CLIP DE TEATRE

[En família]

[Articles publicats a la revista TIME OUT BARCELONA>

[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]

Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona
93.7 FM Àrea Catalunya central
91.3 FM Àrea Vic
96.8 FM Àrea Garraf
103.4 FM Àrea Girona
91.5 FM Àrea de Lleida
105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell
100.6 FM Àrea Camp de Tarragona
90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre
107.5 FM Àrea Andorra
104.4 FM La Cerdanya

«El zoo d'en Pitus». Guió d'Ainoa Martínez, basat en la novel.la de Sebastià Sorribas. Intèrprets: Lindes Farré, Ramon Garrido, Enric Carrasco i Damià Capella. Il.luminació i so: Ignasi Bosch. Vestuari, escenografia i atrezzo: D'Art. Creació musical: Jeroni Pagan. Direcció: Daniela de Vechhi. Tutatis Productora. A partir 5 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 maig 2008.


Els qui havien llegit o vist la pel.lícula de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, van poder veure l'adaptació teatral que en va fer Josep M. Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya. Els que havien llegit o vist la pel.lícula d''El zoo d'en Pitus', de Sebastià Sorribas, ara poden fer el mateix amb aquest espectacle que intenta ser fidel a la trama de la novel.la, però que també recorre a la teatralitat per aproximar-s'hi.
Un llibreter és a punt de tancar sisplau per força la seva llibreria de tota la vida. Un grup de criatures del barri ho vol evitar perquè a la llibreria hi tenia l'oportunitat de llegir còmics de franc. És per primera vegada, però, que s'endinsen de ple en la lectura d'un llibre. I és així com apareix en escena el llibre 'El zoo d'en Pitus', la novel.la de Sebastià Sorribas que ha estat de les més llegides pels infants durant els últims quaranta anys. La complicitat, doncs, amb bona part dels espectadors està servida.
A partir d'aquí, els protagonistes de l'adaptació teatral entren en el món de la ficció, al barri d'en Pitus, i es troben amb la decisió solidària d'haver d'esprémer l'enginy per ajudar en Pitus, que necessita una intervenció mèdica urgent que li poden fer en un país nòrdic d'Europa. La idea de muntar un zoològic porta de corcoll la colla. I també ha portat de corcoll els intèrprets de l'espectacle que han de fer ús de la imaginació per cobrir la representació animal que els fa falta per obrir el zoo, autèntic leit motiv de l'obra.
Les solucions haurien pogut ser moltes. Probablement una hauria pogut ser la d'utilitzar els titelles, amb una il.luminació efectista. Però la companyia ha optat pels animals retallables en cartró que apareixeran en un moment donat a les pares de la platea del teatre i que entre tots, intèrprets i petits voluntaris espectadors, ajudaran a caçar per entrar al zoo.
Un zoo de cartró que, en la imaginació dels petits espectadors, fa la seva funció, i que té com a referent les il.lustracions que durant tants anys han acompanyat la lectura de la novel.la de Sorribas qui, per cert, abans de morir, va donar el seu vistiplau a l'adaptació teatral. La fidelitat no es trenca en cap moment, fins i tot en el polèmic ús, encara, del paper del mossèn i la parròquia del barri, que l'editorial de la novel.la, La Galera, ja va intentar d'actualitzar als nous temps —sobretot perquè la tipologia de barri ha canviat molt—, però que l'autor no va permetre per mantenir el testimoni de la realitat cívica dels anys seixanta.
Avui, a l'escenari, sentir parlar del mossèn i la parròquia sona una mica allunyat, en època de centres cívics, ludoteques i grups d'esplai laics, però té l'avantatge que transporta també els espectadors a un món gairebé del passat on es resolien conflictes solidaris amb recursos que, curiosament, tornen a ser absolutament del present. ¿Deu ser això una de les influències sibel.lines del Maig del 68 tan discutit ara?
Els intèrprets d''El zoo d'en Pitus' fan esforços per posar-se a la pell dels petits personatges de l'obra, tot i que és difícil que no se'ls vegin els pèls de les cames o la creixença del cos molt més enllà de la pubertat. Acostumats a veure utilitzar criatures en temps real en segons quins papers del cinema, el paper que fan els intèrprets del muntatge té el seu mèrit perquè corre el risc de caure en el to cofoi i carrincló, cosa que, afortunadament, evita a temps l'estructura del guió.
Un personatge malvat, que fa les delícies de la participació entusiasta de la platea a l'estil tradicional del Banyeta dels titelles quan l'assenyalen com a dolent, entra en escena per compensar el salt entre la realitat i la fantasia del muntatge. Una picabaralla pel solar on s'ha d'instal.lar el zoològic de la colla d'en Pitus amb rerefons d'especulació immobiliària porta al ressò de la literatura de colla típica de mitjan segle passat que va contribuir a donar a conèixer als infants de l'època un món ideal i noble que la realitat s'ha encarregat de destarotar, si un té en compte els judicis en ple procés, ara i durant l'última dècada, sobre abusos d'especulació urbanística.
Amb tot plegat, doncs, aquesta adaptació teatral d''El zoo d'en Pitus' opta per una lleugera actualització sense perdre els valors que ja es troben en la novel.la: l'amistat, la força de treballar en equip, la manera de combatre les diferències i la descoberta del mal que pot fer un personatge maquiavèlic i una llengua viperina disposada a posar foc en un grup d'amics on tot era harmonia.
El muntatge, auster escenogràficament, pla d'il.luminació, sense gaire matisos, reposa tot el seu efectisme en una mena de puzzle gegant que va adaptant els diferents àmbits per on transcorre la trama. I se li podria retreure que es confia excessivament en el text. Hi ha alguns moments, quan es prepara l'estratègia del zoo, que el ritme afluixa perillosament. Potser ho fa el fet que l'espectador mitjà conegui a l'avançada el que ha de passar i això, inevitablement, resta la guspira de la sorpresa que hi ha en una obra desconeguda.
Malgrat tot, l'esquelet d''El zoo d'en Pitus' aguanta l'embat del pas del temps. I demostra que ha arribat en aquell punt dolç en què convergeixen dues generacions amb un llibre a la mà: els que l'han llegit de petits, que comencen a fer una mirada a la infància perduda, convertits ara en els millors recomanadors dels seus fills. Aquesta transmissió literària entre pares i fills es respira també durant tot l'espectacle teatral, una escassa relació que molts pocs espectacles aconsegueixen.




«La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008.


Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona.
El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs.
El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans.
Des del primer moment, la trama del conte no pot ser més actual: la sequera i la falta d'aliments, tot i que es parli de la sequera de la llet i els seus derivats i calgui buscar una animal amb banyes que posi remei al problema. La recerca es deixa en mans d'un personatge de ficció, el petit Karim, que en un món on els que més aprenen veuen com els creix el cap, ell es queda sempre amb el cap rodó com un terrestre qualsevol. La missió encomanada el porta a fer un viatge iniciàtic per l'univers.
A partir d'aquí, sempre amb la batuta musical de guia, el recorregut és un cau de sorpreses, una pluja de personatges, d'objectes, d'animals i de cossos celestes, entre titelles manipulats i alguns d'agegantats del tot interpretats en carn i os i amb màscara per un dels titellaires.
Un regal per a la vista i l'oïda. Un regal per als sentits. Humor i reflexió a la vegada. Pluja de sentiments. Teclat de valors: immigració, amistat, esforç, generositat. ¿Som al teatre o som al cinema? Les línies es confonen, però els titelles gegants acolorits omplen un espai de foscor a l'escenari on tot és possible sense que els espectadors en descobreixen el secret.




«Umbra», de Sergi Buka. Dramatúrgia de David Cirici. Música de Pep Pascual. Escenografia de Ramon Simó. Il.luminació de Josep Codines. Vestuari de Rosa Solé. Intèrprets: Sergi Buka i Hèctor Claramunt. Direcció de Ramon Simó. Espectacle familiar de màgia i ombres. A partir 5 anys. Preu: 8-12 €. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 5 abril 2008.


L'espectacle 'Umbra' ha volgut barrejar dramatúrgia i màgia en un únic paquet. Però, desenganyem-nos-en perquè és la màgia la que domina per damunt de tot. Fins al punt que la dramatúrgia, si no fos per la sinopsi que n'explica el programa de mà, seria força difícil d'endevinar per si sola.
Sergi Buka, el mag, no actua sol sinó acompanyat d'un intèrpret que fa el paper d'un agent artístic d'origen francès que circula amb el seu cap dins un televisor. I també hi ha un ajudant, el senyor Gris, una mena de senyor de les tenebres. L'agent artístic té por que, en una de les seves desaparicions, el mag no torni a aparèixer com a vegades fa perquè triga molt. Per això es vol apropiar d'amagatotis dels seus secrets per prendre-li el lloc als escenaris.
Doncs, sí, alguna cosa d'això s'endevina en la trama dramatúrgica de l'espectacle, però cal molta intuïció per treure'n l'entrellat. En canvi, el paper de Sergi Buka es manté durant tota la representació en un rigorós i efectiu mim interpretatiu sobre el qual deu haver incidit la direcció del muntatge, amb la intenció de donar sentit al fet d'incorporar a la programació familiar del TNC un espectacle que es podria considerar parateatral sense buscar-hi espectadors d'una edat determinada.
Sergi Buka s'hi llueix a l'hora de fer el repertori de números de màgia que s'integren dins l'esmentada dramatúrgia. Els colomins blancs apareixen i desapareixen sense que ni tan sols s'intueixi el truc. L'espectacular número del lector que treu flames d'un llibre antic és un dels més aconseguits i més relacionats amb el gènere fantàstic. La multiplicació de les monedes d'un recipient d'aigua —¿metàfora de la sequera que amenaça el país?— no té res a envejar a la recollida de monedes de la Fontana de Trevi. Les seqüències d'ombres xineses transporten els espectadors als números de barraca de fira del XIX i li fan viure un dels números més tecnològics amb la visió, amb ulleres en 3D de cartró que es reparteixen a l'entrada —ull vermell a la dreta, ull blau a l'esquerra— l'aproximació fins a tocar de cadascun dels espectadors d'ombres com la d'una vamba, la d'un salabret de caçar vambes o la dels mateixos personatges que es projecten al fons de l'escenari.
El número del cap tallat del representant artístic en una taula, a dins de l'armari, les combinacions i interseccions del mag en carn i os amb el seu doble a les projeccions en dues pantalles laterals d'una paret de gran armari d'on surten els àlies de Sergi Buka i on tornen quan convé. O el clàssic de la caixa fosca que engoleix, sense deixar-ne rastre, una espectadora que el públic no tornarà a veure, són algunes de les sorpreses de la resta del menú del mag.
Tot i que un parell de lleus incidències en el sistema tècnic relacionades amb el so del televisor del cap del representant artístic, van fer, en la funció d'estrena, que el ritme de l'espectacle caigués una mica en el ralenti, el guió que segueix Sergi Buka està marcat per presentar sota l'excusa d'un fil argumental el que habitualment és, en altres casos, una demostració de la destresa del mag i, sobretot, de les bones manetes del mag per continuar deixant que el públic cregui que la màgia és realment màgica.




«Y de paso... un entremés». Versió de Macià G. Olivella sobre diverses peces curtes del teatre clàssic espanyol. Intèrprets: Marc Miramunt, Oriol Macià, Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Esther Pérez-Ferrer. Música de Ferran González. Vestuari de José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Il.luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció de Maria Agustina Solé. Barcelona, Jove Teatre Regina, 29 març 2008.


La gastronomia i el teatre poden anar plegats, tal com ho demostra la companyia La Trepa amb un espectacle basat en els populars entremesos del teatre clàssic espanyol. Una versió amb base musical les diferents parts de la qual van introduint els intèrprets convertits en xefs de cuina.
L'espectacle constra de quatre peces breus que transmeten l'humor, la ironia, la picaresca i la moralitat pròpia del Segle d'Or. Emparat en les arrels populars, van desfilant tot de personatges que si bé són d'una altra galàxia es comporten en les reaccions com ho faria el més contemporani.
S'hi veu, doncs, el pagès que vol fer el remake del conte de la lletera amb les olives i la discussió que té amb la seva dona i la seva filla i un veí per unes oliveres que encara s'han de plantar i que no donaran fruit fins trenta anys després.
S'hi veu com el gènere de l'estafa ve de lluny, amb dos criats morts de gana que es fan passar per metges quan el seu amo no hi és i recepten quatre disbarats amb l'únic objectiu de treure's una propina ni que sigui corrent el risc de ser descoberts com si fossin uns vulgats Morin's clínics del segle XXI.
S'hi veu també el duel d'espases per un casament no consentit i la juguesca del pretendent, conxorxat amb les dones de la família, per fer creure al germà que hauria de donar el permís per al casori, que ja està mort i que es troba al regne del més enllà.
I es tanca el repertori amb un final amb l'entremès que posa en evidència, en una mena de 'Polònia' avançada a l'època del Segle d'Or, el poc senderi d'un alcalde que rep en un poble la visita d'uns còmics ambulants que li fan creure, a ell i tota la parentel.la, que les escenes que la comediant anuncia que surten de darrere d'un tapís són reals ni que ningú del poble vegi ni la tropa de ratolins, ni l'estampida de toros, fins que arriba al lloc, en carn i os, el capità d'un regiment de cavalleria demanant allotjament al poble i, servit l'embolic, ningú dels presents no se'l pren seriosament.
El muntatge, adaptat al públic actual, s'ha basat en els entremesos 'El paso de las aceitunas', de Lope de Rueda, considerat el pioner en el gènere; 'El doctor Borrego', de Monteser, un autor molt lligat a la cort reial. 'Los muertos vivos', de Quiñones de Benavente, escrita per a un actor molt famós de l'època, Cosme Pérez, que va crear un personatge molt popular , el de Juan Rana. I el conegut 'El Retablo de las Maravillas' de Miguel de Cervantes, una constatació que les falses aparences són un virus que ve de lluny.
La companyia La Trepa, ànima del mateix Jove Teatre Regina, ha aconseguit una posada en escena refrescant, amb sis intèrprets —tres actors i tres actrius— que donen veu als diferents personatges populars dels entremesos en qüestió i que acompanyen la moralitat de cada entremès amb peces cantades.
Una senzilla escenografia, una tarima, una taula i quatre bastiments de fusta completen un quadre que no pretén sofisticar la posada en escena sinó deixar reposar tota la seva eficàcia en la interpretació per fer que els espectadors més petits es diverteixin i es familiaritzin amb uns textos clàssics, cosa que fan, sobretot, amb els gags del mort que no és mort —perquè els porta el referent de les històries de fantasmes— o amb els de les escenificacions dels còmics ambulants que no existeixen, aconseguint que el que s'explica es relacioni amb el que no s'explica i que es faci la transgressió entre allò que és veritat i allò que forma part de la mentida escènica i la trapelleria de bona fe i que no fa cap mal.




«El jardí del gegant», de Jordi Andújar. Basat en el conte 'El jardí egoista' d'Oscar Wilde. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín i Pau Plana. Il.luminació: Matias Marcé. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Escenografia: Jaume Grau i Xavi Pedemonte. Direcció: Matias Marcé. Companyia Maremàgnum. Espectacle familiar a partir 3 anys. Preu: 8€ Guasch Teatre. Barcelona, 16 març 2008.


Un dels contes més populars de l'irlandès Oscar Wilde és 'El gegant egoista'. La companyia Maremàgnum en fa una adaptació molt lliure. Però el pobre Oscar Wilde no en surt gaire ben parat. I no pel rerefons de la història, sinó per un excessiu entreteniment d'entrada i un desaprofitament del moll poètic del conte clàssic.
Dos germans que sempre es barallen fan anar de bòlit el seu oncle, aquí, un tramoia del teatre. Quan entren en un llibre màgic i en un jardí idíl.lic, hi descobreixen el gegant egoista i, en el viatge iniciàtic que fan, aprenen a respectar i repartir-se el que troben.
És en aquesta part que el muntatge guanya en fantasia amb l'aparició de diversos personatges: ombres xineses i suggerents màscares personifiquen les quatre estacions. Però el guió continua flaquejant i obviant el que Wilde va deixar escrit i que permetria una dramatúrgia que, si s'hi incloguessin titelles per als elements més boscans, una il.luminació més càlida, uns millors efectes de so i un bon moviment, tothom s'hi podria llepar els dits.
La moralitat reconverteix el gegant egoista en un gegant més generós, disposat a compartir el que té i deixant que els de fora entrin al seu jardí. I la tornada dels dos brivalls a la tramoia de l'oncle acaba en un altre entreteniment fent volar estels que, com al principi, aigualeix la força d'Oscar Wilde i el suc que se'n podia treure.




«El circ dels ninots». Creació de Carles Benseny, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Intèrprets: Carles Benseny i Enric Blasi. Companyia de Comediants La Baldufa. Recomanat a partir de 5 anys. Barcelona, Jove Teatre Regina, 2 març 2008.


La companyia Comediants de La Baldufa va néixer a Lleida fa dotze anys. Des d'aleshores han produït una desena d'espectacles i han participat en diversos festivals europeus. A l'última Fira de Frankfurt, en representació de la cultura catalana, van presentar el muntatge 'El llibre imaginari'.
L'espectacle 'El circ dels ninots', un dels que tenen en repertori i que s'ha presentat ara al Jove Teatre Regina, reuneix diversos elements: titelles plans, peces mòbils, un puzzle gegant que acaba en elefant, ninots de fusta, ombres xineses i un parament escenogràfic centrat en un carruatge clàssic que té diferents utilitats i que transporta els espectadors al món circense.
Dos vells amics que anys enrere havien treballat en un circ es troben després de molts anys. El salt en el temps del record —els dos personatges es desdoblen en vells i joves— els porta a rememorar alguns dels números del seu antic circ que més èxit tenien arreu on paraven la carpa: un faquir que es clava espases, una ballarina equilibrista, els pallassos, acròbates, homes forçuts i un presentador representat per un titella gegant.
El joc escènic es produeix donant vida a cadascun dels artistes en diferents suports: a vegades amb ombres, a vegades amb peces de titelles en miniatura —que creen la visió de grandesa al seu voltant—, i a vegades amb els mateixos dos intèrprets de carn i os, que reforcen el seu paper sobretot en el número del faquir i les espases i en el dels pallassos i el clàssic salt al got d'aigua.
L'espectacle està integrat més per una sèrie de gags que per una trama concreta. Per tant, no hi ha un guió que relati clarament aquest salt entre el present i el passat, cosa que fa que els espectadors més petits trobin a faltar segurament un fil de narrativitat oral i acabin pensant que l'espectacle s'acaba massa aviat. Però ha passat ben bé una hora. En tot cas, 'El circ dels ninots' és un muntatge que combina el teatre i els titelles, gairebé sense paraules, que deixa per a després del mutis final l'estímul d'assimilar les sensacions vistes.




«El petit cobert», de Jordi Pérez. Basat en un conte de Margalida Albertí. Coreografía de Sergi Descayre i Basilio González. Actors-Ballarins: Agnès Padrós, Sergi Descayre i Basilio González. Disseny d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez. Música: Diversos autors clàssics. Disseny de so i llums: Joan Vitali (Trópico de Capricornio). Direcció de Jordi Pérez. Companyia Clac&Roll. Barcelona, Teatre del Raval, 17 febrer 2008.


El viatge és un recurs habitual en els contes iniciàtics. I un espectacle com 'El petit cobert' fa del viatge una representació escènica que té la base en un conte de Margalida Albertí, actriu multidisciplinar, que té tots elements que l'aparellen amb les làmines d'un àlbum il.lustrat.
Cadascuna de les escenes del muntatge sembla pensat com si seguís un guió de conte gràfic i hi ajuda a tenir aquesta impressió el vestuari, peces originals, fantasioses i acolorides que estan també al servei de les escenes en les quals els tres intèrprets es mouen guiats per una banda sonora de clàssica a ritme de claqué.
La jove companyia Clac&Roll, amb set anys de recorregut, reuneix tres intèrprets i ballarins que procedeixen de la formació d'escoles tan solvents com la de Coco Comín, Helena Munné, Memory o Nancy Tuñón. I el seu espectacle, posats a trobar-hi una referència, podria ser una continuació de la llarga tradició escènica d'una companyia com Roseland Musical.
En aquesta ocasió, Clac&Roll agafa com a espai una cuina casolana i com a personatges, alguns dels habitants culinaris: una cullereta de postres, un llevataps, un obrellaunes, un espremedor. La personificació dels objectes, doncs, és la base de la trama que introdueix el relat d'un narrador que no es desvelarà qui és fins al final, un vell cullerot —el vestuari més poètic de tot l'espectacle, semblant a una escorça d'arbre, amb bastó i esclops— que acabarà aportant la moralitat del conte en unir l'experiència de la vellesa amb les ganes de descoberta del petit cobert, la cullereta de postres.
Tothom és imprescindible en la cadena humana —o dels objectes de cuina, vaja—. El cullerot, per remenar l'escudella; i la cullereta de postres, per poder fer el seu servei amb el pastís d'aniversari. Entremig, un senyor llevataps d'accent francès —potser per allò del xampany— se les té amb un espremedor de taronges amb accent mexicà, i un tècnic obrellaunes amb aspiracions d'inventor intenta perfeccionar el sistema d'obrir com més ràpid millor.
Tots intenten ensenyar la cullereta de què va la vida que l'envolta fora del calaix de l'armari de cuina on normalment s'està. La cullereta, un personatge mut, que desprèn frescor, jovenesa i ganes de viure.
Una escena de batalla de taps de suro, entre el senyor llevataps i l'espremedor, amb la cullereta entremig, aconsegueix la necessària acció que els espectadors més petits agraeixen i continua constatant que jugant dos pot acabar rebent un tercer.
La història té un inici i un final amb petites peces de titelles —culleres, forquilles i ganivets— que transporten els protagonistes al viatge convertits en les figures que adopten els intèrprets. La banda sonora de diverses peces clàssiques serveix perquè els números de claqué acabin explicant el que podria quedar-se al tinter —o al disc dur— del narrador. Al final, tot torna al seu lloc, i el petit cobert aconsegueix trobar el camí de tornada al seu calaix després d'haver fet un particular viatge de descoberta aigüera avall en un núvol de bombolles.




«Sis Joans», de Carles Riba. Adaptació del text de Marc Hervàs. Intèrprets titellaires: Clara Dalmau, Anna Ros i Andreu Sans. Escenografia, titelles i vestuari: Martí Doy. Il.luminació: Miquel Clot. Espai sonor: Jordi Roig. Companyia del Príncep Titolau. Direcció escènica de Marc Hervàs. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, 10 febrer 2008.


Carles Riba va escriure el recull de contes 'Sis Joans' l'any 1928. Va ser una de les seves tres aportacions a la literatura per a infants de l'època. Abans havia publicat el relat 'Guillot, bandoler', el 1919, i 'Les aventures d'en Perot Marrasquí', el 1924. 'Sis Joans' ha estat reeditat en diverses ocasions. Una de les edicions dels últims anys és la dels àlbums il.lustrats de la col.lecció d'el Sol i de la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
L'honestedat amb la versió de l'autor tal com ha estat adaptada ara per a titelles és una alenada d'aire fresc en el teatre adreçat al públic familiar. La companyia que dirigeix Marc Hervàs i que s'estrena amb aquest muntatge parteix de la base narrativa del poeta de 'Les elegies de Bierville' i no se'n separa gairebé mai. Fins i tot manté algunes expressions i formes lingüístiques que els més primfilats podrien dir que no s'adiuen per als més petits d'avui en dia. Però no només aquestes expressions hi són molt mesurades sinó que, quan hi són, fan la funció imprescindible del llenguatge d'enriquir la comprensió a través de la curiositat de la màgia de les paraules desconegudes.
El muntatge escènic de titelles dels 'Sis Joans' és una petita joia que el Teatre Nacional de Catalunya ha incorporat a la seva programació familiar. Si els contes de 'Sis Joans' ja tenen per ells mateixos un interès no només literari sinó també pel seu fons de maduresa personal, en aquest vuitantè aniversari de la seva publicació s'eleven encara més al clàssic amb un espectacle sensible, generador de petites emocions, ple de màgia i que sap combinar en cadascun dels sis contes diversos nivells d'espectadors.
És així com els més petits hi tenen el seu moment d'encanteri i també els més grans hi troben el seu punt de connexió i picardia. Però que no es pensi ningú que els espectadors potencials de 'Sis Joans' no saben distingir entre la ficció i la realitat. Un exemple: quan la nina de porcellana trencada del cap apareix agegantada a l'escenari, una petita veu de quatre o cinc anys, en veu baixa, va dir i afirmar: "Això és un somni". És, em sembla, la millor recompensa per als intèrprets de l'espectacle.
Els tres titellaires de 'Sis Joans' intervenen a cara oberta durant tot l'espectacle. No només mostren la manipulació que fan dels titelles que apareixen en cada conte sinó que els tres hi juguen un important paper de narradors, d'autèntics intèrprets, que fan de tot el muntatge un retaule escènic que acaba xuclant els petits espectadors fins al final quan es volen acostar a l'escenari per tocar de prop cadascun dels sis petits Joans que se'ls han fet familiars. Peces artesanals de làtex que com Pinotxos moderns cobren vida a l'escenari, gràcies a la màgia teatral.
Els 'Sis Joans' de Carles Riba són d'aquells personatges literaris entranyables que han circulat durant anys i circularan de generació en generació. La companyia ha optat per mantenir, a més del text, l'ambientació de l'època en què van ser escrits. Per això, els personatges secundaris que hi apareixen són també el retrat d'una època d'inicis del segle passat que els espectadors més petits d'avui veuen tan allunyada que gairebé se'ls deu aparèixer com un món més del molts que poblen el regne fantàstic. És per això que les escapades de fantasia que ja fa Carles Riba en el text dels contes queden no només justificades en el muntatge escènic sinó també bellament acompanyades de la plàstica dels titelles i l'escenografia que donen vida a les accions joanesques.
Al voltant del Joan Feréstec, el Joan Barroer, el Joan Brut, el Joan que turmentava les bèsties, el Joan Golafre i el Joan Dropo, cadascun amb els seus defectes: el que pega, el que trenca tot el que toca, el que té vocació de porquet, el que tracta cruelment els animals, el que s'infla de tant menjar pastissos i el que té un os a l'esquena, hi ha també tot de personatges que augmenten la nòmina de titelles de la companyia amb el pastisser, la filla del pastisser, la germana d'algun dels sis Joans, els pares, les mares, el padrí que vola, el Joan convertit en ruc d'orelles llargues, el mestre de la palmeta, els col.legues de classe, els lladregots de masies i mocador vermell al coll, el bestiar, la nina gegant fantàstica o la parella de mossos d'esquadra que, de carn i os, interpreten dues de les titellaires.
'Sis Joans' són sis contes amb finalitat moral que parteixen del com som per arribar al com volem ser. I ho fan a través de la reflexió i de la imaginació. Fidels als costums familiars i socials de l'època, els contes de Carles Riba no amaguen recursos tan tradicionals com el càstig o el premi, l'estirada d'orelles o el petit afalac, els bons i els mals hàbits, l'excés i la prudència, la por i la valentia de l'enginy, i el misteri del destí de cadascú que és a les mans de qui ho remena tot des de molt amunt.
Els 'Sis Joans' són, en definitiva, l'altra cara de la Supernanny. I demostren que, amb una mica de bona imaginació i una altra mica de bona literatura, un personatge gairebé impossible com un Joan Feréstec es torna un tros de pa; un Barroer esdevé un manetes; un de Brut com una guilla acaba fet una patena; un de Dropo es converteix en un camàlic; un de Golafre passa a ser un model de consumidor de dieta mediterrània; i un que sempre turmentava les bèsties es converteix en un ferm activista de la protectora d'animals. La moralitat dels contes, ben dosificada com en aquest espectacle de titelles, sempre es renova i s'adapta als nous temps.




«El geperut de Nôtre-Dame», de Victor Hugo. Adaptació i versió de Ramon Molins. Intèrprets: Ramon Molins, Belen Alonso, Marcel Climent, Begonya Ferrer i Enric López. Escenografia: Joan Andreu Vallvè. Vestuari: Olga Cuito i Carme Pardo. Màscara Quasimodo: Amadeu Farré. Coreografies: Tommie. Direcció musical: Daniel Anglès. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Lletres cançons: Daniel Anglès i Albert Mas-Griera. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Sala Petita, Jove Teatre Regina, 2 febrer 2008.


La novel.la de Victor Hugo, 'Nôtre-Dame de París', i els episodis que relacionen la petita gitana Esmeralda amb el personatge de Quasimodo, més conegut com el Geperut, ha estat manipulada a tort i a dret al llarg dels anys pel cinema i la televisió. Els prejudicis morals de cada època han convertit sovint el personatge d'Esmeralda, una criatura de catorze o quinze anys, en més gran del que és en la versió original, han canviat el paper de l'arxidiaca Claude Frollo, per no ofendre l'Església, en un jutge, o han suavitzat els defectes i els desitjos dels principals personatges, com el capita Phoebus o el mateix Quasimodo per no fer-los ni massa faldiller un ni massa salvatge l'altre.
Aquesta versió teatral de la companyia Zum-Zum Teatre vol ser fidel a la versió original sense caure en cap d'aquestes manipulacions i presentant els principals personatges tal com són o tal com els va perfilar Victor Hugo al segle XIX, ambientats a l'edat mitjana del 1482, en una època convulsa i plena de canvis socials que, malgrat el temps transcorregut, té ressonàncies amb l'actualitat com els prejudicis ètnics o racials, la por al desconegut o els conflictes socials per mor de les imposicions ideològiques.
El muntatge, en clau de musical, opta també pel joc del teatre dins el teatre i hi afegeix, a més, la participació d'alguns dels petits espectadors, creant així un clima de representació dins de la representació, i ensenyant les cartes de com una troupe de saltimbanquis arribats al teatre es converteixen en narradors i com es poden interpretar diverses versions d'un mateix episodi.
Tot això podria fer perdre l'objectiu del musical, que és sens dubte el d'explicar la gènesi de la història d'Esmeralda i Quasimodo. Però no només aquest episodi queda clarament relatat sinó que, a més, en veu del narrador, aquí el jove Gringoire, es relata quina és la veritable història del Geperut, segons Victor Hugo. Com ho fa el Geperut per llençar torres de Nôtre-Dame avall el cos de Frollo i per què, malgrat els intents de salvar-la, la gitana Esmeralda és perseguida i morta uns dies després.
El realisme i el romanticisme de la versió tenen, però, una sortida màgica, amb la troballa dels dos cossos morts dels principals protagonistes, Esmeralda i Quasimodo, que, en ser descoberts temps després, es converteixen en pols. I com que es tracta d'un musical i havia quedat clar que també es tracta de teatre dins el teatre, les lletres originals de les cançons i una partitura enganxadissa i variada s'encarrega de posar el toc dolç que fa tornar els espectadors a la realitat. Per moltes més manipulacions que es facin de Quasimodo i Esmeralda, el musical d''El geperut de Nôtre-Dame' els haurà deixat clar per sempre que tot va passar com aquí s'ha explicat.




«Boscos endins (Into the woods)». Música i lletra de Stephen Sondheim. Llibret: James Lapine. Traducció i adaptació de Joan Vives, amb la col.laboració de Joan Lluís Bozzo. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Mercè Paloma. Coreografia: Anna Briansó. Il.luminació: Quico Gutiérrez. So: Joan Manel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Casting i ajudant direcció: Miquel Periel. Coach i ajudant direcció: Anna Ullibarri. Il.lustracions: Adrià Fruitós. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Intèrprets: Ferran Frauca, Gisela, Marc Pujol, Josep Maria Gimeno, Anabel Totusaus, Clara del Ruste, Anna Ventura, Laura Ventura, Teresa Vallicrosa, Anna Moliner, Mone, Sergi Albert, Maria del Mar Maestu, Ferran Castells i Carlos Gramaje. Veus en off geganta: Mercè Montalà. Músics: Xavi Navarro, Marc Garcia / Gustau Piqué, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Dani Arias, Cati Terrasa / Pau Valls, Pep Gomariz / Josep Juan, Núria Andorrà / Feliu Ribera, Edurne Vila / Imma Guàrdia, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavier Sànchez. Orquestració original de Jonathan Tunick, amb arranjaments de Joan Vives. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Victòria, 31 gener 2008.


Fa vint anys, a la tardor del 1987, 'Into the woods' es va estrenar al Martin Beck Theatre, de Broadway, dirigit pel mateix autor del llibret, James Lapine. El musical de Stephen Sondheim va obtenir aquella temporada el premi Tony al millor llibret i a la millor partitura.
Un caramel així, entra ara en català —després se'n prepara una versió castellana per a la gira prevista de Dagoll Dagom— amb el camí mig fet: un muntatge nascut a finals del segle passat, valorat com un dels millors dels autors i amb l'avantatge que incorpora personatges de ficció que no cal explicar perquè formen part de l'imaginari col.lectiu de la majoria de cultures.
D'aquesta manera, quan el narrador fa de mestre de cerimònies i els presenta dins de cadascun d'aquesta mena de diorames gegants que sembla que siguin les casetes plegables dels principals personatges, la seva presència no es fa gens estranya i parteix del coneixement que tothom en té per moure'ls a gust del autors.
En plena complicitat amb els espectadors, doncs, entren en joc la Ventafocs, el príncep del ball de nit, la madrastra i les seves dues filles, la Caputxeta Vermella i l'àvia, el Llop del bosc, Jan l'exterminador de gegants i vaquer temporal, la seva mare, el forner i la seva dona sense fills, la jove Rapunzel amb la llarga trena, la bruixa malvada, l'ànima en pena que vaga pel bosc i el lacai del príncep.
El que fan James Lapine i Stephen Sondheim —els pares de la criatura— és posar en un univers tan propi del gènere fantàstic —el bosc— tots els personatges plegats. Els relacionen, els emboliquen, els enfronten, els inciten a ajudar-se, els provoquen perquè, sortint dels contes, acabin trobant la seva personalitat, la seva veritat, la seva manera de reaccionar davant d'alguns fets que se'ls presenten i que tenen de rerefons el poder dels gegants —a 'Boscos endins' un gegant mor i la cosa queda en mans de la geganta—. És a dir, Sondheim i Lapine enfronten les seves criatures al poder del desconegut que és el poder de la por.
Aquest és un musical de dues hores i mitja fet per a tots els públics i que té dues parts ben diferenciades. A la primera, el desenvolupament dels personatges segueixen el fil més fidel de les versions dels contes originals que van ser recollides al segle XVIII pels germans Grimm. Entre picades d'ullet a la cultura i la societat contemporània i mirades iròniques a la societat tradicional de l'època dels contes, en aquesta primera part es teixeix un macroconte que és la suma dels diversos contes dels quals es parteix.
A la segona part, els fets es precipiten. No només es precipiten sinó que fugen del tot de l'esquema establert. La mort del gegant enfurisma la geganta. I com que ja se sap que no es poden buscar les pessigolles de qui pesa més, tots els habitants de l'univers fantàstic en paguen les conseqüències. El palau és trepitjat —un peu de geganta dóna per molt—, les cases de la vila acaben mig enderrocades com si un terratrèmol les vinclés, i el bosc es transforma en l'únic espai que els reuneix a tots en la fugida, però també en l'únic espai on cadascun dels personatges es despulla de la seva doble imatge i on es despulla l'ànima. El bosc, finalment, és el terrer que recull els morts que acaben sempre anant avall, avall, com ho farien els condemnats a la caldera del Pere Botero, i que des d'allà baix continuen traient el cap quan han de posar-hi cullerada amb el que passa a dalt.
Tot això, la companyia d'intèrprets extraordinària que ha reunit Dagoll Dagom per a aquesta ocasió ho explica no només més senzillament sinó més eficaçment, sense caure en un excés de gran discurs filosòfic, ni pedanteria intel.lectual, respectant la moralitat que sovint amaguen els contes originals i deixant sempre que els espectadors, sigui quina sigui la seva edat, en treguin les conseqüències, d'acord amb l'experiència que tinguin de la vida.
I el més important per als espectadors de 'Boscos endins' —que es podria ja dir ara que seran molts— és que tant la part musical com l'actoral actuen amb un domini que destil.la escola, ofici i maduresa. L'orquestra que dirigeix Joan Vives hi té un paper imprescindible. 'Boscos endins' és el musical més musical, probablement, de tots els que ha fet Dagoll Dagom. No és una contradicció, és una constatació. La bona part de la narració es deixa en mans de les peces musicals i només a les seves mans. I els parèntesis de dramatúrgia es podria dir que no fan res més sinó acompanyar la completa banda sonora que té un dels mèrits essencials de qualsevol musical que vulgui ser recordat: fa que la peça bàsica s'enganxi, es tatarel.legi i flueixi als llavis de l'espectador sense que aquest se n'adoni.
La interpretació és de les més ben conjuntades que la companyia ha ofert en la seva llarga trajectòria. És difícil trobar-hi un paper que trontolli en relació a un altre. Això demostra que a 'Boscos endins' hi ha hagut un treball individual, intèrpret per intèrpret, fins que aquest s'ha fet seu el personatge i que a partir d'aquesta elaboració personal s'ha aconseguit un retaule col.lectiu que només té preferències entre els espectadors per la més o menys simpatia que es pugui tenir pel Llop, la Bruixa, la Caputxeta, el Forner, el Príncep o la Ventafocs, per esmentar-ne uns quants dels més aplaudits. Els personatges dels contes són, en certa manera, com els Reis Mags: cadascú té el seu i a cadascú, que no li toquin el mite.
Això no impedeix de dir que el presentador o narrador, Ferran Frauca, no només lliga amb la tradició d'una de les cares dels primers Dagoll Dagom sinó que hi té una intervenció que imposa respecte des del primer moment; el personatge juganer i picaresc de la Caputxeta (Anna Moliner) és un dels que enganxa més els espectadors —sobretot els més joves— per la seva espontaneïtat i vitalitat; que la Ventafocs (Gisela) té els seus fans, que la Bruixa —amb vara de làser inclosa— amaga una Mone esplèndida que es transforma en la millor Mone coneguda; que els forners (Josep M. Gimeno i Anabel Totusaus) hi tenen un joc destacat sobretot quan cadascú va a la seva; que la mare del Jan i la madrastra de la Ventafocs (Teresa Vallicrosa i Clara del Ruste, respectivament) hi aporten la seva llarga i valuosa experiència en musicals, o que el príncep (Carlos Gramaje) és un altre dels veterans de la casa que caricaturitza amb humor fi el paper reial. El fet és que fa la impressió que tota la vida haguessin representat 'Boscos endins' i que s'hi moguin amb fluïdesa i seguretat.
Les màscares (el llop, l'ànima en pena...) i el bestiari fantàstic (la vaca, els ocells, la gallina dels ous d'or...) són, al costat dels telons pintats i l'escenografia del bosc, els elements que transformen el musical 'Boscos endins' en una experiència per als espectadors estètica i visual.
Dues de les peces fantàstiques més imponents, la del Llop (que amaga a sota l'actor Carlos Gramaje) i la de la Bruixa (que amaga a dins Mone) són dos dels millors atractius del musical. I és una llàstima que Stephen Sondheim i James Lapine —si l'adaptació de Dagoll Dagom s'hi manté fidel— no els haguessin donat encara més joc del que els donen. Sobretot a la del Llop, tan explotat de l'indret i del revés en el món dels contes a partir de la força popular de la Caputxeta i també un personatge que s'ha convertit en la metàfora de tantes circumstàncies socials que avui ocupen cada dos per tres la primera plana de l'actualitat mediàtica.




«Cavalia. Un somni de llibertat». Espectacle eqüestre amb 37 artistes i 60 cavalls de diverses races que alternen les funcions en dos grups de trenta. Michel Cusson, compositor. Músics: Olivier Hamel, Pierre-Olivier Rioux, Hugo Saint Laurent, Olivier Goulet, Caroline Plamondon, Vincent Fournier Boisvert. Cantant: Marie-Soleil Dion. Artistes: Mohamed Achoune, James Buchanan, Caleb Carinciasch, Jesse Cooper, Estelle Delgado, Magali Delgado, Carey Hackett, Samuel Hafrad, Rachel Jacobs, Dosbergen Kozugulov, Brenna McHugh, Mark McLaughlin, Faiçal Moulid, Mustapha Moulid, Majolie Nadeau, Vitalie Ningru, Maxime Panteleenko, Landon Pearson, Alexandre Philippe, Frédéric Pignon, El Hassan Rais, Nadia Richer, Andrzej Sokolowski, Renny Spencer, Enrique Suárez, Cédrik Texier, Philippe Tezenas i Philippe Trépanier. Alain Lortie, dissenyador d’il·luminació. Marc Labelle, escenografia. Erick Villeneuve, director d’arts visuals. Mireille Vachon, dissenyadora de vestuari. Alain Gauthier, codirector i coreògraf. Magali Delgado, codirectora eqüestre. Frédéric Pignon, codirector i ensinistrador. Normand Latourelle, president i director artístic. Espectacle familiar a partir de 5 anys. Barcelona, Parc del Fòrum, 29 gener 2008.


És molt difícil no relacionar 'Cavalia' amb el Cirque du Soleil. En primer lloc perquè el creador de l'espectacle ho va ser també de la companyia de les carpes blanques. I perquè si hi ha dos grans circs que s'assemblen com dues gotes d'aigua, amb les carpes blanques punxegudes, són Le Cirque du Soleil i el de Cavalia.
Per això, els espectadors que s'acosten al Parc del Fòrum —i com a mínim en el moment de l'estrena a Barcelona ja en són més de 25.000 amb entrades venudes anticipadament— a manera que veuen les siluetes de les grans carpes, tenen la sensació que els espera una de les diverses filials del Cirque du Soleil.
Als promotors de 'Cavalia', aquesta referència els ajuda a entrar amb bon peu on planten el campament. La confiança i la creació d'una marca —requisits tan essencials del botiguer— serveixen també per a grans empreses com aquesta.
L'espectacle, d'una qualitat extraordinària en el seu conjunt, és una riuada de cavalls que es compenetren de seguida amb els dos mil espectadors que omplen les grades, situades davant d'un escenari a la italiana, en una mena de Mercat de les Flors multiplicat per tres. I la sensació que es té després de deu minuts de cabrioles equines és que, o bé els cavalls de 'Cavalia' són bèsties amb grans dots d'interpretació, o bé és veritat que els seus cuidadors aconsegueixen parlar i comunicar-se amb les bèsties fins al punt que el fuet és una peça gairebé invisible que els artistes de cada quadrilla no han de fer servir mai.
'Cavalia' no segueix ben bé un fil argumental amb plantejament, nus i desenllaç. En tot cas, el fil argumental és el de les sensacions que desprèn. I aquestes sensacions passen tant per rememorar civilitzacions passades i cultures llunyanes com per explotar al màxim els elements poètics de les estacions de l'any. En aquest sentit, alguns dels números de 'Cavalia' són una demostració de com es poden aconseguir efectes gairebé reals —mira com neva a l'hivern, mira com cauen les fulles de la tardor, mira com plou a la primavera, mira com fa xafogor a l'estiu— en un espectacle teatral que ensenya a més alguns dels secrets més primaris del cinema.
A banda dels cavalls, que són els protagonistes absoluts de la festa, hi ha també les troupes d'artistes que acosten l'espectador al circ. Malabarismes, trapezistes, acrobàcies... sempre en un joc de tu a tu entre els cavalls i els genets. I els músics, en directe, amb una banda sonora que mai no arriba a amoinar i que a més s'adapta a les situacions imprevistes amb algun dels cavalls. Una cantant posa la veu i el to més màgic i és la que recorda més el debut del Cirque du Soleil a Barcelona, que en altres ocasions ja no ha sabut recuperar.
Els números tenen també picades d'ullet a referències cinematogràfiques i circenses: quàdrigues romanes, cursa al trot de vaquers, amazones, ballarins, pal xinès, cordes, barra russa... i sense que es pugui parlar de clowns, un dels grups de genets fa aquesta funció en versió equina.
Així com la primera part té més números i més breus, la segona aprofundeix més poèticament en les sensacions escenogràfiques i les estacions del temps. Malgrat la falta de línia argumental, l'espectacle és circular, i es tanca amb l'actuació de Frédéric Pignon, ensinistrador i director, que també ha estat un dels primers números de la funció, ànima de la filosofia de com tractar els cavalls, i mestre de la ironia que fins i tot aconsegueix que es transmeti des del parell de cavalls blancs que es mouen com si anessin al seu aire en una falsa improvisació estrictament calculada.
Durant dues hores d'espectacle —amb un intermedi de mitja hora perquè 'Cavalia', com el Cirque du Soleil, té una carpa destinada a cafeteria i botiga de records—, els espectadors han tingut l'oportunitat de contemplar cavalls blancs, negres, marrons, pigats de diverses races: appaloosa, belga, canadenc, frisó, lusità, perxeró, quarter americà, pura espanyola, palafrè argentí, oldenburg i sang temperada. L'escalfor animal no priva que l'espectacle utilitzi també recursos tecnològics i una pantalla panoràmica que situa l'espectacle a la frontera entre el teatre, el circ i el cinema.
Les dades tècniques de la companyia, com en el cas del Cirque du Soleil, són tan interessants com l'espectacle: té una cavallerissa de seixanta cavalls, dels quals la meitat són sementals i la resta castrats. Cap femella. I després diuen que no hi ha discriminació laboral! Doncs, en aquest cas, fins i tot en el gremi dels cavalls les femelles no hi tenen lloc per un criteri estratègic de funcionament. La criança, de lloguer. El cavall més vell de la colla té 22 anys. Els dos més joves tenen mig any. Tots plegats es cruspeixen a l'any 17.500 bales de fenc, 16.500 quilos de pinso i 800 quilos de pastanagues. L'escenari necessita 2.500 tones de sorra, és a dir, uns cent camions. Calen 75 camions per transportar tot el circ. Quan en etapes de gira es travessa l'Atlàntic, les bèsties volen en Boeing 747. La companyia ha fet prop de mil funcions. I han vist aquest espectacle més d'un milió i mig d'espectadors. A Barcelona, malgrat una política de preus no a l'abast de totes les butxaques, els de 'Cavalia' és segur que tornaran a batre un rècord, com ha batut aquí progressivament en cadascuna de les seves estades el Cirque du Soleil.




«Vola, Peter Pan». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel.la de J. M. Barrie. Actors i actrius titellaires: Jordi Pérez, Jaume Ulled, Marta Rosell, Marta Santallúsia, Íngrid Teixidó. Construcció titelles i escenografia de Sergi Torrelles i Joan-Andreu Vallvé. Vestuari: Acadèmia Cucurull. Direcció de Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Barcelona, Teatre Poliorama, Espectacle familiar a partir de 3 anys. 13 gener 2008.


El personatge de Peter Pan és tan conegut per tantes generacions que sembla que una nova versió, aquesta vegada amb titelles, sigui una temeritat. Però el Centre de Titelles de Lleida hi té la mà trencada i amb aquesta adaptació de la novel.la de J.M.Barrie aconsegueix una nova manera d'aproximar als espectadors més petits un personatge que no els abandonarà mai.
Els elements més destacats de l'espectacle fan la suma d'un resultat excel.lent que parteix de la poètica del text, continua amb la incorporació d'uns titelles estilitzats, que més aviat semblen un joc de casa de nines, i es perfila amb l'actuació dels titellaires, intèrprets a cara destapada, com si fossin també titelles gegants, que creen un clima de teatre personificat que humanitza encara més en Peter Pan, la Wendy, el pirata del garfi i la Campaneta, a més dels germans de la Wendy, els seus pares i petits personatges secundaris, com pirates i col.legues de Peter Pan.
L'adaptació de Joan-Andreu Vallvé, que manté el punt de partida a la casa de Wendy, a tocar dels jardins de Kensington, on les criatures abans de ser criatures són ocells que s'entenen amb les fades, se centra en els elements més remarcables de la trama: l'arribada volant de Peter Pan a la cambra de la Wendy i els seus dos germans; el viatge al País del Ja Mai Més, la topada amb el vaixell de pirates, els segrestos i les batalletes i el paper essencial de la Campaneta en alguns dels desenllaços.
El món de la fantasia de J.M. Barrie es reprodueix en una escenografia plàstica que té de paret de fons un somier vell i antic (com si fos la instal.lació de Tàpies cedida i mostrada permanentment al Macba, després d'haver servit per il.lustrar el muntatge teatral, 'Johnny va agafar el seu fusell', interpretat fa una vintena d'anys, per l'actor Pep Munné), i que s'ajuda amb una peça de roba de lli blanca, que fa també la funció de pantalla transparent per a alguns moments fugaços d'ombres xineses, una taula desplegable metàl.lica, que té diferents versions, des de fer de tarima a fer de llit dels Wendy, i un arbre de ferro, que fa diverses funcions durant l'espectacle i que s'adapta a diferents usos com en les escenes del vaixell dels pirates. Tot aquest material, somier, arbre i taula, és de ferro rovellat, to de color tenebrós sobre fons blau cel, que dóna encara més la sensació de làmina il.lustrada.
La representació de 'Vola, Peter Pan' fuig de la típica funció de titelles, a vegades més enfocada a demostrar les capacitats tècniques del guant, del fil i de la paret fosca, i també s'escapa del ritme sovint lent que exigeixen segons quina mena de troupes titellaires. En aquest cas, la mobilitat d'alguns dels personatges de titelles, ajudats únicament amb suport de pal, i d'altres que són ninots de drap mal.leables, permet un ritme àgil de les diferents accions que aconsegueix mantenir també l'atenció dels espectadors més petits i que acaba arrossegant, pel pes de la història contada en viu pels actors titellaires, els que ja han passat la primera franja d'edat.
Si Peter Pan fos d'una oneagé, seria com un metge sense fronteres. D'aquí i d'enlloc. Aquí i allà on el demanen. Peter Pan renuncia a un món convencional per no perdre el seu món del Ja Mai Més, ni que més enllà no tingui telèfon mòbil, ni play station ni internet. Peter Pan continua sent el símbol de la innocència i la fantasia, dues virtuts que escassegen quan s'acaba el dret a volar i Wendy i els seus han de tornar a tocar de peus a terra.




«La fabulosa ciència del Dr. Grau i les bessones Grimm». Dramatúrgia de Jonay Roda i Pere Fullana. Intèrprets: Aina Cortès, Feliu Plasència i Mary Ramírez. Escenografia de Jordi Banal. Il.luminació de Miquel Fullana. Vestuari d'Antònia Fuster. Direcció de Pere Fullana. Coproducció d'Iguana Teatre i Accés Teatre. Tàbata Teatre i Teatre de la Sargantana. Barcelona, Jove Teatre Regina, 12 gener 2008. Espectacle familiar a partir 5 anys.


Com si fos el CosmoCaixa, el Jove Teatre Regina ha fet una aproximació a dos llenguatges diferents i complementaris: la ciència i la fantasia. Ho diu un dels personatges en un moment de l'espectacle: sense ciència no hi hauria segons quina literatura fantàstica i sense la fantasia no hi hauria segons quina recerca científica.
Un científic de pes i dues germanes bessones que, diuen, són descendents d'aquell altre parell de germans tan coneguts arreu del món, anomenats Grimm, s'encarreguen de la fusió dels dos gèneres (el fantàstic i el científic) en un muntatge que s'empara en les anècdotes o sinopsis de contes clàssics com 'La caputxeta vermella', 'El soldadet de plom' o 'Els tres porquets' per reflexionar sobre què hauria passat en cadascun dels desenllaços si algun dels personatges hagués tingut en compte els coneixements dels fenòmens científics que dirigeixen i alteren minut a minut les nostres vides.
L'espectacle defuig el recurs fàcil de la màgia per explicar aquests fenòmens. I és que no fa vent per què un gegant bufi des de les muntanyes; no plou perquè per dalt passin àngels amb descontrol d'esfínters; no es fon el metall perquè un mag pronunciï un sortilegi amb una vareta miraculosa... I només aquest intent de desmuntar el tòpic ja justifica la proposta escènica que atrapa els espectadors, primer amb el ganxo dels personatges dels contes clàssics, i després, transportant-los cap a esbrinar el perquè de cadascun dels fenòmens.
La proposta cauria en un greu error si convertís els moments de reflexió en àrides explicacions científiques de càtedra. Res d'això. L'espectacle té una línia de continuïtat que no provoca trasbalsos entre els moments de ficció, a través dels contes, i els moments de ciència.
Se n'encarrega, fent de mestre de cerimònies, qui se suposa que és un científic reconegut i que els espectadors no trigaran gaire a relacionar amb un clown seriós que segueix i coordina el guió amb un discurs entenedor i entretingut a la vegada. Les germanes Grimm, dues bessones que, a saber per quin atzar, han nascut a les Illes i parlen el català de la gent de Palma, es mouen en una sèrie de papers de l'auca, des de ser dues criatures, fins a posar-se en la pell dels personatges populars més coneguts: els tres porquets, la caputxeta, el llop i l'àvia, la ballarina del tutú i el soldadet de plom... El trio d'intèrprets compagina les seves actuacions, amb espurnes de titelles, espurnes de màscares, i una base musical de diversos gèneres, des del hip hop enganxadís per als més grans a ritmes més suaus i tendres per als més petits.
Enmig de tot això i amb una bona dosi d'humor, alguns fenòmens de la climatologia, alguns de físics, alguns de l'espai que ens envolta i alguns de raonament sobre les nostres actuacions amb la natura queden explicats amb rigor científic i concepte de llenguatge clarificador, és a dir, ideal per a espectadors primerencs i també per a veterans que no han deixat només enrere l'edat de les preguntes sinó que continuen preguntant-se, per exemple, quan plou i no porten paraigua, d'on refonoll deu venir la pluja; per què quan fa vent, segons com bufa de fort i segons el material de què estan fetes, s'emporta segons quines cases; per què hi ha quatre punts cardinals bàsics i la gent es desorienta i es continua perdent en una illa de cases malgrat els gepeesses més moderns?
Les respostes no arriben en clau de manual de text sinó relacionades interactivament amb el que han fet els personatges dels contes i el que hauria passat si haguessin actuat o s'haguessin mogut d'una altra manera. És evident que si la caputxeta portés gepeessa, a hores d'ara no es deixaria enganyar pel llop i agafaria el camí més curt, que sempre és el més recte. Però des dels temps de la noia vermella ha plogut molt, és a dir, l'aigua s'ha evaporat milers de milions de vegades, ha format núvols i sovint ha plogut a bots i barrals. Un espectacle com aquest fomenta l'art escènic i educa, a la seva manera, contra les conseqüències del canvi climàtic: amb el rerefons del coneixement i la prevenció.




«Princesas por una noche». Gran Circo Universal. Artistes: Ivan Desforge, Loredana Marton, Troupe 5 Titan, Franz Burkhart jr., The Flying 5 Souza, Duo Sidelnikov, Franz i Genia, Bubú, Rudi Llata jr. Escenografia: Tallers Circ Universal. Vestuari: Menkes. Disseny de so i llums: Andrés Martino. Responsables infraestructura: Fredy Burkhart. Responsable parc zoològic: Mariano Toros. Cap mecànic : Daniel Slibuzu. Direcció general: Franz Burkhart. Direcció tècnica: Fredy Burkhart. Direcció artística: Loredana Marton. Parc del Fòrum, Barcelona, 16 desembre 2007.


La influència poètica i teatral del últims anys, escampada per tot el món amb el Cirque du Soleil, ha descol.locat la majoria de directors artístics de circ i el resultat de segons quins espectacles, en molts casos, és un pastitx fet de flaixos marca Disney que brillen per la seva falta d'argument i que simplement alimenten el món light de plastilina que durant dècades ha ensucrat alguns dels contes clàssics més universals.
La cosa ve a tomb perquè el Gran Circo Universal basa i promociona l'espectacle 'Princesas por una noche' en un recorregut per alguns dels contes més coneguts com 'La bella i la bèstia', 'Blancaneu i els set nans', 'La sireneta', 'Pocahontas' i estampes de pirates i de 'Les mil i una nits', entre altres. La intenció hi és. Però tot plegat fa un fals favor a l'autèntic moll de l'espectacle que són els números d'una troupe d'artistes internacionals que són els únics que recorden als espectadors què és el circ. La música enllaunada, una acústica no gaire afinada i el play back en la majoria de cançons aigualeixen encara més la desafortunada integració dels contes universals en una relació contranatura que fa més mal que bé a la revalorització del circ en la seva essència.
El Gran Circo Universal —dues grans pistes, prop de 2.500 localitats, una flota de 72 vehicles, entre els quals hi ha 32 camions, 13 caravanes tràiler i 11 caravanes, 44 artistes i una quarantena de persones més entre tècnics i assistents, i el bestiar: un parell de camells, tres cavallerisses amb uns catorze cavalls, i un equip tècnic amb un centenar llarg de focus—, és un dels circs més grans d'Europa. Fundat el 1985, pel domador austríac de feres, Franz Burkhart, aguanta com pot el xàfec de la crisi que plana de fa anys sobre el circ.
Però, molt lluny de la reconversió que han fet alguns circs més petits i de la creació basada en el circ tradicional, com els artesanals Raluy o el Cric i, no cal dir, més lluny encara de l'espectacle teatral del Soleil, el seu llast no és precisament que no pugui fer el número estrella amb 7 dels 18 cocodrils de l'ensinistrador gironí d'origen italià, Richard Casu, que posa el cap a disposició dels ullals de les seves mascotes gegants, i que han estat de vacances al Parc del Fòrum, a causa de la normativa municipal barcelonina, sinó que el llast és el fet de voler convertir l'espectacle del circ en un festival infantil sense cap atractiu ni per al públic al qual s'adreça.
La direcció artística del Gran Circo Universal es limita a fer aparèixer entre número i número colles d'extres —sempre els mateixos— disfressats d'acord amb l'ambientació de cada conte —a mig camí entre una cavalcada de Reis i una rua de Carnestoltes— per donar pas, dins de l'ambient fantasiós pretesament creat, a cadascun dels números.
I sort que els artistes de debò eleven una mica el nivell de l'espectacle. Hi actuen el domador francès, Iván Desforge, a la primera part amb sis cavalls blancs de raça àrab i, a la segona part, amb deu cavalls frisons negres que munten una demostració de girs, moviments i coreografies dominats gairebé a la perfecció pel seu domador.
També hi fa un bon paper la jove italiana, Loredana Marton, a la vegada la directora artística, amb una demostració de gronxador sota la cúpula del circ, amb figures acrobàtiques amb cercle. Loredana Marton, trenta anys, filla de gent de circ, és d'aquelles artistes que comença quan encara és una criatura, viatjant amb el circ dels seus pares.
La troupe Titan ofereix una demostració de salts al balancí rus que aixequen l'auditori. És la primera vegada que actuen amb el Gran Circo Universal i procedeixen de l'escola de circ de Budapest.
Els malabars a cavall, que aporten una de les imatges clàssiques de la pista, són a càrrec d'un altre membre de la família propietària del Gran Circ Universal, el fill dels directors, Franz Burkhart jr., que recupera alguns dels exercicis acrobàtics a llom del cavall com el "voltige a la Richard" o el "jockey a cavall" (per cert, ferit un dia després d'aquesta funció).
Sens dubte, l'actuació més espectacular és la dels trapezistes volants, The Flying 5 Souza, tres homes i dues dones, una de les nissagues del trapezi del Brasil, que es llueixen amb el doble passatge, el triple salt mortal de trapezi a trapezi, o el passi doble amb el trapezista volant amb la caputxa fosca al cap, que deixa sense alè tota la carpa. Els Souza aterren a l'Universal després d'actuar en gires per Europa amb diferents circs.
Les dues pistes del Gran Circo Universal encara tenen corda, entre les seves dues hores d'espectacle, per a més trapezistes com els exercicis del duo rus Sidelnikov, i la dels dos joves malabaristes Franz i Genia, espanyol i rus, amb pilotes, bitllets i barrets, i, entre número i número, el veterà pallasso Bubú, que fa el que pot amb el catàleg típic clownesc en breus aparicions de complicitat amb el públic, mentre espera els descendents francesos dels Rudi Llata, que van omplir pistes la segona meitat del segle passat. Bubú juga amb l'objecte invisible que es llença a una bossa de paper, els globus que s'inflen i que s'escapen de la mà de l'adult, el joc simfònic de mantenir la veu en coral, animació amb aplaudiments i un pols de picaresca per tancar cada aparició en un espai gairebé simbòlic concedit en els circs al món dels clowns i que ha recanviat el grup de pallassos pel pallasso en solitari, que en realitat acaba fent de mestre de cerimònies, amb nas, però sense cartera. Un gran circ per a un gran espai com és el Fòrum. El mèrit, però, insisteixo, és només dels artistes.




«Dancing Circus». Circ Raluy. Artistes: Pat Bradford and Kate, Dimond and Pearl, Paco’s Boys, Tania, Cian, Lou Rastall, Carmen, Bill and Rose, Clown Edek, Jonny Bogino i Lluïset, Ballet de Katherine Jane Smyth, Les Fonts Ballarines / Danses d'aigua, El Globus de la mort i l'actuació especial de Niedzela. Direcció: Raluy. Moll de la Fusta, Barcelona, 14 desembre 2007.


El Circ Raluy, cada fi d'any, instal.lat al Moll de la Fusta de Barcelona, s'ha convertit gairebé en un ritual de Nadal i Reis que ofereix una alternativa i una imatge tradicional i entranyable ben al contrari de l'espectacle televisiu en què s'ha convertit en molts casos el nou circ.
Anar a la carpa del circ ja representa part d'un ritual. I el Circ Raluy ofereix l'embolcall ideal per viatjar en el temps i retrobar una part de la fantasia que es crea en la imaginació dels espectadors al darrere de la pista.
Ningú com el Circ Raluy dóna l'oportunitat als espectadors de visitar alguns dels carros antics que formen part de la col.lecció de carruatges que conserva i de conviure un parell d'hores amb els integrants de la companyia, que no s'amaguen a les seves caravanes sinó que comparteixen l'intermedi i el comiat amb els espectadors en cada funció.
Els espectacles com els del Circ Raluy són dels que deixen empremta en els més petits, que hi assisteixen per primera vegada, i dels que recorden temps nostàlgics als més grans. Espectacle familiar per excel.lència, sense prescindir d'una estètica i d'una ètica professional que en altres casos sembla haver desaparegut del mapa.
'Dancing Circus', l'espectacle d'aquest any, basa el seu guió en un lligam de ball i dansa que involucra fins i tot els artistes de les diverses modalitats que ofereixen els seus números. A més, el Raluy, manté la presència de bèsties —domèstiques esclar perquè a Barcelona només és permès matar toros!— com els cavalls, les gallines de cresta vermella, els gossos, el conill de rigor i, perquè no sigui dit, un goril.la de peluix que els Raluy van adquirir als productors de la pel.lícula 'Goril.les en la boira'.
El muntatge de l'espectacle integra cada número en un guió que comença a les escales d'un dels carruatges, en un racó de la pista, i que també acaba allà mateix, en un final de conte fantàstic, fanalet i gorro de dormir, gairebé com una imatge de les moltes que ha ofert la companyia Comediants quan tracta el tema de la nit i el somnis.
Entremig, Pat Bradford and Kate ofereixen un número d'equilibrisme passat pel filtre del claqué; Dimond and Pearl mostren diversos estils de ball amb un número clownesc; els Paco's Boys, els homes forçuts, calçots blancs i bigoti refistolat d'època recorden les atraccions dels firaires ambulants de principis del segle passat; Tania, artista russa, fa una dansa en teles aèries; Cian, es mou ambmalabarismes tradicionals i un viatge a l'Índia; Lou Rastall proporciona un número d'il.lusionista en clau femenina —el que més concessió fa als temps que corren— on les acompanyants de la il.lusionista i els seus gossos apareixen i desapareixen de les caixes negres; la 'Carmen' de Bizet té el seu moment a l'hora de fer acrobàcies; un número impressionant de canvi de vestuari és el que protagonitzen la parella Bill and Rose, que a un li agradaria espiar-los entrant i sortint dels emprovadors d'El Corte Inglés i a veure qui és el maco que els descobreix el que fan amb els vestits en cosa de segons; l'humor i els gags se les tenen amb el clown Edek; mentre Jonny Bogino i Lluïset tiren de la tradició dels pallassos, amb les bromes dels jocs de mans que tenen clar que t'has de deixar enganyar, i porten a l'escenari un dels números que és la marca de la casa, dels temps del Raluy més primitiu, la del canó. Un ballet, el de Katherine Jane Smith, procedents del Lido de París, acompanya tot l'espectacle i enllaça cadascun dels números amb coreografies preparades especialment per a cadascun d'ells.
A l'intermedi —sortida obligada ni que faci fred— el Globus de la Mort mostra la concentració de dos motoristes que es tanquen en una cúpula metàl.lica enreixada fent voltes i esquivant-se l'un a l'altre en un dels números que recorda els més ancestrals del circ a l'aire lliure dels funambulistes. És el moment de visitar alguns dels carruatges, el que fa de cafè, el de serveis amb portes de les cantines de vaquers, i l'ornemantació dels que encara serveixen d'habitatge a alguns dels integrants de la família Raluy.
Com un número especial, l'espectacle ofereix l'actuació de la néta dels Raluy, Niedzela, només catorze anys, premiada recentment a Itàlia per la seva destresa amb monocicles, una tècnica equilibrista que practica espontàniament des dels cinc anys, mentre vivia amb els avis i els pares al circ. A la pista, ara, fa equilibris sobre set màquines diferents d'una sola roda, des de la més petita —la de la seva infància— a la que arriba a més alta, de gairebé cinc metres.
L'espectacle 'Dancing Circus' es tanca amb la pista transformada en una sala de ball amb totes les parelles d'artistes i amb una coreografia i un vestuari del segle XIX i inicis del XX, que lliga amb el romanticisme que envolta el perímetre tancat del Circ Raluy amb els seus carruatges plens d'història. Malgrat que l'espectacle s'escapa en alguns moments del més pur intimisme que se li atribueix al circ Raluy, el fet és que, fins i tot en els números més espectaculars, la familiaritat, el to poètic i l'escalfor del tu a tu es manté.
I un té la sensació que els Raluy i la seva troupe han muntat una festa familiar amb molts convidats, que són els espectadors. Com que els Raluy vénen d'una època en què es conservaven les bones maneres, al final, tots els artistes acomiaden amablement els espectadors a la sortida. Més d'un dels que ha vist l'espectacle fa cara de voler-s'hi enganxar. El circ de debò era així. O potser encara ho és.




«Circ Cric al Lliure». Companyia Circ Cric. Creació de Tortell Poltrona i Manel Trias. Posada en escena: Manel Trias. Direcció musical: Víctor Amman. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Espai sonor i direcció tècnica: Roc Mateu. Intèrprets: Tortell Poltrona, pallasso; Srta. Titat, pallassa blanca; Ruby Rowat, trapezi de balanç; Carol Correa, corda; Antoine Hulon, malabars; Cia Irracionael, quadrant aeri; Marie-Claude Roulez, roda alemanya; Cia Daraomai, acrobàcia de terra; Fernando Melki, tècniques diverses. Músics: Víctor Amman, maestro, piano i acordió; Pep Torres, sacos, flauta travessera i guitarra; Antoine Hulon, saxo; Ignasi Pujol, baix elèctric; Pere Gómez, percussions; Vasily Kalka, trombó de vares; Joana Fugaroles, viola. Vestuari: Emma Escolano. So: Quique Anglada. Operadors il.luminació: Linus Miserachs i Míriam Alias. Producció: Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Barcelona, Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure, 10 novembre 2007.


El Circ Cric ha instal.lat la seva carpa a la plaça Margarida Xirgu, a l'ombra del Teatre Lliure, que li ha fet un espai en la seva programació convencional. De fet, hauria de ser habitual que el circ català trobés una plaça en allò que —ja no sé qui ni me'n recordo— va batejar com la Ciutat del Teatre, una urbs artística més llarga d'esperar que l'arribada del TGV a Barcelona, i sort que el trenet de gran velocitat en qüestió no passa per Montjuïc!
La plantada de la carpa del Circ Cric en aquest espai obre un finestral de reflexió sobre quin és el paper del teatre públic —és a dir, aquell teatre que es nodreix dels recursos públics—, i aquí hi entra tant el Teatre Lliure —lluny ja de la seva essència inicial— com el Teatre Nacional de Catalunya —cada vegada més a prop de l'esperit inicial del vell Lliure. Els extrems, al final, es toquen.
El cas és que ni un complex ni l'altre es poden permetre més el luxe d'anar només per "lliure" sinó que cada vegada més hauran de ser receptors del conjunt de la creativitat teatral del país i de qui els finança sense oblidar que qui els finança els finança precisament gràcies a l'aportació de tots plegats. Línies artístiques personals a banda, doncs —que també són importants—, hem entrat en una temps on la riquesa de l'eclecticisme no es pot negar més a l'evidència del potencial escènic que tenim.
I el circ és un d'aquests potencials, eternament a l'espera d'un espai i una política propis, solucionat a mitges a les golfes de Can Fabra i, ara, aviat, sota la placa solar del Fòrum. Però compte a enrampar-se perquè això no hauria de representar deixar el circ en un altre gueto a banda sinó que els grans teatres que poden fer-ho els tinguin cada vegada més en compte en les seves programacions. ¿I, si no, d'on ens pensem que sortiran els espectadors del futur? El circ en pot ser una mina inesgotable.
Tortell Poltrona i la seva troupe han elaborat un espectacle que rememora el vell circ ambulant, però que fa a la vegada un circ nou. No hi ha nostàlgia, doncs, sinó continuïtat de la tradició de la pista amb una imatge actual. I la clau és aquesta per aconseguir que s'hi sentin atrets aquells espectadors que fa vint-i-tants anys encara eren criatures que potser van assistir a una de les funcions ambulants del primer Circ Cric —anys vuitanta del segle passat— i que ara s'hi continuen sentint atrets perquè hi acompanyen, mentre els cau la bava, els seus plançons.
L'espectacle del Circ Cric al Lliure sembla que s'orienta aquesta vegada cap a uns espectadors més aviat adolescents. Potser sí. Però el cert és que, a la funció d'estrena, el retrat robot es movia entre els pares encara joves i les criatures encara petites. La franja mitjana —els potencials espectadors que el Cric espera en aquesta estada a Barcelona— no hi eren. I és que costa que els pares —carregats sempre d'orgues— arrosseguin els marrecs dels dotze per amunt al circ. L'obertura a sessions per a estudiants d'institut en pot ser una solució, si el professorat s'hi veu en cor. En canvi, els més petits, amb els pares, hi vibren amb un espectacle de dues hores llargues que fuig dels tòpics i que transporta a la imaginació sense trair les arrels de la pista.
Espectacle de pista, sí. Però també espectacle musical que, en directe, ressegueix amb la banda sonora el guió que lliga les trapelleries dels pallassos amb les actuacions dels experts al trapezi, la roda, els malabars o el contorsionisme.
En aquesta ocasió, Tortell Poltrona continua sent el rei de la festa. Un Tortell Poltrona cada vegada més madur, més minimalista, més en evolució mironiana, que té les cadires de boga ja com un record de fons en un número d'obertura que és una picada d'ullet per als nostàlgics i que ja no repeteix l'espectacular castell rodant de cadires que els més petits només tenen opció de reviure, a partir d'ara, en documents filmats. Els anys no passen en va. I així com el número de la puça del Tortell pot ser etern, el de les cadires exigeix una força física que a certa edat, certes coses... mecàgondena!
De pallasso mut, que hi és i no hi és, en fa Leandre Ribera, amb la seva actitud entranyable de poètica escènica, que enllaça la majoria de números del guió. La Sra. Titat (Montserrat Trias), mestre de cerimònies que aporta el to màgic i que incita a fugir cap al somni. Entremig, números del trapezi de Ruby Rowat, formada a l'Escola Superior de les Arts de Circ, a França, i que s'ha enrolat en diverses gires de circs internacionals. La brasilera Ana Carolina Novaes, al trapezi, la corda llisa i perxa aèria. El malabarista i músic Antoine Hulon, mag dels barrets i participant també en diversos circs francesos dels últims deu anys. La parella de trapezistes de la Companyia Irrationael, el català Joan Ramon Ganyet i la francesa Candice Bordes, amb alguns números de risc. Marie-Claude Roulez a la roda alemanya, que sorgeix de l'Escola Nacional de Circ de Montreal.
També la parella de la companyia Daraomai, amb Agnès Fustagueras i Martí Soler, els dos catalans, en un número acrobàtic. I encara Fernando Melki, el grum de pista, en diferents moments de malabars i acrobàcia. A més, l'Orquestra del Circ, amb un paper protagonista remarcable, tots sota la direcció de Manel Trias, membre de la companyia Zotal Teatre, que opta per una posada en escena molt teatral, amb un fil argumental i un lligam circular que s'obre amb el misteri d'una tapa de clavaguera —territori de Leandre Ribera, explorat clandestinament a l'intermedi per alguns dels petits més atrevits— i que acaba allà mateix, en un fosc total, després de l'emblemàtica interpretació a cor què vols de tota la concurrència fins que les forces de mans i veu s'esgoten. A l'estrena, aplaudiments a peu dret que diuen més del que sembla.
L'espectacle del Circ Cric al Lliure mostra, en primer lloc, la vitalitat que continua mantenint l'ànima de la carpa, Tortell Poltrona —52 anys i en plena forma— i la continuïtat de la nissaga familiar que té i que és una garantia per al futur. Però també la capacitat d'obertura cap enfora de la companyia amb un espectacle que integren joves artistes formats en escoles estrangeres de circ i que continuen lluitant contracorrent per fer possible que el circ mantingui l'esperit de sempre amb la riquesa de les noves incorporacions tecnològiques escèniques. Només cal que els que ho poden fer hi creguin. Malgrat el risc, apostar sense xarxa té també la seva compensació.




«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007.


Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.
Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.
El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.
Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.
L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.
El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.
Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.
En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.




Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

| Apolo | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Espai Escènic Joan Brossa | Capitol | Condal | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure. Fabià Puigserver | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del |
| Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page