CLIP DE TEATRE
[Articles publicats a la revista TIME OUT BARCELONA>
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Charlatans. A Comedy Show», de la companyia Ashton Brothers. Intèrprets: Pepijn Gunneweg, Pim Muda, Joost Spijkers i Friso van Verdees (substituït per Olaf Malmberg, a Barcelona). Entrenador: Peter de Jong. Escenografia i vestuari: Jan Aarntzen. Disseny de llums: Niek Kortekaas i Remko van Wely. Disseny de so: Marc Schrader. Director: Peter de Baan. Teatre Victòria, Barcelona, 30 juny 2010. Només són quatre. Però, com en els bons espectacles d'acròbates, pallassos, músics i cantants, apareixen i desapareixen de l'escenari com si formessin part d'un formiguer d'artistes. Provinents dels Països Baixos, els quatre integrants de la companyia Ashton Brothers, amb reminiscències claríssimes de circ, debuten a Barcelona —i val la pena no deixar-los passar per alt— amb un autèntic xou que barreja la comèdia, la tragèdia, la rebequeria, la ingenuïtat i la lucidesa de la bogeria.
Espectacle de pista que, vist a l'escenari, crea situacions hilarants, sobretot amb els números en què actuen amb cadires de rodes que els serveixen tant per fer singulars demostracions de trapezi com per crear humorístiques imitacions de pel·lícules de vaquers que qui sap si no serien una possible solució per als empresaris de les sales de cinema catalanes emmurriats amb la nova Llei catalana del sector.
Els quatre intèrprets, músics i cantants, embolcallen amb una atractiva banda sonora en directe, a banda dels efectes espectaculars enregistrats, esclar, tot el xou que, en una hora i mitja, té temps de passar per la corda fluixa de l'absurd, l'humor, la poètica i les picabaralles pròpies de pista.
Aquest és el tercer espectacle que els quatre Ashton Brothers han portat per bona part de la Seca i la Meca europea. La seva unió de virtuts artístiques fa la força de la companyia. Tots quatre, nascuts a la dècada dels setanta, es reparteixen els papers més identificatius: el de pallasso (Pepijn Gunneweg), el de cantant i pianista (Pim Muda), el de ballarí (Joost Spijkers) i el d'actor dramàtic i músic (en aquesta gira, Olaf Malmberg).
Hi ha un punt de perversitat en cadascun dels números de l'espectacle. De la concòrdia de quatre bons amics es passa a l'enfrontament més violent, ni que sigui de broma. De la música rock, salten a la sintonia misteriosa de cinema de terror, de personatges inserits en la realitat salten als personatges més fantàstics.
Cordes del penjat; màquines grapadores que fan de revòlvers de vaquer; cavalls imaginaris que cauen fulminats sota la fantasia d'una cadira de rodes plegable per control remot; teatrí amb número de ventrílocs; trapezistes que posen en evidència l'arrogància del més fort i la venjança del més feble; el número del micròfon i la màgia de les tisores que es queden engrapades al pal; competència per sobresortir en la música o la cançó; el número de l'home atrapat per les potes d'una cadira... L'espectacle és una riuada de gags que explota les habilitats artístiques de cadascun dels quatre integrants de la companyia i que fuig de buscar el divisme personal, a més d'intentar aconseguir, en algun moment, la complicitat dels espectadors.
Fa la impressió que els Ashton Brothers saben que l'Europa en la quan s'han forjat com a artistes i l'Europa per la qual actuen viu una època poc falaguera per als grans espectacles. Per això fan una breu temporada de quatre setmanes al Teatre Victòria de Barcelona, amb una alenada del teatre de cabaret i varietats que lliga del tot amb el que recentment reinvidica el Paral·lel, i aposten, a més, per un públic jove oferint-los atractius preus especials per fer que els més grans, creats en l'atmosfera del circ de debò, i els més novells, educats en la fredor de la pantalla de televisió, trobin en el seu xou un punt de connexió que els faci oblidar que, a fora, el món és encara més absurd de com ells el pinten a l'escenari.
«En este lugar ocurren cosas maravillosas». Adaptació lliure del conte 'Alícia en el país de les meravelles', de Lewis Carroll. Text: Lucía Arbondo. Composició musical: Richard Riveiro. Intèrprets: Lucía Arbondo, Adrián Arbondo i Rubén Gavilán. Il·luminació, disseny escenografia i vestuari: Adán Torres. Confecció vestuari: Coral Baena. Titelles: Delfina García. Direcció: Lucía Arbondo. Companyia Teatro de La Galera. Teatre Gaudí Barcelona. Preu: 9 €. A partir 4 anys. Barcelona, 12 juny 2010. Aquesta ha estat la temporada d'Alícia, la noia del país de les meravelles. No només per la pel·lícula de Tim Burton, que ha revolucionat la pantalla en 3D pel seu contingut, sinó també per una versió teatral que Carlota Subirós va presentar al Teatre Lliure i per un musical que va posar en escena la companyia La Trepa al Jove Teatre Regina. Encara caldria afegir-hi una mirada adulta a la memòria, del dramaturg Pablo Ley, amb el títol 'Alícia no viu aquí'. Sigui com sigui, el mite literari de Lewis Carroll no s'esgota i cada generació troba una oportunitat per tornar-hi.
L'última versió és la de Lucía Arbondo, un muntatge que, sota el títol 'En este lugar ocurren cosas maravillosas', dóna a conèixer el personatge d'Alícia als més petits, tot i que, pel que sembla, aquests ja porten, gràcies als mitjans audiovisuals que tenen al seu abast, un bon bagatge sobre el món d'Alícia i sobre els personatges fantàstics que es troba a l'altra banda del mirall.
Tot i que l'espectacle s'adreça als espectadors primerencs, no escatima una base narrativa que pesa una mica massa tant sobre la dramatúrgia com sobre la part musical tot i el mèrit que té avui en dia fer arribar bàsicament a través de la paraula la fantasia del món de Lewis Carroll.
Tres personatges en escena: Alícia, el Conill i el Barreter, que fan el paper de narradors o de mestres de cerimònies. I la posada en escena compta amb una combinació d'elements: petits retallables en moviment d'iman, titelles mig personificats en el cas de l'Alícia que s'engrandeix i s'empetiteix, o el quadre amb el retrat de la reina de cors que mou per acció mecànica els llavis.
Recursos pràcticament d'artesania per a un espectacle que vol mantenir la puresa del teatre i que s'arrisca al fet que els petits espectadors avesats a la gresca, el moviment, la música i la imatge se'n desenganxin abans dels tres quarts d'hora de durada.
Però això no passa. I és curiós comprovar com petits per sota de l'edat que la companyia de Teatro La Galera recomana es mantenen embadalits a l'espera que realment ocorri alguna cosa, com diu el títol, una demostració evident que l'acció en directe, sense comandament a la mà, a tocar dels ulls, crea encara l'estímul de mantenir la concentració i l'interès en una història que l'experiència futura els farà entendre a partir de les diverses lectures que conté, les que Lewis Carroll, sota l'embolcal del conte infantil, hi va imprimir per a generacions de tots els temps.
«Les mil i una nit... més una!», de Jordi Casasampera. Intèrprets: Carla Ricart, Sergi Torrecilla, Eugènia Mañas i Ramon Garrido. Decorats: Perrine Boyer. Coreografia: Anaïs Muñoz. Arranjaments musicals: Xavier Casasampera. Actriu vídeo: Montse Panero. Direcció: Jordi Casasampera. Producció L'Evocador Teatre. Guasch Teatre. Preu: 8'50 €. A partir 4 anys. Barcelona, 12 juny 2010. Si en els temps de Xahrazad, hagués existit internet, les mil i una nits en vetlla —xifra convencional— que, per salvar la pell, es va haver de passar la noia entretenint el borinot de sultà amb un conte cada dia se les hauria pogut estalviar si el sultanot s'hagués pogut connectar a un web de contes, un xat lletraferit o qualsevol xarxa social de contactes.
I això és el que fa aquesta versió teatral que s'aproxima a 'Les mil i una nits', partint del món real —una àvia que webcameja amb una amiga rondallaire— i que fa un salt a l'interior dels contes orientals on troba dos personatges que, com si fossin manters actuals en una urbs turística qualsevol, es barallen per demostrar que cadascú és el propietari d'un sac ple d'imaginació.
El muntatge barreja música, màgia, titelles, teatre i referències als contes clàssics tan coneguts com 'Alí Babà i els quaranta lladres' o 'Aladí i la llàntia meravellosa', en una trama que surt de la vila de Torelló, d'on diu que és l'àvia protagonista que vol ajudar Xahrazad de les grapes del sultà, i que arriba a les terres de Bagdad.
Amb un parell de lladres de la cova, de tan bona pasta que fins i tot deixen que tothom —espectadors inclosos— sàpiga la contrassenya per obrir el cau dels tresors, amb el popular "obre't Sèsam", i amb un geni de la llàntia que, després de les refregades de rigor, quan apareix davant l'àvia, sembla que sigui més aviat el model d'un gigoló contemporani, la trama afegeix un toc romàntic amb parella inclosa, un jove guia del desert que està enamorat de Xahrazad i que, gràcies a l'àvia de Torelló, podrà veure satisfet el seu somni de lligar-se la noia pels temps dels temps, un cop arrabassada de la presó del sultà.
L'espectacle conté els elements essencials per entusiasmar els petits espectadors: aventura, sorpresa, màgia dins la màgia del teatre i la possibilitat de posar-se a favor de qui vol fer el bé i alliberar Xahrazad lluitant tant contra el sultà que l'explota, literàriament s'entén, com contra la seva guardiana malvada, una serp que vol despistar l'àvia contacontes perquè no trobi el camí del palau del sultà, però no s'adona que, a la platea, i sense GPS, per tradició, se saben la ruta de l'indret, ni que una part digui que és per aquí i una altra digui que és per allà. La direcció, en el fons, és el menys important. L'important és arribar-hi i, com en els millors contes, menjar anissos i fer que, si no tots, almenys els altres siguin feliços.
«La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Preu: 9'5 €. A partir 3 anys. Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII.
La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa sis anys i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny.
El cas és que, a la vida animal, les formigues continuen tossudes com sempre, sense haver descobert, no diguem ja la jornada de vuit hores que actualment ja ha passat a millor vida, sinó ni tan sols la migdiada. I la cigala, per la seva banda —almenys el mascle perquè la femella mor aviat quan ha post els ous— manté la seva vocació insistent d'aspirant a contratenor de música contemporània a pesar que acostuma a guanyar-se l'antipatia de qui ha de suportar-ne el brogit eixordador, sobretot en hores caloroses d'estiu.
La faula en versió teatral mostra una secció de formigues que es prepara físicament i mentalment per guanyar la competició de les més treballadores del formiguer. Però hi apareixen també els pugons —aliment bàsic de les formigues—, la cigala coprotagonista de la història, una mosca poca-solta i una aranya elegant, una mena de reina negra —a pesar de la capa vermellosa— que només aspira a augmentar la seva collita de víctimes a la teranyina.
La cigala farà amistat amb una de les formigues, que té la temptació de fugir del ramat i descobrir què hi ha més enllà del formiguer i que, després de sentir els cants de la cigala, vol també provar sort en l'art de la música. Però la traïdoria al grup es paga cara. I mentre la cigala ronda pel formiguer perduda com un peix fora de l'aigua, la formiga tampoc no aixeca el cap fora del seu cau.
Dels fracassos dels dèbils, sempre hi ha el poderós que se n'aprofita. I això és el que intenta fer l'aranya reina proposant que cigala i formiga facin duet i muntin una productora de concerts perquè així, com més clientela tinguin, més possibilitats tindrà ella d'atrapar insectes a la seva teranyina.
Com es veu, la versió teatral s'allunya i amplia les possibilitats de la faula original. Avui, l'art ja no és considerat un mal menor propi de bohemis i dropos sinó una possibilitat professional i de prestigi. I la força del treball no es pot dir que visqui el seu millor moment de reconeixement social. Els papers de la faula s'han capgirat, sobretot a partir que l'oci s'ha consolidat, des de la segona meitat del segle XX, com una font de realització personal.
«Rínxols d'or i els tres óssos». Adaptació de Joan Guaski. Música i lletres: M.R.Gausint i Joan Guaski. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Escenografia: Xevi Ribas. Vestuari: Montse Gràcia. Direcció: Joan Guaski. Companyia Germans Guasch. Guasch Teatre. Barcelona, 8 maig 2010. Preu: 8'50 €. A partir 3 anys. Espectacle musical que, en la línia de la tradició del conte original, no pretén resoldre el conflicte personal que té la petita Rínxols d'Or sinó exposar de quin mal de relació amb els altres pateix i fer evidents, davant dels petits espectadors, la seva manera de reaccionar.
La Rínxols d'Or és com la protagonista de la recent pel·lícula 'Fish Tank', d'Andrea Arnold, premiada pel jurat de Cannes l'any passat. A la pel·lícula, Mia, una noia de quinze anys, viu la incertesa de l'adolescència en un barri anglès marginal, en una família desestructurada, amb una mare que cada dos per tres li recorda que volia haver avortat en lloc de tenir-la.
La Mia de 'Fish Tank', com la Rínxols d'Or del conte, no es relaciona bé ni amb la família ni amb les amigues, defuig els estudis i va a la seva, en un món tancat, a la recerca de la seva identitat, ocupant, si cal, el lloc de la mare quan apareix per casa un nou company d'ella, demanant silenciosament que algú l'estimi, deixant-se caure en l'afecte més pueril.
El fet és que la Mia de 'Fish Tank' té molt a veure amb la Rínxols d'Or ancestral. La vida no ha canviat tant. El conte 'Rínxols d'or i els tres óssos' té una trama que exposa la situació anímica de la infància a la recerca de la identitat pròpia i amb el llast de la sovint biològica gelosia entre germans.
És, doncs, en aquest sentit, un conte atípic dins el gènere que, com tants d'altres, s'atribueix a la veu anònima i a la posterior feina de recerca dels germans Grimm, tot i que sembla que el va readaptar també el 1837 el poeta anglès, Robert Southey, dins de la seva obra 'The Doctor'.
La versió teatral que presenta la companyia dels Germans Guasch va més enllà del que és el propi conte i hi barreja altres personatges de ficció ja coneguts per l'auditori, com per exemple el popular llop de la Caputxeta o una àvia que ve de comprar amb carro i cistell del mercat i a qui Rínxols d'Or vol ajudar per demostrar-se a ella mateixa que no és tan esquerpa, però, amb tan mala sort, que la dona la confon, segurament, amb una vulgar pispa de gent gran i no li deixa ni ensumar el cistell.
La noia, en una interactivitat escenari-platea força evident, intenta també guanyar-se la confiança dels espectadors repartint-los, d'un cistell que la família dels tres óssos ha deixat abandonat pel camí, uns quants croissants de xocolata, propina de la casa i, per cert, sense espònsor.
Posats a buscar altres referències més actuals, com l'esmentada del film 'Fish tank', un diria que la Rínxols d'Or és també el prototipus de l'actual gent jove okupa. No només estèticament perquè s'assemblen força en perruqueria —rínxols grocs versus cabells amb rastes—, sinó per ser una criatura insatisfeta amb ella mateixa, que no s'avé amb la família, que se sent rebutjada pels que l'envolten, que proclama que no se l'estima ningú i que decideix fugir de casa i posar-se a la casa d'uns altres.
És així com Rínxols d'Or acaba entrant a la casa de la família dels tres óssos. Una colla de decorats de conte il·lustrat ambienten cadascun dels escenaris del muntatge. Ells, els óssos, pare, mare i fill, que viuen al dia, són avisats per la companyia de seguretat d'alarmes que hi ha intrusos a casa. I, sense croissants de xocolata al cistell i amb la casa damunt davall, confonent la noia amb un fantasma, per molt okupa que sigui, prefereixen, en aquesta adaptació, avisar els pares de la noia més que no pas els mossos i el jutge de guàrdia.
I un pensa que la família dels óssos fa ben fet, tenint en compte que el Manual del Bon Okupa, penjat a internet, davant la crisi immobiliària actual, aconsella de no moure's de l'habitatge okupat durant 48 hores perquè ni la propietat ni l'autoritat els en puguin fer fora fins que el jutge —amb temps i una canya— ho decideixi. No cal dir que els futurs okupes de mitjan segle XXI, avui encara infants espectadors, s'ho passen la mar de bé amb l'espectacle i fan el que poden amb crits d'ànim perquè la Rínxols d'Or recuperi l'autoestima. Per solidaritat, de moment, no es queden curts.
«Meravelles de l'Orient», de Jordi Jubany. Intèrprets: Jordi Jubany, Eudald Ferré i Quim Carranza / Pep Boada. Música: Quim Carranza. Escenografia, vestuari i caracterització: Eudald Ferré. Modista: Maria Teresa Baz. Companyia Pa Sucat. Jove Teatre Regina. Barcelona, 8 maig 2010. Preu: 9'50 €. A partir 3 anys. Hi ha espectacles de titelles que deixen tota la responsabilitat de la trama als personatges i els titellaires es mantenen en segon pla, en cambra fosca. En aquest cas, la companyia utilitza al màxim els tres intèrprets com a personatges també de ficció, de carn i os, que, a la vegada, es converteixen també en titellaires.
Uns joglars entren a la platea amb un teatrí per representar una sèrie d'històries extretes dels seus viatges i les contalles que n'han extret tombant pel món. Amb una caracterització i un vestuari molt suggerents, els tres personatges de carn i os representen un joglar musulmà, un cavaller noble heroi de les Croades que ha perdut bous i esquelles en les seves aventures, i un pastor primari, mut quan li convé. Crossa de freixe, cares brutes, carbassa d'aigua, cornamusa de pell de llop, parracs de vestimenta i, un d'ells, el cavaller, amb una imponent cama de fusta. És aquesta, una entrada que crea una atmosfera medieval molt creïble.
Els tres personatges, per la fila que fan, semblen extrets d'alguna de les escenes rodades precisament a Barcelona de la pel·lícula 'El perfum'. Arrosseguen un teatrí elaborat també amb elements primaris: borrasses, un tronc, quatre cordes...
L'espectacle agafa, a partir d'aleshores, un to plenament medieval. El joglar musulmà és l'encarregat de narrar la història que es representa en el teatrí. Un tambor i una flauta, són els dos instruments que els joglars fan servir per fer més amena la representació.
Els titelles, tradicionals, construïts amb elements com la fusta, beuen de les fonts de la trama popular i ni que expliquin la història del drac i els diversos cavallers que el volen eliminar per salvar una dama. Les corredisses, els cops de bastó, les flamarades del drac, el joc de cuit a amagar preguntant als espectadors on hi ha el dolent de la pel·lícula porten a les ressonàncies del típics Tòfol i Banyeta de tota la vida.
La companyia Pa Sucat, originària de Valls (Alt Camp), amb vint-i-cinc anys de trajectòria, té un ampli repertori i no es limita als espectacles de titelles i animació sinó que ha liderat en els últims anys el Festival de Titelles Guant amb seu a Valls. Els seus espectacles, com aquest presentat ara al Teatre Regina, 'Meravelles de l'Orient', han estat reconeguts pel sector amb premis com el del Concurs de Joglars de la Llegenda de Sant Jordi de Montblanc (Conca de Barberà), el de la Fira Internacional de Titelles de Lleida o el de la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d'Albaida.
I no és estrany perquè espectacles com 'Meravelles d'Orient' estan documentats en textos de Ramon Llull i algunes tradicions islàmiques que ja parlen dels titelles retallats en fusta. Pel que fa a la música i les cançons, l'ús de la cornamusa i la flauta de pastor porta els tres titellaires a interpretar breus peces que es podrien considerar originàries del segle XI. Finalment, per a l'ambientació i el vestuari, la companyia es documenta també en les pintures de Pieter Brueghel el Vell, el pintor flamenc del segle XVI que retrata el costumisme i la ruralia de l'Europa de l'època.
Tot plegat fa que el que podria semblar un espectacle senzill, perquè els titelles arrosseguen malauradament aquest estigma, es converteixi en un bon espectacle on tant els intèrprets de carn i os com els titelles connecten, a través de la imaginació i la ficció que es crea amb l'ancestral rondalla popular del drac i el cavaller amb la dama pel mig, sense centrar-se necessàriament en el personatge de Sant Jordi.
I és que també la multiculturalitat —sisplau per força— ha arribat al regne dels titelles que, malgrat que siguin de fusta, com els de Pa Sucat, s'han adonat de la reconversió ètnica que s'ha produït a la platea entre els espectadors.
«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007. Reposició: 2 de maig del 2010. Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.
Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.
El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.
Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.
L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.
El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.
Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.
En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.
«Reprís». Creació de Teatre Mòbil. Música original: Jordi Badia. Pallassos: Marc Fonts, Jordi Girabal i Atilà Puig. Escenografia i vestuari: Carme Vidal. Il·luminació: Pere Montoro. So: Pep Maria Martínez. Atrezzo: Txema Rico. Construcció escenografia: Tero Guzman. Confecció vestuari: Goretti sastreria teatral. Companyia Teatre Mòbil. Direcció d'Olivier Benoit. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 d'abril 2010. A partir 3 anys. Preu: 9 a 12 €. Teatre Mòbil, companyia que ha commemorat fa poc els seus 25 anys de trajectòria, està integrada per tres pallassos o homes orquestra —Marcel Gros en va ser un dels fundadors— que fan de tot menys allò que s'entén per pallassos estàndard. 'Reprís' ha estat una oportunitat per a la companyia per crear un muntatge que és una petita antologia d'una hora de números i d'algun dels personatges d'anteriors espectacles seus.
'Reprís' és un viatge al món del circ amb una trama teatralitzada que encapçalen tres empleats de la companyia ferroviària que condueix tots els artistes que després aniran apareixent fins a l'estació de les Glòries on hi ha el Teatre Nacional de Catalunya. El senyor Carbonell i dos ajudants, en Ronconi i en Ramiro, tenen un aire dels ferroviaris dels antics trens de vapor, però els transports evolucionen i el tren de Teatre Mòbil s'assembla més a un TGV internacional que no pas a una Garrafeta.
Una acció de preàmbul al voltant del tràfec del tren, encara a l'estació de sortida, dóna pas a l'aparició d'una sèrie de personatges estrambòtics que, si primer semblen només viatgers esporàdics, després es transformen en artistes del circ que acabarà actuant a l'estació, o escenari, d'arribada.
Entre aquests personatges, alguns recuperats d'altres espectacles de Teatre Mòbil, hi ha un mag amb passió pels números de desaparició de persones en una caixa negra; un Guillem Tell amb ballesta i poma starking que convida a clavar-hi queixalada abans que serveixi de punteria al cap d'un petit voluntari de la sala; el ventríloc Mantel·lo que presenta el seu titella Freddy, més autòmat del que pot semblar; els germans Bistró, que fan música i malabarisme; els fuetistes lírics i els senyors Princeton; la família Coconardi, la mona Sadurní i la nena trapezista de les trenes; el mag Asun Dena i l'ombra perduda.
Tots plegats i tres mones de propina inicien una cursa de relleus pel que fa a números, canvi de vestuari, caracterització i petits gags que, segurament perquè Teatre Mòbil ve del temps que ve, tenen una preocupació especial per mantenir un registre lingüístic que convida fins i tot a completar paraules als espectadors, tot i que sempre es poden trobar amb alguna sorpresa inesperada com, per exemple, quan pregunten, per qüestions rutinàries de guió, si algú parla xinès, convençuts segurament que no obtindran resposta i, com que els temps i el parc social ha canviat, escolten amb un cert desconcert que una petita espectadora els respon que sí.
El trio de pallassos de Teatre Mòbil manifesta una especial sensibilitat per respectar al màxim l'auditori que té al davant perquè és conscient que juga amb material sensible i no cau ni en la pallassada gratuïta ni en la concessió fàcil per guanyar més públic sinó que es manté en una línia on el que els guia és l'interès per oferir un espectacle que mantingui a la platea, amb interès creixent, les criatures i les que no ho són tant, amb un bon grapat d'accions que mostren algunes de les propostes del circ tradicional: humor, música, trapezi —ni que sigui de mentida—, màgia, titelles, malabarisme barretaire, alguna trompada de bona fe i la capacitat de creure encara que una mica d'ingenuïtat es capaç de fer més bé que mal.
«Cirk», de Moi Aznar. Intèrprets: Dani Aznar, Xavi Elies, Moi Aznar i Encarna Laínez. Música: Albert Reverter. Companyia Jomeloguisojomelo.com. Teatre del Raval, Barcelona, 10 abril 2010. A partir 4 anys. Preu: 7 €. No sé si la K final del títol d'aquest espectacle insinua que els espectadors es trobaran davant d'un espectacle que parteix essencialment del llenguatge del circ, però que el teatralitza fins al punt que en la seva barreja d'elements hi ha una anarquia organitzada. Una anarquia, d'altra banda, que proporciona una hora de viatge a un món de fantasia i màgia on no hi falten els personatges típics de pista convertits en intèrprets d'escenari sense abandonar cadascun d'ells les seves habilitats circenses en les quals s'han especializat.
Em referia a l'anarquia organitzada no pas perquè l'espectacle sigui un desgavell, ben al contrari, sinó perquè l'integren una sèrie d'escenes o de números que donen sortida a diversos registres teatrals: titelles, malabarisme, màgia, humor, fantasia, música, participació dels espectadors...
Precisament aquesta conjunció de diversos registres és el que fa que l'espectacle transcorri per una línia entre màgica i molt amena, sota un eix comú, les trapelleries que es fan l'un a l'altre els dos pallassos protagonistes que fan també de mestres de cerimònies: l'august i el cara blanca, amb les habituals juguesques del que se suposa que és el més llest i les innocents però efectives contrajuguesques del que aparentment sempre té les de perdre.
Un personatge màgic, un follet amb barret de copa i bombetes il·luminades, dóna entrada al món de 'Cirk' per la foscor de la platea. Ja sé que és un tòpic dir ara que aquest personatge respira aires del Cirque du Soleil —cosa que no sempre agrada els que fa temps que es dediquen al circ—, però d'un temps cap aquí es fa inevitable aquesta relació tot i que segurament ha estat el Circ du Soleil qui ha begut de les fonts primàries dels seus personatges i no pas al revés com ens pensem.
La combinació de números de titelles —uns titelles que desperten l'expectació dels més petits—, però integrats dins els personatges del circ escènic —la corda fluixa, l'aixecador de pesos, el mandarí de fórmules màgiques...—, la transformació de la ballarina-titella en ballarina de carn i os, la presència del fals lleó i el número del fuet —un fuet irònicament de debò amb marca de fàbrica d'embotits— o els números de màgia, els de malabars o el de fals llançament de ganivet de dos pams sobre el cap d'un espectador, voluntari sisplau per força, convertit provisionalment en un Guillem Tell amb pilota al cap en comptes de poma, creen una relectura del circ clàssic que manté el llenguatge que mai no mor.
Dic això perquè aquest espectacle ja té uns anys de vida. La companyia el va crear fa uns deu anys. Aquest recorregut és segurament el que li dóna la pàtina d'espectacle feliçment tradicional: l'escenografia és la dels circs ambulants —si no existenxen en la realitat encara existeixen en les il·lustracions romàntiques—, els personatges —ja siguin titelles o de carn i os— són els del circ de debò, i el rerefons de l'espectacle vigila sempre de no sortir d'aquest límits establerts sense anar a parar a la utilització d'efectes extraordinaris ni de grans accions espectaculars sinó fent extraordinari allò que es pot aprofitar des del mocador més petit.
Espectacle que, malgrat ser de circ, no està tampoc exempt de la paraula i que té també un clar interès a mantenir un nivell lingüístic sense concessions a tics de moda, cosa que reforça el seu caràcter teatral i li confereix un nivell de rigor reconfortant. Seria bastant incoherent, per exemple, en el número esmentat abans del lleó, parlar alegrement de "látigo" i treure com treuen a l'escenari un fuet de Vic. Llengua i comprensió sempre han anat aparellats. Quan els espectacles es fan ben fets, fins i tots aquests petits detalls exerceixen un paper essencial: recuperar expressions com la del "fuet" que, en un altre cas —com tan sovint passa— hauria caigut abatuda i sense compassió, precisament a cops de "látigo".
«Don Quijote de la Mancha». Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat, basada en la novel·la de Miguel de Cervantes. Música original: Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Escenografia: Francesc Abella. Vestuari: José Carrasco. Il·luminació: Pau Palau. So: Francesc Campos. Màscares: Hans Gloor i Lisa Serio. Armadures i titelles: La Fira. Coreografia: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 abril 2010. Preu: 9'50 €. A partir de 6 anys. ¿Què seria del Quixot si visqués en el món d'avui? ¿Un addicte a la navegació per Internet? ¿Un cavaller virtual que encalçaria enemics a la pantalla i els clavaria cop de ratolí? ¿Un apassionat de l'e-reader que portaria sempre al damunt ben carregat d'e-books i que llegiria a tothora en qualsevol racó de casa, de la feina o del metro? ¿Un visionari que miraria a l'altra banda de la pantalla per donar sortida a la seva lucidesa embogida?
En un teatre de Barcelona, el nom del qual val la pena tenir sempre a la memòria, es representa una adaptació de la novel·la de Miguel de Cervantes, 'Don Quijote de la Mancha'. La versió no pretén resseguir íntegra tota la història cavalleresca —missió impossible— sinó que se centra en diversos episodis tant de la primera com de la segona part de la novel·la que més han donat a conèixer l'obra universal al llarg dels temps. I ho fa a través dels personatges d'una companyia de comediants de l'època, el segle XVII, que precisament vol portar a escena les aventures del popular Don Alonso Quijano, àlies Don Quijote, una víctima de la lectura empedreïda i de la síndrome de Diògenes especialitzada a col·leccionar llibres.
El muntatge, que ja té cinc anys llargs de vida des de la seva primera posada en escena, ha estat treballat amb precisió en cadascun dels seus aspectes tècnics. El vestuari, amb canvis constants per part dels intèrprets, transporta els espectadors a la imatgeria del temps reculat de capa i espasa, de llança i d'escut i, per descomptat, de cavallerissa, una cavallerissa, esclar, que per circumstàncies escèniques comprensibles —no tothom té les possibilitats de quadra que té Salvador Távora—, ha de prendre forma en la imaginació dels espectadors.
L'escenografia es limita a una estructura de doble tarima engalzada, de dos nivells i amb rampa, i una projecció fixa al fons que reprodueix diversos indrets del paisatge per on transcorre l'epopeia de Don Quijote, sense oblidar la seva estada a la platja de Barcelona i la descoberta del mar i el bram de les ones. La il·luminació manté un clima càlid, sense caure en la penombra, mantenint el relleu de cadascun dels personatges.
Hi apareix el valent protagonista i el seu acompanyant, Sancho Panza. Hi apareixen també la neboda i l'Ama, el Bachiller, el biscaí i la dama viatgera, el barber, l'hostaler de la Venta, les pageses del Toboso i l'estimada Dulcinea, entre alguns altres de més secundaris... I la representació de ficció dins la ficció compta amb els titelles que representen el retaule de Don Gaiferos, i amb algunes màscares de la Commedia dell'Arte.
La batalla amb els molins —pobre Quixot si s'hagués d'enfrontar ara amb els gegantins monstres eòlics!—, la pel·lícula que es munta l'home amb l'elm de Mambrino, el mal de ventre que pateixen ell i Sancho per culpa del bàlsam de Fierabràs, la pallissa i destrossa dels pobres titelles, la visita al Toboso, la lluita cos a cos amb el cavaller de la Blanca Lluna... En fi, un retaule que, tenint en compte que s'ha d'encabir tot en una hora, aconsegueix una visió general de l'obra amb poques renúncies a l'essència del text.
Hi té un relleu important l'aportació musical, mitja dotzena de peces originals que, si es representessin per si soles, formarien una mena d'auca-resum de l'adaptació teatral que manté el castellà d'origen, lleugerament convertit en accessible per als espectadors més joves d'avui. Sis peces musicals, majoritàriament corals, tret d'una d'aire líric, encarregada a Dulcinea, que es refereixen a la bogeria de convertir-se en cavaller que persegueix en Quixot, a les seves aventures imprudents i imaginàries, als consells que el cavaller dóna a Sancho perquè actuï com un governador com cal de l'illa de Barataria, als intents de fer entendre al Quixot que seria millor que deixés la cavalleria per a un altre dia, quan ja és un sac d'ossos baldat i una desferra desmanegada, i la que tanca l'espectacle, en referència a la mort del cavaller, que recorda que l'ideal de la vida és viure boig i morir assenyat.
Aquesta és una proposta teatral arriscada perquè corre la brama que el Quixot ja fa temps que s'ha oblidat en alguna prestatgeria polsosa i no és precisament una lectura de capçalera entre els més joves, com passa amb molts altres clàssics. Però és també una proposta que amaga moltes hores de feina escènica darrere, amb la intenció de tota la companyia d'aconseguir un espectacle que familiaritzi els espectadors amb el famós cavaller i que, a la vegada, ho faci sense renunciar a l'atractiu del registre teatral en un muntatge que reposa del tot en la interpretació tant del text com musical.
«The Opera Show». Coreografia: Mitch Sebastian. Intèrprets: Anna-Clare Monk (soprano), James Cleverton (baríton), Amar Muchhala (tenor), Clare Eggington (soprano). Ballarins: Dharmesh Patel, Shaun Capewell, Amber Doyle, Lisa Donmall i Sarita Piotrowski. Músics: Peter Black (guitarrista) i The Stanford Quartet. Supervisió musical: Matthew Freeman. Escenografia: Sean Cavanaugh. Disseny de vestuari: Christopher Giles. Disseny d’il·luminació: Chris Ellis. Disseny de so: Mike Walter. Producció: To Be Productions. Direcció: Mitch Sebastian. Teatre Victòria, Barcelona, 20 març 2010. A partir 8 anys. Preus: 23 - 45 €. Menors 16 anys: 15 €. Tres actes. Dos intermedis. Dues hores i mitja d'espectacle. Un xou —parodiant el títol— avalat per l'èxit aconseguit en la seva llarga temporada a Londres i que és d'aquells que són capaços de provocar una encesa polèmica entre els melòmans empedreïts i els que s'han acostat a la música a través de l'iPod o l'MP3/4. Ja se sap: atrevir-se a tocar l'òpera és com posar les mans al foc pensant-se que no et cremaràs. Els fans radicals del gènere consideren que fer sortir la lírica dels temples operístics és un sacrilegi. Els més eclèctics, que potser no han posat mai els peus en un temple operístic, poden pensar que si l'òpera és com la presenta la producció de Mitch Sebastian, els haurien d'haver avisat abans i potser s'hi haurien apuntat.
De fet, sota l'excusa de l'òpera, l'espectacle crea un primíssim fil argumental que té com a eix el pas del temps i la relació de la societat amb la música. Cadascun dels tres actes representa una època diferent. El primer transcorre en un espai italià, festiu, ambientat en el barroc. En aquest primer acte, que s'obre amb 'Papageno, Papagena', de 'La flauta màgica', de Mozart, hi sonen també, entre altres, el 'Duo de les flors', de Lakmé; 'Ah!, je veux vivre!', del 'Romeu i Julieta', de Gounod; 'El lament de Didó i Eneas', de Purcell; la 'Barcarola', dels 'Contes de Hoffman', d'Offenbach; o la cançó napolitana, 'O sole mio'.
Els intèrprets apareixen en aquest acte amb una caracterització de gènere fantàstic, personatges que semblen màscares carnavelesques venecianes, amb un vestuari luxós i espectacular, i que tenen com a protagonistes una institutriu, una donzella, una duquessa i un comte. La posada en escena només s'excedeix en els ramells de globus que omplen l'escenari i que fa la impressió que formin més aviat part d'una festa d'aniversari de MacDonald's que no pas d'una festa entre nobles.
El segon acte fa un salt als anys quaranta del segle passat, en plena Segona Guerra Mundial. Dels tres actes, és el que aconsegueix una descripció argumental més clara. També, esclar, per l'explotació de l'època que n'ha fet el cinema. Al pla baix de l'escenari, un habitatge de l'època d'una família obrera. A dalt, el miratge d'un estudi d'enregistrament italià per on passen músics i cantants. A l'habitatge de sota, els primers senyals del progrés tecnològic primari s'imposen: el gramòfon amb la pesada agulla, els discos de pedra ratllat, els primers aparells de ràdio, l'arribada del primer aparell de televisió en blanc i negre... un personatge femení cec simbolitza la relació entre el poder de la música i la imaginació. Aquí, la trama del segon acte —els personatges han canviat les màscares i els vestits de saló noble de segles passats per una caracterització de disseny de postguerra molt realista— incorpora àries com 'O mio babbino caro', de Puccini; 'La dona e mobile', de Verdi; 'La Bohème', de Bizet; o 'Caro Nome', de Verdi.
El tercer acte fa un salt cap a la música electrònica i l'òpera esdevé la base del rock. Estètica gore. Vestuari negre total. I una entrada de llicència de guió amb 'Nights in White Satin', de The Moody Blues, en una esgarrapada a finals dels anys seixanta. però l'òpera no cedeix. S'hi escoltarà la 'Partita en G Menor' i la 'Tocata i fuga', de Bach; la 'Cançó de la lluna', de Dvórak; 'Nessun Dorma', de Puccini; el 'Duo dels pescadors de perles', de Bizet; i, tornant al principi de l'espectacle, 'La reina de la nit', de 'La flauta màgica', de Mozart, una de les interpretacions més sorprenents i agraïdes de l'espectacle, que arrenca de l'acoblament del músic de guitarra elèctrica i una de les violinistes. És també una de les interpretacions que marquen més clarament la intenció de la proposta: fusionar la música operística amb els nous estils.
La barreja d'àries cèlebres i de compositors és una constant en tot el muntatge. L'espectacle és una conjunció de coreografia, escenografia i música. Hi ha un equilibri molt eficaç de les tres disciplines. Només alenteix el ritme la pausa dels dos intermedis, obligatoris, esclar, a causa dels canvis escenogràfics i les caracteritzacions i vestuari dels intèrprets, però que, si es poguessin evitar, milloraria el resultat global. Uns divuit intèrprets, entre cantants, ballarins i músics, es reparteixen els diversos papers de cadascun dels tres actes.
La part coreogràfica, a vegades amb escenes que s'acosten al cabaret exquisit de la Belle Époque, aporta una lectura a la llegenda de cadascuna de les àries que s'interpreten i dota l'espectacle de la dosi teatral imprescindible per compensar l'anarquia argumental i l'aiguabarreig de les àries escollides.
Cantants i músics tenen un bon nivell interpretatiu, sense pretendre en cap moment establir comparacions amb els grans tòtems dels temples lírics sinó mantenint el punt de rigor que exigeix la proposta de la companyia perquè els melòmans veterans de disc rodó i els melòmans novells d'iPod o MP3/4 trobin el punt de connexió que els ha mantingut separats fins ara.
Veieu aquí un tràiler de l'espectacle 'The Opera Show'.
«Slava's Snowshow». Creació: Slava Polunin. Director: Víctor Kramer. Intèrprets: Oleg Bernov, Charles Jeff Johnson, Tatiana Karamysheva, Dmitry Khamzin, Oleg Lugovskoy, Fyodor Makarov, Slava Polunin, Derek Scott, Nikolai Terentiev, Grisel Vega Morales, Aelita Vest, Bradford West, Artem Zhimolokhov. Escenografia: Slava Polunin i Victor Plotnikov. Producció: Sold Out. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2010. A partir 5 anys. Preu: 20 - 40 €. El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin, aquest pallasso rus, nascut el 1950, de la raça dels august, que, entre altres iniciatives va fundar un teatre de cambra a Sant Petersburg i que, després de recórrer mig món, als anys noranta es va independitzar de la carpa blanca del circ canadenc i va muntar el seu propi xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món —ja havia passat també abans per Catalunya— s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso.
Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits.
L'espectacle 'Slava's Snowshow', que sovint ha estat qualificat de poètic, és més aviat un seguit de seqüències, sovint surrealistes, que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.
Slava no es conforma a fer el paper de pallasso, amb les seves accions personals, sempre a ralenti, com si es mogués a càmera lenta, i no deixa tampoc que la companyia que forma part del repartiment facin també només de pallassos sinó que crea un guió invisible, que sembla no escrit ni pautat, però que hi és, un guió sense paraules que explica moltes coses alhora, des de la primera escena en què Slava apareix estirant una soga i fa el gest de penjar-s'hi però hi ha un segon personatge igualment lligat a l'altre cap de la soga per fer-hi el mateix, fins a l'acció del naufragi en alta mar en un senzill llit-barca abordat per un vaixellot enorme amb la caiguda a les ones del pallasso, la recuperació amb el salvavides i el pas del pallassó-tauró, la gran nevada de paperets que deixen el Coliseum com si fos el Pla de Beret, les accions picaresques amb algun espectador o espectadora de les primeres files, l'estesa de la gran teranyina per tota la platea, la pluja de gotims de Font Vella quan la troupe circula per damunt de les butaques, la juguesca final amb les enormes pilotes que fan que els espectadors no acabin mai de sortir de la sala i que allò que seria una tanda d'aplaudiments es converteixi en un fi de festa compartit entre pallassos i espectadors.
El xou de l'Slava és com els Scalextrics: són fets per als petits però els que s'ho passen millor són els grans. La tempesta de neu d'Slava és avui i aquí la metàfora d'un país d'hivern tercermundista. Però Slava no depèn d'Endesa. Ben al contrari: el seu art il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors. L'august compensa la tragèdia amb aquestes mirades de felicitat. Un avís: aprofiteu l'entreacte, quedeu-vos dins! Val tant la pena com el xou tradicional. Slava Polunin és la nostàlgia del Cirque du Soleil primerenc, aquell que, com totes les coses bones, no tornarà més. Però, com si fos París, sempre ens quedarà l'Slava.
Algunes de les peces musicals de la banda sonora de l'espectacle:
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 març 2010. El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
«El món màgic d'Oz». Espectacle musical basat en el conte de Lyman Frank Baum. Composició: Joan Baptista Torrella. Intèrprets: Dorothy: Alba Valero; Tieta Emma: Dolors Castellví; Tiet Enric: Joaquim Viadé; Leonard-Lleó: Oriol Alguersuari; Robert-Home de Llauna: Miquel Roselló; Alfred-Espantaocells: Jordi Sanosa; Sra. Bood-Bruixa de l’Oest: Francesc Rocamora; Linda: Cristina Barbero; Ocellots: Marc Salvadó i Mar Aymerich; Ciutat Maragda: Cesca Andrés, Georgina Cejudo, Muntsa Brunet, Anna Vidal, Tània Marsol, Xavi Salvador, Josep Closas, Carlos Lopera, Francesc Vila, Jordi Llàcer. Nens: Pol Roselló, Arnau Carné, Berta Sales, Anna Marsal. Menuts: Pol Roselló, Òscar Muñoz, Eric Yangües, Estefania Granados, Sandra Nicolás, Anna Marsal, Anna Canyadell, Maria Pocurull, Leire Pérez, Emma Pérez, Berta Sales, Mariona Serra. Tècnic de so: Carles Aulí. Tècnic de llums: Jordi Berch. Tècnics d’escenari: Albert Gonzàlez, Arnau Vidal. Disseny escenografia: Ferran Torras. Construcció: Artilugi. Disseny d’il·luminació: Carles Castellví. Tècnic de llums: Jordi Berch. Disseny i tècnic de so: Carles Aulí. Disseny vestuari: Quim Carné. Patronatge: Jordi Lleonart. Confecció: Anna Maria Gumí, Carme Gili i equip modistes J.F. Maquillatge i perruqueria: Mercè Fisa. Utilleria: Cesca Andrés. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Joan Baptista Torrella. Direcció artística: Quim Carné. Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 febrer 2010. A partir 3 anys. Preu: 12 €. El màgic d'Oz és un clàssic entre clàssics de la cartellera teatral. En pocs mesos, se n'han vist almenys tres versions diferents en diversos teatres de Barcelona i en gira per altres escenaris catalans. Cap, però, amb la majestuositat, brillantor i grandària que té la producció de la companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, un organisme que compta amb l'honor de ser pionera en la creació d'espectacles familiars, amb més de seixanta anys d'història en aquest àmbit.
Gràcies a la programació estable de Viu el Teatre, que es presenta els diumenges al Poliorama, el muntatge musical 'El món màgic d'Oz' ha sortit de la seu habitual del Vallès i s'ha instal·lat al teatre de la Rambla de Barcelona on els espectadors del gènere i els que no en són ja poden córrer a buscar lloc perquè és difícil que un espectacle familiar tingui la possibilitat de congregar una trentena d'intèrprets a l'escenari, si no és una producció de gran musical amb recursos sobrers de màrqueting i esponsorització.
Darrere de les propostes de la Joventut de la Faràndula salta a la vista que hi ha molt d'esforç personal i una clara voluntat de treballar amb el màxim rigor i qualitat malgrat que la matèria primera no sigui estrictament professional. Un tret remarcable d'aquesta proposta és la combinació en un mateix espectacle d'intèrprets de totes les edats, des de la més veterana —probablement superats els 70 anys— fins a la més primerenca —potser sis o set anys com a màxim— complementats amb els intèrprets dels papers protagonistes que reuneixen les condicions actorals i musicals perquè l'espectacle funcioni des de l'arrencada fins al fosc final.
La història segueix la trama coneguda del conte: la petita Dorothy fa un viatge fantàstic des de Kansas a la terra d'Oz. Pel camí, coneix que, de bruixes, n'hi ha de dues menes: les bones i les malignes. I fa amistat també amb personatges que agraeixen els gestos senzills com el d'alliberar un espantaocells del camp que diu que no té cervell i no pot pensar, greixar amb oli un home de llauna que s'havia quedat rovellat i que no pot estimar perquè no té cor, o estimular l'autoestima d'un lleó poruc que diu que no té valor.
La moralitat del conte es manté: amb cervell, amb cor i amb valor es poden aconseguir fites que semblen impossibles. El viatge iniciàtic de Dorothy queda ben reflectit en la trama del musical. Sempre deixant una porta oberta per als més incrèduls a la riquesa del somni que porta a la fantasia interior de cadascú.
Les intervencions parlades situen breument cada acció. Les aparicions de les bruixes en qüestió creen una atmosfera de món fantàstic que proporciona en l'auditori tota mena de reaccions, des de les espantadisses dels més petits a les reaccionàries dels que volen prendre's la justícia pel seu compte. La presència del mag d'Oz, una espectacular carota gegant que baixa al mig de l'escenari, s'acosta als efectes cinematogràfics, amb la comprensible distància que la realitat de l'escenari exigeix.
Les intervencions musicals compten amb una bona interpretació de la protagonista en el paper de Dorothy (Alba Valero), es reforcen també amb les de l'Espantaocells (Jordi Sanosa) i els seus dos companys de viatge, el Lleó (Oriol Alguersuari) i l'Home-Llauna (Miquel Roselló), a més de les de la fada Linda, vestit rosa i vareta de rigor, la bona de la pel·lícula (Cristina Barbero).
Les intervencions corals tenen dos nivells. La dels més petits, que representa una companyia d'una dotzena d'intèrprets dels personatges anomenats els Menuts, que creen un clima d'harmonia escènica sense caure en el tòpic del número contemplatiu de fi de curs i que compensen les hores de feina que de segur hi ha al darrere, i les dels adults a Ciutat Maragda, a tocar del paratge del mag d'Oz, que tinten la seva actuació amb aires de music-hall, passos de ball de passarel·la, vestit de lluentons i barret de copa.
Vestuari i escenografia mantenen un nivell de molt bon veure fins al punt que l'espectacle teatral sembla sortit d'una producció cinematogràfica, gràcies a una evident artesania que es detecta darrere de cadascun dels utillatges i els vestits de cada personatge.
La posada en escena, amb la banda sonora enregistrada, no perd el ritme en cap moment de l'espectacle que dura una hora i quart i que arriba amb bona comprensió del conte als espectadors més petits, manté la dels més joves i crea expectació en els espectadors adults.
Posats a retreure-li un petit detall, es podria dir que els foscos entre algunes escenes s'allarguen potser uns segons més del compte d'allò que la convenció del teatre permet perquè no faci la sensació que els segons es converteixin en minuts. Però la fugaç espera en la foscor es compensa amb la descoberta del canvi d'ambient que es produeix, o amb les entrades d'algun dels personatges pel passadís de la platea, que justifiquen els instants transcorreguts en parèntesi.
Amb un espectacle com aquest, de factura sòlida i ben acabat, no cal que es busqui la complicitat de la platea perquè en té prou amb el que ofereix dalt de l'escenari i amb les peripècies de cadascun dels seus personatges, sap caminar ben bé sol.
La companyia de la Joventut de la Faràndula, diuen els programes de mà, té el suport de l'Ajuntament de Sabadell. Doncs, poques vegades un suport institucional aconsegueix una inversió tan profitosa. A més, aquesta és una doble inversió perquè és una inversió de futur, que beu de les fonts de la tradició teatral més popular, la que es fa a les cuines de casa, i que conrea la pedrera artística, que és la que durant anys i anys, ja fa més de mig segle, ha donat al teatre català noms que avui són a la primera fila de les arts escèniques. I això no és cosa dels poders ocults de cap mag com el d'Oz, sinó del treball obert, constant, tossut i eficaç fet des de ran de terra... o des de peu d'escenari, que és el mateix.
«La princesa cigne», de Rafel Brunet. Música de Jaume Carreras, Ferran Gonzàlez i Txaikovski. Espectacle basat en 'El llac dels cignes', de Txaikovski. Intèrprets: Rafel Brunet, Julia Mezquida, Josep Antoni Lej, Alicia Atienza, Jordi Sierra, Margalida Tauler, Sergi Salguero, Javier Prados. Vestuari i titelles: Yvonne Berchtold. Coreografies: Rafel Brunet. Escenografia: Tatanito Produccions i Drew Donovan. Perruqueria i maquillatge: Francisca Gelabert. Il·luminació: Pau Palau i Miquel Revi. So: Mateu Coll. Direcció musical: Tomàs Pérez. Direcció escènica: Rafel Brunet. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 27 febrer 2010. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €. Aquest és un espectacle ambiciós, massa ambiciós, valgui la contradicció. I això és el que li fa perdre bona part de les virtuts que té. Un brillant vestuari, una molt ben elaborada escenografia, il·luminació matisada, coreografia rigorosa i música enganxadissa confirmen la bona intenció de crear un muntatge teatral i musical a partir dels eixos principals del ballet 'El llac dels cignes', de Txaikovski.
Però la mateixa bona intenció topa amb un excés de carregament dramatúrgic que demana una raspallada sense compassió de segons quines escenes de text. Esclar que es pot dir que sense el text potser no s'entendria segons quina part de la trama. Però no es tracta de proposar que es despisti l'espectador sinó que se li donin només els trets bàsics de la història de fons perquè es faci ell mateix el guió.
La companyia flaqueja precisament en les escenes dramàtiques —calen unes sessions d'interpretació que hi posin remei—, potser perquè sobresurt, en canvi, en les de moviment, coreografia, ballet —amb especial relleu de l'actriu que protagonitza la princesa / cigne Odette convertida en cigne blanc de dia i en ésser humà de nit esperant que algú l'alliberi del mal encantament amb un petó d'amor— i també sobresurt en les intervencions dels ministres del govern —un tripartit, per cert— i encara amb la presència senyorívola de la Mare Reina i en els números de ball i cançó coral.
Per això deia que és una llàstima que se sobrecarreguin més del compte les intervencions parlades, forçant a fer d'actors i actrius aquells que per mèrits propis llueixen en altres facetes. Una veu en off, com passa en el breu pròleg i epíleg, solucionaria també aquests desajustos en el bon nivell que té l'espectacle de fons i de posada en escena general.
L'adaptació manté els papers del príncep Sígfrid, un cap de pardals que no està per la feina monàrquica que li toca per herència; la d'Odette, la futura princesa, embruixada per Rotbard, un germà de la reina destronat i que té ànsies de poder; la trobada de mitjanit que Sigfrid fa amb Odette, i l'enfrontament de l'amor contra la maldat, mal que sigui amb el sacrifici de la Mare Reina i que l'adaptació de la companyia clavi unes banyes de tres pams al rei absent i encolomi al camarlenc i tutor del príncep el paper d'amistançat frustrat de la mateixa Reina.
Aquestes llicències no fan cap mal a la lectura que la companyia fa de l'argument del ballet clàssic, com la incorporació de la coneixença de llengües, el llatí, concretament, per poder interpretar els encanteris que alliberaran el cigne blanc (Odette), ni tampoc la incorporació, en titelles de Madò Olla (una vella olla d'aram embruixada) i l'ocell Doti (un especialista en llengües antigues), com tampoc no hi fan cap mal les composicions musicals, ben al contrari, que fan constants picades d'ullet a algunes de les peces de Txaikovski i que incorporen ritmes de pop, rock, percussió, rap, dansa clàssica i passos de dansa contemporània.
Aquesta profusió d'elements dins d'un espectacle que no hauria de durar més de seixanta minuts i que se n'allarga quinze més, lliga i fa entendre l'ambició escènica que esmentava al principi. Però topa amb la visió i la impressió general que els espectadors n'haurien d'extreure. Els petits espectadors, malgrat tot, en surten amarats d'imatges. Per això valdria la pena que fos aquest aspecte el que l'espectacle potenciés amb una estisorada verbal sense por a perdre qualitat ni contingut.
«La casa sota la sorra». Versió lliure d'Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l'imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. A partir de 8 anys. Preu: De 9 a 12 €. Després dels espectacles 'Ruddigore o la nissaga maleïda' i el més recent, 'En Joan sense por', l'encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l'ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de 'La casa sota la sorra'— i ha inclòs en l'antologia teatral catalana un musical d'aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats.
La novel·la 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l'època sense que l'hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de 'La casa sota la sorra' té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n'havia fet una versió en còmic, el cinema no s'hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n'ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.
Cal advertir d'entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s'hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti..., i l'ambientació de l'aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d'Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.
A més, per deixar clara la voluntat global de l'obra de la qual es parteix, l'adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d'una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s'ha produït durant el procés del film de 'La casa sota la sorra' i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l'argument literari d'origen.
Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s'hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s'il·lustren el vestuari, l'ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d'ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d'alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d'espies i d'aventures amb l'inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d'un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: "¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s'han de dir cantant?"
Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s'ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l'entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d'edat?
Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d'intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d'adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l'escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d'estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d'elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.
Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d'ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d'on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de 'La casa sota la sorra', però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.
El musical no només serà un èxit d'aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l'encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d'humor i una desacomplexada mitificació d'un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.
«Sherlock Holmes i el club dels pèls-rojos», d'Arthur Conan Doyle. Llibret: Miquel Agell i Ivan Campillo. Lletres cançons: David Pintó. Música i cançons: Xavier Torras. Intèrprets: Miquel Agell, Manel Solàs, Belén Alonso, Jordi Muixí, Ferran Castells, Marga Linuesa. Escenografia: Eloi Vinuesa. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Francesc Rodellas. So: Carles Yagüe. Caracterització: Toni Santos. Màgia: Mag Lari. Coreografies: Ester Bartomeu. Direcció musical: Xavier Torras. Direcció: Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona. 6 febrer 2010. A partir 6 anys. Preu: 9'50 €. Ara que el cinema ha tornat a recuperar el més que centenari personatge de Sherlock Holmes, ni que sigui per fer caixa, coincideix a la cartellera teatral una versió musical de la companyia Lazzigags que mostra en estat pur als primers espectadors aquest personatge del segle XIX que Arthur Conan Doyle va crear com un divertimento, que va enterrar i que va ressuscitar a causa del clamor popular i que ni el boom de la novel·la negra moderna no ha aconseguit de jubilar.
Perspicàcia detectivesca, un carismàtic i ben caracteritzat Doctor Watson (Manel Solàs), cronista oficial del detectiu, una parella de lladres de guant blanc, la reina d'Anglaterra (Marga Linuesa) i un botiguer d'una merceria en crisi —una altra coincidència de cartellera amb el Senyor Esteve de La Puntual— configuren aquest Sherlock Holmes —representat amb la coneguda capa d'abric de quadres i la gorreta, imatge mítica posterior, per cert, a Arthur Conan Doyle—, i la pipa de rigor —amb tabac real, l'aroma del qual s'expandeix per bona part de la platea— que resol un cas que va de la merceria a una estafa relacionada amb un Club que no existeix on, presumptament, només poden entrar els que tinguin el pèl roig i que servirà al parell de lladregots —home i dona— per entabanar el pobre Estevet londinenc que és veí, per la paret del darrere de la rebotiga, d'un banc on es preveu que el cap de setmana hi entri una fortuna considerable.
Amb una trama de la qual la màgia no n'està exempta —a sota hi ha la mà absent i orientadora del mestre Lari— la cosa comença amb una funció teatral d'alta volada on, aprofitant una apagada de llum, desapareix, precisament per art de màgia, la valuosa polsera de la reina d'Anglaterra. I un robatori porta a l'altre. Fins que, en un guió que combina les accions parlades amb els atractius apunts musicals, l'incombustible nas fi de Sherlock Holmes i les seves ganes de vèncer la depressió que li agafa quan no té un cas entre mans, aconsegueix treure l'entrellat de tot i engarjolar, com toca, gràcies a una bona formació d'autodefensa per a casos d'extrema emergència, els culpables del robatori bancari i, de rebot, del braçalet reial.
La posada en escena alterna diversos ambients i personatges: la merceria de l'ingenu senyor Wilson (Ferran Castells) —que és escollit com a pèl-roig en cap i destinat a copiar, tancat en un local tapadora del fals Club, l'Enciclopèdia Brittanica, de la A a la Z—; el lladre Basil Gillette (Jordi Muixí) i la seva companya de malifetes, Rebecca Adler (Belén Alonso); la biblioteca de Sherlock Holmes (Miquel Agell) on, quan no té feina, mata el temps tocant de tant en tant el violí; i a l'altra banda de la rebotiga, la cambra amb les caixes fortes del banc on té lloc l'escena final.
L'espectacle té el do de mantenir l'alè d'un personatge clàssic explicat per partida doble, a través de les accions del cas a investigar i a través de les lletres de les cançons, originals de David Pintó i adaptades amb un llibret de Miquel Agell i Ivan Campillo. La interpretació de la companyia, veterans en diverses adaptacions de teatre, té l'avantatge de plantejar la seva intervenció en un registre que no té fronteres d'edat, tot i que es requereix una mínima maduresa de comprensió per seguir el fil de la investigació.
En conjunt, aconsegueixen un espectacle àgil, molt musical, que no només dóna les claus bàsiques d'un dels personatges de ficció més populars del segle XIX sinó també un espectacle que reuneix les característiques essencials perquè interessi els espectadors diversos —vull dir adults inclosos— perquè és presentat amb el rigor escènic que tant Arthur Conan Doyle com el públic del segle XXI es mereixen.
«El mag Merlí». Adaptació de Gabi Doz i Albert Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Albert Doz / Pau Doz, Noly Ramos, Jordi Font i Montse González. Il·luminació i so: Roger Guinot. Escenografia: Mone Rodríguez i Eli Rodríguez. Vestuari: Berta Riera i Teresa Clopés. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Guasch Teatre. A partir 4 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 febrer 2010 El mag Merlí, la fada Morgana, el druida de nom quilomètric, el gegant del bosc, el bestiari, el petit Artur que es convertirà en rei d'Anglaterra i l'espasa Excalibur formen part del cicle artúric que ha estat adaptat, fotocopiat, descarregat i plagiat fins al moll de l'os a l'hora de xuclar de la tradició cèltica per justificar el gènere fantàstic fins a extrems insostenibles, sobretot en cinema i en literatura.
El teatre, afortunadament, és el gènere que més se'n salva. I l'avantatge d'aquest espectacle de la companyia Veus-Veus és que no pretén modificar ni alterar els mites que l'integren sinó que vol explicar la llegenda que transcorre des que el nadó Artur és deixat en mans d'una família camperola fins que troba l'espasa encantada i clavada en una roca per Merlí per tal que aquell que aconsegueixi desclavar-la sigui proclamat rei.
El guió conté una sèrie d'atractius que en fan un espectacle àgil i molt profitós de contingut, amb bons efectes d'il·luminació i l'afegit de les peces musicals. L'aparició inicial del mag Merlí, imponent barba i xil·laba blava, és rebuda amb expectació. Aquest personatge, amb pinta de rei mag, inspira confiança i no convé estar-hi malament. No passa el mateix, en canvi, amb una espectular fada Morgana que, fidel als atributs malignes que se li adjudiquen, provoca en la foscor la dosi de terror corresponent i que impressiona fins i tots els que no tenen encara la capacitat de desxifrar la ficció de la realitat.
Les accions del muntatge —hi ha batalla d'espases entre cavallers, aventura de camí pel bosc amb el druida, trompicades amb el gegant, estira-i-arronsa amb la fada Morgana, episodi romàntic amb una noia soldat provocat pels pòlvors màgics de l'amor i moments d'un cert humor— compten amb el suport escenogràfic i d'utillatge que complementen el discurs dels personatges.
El més sofisticat d'aquest suport pren forma amb l'explicació sobre els quatre elements bàsics: la terra, l'aigua, l'aire i el foc, alguns dels quals es representen amb titelles fluorescents, com el dels peixos, un recurs que, en la foscor, proporciona sempre bons resultats. El més espectacular, esclar, l'aparició del gegant a l'escenari.
Però la història permet també donar a conèixer els eixos bàsics de la llegenda. ¿Com aconsegueix Artur saber que té predestinat ser el rei? ¿Quins obstacles ha de vèncer per arribar al final? ¿Com se salva de la mort a mans del seu germanastre que ha estat embruixat i manipulat per Morgana? ¿Com acaba fent que els poders màgics d'Excalibur canviïn el rumb de la història?
Després de veure l'espectacle, els espectadors s'hauran fet seus tota una sèrie de personatges que es trobaran al llarg de la seva maduresa. I les imatges de tots ells els ajudaran a entendre, en un futur, algunes de les claus universals, com la lluita entre el bé i el mal, rerefons de les creacions literàries del gènere més respectables, però també dels conflictes contemporanis.
«Brodas Bros». Idea original de la companyia Brodas. Creació musical de Jean Philippe Barrios, Kapi (Camilo Sampayo) i El Pulcro (Lucas Cervantes). Ballarins: Pol Fruitós, Clara Pons, Berta Pons, Lluc Fruitós, Carlos Carmona (cover). Bboy Kadoer: Àngel Patiño; Bboy Plastik: Quim Marín; Bboy Gravity: Albert Mendoza. Músics: Jean Philippe Barrios (percussió), Kapi DJ i Flowtizta (beat box, flauta i saxo). Coreografia: Brodas. Il·luminació: Ignasi Morros. Assessorament escenogràfic: Mònica Quintana. Construcció escenografia: Gege, Patuleco i Facundo. Construcció capgrossos: Jordi Grau. Grafits: Kapi. Coproducció: 3xtr3s i Companyia Brodas. Direcció artística: Lluc Fruitós. Direcció escènica: Joan Gràcia (Tricicle). Teatre Victòria, Barcelona, 21 gener 2010. A partir 10 anys. Els integrants d'aquest espectacle coreogràfic i musical formen part d'una companyia, la Brodas —una interpretació fonètica de l'anglès brothers— que si bé ja fa prop de quatre anys que ha estat creada amb intervencions diverses, és ara que fan la seva presentació oficial al teatre amb un muntatge que té com a base el hip hop però que s'ha deixat harmonitzar escènicament sota la direcció de Joan Gràcia, un dels tres membres del Tricicle, amb la qual cosa, a la bona tècnica, l'energia i el domini del moviment que reflecteixen els ballarins i músics, cal afegir el lligam, si no estrictament dramatúrgic, sí que tendint a explicar una sèrie de microhistòries breus dins d'una història conjunta.
L'espectacle es pot considerar idoni per a adolescents i fans del gènere, però no deixa indiferents tampoc els que ja no tenen les condicions físiques per moure l'esquelet com el mouen la desena de ballarins. És un espectacle també que serveix per situar en un espai com el teatre allò que, fins ara, podia semblar patrimoni del carrer, la matèria prima, de fet, d'on beuen els Brodas, amb la incorporació de gèneres i subgèneres, a més del grafit i l'aproximació al rap.
¿Es pot parlar de tribus urbanes a aquestes altures quan el grafit —el grafit artístic de debò i no el vandàlic— ha conquerit galeries i museus, el hip hop —el hip hop amb base coreogràfica de debò— ha envaït la dansa contemporània, i el rap —el rap musicalment tractat— s'ha introduït en els cercles concertístics? El muntatge Brodas Bros és una bona mostra que allò que ofereixen ja no és només una demostració anàrquica i autodidacta de les aptituds de cadascun dels intèrprets sinó el resultat d'una escola i d'un treball rigorós i obert a les influències d'un dels moviments que no saben res de fronteres i es transformen des del primer moment en un moviment global.
Els Brodas neixen aquí, amb un llarg camí per endavant per la seva joventut, però si l'espectador no en sabés res i no en conegués alguns dels noms que hi intervenen, podria pensar que és una d'aquestes companyies en gira internacional que fa parada i fonda en un teatre català. Només cal recordar els veterans Mayumana, que van passar per Barcelona fa uns mesos, al Teatre Coliseum, amb una resposta considerable de públic.
L'espectacle 'Brodas Bros' fusiona jazz, pop, blues, techno i tants gèneres inventats i per inventar com vulgueu sota el paraigua del hip hop. Algun d'ells us parlarà amb coneixement de causa de popping, locking, new style, b-boying, scrathcing i alguna altra definició per l'estil per definir la seva feina artística. En conjunt, cadascuna de les seves actuacions deixa entreveure un domini de diferents tècniques que tant es visualitzen amb moviments frenètics, gairebé impossible d'imitar, electrònics, com de moviments a ralenti, a càmera lenta, o fins i tot per mecanisme robotitzat.
Aquesta diversitat de moviments coreogràfics és el que fa que l'espectacle d'una hora i mitja sigui molt dinàmic i atractiu, cosa que s'acaba d'arrodonir amb punxades d'humor, punxades teatrals, diferents números realitzats en molts casos per parelles i fins i tot la incorporació de dos capgrossos que són la caricatura de dos dels intèrprets, dues parelles que representen una breu, senzilla i sempre adolescent història d'enamorament que posa el punt tendre entre tanta energia que aparentment "passa" de tot.
Els espectadors de Tricicle, esclar, hi veuran també les guspires que hi ha deixat el triciclaire Joan Gràcia, com a director escènic, en alguna de les accions. Són guspires marca de la casa que els Brodas s'han fet seves fusionant-les amb les que ja porten de collita pròpia i que no els fan perdre en cap moment un estil molt personal que captiva els més grans i estira els més joves.
Al final, uns i altres, tothom dempeus. I, tant a l'entrada com a la sortida, l'ambientació del grafit, feta per Kapi, un dels integrants de la companyia Brodas, reconegut aquí i a fora per la seva obra mural, és el complement d'un espectacle multidicisplinar que enllaça amb el vell moviment del Bronx de Nova York dels anys seixanta... ep, del segle passat! Per això, després de cinquanta anys, ja seria hora que es comencés a parlar del hip hop com tot un clàssic.
«En Joan sense por». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañà. Música original de Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch / Maria Santallusia, Toni Sans / Lali Camps, Rubèn Montañá / Albert Mora. Piano: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Assessorament manipulació: Maria Santallusia. Disseny titelles i escenografia: Rubèn Montañá a partir d'una idea d'Egos Petits. Contrucció titelles i escenografia: Jordi Regod i Egos Petits. Vestuari: Ramon Ivars i Egos Petits. Confecció vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: David Bofarull. So: Jorge Mur. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Companyia Egos Petits i Centre Titelles de Lleida. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2010. Qui recordi l'impacte i la descoberta del musical gòtic 'Ruddigore i la nissaga maleïda' ja sap de què parlem. Els seus creadors ho són també d'aquest espectacle musical de titelles, basat en la rondalla del Sense Por, divulgada arreu del món pels germans Grimm i adaptada aquí per Joan Amades. L'espectacle ja ha estat premiat per l'Institut del Teatre, per la Caixa Catalunya a l'última Mostra d'Igualada i amb dos Dracs d'Or del Festival de Titelles de Lleida.
Però el millor premi hauria de ser el ple absolut en aquesta minitemporada al Poliorama que es mereix, si no una pròrroga per qüestions de calendari i programació, sí una reposició en una altra ocasió perquè els d'Egos Petits, que estan ja preparats també per estrenar la seva versió de la novel·la 'La casa sota la sorra', al TNC, han aportat a la cartellera familiar un espectacle que eleva el llistó per la seva qualitat conceptual i interpretativa.
Música, titelles i teatre. Però també gènere gòtic, melodies de terror i gènere fantàstic, sobretot amb el canvi espectacular que fan amb el piano —aparentment l'únic element escenogràfic— en una escena de tunejat que el transforma en una casa de la por, on habiten, entre altres éssers, un fantasma tiquis-miquis lligat a una bola de pes i un sac d'ossos carregat de dolor.
Al costat de la moralitat amb què es tanca la història —sense tenir la por al cos és difícil conviure—, la versió d'Egos Petits inclou un element d'amistat amb una amiga de la mateixa edat del Joan Sense Por que no només l'ajuda a trobar l'espant que necessita perquè li passi el singlot amb què l'ha embruixat una fetillera sinó que s'enginya un recurs infal·lible perquè li marxi d'un cop amb l'ajuda de la mateixa bruixa a domicili —¿o potser hauríem de parlar més aviat d'una scort?— que fa una transfiguració en directe, amb una nàpia punxeguda, un pompis enorme i un pitram de considerables dimensions, en una de les escenes més celebrades.
Aquest joc de transvestisme a ull nu és una de les constants de tot l'espectacle: el ja esmentat piano tunejat, la casa del turó que es munta i es desmunta, una mongetera que creix i creix, una bicicleta de fusta de quatre rodes que transporta els dos titelles en un curt viatge iniciàtic per trobar la por, tal com mana el conte popular, i les diferents proporcions dels tres monstres —tres colors: vermell, verd i blau— que apareixen de més grans a gairebé minúsculs, desesperats davant la incapacitat que tenen de fer tremolar, ni que sigui una mica, el petit Joan Sense Por.
Els tres titellaires són, a la vegada, els intèrprets en directe dels diàlegs i de les diverses peces musicals del muntatge, totes originals del músic Francesc Mora, que és també qui intervé en directe al piano amb breus intervencions actorals conxorxades amb els diversos titelles de la història. Un espectacle creat amb els cinc sentits que desperta i estimula els de tots els espectadors, independentment de l'edat que tinguin.
«Num3r@lia» Idea i creació de Comediants. Guió: Jaume Bernadet, Roger Julià i Joan Font. Música: Jeroni Castellà. Intèrprets: Maria Casellas / Laia Alsina, Ramon Giró / Jordi Llordella, Jordi Vidal / Noli Ramos. Realització d'audiovisuals: Jordi Fonollà. Escenografia: Banzai Studio i Lluís Traveria. Vestuari: Rosa Lugo i Lola Villaescusa. Il·lustració: Joel Yuste. Direcció d'art: Melissa Artajo. Direcció de Joan Font. Producció de Comediants. Preu: 10 a 12 €. A partir 5 anys. Teatre Romea, Barcelona, 27 desembre 2009. En un poblat entre el Congo i Uganda, anomenat Ishango, prop del riu Nil, s'hi van trobar l'any 1960, unes restes prehistòriques de fa uns 20.000 anys, una de les quals era un os —una mena de pal de més de dos pams— amb una sèrie de senyals, rascades o talls. L'os es pot observar exposat al Reial Institut Belga de Ciències Naturals, de Brussel·les. Per la distribució que tenien els senyals es va deduir que és el testimoni de números de càlcul més antic que es coneix.
Aquesta nota informativa, entre moltes altres, és una de les propostes didàctiques que al voltant de 'Num3r@lia' ha elaborat la companyia Comediants perquè l'espectacle és un valuós complement pedagògic per als estudiants primerencs de matemàtiques. Cal advertir, doncs, als espectadors familiars, que el muntatge, que ja fa un any que la companyia dirigida per Joan Font representa per diversos escenaris d'aquí i de fora —Festival Castell de Peralada, CosmoCaixa... i ara al Teatre Romea de Barcelona— té un component didàctic evident tot i que es transforma en una singular performance lúdica, divertida i divulgativa a la vegada sobre els números, defugint una trama clàssica i alimentant-se de tots els mitjans tecnològics, combinats amb altres picades d'ullet tradicionals, que avui en dia fan possible arribar a les generacions més joves amb un llenguatge que assimilen ràpidament com és el de l'audiovisual.
Si les matemàtiques és una de les matèries més temudes, tant per grans com per petits, i si els números són un dels elements que no ens abandonaran en tota la vida, l'espectacle fa un pas perquè aquest temor quedi, de moment, neutralitzat.
Tres personatges: Iu, Sudoko i Dospierre. Els veig, als tres, com a protagonistes d'una sèrie televisiva. Els veig també com a personatges d'un DVD didàctic. I encara m'atreviria a dir que els tres i el que expliquen i fan a 'Num3r@lia' tenen tots els ingredients imprescindibles per elaborar un àlbum il·lustrat, un pop-up o una d'aquestes artesanies multidisciplinars que l'e-book no podrà imitar mai. ¿Algun editor s'hi anima?
De moment, l'espectacle de Comediants fa una barreja en la proposta escènica que conté teatre, dansa, màgia, circ, música, cançons, màscares, ombres xineses i projeccions. Una barreja ben dosificada en una hora justa que domina tota l'acció i que s'integra en el guió dels tres protagonistes, uns éssers que parteixen de la realitat per entrar en un espai indefinit que, com deia, només es fa autèntic darrere la realitat virtual.
La cosa engega amb un naixement en ple quiròfan. Iu, el nadó que treu el cap, es farà gran en l'espai temporal de la ficció teatral. Créixer és el desig dels més petits. Inaturable a partir de certa edat. Irremeiablement veloç cap a la mort, un fil conductor de l'espectacle que guia també la trajectòria d'Iu —i la de tots els éssers vius— entre la vida i la mort.
Darrere la trama de l'espectacle s'amaga la transcendència dels números, des del zero al 9: des del no-res del zero, a l'origen de l'1, la dualitat del 2, la procreació del 3, la solidesa del 4, la llibertat del 5, l'harmonia del 6, el misticisme del 7, l'equilibri del 8 i la magnificència i la regeneració del 9.
Des de Pitàgores i l'escala musical al numero phi, des dels compassos i ritmes del ball, passant pels diversos llenguatges i signes dels números egipcis, romans, xinesos, els indis i els àrabs, l'espectacle dibuixa una autobiografia numèrica que s'il·lustra amb referències familiars —la família neix, creix, es redueix, es recicla i es recupera— o amb frases fetes que remarquen la presència numèrica en el llenguatge.
La posada en escena és neta, acolorida, dominada per una pantalla de persiana de tires de gomes que permet el joc de les entrades i sortides dels diversos personatges en què es multipliquen els tres intèrprets. I les diverses escenes se succeeixen a una velocitat sense fre que fa que els espectadors rebin moltes sensacions, moltes informacions, molta divulgació en molt poc espai de temps, cosa que aconsegueix un espectacle ple, suggerent i que va estirant progressivament la curiositat dels espectadors.
El personatge d'Iu evoluciona, en actitud i llenguatge, des de l'any 1 fins a la majoria d'edat i l'experiència de la vellesa que aquí acaba amb un 88. Els altres dos protagonistes, Sudoko i Dospierre, mantenen més el seu caràcter fantàstic: ell, fent el paper més pròxim al mestre de cerimònies; ella, adaptant en cada moment, els diversos subpersonatges de la història: una il·lusionista, una múltiple cinta mètrica, una ballarina, una noia virtual...
En una hora, els espectadors prenen consciència de la importància dels números en les nostres vides. I no em refereixo només, pensant en els adults, a les hipoteques, els deutes de la crisi, els impostos, les comissions bancàries, l'augment subtil que no augmenta oficialment el cost de la vida, les nòmines retallades, l'atur que s'esgota, la loteria que no toca mai i els forats invisibles de les butxaques foradades, sinó a la capacitat que tenen els números per ordenar de cap a peus la nostra existència.
«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Barcelona, Palau Sant Jordi, 30 desembre 2009. L'espectacle convida l'espectador a fer un viatge al·legòric i acrobàtic al cor de la ciutat. És un espectacle que s'inspira en l'estructura urbana de les grans metròpolis i en els seus pintorescos habitants. D'ambientació barroca en el seu vocabulari visual, l'eclecticisme dels personatges transporta l'espectador a un món oníric, una ciutat imaginària en la qual la diversitat es converteix en un motor d'esperança.El personatge del Baró guia tothom pel món de Saltimbanco. Es tracta d'un personatge sense edat, intemporal, que relata anècdotes fascinants de temps passats. La seva imponent figura s'aconsegueix amb una capa de ratlles blanques i negres, uns guants vermells llargs i un barret de copa sobre el seu espès cabell serpentina. El Baró creu que és poderós, però en realitat no té cap autoritat. És el rei dels babaus. Quan es treu la capa, destapa la cara oculta del seu personatge, transformant-se en un veritable sàtir desenfrenat i depredador.D'altra banda, hi ha el personatge d'Eddie, un bufó, un pallasso. Un nen. Amb un vestit de gorra vermell, amb llacet negre, pantalons curts de ratlles i tirants, en té prou amb la seva imaginació per trobar l'aventura. Si necessita alguna cosa, se la inventa. Eddie es desplaça amb total llibertat entre el món real i el món de Saltimbanco.La història explica l'evolució de l'ésser humà des de l'origen i cada número representa un aspecte diferent de la vida. Així, l'equilibri, el balanç, l'anar per la vida sense problemes és el de la bicicleta, el 'juggler' representa la idea de jugar amb la vida, i el foc pretén alertar als protagonistes de la mort.La troupe transporta 2.500 peces de roba etiquetades amb el nom de l'artista que els vesteix i l'any de fabricació, 200 parells de sabates que es repinten abans de cada espectacle, quatre rentadores, una cinquantena d'armaris amb centenars de complements. Tot aquest equipament, d'unes 180 tones, és traslladat amb sis tràilers.Aquesta és només una part de la infraestructura que porta d'un lloc a l'altre el Cirque du Soleil en cada gira i que s'ha instal·lat a Barcelona per representar 'Saltimbanco', per segona vegada, però fora del Grand Chapiteau, la carpa a la qual té habituats els espectadors que l'han seguit des del seu debut aquí. [Podeu rellegir aquí la crítica que Clip de Teatre va fer d'aquest espectacle la temporada 2001-2002] . Cal tenir en compte que la companyia ha canviat en aquests anys i que la versió en espai tancat que es veu ara s'ha revisat, però el fons de 'Saltimbanco' continua sent el mateix.Des de la seva creació, 'Saltimbanco' ha estat vist per més d'11 milions d'espectadors i ha visitat més de 75 ciutats durant 14 anys, des que es va estrenar, el 1992. De fet, és l'espectacle que més temps ha aguantat a escena de gira. A l'escenari, compta amb un repartiment de més de 90 artistes de 21 nacionalitats. El xou d'aquest popular circ té una desena de números, tots d'una gran qualitat tècnica i poètica, la majoria acrobàtics, amb aeris que són elevats fins a nou metres. També hi ha trapezis, bicicleta, equilibri o malabars, entre els quals tampoc falta el tradicional clown.Els artistes entrenen cada dia quatre o cinc hores i, setmanalment, tenen un o dos dies festius que els permeten fer turisme per les ciutats. Tots ells aprenen a maquillar-se sols, una feina que els pot arribar a invertir una hora i mitja cada funció. En una representació, un artista pot arribar a canviar-se fins a tres vegades de vestuari. Per facilitar aquests canvis, el circ porta quatre encarregats de vestuari.El fet de representar-se en un pavelló esportiu, com el Palau Sant Jordi de Barcelona, fa que el Cirque du Soleil en tingui prou amb un parell o tres de setmanes. En canvi, quan s'instal·la amb la carpa, ha de fer una estada de dos o tres mesos en una ciutat. Readaptar l'espectacle permet arribar també a ciutats amb menys població. El muntatge en un espai tancat es fa en unes nou hores i es pot desmuntar en tres.El Cirque du Soleil es va fundar l'any 1984 i, en aquell moment, només hi treballaven una vintena d'artistes de carrer. Avui en dia, té més de 4.000 treballadors per tot el món i més de 1.000 artistes de 40 nacionalitats diferents. En la seva seu, a Montreal, hi ha prop de 2.000 empleats que representen més de 100 oficis diferents. En tot aquest temps, la troupe del Cirque du Soleil, canviant cada temporada amb noves incorporacions d'artistes, ha captivat més de 100 milions d'espectadors en 200 ciutats. Durant el 2009, les diverses companyies del circ han presentat 20 espectacles diferents a tot el món. Pel que fa a 'Saltimbanco', després del Palau Sant Jordi de Barcelona, la companyia té ja compromesa una extensa gira per als pròxims dos anys.
«Llits», de Lluís Danés. Guió: Lluís Danés i Feliu Ventura. Música original: Lluís Llach i Borja Penalba. Intèrprets: Albert Pla, Lídia Pujol, Alba Sarraute. Matalàstics: Íngrid Esperanza, Jordi Gaspart, Fabrizzio Giannini, Ignasi Gil, Claudio Inferno, Armando Rabanera. Musilàstic: Borja Penalba. Veu en off: Jordi Dauder. Coreografia: Mar Gómez. 'Coach' de circ: Olivier Roustan. Escenografia: Lluís Danés. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Joan Teixidó. So: Xavier Puig. Caracterització: Joana Alemany. Enregistrament musical: Pep Bonachera (oboè i saxo alt), Sara Chordà (violoncel i contralàstic), Miquel Córdoba (violí i viola), Pau Figueres (guitarres), Xavi Figuerola (clarinet i saxo tenor), Isabel Mirallas (piano), Madalina Morariu (soprano), Edu Olmedo (bateria), Marc Prat (contrabaix). Quartet de corda d’estudiants de l’ESMUC i Marc Sànchez (trombó i tubalàstica). Amb la col·laboració especial de la Banda de Música d’El Prat de Llobregat (direcció de Joan Carles Chordà), Cabo San Roque (pianets i joguines), Cor L’aixa (direcció de Jordi Lluch) i David Pastor (trompeta). Direcció musical i arranjaments: Borja Penalba. Direcció: Lluís Danés. Producció Teatre Nacional de Catalunya, Santamandra Produccions, Andréas Claus i Lila Pla Alemany. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya. A partir 7 anys. Barcelona, 17 desembre 2009. Hi ha espectacles que són irrepetibles. Aquest n'és un. Qui sap quants espectadors es quedaran sense veure'l. El més probable és que la Sala Gran del TNC faci el ple. L'hauria de fer, almenys. Malgrat que l'espectador quotidià no sàpiga ben bé de què es tracta 'Llits'. ¿Teatre visual? ¿Dansa? ¿Música? ¿Circ? ¿Creació multidisciplinar? ¿Performance a l'engròs? ¿Divertimento?
De tot una mica. Però elaborat artesanalment d'una manera molt original, plàsticament i visualment agraïda, amb una interpretació que toca de refiló l'esperpent, integrant els números de circ dins del guió sense que aquest se'n ressenti sinó que el complementa. Fent una transgressió de perfils dels tres principals protagonistes, el cantant Albert Pla, la cantant Lídia Pujol i la pallassa Alba Sarraute. No conformant-se només amb la proposta estrictament escènica sinó també anant més enllà amb una futura versió cinematogràfica en 3D, en col·laboració amb TV3, amb els primers enregistraments que ja s'han pogut veure en unes pantalles instal·lades ara al vestíbul del TNC, on també un quants llits i uns quants matalassos, algun amb un titella gegant dormint-hi la mona, reben els espectadors com si es tractés del fals realisme d'un museu de cera o, segons com es miri, de la falsa ficció d'una casa de la por.
Sí, 'Llits' és una proposta que et deixa, en sortir de la Sala Gran del TNC, amb la sensació que has vist un espectacle que et fa sentir una mica millor, perquè, a 'Llits', es nota d'una hora lluny que tot està fet amb passió per part dels que hi han posat la seva part i el coll sencer.
Lluís Danés, que ja va sorprendre amb l'espectacle 'Tranuites Circus' —també al TNC—, és un d'aquests personatges que tant fa creació, com direcció, escenografia... I també cinema. Només cal esmentar un documental dirigit per ell: 'Llach. La revolta permanent', que es va estrenar en un dels Festivals de Sant Sebastià. I precisament és Lluís Llach qui reapareix ara a 'Llits'. Bé, hi reapareix només de fons perquè és l'autor de la música, malgrat que la nit d'estrena no va treure el cap a l'escenari per rebre els llargs aplaudiments, bona part dels quals, s'adreçaven també a la seva banda sonora.
I a l'escenari de 'Llits', personatges de registres tan diferents l'un de l'altre com la cantant Lídia Pujol, el músic i cantant Albert Pla, la pallassa Alba Sarraute, i una mitja dotzena més d'artistes de circ, tots de tècniques refinades i algunes d'arriscades ¿I què fa amb tots ells Lluís Danés? Doncs, canviar-los la imatge que en puguem tenir. Per exemple, Lídia Pujol hi canta, sí, però sobretot fa d'actriu en un paper esperpèntic que resol de manera molt brillant. Albert Pla, també hi canta, sí, però hi salta i hi balla i hi fa acrobàcies —quin número el del trapezi elàstic i com s'ho passa el noi, saltant com un io-io!— i és l'encarregat d'un pròleg en solitari, davant de teló, amb el seu estil habitual en la manera d'adreçar-se al públic. I Alba Sarraute, la pallasa, els mou i remou a tots, i fa de mestra de cerimònies, després d'una entrada sorpresa, dempeus per les fileres del pati de butaques.
Els tres es converteixen en tres personatges de gènere fantàstic, amb un vestuari de gran efecte visual i que protagonitzen una mena de conte de la vida a través dels seus records, dels seus somnis, dels seus malsons... I tot això passa enmig d'una escenografia, diguem-ne, molt del Londres del XIX, pobra, bruta, de colors marró i ocre, una escenografia atapeïda de matalassos dels antics, de llana, de teles d'aquelles de presidiari amb ullets cosits, matalassos esventrats, ronyosos, escampats, apilonats per l'escenari, tot molt en clau romàntica.
Espectacle, doncs, estremadament visual. Amb poc o gens de diàleg. Només breus introduccions. En l'arrencada, arrossegant un llit per davant del teló —un teló fet d'edredó de retalls i alguns pijames— un hi veu la intenció d'una ja llunyana 'Nit', de Comediants. Però després canvia del tot i no hi té res a veure. Ai, la introducció d'Albert Pla (el Gran Lectus), que es passa una mica de llarga! ¿Per què no va més al gra, que la gent està impacient? Però la llargada se salva amb l'espontaneïtat pròpia del cantant. Esplèndida, una Lídia Pujol (Lèctica), que mostra la seva vis d'actriu que porta amagada i que ha mostrat ja en alguna ocasió, massa escasa. Algú se n'hauria d'adonar. M'ha recordat aquí, en algun moment, un dels mítics personatges brechtians, dels que s'arrosseguen per la vida maldestrament, però d'una gran intensitat interior, dins dels seus parracs esquinçats.
Mana de fons la música —una composició enèrgica que respira Lluís Llach pels quatre costats, que fa algunes picades d'ullet a tonades conegudes del seu repertori— i que s'ha treballat com una banda sonora unitària d'una hora i mitja. ¿Hi haurà enregistrament en CD?
Lluís Danés, autor i director, vol representar amb 'Llits' la idea de la vida. Naixem i morim en un llit, ni que en realitat no sigui sempre així. Però així ho tenim assumit. Per tant, l'espectacle simbolitza aquest anar d'una banda a l'altra, saltant d'un llit a un altre, del primer bressol de nadó al llit de petits, al llit de casa, als llits d'hotels, als llits d'amor, als llits de residència, als llits d'hospital, al llit de mort... Aquesta mirada fa que l'espectacle sigui molt poètic. I que el registre poètic li posin la paraula —la dels intèrprets i la de la veu en off de Jordi Dauder—, la música, la plàstica i també la destresa dels sis artistes de circ.
Albert Pla, en el paper del Gran Lectus, representa un acròbata de circ que, després de fer un quadruple salt mortal, una caiguda el deixa al llit, fins que mor. Al Gran Lectus, doncs, el veiem ja fent el seu últim viatge, el pas de la vida cap a la mort. I en aquest viatge apareix Lèctica (Lídia Pujol), que representa que és aquell barquer mític que diuen que acompanya el salt de la vida a la mort que tothom fa en una franja de segons i que, en una llampegada, et rebobina davant teu tota la vida: els somnis que s'han perdut pel camí, els malsons que t'han angoixat, els bons i els mals records que t'han empès a viure... I Alba Sarraute, la pallassa, en el paper de Kliné, una esgarriacries que els incita i manipula, que és una mena de bruixa del país dels matalassos, de l'indret on passa tot, la Terra de Llits, i on, a poc a poc, els espectadors, amb la imaginació ja disparada, veuran no només sortir éssers estranys de dins les masses de llana sinó que s'imaginaran com els matalassos acaben formant feixes, corriols, camins i muntanyes imaginaris d'un indret desconegut i d'on segurament no es torna mai. Ni fent un quadruple salt mortal amb categoria d'honor de Lectus.
«La màgia dels Ki-kids». Idea original de Roser Pujol. Guió d'Àngel Llàcer. Música: Óscar Larios. Lletres cançons: Roser Pujol. Intèrprets: Jordi Inglada, Robert González, Nerea de Miguel, Laia Piró, Guillem Albà i Albert Requena. Escenografia: Ricard Prat. Confecció girafa i altres elements: Amadeu Ferré. Vestuari: Taller Maravillas. Il·luminació: Guillem Gelabert. Direcció: Àngel Llàcer. Producció Essential Mind. Cicle Viu el Teatre. Teatre Poliorama. Barcelona, 13 desembre 2009. Preu: 12 €. A partir 3 anys. Fa ja gairebé deu anys que Roser Pujol va crear la productora Essential Minds, especialitzada en serveis educatius per a infants... i de rebot per a pares i mares. Essential Minds és un segell que va néixer emparada amb la franquícia (o llicència) en exclusiva de The Baby Einstein Company, una marca internacional de productes multimèdia per a infants creada per Julie Agnier-Clark, el 1997, aleshores mare per primera vegada i professora de literatura.
El cas de Roser Pujol, a la catalana, és similar. El seu paper de mare la va portar a crear una sèrie animada, la dels Ki-kids, basant-se en els interessos dels seus primers espectadors, els de casa. I de l'animació va passar als continguts més didàctics com els de fomentar la solidaritat i també l'aprenentatge de l'anglès des de les edats primerenques, basant-se en personatges fantàstics, petites històries i un vocabulari bàsic.
La seva dèria s'ha materialitzat en la producció de DVD i CD i, a més, una primera temptativa escènica en forma de músical que ja, fa quatre anys, va estrenar al Teatre Condal i que, revisada i ampliada, és la que ara ha reestrenat al Teatre Poliorama, dins la programació de temporada Viu el Teatre, que gestiona Únics Produccions.
L'espectacle és bàsic per a primeres edats. I si ja han tingut contacte amb els personatges a través de la sèrie televisiva o amb els DVD i els CD, la bona recepció s'estableix de seguida. La conjunció en el guió i la direcció d'Àngel Llàcer fa que el muntatge musical tingui els moments clau a través de la música, els moments d'humor imprescindibles, els moments de dubte i de canvi de rumb en el ritme i els moments corals adequats.
¿Com els ho diria...? Imaginin-se, per uns moments, que qui hi ha als escenaris són intèrprets dels Abba o intèrprets dels Mecano, ep!, amb totes les distàncies. Aquest és un musical de cambra, no de grans escenaris. Doncs, bé, els espectadors als quals s'adrecen els Ki-kids comencen a educar-se des de la platea amb la força dels fetitxes que es fan realitat per un dia, en directe, davant dels ulls, damunt l'escenari i en carn i os. La comparació és una mica agosarada, però diria que els Ki-kids s'entenen millor amb qui ja els coneixen prèviament que no pas amb els qui els acaben de conèixer, que segurament deuen ser molt pocs per la capacitat divulgativa que té la televisió entre els infants d'aquest segle.
El resultat de l'espectacle és molt correcte. El guió s'ha polit al màxim i els diàlegs, en català la majoria, i les intervencions en anglès del personatge de la Kia (Nerea de Miguel) tenen un nivell lingüístic impecable, cosa que no sempre és així en espectacles d'aquesta índole. Això, afegit a una bona composició musical, que té una peça bàsica per marcar el moment àlgid amb l'aparició de la protagonista absent durant una primera part del relat, la Pekas, damunt d'una carrossa que representa la lluna en quart minvant, fa que l'espectacle mantingui un nivell de rigor sense fissures tot i que no defuig tampoc la seva intenció de fons didàctic: aprendre algunes formes en anglès i aprendre també a valorar l'amistat, l'esforç i l'enginy per aconseguir allò que es vol: recuperar la Pekas.
Els personatges dels Ki-kids, per a qui no els coneguin, són: en Kio i la Kia, dos companys inseparables; la Pekas, que és la companya a la lluna; Mister K, que fa de mestre de cerimònies; i la girafa Kukie —titella gegant de l'espectacle— que facilita el creixent interès dels més petits, ni que passin per sota de l'edat recomanada per veure l'espectacle.
En la trama de la petita història, hi ha també, com aquell qui no vol la cosa, la presència de diversos oficis: el d'astronauta, el de carter, el de cuiner, el de bomber i el de metge, tots ells interpretats per Guillem Albà, amb caracteritzacions estrafolàries i eficaces. És precisament aquest últim, el del metge, aquell que diagnostica que la tristesa que els companys de la Pekas han detectat en la noia no és altra cosa sinó que "està a la lluna", una metàfora mèdico-lingüística que serveix al guió per entrar en la fantasia i, a la vegada, per als més grans dels petits, per interpretar el doble joc que comporta entendre què vol dir en realitat l'expressió "estar a la lluna".
Sense caure en excessos de màgies fora de l'abast i exemptes de credibilitat, fugint dels recursos del gènere fantàstic superexplotats, el contacte amb la Pekas s'obté pel mitjà més clàssic i romàntic: el de la carta. Sí, sí. Paper, llapis, sobre i segells... I un no es pot estar de pensar que l'autora no vol fer fàcil la comunicació entre terra i lluna a través dels mòbils, els SMS, Internet, el Facebook o l'Skype perquè, a aquestes altures —a més que a la Lluna no hi deu haver encara tanta tecnologia—, tornar al gènere epistolar és utilitzar un element tan fantàstic com ho podria ser l'Abracadabra o l'escombra voladora dels nostres avantpassats.
L'única participació de màgia col·lectiva és la d'utilitzar tots a una el ventall de pala de ping pong que els espectadors recullen en entrar al teatre. I, al final, els afortunats de les primeres files tenen dret a una dutxa sense aigua de bombolles de sabó que els creadors d'efectes teatrals de tants i tants espectacles farien bé de recuperar, en lloc de gastar núvols de gas blanc, que ofeguen mitja platea i que segurament no afavoreixen la reducció del canvi climàtic, tant de moda.
D'un espectacle com aquest, si es vol dir així: convencional i afortunat fruit d'una influència audiovisual, només se'n pot esperar que estigui resolt amb dignitat i que compleixi el seu principal objectiu que és el de fer-se entendre entre els espectadors als quals vol arribar i fer-los sortir del teatre una mica més savis de com hi han entrat. I aquests dos supòsits, en el cas de 'La màgia dels Ki-kids', es compleixen a la perfecció.
«El viatge». Circ Raluy. Artistes: Ring master: Carlos Raluy. Escala Lliure: Steacy Tebas. Llançament ganivets: Silvano, Daniela i Steacy Tebas. Teles aèries: Jean Christophe Fournier i Kerry Raluy. Malabarisme: Edward Skwyrsky. Acròbates bàscula: William Giribaldi, Francis Raluy, Jerzy Swider, Sandro Roque, Rosa Raluy i Katrina Brackenbury. Hula hoops: Rosa Raluy. Anelles altura: Louisa Raluy i Katrina Brackenbury. Roda de la Mort: Fabricio Texeira. Monocicles: Niedziela Swider Raluy i Emily Swider Raluy. Clowns: Lluís Raluy, Sandro Roque, Jurek Swider i Francis Raluy. Balls i coreografies: Katrina Brackenbury. Direcció artística: Carlos Raluy. Direcció tècnica: Jerzy Swider. Producció Executiva: William Giribaldi. Escenografies: Francis Raluy i Jerzy Swider. Gràfica: Francis Raluy. Luminotècnia: Sevadlin Dinkov Goranov i Francisco Chy. So i percussions: Jaume Vendrell Baiona. Cap de sala: Resemarie Chy. Personal tècnic: Kozak Galyna, Mincho Yordanov, Hubert Zielinski, Kichukov, Mitko i Lucas Odbierzychleb. Direcció general: Carlos Raluy. Moll de la Fusta. Barcelona, 11 desembre 2009. Fins al 10 de gener. Preu: De 8 a 30 €. A partir 3 anys. El circ Raluy acaba d'estrenar carpa, repintar la casa i adaptar-la, encara més, als seus orígens. Els integrants de la troupe, la llarga família Raluy, parents i amics de confiança, més contents que criatures amb sabates noves, han estrenat espectacle i, posats a estrenar, han estrenat també vestuari per representar en 'El viatge', la trajectòria que durant més de vuitanta anys la nissaga d'artistes Raluy ha portat en les seves gires intercontinentals.
Si mai algú es troba en caravana lenta per alguna de les carreteres del país —ells sí que respecten els límits de velocitat!— pot ser que sigui perquè els del Raluy estan canviant de territori, com bons nòmades que han estat i que encara són. Els Raluy, amb els seus carruatges històrics, romàntics, fellinians, vinguts d'un altre temps —un dels atractius de la seva estada al Moll de la Fusta i que aviat es convertiran en hotel sobre rodes per a aquells espectadors que vulguin viure una nit completa en un campament de carpa— circulen, atenció a la dada, amb els camions Mercedes que ja rodaven durant la Segona Guerra Mundial! I amb els carruatges enganxats als camions, la prudència aconsella no superar mai els cinquanta quilòmetres per hora.
És, en certa manera, l'esperit que mou els espectacles que preparen gairebé cada temporada. A la pista del Raluy, no hi ha pressa, però sí ritme. No hi ha parafernàlia i embolcall fastuós i inútil, però sí senzillesa i eficàcia per crear escalfor amb el públic. No hi ha allò que entendríem per gran espectacularitat, però sí rigor i criteri artístic en cadascun dels números que representen els artistes. Tot és sincer i tot fa la impressió que surti de la cuina, aleshores mateix, encara fumejant.
Com que els Raluy comencen recordant el fundador del circ, un globus de cistella s'alça al mig de la pista per simbolitzar aquest viatge fictici als països que el circ ha visitat en la seva llarga trajectòria. Un element teatralitzat que, en la petita pista del Raluy, creix en dimensió.
Per entrar en calor ben aviat, un dels primers números és dels que deixa glaçat. El llançament de ganivets —¿la tradició mana que sempre siguin les dones les que s'exposin a rebre una esgarrinxada?— de la mà de Silvano, Daniela i Stacy Tebas, els Balaton, a ritme zíngar, posen a prova la capacitat d'afinar la punteria en un exercici no apte per a artistes amb vista delicada. Però, com que amb ganivets no n'hi ha prou, la prova va pujant de dificultat: punyals, estrelles de punta, destrals... i finalment el llançament sobre la roda amb les dues partenaires exposades al joc, que només el pols mil·limètric del llançador és capaç de superar sense que cap d'elles en surti ni amb una rascada. Si Bufalo Bill aixequés el cap, acabaria traient-se el barret de vaquer.
Durant tot l'espectacle, els artistes d''El viatge', procedents en la ficció dels països visitats pel Raluy, mostren l'habilitat del malabarista canadenc, Edward Skwyrsky, que també ha treballat amb el Cirque du Soleil, i que deixa els aspirants a futbolistes bocabadats amb el domini de les bimbes.
La troupe dels Kutrenkov —atenció a les cares dels artistes perquè tots han sortit abans en números individuals o de parella— exerciten el número de salts de la bàscula amb humor i una picada d'ullet a un voluntari forçat del públic que, quan ja està disposat inevitablement a fer el salt d'esquena, viu una sorpresa inesperada.
Rosa Raluy, filla del director Carlos Raluy, fa una actuació en solitari a l'abast dels cercles del popular hula hoops, molt aplaudida per la seva rapidesa a "encerclar" amb el cos els que li llancen des de fora de la pista.
Steacy Tebas demostra amb l'escala lliure com no calen pals caminadors ni xancles si es té una bona escola de dues potes. Ella fa la prova de passar sincronitzadament, pota a pota, per damunt d'un pont de pilastres i no només endavant, sinó en una difícil prova de cranc enrere.
La parella formada per Jean Christophe Fournier i Kerry Raluy s'endinsen en l'olimp grec en una actuació plàstica i sensual de dansa en l'aire, amb teles, un número que crea un parèntesi entre la pista de tocar de peus a terra i la fragilitat de l'elevació. Un parèntesi que es retroba també amb l'actuació a les anelles d'altura que fan Louisa Raluy i Katrina Brackenbury.
Un dels números gairebé tradicionals del Raluy és la roda de la mort, amb l'estructura de fusta que requereix de la pausa de la mitja part per ser muntada al mig de la pista i que en aquesta ocasió porta a dins, amb bicicletes, la prova de minivelòdrom, amb utillatge i decoració de segle passat, de Fabrició Texeira.
La jove equilibrista Niedziela Swider Raluy, ara ja setze anys i en constant perfecció i constància de millora, s'acompanya en aquest 'Viatge', amb la seva germana de catorze anys, Emily, amb un doble joc de monocicles que passa de la roda única a ras de terra, al monicicle de seient cada vegada més alt, amb sincronització de moviments de la parella. Netedat, energia i coordinació, sense cap indecisió en l'execució del número.
La pista omple els moments de transició amb els típics clowns. Hi sobresurt el mestre de cerimònies, Jurek Swider, i el portuguès Sandro Roque, que fa totes les trapelleries que vol a la pista i amb el públic, amb números clàssics com el de la puça que salta a la bossa de plàstic o un aconseguit xou de rodatge de pel·lícula muda que amb quatre espectadors triats en un càsting molt especial permet també la improvisació més insospitada, com la de la nit d'estrena, en què un dels quatre escollits es va convertir pràcticament, per la seva comicitat espontània, en l'estrella del número fins al punt que el pallasso Sandro va haver d'utilitzar el revòlver de fogueig del rodatge per eliminar-lo, malgrat que la seva feina era només la de controlar la plaqueta de cada escena.
