CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XIX - Núm. 6331


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019.

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra. [text íntegre de la crítica]


«Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?», de Jean Marboeuf. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Carme Elias i Vicky Peña. Veu en off: Mario Gas. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez (AAI). Espai sonor: Damià Martínez. Disseny vestuari: Gloria Viguer. Caracterització: Helena Feroy i Marta Ferrer. Assessorament moviment: Ana Pérez García. Ajudant caracterització: Paula Ayuso. Enregistraments i edició so: AcusticAnoia. Construcció escenografia: Art Coolers - Andreu Mateo. Confecció vestuari: Dress Art. Realització fictici: Judit Rabasseda. Coordinació tècnica: Rubèn Taltavull. Regidoria: Olga Fibla. Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció: Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció i producció: Iban Beltran. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 març 2019.

«Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada. Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada. [text íntegre de la crítica]


«Incògnit», de Nick Payne. Intèrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès. Intèrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez. Traducció de l'anglès: Mònica Bofill. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i). Vídeo: Joan Rodon. Música i espai sonor: Clara Aguilar i Damien Bazin. Moviment: Ferran Carvajal. Cap tècnic: David Pascual. Producció executiva: Adriana Nadal i Roger B. Sardà. Alumna en pràctiques de vestuari: Laura Bermejo. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Ajudanta de direcció: Sandra Monclús. Direcció: Mònica Bofill. Companyia La Incògnita. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 març 2019.

No hi ha cap dubte que els amants de la ciència troben en aquesta obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984), tot de referències que, passades pel filtre teatral, els resulten encara més suggerents. Una altra cosa és posar-se en la pell dels espectadors rasos —no especialment entesos en la ciència— i preguntar-se si Nick Payne no els fa rodar una mica el cap, cosa no gens estranya parlant com s'hi parla dels misteris neurològics del cervell. Queda clar que ciència i teatre no són incompatibles, però sí que són dues disciplines prou fràgils perquè posades juntes en un mateix pla no acabin topant l'una amb l'altra. A «Incògnit» el ganxo és la història real del patòleg Thomas Harvey que el 18 d'abril del 1955, estant de guàrdia a l'Hospital de Princeton, va fer l'autòpsia d'Albert Einstein. Quan Harvey va descobrir qui era el cadàver, es va quedar sense permís de ningú amb el cervell del científic dels estudis coneguts amb el nom de Teoria de la Relativitat. Un “robatori” que s'hauria d'haver considerat il·legal, tot i haver-se fet en nom de la ciència —una altra cosa és la donació voluntària d'òrgans per decisió personal testamentària en la declaració d'últimes voluntats— i que va condicionar la resta de la vida de l'esmentat patòleg que va arribar a fer “gires” divulgatives amb trossos del cervell d'Einstein i, més endavant, enviant per correu postal mostres petites del cervell als científics que n'hi demanaven. Estalviem-nos els detalls macabres del ganivet de cuina! Hi havia per explorar una massa de 1.230 grams de cervell i els resultats no van donar ni han donat fins ara cap descoberta especial sobre el grau d'intel·ligència i el secret d'Einstein en relació a altres cervells estàndard. [text íntegre de la crítica]


«Lehman Trilogy», de Stefano Massini. Adaptació de Sergio Peris-Mencheta. Música original: Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González i Marta Solaz. Intèrprets: Aitor Beltrán / Óscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente / Ignacio Rengel, Darío Paso, Leo Rivera, Litus Ruiz / David P. Bayona. Escenografia: Curt Allen Wilmer (aapee) amb EstudioDedos. Vestuari: Elda Noriega (aapee). Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (aai). Vídeo i so: Joe Alonso. Ajudanta d'escenografia: Eva Ramón. Ajudanta de vestuari: Berta Navas. Cap tècnic: Braulio Blanca. Assessorament de cant i ball: Óscar Martínez i Xènia Reguant. Ajudanta de producció: Blanca Serrano Meana. Auxiliar de producció: Irene García. Distribució: Fran Ávila. Producció: Nuria-Cruz Moreno i Sergio Peris-Mencheta per a Barco Pirata. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció musical: Litus Ruiz. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 març 2019.

El mateix dia de l'estrena a Barcelona d'aquesta versió satírica i musical de l'obra «Lehman Trilogy», el Banc Central Europeu (BCE) a través del seu president Mario Draghi acabava de llençar una galleda d'aigua freda sobre el sistema bancari anunciant que no hi hauria els canvis esperats en el preu del diner, situat des de fa temps al 0%, fins almenys passat l'any 2020 i que, en canvi, per por a una futura nova «crisi», que ningú no vol ni imaginar, es posava a «fabricar» de nou diner públic a preu baix, Es tracta de salvar novament la banca i estimular el consum a través del crèdit de rebaixa. Draghi té el do màgic de fer caure les borses només obrir la boca. I així ha estat una altra vegada: una caiguda fulminant, arran de les seves paraules, d'entre el 7% i el 3% (segons el grau de salut de cada entitat bancària) que només una altra crisi, la del judici contra el govern català, i també la vaga del 8-M, han deixat en un segon pla, gairebé silenciat, del focus informatiu. L'anunci de Mario Draghi i l'avís del BCE tenen mala pinta, com aquella mala pinta del 2007/2008 que va acabar com va acabar i encara s'arrossega amb seqüeles prou conegudes. Vet aquí, doncs, com l'obra de Stefano Massini (Florència, 1975) —que ja es va veure en una versió textual catalana, molt potent i diferent de l'actual, dirigida per Roberto Romei a La Villarroel el 2016—, recobra una perillosa actualitat i alerta els que no se'n recorden que els tentacles de l'economia ho empastifen tot. [text íntegre de la crítica]


«Arma de construcción masiva». Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera. Espai i il·luminació: Cube.BZ Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Teatre Tantarantana, Barcelona, 24 febrer 2019.

Hi ha, si no em descompto, 72 cadiretes d'escola bressol com a únic element d'attrezzo. Les col·loquen ordenadament arrenglerades els mateixos intèrprets a l'inici de l'espectacle. I aquest és el simbolisme. La companyia vol parlar, sembla, de l'educació. Però tinc la sensació que l'educació, entesa com a eina de l'ensenyament, ha quedat en segon terme i, de cop i volta, la cosa es deriva cap a remembrances de nissagues familiars i experiències personals de cada personatge, viscudes des de la infància. Potser la companyia ha aixecat unes expectatives falses parlant de l'educació que han enganyat el futur espectador. La generació de José y sus Hermanas (el col·lectiu dirigit per Sílvia Ferrando que va despuntar amb «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos») no pot fer un remake d'aquell «No hablaré en clase», de Dagoll Dagom, dels anys setanta del segle passat, amb l'enyorat Pepe Rubianes. I no ho pot fer perquè, per a molts d'ells, l'escola inscrita en la dictadura franquista ja els cau molt lluny i, la seva, és l'escola nova pública catalana, lliure, democràtica, oberta i plural, la de la immersió, vaja, que és a l'ull de l'huracà dels que la voldrien una altra vegada en blanc i negre. [text íntegre de la crítica]


«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, 23 febrer 2019.

Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. [text íntegre de la crítica]


<«Die 120 Tage von Sodom». Creació de Milo Rau. Dramatúrgia: Stefan Bläske i Gwendolyne Melchinger. Intèrprets: Noha Badir, Remo Beuggert, Gianni Blumer, Matthias Brücker, Nikolai Gralak, Matthias Grandjean, Julia Häusermann, Sara Hess, Robert Hunger-Bühler, Dagna Litzenberger Vinet, Michael Neuenschwander, Matthias Neukirch, Tiziana Pagliaro, Nora Tosconi i Fabienne Villiger. Escenografia i vestuari: Anton Lukas. Il·luminació Christoph Kunz. Vídeo: Kevin Graber. Documentació i col·laboració dramatúrgica: Rolf Bossart i Mirjam Knapp. Ajudant d'escenografia: Simon Sramek. Ajudanta de vestuari: Tiziana Angela Ramsauer. Ajudant de vídeo: Jörg Hurschler. Oient: Jannis Nicolas. Apuntadora: Katja Weppler. Regidor: Michael Durrer. Ajudanta de direcció: Manon Pfrunder. Direcció: Milo Rau. Companyia Schauspielhaus Zürich i Theater Hora. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 22 - 23 febrer 2019.

Teatre dins el teatre. O potser caldria dir, en aquesta ocasió, cinema dins el teatre. El director Milo Rau (Berna, Suïssa, 1977) ha fet una relectura del provocador film de Pier Paolo Pasolini, «Salò o le 120 giornate di Sodoma» que el 1975 va aixecar una autèntica polseguera i va aconseguir que, pel seu contingut de sexe, violació, tortura i violència, fos prohibit en molts països. Com que Pasolini, a més, partia principalment de l'obra del Marquès de Sade, «Les 120 journées de Sodome, ou l'École du libertinage», Milo Rau, amb una versió de la seva llengua alemanya natal, «Die 120 Tage von Sodom», ha trobat una oportunitat per relacionar dues de les icones cabdals d'una cruel reflexió sobre el plaer, la decadència i l'escàndol petitburgès, en un moment que la societat del segle XXI sembla haver deixat la dignitat de banda i haver convertit l'espectacle de la maldat en un aquelarre de voyeurisme col·lectiu. [text íntegre de la crítica]


«L'últim acte». Basat en textos humorístics d'Anton Txékhov. Traducció d'Anna Maria Ricart. Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent. Música original: Bárbara Granados. Intèrprets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados. Escenografia: Carles Alfaro. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Carles Alfaro. Espai sonor: Tomi Pérez. Caracterització: Àngels Palomar. Ajudanta d'escenografia: Raquel Gonta. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Sergi Vallès. Perruqueria: Alicia Machín. Tècnic de so: Dani Seoane. Tècnic micros sense fils: David Garcia. Tècnic del teatre: Roger Muñoz. Alumne en pràctiques de producció: Joel Palencia. Alumna en pràctiques de l'escola Cazcarra: Mar Rubini. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Adaptació elements escenogràfics: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti i Eugeni Caireta. Col·labora: Max Factor. Ajudanta de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Carles Alfaro. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2019.

Si algú busca un autor o autora amb el nom d'Antoixa Txekhonté, no el trobarà. Es tracta d'un pseudònim prou evident utilitzat per Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) quan, al marge de les seves celebrades obres teatrals, escrivia peces humorístiques o relats breus. D'aquí i d'alguna llicència relacionada amb els coixins dramatúrgics més usuals de Txékhov parteix el muntatge «L'últim acte», que han adaptat a quatre mans Carles Alfaro i Enric Benavent, un muntatge seductor tant escenogràficament com de disseny d'il·luminació (disseny del mateix director Carles Alfaro) però que no acaba de trobar la correspondència de l'elegància estètica amb la conjunció de les peces escollides. En un exercici de teatre dins el teatre, un reconegut i veterà actor es troba en la foscor del camerino —foscor també per als espectadors— dormint com un tronc després d'un homenatge que li han dedicat a la seva població natal. Sol i oblidat pels qui l'han homenatjat, i encara sota els efectes de la beguda, Vassili —aquest és el seu nom— enceta un monòleg breu sobre un conferenciant en decadència que fa que els espectadors es temin que «L'últim acte» acabi anant de mal borràs si continua per aquest camí. [text íntegre de la crítica]


«Bed & Breakfast», de Laia Fort. Música i lletres: Els Amics de les Arts. Intèrprets: Marta Borràs, Pol Fernàndez, Aida Llop, Joan Olivé, Mireia Lorente-Picó i Joan Sáez. Músics: Joel Riu (teclats), Ferran Jaumira (guitarra), Dani Aragüés (baix) i Manel Priego (bateria). Swing noies: Anna Marquès. Swing nois: Carles Alarcón. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Daniel Gener. So: Joel Jené. Fotografia i disseny gràfic: Maria Alzamora (Moonland Studio). Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció service: Sàndal Produccions. Direcció musical i arranjaments: Joel Riu. Direcció: Jaume Viñas i Laia Fort. Companyia Epidèmia Teatre. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 17 febrer 2019.

«Digues que m'estimes, encara que sigui mentida», deia un dels lemes de l'escriptora Montserrat Roig. «Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc», diu una de les lletres més conegudes del grup musical Els Amics de les Arts. Les sentències literàries o musicals no cauen mai en un sac foradat. I temps després de ser emeses, sempre hi ha una generació que les recupera per fer-se-les seves o, si cal, per rebutjar-les. En certa manera, això és el que ha fet la jove companyia Epidèmia Teatre amb el seu musical d'aires hotelers «Bed & Breakfast», una petita troballa per identificar la incertesa i la volubilitat de la generació mil·lennista pel que fa a les seves relacions. Això: llit i, si pot ser, esmorzar. [text íntegre de la crítica]


«La dona pantera». A partir del «Teatre de Don Joan», de Josep Palau i Fabre. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrprets: Roser Tàpias, Xavier Torra, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies i Martí Salvat. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny de vestuari: Marta Rafa i Adriana Parra. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Ajudant d'escenografia (en pràctiques): Eugeni Marí. Música: Gerard Marsal (i Wolfgang Amadeus Mozart). Assessorament de vídeoi projeccions: Alfonso Ferri. Fotografia: David Ruano. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 16 febrer 2019.

La proposta més recent de la companyia Projecte Ingenu s'ha capbussat en el recull de cinc peces teatrals de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - 2008), escrites a la dècada dels anys cinquanta del segle passat i dedicades al mite de Don Joan. Però la jove i ja valorada companyia no s'ha conformat a representar el muntatge amb vocació convencional pel que fa al text sinó que ha capgirat l'ordre original pel que fa al gènere i s'ha imaginat el popular personatge llibertí i faldiller en el cos d'una dona, a la qual ha titllat de “dona pantera”, parodiant precisament el títol d'un dels poemes palaufabrians. A més, l'atzar ha trucat a la porta i s'han trobat que el cineasta Jacques Tourneur va rodar una pel·lícula amb el mateix títol el 1942 —amb una protagonista torturada per la por que si s'excitava sexualment es podria convertir en pantera ferotge—, uns fragments de la qual formen part de l'apartat de projecció que caracteritza el muntatge. [text íntegre de la crítica]


«La reina de la bellesa de Leenane», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Escenografia: Sebastià Brosa. Llums: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Paula Torrecilla. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Suport regidoria en pràctiques de l'ITES: Sara Farré. Ajudantes escenografia: Paula Font i Paula Gonzàlez. Ambientació vestuari: Marta Pell. Construcció: Ou i Xarli Hernández Pol. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Fotografia cartell: David Ruano. Fotografies espectacle: Bito Cels. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2019.

La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson. La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs. En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció. [text íntegre de la crítica]


«La dansa de la venjança», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Pablo Derqui i Laia Marull. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Maria Muntané. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudantes d'escenografia: Paula Font i Paula González. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció de l'escenografia: Teatre-Auditori Sant Cugat. Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Assessorament de moviment: Francesc Canudas. Estudiant en pràctiques producció: Joel Palencia. Ajudanta de direcció i regidora: Montse Tixé. Direcció: Pere Riera. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2019.

I com pesa la maleta! L'arrossega la Clàudia, exparella de fa poc del Roger. Ella, convertida en mestressa de casa afeccionada a les classes de pintura i amb antecedents de problemes psiquiàtrics. Ell, un editor que viu del suport dels que l'envolten i que plany els escriptors amb qui tracta i a qui ajuda perquè tots són infeliços i frustrats. El personatge absent és el Pau, el fill de la parella, en custòdia compartida. Els espectadors ja saben que els personatges absents acaben sent, sovint, els més protagonistes. «La dansa de la venjança» és un trhiller psicològic que l'autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1978) estrena quatre anys després de la seva primera escriptura. I ho fa en un moment que la nafra de l'anomenada violència de gènere forma part de la quotidianitat de la societat actual. No és un text oportunista. És un text testimoni d'un temps i d'un silenci massa llarg. [text íntegre de la crítica]


«La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música: Joan Garriga. Intèrprets: Míriam Alamany, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Jordi Figueras, Toni Gomila, Mercè Pons, Albert Prat, Clara de Ramon, Marc Rius, Xavier Ruano, Clara Segura i Ramon Vila. Músics de Sezuan: Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch i Madjid Fahem. Il·luminació: Pep Barcons. Disseny de so: Damien Bazin. Escenografia: Josep Iglesias i Oriol Broggi. Coordinació de vestuari: Annita Ribera. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Revisió del text: Anna Madueño. Ajudantia i treball de vestuari: Georgina Viñolo. Construcció d’escenografia: Arts-Cenics, SL. Confecció de vestuari: Època (vestit de Clara Segura). Ajudant de direcció: Joan Miquel Artigues. Direcció: Oriol Broggi. Producció del TNC i La Perla 29. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 febrer 2019.

¿És possible una altra mirada de l'obra «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht com si Bertolt Brecht fos un autor del segle XXI? Per rebatre totes les reticències sobre el clàssic, cal dir, definitivament, que sí. El director Oriol Broggi, i bona part de la troupe de La Perla 29, ho demostren amb una de les versions teatrals dels últims temps que està destinada a fer antologia. I això, no només per l'aposta conceptual de la posada en escena sinó també pel repartiment, esclar, encapçalat per l'actriu Clara Segura, en el paper protagonista de Xen Te i fent doblet en el paper del seu cosí Xui Ta, explotador sisplau per força dels obrers i de tot el que es belluga al voltant de Sezuan; actuació reforçada per l'actor Joan Carreras, en el paper del presumpte aviador Sun; rematada per l'actor Toni Gomila, en el paper de l'aiguader Wang de Sezuan; i acompanyats tots, permanentment durant les tres hores de l'obra, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, àlies “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites pel mateix Bertolt Brecht al marge de l'obra, escrita entre el 1938 i el 1943, en el seu exili als Estats Units. [text íntegre de la crítica]


«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016. Reposició: 2 octubre 2017. Reposició: 4 febrer 2019.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta). [text íntegre de la crítica]


«Un amour impossible». A partir de la novel·la de Christine Angot, adaptada per la mateixa autora. Intèrprets: Maria de Medeiros i Bulle Ogier. Col·laboració artística: Denis Loubaton. Escenografia: Guillaume Delaveau. Vestuari: Anaïs Romand. Il·luminació: Sébastien Michaud. Música i so: Aline Loustalot. Vídeo: François Weber. Cap tècnic: Yann Argenté. Regidoria: Nicholas Gauthier i Mathieu Lontananza. Tècnic de llums: Philippe Ferreira. Tècnics de vídeo: Olivier Petitgas i François Weber. Tècnic de so: Johann Gilles. Construcció de l'escenografia: Jean-Michel Arbogast, David Chazelet, Dominique Lainé, Pedro Noguera i Antoine Peccard. Pintura: Denis Cavalli, Ghislaine Jolivet-Cavalli i Sybil Kepeklian. Confecció de vestuari: Margot Destrade-Loustau i Anne Versel. Accessoris: Florence Bruchon, amb l'ajut de Manon Flamion i Mathias Jacques. Ajudanta de direcció: Marie Fortuit. Direcció: Célie Pauthe. Producció del CDN Besançon Franche-Comté. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 febrer 2019.

La posada en escena d'aquesta adaptació de la novel·la autobiogràfica de l'escriptora Christine Angot (Châteauroux, Vall del Loira, França, 1959) és d'una netedat exquisida. Davant la possible temptació dramatúrgica de convertir-la escènicament en un simple monòleg —la trama ho permetria fàcilment—, el fet d'optar per la presència de les dues protagonistes —mare i filla— i de recrear els diàlegs que mantenen en diferents etapes de la vida sobre la seva crua experiència personal la converteix en una història de representació dinàmica, viva, que fa incursions endavant i endarrere, amb l'ajut de canvis d'atrezzo —quatre col·laboradors tècnics— que marquen, per l'estètica del mobiliari, amb la banda sonora de l'època i algun clip audiovisual, diferents espais i etapes de la infància, l'adolescència i la maduresa de Christine. [text íntegre de la crítica]


«La tendresa», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Joan Lluís Bozzo. Música original: Fernando Velázquez. Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Elisabet Casanovas, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Damià Martínez. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López Orós. Ajudanta escenografia i vestuari: María Albadalejo. Construcció escenografia: May, Manuel Álvarez, Jordi Fort, María Calderón, Sol Curiel i Joan Viscasillas. Realització vestuari: Maribel Rodríguez i María Calderón. Perruques: Fent i Desfent. Cap tècnic: Rubén Taltavull. Regidora: Maria Garolera. Operadora il·luminació: Elena Acerete. Maquinista: Jordi Fort. Cap producció i administració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Cap de premsa: Marta Suriol (La Costa Comunicació). Auxiliar producció: José Luis Segador. Auxiliar comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Disseny gràfic: Jordi Rins. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Adaptació disseny gràfic: Carlos Fort. Ajudanta direcció: Carolina Morro. Direcció: Alfredo Sanzol. Producció de Dagoll Dagom, T de Teatre en col·laboració amb Teatro de la Ciudad. Teatre Poliorama, Barcelona, 31 gener 2019.

Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res”. [text íntegre de la crítica]


«El chico de la última fila», de Juan Mayorga. Intèrprets: David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Beatriz San Juan. Il·luminació: Marc Salicrú. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudant de vestuari en pràctiques (EFPA): Laia Corominas. Espai sonor: Jaume Manresa. Caacterització: Coral Peña. Assistent de so: David Ribas. Regidoria: Mireia González. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Adrián Núñez. Ajudanta de direcció: Ana Serrano. Direcció: Andrés Lima. Cicle: «Res no és Mentida». Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 27 gener 2019.

La versió que el director Andrés Lima ha fet d'aquesta obra de Juan Mayorga —que no és exagerat dir que va camí d'entrar en els llimbs dels clàssics moderns—, ha servit per demostrar que un mateix text dramàtic en mans de segons qui es por revaloritzar encara més del que facilita el seu fons. Ho dic perquè havíem viscut una mala experiència d'aquesta mateixa obra, que es va poder veure a la Sala Muntaner fa cinc anys, on la grisor i l'estaticisme feien mèrits per enfonsar-la. Afortunadament, ara, en aquesta producció de la Sala Beckett, Andrés Lima i tota la companyia —cal dir que brillant sense excepcions i amb un pols de ganxo per la presència més “mediàtica”, gràcies al cinema, de l'actoràs Sergi López, que debuta en interpretació de text marcat i pautat— tornen a situar «El chico de la última fila» en el lloc que té ben merescut. [text íntegre de la crítica]


«Monster. De prop ningú és normal», de David Greig. Traducció d'Helena Tornero. Composició musical: The Mamzelles. Intèrprets: Blanca Gardia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipò. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Roger Orra. Espai sonor: Javi Bañasco. Fotografia: Helena Pieles. Alumne en pràctiques: Sergi Barrera. Ajudanta direcció: Andrea Bel. Direcció: Roberto Romei. Coproducció: Teatre Tantaranta i Arsènic Producció. Sala Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 gener 2019.

Atenció a la cita: la banda del trio femení de punk-pop The Prinzelles es justifica perquè diu que si bé sap com tractar els instruments (guitarres elèctriques i bateria) no se'n surt prou bé amb les lletres i per això s'empara en composicions originals de The Mamzelles —els més eixerits entendran la relació de dues -zelles—, que per cert també són tres i van remoure el panorama del musical català quan van arrencar en clau teatral. Per sortir-se'n del tot, The Prinzelles han adaptat al català una obra del dramaturg i director escocès David Greig (Edimburg, 1969) i, en clau de musical però també en clau de narració teatral, les tals The Prinzelles acaben explicant una història que té un tret de sortida suau i que va pujant de to àcid quan grata en les dificultats d'una família escapçada per la tragèdia de la mort de la mare en accident, amb un pare amb esclerosi múltiple i una filla adolescent que encara té dret a somniar. [text íntegre de la crítica]


«Saigon». Text: Caroline Guiela Nguyen i equip artístic. Intèrprets: Caroline Arrouas, Dan Artus, Adeline Guillot, Thi Truc Ly Huynh, Hoàng Son Lê, Phú Hau Nguyen, My Chau Nguyen Thi, Pierric Plathier, Thu Tô Thi Thanh, Anh Tran Nghia i Hiep Tran Nghia. Col·laboració artística: Claire Calvi. Escenografia: Alice Duchange. Vestuari: Benjamin Moreau. Il·luminació: Jérémie Papin. So i música: Antoine Richard. Composició: Teddy Gauliat-Pitois. Traducció: Duc Duy Nguyen i Thu Tô Thi Thanh. Dramatúrgia i sobretítols: Jérémie Scheidler i Manon Worms. Col·laboració dramatúrgica: Hugo Soubise. Assessor d'escena: Nicolas Fleurea. Ajudant so: Orane Duclos. Ajudant il·luminació: Sébastien Lemarchand. Regidor: Aurélien Beylier. Ajudant regidoria: Eric Guillamot. Tècnic llums: Corentin Schricke. Tècnic so: Lola Etieve. Sastreria: Coline Galazzi. Producció executiva: Juliette Kramer. Construcció escenografia: Tallers de l'Odéon -Théâtre de l'Europe. Confecció vestuari: Aude Bretagne, Dominique Fournier, Barbara Mornet, Frédérique Payot, Pascale Barré. Perruques i maquillatge: Christelle Paillard i equips Teatre Lliure. Producció: Les Hommes Approximatifs. Direcció: Caroline Guiela Nguyen. Companyia Les Hommes Approximatifs. Espectacle en francès i vietnamita sobretitulat en català. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 gener 2019.

Un dels protagonistes de «Saigon» diu que ha trigat a trobar la noia vietnamita que buscava des de tota la vida quan arriba a Saigon i ja l'antic topònim «Sai Gon» imposat pels francesos ja ha canviat per «Ciutat Ho Chi Minh». Però, quan la troba, no la reconeix. És una de les metàfores que l'autora francesa d'origen vietnamita, Caroline Guiela Nguyen (França, 1981), utilitza per mostrar la tragèdia que amaga qualsevol exili forçat: la pèrdua dels orígens i la pèrdua de la identitat. La desconeixença del propi país que un dia ha abandonat fugint de la guerra, la repressió o la misèria. L'espectacle «Saigon», que es va estrenar al Festival d'Avinyó i que ha acumulat una llarga gira, explica el desequilibri personal identitari dels exiliats vietnamites entre el 1956 i el 1996 a través de píndoles personals de diversos protagonistes, situades en un restaurant popular vietnamita de cuinera de fogons casolans, Marie-Antoniette, desdoblat tant a París com a Saigon, amb una escenografia gairebé de pantalla cinematogràfica panoràmica i una banda sonora francesa o vietnamita que forma part del guió. I ho fa en espais temporals diferents, prèviament indicats per retolació, per situar els espectadors, anant endavant i endarrere en el temps, jugant amb la intersecció dels personatges ja grans i els mateixos personatges encara joves. [text íntegre de la crítica]


«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019.

Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar. [text íntegre de la crítica]


«ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat», de Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda. Disseny d'escenografia: Roger Orra. Disseny d’il·luminació: Mattia Russo. Espai sonor i disseny gràfic: Joan Pàmies. Disseny de vestuari: Joana Martí. Fotografia: Albert Falcón. Vídeo: La Trama Produccions. Comunicació i premsa: Xavier Pàmies. Producció executiva: Carla Ricart, Xavier Pàmies. Ajudant de direcció: Jordi Centelles. Direcció: Marc Rosich. Companyia La Trama Produccions. Sala Atrium, Barcelona, 18 gener 2019.

El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat un muntatge teatral de cambra, o més ben dit, de “cambríssima”. Segons desvela ell mateix, ha esporgat alguns microtextos propis que tenien més de quinze anys, alguns representats en peces “ultraalternatives”, i ha configurat aquesta mena de declaració de principis en la veu de quatre personatges anònims —dues parelles, dos homes i dues dones—, uniformes de cor (de cambra, esclar), sense distinció de vestuari, discret, en un exercici de confessió en veu alta sense mossegar-se la llengua i amb l'ajuda d'uns quants foscos per deixar només com a protagonista la paraula dramàtica en les tenebres. [text íntegre de la crítica]


«Afanys d'amor perduts», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella. Intèrprets: Arnau Puig, Peter Vives, Aleix Melé, David Anguera, Carles Martínez, Queralt Casassayas, Oriol Genís, Laura Pau, Sara Espígul, Mima Riera, Sílvia Forns, Maria Calvet i Pep Anton Muñoz. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas, Adelina Casanova i (UDEU Arquitectura). Construcció escenografia: Castells i Planas. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Nídia Tusal. Confecció vestuari: Sastreria Goretti Puente, Sastreria Señor, Sastreria IT i Sastreria Baseiria. Il·luminació: Bernat Tresserra. So: Àlex Polls. Música: Xavier Albertí. Moviment: Robert G. Alonso. Caracterització: Àngels Salinas. Dicció: Roser Güell. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Pere Planella. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 gener 2019.

Potser els seguidors i fans de Shakespeare, que són molts, troben en aquesta obra primerenca —si no la primera— de l'autor un estímul especial pel seu aire avançat de comèdia romàntica i perquè inclou alguns dels “tics” que el dramaturg anirà repetint en obres posteriors. Però el fet és que la trama, a banda de la juguesca visual que conté, no és de les més consistents, textualment parlant, del catàleg shakesperià i això posa un repte suplementari a superar per la companyia: un llistó que ha de saltar sense tombar-lo i aportant molt de la seva bona interpretació per omplir el buit que deixa el discurs. El director Pere Planella (Olot, 1948) —cinquanta anys a la cadira de tisora dirigint espectacles— s'ha apuntat a la possibilitat evident de comèdia de l'obra i ha deixat que els intèrprets s'hi aboquessin cadascú amb el seu propi potencial personal, ja sigui humorístic, clownesc o murri. [text íntegre de la crítica]


«Al sostre», de Nigel Planer. Traducció de Francis Humble. Intèrprets: Pau Ferran i Oriol Grau. Veus en off: Manel Barceló i Marc Rius. Música: Xavier Mestres. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudant d’escenografia: Marta Georgia. Disseny de so: Àlex Polls. Cap tècnic i llums: Ramon Beneito. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Ajudant de producció: Paloma Arza. Premsa: Maria Bravo. Xarxes socials: Lídia Masip. Disseny gràfic i fotos: Albert Rué. Direcció d'Israel Solà. Producció: Sala Trono de Tarragona. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 gener 2019.

En temps de Miquel Àngel, parlar de propietat intel·lectual, de drets d'autor i de l'exercici del plagi era molt lluny de les inquietuds dels artistes de l'època. ¿Què hi ha darrere de la gran obra de Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 març 1475 - Roma, 18 febrer 1564), l'autor oficial de la Capella Sixtina que ha passat a la història de l'art com a Michelangelo o Miquel Àngel i que, sense màsters pagats o regalats, va exercir d'escultor, pintor, poeta, escriptor i arquitecte renaixentista? L'obra «Al sostre» va representar el debut com a dramaturg de Nigel Planer (Londres, 1953), una altra mena de Miquel Àngel, però contemporani, autor de teatre, cantant, músic, actor i escriptor, conegut popularment pel personatge de Neil Pye, el xicot amb grenyes, veu fosca i figura hippy decadent de la irreverent i a la vegada alliçonadora sèrie televisiva de la BBC dels anys vuitanta del segle passat, «The Young Ones (Els joves)», emesa també en català a TV3, traduïda en part per Francis Humble, precisament el mateix traductor de l'obra teatral en qüestió, que compta amb música original de Xavier Mestres.
[text íntegre de la crítica]


«La néta del senyor Linh». A partir de la novel·la de Philippe Claudel. Dramatúrgia d'Erwin Jans i Jérôme Kircher. Traducció del francès: Sergi Belbel. Intèrpret: Lluís Homar. Vídeo: Klaas Verpoest. So: Diederik De Cock. Vestuari: Tim Van Steenbergen. Producció tècnica i tècnic llums: Jordi Thomàs. Tècnic vídeo: Francesc Isern. Tècnic so: Marcel Ferrer. Cap producció: Macarena García. Director producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció producció: Clàudia Flores. Ajudanta direcció: Ester Nadal. Direcció: Guy Cassiers. Coproducció Teatre Lliure i Festival Temporada Alta, a partir de la producció original de Toneelhuis en coproducció amb Espaces Malraux -Chambéry Espaces Pluriels - Pau MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis La Rose des Vents Villeneuve d'Ascq Le Phénix i Scéne Nationale de Valenciennes. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 19 desembre 2018.

Convencionalment podríem dir que aquesta adaptació, forçosament breu però fidel de la novel·la de l'escriptor Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és un monòleg. Però sí i no. És molt més que un monòleg perquè l'actor Lluís Homar es fusiona a través de la paraula amb altres elements de la dramatúrgia: les imatges, el so, la música, la projecció de vídeo en directe, la doble personalitat dels personatges... La novel·la «La néta del senyor Linh» es va publicar en català el 2005, traduïda per Lourdes Bigorra, a Les Ales Esteses, de l'Editorial La Magrana - RBA. Serà també, doncs, la versió teatral catalana de l'obra, traduïda per Sergi Belbel del francès i interpretada per Lluís Homar, la que formarà part del projecte europeu que porta pel cap el director flamenc Guy Cassiers amb la intenció d'aplegar els diversos intèrprets en diferents llengües que han portat a l'escenari aquesta obra. [text íntegre de la crítica]


«Poe, el cabaret macabre». Musical de Dagoll Dagom basat en els contes d'Edgar Allan Poe. Música d'Òscar Roig. Llibret de Joan Lluís Bozzo. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Aina Vallès, Pau Oliver, Miguel Àngel Sànchez, Adrià Ardila i Patrícia Paisal. Coreografies: Anna Rosell. Espai escènic i il·luminació: Victor AIGo. Sastreria: Elsa Álvaro. Disseny so: Juantxi Fernández. Fotografia: Ferran Palou. Il·lustracions: Víctor AIGo. Estudiant en pràctiques: Enric Molina Barberà. Producció executiva: Andrea Rodoreda. Producció de Gataro. Direcció musical: Miquel González. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 desembre 2018.

La companyia Gataro commemora vint anys i ho fa tirant una altra vegada de l'ham d'un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Primer va ser «Flor de nit» i ara és «Poe» que Joan Lluís Bozzo com a lletrista i Òscar Roig com a compositor van estrenar la tardor del 2002 al Teatre Poliorama. El risc de Víctor Álvaro, dramaturg i director —ànima de l'Almeria Teatre i d'aquests vint anys de Gataro— és el de convertir un musical de gran format i carregat d'efectes de «casa de la por» en un musical pràcticament de cambra. I com ja va passar amb «Flor de nit» se'n surt igualment bé. [text íntegre de la crítica]


«L'habitació del costat / L'obra del vibrador (In the next room / The vibrator play)», de Sarah Ruhl. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba Florejachs. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Damien Bazin. Composició musical: Carles Pedragosa. Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne. Ajudant escenografia: Mercè Luchetti. Regidoria: Raúl Gallegos. Sastreria: Irene Fernández “Nené”. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic de la companyia La Brutal: Arnau Planchart. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Fotografia: Felipe Mena. Premsa: Anna Casassayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i comunicació: Publiespec. Direcció: Julio Manrique. Coproducció La Villarroel i La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 23 novembre 2018.

Thomas Alva Edison no va inventar la bombeta elèctrica, però sí que la va dotar de vida de consum fins almenys 1.200 hores. I així hem arribat als Led i el baix consum. Una revolució tecnològica a la segona meitat del segle XIX que és la mateixa revolució social i sexual que es reflecteix simbòlicament en aquesta obra de l'autora nord-americana Sarah Bruhl (Wilmette, Illinois, EUA, 1974) i que darrera d'una pàtina de presumpta comèdia amaga una situació agredolça que deixa tocats tots els seus personatges. El fet que l'obra tingui dos títols, o títol i subtítol, fa pensar en la indecisió o el joc incògnita del que es vol transmetre: ¿el que passa a la consulta del doctor Givings (Ivan Benet) o el que experimenten les seves pacients —i un pacient!— amb l'invent del que a finals del segle XX i principis del segle XXI es coneixeria com a “vibrador” i seria un dels articles estrella dels ara ja decadents Sex Shop? [text íntegre de la crítica]


«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018.

Per setena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-sis, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. [text íntegre de la crítica]


«La jaula de las locas (La Cage aux Folles)». Basada en l'obra teatral «La Cage aux Folles», del dramaturg Jean Poiret. Música i lletres de Jerry Herman. Llibret de Harvey Fierstein. Traducció i adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Ricky Mata, Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez, Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve, Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell, Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns i Danel Xabier. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso (direcció i pianista), Marc García / Gerard Alonso (teclats), Miguel Royo / Jordi Santanach (vent fusta 1), Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella (vent fusta 2), Ivó Oller / Josep Gomariz (trompeta), Vicent Pérez / Darío García (trombó), Pere Foved / Eloi López Oltra (bateria), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Ajudant coreografia i dance captain: Ana Micó. Ajudant disseny escenografia: Alejandra Lorenzo. Ajudant disseny vestuari: Laura García. Ajudant disseny il·luminació: Ganecha Gil. Ajudant disseny so: Oscar Villar. Direcció tècnica: Titín Custey. Primer Regidor: Ariadna Castedo. Segon regidor i utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Ganecha Gil. Cap de so: Oscar Villar. Maquinistes: Quim Molina, Gonzalo López. Sastres: Irene “Nené” Fernández, Montse Ricart, Imma Porta Casado. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos, Noemí Jiménez. Microfonistes: Carla Casanovas, Iker Rañé. Canoners: Miquel García, Brendam Villagordo. Coach vocal d'Àngel Llàcer: Xavi Duch. Professora claqué: Estefanía Porqueras. Veu en off soprano: Mireia Dolç. Model cartell: Gerard Mínguez. Assistentes vestuari: Rafael Lorente, Joan Prats, Cristina Rodriguez. Assistents caracterització: Jordi Castillo, Lidia Chacón, City, Ada Ferreiro, Sonia Marqueño, Laura Martinez, Patricia Sánchez. Producció: Oriol Guitart. Construcció escenografia: Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia, Pilar Albaladejo PRO-ESCENA. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí, Goretti Puente, Sastrería Señor. Confecció perruques: Lupe Montero. Fotografia: David Ruano. Disseny Gràfic: Minsk. Tecnics Teatre: David Buxo, Dani Sánchez, Alfons Mas. Equip Nostromo: Dani Gaya, Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad. Direcció producció: Lola Davó. Ajudant producció: Gal·la Sabaté. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Coreografia: Aixa Guerra. Adjunt direcció: Marc Montserrat-Drukker. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix i Andreu Gallén. Direcció: Àngel Llàcer. Producció de Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 27 setembre 2018.

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 18.070.892 visitants i 38.844.326 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

criticateatral2018
Nominats i jurats dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2018

butaca2018
Palmarès de la XXIV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2018

premismax
Guanyadors dels XXI Premis Max Arts Escèniques 2018

lliure1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Nacional de Catalunya.

liceu1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Palau de la Música Catalana.

auditori1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de L'Auditori de BCN.

ocb1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Mercat de les Flors.

focus1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

bettedavisjoancrawford
Vicky Peña i Carme Elias han protagonitzat al Teatre Akadèmia l'obra «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?.

incognit
La història del patòleg Thomas Hardy i el cervell d'Abert Einstein, en l'obra «Incògnit», de l'Espai Lliure.

lehmantrilogy
La versió musical de «Lehman Trilogy» de Sergio Peris-Mencheta s'ha estrenat al Teatre Lliure de Montjuïc.

armamasiva
La companyia José y sus Hermanos ha portat al Teatre Tantarantana l'obra «Arma de construcción masiva».

thisisreallove
El col·lectiu VVAA ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle «This is Real Love».

bedbreakfast
La companyia Epidèmia Teatre ha estrenar el musical «Bed & Breakfast» al Teatre Gaudí Barcelona.

dietagesodom
El director suís Milo Rau ha portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu espectacle «Die 120 Tage von Sodom».

ultimacte
Carles Alfaro ha dirigit al Teatre Goya l'obra «L'últim acte», d'Anton Txhékhov.

bellesaleenane
Julio Manrique ha dirigit amb La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya l'obra «La reina de la bellesa de Leenane».

donapantera
La companyia Projecte Ingenu ha estrenat a l'Escenari Joan Brossa l'espectacle «La dona pantera».

dansavenjanca
Pablo Derqui i Laia Marull han protagonitzat a La Villarroel l'obra «La dansa de la venjança» de Jordi Casanovas.

bonapersonasezuan
Oriol Broggi ha dirigit una nova versió de «La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht, amb Clara Segura, al Teatre Nacional de Catalunya.

unamourimpossible
Maria de Medeiros i Bulle Ogier han portat al Teatre Lliure de Montjuïc l'obra «Un amour impossible», de Christine Angot.

kingdom
La companyia Agrupación Señor Serrano ha revisat l'espectacle «Kingdom» al Teatre Lliure.

tendresa
Alfredo Sanzo ha estrenat en versió catalana de Joan Lluís Bozzo al Teatre Poliorama l'obra «La tendresa».

chicoultimafila
Andrés Lima ha estrenat una nova versió de l'obra «El chico de la última fila» de Juan Mayorga a la Sala Beckett.

saigon
La companyia franco-vietnamita Les Hommes Apporimatifs ha portat el Teatre Lliure l'espectacle «Saigon».

laponia
Cristina Clemente i Marc Angelet han estrenat la comèdia «Lapònia» al Club Capitol amb Roger Coma de protagonista.

monster
The Prinzelles han estrenat al Tantarantana la comèdia musical «Monster. De prop ningú és normal».

afanysamorperduts
Pere Planella ha dirigit al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare.

asap
Marc Rosich ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat».

alsostre
Oriol Grau i Pau Ferran han protagonitzat a l'Escenari Joan Brossa l'obra «Al sostre» de Nigel Planer.

maleidatardor
La companyia valenciana La SubTerránea ha portat a l'Escenari Joan Brossa el seu espectacle «Maleïda tardor».

janeeyre
Ariadna Gil torna a protagonitzar la reposició de «Jane Eyre» al Teatre Lliure de Gràcia.

ninagorda
L'actriu Laia Manzanares ha agafat el relleu de Greta Fernàndez amb la reposició de l'obra «Amanda T» a la Sala Tallers del TNC.

ninagorda
L'actor Jordi Oriol ha adaptat i interpretat «La niña gorda» de Santiago Rusiñol al Teatre Nacional de Catalunya.

netalinh
Lluís Homar ha interpretat al Teatre Lliure l'adaptació de «La néta del senyor Linh», de Philippe Claudel, dirigit per Guy Cassiers.

troiaodissea
La companyia Cor de Teatre s'ha endinsat en el món clàssic de la «Ilíada» i l'«Odissea» al Teatre Nacional de Catalunya.

llargdinar
La Ruta 40 reposa per 6a i última temporada l'obra «El llarg dinar de Nadal» a El Maldà.

adossats
L'obra «Adossats» de Ramon Madaula s'ha reposat al Teatre Romea amb Camilo Garcia en substitució del malaguanyat Carles Canut.

nitdereis
Els Pirates han recuperat al Teatre Akadèmia la seva versió de «Nit de reis (o el que vulgueu)».

alba
Marc Artigau ha estrenat a Temporada Alta i al TNC la seva obra «Alba (o “El jardí de les delícies”)».

poecabaret
L'Almeria Teatre ha commemorat 20 anys amb la recuperació del musical «Poe, el cabaret macabre».

mylowcost
La companyia FAC ha estrenat «My Low Cost Revolution» a la Sala Atrium.

maglari
El Mag Lari ha tornat al Teatre Condal amb el seu espectacle «25 il·lusions».

doptic
La Perla 29 ha recuperat a la Bilbioteca de Catalunya l'obra «4D òptic» de Javier Daulte amb els mateixos intèrprets de l'estrena de fa 15 anys.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han estrenat «Escape room» al Teatre Goya.

habitaciocostat
Julio Manrique ha dirigit a La Villarroel l'obra «L'habitació del costat / The vibrator play» de Sarah Ruhl.

davantdarrera
Ha tornat al Teatre Borràs una nova revisió de la comèdia «Pel davant... i pel darrera», en versió de Paco Mir, dirigida per Alexander Herold.

carrie
Ferran Guiu ha dirigit al Teatre Gaudí Barcelona la versió musical de «Carrie», basada en la novel·la d'Stephen King.

lluitaconstant
Carlota Subirós i La Ruta 40 han estrenat a la Sala Beckett el muntatge «Una lluita constant».

benvinguda
L'autor Marc Guevara Vilardell ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «La benvinguda».

rastresargelers
Aina Huguet i Ariadana Fígols han estrenat a El Maldà l'obra de petit format «Rastres_Argelers», que fa memòria dels exiliats republicans el 1939.

bollywood
La companyia Dúo Fàcil ha estrenat a l'Escenari Joan Brossa l'espectacle «Bollywood, Bombay, Barcelona».

ossos
Toni Albà i Fermí Fernàndez han portat els seus «Ossos» al Teatre Victòria.

horesvidadona
Sílvia Marsó ha estrenat en català a l'Onyric Teatre Condal l'adaptació del relat de Stefan Zweig «24 hores de la vida d'una dona».

cronologiabestias
L'autor Lautaro Perotti ha presentat al Teatre Lliure la seva obra «Cronología de las bestias».

familiacoleman
Claudio Tolcachir ha estrenat al Teatre Romea en versió de Jordi Galceran l'obra «L'omissió de la família Coleman».

angelsamerica
El director David Selvas ha estrenat al Teatre Lliiure la nova versió d'«Àngels a Amèrica» amb Pere Arquillué de protagonista.

kassandra
Elisabet Casanovas ha interpretat una «Kassandra» contemporània al TNC sota la direcció de Sergi Belbel.

nomesvegada
Marta Buchaca ha reestrenat al TNC l'obra «Només una vegada», amb Anna Alarcon, Bernat Quintana i Maria Pau Pigem.

iliada
Eduard Farelo ha estrenat a Temporada Alta i la Biblioteca de Catalunya el monòleg «Una Ilíada».

jocsfloralscanprosa
Jordi Prat i Coll i Dani Espasa han estrenat la versió musical de l'obra «Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, al TNC.

maremar
La companyia Dagoll Dagom ha estrenat l'espectacle «Maremar» amb música de Lluís Llach al Teatre Poliorama.

jaulalocas
Àngel Llàcer ha dirigit i protagonitzat el musical de Broadway, «La Cage aux Folles (La jaula de las locas)», al Teatre Tívoli.

funhome
Daniel Anglès ha estrenat al Teatre Onyric Condal el musical «Fun Home», d'Alison Bechdel.

shirleyvalentine
L'actriu Mercè Aránega ha estrenat la seva versió de «Shirley Valentine» al Teatre Goya.