectacle fa una fusió de música (en directe), color, imaginació, fantasia, circ tradicional i efectes de càmera negra, amb una quarantena d'àngels voladors que fan d'enllaç entre la gran banda del seguici i la trajectòria cap al més enllà del pallasso mort.
Segurament que cada espectador es quedara, d'una manera personal, amb algunes de les millors imatges i sensacions que, com en una projecció en 3D, haurà vist al llarg de dues hores d'espectacle —hi ha un intermedi de mitja hora perquè el Cirque du Soleil no és només Grand Chapiteau sinó també Grand Boutique, com tothom sap—, però aquestes poden ser algunes de les meves instantànies caçades al vol, per extraordinàries: el passeig de la petita pallassa per damunt de la pista i les grades dels espectadors impulsada per l'heli d'un pom de globus gegants; la bicicleta a la maroma a càmera negra creant una sensació de gènere fantàstic; el pas de la maroma de cap per avall emparat també per la càmera negra de fons amb una sensació de màgia insuperable; el número originalíssim dels pallassos jugant al golf amb una pilota d'unes certes dimensions que és un cap amb barret blanc i que personifica la bola creant unes situacions de gran força humorística; un estol de sabates i botes que caminen soles; la banda de músics i l'orquestra de pallassos; la levitació del llit de mort i els àngels; o la banda sonora que, en alguns moments inicials, té fugaces semblances, a causa del campaneig de fons, amb l'entrada de la peça orquestral de 'Campanades a morts', del conjunt de 'Verges', de Lluís Llach.
Vida i mort en un espectacle que, si l'espectador es distreu, li pot fer l'efecte que els números de circ li passin desapercebuts, tot i que hi ha moments de pista extraordinaris, però que el Cirque du Soleil sap fusionar dins la trama teatral com si fossin peces d'un espectacle musical que acompanyen el llibret.
Però els números hi són i, la majoria, mostren el bo i millor de la creació del circ com el ball a la corda fluixa d'una ballarina amb sabates de punta i vestit vermell; el poètic passeig, esmentat abans, de la petita pallassa amb una dansa de l'heli penjada com una cistella als grans globus transparents gegants; el número del teatrí que representa un fragment de 'Romeu i Julieta'; la roda alemanya; els malabars; la marioneta de fils humanitzada; el número 'Paradís' de la troupe de trapezistes amb dobles salts mortals impressionats i que ratllen la perfecció; o els malabars gegants amb els peus o les acrobàcies penjant de canelobres gegants.
I els pallassos de tota mena, protagonistes de la festa, com el gegant Victorino o els d'estatura nana, Grigor i Valentina, la privilegiada pallasa petita de la dansa amb globus d'heli sobre els caps i nassos enlaire dels fascinats espectadors. Somni frustrat dels grans. Desig fantasiós dels petits. Bellesa poètica de vol molt allunyada del risc salvatge de l'ala delta. I, al final, la troupe en ple a l'escenari en una fanfàrria musical que posa tothom dempeus.
«Bucchettino». A partir del conte 'Le petit Poucet', de Charles Perrault. Adaptació de Claudia Castellucci. Traducció al català d'Ariadna Ausió. Narradora: Alba Sola. Escenografia: Romeo Castellucci. Tècnics de sorolls: Federico Lepri i Carmen Castellucci. Tècnic de so: Paolo Baldini. Direcció: Chiara Guidi. Socìetas Raffaello Sanzio. Producció en col·laboració amb el Teatro Alessandro Bonci de Cesena. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 gener 2012. Preu: 12 €. A partir 7 anys. Després de fer un recorregut pel teatre, els espectadors accedeixen a una de les estances de la casa: un dormitori enorme amb cinquanta llits. Sota els seus llençols, s’ajauen per escoltar un conte que els narra una actriu. A mesura que va parlant, l’habitació es transforma en una caixa de ressonància enorme dels esdeveniments narrats i els deixa sentir-ne les inquietants petjades acústiques amplificades. Un fil de llum il·lumina l’espai. Els sentits s’afinen i la imaginació emprèn el vol. L'ambient es crea amb una escenografia en la qual s'integren els petits espectadors amb la cinquantena de lliteres d'època. Els sons i la il·luminació aconsegueixen la impressió que requereix la imaginació. La Socìetas Raffaello Sanzio va ser formada el 1981 per Romeo Castellucci (1960), Chiara Guidi (1960) i Claudia Castellucci (1958), i porta a escena una idea de teatre predominantment visual i plàstic. Si bé Romeo Castellucci és autor de teatre i director, i signa sovint les escenografies, el vestuari i la il·luminació dels espectacles de gran format i per a adults, Chiara Guidi ha estat la responsable del ritme dramàtic i del treball vocal de gairebé tots els espectacles de la companyia, i és qui ha dirigit la majoria d’espectacles infantils que han presentat. Amb aquest interès per la creació i la infància, Guidi ha fundat una Escola Experimental de Teatre Infantil. Treballa, a
més, en el camp de la composició sonora i musical, juntament amb el compositor Scott Gibbons, i és també professora de veu. Claudia Castellucci, com a intèrpret de la Socìetas, és pedagoga, escenògrafa i autora d’alguns textos dramàtics. Va fundar la Stoa, una escola del moviment rítmic que té la seu a Cesena. La Socìetas ha signat espectacles que han girat per festivals i teatres d’arreu: Santa Sofia (1986), La Discesa di Inanna (1989), Gilgamesh (1990), Amleto. La veemente esteriorità della morte di un mollusco (1992), Masoch. I trionfi del teatro come potenza passiva, colpa, sconfitta (1993), Orestea (una commedia organica?) (1995), Giulio Cesare (1997), Genesi (1999), Voyage au bout de la nuit (1999) a partir de la novel·la homònima de Louis-Ferdinand Céline, i Il Combattimento , de Scott Gibbons a partir de Claudio Monteverdi. La companyia va presentar a Barcelona, dins del Festival Grec 2009, la trilogia Inferno, Purgatorio, Paradiso sobre la Divina Commedia de Dante. Entre les seves últimes creacions destaquen On the Concept of the Face, regarding the Son of God , Persona , La Seconda Neanderthal i Hey girl! En l’àmbit de teatre per a tots els públics, han estrenat Hänsel e Gretel (1993), Buchettino (1995) i Pelle
d’Asino (1998), amb els quals ha realitzat nombroses gires arreu del món. Són també creadors del festival Puerilia de Cesena, en el qual han presentat també Bestione , entre altres activitats.(Documentació: Teatre Lliure) Reportatge «Com més petit, més lliure» . Time Out Barcelona, 21 agost 2011.
«Racons, més enllà d'un viatge». Idea, text, actrius i titellaires: Ariadna Matas i Elsa Lluch. Música: Cesc X. Mor. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Núria G. Carbonell i Tanaka Teatre. Il·luminació: Andreu Romaní. Vídeo: Ian Gehlhaar. Titelles: Litus Codina, Àngels Castany i Tanaka Teatre. Màscares africanes: Estel Ferrer. Mural africà: Laia Sauret. Coreografia: Guillem Cirera. Direcció: Miquel Àngel Ripeu. Producció de Tanaka Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 gener 2012. Preu: 12 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. La companyia Tanaka Teatre ha basat aquest espectacle adreçat als primers espectadors en contes tradicionals extrets de diferents cultures. A partir d'una situació actual, el personatge de la Rita està esperant la sortida del seu vol a l'aeroport i com que la megafonia i les pantalles indiquen que hi ha retards, extreu del seu equipatge —un equipatge de dimensions considerables— personatges fantàstics de tres de les destinacions on ha estat: l'Índia, Tailàndia i la Costa d'Ivori.
Són aquestes tres destinacions, però un sospita que en podrien ser unes altres tres. És a dir, que l'espectacle té com a base una idea i una estructura, però permet que, a la llarga, es renovi periòdicament, si fos el cas, amb altres rondalles d'altres indrets del planeta.
L'espectacle respira la influència de tres de les formacions professionals de les dues creadores que, a quatre mans, pensen, escriuen, interpreten, ballen i manipulen els titelles que apareixen en cadascuna de les històries. Tres formacions professionals que integren la biologia, la psicologia i la interpretació teatral (les dues procedeixen de l'escola de Nancy Tuñón).
La "tanaka", segons expliquen molt bé les dues intèrprets, és una crema de color groguenc que s'extreu de l'escorça d'un arbre que és molt comú a Birmània. Els infants d'aquelles terres se la posen a les galtes per protegir-se del sol en un costum que té més de 2.000 anys d'antiguitat. Ara, però, ja és un nom de companyia que sona bé.
Les tres històries o contes que integren l'espectacle tenen la característica que es clouen sempre amb una moralitat. En el de l'Índia, el personatge de la princesa acaba aprenent a confiar en les seves possibilitats i en ella mateixa. En el que se situa a Tailàndia, s'explora la reflexió sobre la diferència i les qualitats personals. I en el de Costa d'Ivori, es fomenta la importància del diàleg, del saber escoltar i de trobar un acord.
Aquesta volguda voluntat pedagògica a favor dels valors de l'espectacle es podria malinterpretar, pels que no són partidaris del didactisme a l'escenari. Però afortunadament, el contingut de cadascuna de les històries s'alimenta d'una diversitat de recursos escènics amb titelles de guant, titelles de fil, titelles gegants, grans baguls de viatge, un vestuari adequat a cada indret geogràfic i l'ambientació actual en un vestíbul d'aeroport enquadrat per un rètol d'indicacions fluorescent i una pantalla d'horaris i destinacions.
Espectacle que es podria qualificar com una proposta de contacontes, però amb la particularitat que les rondallaires no es limiten només a fer de narradores sinó que reinterpreten cadascun dels personatges i s'integren com a actrius i amb els diferents vestuaris dins de cada història com a protagonistes.
A 'El robí i la princesa', conte tradicional de l'Índia, s'entra en el món de la màgia quan un robí en mans d'un rajà al cap d'uns anys s'ha convertit en un príncep que s'ha d'enfrontar amb un ésser fantàstic de la mitologia, una mena de drac de Sant Jordi, però en versió índia, que com tots els dracs, endrapa el que troba el seu pas i especialment criatures, com si fos una mena de vampira Enriqueta Martí del Raval, que precisament canta els seus crims aquesta temporada. A 'La Hing Hong i la lluna', el conte tailandès parla de les cuques de llum (hing hong) que viuen en un arbre (lampati) i que quan fan carrerades són com una mena d'accionistes d'Endesa sense cobrar dividents. I en el conte, 'El rei que no volia escoltar', de tradició africana, al reietó de Costa d'Ivori, se li ha posat al cap que els súbdits que vulguin parlar amb ell ho han de fer amb música. En una mena de versió del popular rei que anava nu, aquest no s'adona que anar al WC silvestre amb la capa posada li pot portar problemes com quedar-se amb una senyora tifa enganxada que provoca la riota de tots els altres per no voler escoltar.
'Racons, més enllà d'un viatge' és un espectacle elegant, amable, que connecta amb els espectadors —sobretot amb els de la franja més primerenca— i que compensa el repte que podria tenir, en basar-se en tres històries diferents, amb una posada en escena acolorida, musical i ple de vivesa, que vetlla per la seva unitat i fent que els personatges apareguin i desapareguin en un joc de maletes, com si la màgia o la imaginació ho dominés tot.
«Les aventures d'Aladí». A partir del conte de 'Les mil i una nits'. Guió: Cristina Esteve. Música original: Jaume Carreras. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny de llums: Jaume Gómez. Il·lustracions escenogràfiques: Ari Tort. Disseny cartell: Josep Maria López. Disseny vestuari: Teatritus Teatre i Leo Quintana. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Producció Teatritus. Guasch Teatre, Barcelona, 14 gener 2012. Preus: 8,50 (fins a 3 anys) i 9,50 € (3 anys endavant). Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Gairebé tothom sap qui és Aladí. I gairebé tothom ha provat de fregar alguna vegada la particular llàntia meravellosa accedint a un venedor de loteria per comprovar si, a cops de girar el bombo, el geni se li apareix en forma de "grossa de Nadal", per exemple, i els tres desitjos es poden complir.
Els petits espectadors que s'acosten a 'Aladí' acostumen a saber-ne els trets bàsics. L''Aladí', sobretot quan ha passat Nadal i Reis, és com una mena de tió capaç d'aconseguir tot el que se li demana, amb l'avantatge que no cal que l'usuari es converteixi, en plena infància, en un maltractador precoç d'animals a cop de bastó.
D'aquí ve que les successives adaptacions teatrals, televisives o cinematogràfiques que es fan del clàssic, per molt de temps que passi, no perdin mai vigència. La clau és trobar la manera de convertir un dels contes de 'Les mil i una nits' en material dramatúrgic.
La recent versió presentada al Guasch Teatre manté els personatges i els eixos bàsics de la trama: el sultà i la filla casadora amb esperit de veure món fora del palau; el presumpte home de confiança del sultà i cobejador també de la seva filla; i el geni de la llàntia en qüestió i, esclar, Aladí, fill d'un humil botiguer de Bagdad, que salvarà l'origen i les aparences gràcies a un dels desitjos del geni per casar-se amb la princesa.
L'espectacle compta amb un guió mesurat i ajustat, amb un canvi d'escenes que no s'entreté en accions sobreres i que va al gra, unes peces musicals de creació original que tenen una bona interpretació, una matisació d'ambients pel que fa a il·luminació i algunes llicències d'utillatge de picaresca, pel que fa al martell de dictar sentències (de joguina de colors acústica) o la vara del sultà (una roda amb pal), amb un vestuari que, amb la ressaca de Reis, als més fantasiosos els deu recordar encara alguns dels personatges de les cavalcades.
'Aladí', en la seva versió original, s'ambienta a la Xina, però, segurament per exotisme, es va acolorir des del primer moment amb personatges i paisatge àrabs. La versió d'aquest espectacle, elaborada amb un guió de Cristina Esteve, actriu també del muntatge, continua mantenint els eixos clau que han fet universal i intemporal aquest episodi de 'Les mil i una nits': les diferències de classe social, la bondat dels humils i l'opacitat dels poderosos, l'egoisme del malvat de torn i l'enginy i l'honestedat de l'heroi de la pel·lícula, ni que sigui amb un cop de mà, o de fum, del geni de la llàntia que, moralitat final, acaba, gràcies a la generositat d'Aladí, alliberat de les cadenes que l'havien tingut empresonat anys i panys i a voluntat dels seus amos. I com que, contràriament del que passa en altres versions, el jove Aladí no té ni dona ni fills ni cap compromís, que se sàpiga, el casori amb la princesa del sultà és cosa feta.
«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys. Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
«Maravillas. 16è Circ d'Hivern». Intèrprets de la família Bolondo: Blancaluz Capella, Julián González, Maximiliano Stia, Rafael Moraes, Ramiro Vergaz, Gustavo Arruda, Niko Costello, Anabel Labrador, Thierry Azoulay, “Zouz”. Il·luminació Thierry Azoulay, “Zouz”. Vestuari: Rosa Solé. Direcció Olivier Antoine. Coproducció: Mercat de les Flors, El Bidó de Nou Barris. Mercat de les Flors, Barcelona, 18 desembre 2011. Preu adults: 12 €. Preu menors 14 anys: 6 €. Recomanat a partir de 3 anys. Teatre, humor, paròdia i molt, molt més. I tot amb el llenguatge del circ, però amb una mirada al circ que va ser i potser no serà mai més. La proposta de la companyia, que es presenta com a Família Bolondo, ha deixat temporalment l'espai habitual de l'Ateneu Popular9Barris —que està en obres— per presentar el seu espectacle d'hivern al Mercat de les Flors. I qui sap si aquest salt a un escenari de tradició teatral i de dansa com el del Mercat no és el que els ha impulsat encara més a elaborar un guió de màxima teatralitat, sense una fissura ni una interrupció, on no hi sobra ni hi falta res, que es fa curt, vaja, i durant el qual els diferents membres de la companyia executen els seus números de circ, però com si els executessin per atzar, perquè s'hi troben, per amor a l'art, perquè un dia van perdre la carpa que arrossegaven des de feia tres generacions i, en un triple salt mortal endavant, volen recuperar el pòsit de la tradició de pista familiar per guanyar-se el suport de la imparable evolució contemporània.
La direcció d'Olivier Antoine, artista i professor de l'École Supérieur des Arts du Cirque du Bruxelles i de l'Institut National des Arts du Music Hall, no ha deixat que es produeixi cap buit en la posada en escena —i dic expressament posada en escena perquè 'Maravillas' és un espectacle de circ teatral— i això li confereix una línia de continuïtat que s'enriqueix, amb els gags i els números de clown, per entrar en les accions més pròpies de pista, basades sobretot en les acrobàcies aèries, els malabars i la màgia.
A la qualitat global de tots els intèrprets, cadascú en la seva especialitat, es pot remarcar el paper de Niko Costello, músic, comediant i showman, que malda durant tot l'espectacle per mostrar les seves aptituds com a cantant de tos els gèneres i tots els estils. També són remarcables els números ambientats en l'època dels vaquers que té el seu màxim exponent en la pujada a la sella en un exercici humorístic de trapezi d'una gran originalitat. La màgia de Julián González ofereix també alguns dels moments més irònics sobre el mateix gènere que practica. I el paper omnipresent de la iaia de la colla que camina ajupida i amb bastó —una dona capaç de saltar i ballar quan no la veu ningú!— aporta el clima de dóna nom a la companyia on no hi pot faltar la matrona que ho manega tot per l'autoritat que li han atorgat els anys.
'Maravillas' és —valgui el joc de paraules— una meravella. Un espectacle de circ que trenca totes les fronteres possibles d'edat. Un espectacle per a tots els públics que embaladeix els més petits per la seva originalitat i qualitat i que reconforta els adults per la transgressió que fa del gènere, amb un sa humor sobre la pròpia dificultat que, arran del crac financer, amenaça més que mai el feble món del circ.
«Quasimodo el campaner». Basat en un dels episodis de 'Nôtre Dame de Paris', de Victor Hugo. Textos de Vicente Campanella. Intèrprets: Vicente Campanella, Jorge Talquenca, Ricard Fernández, Carlos Pires, Isabel Millán / Raquel Gil. Escenografia: Chan Canelo. Il·luminació: Kike Vassallo. Vestuari: Isabel Millán. Músiques: Pugni, Drigo, Rossini, Minkus, Massenet i Mussorgsky. Direcció i coreografia d'Isabel Millán. Coproducció: CoNCA i Companyia de Dansa Cotton. La Villarroel, Barcelona, 17 desembre 2011. A partir 3 anys. Preu: 10 €. Malgrat que Quasimodo, el campaner de Nôtre Dame, de l'últim quart de segle XV, té sempre una presència gairebé simbòlica en totes les adaptacions que es fan del clàssic de Victor Hugo, aquest és el personatge que acaba convertint-se en el preferit dels espectadors. La lletjor i la deficiència física de Quasimodo es compensen amb l'honestedat i la puresa amorosa que transmet, que captiva més que no pas la bellesa de la gitana Esmeralda o el poder dels que envolten els dos protagonistes com l'ardíaca Claude Frollo, pare adoptiu del campaner i gelós per aconseguir Esmeralda, o el capità dels arquers, Febus de Chateaupers, de qui la gitana està enamorada.
Explicar tot això amb el llenguatge corporal —sense explicitar el rerefons d'odi racista de Frollo contra els gitanos, l'assetjament que practica amb la detenció de la ballarina gitana, o les conseqüències tràgiques tant per a Esmeralda com Quasimodo que hi ha en el relat original, manipulades i capgirades en la versió ensucrada de Disney—, és encara més dificultós que fer-ho en una versió teatral o cinematogràfica.
I aquesta és la fita que s'ha marcat la companyia de dansa Cotton que, en un registre de ballet, ha emmarcat la coreografia en un espai escenogràfic que reflecteix l'espai de les velles pedres de Nôtre Dame, amb l'ombra del rosetó que en algunes escenes cobreix l'espai escènic, i ha donat vida als principals personatges de la història i els fets més importants del drama.
L'espectacle s'estructura en diferents escenes, amb un pròleg, intermedi i epíleg parlats a càrrec del poeta —alter ego de Victor Hugo— amb intervencions corals, de parella i també amb alguns solos, sobretot d'Esmeralda i Quasimodo, que fan que cadascun dels personatges vagi prenent forma i, sense paraules —comptant, esclar, amb el que ja se sap del famós geperut de Nôtre Dame—, es creï el clima de tensió que manté la trama.
Vestuari i atrezzo contribueixen també a fer que la coreografia es doti d'un bon clima teatral amb alguns moments més celebrats que altres, per als primers espectadors, com l'aparició de tres campanes gegantines daurades que dialoguen entre elles, ni que sigui a empentes, o el ballet de les calaveres blanc i negre, que contrasten amb els parracs medievals de Quasimodo, la brillantor acolorida d'Esmeralda, l'elegància d'uniforme del capità Febus o la tenebror de l'ardiaca Frollo.
Un bona proposta familiar, poc habitual en la cartellera, amb el doble mèrit de provenir del món de la dansa, que destaca pel rigor dels intèrprets i un acabat de l'espectacle que acaba interessant totes les edats. Afortunadament, si queden dubtes sobre el destí final dels protagonistes, sempre es pot recórrer a la biblioteca o l'hemeroteca on els àlbums il·lustrats i els DVD's tenen Quasimodo, el petit abandonat en néixer prop de Nôtre Dame de Paris, com un dels seus personatges de ficció incombustibles.
Walt Disney popularitza Quasimodo, el geperut de Nôtre Dame,
«Splenda». Creació de Mag Lari i Miquel Sedó. Intèrpret principal: Mag Lari. Ballarins i ajudants màgia: Griselda Astudillo, Roger Molist, Josep Ramon, Juan Carvallido, Pol Quintana i Jesús Sanz. Ajudant d'escena: Roman Ogg. Música: Marcel Botella i Pedro Hermosilla. Escenografia: Francesc Moreno. Coreografia: Maite Marcos. Figurinista: Josep Massagué. Il·luminació: Xavi Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Assessors de màgia: Sergi Ayet i Selvin. Ajudant direcció i textos: Dani Alés. Assistent direcció: Jaume Gómez. Tècnis so i llums: Gerard Feliu. Construcció escenografia: Impossible i Marc Martí. Construcció aparells de màgia: Efímer, El Teler, Tematic World Yunke, Alexis Màgic, Dr. Roxy i Publi-zeppelins. Confecció vestuari: Época. Màscara: InsideFx. Projeccions: Calidos. Direcció: Mag Lari i Àngel Llàcer. Coproducció: Mag Lari i Focus. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 desembre 2011. Preus: de 24 a 39 €. A partir 8 anys. Sona Michael Jackson i els efectes màgics, els trucs i la trapelleria del Mag Lari va passant com si res durant més d'una hora i mitja, però sense que un se n'adoni que es troba immers en un espectacle de màgia. 'Splenda', amb format de gran espectacle, és més teatre que màgia. Aquesta és la primera impressió que en pot treure l'espectador. Però només perquè la màgia marca de la casa està hàbilment camuflada en cadascuna de les accions, en cada gran aparell que omple l'escenari, en cada canvi d'escena, en cada intervenció parlada.
Al Mag Lari, li agrada comunicar-se amb els espectadors. Amb el risc que aquesta opció tapi la seva capacitat màgica. Li agrada, a més, parlar amb l'auditori de tu a tu. I per a ell, que un teatre com el Tívoli sigui de grans dimensions, no és inconvenient perquè aquesta calidesa personal s'aconsegueixi des de la primera fila fins a l'amfiteatre.
Segurament que aquest és l'espectacle situat en un teatre gran —no en una sala de festes ni en un plató televisiu— en què el Mag Lari fa més baixades a la platea i fa obrir més vegades els llums de sala, com si fóssim gairebé cent anys enrere, quan la burgesia del Passeig de Gràcia omplia el teatre per autocomplaure's amb l'observació col·lectiva mentre a l'escenari es feia simulacre d'òpera com a distracció.
'Splenda' és un espectacle ple de sorpreses. I un té el dubte, ara, de si les ha d'anar desvelant totes o mantenir el misteri. De fet, hi ha una part d'improvisació en les intervencions parlades que el Mag Lari utilitza amb les invitacions sisplau per força i que, al llarg de l'espectacle, fa a més d'un dels espectadors: un jove, una parella jove, un nen... —a la meva funció, l'atzar va voler que els "afortunats" fossin tots de l'àrea metropolitana: Sant Boi, Sant Just, L'Hospitalet de Llobregat..., i només això ja serveix perquè el mag entri en un territori tan sensible per a la humanitat com és que li toquin el voraviu, això sí, amb bon humor i amb ironies, sobre el seu lloc geogràfic d'origen.
'Splenda' té voluntat d'espectacle "crossover", que no vol dir light. Per començar, un espectacular zeppelín inflable —quatre metres de llarg per dos d'alçada— vola per damunt de la platea. De moment, només sembla una galanteria de benvinguda, però pocs minuts abans de començar l'espectacle alguns espectadors ja comprovaran que el zeppelín en qüestió porta males intencions. Deixem la incògnita en l'aire, mai més ben dit. L'aparició de grans aparells és una constant en tot l'espectacle, començant per una mena de gran barracot de fira; un gabial de barrots similars a la polèmica escultura sobre el món casteller inaugurada recentment darrere l'Ajuntament de Barcelona, però no tan gran; un majestuós i fantàstic cavall alat; taules d'operacions —com deia Joan Salvat-Papasseit: "serra que serraràs i els taulons fan a miques"—; un coet llunàtic; pirotècnia de festa major; una tarima d'escales per remarcar el glamur que impregna tot l'espectacle; les caixes negres de rigor del gènere de la màgia; un senzill globus amb fil, un auto de vintage, escampall de serpentines platejades...
Tota aquesta escenografia, juntament a uns efectes de so i de llum que formen part del protagonisme de l'espectacle i una banda sonora extreta en gran part d'algunes de les peces més conegudes de Michael Jackson —homenatge de Mag Lari a rei del pop, el seu ídol—, la rèplica de la màscara de l'home llop de 'Thriller', i un vestuari elegant que, tant per al Mag com per a la mitja dotzena de ballarins i ajudants canvia almenys una cinquantena de vegades passant de l'estil imperial del XIX als anys trenta-quaranta i a les vestidures cibernètiques, configura un espectacle que entra per la vista, com els bons plats, i que es guarda ben guardats a la màniga uns quants números encara sorprenents de màgia —tant de cambra com de gran escenari— d'aquells que, en una pista de circ, el mestre de cerimònies qualificaria de "més difícil encara".
El Mag Lari ha reunit per fer aquest espectacle un equip de tècnics i creadors per aconseguir un xou digne que beu de les fonts de la màgia per entrar en el món del teatre multidisplinar. Salta a la vista que ha jugat fort. Potser fins i tot que se l'ha jugada en nom de la seva passió que és la màgia. Potser per això també ha incorporat a 'Splenda' la mirada externa i vigilant amb la codirecció d'Àngel Llàcer —que acaba de sortir d'espectacles com 'Madame Melville', 'Els bojos del bisturí' o el celebrat 'Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia'— el qual, a més de posar ordre en el ritme i el moviment de l'espectacle, un pensa que haurà hagut de vigilar que el Mag Lari i els seus ajudants no facin de debò el que amenacen de fer tota la nit: tallar pel mig el cos d'un o d'una pobre innocent de la platea cada funció. Del xou de 'Splenda', malgrat les amenaces, tothom en surt sa i estalvi i, sobretot, per a tranquil·litat dels futurs espectadors, sencer i satisfet.
«Iaios», de Joan Carles Simó. Versió de Pau Pons. Intèrprets: Albert Giner i Joan Miquel Reig. Escenografia i vestuari: Joan Miquel Reig. Il·luminació: Jordi C. Sanchís. Espai sonor i composició musical: Panchi Vivó. Ajudant de direcció: Sergio Martínez. Direcció: Pau Pons i Joan Miquel Reig. Companyia Al Vent Teatre. Teatre Goya, Barcelona, 4 desembre 2011. Preu: 10 €. A partir 3 anys. Les golfes d'una casa sempre han estat l'últim refugi de la fantasia. De golfes, de fet, ja no en queden. El preu del metre quadrat ho impedeix. Ara hi ha el traster del pàrquing o el traster del terrat i para de comptar. Això fa que les golfes que encara existeixen s'hagin convertit en un espai romàntic i mític, com una mena de bosc màgic, que el cinema, el teatre, la literatura i sobretot molts contes per a infants s'han fet seu.
L'espectacle 'Iaios' —que ha inaugurat una nova programació de teatre familiar del Teatre Goya— utilitza les golfes per introduir els dos protagonistes, dos germans, en un exercici de la recerca de la memòria familiar. I ho fa a través d'un muntatge que, entre baguls i caixes, va descobrint objectes antics dels avis i que, amb el foment de la imaginació, configura una història que va des de la infantesa de l'àvia Palmira —ella encara rondant per casa i vigilant que els dos petits no en facin alguna— i l'avi Salvador, aquest mort abans que el germà petit nasqués.
En una escenografia pròpia de làmines d'àlbum il·lustrat, els dos germans entren a les golfes per buscar-hi una pilota. I hi entren tal com el ritual mana d'entrar-hi: d'amagatotis de l'àvia i amb una porta invisible que grinyola. Els petits efectes escènics com aquest, la il·luminació, el so, el color i l'animació dels objectes que representen tot allò que la història demana creen un clima que fa que els petits espectadors —i els grans també, esclar— s'hi sentin identificats perquè lliga amb les habilitats inicials: unes maletes atrotinades que serveixen de tren, una gorra de ferroviari de l'avi, un bastó, un paraigua, uns vestits que voleien...
D'aquesta manera, 'Iaios' —que neix en una companyia que té l'origen al País Valencià— fa un recorregut per les seqüències de la vida dels avis dels dos protagonistes que podria ser també la vida dels avis de tots els espectadors, dels pares de tots els espectadors i, en un futur, per als més petits, de la seva mateixa vida: l'enamorament de la parella des que l'àvia posa els peus a l'estació de petita, el ball de joventut, el trencament a causa de la guerra, la fugida a París de l'àvia, el retrobament de la parella, el primer petó, el casament, el part amb el naixement dels fills, l'arribada de la vellesa...
L'estructura del guió fa que les accions que es van exposant, sobretot les que podrien ser més dramàtiques com la guerra, es compensin amb la tornada al moment actual de les golfes dels dos germans, en un constant anar i venir des de la memòria al present, des de la il·lusió del que va ser al desig del que vull ser quan sigui gran. Amb un llenguatge molt acurat, sense concessions gratuïtes, ben interpretat i sense rebaixar el nivell escènic, la companyia configura un espectacle ple de sensibilitat, que fomenta la imaginació i que, de rerefons, estimula i dóna importància a l'imprescindible lligam intergeneracional entre avis i néts per no perdre els orígens ni oblidar la identitat.
«Càsting. Un musical molt animal». Autor i compositor: Keco Pujol. Intèrprets: Cris Vidal, Rut Camps, Isa Mateu, Belén Alonso, Enric López, Albert Estengre / Benjamí Conesa. Escenografia: Eloi Linuesa. Il·lustrador/animador: Robert Garcia. Audiovisual: Laura Guinovart. Vestuari: Bárbara Torrijos. Il·luminació: Roc Laín. So: Carles Aulí. Coreografies: Montse Argemí. Direcció escènica i musical: Keco Pujol i Lluís Juanet. Producció: Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 maig 2011. Reposició: 15 desembre 2011. Preu: 12 €. A partir 3 anys. ¿Què va ser primer: L'Arca de Noè o els Músics de Bremen? Si algú es vol fer la pregunta que se la faci, però és una mica com aquella altra pregunta de l'ou i la gallina, que fa segles que dura sense obtenir resposta. I d'ous i de gallines va precisament aquest nou musical de la factoria Únics Produccions que es basa en el guió i les composicions originals de Keco Pujol.
'Càsting' fusiona diverses referències, partint, com deia, de la més bíblica, a conseqüència del Diluvi i l'overbooking de l'Arca —un dels passatges que més s'assembla a un conte per a infants— i passant per les més modernes, com podria ser un dels programes de televisió per fer saltar a la fama veus inèdites i joves de la música amb un cert aire de democratització popular perquè siguin els espectadors els que acabin aplaudint amb més o menys intensitat i, per tant, escollint per encàrrec de Noè —personatge en off que, com totes les veus en off, sembla que vingui de les altures—, quines de les bèsties acabaran entrant a l'Arca.
Però el musical 'Càsting' es quedaria curt si només fos això. Entre el clàssic i el modern, hi ha també els personatges que representen la diferent tipologia social: el presumptuós (el lleó), el tímid i trapella (el mico), el que per tradició es pensa que no té cap mèrit de talent (el burro), i tres gallines germanes que, com passa sempre que en són més de dues en un galliner, és difícil que s'entenguin.
Aquí, però, les gallines —amb ou sorpresa inclòs de dimensions gairebé com el d'una mona de Pasqua gegant— es divideixen dos a una: les dues pàmfiles que tenen aires de vedets de cinema i que no creuen que el Diluvi arribi mai i, per tant, no cal omplir l'Arca de Noè i la que, amb la seva bona fe, un pols d'ingenuïtat i una mica de picardia, impulsa que totes les bèsties aspirants, sense que elles ho sàpiguen, s'ajudin les unes a les altres per guanyar el càsting i ocupar plaça a l'Arca.
També hi ha l'engany i la picaresca. Un engany i una picaresca plantejats a l'auditori pel trio femení de la cresta vermella que, malgrat la curta experiència de la vida que té, sap molt bé quina opció ha de triar. I és que entre la bondat i la malícia —si es tracta de triar i no n'ets executor—, per triar la bondat no fan pagar.
No hi ha doncs, perill que algun dels auditoris de les representacions de 'Càsting' erri el tret i no entengui de la banda de qui s'ha de posar. En qüestió de votacions —que ho diguin els polítics— hi ha una airada que es copsa espontàniament d'una banda a l'altra de món —és a dir, des de la fila zero a l'última de l'amfiteatre. I el resultat del microcosmos és també el de la multitud.
'Càsting' és, com el seu subtítol indica, "un musical molt animal". És, doncs, una faula en clau de música que barreja diversos estils, tots molt dinàmics i airosos, amb pinzellada de música ètnica en homenatge al mico i també amb una picada d'ullet al cabaret clàssic. Però, malgrat els anys que arrossega el rock, continua sent aquest gènere el que s'emporta la palma de l'entusiasme col·lectiu en les generacions més joves que precisament ben poc n'han sentit parlar.
Amb un muntatge audiovisual i una escenografia tan austera com eficaç, marcat per unes tires elàstiques que faciliten les entrades i sortides dels diversos personatges, i un disseny coherent amb els temps d'estretors econòmiques, l'espectacle té la seva força, sense deixar de banda les escenes de text, en les peces musicals i la coreografia, en una conjunció que explica molt bé quin és el missatge que vol emetre perquè 'Càsting' és un musical amb voluntat didàctica, però sense que es noti.
L'autor i compositor de 'Càsting', Keco Pujol, autor també de l'espectacle familiar 'Pirats: els joglars flotants' —un dels que ha quedat en el repertori d'Únics Produccions— ha passat per àmbits tan diversos com els d'haver dirigit l'Orquestra Mondragón de Javier Gurruchaga, o el d'haver treballat també com a director musical de la cantant Monica Green, a més d'haver participat al llarg de la seva trajectòria en enregistraments corals de pel·lícules com 'La núvia cadàver', de Tim Burton.
Amb 'Càsting: un musical molt animal', es pot repetir la història d'espectacles anteriors com 'Pirats, els joglars flotants'. Són espectacles que no només admeten reposicions sinó que és necessari que se'n facin per arribar, sense malaguanyar la feina feta, a les noves generacions d'espectadors que es renoven constantment per qüestió d'edat.
Amb 'Càsting', a més, la productora, que tanca amb aquest espectacle la temporada 2010-2011 de Viu el Teatre, al Poliorama, ha llançat una temptativa de micromecenatge per acabar de cobrir el pressupost de l'espectacle. Per aconseguir els últims 5.000 euros, a través del portal d'Internet Verkami, Únics Produccions ha presentat el seu projecte a canvi d'aportacions de 10 euros fins a 500 euros, amb opció per als mecenes a rebre espècies en funcions del musical i alguna peça del marxandatge. Una cinquantena de mecenes hi han aportat la seva confiança i, dels 5.000 euros se n'han cobert 4.710, a l'hora del tancament de la crida.
El portal Verkami va néixer a la xarxa des de Mataró, a càrrec dels promotors, la nissaga Sala, pare i dos fills: biòleg, historiador de l'art i físic. El seu altruisme a favor de la nova creació artística ha fet que alguns dels projectes que es proposen en aquest portal trobin, partint de la filosofia de la microeconomia, no pas de la dels grans accionistes, un suport anònim en un termini de quaranta dies que ha de ser cobert al 100%, l'únic punt polèmic o arriscat de la iniciativa: si el mecenatge no arriba a la quantitat proposada pel creador, els mecenes ni reben la recompensa ni se'ls carrega l'aportació feta. A 'Càsting', li han faltat només 290 euros per arribar a aconseguir-ho. I és que, invents de mecenatge com el d'aquesta mena són com un càsting televisiu: qui és aplaudit amb més força per la concurrència és qui fa dringar l'Arca.
«La veritable història de Pinotxo». Il Circo Italiano. Germans Rossi. Creació musical: Jorge Sarraute. Artistes: Marco Rossi, pallasso Pinotxo; Pau Sarraute, pallasso La Guineu; Jordi Saban, pallasso Grill; Albert Vilar, pallasso Stròmboli; Stella Valentinova, pallassa Gata; Viviana Rossi, acròbata sobre cingles Gata; Dyana Jackson, equilibrista Fada; Bruno Correia, cantant i Gepetto; David Nuñez, trapezista; Pedro Castro, trapezista; Emiliano Ron, trapezista portor; Omar Shossman, ensinistrador; Claudia Rossi, acròbata aèria; Maximo Rossi, malabarista; Kevin Rossi, funàmbul; Marlene Alves, antipodista; Christian Rossi, Laura Rossi, Sidney Vassallo, Demi Vassallo, Kelly Carvalho i Shannon Vassallo, malabaristes; Richard Rossi, icari i trapezista; Aris Maccaggi, equilibris i teles; Carlos Carvalho, trapezista i equilibris; Ivana Rossi, acròbata i contorsionista; Alejandro Rossi, icari i equilibri en bicicleta. Escenografia: Enrico Tomba i Marco Rossi. Vestuari: Ana García, Rosa Soler i Teresa Martí. Il·luminació: Albert Vilar Roquet. So: Màrius Gradmaru. Direcció tècnica: Globo i Moreno Rossi. Coordinació general: Sonia Miranda. Direcció general: Sami Devis Rossi. Plaça Toros Monumental, Barcelona, 3 desembre 2011. Preu: des de 9 € a 35 €. A partir 3 anys. Aquest és el segon espectacle des de la nova línia d'Il Circo Italiano, engegada l'any passat com a circ català amb l'espectacle 'Somnis' i presentat també, com aquest, a la Plaça de Toros Monumental de Barcelona. El nou espectacle, 'La veritable història de Pinotxo', que té com a fil conductor la història del ninot de fusta, creat per Carlo Collodi el 1881, es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona, coincidint amb les Festes de Sant Narcís, a finals d'octubre, i amb una bona assistència que va superar els 8.000 espectadors.
Hi havien treballat en la direcció, el pallasso Joan Montanyès "Monti" —que també va dirigir l'anterior espectacle 'Somnis'— i Sonia Miranda, conjuntament amb el pallasso Marco Rossi, que interpreta el paper de Pinotxo. Però, en la seva instal·lació a Barcelona, només un mes després de l'estrena a Girona, la direcció de Joan Montanyès "Monti" ha desaparegut del programa i la codirectora Sonia Miranda n'és ara la coordinadora general. L'altra diferència entre l'estrena a Girona i la temporada a Barcelona és l'absència de la música en directe de la Banda del Xerrac.
Cal tenir aquests aspectes en compte perquè la poètica i la màgica de l'espectacle se'n ressent en l'aspecte artístic pel que fa a la representació fantàstica de Pinotxo. En canvi, l'espectacle manté un bon nivell en totes les actuacions de pista. Però fa la impressió que l'anunciada història de Pinotxo va per un costat i les actuacions de pista, per un altre.
L'estructura del guió consisteix a introduir cadascun dels números de circ amb petites escenes relacionades amb Pinotxo: el bosc encantat, la màgia del llamp, el teatret de titelles, l'obrador de Gepetto on Pinotxo pren vida —intèrpret que canta les peces del guió—, la guineu, el grill, el gat, els carabinieri, la tempesta de mar, el naufragi del pare Gepetto, la presència de Neptú... Però la dispersió d'aquestes escenes no permet que se'n segueixi la mínima trama que Pinotxo exigeix i que per molt que serveixi de recurs d'acompanyament per introduir les actuacions, hauria de mantenir un lligam més trenat. Aquest és un aspecte que caldria revisar a fons per evitar aquest trencament que es respira entre la proposta escènica de teatre-circ i el circ pròpiament de pista.
Els números aeris, la contorsionista, les acrobàcies en monocicles i bicicleta —que compten amb algunes de les incorporacions més joves de la nissaga com la Rossi més petita de 5 anys— els trapezis, els salts dobles mà a mà, el cable baix, els malabars, i les entrades dels pallassos respiren l'aire pur del circ de sempre. Els Germans Rossi són la sisena generació des que Claudio Rossi va fundar el circ el 1961. Un cinquantenari que el conjunt dels artistes que intervenen en aquest espectacle no desmereixen gens.
«El crim de Lord Arthur Savile», d'Oscar Wilde. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Músics: Francesc Mora, Vassil Lambrinov, Elisabet Garrigosa, Joan Palet, Oriol Mula i Forné, Gener Salicrú / Oriol Codina, Pedro Blanco i Marc Clos. Escenografia i attrezzo: Enric Planas i Egos Teatre. Vestuari: Egos Teatre. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Coreografia: Lali Camps i Joan Maria Segura Bernadas. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Barrets de Sybil Merton i Mrs. Percy: Nina Pawlowsky. Assessorament de màgia: Enric Magoo. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Egos Teatre. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 desembre 2011. A partir 12 anys. El cas de la companyia Egos Teatre, nascuda el 2005, és una demostració evident de la bona feina de les últimes fornades sorgides de l'escola teatral catalana, en aquest cas de l'Institut del Teatre, i de la tossuderia dels seus integrants a fer-se un espai en diferents àmbits del sector. Egos Teatre es va donar a conèixer amb el musical 'Ruddigore i la nissaga maleïda', que encara cueja. I no és pas per casualitat que ho fes en una sala petita, el Versus Teatre, on també havia nascut uns quants anys abans una altra companyia amb trajectòria gairebé similar a la seva: El Musical Més Petit. A les Glòries, del Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) hi ha quatre passes, una Gran Via pel mig i un parell de semàfors, però no sempre fàcils d'esquivar per tothom.
'El crim de Lord Arthur Savile' és una mena de graduació superior amb nota alta d'Egos Teatre. La companyia s'ha pelat els genolls pels escenaris d'aquí i de fora amb el seu primer 'Ruddigore...', després van elevar el nivell de qualitat del teatre familiar amb l'espectacle 'En Joan sense por', amb el Centre de Titelles de Lleida, i també van ser capaços de transformar la novel·la 'La casa sota la sorra' en un musical d'aires cinematogràfics per a tots els públics.
Amb el muntatge musical 'El crim de Lord Arthur Savile', la influència cinematogràfica també es deixa notar en algunes escenes. No és en va que el relat d'Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), que s'havia publicat el 1891, va ser portat al cinema el 1958 pel director Robert Stevens en un blanc i negre tenebrós. Egos Teatre, però, l'ha acolorit, li ha donat vida, n'ha accentuat l'humor fi, ha fet que el crim en qüestió sembli light, de còmic, ha ridiculitzat la societat victoriana tal com voldria Oscar Wilde i ha esquitxat de referències de la ficció de l'autor alguns dels diàlegs com les coneguda Lady Windermere del ventall o la franquesa de Frank i la cigarrera, entre les més populars.
L'espectacle, dues hores i mitja més l'entreacte, té la partitura musical com a atractiu principal —els Egos hi han incorporat músics en directe per primera vegada—, cosa que li confereix un bon resultat perquè la interpretació, com és habitual en la companyia, manté un excel·lent nivell que difícilment pot fer sentir enutjat l'espectador. En aquest cas, però, encara hi ha més elements que juguen a favor perquè el vestuari i l'escenografia ajuden a donar-li una pàtina de gran musical, malgrat que els intèrprets només siguin mitja dotzena, i els músics, vuit.
La història de Lord Arthur Savile va sorgir, segons explica Joan Sellent en una introducció de l'obra, de l'invent oral durant una caminada al camp d'Oscar Wilde amb un amic seu, W. Graham Robertson. Allà, mentre reposaven, Oscar Wilde va relatar al seu amic una peripècia entre un tal George Ellison i un llegidor de mans. Els dos personatges de ficció serien, després d'uns anys, Lord Arthur Savile i el quiromàntic Gran Septimus, aquell que en una funció de barraca predestina a Lord Arthur, a punt de casar-se amb la jove Sybil Merton, que més tard o més aviat, ho diuen les ratlles del seu palmell, acabarà matant algú de la família. Lord Arthur, veient que després del casament, serà Sybil la seva única família, s'obsessiona per complir abans amb el fat i assassinar algú i no posar així en perill la vida de la seva estimada.
La trama, com en una bona opereta, és tan simple com intrigant. És la manera com es representa i en els espais on s'ambienta quan va prenent forma i es fa atractiva. El muntatge d'Egos Teatre, en aquest sentit, s'eleva de to a la segona part. L'acció, el ritme, els embolics i l'humor negre aconsegueixen aleshores allò que a la primera part, per mor del plantejament, queda més diluït.
L'arrencada de l'espectacle potser s'entreté més del compte en la presentació que fa del seu número de lector de mans, per exemple, el Gran Septimus —un personatge que en el musical guanya més protagonisme que en l'original del relat—, i això provoca que, d'entrada, els espectadors —convençuts que assisteixen a un espectacle on no faltarà la gresca— esperin impacients que passi ben aviat alguna cosa de debò. Són només uns vint minuts inicials de risc que, afortunadament, la progressiva relació que s'estableix entre els diversos personatges farà que les expectatives creades es vagin reconduint cap a l'esclat final.
Les escenes més agraïdes són les de l'intent d'assassinat frustrat, planejat per Lord Arthur —picaresca de teatre dins el teatre amb un passi dels músics per emmudir la conversa facciosa entre Arthur Savile i Percy—, i les escenes de to blanc i negre a l'apartament de Mrs. Percy, l'amiga de Sybil Merton —escenari del presumpte crim—: porta, tauleta, cortinatge, planta interior, banyera... en una mena d'assaig del que hauria de passar i potser no passarà i sorpresa final amb el capgirament inesperat del desenllaç. I és que com diu el quiromàntic Gran Septimus: "L'únic que s'aconsegueix dient la veritat és que t'enxampin".
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Anna Gras, Sílvia López, Ivan Padilla i Magda Puig. Ballarins: Meri Bonet, Paula Garrote, Mar Juárez, Miguel Rosa, Estibaliz Royo, Alba López i Miguel Muñoz. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Reposició: Barcelona, Teatre Victòria, 4 desembre 2011. A partir 4 anys. Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
Madrastra, germanes, fada madrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
«Grease». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Versió i adaptació doble al castellà i el català de Roger Peña, Roser Batalla i Guillermo Ramos. Intèrprets: Edurne, Jordi Coll, Manuela Nieto, Ivan Santos, Teresa Belza, Esther Peñas, Desirée Moreno, Diana Roig, David Moreno, Dídac Flores, Bernat Mestre, Carles Torregrossa, Patrizia Barbieri, Adriada de Robles, Júlia Ortínez, Sergio Franco, Sheila López, Víctor Gómez i Noli Ramos. Javier Martín (dance captain i swing). Cos de ball: Alejandra Foradada, Clara Casals, Cristina Miralles, Diana Girbau, Eva Company, Núria Singla, Tamara Suárez, Alfred Vicens, Edu Llorens, Guillermo Flores, Jordi Garcia, José Luis Gálvez i Oriol Anglada. Músics de la banda: Manu Guix / J.J.Caro, Jordi Roquer / Albert Faz, Jordi Franco / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Santi Carcasona, Jaume Peña / Roc Albero, Oriol Cusó / Miquel Royo. Disseny d'escenografia: Domenico Prati. Disseny d'il·luminació: Lyonel Spycher. Diseny de so: Roc Mateu. Disseny de vestuari: Coco Comín i Carles Solé. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Direcció audiovisual: Lucrecia Arias. Adjunt a direcció: Dani Coma. Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix. Producció d'Illuminati Production Group, Pinkerton Productions, Stromberg Entertainment i It’s Showtime Prod. Cúpula Las Arenas, Barcelona, 17 novembre 2011. Poques vegades l'estrena d'un espectacle té, com a afegit, la novetat de l'espai escènic on es presenta. La renovació i reposició del musical 'Grease', que la temporada 2006-2007, va congregar al Teatre Victòria prop de 500.000 espectadors només a Barcelona, és un cas singular. Si la nova Cúpula de Las Arenas ja s'ha convertit en indret de peregrinatge de visitants i curiosos, a banda del reclam del centre comercial que té a sota i, també, del Museu del Rock, únic al món, ara el fet d'assistir a una representació musical com la de 'Grease' crea encara més expectatives.
Els espectadors, dins del bolet gegantí —val la pena mirar cap al sostre perquè sembla que no s'acabi mai— estan, arribats a la cinquena planta —ascensor o escales mecàniques— a 27 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A l'hora de l'entreacte de 'Grease' o abans d'entrar a la sala, donar un tomb pels 360 graus de balconada, i si pot ser de nit, és un aperitiu que acompanya l'aventura. Es pot redescobrir al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina, el MNAC il·luminat a l'alçada dels ulls i, davant seu, també il·luminades, les quatre columnes de Puig i Cadafalch recuperades recentment. La il·luminació de la Plaça d'Espanya completa aquest angle de visió. Una altra cosa seria l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, una miranda excepcional per a qui l'encerti.
Lloc de convencions, restauració i celebracions de tota mena, l'interior de la nova Cúpula de Las Arenas —uns 25 metres de radi— es pot convertir en un nou espai en el qual s'hi encabeixen, en aquesta ocasió, més de 1.500 espectadors —sempre que la visualització de l'escenari no se'n ressenti— en una mena de Grand Chapiteau, com el del Cirque de Soleil, però limitat a la disposició frontal, és a dir, a la italiana, més semblant a l'estructura del Barcelona Teatre Musical, on s'hi han instal·lat fins ara grans musicals, com el més recent, 'Los miserables'.
Però el més important per a un espectacle és la visibilitat i l'audició. Dues proves passades amb bona nota. La Cúpula de Las Arenas desprèn escalfor i fa la impressió que expandeix i esmorteeix a la vegada el so. Com que la Cúpula és multifuncional, les grades es desmuntaran quan acabin les representacions de 'Grease'. Només així es pot perdonar que els seients siguin dels durs i, per als addictes al tuf de les "crispetes" —tractant-se de 'Grease' és lògic que sigui així—, tenen a la seva disposició el dipòsit del pot en cada cadira propi dels multicines.
'Grease' és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell Highg Schooll) ho facilita. He vist elevadors a l'entrada, en previsió de famílies acompanyades dels seus plançons que no fan encara metre vint.
Per als que van veure 'Grease' fa cinc anys llargs, al Teatre Victòria —aleshores hi treballaven de protagonistes Elena Gadel, en el paper de Sandy, i María Adamuz, en el de Rizzo, aquesta camuflada ara al Teatre Poliorama en el musical 'Forever Young', dirigit pel Tricicle, i la primera, interpretant en solitari la banda sonora de la pel·lícula 'Enxaneta'— trobaran en aquesta reposició revisada canvis essencials.
L'anterior versió va ser dirigida artísticament per Ricard Reguant. Ara ha estat Coco Comín la que ha afegit a la direcció coreogràfica que ja tenia abans la direcció escènica. I s'hi ha mantingut en la direcció musical, Manu Guix. Un dels principals atractius de la nova versió, és el repartiment, que ha passat el relleu a altres actors, actrius, cantants i ballarines o ballarines, com Edurne, que hi fa de Sandy, i Manuela Nieto, que hi fa de Rizzo. A més de Jordi Coll, en el paper de Danny Zuko, i Ivan Santos en el de Kenickie.
La novetat d'aquesta reposició és que s'ha elaborat per primera vegada un guió també en català, que alternarà algunes funcions de les previstes fins a gener —cal estar atents a la cartellera, en tot cas— i que incorpora en el paper de Sandy la cantant i actriu Diana Roig —que surt d'un altre musical d'èxit, 'Geronimo Stilton, viatge al Regne de la Fantasia'—, al costat dels que ja treballen en la versió castellana com el mateix Jordi Coll —popularitzat en el paper de l'estudiant Pep, a la sèrie 'Infidels' de TV3—, Ivan Santos o Manuela Nieto, entre altres, fins a un col·lectiu de més de trenta intèrprets.
La companyia manté el bon nivell interpretatiu que la direcció coreogràfica de Coco Comín i musical de Manu Guix garanteixen. Fa la impressió que, tot i ser el mateix espectacle i mantenir-se ambientat en la dècada pont entre els cinquanta i seixanta del segle passat, s'hagi modernitzat estèticament, malgrat que el to de vintage no li treu ningú.
Una estructura mòbil de grades metàl·liques permet una mobilitat en cadascuna de les escenes que redueix l'espectacle a dues hores justes més l'entreacte, a banda dels bisos finals i de la participació interactiva amb els espectadors que s'hi volen afegir. El cotxe que passa de blanc a vermell llampant, o els canvis de vestuari, algun en ple escenari i en un fosc fugaç, també donen un ritme que s'adiu més al que esperen els espectadors del segle XXI, avesats a la velocitat en espectacles com aquest. I hi ha escenes molt ben aconseguides del cos de ball que exploten a fons el claqué i el joc de veus a cappella, a part del moviment del cos.
Pel que fa a la resta, em reafirmo en el que comentava fa cinc anys amb motiu de l'estrena al Teatre Victòria i que, ara, en una segona mirada a l'espectacle, me'n convenç encara més. Deia aleshores, entre altres consideracions:
«Els directors no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de 'Grease' transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps temps que els passats.
»¿Ens podem imaginar un 'Grease' amb relectura actual? ¿On han anat a parar avui en dia els xicots afamats de mosses? ¿On són les noies universitàries pintamirallets i pendents només del seu futur sentimental? ¿Què en queda de la rebel·lió juvenil urbana tret d'una suadora amb caputxa, quatre petards al morrió, la ressaca d'un botellot clandestí i mitja dotzena de grafits a les parets d'un barri vell o —en versió moderna dels incívics—, escarritxades mironianes de Titanlux de colors als vidres de l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani?
»De segur que, ni que sigui per uns segons, la possibilitat de transportar 'Grease' als nostres dies per part dels adaptadors, lletristes i directors del musical els ha passat pel cap. Però ho han deixat córrer de seguida. 'Grease' és 'Grease'. I l'únic remei és fer un 'Grease' en colors, passi per bona la simbologia fonètica.
»Per això aquesta gran producció musical va al segur i aposta per arribar a tots els públics, mai més ben dit, tots, tots. Adults madurs, adults no tan madurs, joves grans i joves barbamecs. Per això, segurament, els personatges de 'Grease' es mouen sota un cert aire de caricatura irònica, en alguns moments de vinyeta de còmic o de film animat, des del personatge punxadiscos amb veu seductora de ràdio del temps de la picor fins als principals protagonistes dels quals només s'escapa de la carrincloneria, per la seva actitud descarada, el de la jove Rizzo. Aquesta opció irònica de la posada en escena acaba sent l'única manera possible de fer una mirada a segons quin passat. Som al 2011 [2006], i ens mantenim fidels als setanta revolucionaris per parlar d'una història dels cinquanta del segle passat.
»Com que l'argument —tu m'agrades a mi, jo t'agrado a tu, però tu no em vols a mi, sinó que la vols a ella, etcètera, etcètera...— és tan tou com un tortell de nata, a 'Grease', li queda la composició musical, el ball, el moviment, el cant. Tant hi fa el que els passi a aquesta colla de joves granelluts, que l'únic signe d'avantguarda que mostren en les relacions personals sembla que és el coneixement del preservatiu i les seves conseqüències traïdores.
»I la direcció musical, coreogràfica i escènica, s'ha abocat a potenciar el treball dels intèrprets i a aconseguir un espectacle pletòric, lluminós, amb un ritme que no perdona ni un minut i d'aquells ritmes capaços de fomentar vocacions i vocacions de nous ballarins, cantants i intèrprets entre les masses adolescents que els van a veure.
»Mala cosa, una vegada més, voler fer comparacions amb adaptacions cinematogràfiques arxiconegudes. Voler fer de John Travolta o d'Olivia Newton-John —la pel·lícula és del 1978 i el musical original del 1971— a aquestes altures. Per tant el millor és que cadascú sigui qui és i faci el que pot fer. Aleshores l'espectacle obté un resultat més sincer, menys postís i fins i tot amb personalitat pròpia que els espectadors agraeixen.»
«Aladdí». Basat en el conte de 'Les mil i una nits'. Adaptació de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Músiques d'Eloi Ortells. Intèrprets: Joan Olivé, Maria Berenguer, Gerard Flores, Meritxell Coma, Alícia Olivé i Damià Capella. Disseny vestuari: Pyrobaby. Disseny escenografia: Aitor Rodero. Disseny il·luminació: Marc Puntos. Direcció: Marc Miramunt. Coproducció del Jove Teatre Regina i Companyia El Petit Fantàstic. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 20 novembre 2011. Preu: 8,50 €. A partir 5 anys. Aladí és un personatge de ficció oriental conegut per totes les generacions per la seva llàntia meravellosa. Però, en aquest espectacle, qui es guanya la simpatia dels petits espectadors és el geni que surt de l'estri rovellat després que el seu amo el refregui sense ni adonar-se'n.
Muntatge musical, però que no obvia una trama de text, cosa que fa que els espectadors més petits dimiteixin aviat de seguir-lo atentament i que els que superen els cinc anys, en canvi, s'hi sentin més involucrats, sobretot quan la història reforça el seu caràcter romàntic, i l'idi·li entre la princesa del sultà i Aladí es converteix en una història d'amor que deixa molt clara dues maneres d'entendre la vida: que la princesa vol triar amb qui es casa i no es vol deixar vendre a canvi d'un grapat de tresors —una manera de reflexionar sobre els matrimonis concertats de certes cultures— i que hi ha objectius que només s'obtenen amb esforç i amb honestedat, sense tripijocs falsos.
L'Aladí d'aquest muntatge de la companyia El Petit Fantàstic és una mica —o un tros— galtes. Fins i tot la seva mare li retreu en diferents ocasions que és un panxacontent i que vol que les coses li arribin regalades. També la princesa del sultà deixa anar, en un moment donat, que Aladí és un dropo i serà molt fàcil pispar-li la llàntia quan la hi demana el dolent de la pel·lícula, el bruixot que havia utilitzat Aladí per fer-se amb la llàntia, amagada en una cova farcida de tresors. En certa manera, l'Aladí creat per la companyia beu de les fonts de la comoditat de la societat del benestar, cosa que el fa més real i contemporani.
Però si bé al principi sembla que la intenció és donar a entendre que, amb un cop de sort, la vida és més regalada, la trama es va capgirant per acabar centrant-se en la moralitat de donar més importància als sentiments i a la manera de ser interior que no pas a la falsedat i la ganduleria.
Deia abans que el geni és qui s'emporta la millor part. És així perquè la companyia hauria pogut optat per representar-lo d'una manera excessivament sobrenatural, però el que fa és baixar-lo arran de terra i fer-lo més mortal, amb febleses i dubtes, amb desitjos i ganes de viure en llibertat i l'acoloreix amb unes subtils pinzellades de màgia que gairebé ni es noten, però que hi són: els mocadors de colors, el bastó que es tensa i es doblega, les llumenetes que salten d'una mà a una altra...
La música de l'espectacle combina diferents estils, des del rock al soul. El muntatge no estalvia actuacions corals amb passos de ball que, amb el vestuari oriental, no es poden lluir gaire, i es desenvolupa en una ambientació càlida, emmarcada tan sols per una estructura escenogràfica que tant serveix per crear el lloc on viu Aladí, fins al palau del sultà o la cova dels tresors. Hi ha un personatge en off, la veu d'un anell màgic que és qui fa que Aladí pugui sortir de la cova i hi enviï també el maligne.
El repte d'adaptacions teatrals com aquesta és no deixar-se influir per les versions cinematogràfiques o televisives que han marcat la llegenda en els últims anys, des de l'antiga versió de Popeye del 1939, a les posteriors pel·lícules del 1945 i el 1970, fins a la producció més recent de Walt Disney Pictures del 1992, que ha desembocat en videojocs i altres aplicacions. L'Aladí de carn i os, en teatre, només es pot mantenir fidel als seus orígens, com passa en aquest cas.
«T'estimo», de Katxiporreta. Adaptació catalana de David Lillo i Aran Zulaika. Música: Xabi Zabala. Intèrprets: Belén Alonso, Arnau Gol, Elisenda Rué, Noli Ramos i Virgínia Melgar. Coreografies: Izaskun Forcada i Leticia Castro. Escenografia: Julian Tokero i Katxiporreta. Vestuari: Rosaura Bravo. Direcció escènica: Virginia Melgar. Companyia Pitx, Potx i Mari Cuetes. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 novembre 2011. Preu: 12 €. A partir de 2 anys. Hi ha pocs espectacles familiars que s'adaptin a espectadors absolutament primerencs, i això vol dir de 2 a 4 o 5 anys, i que ho facin amb un contingut que els arribi d'una manera comprensible, atractiva, reflexiva, educativa i sense caure en la banalitat disneylandiana. Aquest n'és un. I el més singular de la proposta, que forma part del programa Viu el Teatre d'Únics Produccions, és que la versió catalana és una adaptació de l'espectacle d'èxit al País Basc, 'Maite Zatut', de la companyia basca Pirritx, Porrotx eta Mari Motots, que aquí es presenta com a Pitx, Potx i Mari Cuetes.
L'espectacle té cinc intèrprets, dos dels quals, els protagonistes Pitx i Potx, són els dos pallassos que fan de mestres de cerimònies d'una trama de conte que passa per petites històries que succeeixen al voltant d'una caravana ambulant del gitano Anacleto, un afilador de ganivets dels que no en queden, amb qui els dos pallassos planegen fer una festa —que durarà una hora ben bona amb bisos generosos— sense que l'avi Anacleto sàpiga que els matussers Pitx i Potx n'hi faran més d'una.
L'excusa de tot el que hi passa és entrar en una mena d'àlbum de contes a mig camí dels coneixements o centres d'interès i el divertiment escènic. La música és una part essencialíssima de tot l'espectacle, amb cançons de lletres també adequades a l'edat dels receptors, una música que per la seva capacitat engrescadora i enganxadissa no és estrany que al País Basc es convertís ja en un disc bestseller.
Temps enrere, quan anar al Pirineu era una epopeia excursionista i la reintroducció de l'ós encara no era ni tan sols imaginable, corria la brama que n'hi havia un d'amagat per la Vall Ferrera que algun privilegiat havia vist i que havia motivat escrits i especulacions de tota mena. En part, l'espectacle 'T'estimo' recorda aquesta vella llegenda del segle passat —ara que la presència dels óssos ja és un fet— parlant de l'últim ós del Pirineu i enllaçant la presència del plantígrad amb la tradició nòmada de les caravanes gitanes dels anys cinquanta i seixanta del segle passat que baixaven de l'Europa de l'Est amb óssos com a atractiu de circ de carrer. En aquest cas, el gitano Anacleto i la seva néta, Mari Cuetes, una gitana amb dots de lectura del futur a les ratlles del palmell de la mà, acaben concedint que l'ós més petit vulgui viure a la muntanya amb la seva mare óssa i no amb la família gitana.
Hi ha, doncs, un rerefons naturista, ecològic i de mirada positiva amb voluntat educativa, però sense que es noti la intenció didàctica: un rusc d'abelles, la mel que serveix d'aliment a la mare óssa, oficis gairebé perduts com el d'afilador de ganivets amb bicicleta i la mola, una torrada de castanyes, algun efecte de màgia, un arbre de la vida que protagonitza una de les intervencions musicals i molta participació entre els intèrprets i els espectadors.
'T'estimo', en la seva versió catalana, té un llenguatge que ha estat vigilat al mil·límetre, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, un llenguatge i un contingut català que ningú no diria que ve del País Basc, cosa que cal atribuir a una bona adaptació. Com a exemple, l'intent de cantar la cançó popular de la castanyera i la sorpresa que bona part del teatre es posa a corejar —com si fos una mena de 'Boig per tu'—, cosa que constata un fet innegable: la relació important que s'estableix entre una escola catalana i la seva repercussió al carrer (en aquest cas al teatre). ¿Els petits espectadors se sabrien la cançó de la castanyera si la tradició no formés part d'una de les activitats escolars de l'escola catalana a hores d'ara en perill per romanços polítics?
L'espectacle 'T'erstimo' deixa un bon pòsit de cançons, coreografies, música, color, imatges i un intent d'aprendre a ser feliç aprofitant les petites coses que atorga la vida. Una idea cada vegada més necessària atesa la caiguda del boom del benestar. Al final, apoteosi entre la platea i l'escenari, a ritme de rumba, com si fos el final dels Jocs Olímpics. Els papers entre intèrprets i espectadors es fusionen per fomentar a la sortida un boca-orella ben merescut. L'èxit en català del bestseller basc 'T'estimo' està més que garantit.
«L'illa del tresor». Guió i adaptació d'Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d'armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Preu: 9,50 €. A partir de 4 anys. L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?
La versió de la companyia Magatzem d'Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.
Però tot i així, i tenint en compte a qui s'adreça l'espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l'ènfasi es posa en l'aventura que s'hi relata, basada en els fets principals de l'original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.
És a dir, que sigui 'L'illa del tresor' o no, o que l'autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l'espatlla el lloro de rigor.
En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l'aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l'aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d'acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l'arribada amb un llum de ganxo en la foscor d'un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.
Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l'espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d'alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s'allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d'acord amb l'època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.
Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d'aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l'autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular 'L'illa del tresor', inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.
«La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Intèrprets: Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Preu: 8,50 € (fins a 3 anys) i 9,50 € (a partir de 3 anys). Recomanat a partir de 4 anys. La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat aquesta tardor al Guasch Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys.
Els personatges que aquesta versió posa sobre l'escenari són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.
El muntatge s'acompanya d'una sèrie de titelles gegants manipulats pels mateixos intèrprets: un estol d'ocells i una colla de bèsties d'un bosc on el príncep Tamino ha lluitat contra un drac terrible fins a caure exhaust per la batalla. Hi apareixen també les dames de la princesa, en un titella de tres peces; els soldats de Sarastros, també en un titella de tres peces; i la Reina de la Nit, gràcies a la qual, Papageno i Tamino troben les seves respectives parelles després d'haver-se aprofitat del ram de cascavells màgic en mans de Papageno, que fa ballar tots els enemics, i de la flauta màgica, en mans de Tamino, instrument que dóna nom a l'òpera.
Tenint en compte l'exigència musical que podria representar la interpretació de segons quines àries de l'òpera, el muntatge alterna les interpretacions en directe amb d'altres d'enregistrades. Tot plegat davant d'un decorat de quatre portes mòbils que només mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina.
Més de tendència teatral que operística, la posada en escena té principalment la intenció divulgativa de la trama de 'La flauta màgica' de Mozart que no pas la seva estricta representació musical íntegra que, si fos així, superaria en gairebé el doble els seixanta minuts de rigor en què es basen habitualment els espectacles familiars.
En aquest sentit, pel que fa a la representació del vestuari, el perfil dels personatges i els titelles que acompanyen les accions dels intèrprets, el muntatge compleix la seva funció, a més de reservar l'oportunitat d'algunes interpretacions musicals per als intèrprets, d'entre les quals se'n surt notablement bé l'actriu Karen Gutiérrez, en el doble paper de Pamina i Papagena.
El teatre de marionetes de Salzburg té en el seu repertori
«Raoul». Creació de James Thiérrée. Intèrpret: James Thiérrée. Escenografia: James Thiérrée. Vestuari i bestiari: Victoria Thiérrée. Il·luminació: Jérôme Sabre. So: Thomas Delot. Intervencions escèniques: Mehdi Duman. Volutes elèctriques: Matthieu Chédid. Sastreria i attrezzo: Danièle Gagliardo. Assistents direcció: Laetitia Hélin i Sidonie Pigeon. Direcció: James Thiérrée. Producció de La Compagnie du Hanneton/Junebug. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 novembre 2011. Preu: De 14 a 33 €. A partir 5 anys. Però, vejam, ¿en són un de sol o en són dos, aquest Thiérrée? Aquesta és una de les incògnites que assalta momentàniament els espectadors d'aquest espectacle muldicisplinar que barreja teatre, dansa, circ, mímica, acrobàcia, humor, poesia, màgia i efectes especials, entre altres especialitats a vegades difícils d'etiquetar. I la confusió del doble personatge, promoguda i volguda pel creador de l'espectacle, forma part del fil argumental al qual algú amb més dots intel·lectuals sabrà trobar la simbologia, les metàfores i les referències que calgui, però que, en el fons, crec que el que pretén aquest jove artista sense fronteres és crear un espai fantàstic i poètic i transmetre aquesta fantasia i aquesta poètica als espectadors des d'una certa inegenuïtat intel·ligent per als que encara tinguin el do de ser també una mica ingenus i, si convé, una mica intel·ligents.
James Thiérrée (nascut, segons ell mateix desvela, com a James Spencer Henry Edmond Marcel Thiérrée, el 2 de maig del 1974, a Lausana, Suïssa) ha maldat —des que té ús de raó i va aparèixer, encara criatura, amb només 4 anys, a la pista familar del Cirque Bonjour— per no arrossegar l'herència del mític nom del seu avi, Charles Chaplin, el gran Charlot.
Fill de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, el jove James Thiérrée ja va passar per la mateixa Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya en la inauguració de la temporada 2007-2008 amb el seu espectacle 'La Veillée des Abysses'. Músic, actor, acròbata i amb sang de comunicador visual va fascinar aleshores el públic català i l'ha fascinat també ara amb aquest nou espectacle, 'Raoul', que ja té dos anys de vida des que es va estrenar a Bèlgica i ha donat la volta pels teatres més sensibles a l'art, tant d'Europa com els EUA, i que és una de les perles fugaces que ofereix la temporada del TNC.
Però, portem-li la contrària: James Thiérrée s'acosta, com més passa el temps, a algunes de les imatges, gestos, mirades i actituds que van fer popular Charlot per a generacions d'espectadors del cinema mut en blanc i negre del segle passat. ¿Ho fa expressament? ¿Finalment ha assumit que els orígens no es poden evitar? ¿Fa un homenatge implícit al creador de la nissaga Chaplin? Tant se val. El fet és que, ni que no porti vestit negre, bastó, bigotet i barret fort, alguns dels passatges de la seva mímica són inconfusibles amb les del seu avantpassat cèlebre. I aquesta picada d'ullet és el que fa que molts espectadors hi simpatitzin encara més, engolits per la nostàlgia del mite.
Cal advertir que l'espectacle 'Raoul' té molt de farcit. Vull dir que James Thiérrée s'empara d'elements escenogràfics, lumínics, musicals i tècnics d'alt voltatge. Des de la senzillesa del plantejament, s'envola cap a un macroespectacle que pràcticament es poleix ell sol, malgrat que té el seu doble i alguns secundaris més per a les aparicions del bestiari fantàstic, sobretot. Necessita un escenari gran, en condicions, sense limitacions.
L'espectacle comença amb l'entrada d'un dels dos personatges centrals per la platea. Una mena d'aviador d'època perdut que podria recordar Saint-Exupéry i que recula cap al seu propi passat, cap al territori dels seus fantasmes, de les seves pors, cap a la sorpresa del que va ser i no recordar que va ser. L'ombra de l'ombra. La solitud del cuc minúscul terrenal en la lluita contra els elements que l'assetgen.
A partir d'aquí, l'esquelet d'un habitatge fet de barres de ferro serveix per començar a enderrocar el passat. Una música romàntica de gramola, un cap de cavall, utensilis de llauna, un bidó, una butaca vella... tot davant d'un paratge emmarcat per unes grans teles blanques on un hi pot veure tant els núvols de dalt com la sorra de baix.
L'humor és el fil que guia totes les accions del personatge que juga a fondre's amb el seu doble fins a ocupar-li el lloc. Accions de circ que fan la delícia de tota mena d'espectadors sense límit d'edat, imitacions dels passos d'un cavall, accions acrobàtiques, de trapezi, juguesca amb els espectadors de primeres files, sorpresa del personatge per l'auditori que el mira des de la platea, teatre dins el teatre amb una escena en la qual intervenen els tècnics de la casa per penjar un llum amb una vulgar escala, presència de bestiari fantàstic: una mena d'escamarlà gegant que ell pretén fer entrar en una peixera petita, un elefant hindú, personatges fantàstics, una escena intentant llegir un llibre a distància amb binocles —antítesi dels 'e-readers' digitals!—, la foto de la cantant d'òpera que només s'escolta quan es mira la imatge, el retrat del quadre amb aires dalinians, la cadira de braços amb ulls de fera al cul per espantar les altres bèsties i l'escombrada total de tot el que ha aparegut a l'escenari.
No hi queda res. Només, davant d'un grans fons negre que substitueix el clar de núvols o el clar de sorra, la levitació de l'aviador perdut, malgrat que, sobtadament, els tècnics de la casa tornin a aparèixer amb la trampa de la grua elevadora —el cuquet del cinema que persegueix Thiérrée— i en una mena de reivindicació de la mentida com a base de la mentida del teatre.
Una hora i tres quarts d'espectacle visual, sense paraules, amb una banda sonora musical i d'efectes especials, que esclata en aplaudiments a peu dret de l'auditori, una reacció unànime per tots els teatres del món on James Thiérrée ha actuat fins ara amb el seu 'Raoul'. Al TNC, només 4 funcions. Imprescindibles i per a tots els públics.
«Polzet». Basat en el conte de Charles Perrault. Guió i direcció: Lluís Graells. Música original: Jesús Rodríguez Picó. Direcció musical: Marc Moncusí. Escenografia, titelles i vestuari: Eudald Ferré. Il·luminació: Xavier Sala. Creació audiovisual: Juan Desafinado Produccions. Maquillatge: Xavi Pagès. Actors i titellaires: Eudald Ferré, Jordi Jubany i Dolors Sans. Músics: Iwona Burzyñska, Luis Ignacio Gascón, Joan Pons i Amaia Ruano. Producció: Companyia Pa Sucat, Centre d'Arts Escèniques Reus - CAER i Fundació Festes Decennals de Valls. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 octubre 2011. Preu: De 8 a 12 €. A partir 8 anys. L'espectacle 'Polzet', de la companyia Pa Sucat, sobrepassa el seu caràcter estrictament "familiar". I cal remarcar-ho perquè l'antipàtica etiqueta "infantil" sovint pot confondre la bona intenció dels previsibles espectadors adults que es pensen bonament que les criatures de bolquers són capaces d'entendre segons quines trames argumentals.
Ara que el teatre familiar ja és vist com una inversió de futur, cal començar a tenir clar que per entendre alguna cosa del que passa a l'escenari —tant si s'és adult com no— cal tenir un mínim —ni que sigui mínim— de maduresa i experiència personal que permeti transgredir la realitat i passar a la ficció i a l'inrevès.
No n'hi ha prou, doncs, en un espectacle com 'Polzet', a veure-hi uns originals i suggerents, per no dir surrealistes, titelles, els tres actors-titellaires, els músics, les ombres xineses projectades amb una antiga llanterna màgica i algunes trompicades estil guignol del garrot made in Tòfol si no se sap una mica per què succeeixen.
Per això, veig aquest esplèndid muntatge com un treball teatral rigorós apte per a tots els públics fidels del TNC perquè aglutina un seguit de registres escènics que el fan enriquidor al màxim, il·lustrat, a més, per la composició musical original del compositor Jesús Rodríguez Picó, interpretat en directe per quatre músics, posant ambient de terror, de camí, de misteri o de tristor, i que està en la línia narrativa d'altres composicions tan emblemàtiques per a diverses generacions com per exemple el 'Viatge a la lluna', de Xavier Montsalvatge, amb lletra de Josep Maria Espinàs, i, anant encara més lluny, com 'Pere i el llop', de Serguei Prokóvief.
La direcció escènica de Lluís Graells, i també el treball conjunt amb tot l'equip, ha potenciat, sobretot a l'inici de l'espectacle, una de les seves especialitats, el mim, el silenci, la insinuació del gest, per passar a una altre registre, el de la tradició oral, amb aquell típic temps era temps per situar els espectadors en un altre espai.
Del conte narrat es passa al conte visualitzat i la fusió de personatges de carn i os —els actuals rondallaires fusionats amb els pares llenyataires del conte de Charles Perrault i després amb els ogres del bosc— fa que es creï una atmosfera d'antiga contalla de barraca que només usa les tècniques audiovisuals més noves per reforçar aquest mateix ambient: el bosc, la casa dels llenyataires, la cuina de l'ogre... Un tul transparent fa també que aquesta diversitat d'espais s'alternin en un més enllà, i les diferents escenes —com si de cop i volta fóssim al vell cinema mut— s'introdueixen amb titulars de capítols que situen cada acció.
No caldria dir-ho, però diguem-ho, que les escenes més espectaculars i escenogràficament agraïdes tenen lloc quan el petit Polzet, que ja s'ha convertit en un dels titellaires des de l'inici del conte, arrossega els altres sis germans, sis titelles, ara aplegats, ara separats, que juntament amb l'aparició de les set ogresses, filles del famèlic ogre —creació titellaire artesanal digna de museu!— proporcionen un clima de multitud que té el seu eix màxim en l'escena del llit comunitari dels catorze petits —set polzets i set ogresses—, l'espai que acull també l'escena més cruel del conte tradicional i que la companyia Pa Sucat i el director resolen —que ningú no s'espanti més del compte— sense sang ni fetge, amb un subtil acarnissament de l'ogre pare sobre les set filles ogresses i amb gestos d'esglai de la mare ogressa i el pare ogre prou significatius. Corones monàrquiques i bossa de monedes d'or. I és que en temps de Charles Perrault, no només es vivia de la Grossa de Nadal.
Vegeu també el reportatge 'La llanterna màgica de Polzet' (Andreu Sotorra. Revista Time Out Cultura, 23 octubre 2011 / Time Out Barcelona, 19 octubre 2011).
«Ulisses. Una Odissea musical» Versió lliure de l''Odissea', d'Homer. Espectacle de Francesc Hernández. Música de Pere Cowley. Lletres de Llorenç González. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Robert González, Laura Pau i Lluna Pindado. Piano: Pere Cowley. Bateria: Arnau Oliveres. Arranjaments musicals: Marcel·lí Bayer. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Màscares: Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Maquillatge: Sandra Ordóñez. Il·luminació: Aida Escosa i Adrià Aubert. Direcció: Adrià Aubert i Cristina Cordero. Companyia Els Pirates Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 octubre 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys. Abans de parlar de la posada en escena, que és el que correspon, cal dir que la "temeritat" de reduir a uns seixanta minuts les intenses i extenses aventures que Homer narra dins de 'L'Odissea' se supera aquí amb un resultat no tan sols entretingut, que és un dels objectius, sinó també amb un discurs entenedor per a totes les edats, divulgador per a tots els coneixements i convertint un espectacle musical en una porta introductòria a una de les obres clàssiques de la mitologia grega.
Vull dir amb això que les accions escollides se succeeixen sense trencaments i amb una coherència que, progressivament, va fent entrar els petits espectadors en l'aventura que envolta els principals personatges. I el triangle queda establert aquí entre Ulisses, Àjax i Penèlope.
El guió, doncs, ha estat elaborat a partir d'una idea que és la columna vertebral de 'L'Odissea': Ulisses ha fet cau i net a Troia i, tal com avui els exèrcits moderns abandonen a la bona de Déu un Iraq ensorrat o un Afganistan sense el problema de fons resolt, el jove guerrer Ulisses es proposa tornar a Ítaca després de deu anys de lluites on confia que l'espera la seva estimada Penèlope.
L'espectacle musical de la companyia Els Pirates Teatre perfila molt bé cadascun d'aquests tres personatges. I al seu voltant, aquells que protagonitzen algunes de les aventures més espectaculars: la confrontació amb Posidó, el déu dels mars, que persegueix Ulisses per fer-li la guitza tant com pot; la topada amb Polifem, el monstre tal·lòs d'un únic ull al mig del front; les sirenes de mar lletges com un pecat que tempten Ulisses amb els seus cants; Circe, la bruixa d'aires angelicals que pot convertir tothom en la bèstia que vol; o Calipso, la princesa que viu eternament i que és capaç de concertar un matrimoni de conveniència amb el primer que es presenta, a canvi de la vida eterna. A l'altra banda, Penèlope intenta teixir dia i nit la llarga espera, mentre aguanta les disfresses que adopta el pesat d'Antinous que intenta casar-se amb Penèlope abans que Ulisses torni a treure el cap per Ítaca.
El parament escenogràfic per explicar aquesta història consisteix bàsicament en la teixidora de Penèlope, per crear l'ambient d'Ítaca, i un enginyós vaixell, d'aspecte medieval, per traslladar Ulisses i Àjax de retorn. Les màscares i el vestuari completen l'ambientació que potencia l'aspecte fantasiós i màgic de 'L'Odissea'. Un to d'humor —que capitalitza sobretot el déu Posidó— fa que l'espectacle suavitzi la duresa original de l'obra.
La companyia té dues virtuts: una bona dicció a l'hora de les escenes dialogades (a vegades tan escassa de trobar a l'escenari) i una bona interpretació a l'hora de les escenes musicals, cosa que detecta la preparació de tots els intèrprets en el camp del teatre musical a banda d'una evident complicitat generacional creada sobretot al voltant dels últims cursos de l'Institut del Teatre.
La posada en escena reposa sobretot, com he dit, en els personatges. La il·luminació juga discretament amb matisos de colors segons cada espai. I si alguna cosa es pot dir, és que, amb la facilitat que avui en dia permet la introducció digital —tot i que s'entén que la companyia hagi optat per no adulterar amb artificis el paper teatral—, no hi faria cap nosa una discreta ambientació, mitjançant imatges, dels diferents paisatges on es troben els personatges: el mar, l'illa, la cambra de Penèlope... I és que els temps moderns no perdonen i els nous espectadors del segle XXI neixen ja amb la imatge en 3D des que són només ombres xineses a les reproduccions de les ecografies de cal ginecòleg.
«Gúlliver al país de Lil·liput». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel·la homònima de Jonathan Swift. Música de Poire Vallvé i Joan-Andreu Vallvé. Intèrprets-titellaires: Àngel Pérez / Xavier Iglesias, Ingrid Teixidó / Marta Rosell i Clara Olmo. Titelles i escenografia de Joan-Andreu Vallvé. Fusteria: Antoni Teixidó. Vestuari titellaires: Acadèmia Cucurull. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Programa Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 2 octubre 2011. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Jonathan Swift (Dublín, 1667-1745) va fer que el seu cèlebre personatge, Lemuel Gúlliver, fos primer un cirurgià i després un capità de vaixell. Dels quatre viatges de Gúlliver, el primer, el viatge a cals lil·liputs, és el més popularitzat. De fet, tal com està el pati del gremi de la sanitat, no seria gens estrany que més d'un cirurgià acabés fent també com Gúlliver, pengés la bata i els bisturís, i se n'anés a fer un tomb a conèixer altres mons.
Aquest muntatge del Centre de Titelles de Lleida s'ha convertit en el més internacional de la companyia que commemora el seu 25è aniversari. L'adaptació, però, pensada per a espectadors primerencs, defuig bona part de les peripècies i aventures de mal pair que Jonathan Swift va fer passar a Gúlliver, que van des del naufragi a l'illa a la protecció que rep dels lil·liputs a canvi de prometre'ls bondat, i la confiança posterior que el navegant es guanya de la cort del rei —feta a imatge i semblança de la de l'època de Jordi I d'Anglaterra—, fins a ser acusat de traïdor pel poble de Lil·liput perquè no vol atacar els veïns i es veu obligat a fugir, cametes ajudeu-me, abans que no executin la condemna de tornar-lo cec i que li facin una operació doble d'oftalmologia sense entrar a la llista d'espera.
¿Com es pot explicar una trama així als més petits sense provocar-los insomni quan surtin del teatre? Doncs, optant per agafar de Gúlliver les característiques bàsiques per presentar-lo com un heroi que, a tot estirar, ajuda els lil·liputencs a fer les paus amb els seus veïns i creant una relació de joguina entre ell i els petits pobletans, de gegant i lil·liputencs, que fomenta, a més, la solidaritat, l'ajuda al nàufrag, el donar menjar a qui no en té i, un cop enllestida l'aventura, fent tornar sa i estalvi Gúlliver a casa.
L'atractiu de l'espectacle es crea a partir dels titelles dels personatges principals, el de Gúlliver —ara petit, ara gran—, el rosari de petits titelles lil·liputencs, el titella d'un vell mariner del port i una estructura de fusteria que ambienta els diversos espais: el moll, el mar, la goleta, el poble de Lil·liput... a més d'estris com una canya de pescar, un llibre, un fogonet de carbó, un peix... Tres titellaires i també actors, no només posen veu als personatges i les accions, sinó que fan de narradors a cara descoberta, interpreten les cançons, originals per a l'espectacle i un dels tres les acompanya amb el violí.
En un muntatge com aquest, es barreja el paper dels actors-titellaires amb el dels mateixos titelles. La fusió dels uns i els altres crea un clima de placidesa escènica que és seguit amb expectació pels més petits i amb interès pels que ja coneixen les trampes del joc teatral, i que acaba fent de Gúlliver un amic entranyable per a tots a qui sempre dol dir adéu després de cinquanta minuts de compartir la seva aventura.
El que també té de mèrit l'espectacle és que obre una porta a conèixer posteriorment el personatge de Gúlliver a través de la literatura. Tot el contrari, esclar, del que aconseguia la imatge barroera, made in Hollywood, que l'adaptació cinematogràfica de Rob Letterman en va fer l'any passat convertida en una comèdia d'acció i humor insultant, protagonitzada per l'actor i músic, Jack Black, fent de gegant de pacotilla en una mena de ciutat miniatura, mal que fos en 3D.
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Magda Puig, Bernat Mestre, Anna Gras i Sílvia López. Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Preu: 8,50 €. A partir 4 anys. Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, que ha obert la temporada familiar del Sant Andreu Teatre, àlias saT!, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
Madrastra, germanes, fada madrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
«Cop de rock». Guió de Joan Lluís Bozzo. Temes de la banda sonora de Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau. Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Jofre Borràs, Albert Martínez, Paula Vives, Ona Pla, Llorenç Santamaria, Mònica Vives i Miquel Malirach. Ballarins: Eva Felicidad Espejo, Íngrid Domènech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibáñez. Músics: Toni Ten, Xasqui Ten, Jordi Campoy, Toni Mateos, Pablo Santiz, Marc Quintillà, Guillem Galofré, Vicen Martínez, Nuno Monteiro, Jordi Vericat i Jorge Carrasco. Escenografia i projeccions: Alfons Flores. Il·luminació: Albert Faura. So: Josep M. Riera. Vestuari: Miryam Ibáñez. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 octubre 2011. A partir 12 anys. Dagoll Dagom ha tornat fidel a la cita de produir un nou musical i ho fa recuperant la commemoració del vintè aniversari del boom de l'anomenat rock català que, a entrants de la dècada dels noranta, es va consolidar del tot i va marcar una fita històrica. Amb una banda sonora que recull més de cinquanta peces de grups i músics com Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau, l'autor del guió i director, Joan Lluís Bozzo, ha creat una història dramàtica, molt del gènere musical, ambientada a Cadaqués, sense que es digui (pista: Ava Gardner), on un grup de joves de l'època funden una banda de rock que bategen amb el nom que s'ha presentat el musical: Cop de rock.
És d'aquesta manera que Joan Lluís Bozzo recorda que el moviment del rock català no va aparèixer precisament a Barcelona sinó que va anar germinant en diferents comarques catalanes: Els Pets neixen a Constantí, al Camp de Tarragona; Sau ho fa a la plana de Vic; Sopa de Cabra ho fa a Girona; Lax'n'Busto creix al Vendrell, al Baix Penedès; els Gossos ho fan a Manresa, al Bages...
I per acabar-ho d'arrodonir Bozzo aparella dos grups de joves: els de la banda de rock a l'Empordà i un grup de noies de les Terres de l'Ebre que han escollit el nord per celebrar el comiat de soltera d'una d'elles. D'aquesta coneixença neix una relació entre els dos grups, que evoluciona en amors i desamors i que adapta el guió a les lletres més conegudes del rock català.
Amb aquesta fusió de personatges de diferents comarques, l'espectacle assumeix també una de les característiques del moviment del rock català: la diversitat dialectal, que en la trama té representació oriental, occidental i balear, aquest últim per la presència de Llorenç Santamaria, per cert, en el personatge anomenar Luard, nom de ficció del protagonista d'una celebrada balada marinera del poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra.
Dagoll Dagom també fa història, com gairebé sempre en els seus espectacles, amb un musical de musicals. Perquè el rock català forma part de la història musical d'aquest país i de més d'una generació, com ho ha demostrat el retorn puntual de Sopa de Cabra, amb plens absoluts, al Palau Sant Sant Jordi i en els seus posteriors concerts de gira.
La trama de Cop de rock! es desenvolupa en dues parts, situades, la primera, a la dècada dels anys noranta (pista: Jocs Olímpics BCN), i la segona, a tocar del 2004 (pista: Fòrum de les Cultures). Són dues parts, d'aproximadament una hora i quart cadascuna, que ben bé es podrien considerar com dos espectacles. Quan Dagoll Dagom té els espectadors atrapats en l'eufòria dels noranta i el miratge que encara tot és possible, la segona part els fa entrar en una història més dramàtica que fa un gir de 360 graus en el que s'havia plantejat fins aleshores.
I aquí és on el muntatge eleva la seva raó de ser com a obra teatral amb personalitat pròpia i obra musical a la vegada, no només com un remake de peces antològiques del rock català, com podria semblar per influència del títol. Joan Lluís Bozzo, autor del guió, ha demostrat no només que el rock català va ser un moviment important i històric, sinó que, vist ara, a gairebé vint anys de la seva baixada d'intensitat, és claríssim que una bona tria de les lletres de cadascun dels grups s'acoblen a la perfecció a una trama que esgarrapa l'ànima dels espectadors de totes les edats i que genera emoció teatral perquè entra de ple en el realisme, en el melodrama, si voleu, en una atmosfera romàntica, però gens carrinclona, que enforteix la personalitat de cadascun dels personatges que dotze anys abans s'havien conegut com a joves amb expectatives, plens d'energia i que, passat aquest temps, s'han d'enfrontar a frustracions, amistats perdudes, renúncies i trencaments impossibles de predir a la primera part.
La posada en escena s'ajuda amb eficàcia d'una sèrie de projeccions audiovisuals que situen els diversos espais físics on es desenvolupen les accions: la plaça dels bars, la platja, l'horitzó i les ones en moviment, la nit de lluna plena, els penya-segats... I una estructura circular mòbil activa els canvis dels espais interiors: el magatzem d'assaig, les piles de caixes de cerveses, la cantina del bar, la plaça del poble... amb una dinàmica a ritme de roc, mai més ben dit, que no deixa opció a cap buit.
La companyia compta amb intèrprets encara joves, la majoria dels quals eren "criatures" quan el rock català va començar a donar el cop, però que aporten una important experiència en anteriors espectacles musicals —'Què!', 'Hoy no me puedo levantar', 'Mamma mia!', 'Grease', '40, el musical', 'Fama', a més d'altres espectacles teatrals i sèries televisives— i compta també amb un intèrpret d'excepció que Joan Lluís Bozzo ha recuperat del fons de la veterania: Llorenç Santamaria, un dels "avis" rockers catalans de la dècada dels anys seixanta i a qui Bozzo dóna un parell o tres d'oportunitats en solitari per mostrar el seu bon nivell musical creant així, indirectament, un lligam entre dues generacions separades pel temps.
El nucli protagonista del muntatge, encapçalat per Roger Berruezo i Mariona Castillo (Roc i Lluna) ofereix una bona interpretació escènica i musical, molt atractiva, que, a manera que la trama avança, va guanyant complicitat a la platea. El cos de ball té també uns números corals elegants i harmoniosos que fugen de l'informalisme habitual que es podria atribuir als grups de rock d'un temps i d'un país. Tots plegats han creat, potser sense pensar-s'ho que ho farien, un mite per als més joves que no van viure el moviment i que hauria pogut quedar en l'oblit del record dels qui només el van protagonitzar.
'Cop de rock!' és un musical que predestina —hauria de ser així— una llarga vida a la cartellera perquè abasta un públic potencial molt divers: un, el públic teatral i seguidor de sempre de Dagoll Dagom; un altre, el públic que ha crescut amb els musicals dels últims anys; i finalment, el públic que en algun moment de la seva adolescència ha estat fan d'alguna de les bandes que, lluny de pensar-s'ho fa vint-i-tants anys, s'han convertit ara en coautores d'un espectacle de teatre musical. Un teatre ple amb aquesta barreja de públics, la nit de la meva funció, va acomiadar, dempeus i amb llargs aplaudiments, tota la companyia d'intèrprets amb els músics inclosos que, des del fossat i en directe, es mereixen una bona part del mèrit compartit.
«La caseta de xocolata». Basat en el conte tradicional alemany 'Hansel i Gretel' recollit pels Germans Grimm. Intèrprets: Albert Doz, Maydo Gargallo, Jaume Gómez i Alba Yáñez. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Monne i Mati. Coreografia: Ruth Guasch. Il·luminació: Tito Calvo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 1 octubre 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 € (a partir 3 anys) i 8,50 € (fins a 3 anys). Els elements essencials del conte 'Hansel i Gretel' —noms posats pels germans Grimm—, que de fet també es coneix pel títol d'aquest espectacle, 'La caseta de xocolata', han estat incorporats en aquesta versió del Guasch Teatre que posa els dos petits germans protagonistes en el punt de mira dels petits espectadors, tot i que és la façana de la casa de la bruixa —una mena de casa de crocant de xocolata amb tota mena de llepolia que faria l'enveja de can Escribà— la coprotagonista.
Situada en una estructura quadrilàter que facilita els diversos escenaris, és la decoració que sobresurt escenogràficament i, a partir de l'escena de la troballa de la casa del bosc, és també la que anticipa que vindrà tot seguit l'aparició de la bruixa, una bruixa, aquí, curta de vista fins a extrems de miopia i que es converteix en la partenaire del monstre del bosc, una mena de Darth Vader de la saga 'Star Wars', segrestador del parell de germans que, en comptes d'anar a buscar llenya —com acostuma a explicar la tradició— han anat a fer un picnic amb els pares i, mentre volen explorar els voltants, tot i deixar un rastre de còdols blancs pel camí —que marquen per la platea—, han acabat a les mans del parell d'éssers malignes.
Un cop dins la casa, la gàbia on la bruixa empresona el germà, les feines de neteja que la bruixa fa fer a la germana, el forn i el flascó de pòlvors màgics que fan adormir resolen la situació que de sempre ha plantejat el conte.
En aquest cas, no hi ha madrastra, es passa gana igualment, situació que encara s'entén per les cricumstàncies del moment, però s'ha evitat que sigui Gretel la que tiri la bruixa al forn i, entre ella i el seu germà, sí que la tanquen sota pany i clau màgics a la mateixa gàbia que havia ocupat Hansel.
El que tasta les brases del forn és el capa negra Dath Vader, que si bé es pensava que es faria ric amb les bosses de monedes que havia demanat a la bruixa pel segrest de les dues criatures i el xantatge que li fa després per robar-li la resta del tresor, acaba al foc més pelat que una rata.
Qui es fa amb les bosses de diners, finalment, són Hansel i Gretel, que tornen a trobar els pares al bosc on els havien perdut i emboigeixen com si els hagués tocat la loto. Una versió, doncs, que difumina la madrastra i el mal tracte del conte popular amb els germans, elimina que Gretel empenyi la bruixa al foc i no envia el parell de germans a buscar llenya al bosc, entre altres coses perquè Gas Natural ha fet la competència a les llars de foc i els nous espectadors només coneixen les brases de plàstic vermell encès comprades en un basar xinès.
L'espectacle manté la interactivitat amb la platea des del primer moment i, com que s'adreça als més petits, introdueix en el guió algunes cançons populars del repertori propi de l'edat, que em fa l'efecte que algunes de les noves fornades de pares i mares ja comencen a desconèixer i només continuen sabent-se a cor els seus plançons, segurament que fruit —o per culpa, com dirien aquells— de la immersió que, ves per on, no entra amb sang sinó amb música de sempre.
«Los Miserables». Basat en la novel·la «Les Misérables», de Victor Hugo. Música i llibret d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg. Lletrista: Herbert Kretzmer. Traducció d'Albert Mas. Orquestració: John Cameron, Chris Jahnke i Stephen Brooker. Coreografía: Michael Ashcrotf. Escenografía: Matt Kinley. Vestuari: Andreanne Neofitou i Christine Rowland. Il·luminació: Paule Constable. Direcció versió original: Trevor Nunn i John Caird. Intèrprets: Gerónimo Rauch, Ignasi Vidal, Virginia Carmona, Guido Balzaretti, Talia del Val, Lydia Fairen, Enrique del Portal, Eva Diago, Daniel Diges, David Ordinas, Diego Rodríguez, Paco Arrojo, David Velardo, Benjamí Conesa, Carlos Solano, Victor Díaz, Álvaro Puertas, Xavi Duch, Víctor Arbelo, Júlia Jové, Patricia Paisal, Edgar Martínez, Raquel Arcos, Adriana Vaquero, Xènia García, Elena Medina, Malia Conde, Silvia Luchetti, Gonzalo Alcaín, Santiago Cano, María José Lucas Martínez, Lourdes Fabrés i Ángel Saavedra. Nens paper Gavroche: Bruno Petra / Eric Yanguas / Guillen Martí. Nenes personatge Cosette: Aina Quiñones / Clara Casado / Emma Roca. Nenes personatge Eponine: Lua Amat / Emma Cera / Natàlia Roca. Direcció musical: Alfonso Casado. Direcció escènica: Laurence Connor, James Powell i Víctor Conde. Barcelona Teatre Musical (BTM), Barcelona, 30 setembre 2011. A partir 12 anys. Poques vegades un espectacle musical rep els elogis unànimes que ha rebut aquesta nova posada en escena de Los Miserables , tant per la seva concepció escènica com per la interpretativa en els papers principals. Esclar que l'aura de l'èxit de les versions internacionals i les seves revisions permanents amb milions d'espectadors hi ajuden. Però els avenços tecnològics incorporats al teatre també permeten que el muntatge, unes dues hores i mitja llargues, combinin les imatges i l'escenografia tradicional en un espectacle que compta amb tot el potencial, sota la producció de Cameron Mackintosh, per convertir-se en un dels bestsellers de la temporada.
Prenent com a base la trama novel·lada de Victor Hugo (1802-1885), el llibretista Herbert Kretzmer va elaborar un guió amb peces que alternen les interpretacions de solos, de duets i de corals. Els dibuixos de Victor Hugo formen també part de l'escenografia, a més de gravats antics de la ciutat de París que es barregen amb l'escenografia o superposats amb els intèrprets en una sensació de 3D encara primari (abans que s'inventés el 3D tal com el coneixem, esclar), cosa que permet simular, per exemple, un suïcidi, el de Javert, en un efecte visual d'una gran eficàcia.
El muntatge té un joc escènic mil·limitrat que no permet que ningú es distregui ni un moment de l'acció i que no es perdi ni una engruna de temps. No hi ha buits. I l'orquestra no atura tampoc la seva presència donant joc a una partitura que va en augment progressiu i no afluixa en cap escena la seva capacitat de suggestió musical.
És evident que un espectacle com aquest, a hores d'ara, ja no es pot permetre uns recursos a mitges i per això l'efectisme escènic esmentat domina totes les escenes, o almenys les que requereixen un impacte més important en els espectadors, com les escenes de les barricades o les de les revoltes que reforcen el caràcter ideològic de Los miserables.
L'actor i cantant Gerónimo Rauch en el paper protagonista de Jean Valjean, aquest delinqüent i lluitador revolucionari a la vegada, contrasta i fa gruix de primera fila interpretativa amb el seu perseguidor, Javert, o amb Marius i amb Cosette. Los miserables , com tota bona història romàntica, exalça les posicions i reforça les actituds passionals. I aquesta sensació arriba als espectadors amb netedat i vistositat, gràcies també a un domini de la il·luminació que matisa cadascuna de les situacions del musical i cadascun dels moviments de la quarantena d'intèrprets que s'adapta a l'escenari del Barcelona Teatre Musical (BTM), infraestructura que demana a crits un nou remodelatge que pugui acollir macroproduccions com aquesta sense estretors, per mor d'un disseny arquitectònic escènic que ha quedat petit tant per a l'escenografia, pel que fa a l'escenari, com per a l'adequada visibilitat, pel que fa a la platea i els amfiteatre, de segons quin sector d'espectadors que no es mereixen, pels elevats preus de l'espectacle, una visió esbiaixada de segons quins punts que exigiria gairebé l'opció permanent de binocles inclosos en les entrades.
Sinopsi de la novel·la 'Les Misérables»:
Els miserables (títol original en francès: Les Misérables ) és una de les novel.les més conegudes del segle XIX. Publicada l'any 1862, aquesta obra romàntica va ser escrita pel novel·lista Victor Hugo. La novel·la transcorre a França, en ambients rurals i també a París. Narra les vides i les relacions de diversos personatges durant un període de vint anys, a principis del segle XIX, en els quals transcorren les Guerres Napoleòniques. Principalment se centra en els esforços del protagonista, l'expresidiari Jean Valjean, per redimir-se, però també analitza l'impacte de les accions de Valjean a través de reflexions sobre la societat. L'obra raona sobre la naturalesa del bé, el mal, la llei a través d'una història que abasta i exposa la història de França, l'arquitectura de París, la política, l'ètica, la justícia, la religió, la societat i les classes i la naturalesa de l'amor romàntic i familiar. Victor Hugo es va inspirar en Eugène François Vidocq, un delinqüent que va acabar sent policia i creador de la Sûreté Nationale francesa, per a la creació dels dos personatges principals de la novel·la. La trama permet acostar-se a la història de la França contemporània de Victor Hugo, incloent directament o indirectament diverses etapes d'aquesta història, com la Revolució Francesa de 1789 (i les seves conseqüències: el Terror, el Directori, el cop de Brumari), l'imperi Napoleònic, la Restauració amb Luis XVIII i Carlos X i la Revolució de Juliol que va transferir el poder a Lluís Felip d'Orleans. Cal destacar igualment la seva anàlisi d'instruments, esdeveniments i estereotips dels esdeveniments històrics esmentats, així com d'antics dirigents de la Convenció, els emigrats i fins i tot de la guillotina. L'escriptor Víctor Hugo va mantenir al llarg de tota la seva vida, també en Els miserables , una ferma oposició a la pena de mort i l'obra és considerada com una defensa dels oprimits de tots els temps i qualsevol lloc.
