CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Murphy. Tragèdia a Handsome House», de Joan Faneca. Intèrprets: Joan Faneca, Xavier Amatller "Notxa" i Hèctor Boada. Escenografia: Elisabet Castells. Vestuari: Maria Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Nani Valls. Música i espai sonor: Pau de Nut. Direcció: Miquel Gòrriz. Companyia Vol-Ras. Sant Andreu Teatre (saT), Barcelona, 22 abril, 2012. Per als que han seguit amb una certa assiduïtat la trajectòria de la companyia Vol-Ras, que ja ha superat els trenta anys d'història, ja estan acostumats als canvis "d'energia renovable" que han anat sovintejat en les seves últimes aparicions. Per tant, a ningú no l'agafarà ara amb el peu esquerre constatar que Vol-Ras, ànima del mim i del gest, fins i tot ha optat per parlar, és a dir, fins i tot utilitza el text com a suport del seu últim espectacle, una comèdia negra amanida amb humor que beu de les fonts del gènere anglès i que, només per això, ja li permet de riure's a doll de cadascun dels morts —que n'hi ha una colla— i de qui els donen vida —que només són tres— en una trama volgudament estripada que esqueixa també Agatha Christie, una dama que dóna per molt només que l'estiris una mica del fil.
La veritat és que l'espectacle 'Murphy. Tragèdia a Handsom House' es podria haver subtitulat 'Un crim perfecte' o, més a l'anglesa, 'A Perfect Murder', títol d'una pel·lícula del 1998, dirigida per Andrew Davis, protagonitzada per Michael Douglas, Gwyneth Paltrow i Viggo Mortensen, quan els tres encara eren relativament jovenets, i que, ambientada en un triangle domèstic, utilitza la maquinació i la trampa de la trucada del telèfon per facilitar que es cometi el primer assassinat sense que sembli premeditat.
La companyia Vol-Ras crea un espectacle de teatre dins el teatre. Mentre, durant una trobada de l'Associació de Víctimes de Murphy, no acaben d'arribar els intèrprets d'una obra de teatre, el president de l'Associació i el secretari, amb l'ajuda d'un tècnic d'anar per casa, es veuen en la necessitat d'interpretar ells tres l'obra d'afeccionats prevista, fent tots els papers de l'auca, a més del gos, tots anglesos fins al moll de l'os, des del matrimoni aristòcrata propietari de la mansió, al majordom, la minyona, el fill de la casa o l'inspector Golding que ha de resoldre els múltiples assassinats que provoquen la tragèdia.
I malgrat que l'obra es basi en el text, és amb aquest puzzle de papers quan es despleguen bona part de les habilitats gestuals pròpies de Vol-Ras, amb els canvis de vestuari, els intercanvis de personatges, la inexistència de la decoració completa i l'estímul de la imaginació dels espectadors, en una arquitectura que, en alguns moments —salvant totes les distàncies—, sembla que s'acosti a l'estructura de la coneguda comèdia 'Pel davant i pel darrera', en la qual els espectadors tenen l'oportunitat de veure o d'intuir què passa en una banda i en l'altra de l'escenari.
Malgrat que són tres a l'escenari, cal aclarir també que els qui es juguen el físic amb l'intercanvi de papers són bàsicament dos, els actors Joan Faneca i Xavier Amatller, intercanvi que reforça l'humor que és el pal de paller de tot l'espectacle.
Seria temerari, doncs, intentar buscar darrere de 'Murphy. Tragèdia a Handsome House' una història de misteri amb autèntic cap i peus, que hi és, però que els espectadors acabaran deixant inconscientment en un segon terme davant del treball suggerent dels intèrprets, de com s'ho fan per ser a lloc i amb la caracterització adequada en el moment oportú i de com resolen la imitació d'alguns dels personatges més populars de l'obra, posats cadascun, segons les escenes, en pells diferents.
En definitiva, malgrat l'aposta pel text, 'Murphy. Tragèdia a Handsome House' sembla que busqui els orígens de Vol-Ras, cosa que fa pensar que la companyia, malgrat aquesta proposta, tampoc no els han abandonat del tot i que segurament no renuncien a tornar-hi.
Vol-Ras compta amb un llarg historial de més de quatre mil representacions, amb un milió llarg d'espectadors, des del 1980. El 1995, amb la sortida de Joan Cusó del grup, la companyia va continuar amb Joan Faneca i Joan Segalés. Des de fa deu anys, hi col·labora habitualment Xavier Amatller i, en aquesta ocasió, no hi ha l'escenari la presència de Joan Segalés. Espectacles com 'Insòlit', 'Gagmania', 'Intríngulis', Violeta, violada', 'Again, again!' o 'Bon voyage' formen part de la seva trajectòria i de les obres més conegudes pels seus espectadors.
«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Sant Andreu Teatre (SAT), 18 novembre 2011. ¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola?
Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà.
Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar. Per la seva condició de dona sensibilitzada pel patiment de les seves congèneres, Elisabeth creia que les exiliades mereixien tenir els seus fills amb dignitat i que calia garantir la supervivència dels nadons. Elisabeth Eidenbenz, nacuda a Zuric l’any 1913, havia treballat de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de Dinamarca fins al 1938, any que es va traslladar a Burjassot (País Valencià) com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona republicana i, immersa en l’èxode, l’any 1939, va passar a França on va crear la maternitat d'Elna. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va acollir i fer passar per espanyoles, amb canvis de nom típics, algunes mares refugiades jueves, fins que, amb l'ocupació nazi, la maternitat va ser definitivament clausurada, malgrat que la seva fundadora, aleshores una joveníssima emprenedora de 25 anys, s'acollia al dret de neutralitat de la seva condició de suïssa. Tot això no apareix en el relat, però és important saber-ho —i els espectadors ho saben perquè la història s'ha divulgat molt en els últims tres anys gràcies a Assumpta Montellà— per situar l'acció.
És una de les filles nascudes a la maternitat d'Elna la que, uns anys després, explica l'èxode de les dones que hi van fer cap. Dramatúrgia i direcció han creat una posada en escena de sensacions, molt poètica i plena d'objectes que completen allò que el teatre —que no és el cinema malgrat les projeccions històriques que acompanyen el relat— no podria reflectir.
En un espai, doncs, envoltat de maletes de viatge atrotinades, baguls antics, fotografies de record familiars, piles de tovalloles blanques, una palangana, un maniquí, una màquina de cosir, una màquina d'escriure negra de les més primàries, peces de roba vella i uniformes d'assistentes de maternitat, un bressol fet amb una caixa de verdures...
La cantant i actriu Rosa Galindo interpreta el paper de la narradora, es posa en la pell dels primers refugiats camí de França, en la pell de la pròpia infermera suïssa, en la pell d'alguna de les mares republicanes, en la pell, en definitiva, d'un col·lectiu anònim que no està exempt de mirada crítica quan recorda que, mentre darrere els filferrats dels camps improvisats a la platja d'Argelers hi patia i moria gent humil, una altra classe d'exiliats —polítics i intel·lectuals— disposava de recursos, allotjament, diners públics, vehicles i visats per fugir als països d'acollida.
El pianista francès, Luc-Olivier Sánchez, nascut a Sète el 1975, format a París i amb una remarcable trajectòria, s'encarrega de posar la banda sonora idònia a cada moment del relat. Amb trenta-cinc peces, crea un relat musical que comença amb 'Clair de lune', de Debussy, i passa per un bon nombre de cançons franceses: 'Que reste-t'il de nous amours', 'Je chante', 'La mer', 'J'ai deux amours', 'Hymne a l'amour', l'emblemàtica 'Lilie Marlene' o la popular 'A la claire fountaine'. Hi ressonen, doncs, Charles Trenet, Josephine Baker, Edith Piaf... amb compassos de Chopin, Mompou, Bartok, Poulenc, Liszt, Bach, Beethoven, Mozart... i un recull de cançons populars catalanes com 'Muntanyes regalades', 'El mariner', 'El desembre congelat', 'El noi de la mare'...
Aquest muntatge musical, de gran sensibilitat i coherència, en alguns casos amb una interpretació vocal de la mateixa Rosa Galindo que mostra la seva capacitat com a actriu de musical —'Poe', 'El temps de Plank', 'Els Pirates'...— connecta amb els espectadors perquè aquests reconeixen en cada compàs aquelles peces que han anat incorporant-se al llarg del temps en la particular banda sonora de cadascú.
El muntatge 'La maternitat d'Elna', que és un d'aquells espectacles sense frontera d'edat, ha estat programat en un moment clau de commemoració del setantè aniversari de l'ocupació final de les tropes franquistes de tot Catalunya. Això el fa també més oportú, malgrat que el testimoni que ofereix continuarà esborronant tothom durant molts aniversaris més.
«Aladdí». Basat en el conte de 'Les mil i una nits'. Adaptació de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Músiques d'Eloi Ortells. Intèrprets: Joan Olivé, Maria Berenguer, Gerard Flores, Meritxell Coma, Alícia Olivé i Damià Capella. Disseny vestuari: Pyrobaby. Disseny escenografia: Aitor Rodero. Disseny il·luminació: Marc Puntos. Direcció: Marc Miramunt. Coproducció del Jove Teatre Regina i Companyia El Petit Fantàstic. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 20 novembre 2011. Preu: 8,50 €. A partir 5 anys. Aladí és un personatge de ficció oriental conegut per totes les generacions per la seva llàntia meravellosa. Però, en aquest espectacle, qui es guanya la simpatia dels petits espectadors és el geni que surt de l'estri rovellat després que el seu amo el refregui sense ni adonar-se'n.
Muntatge musical, però que no obvia una trama de text, cosa que fa que els espectadors més petits dimiteixin aviat de seguir-lo atentament i que els que superen els cinc anys, en canvi, s'hi sentin més involucrats, sobretot quan la història reforça el seu caràcter romàntic, i l'idi·li entre la princesa del sultà i Aladí es converteix en una història d'amor que deixa molt clara dues maneres d'entendre la vida: que la princesa vol triar amb qui es casa i no es vol deixar vendre a canvi d'un grapat de tresors —una manera de reflexionar sobre els matrimonis concertats de certes cultures— i que hi ha objectius que només s'obtenen amb esforç i amb honestedat, sense tripijocs falsos.
L'Aladí d'aquest muntatge de la companyia El Petit Fantàstic és una mica —o un tros— galtes. Fins i tot la seva mare li retreu en diferents ocasions que és un panxacontent i que vol que les coses li arribin regalades. També la princesa del sultà deixa anar, en un moment donat, que Aladí és un dropo i serà molt fàcil pispar-li la llàntia quan la hi demana el dolent de la pel·lícula, el bruixot que havia utilitzat Aladí per fer-se amb la llàntia, amagada en una cova farcida de tresors. En certa manera, l'Aladí creat per la companyia beu de les fonts de la comoditat de la societat del benestar, cosa que el fa més real i contemporani.
Però si bé al principi sembla que la intenció és donar a entendre que, amb un cop de sort, la vida és més regalada, la trama es va capgirant per acabar centrant-se en la moralitat de donar més importància als sentiments i a la manera de ser interior que no pas a la falsedat i la ganduleria.
Deia abans que el geni és qui s'emporta la millor part. És així perquè la companyia hauria pogut optat per representar-lo d'una manera excessivament sobrenatural, però el que fa és baixar-lo arran de terra i fer-lo més mortal, amb febleses i dubtes, amb desitjos i ganes de viure en llibertat i l'acoloreix amb unes subtils pinzellades de màgia que gairebé ni es noten, però que hi són: els mocadors de colors, el bastó que es tensa i es doblega, les llumenetes que salten d'una mà a una altra...
La música de l'espectacle combina diferents estils, des del rock al soul. El muntatge no estalvia actuacions corals amb passos de ball que, amb el vestuari oriental, no es poden lluir gaire, i es desenvolupa en una ambientació càlida, emmarcada tan sols per una estructura escenogràfica que tant serveix per crear el lloc on viu Aladí, fins al palau del sultà o la cova dels tresors. Hi ha un personatge en off, la veu d'un anell màgic que és qui fa que Aladí pugui sortir de la cova i hi enviï també el maligne.
El repte d'adaptacions teatrals com aquesta és no deixar-se influir per les versions cinematogràfiques o televisives que han marcat la llegenda en els últims anys, des de l'antiga versió de Popeye del 1939, a les posteriors pel·lícules del 1945 i el 1970, fins a la producció més recent de Walt Disney Pictures del 1992, que ha desembocat en videojocs i altres aplicacions. L'Aladí de carn i os, en teatre, només es pot mantenir fidel als seus orígens, com passa en aquest cas.
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Magda Puig, Bernat Mestre, Anna Gras i Sílvia López. Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Preu: 8,50 €. A partir 4 anys. Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, que ha obert la temporada familiar del Sant Andreu Teatre, àlias saT!, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
Madrastra, germanes, fada madrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page 
