|
Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Traduccions teatre Arxiu històric Romea Museu Arts Escèniques Cartellera La Netro Time Out Barcelona TodoMusicales TotTeatre Zirkolika. Revista circ La Finestra Digital Revista Digital de la Escena Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema 3 Tràilers estrenes Filmin blog Cahiers du cinéma Fotogramas Cartellera El Punt Avui Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) E-Cartellera.com La Butaca. Estrenes cinema Multimèdia altres mitjans Cartellera La Netro Time Out Barcelona Vídeos cinema Curts de la setmana La Finestra Digital Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Cartellera La Netro Time Out Barcelona Espais olímpics BCN Vídeos musicals Enderrock Catàleg Musicat.cat Museu del Rock iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 «Clip de Teatre» Radio Streaming Live Audio Dilluns a diumenge a les mitges hores.
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.
|
 |
Any XII - Núm. 3756 Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]
Resum teatral 2010-2011 Entrevista Revista Digital de la Escena en representació de la crítica catalana. [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «El mercader de Venècia», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Música de la cançó de Porcia: Òscar Roig. Intèrprets: Ramon Madaula, Àlex Casanovas, Roger Coma, Anna Ycobalzeta, Marta Domingo, Margalida Grimalt-Reynés, Albert Ausellé, Joan Valentí, Pere Eugeni Font, Àlvar Triay, Santi Pons, Marta Betriu, Pep Sais, Pep Ambròs, Joan Díez, Jordi Llovet, David Ortega, Oriol Ruiz i Josep Sobrevals. Escenografia: Rafel Lladó. Vestuari: Isidre Prunés. Il·luminació: Kiko Planas. So: Pepe Bel. Disseny vídeo: Eugenio Szwarcer. Caracterització: Lucho Soriano i Mariona Trias. Màscares: Felip Cirer i Pau Cirer. Col·laboració moviment: Joan Maria Segura i Bernadas. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Rafel Duran. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 febrer 2012. Si és tallés una lliura de carn de cadascun dels morosos que hi ha hagut, hi ha i hi haurà sempre damunt la capa de la Terra, no n'hi hauria prou amb totes les parades de la Boqueria per encabir-hi els ganxos amb els talls d'escorxador. El jove William Shakespeare —dic "jove" perquè quan va escriure 'El mercader de Venècia' era com un dels joves dramaturgs a la ratlla dels trenta anys fets que ara formen part, per exemple, del programa T6 del TNC— es va divertir i es va passar de valent fent signar el contracte de préstec entre els personatges venecians del jueu Shylock i el mercader Antonio, en el qual una de les clàusules, en cas d'impagament després de tres mesos dels 3.000 ducats que el jueu presta a Bassanio, àmic de l'ànima d'Antonio, el jueu tindria dret a cobrar el deute esqueixant una lliura de carn del pit d'Antonio, i com més a prop del cor millor! Queda clar que, quan arriba el moment, l'escena en què Shylock —aquí un inèdit jueu de llarga barba i quipà de rigor, interpretat per un convincent Ramon Madaula— esmola el ganivet de carnisser, els aiiis! entre la concurrència de la platea demostren que el realisme en teatre provoca a vegades més ensurts que el cinema d'efectes. [text íntegre de la crítica]
«Oxigen», de Mar Monegal. Intèrprets: Helena Bagué, Albert Mèlich, Francesc Ferrer i Betsy Túrnez. Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic i vestuari: Mar Monegal. So: Javier Gamazo. Ajudant direcció: Ester Villamor. Direcció: Mar Monegal. Companyia Teatre Gaudí. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 2 febrer 2012. Coincidint amb les dates d'estrena d'aquesta comèdia o tragicomèdia —segons com es miri— de Mar Monegal, dirigida per ella mateixa, una notícia arribada de Melbourne (Austràlia) fa saber que Caroline Lovell, una fotògrafa de 36 anys i una apassionada defensora del part a casa, enfrontada al govern australià perquè concedís ajudes a les mares que desitgessin aquesta opció, va morir d'un atac de cor precisament mentre ella paria, ajudada d'una comadrona —una altra de les obsessions de Caroline Lovell perquè aquestes professionals rebessin més formació i finançament—, el seu segon fill, Zahra, una nena que es va poder salvar, malgrat qu el part no anés bé. El part a casa, que malgrat la seva proliferació no gaudeix a tot arreu del suport governamental, és una pràctica que ha quallat entre les mares i pares de tot el món en els últims anys, com si les joves generacions immerses en el desconcert del segle XXI tinguessin la necessitat de tornar als orígens, prescindint dels presumptes avantatges que el progrés ha aportat. El part a casa és una de les qüestions que, de passada i molt subtilment, es toquen en el reguitzell d'escenes que conformen l'obra 'Oxigen'. I potser no ha d'estranyar que el muntatge tracti el tema de la maternitat si tenim en compte que la seva autora i directora, Mar Monegal, va estudiar i exercir d'infermera a l'Hospital del Mar de Barcelona i, a més, ha viscut també l'experiència de ser mare. Però, per acabar d'arrodonir el coneixement de causa, he sentit a dir que l'ajudant de direcció del muntatge, Ester Villamor, és també professional de la medicina. Que no es confonguin, però, els futurs espectadors perquè l'obra no és un tractat mèdic. En tot cas, és un tractat d'humor que fa que es qualifiqui de comèdia, però que amaga un rerefons de tragicomèdia, que per respecte a l'enjòlit, no desvelaré pas, i també amaga una estructura que reserva una eficaç sorpresa final per als espectadors. [text íntegre de la crítica]
«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Caracterització: Tito Morros i Karol Tornaria. Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia T de Teatre. Grec 2010. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010. Reposició: 1 febrer 2012. Que la companyia T de Teatre hagi tornat formalment a escena és una bona notícia perquè aporta sempre un aire que amb rigor i dignitat es diferencia de la tendència de moda que a vegades impera en el regne teatral. Després de la seva "tocata i fuga" i l'escampadissa de cadascuna de les components del grup en diversos espectacles de tercers, ha quedat en parèntesi pendent de retorn, com una filla —o mare— pròdiga, Míriam Iscla —lligada com està ara per dues temporades en el renovat i celebrat Projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, amb companyia estable—. Segurament que aquest parèntesi ha estat també positiu per a les cinc mestresses de la companyia perquè el retorn augura sempre noves il·lusions i noves perspectives. I això és el que passa amb aquest espectacle d'Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), el text del qual ha traduït Sergi Belbel, per cert, autor amb una altra obra seva dins el Grec 2010, 'Fora de joc', que es representa davant per davant del Poliorama, al Club Capitol. 'Delicades' està feta de petites peces, que l'autor qualifica d'esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d'ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta. [text íntegre de la crítica]
«El darrer triangle». Basat en textos de Joan Brossa. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Intèrprets: Laura Aubert, David Marcé / Bernat Cot, Núria Cuyàs / Lluna Pindado i Laura Pau. Escenografia: Enric Romaní i Magalí Lladó. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. So: Blai Tomàs. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 febrer 2012. La temptació d'acostar-se a la creació multidisciplinar de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), segons en quines mans cau, corre el perill de confondre o alterar l'essencia de l'obra de l'autor. És reconfortant constatar que no és aquest el cas de la companyia Els Pirates Teatre, jove iniciativa que commemora precisament deu anys de feina feta i que, en aquest decenni, ha aportat al sector espectacles per a tots els públics com 'Ulisses, una odissea musical', i espectacles de gourmet com 'Comedy Tonight' i 'La corda fluixa', peces de petit format que han passat per diversos escenaris, com el muntatge 'Teatre de carrer', que ja es basava en l'obra de Brossa igual que l'actual 'El darrer triangle', que va veure's primer al Círcol Maldà, i que ara s'ha presentat a l'escenari de La Seca, l'espai més emblemàtic de Barcelona dedicat a la memòria de l'autor, malgrat que el fons del seu llegat hagi trobat recentment el seu lloc dins la blancor del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). Amb una sensible i profunda subtilesa sobre les intencions dramatúrgiques de Joan Brossa, els quatre intèrprets d''El darrer triangle' s'impregnen de l'esperit poètic i teatral de l'autor i, sense caure en sofisticacions innecessàries, en un escenari gairebé com si fossin al menjador de casa —com segurament Joan Brossa imaginava les seves accions dramatúrgiques— executen, reinterpreten i donen vida a una sèrie de personatges d'època, de situacions quotidianes, d'accions absurdes, iròniques, matisades pel sarcasme, l'humor i el fregolisme. [text íntegre de la crítica]
«Tornem després de la publicitat», de Carles Mallol. Intèrprets: Elies Barberà, Marta Corral, Marta Montiel, Albert Puigdueta i Eisabet Vallès. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Vestuari: Lluna Albert. Il·luminació: Sergi Torrecilla. So: Ariadna Alsina. Direcció: Marc Angelet. Companyia La Soga. Sala Beckett, Barcelona, 29 gener 2012. ¿Realitat o ficció? Sembla una pregunta absurda, parlant d'una obra de teatre, perquè la resposta immediata seria, esclar, ficció. Però La pregunta ve a tomb perquè, en un espai d'una hora i mitja, l'autor planteja el dilema entre allò que qualsevol ésser humà fa al llarg de la seva vida i allò que deixa de fer per autocontrol. Però, ¿i si l'autocontrol no funciona? Aleshores, com en nits de lluna plena, apareix l'home-llop... o la dona-llop, que també n'hi deu haver, malgrat que la tradició llegendària sempre l'ha discriminat. Carles Mallol (Figueres, 1981) és un outsider que, a més de fer de guionista, ha trepitjat com a jove dramaturg alguns dels escenaris alternatius com el Versus Teatre, el Teatre Tantarantana o la Sala Beckett, a més d'un programa també aparentment alternatiu, com el T6 del Teatre Nacional de Catalunya, amb l'obra 'M de Mortal'. Però sembla que la nineta dels seus ulls és la companyia La Soga, amb la qual ha estrenat cinc espectacles com un dels més recents, 'Primaris', al Teatre Tantarantana. [text íntegre de la crítica]
«Hedda Gabler», de Henrik Ibsen. Traducció i versió de Marc Rosich. Intèrprets: Pablo Derqui, Àngela Jové, Cristina Genebat, Laia Marull, David Selvas i Ernest Villegas. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor i visual: Mar Orfila. So: Ramon Ciércoles. Ajudant de direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Coproducció Teatre Lliure, CAER - Centre Arts Escèniques de Reus i Teatro de La Abadía. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 gener 2012. ¿Com aconseguir en ple segle XXI que el caràcter escandalós amb què es veien les obres realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, escrites a finals segle XIX, continuïn tenint encara avui una mica d'aquell mateix caràcter, si més no, provocador? Suposo que Marc Rosich, que ha traduït i ha adaptat l'obra, s'ho devia plantejar. I el director i actor David Selvas, també, esclar. I del planteig, ha sorgit aquesta electritzant Hedda Gabler, que ha trobat en la interpretació de l'actriu Laia Marull una manera de no reproduir els clixés femenins d'altres versions, tant en cinema com en teatre: Ingrid Bergman, Glenda Jackson, Isabelle Huppert... Rosich i Selvas, mantenint la fidelitat a l'original, hi han fet alguns retocs imprescindibles per convertir Henrik Ibsen gairebé en un autor de noves tendències (només cal esperar que algú, confús, no demani una entrevista amb l'autor o un autògraf, convençut que Henrik és un jove dramaturg!). La posada en escena se situa no en una mansió clàssica i tenebrosa nòrdica, com les que han creat a vegades altres escenògrafs, sinó en una construcció d'arquitectura contemporània blanca, enmig d'un bosc —fa la impressió que sigui un d'aquests projectes que després opten al FAD de sostenibilitat—, la imatge de la qual es reprodueix al fons de l'escenari esquerra, separat per una gran mampara de tres fulles, blanca, de PVC, amb portes vidrieres i cortines corredores de làmines, amb gran claredat pel quatre costats, per deixar l'interior de la casa a la vista dels espectadors, ple encara dels carrets de viatge, capses de mudances, una simple taula i quatre cadires i fins i tot un matalàs repenjat a la paret, en un clima de provisionalitat que és el que després reflecteix Hedda Gabler en la decisió potser precipitada que ha pres, als 29 anys, de casar-se amb el futur doctor universitari, Jorgen Tesman. [text íntegre de la crítica]
«Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció», de Peter Handke. Traducció de l'alemany: Feliu Formosa. Música de Josep Maria Arrizabalaga. Música original blues: Ricard Gili. Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Eduard Fernández, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco i Boris Ruiz. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Isidre Prunés. Il·luminació: Xavier Clot. Caracterització: Mariona Trias i Lluís Soriano. So: Igor Pinto. Coreografia: Montse Colomé. Vídeo: Alessandro Arcangeli. Ajudant direcció: Pau Carrió. Direcció: Lluís Pasqual. Coproducció Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional (CDN). Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 gener 2012. Política. Capitalisme. Mercats. Embús financer. Tots aquests termes, l'any 1973, devien rondar pel cap de l'escriptor Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) quan va escriure aquesta obra estrenada a Zuric el 1974. Només cal recordar que precisament el 1973 va ser quan va esclatar a nivell mundial la primera gran crisi del petroli, una crisi econòmica que va ser llarga —i de la qual sembla que ningú no se'n recordi ara— perquè l'or negre va provocar la pujada sobtada, com mai fins aleshores, dels preus del consum i, en conseqüència, un revés en els hàbits econòmics de tot el món. La crisi del petroli del 1973 no va ser com la del mític Crac del 29 en blanc i negre, ni tampoc com el recent Megacrac del 2008. Va ser una altra cosa. Va pronosticar, en certa manera que, després d'aquella ensopegada amb el petroli, el món que coneixíem començaria a ser diferent. [text íntegre de la crítica]
«Corteo». Creació de Daniele Finzi Pasca. Compositor: Jean-François Côté. Coreografia: Debra Brown. Vestuari: Dominique Lemieux. Escenografia: Jean Rabasse. Il·luminació: Martin Labrecque. So: Jonathan Deans. Maquillatge: Nathalie Gagné. Instructors d'interpretació: Hugo Gargiulo i Antonio Vergamini. Annalista dramatúrgica: Dolores Heredia. Rigging acrobàtic: Danny Zen. Compositora i directora musical: Maria Bonzanigo. Compositor i director musical: Philippe Leduc. Directora de creació: Line Tremblay. Direcció escènica: Daniele Finzi Pasca. Guia i fundador de la companyia: Guy Laliberté. Cirque du Soleil, Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona, 20 gener 2012. 'Corteo', un dels 22 espectacles que actualment porta la companyia del Cirque du Soleil per tot el món, manlleva el títol de l'talià, que significa 'seguici', un seguici fúnebre, però festiu, dominat pel gremi dels clowns i donant un excepcional joc de pista als acròbates i trapezistes. 'Corteo' es va estrenar l'any 2005 a Montreal i és a Barcelona on, set anys després, tot just començar les representacions, ha arribat a commemorar les 2.500 funcions després de plantar la gran carpa blanca (Grand Chapiteau) en 41 grans ciutats de 7 països diferents. 'Corteo' l'han vist fins ara, segons dades de la mateixa companyia, uns 6,5 milions d'espectadors, els últims 70.000 dels quals ja havien adquirit anticipadament entrades per a la temporada de dos mesos, prevista a Barcelona fins a l'11 de març. Si els espectacles del Cirque du Soleil beuen tots de la font del teatre, aquest s'hi submergeix del tot. La trama parteix de la imaginació d'un pallasso que recrea el funeral de la seva pròpia mort, però en un ambient fantasiós, carnavalesc, ambientat en un espai flotant, mig terrenal, mig celestial, amb personatges que sobrevolen la pista o d'altres que s'amaguen sota terra. [text íntegre de la crítica]
«Els baixos fons», de Maxim Gorki. Títol original: «Na dne». Traducció del rus: Helena Vidal i Jordi Bordas Coca. Dramatúrgia: Albert Tola i Carme Portaceli. Música original: Dani Nel·lo i Jordi Prats. Moviment: Ferran Carvajal. Intèrprets: Manel Barceló, Lluïsa Castell, Daniela Feixas, Roger Casamajor, Albert Pérez, Lina Lambert, David Bagés, Jordi Collet, Xavier Ripoll, Gabriela Flores, Nao Albet, Mohammed el Bouhali. Músics en directe: Dani Nel·lo i Jordi Prats. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Lluna Albert. Ajudanta vestuari: Casiana Monczar. Il·luminació: Miguel Muñoz. So: Pepe Bel. Caracterització: Toni Santos. Ajudanta direcció: Mercè Vila i Godoy. Direcció: Carme Portaceli. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 gener 2012. Quan el 1902 es va estrenar a Moscou, dirigida per Konstantín Stanivlaski, 'Els baixos fons' ('Na dne'), obra que Maxim Gorki, pseudònim d'Alekxeï Maxímòvitx Pieshkov (Nivni Nóvgorod, 1868 - Moscou, 1936), havia escrit un any abans, va representar un sotrac en el teatre rus i europeu per la seva radicalitat i el seu avantguardisme. Avui, 110 anys després, superades unes quantes revolucions i gairebé tots curats d'espants de qualsevol radicalisme o avantguardisme, només una posada en escena sorprenent i una interpretació renovada pot fer que l'obra sigui vista també amb ulls nous pels espectadors, continuant amb la línia adoptada pel cinema com la de les adaptacions de Jean Renoir ('Les bas-fonds', 1936) o Akira Kurosawa ('Donzoko', 1957). La dramatúrgia i la direcció del muntatge ha jugat fort i no s'ha encaterinat només en el contingut ideològic del text de Gorki —que vist a pèl podria córrer el perill, a hores d'ara, de semblar només un pamflet— sinó que ha revestit l'obra —reajustada de personatges, de disset a dotze— d'un ambient adequat a la situació tràgica i la misèria dels personatges que, des de baix de tot, es conformen amb el seu destí tot i que, alguns encara aspiren a trobar un polsim de vida que els faci respirar l'aire net de fora. [text íntegre de la crítica]
«Res no tornarà a ser com abans». Dramatúrgia de Carol López. Intèrprets: Dolo Beltrán, Andrés Herrera, Olalla Moreno i Andrew Tarbet. Amb la col·laboració de Paul Berrondo. Escenografia: cube-bz. Vestuari: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Maquillatge: Toni Santos. Perruqueria: Pelukin. Vídeo: Focus Audiovisuals. Ajudant de direcció: Mercè Vila Godoy. Direcció: Carol López. La Villarroel, Barcelona, 17 gener 2012. ¿Recorden aquella colla de joves desorientats que ja patia la crisi dels 30? Carol López els va presentar aleshores sota el títol cinematogràfic de 'V.O.S'. S'han fet deu anys més grans —bé, set anys, si tenim en compte la data de l'estrena— i continuen patint la mateixa crisi, però ara la dels 40, que diuen ells. Han crescut, però, contràriament al que fa la fruita, no han madurat. I un comença a témer que si van a aquest pas, d'aquí a deu anys ens explicaran la crisi dels 50, després la dels 60... i potser arribarem a l'esperpent de 'Forever Young'. Teatre generacional, doncs, però que també atrau els que no estan exactament en l'edat dels protagonistes. Ho dic perquè el dia de la meva funció els que s'ho passaven més bé eren els que s'hi sentien més identificats, és a dir, els que s'hi veien reflectits en un mirall per qüestió de coincidència d'edat. Els altres potser es miren les misèries del passat amb un somriure escèptic, com si volgués dir: "Tranquils, que tot arribarà i no sabeu encara el que us espera", en resum, anant al títol: 'Res no tornarà a ser com abans'. [text íntegre de la crítica]
«Políticament incorrecte», de Ray Cooney. Títol original: 'Out of order'. Adaptació de Paco Mir, José Luis Martín i Jordi Galceran. Música de Jaume Vilaseca. Intèrprets: Pep Ferrer, Josep M. Gimeno, Montse Puga, Noèlia Pérez, Pere Ventura, Lluís Villanueva, Pep Miràs, Eli Iranzo, Marta Vila. Il·luminació: Lluís Martí. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Leo Quintana. Ajudant vestuari: Ana Martínez. Ajudant de direcció: Gilbert Bosch. Direcció: Paco Mir. Teatre Condal, Barcelona,16 gener 2012. En els últims quinze anys, quatre comèdies de Ray Cooney (Londres, 1932) han estat adaptades en català. La primera va ser 'Políticament incorrecte', el 1997, set anys després de l'estrena anglesa. Després va venir 'Diner negre' ('Funny Money'), el 2001, al Teatre Borràs. Des d'aleshores, Ray Cooney és com una mena d'autor resident i, sobretot, resident del Teatre Condal. Per aquest escenari han passat dues obres més seves: 'La doble vida d'en John' ('Caught in the net'), el 2009, amb Joan Pera i Lloll Bertran, i 'Bojos pel bisturí' ('It runs in the family'), el 2011, dirigida per Àngel Llàcer. El retorn ara de 'Políticament incorrecte' ('Out of order'), sota la mateixa direcció de Paco Mir, com fa quinze anys —aleshores va esgotar dues temporades—, confirma la garantia de l'autor anglès i els fans que sens dubte ha creat entre els espectadors catalans. Només l'actor Pep Ferrer és la cara que recorda el repartiment de fa quinze anys. Aleshores ell feia de secretari del ministre (Eduard Feliu), un paper que en aquesta nova versió ocupa amb un deix de servilisme molt encertat, Lluís Villanueva. Ara, Pep Ferrer interpreta el paper protagonista (ministre Robert Massip), i ells dos formen el duo que domina tota l'acció i el gruix d'embolics que, com els espectadors veterans recordaran, succeeix en poques hores i en una habitació de l'Hotel Villarreal de Madrid. [text íntegre de la crítica]
«t-ERROR», de Jordi Oriol. Intèrprets: Àngels Poch, Oriol Genís, David Vert, Anna Moliner, Òscar Castellví, Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Composició: Carles Pedragosa i Jordi Santanach. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Xavier Aviñoa. So: Carles Pedragosa. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Alícia Gorina. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2012. Al principi, sembla, aquest espectacle de Jordi Oriol —creador multidisciplinar que ha tocat gairebé totes les tecles, des de la interpretació a la direcció escènica, l'autoria i la música— s'havia de titular 'Eufemismes'. Però això és només un eufemisme, valgui la redundància, perquè finalment, quan el jove dramaturg es va veure empetitit sota les columnes del TNC i aixoplugat sota el paraigua del Programa T6 per a la promoció de l'escriptura teatral contemporània, li va agafar un "cangueli" considerable —segons confessió pròpia— que es reflecteix no només en tot el muntatge sinó també en el títol definitiu que ha quedat en 't-ERROR'. El terror, el pànic i l'angoixa davant del full en blanc, que deien abans. O, dit d'una altra manera en llenguatge del XXI: el terror, el pànic i l'angoixa davant la pantalla i el Word en blanc. Però Jordi Oriol es deixa endur pel romanticisme de l'autor de mitjan segle passat i el col·loca davant una minimàquina d'escriure —¿una Olivetti Pluma, potser?— que sembla sortida dels Encants o d'una 'nostalgerie' de les que ara es porten per recuperar les andròmines dels anys seixanta o setanta del segle passat. Jordi Oriol caracteritza el seu protagonista —un autor a la recerca dels seus personatges o a l'inrevés, segons com es miri— amb un singlot empipador, que li provoca un quequeig en el seu discurs minimalista i que accentua la sensació de por davant el repte: un encàrrec del mateix TNC per estrenar una obra. [text íntegre de la crítica]
«Quartett», de Heiner Müller. A partir de 'Les liasons dangereuses', de Choderlos de Laclos. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Raimon Molins i Marta Domingo. Amb la col·laboració de Cristina Romero i Jordi Farrés / Sara Prats i Karen Gacusana / Laia Fornells i Joel Serrallonga / Sara Soneira i Alba Encabo. Escenografia: Ricard Prat. Vestuari: Llúcia Bernet. Coreografia: Susie Kellerman. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Atrium, Barcelona, 17 desembre 2011. Valmont i Merteuil són dos personatges del segle XVIII que formen part de les proves de capçalera del teatre contemporani arran de la versió reduïda a una quinzena de folis de la novel·la 'Les liasons dangereuses', de Choderlos de Laclos, feta pel dramaturg Heiner Müller i, enfortida en aquest cas, en la versió catalana de Feliu Formosa. Obra de llistó alt que la memòria escènica dels últims anys porta, sobretot, a les imatges del muntatge interpretat per Anna Lizaran i Lluís Homar, sota la direcció d'Ariel García Valdés, els anys noranta. Tornar-hi, doncs, és una manera de reprendre la tradició intergeneracional i, a la vegada, crear una mirada nova sobre el mateix espectacle. La proposta de la Sala Atrium compleix aquest objectiu i aconsegueix, gràcies a la seves característiques de sala petita, acostar als espectadors l'intens diàleg —amb els suculents intercanvis de personalitats dels dos protagonistes— i fer-ho, a més, en un espai tan reduït com expansiu en tancar l'acció en una caixa de miralls que no només reflecteix la grada dels espectadors sinó les imatges, a vegades reals, a vegades deformades, dels dos personatges. [text íntegre de la crítica]
«La vampira del Raval», de Josep Arias Velasco. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets: Pep Cruz, Roser Batalla / Mercè Martínez, Jordi Coromina, Roger Pera, Mingo Ràfols, Valentina Raposo i Xavi Gamazo. Mestra titellaire: Valentina Raposo. Músics: Andreu Gallén (piano), Víctor Pérez (violí), Víctor Mirallas (clarinet), Francisco Mestre (contrabaix). Marionetes: Anita Maravillas. Escenografia: Ramon de los Heros. Il·luminació: Carles Valero. Coreografia: Edgar Àvila. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Direcció d'art: Jordi Ribera. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció escènica: Jaume Villanueva. Companyia Octubre Teatral. Teatre del Raval, Barcelona, 19 desembre 2011. L'any 2012 es commemora el centenari de l'enfonsament del Titànic. Però en el petit món del Raval de Barcelona, el 1912 va ser també l'any que va posar fi a les malvestats d'una veïna del carrer de Ponent (actual carrer Joaquín Costa) de doble personalitat, anomenada Enriqueta Martí i coneguda més popularment, d'un temps cap aquí gràcies a la investigació, els documentals i la literatura -i ben aviat el cinema en un projecte en marxa-, com la Vampira del Raval, una captaire de dia i una madama de nit que va traficar, segrestar, explotar i violar criatures del mateix Raval en un moment que les desaparacions —no tan mediàtiques a través dels mitjans de comunicació com ara— eren silenciades entre les famílies més humils de principi de segle passat. L'oportunitat de transformar en un espectacle musical la història d'Enriqueta Martí ha trobat —malgrat les venerables queixes ben legítimes de l'actor Pep Cruz— un espai intimista que li és, per a la seva arrencada, molt idoni: a tocar de la Plaça del Pedró (encreauament dels carrers del Carme i Hospital) del mateix barri dels fets, al capdavall del carrer Joaquín Costa —Enriqueta Martí tenia la seva cofurna a l'entresol de l'edifici número 29 d'aquest carrer— i en un teatre alternatiu que, segons la història local, a principis de segle era un menjador de beneficiència on la mateixa Vampira també acudia. [text íntegre de la crítica]
«Txèkhov in Love». Traducció de Lluís Miquel Bennàssar. Dramatúrgia, a partir de textos d'Anton P. Txèkhov, a càrrec de Manel Dueso. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Manel Dueso i Armand Villén. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Conxita Sesé. Direcció: Manel Dueso. Amb la col·laboració de La Perla 29. Sala Muntaner, Barcelona, 17 desembre 2011. El dramaturg Anton Pàvlovitx Txèkhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904), metge de professió, ja devia intuir al segle XIX que el tabac seria el dimoni més perseguit del segle XXI. Potser per això va ironitzar sobre aquesta droga tova amb una peça curta, 'Els danys del tabac', que posa en boca d'un conferenciant sense gaires aspiracions a ser-ho i que assisteix a un centre cultural on la passió de la secretària i el director, més que la ciència, el que els interessa és el teatre. Manel Dueso, actor, director i dramaturg, ha reunit en un muntatge aquesta peça breu i dues més, 'El prometatge' i 'L'ós', i les ha fusionat les tres com si fossin una, amb un joc de teatre dins el teatre que dota de dinamisme tot el muntatge amb només tres intèrprets, el mateix Manuel Dueso i dos més que darrerament han treballat en obres de La Perla 29, a la Biblioteca de Catalunya, com 'Luces de Bohemia' o 'Natale in casa Cupiello', en el cas de Màrcia Cisteró, i 'La presa' o 'Questi fantasmi', en el cas d'Armand Villén. [text íntegre de la crítica]
«Persèfone (variacions mortals)». Idea i creació de Comediants. Guió de Jaume Bernadet, Joan Font, Miguel Ibáñez Monroy i Joan B. G. Seguí. Assessor dramatúrgic: Jordi Prat i Coll. Música original: Ramon Calduch. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Jordi Llordella, Laia Oliveras, Laia Piró i Marc Pujol. Músic: Ramon Calduch. Direcció d'art: Jordi Bulbena. Il·luminació: Albert Faura. Imatge i vídeo: Banzai Studio. Coreografia: Montse Colomé. Construcció escenografia: Alberto Pastor i Tallers Centre Cultura Sant Cugat. Construcció màscares: Lluís Traveria i Clap Realitzacions. Confecció vestuari: Elisa Echegaray i Tallers de La Vinya. Direcció: Joan Font (Comediants). Coproducció: Teatre Lliure, Comediants, Centro Dramático Nacional i Txèkhov Festival Internacional Teatre de Moscou. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 desembre 2011. Una de freda i una de calenta. Aquest és el regust que deixa l'últim muntatge de Comediants, companyia que commemora el quarantè aniversari de la seva fundació. L'espectacle sobre la mort en clau de musical i ambientació de varietés que s'ha empescat el director Joan Font i l'equip de La Vinya té al plat bo de la balança el retorn de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons, més madura que mai, amb intervencions musicals en solitari de gran brillantor, amb una acurada modulació de la veu, fins al punt que arriba un moment que l'espectador espera només les seves intervencions perquè, malgrat tota la parefarnàlia que apareixerà en el muntatge d'una hora i mitja escassa, és ella qui s'acaba menjant l'espectacle. En el mateix plat de la balança, s'hi poden posar les màscares dels diferents personatges, de gran vistositat, que tenen algunes accions que mostren també la qualitat musical i coreogràfica dels seus intèrprets, màscares que són obra ja pòstuma del malaguanyat artesà Lluís Traveria, mort precisament el 8 de febrer d'aquest any, amb només 55 anys, després d'haver col·laborat llargament amb Comediants i a qui la companyia dedica l'espectacle. [text íntegre de la crítica]
«Splenda». Creació de Mag Lari i Miquel Sedó. Intèrpret principal: Mag Lari. Ballarins i ajudants màgia: Griselda Astudillo, Roger Molist, Josep Ramon, Juan Carvallido, Pol Quintana i Jesús Sanz. Ajudant d'escena: Roman Ogg. Música: Marcel Botella i Pedro Hermosilla. Escenografia: Francesc Moreno. Coreografia: Maite Marcos. Figurinista: Josep Massagué. Il·luminació: Xavi Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Assessors de màgia: Sergi Ayet i Selvin. Ajudant direcció i textos: Dani Alés. Assistent direcció: Jaume Gómez. Tècnis so i llums: Gerard Feliu. Construcció escenografia: Impossible i Marc Martí. Construcció aparells de màgia: Efímer, El Teler, Tematic World Yunke, Alexis Màgic, Dr. Roxy i Publi-zeppelins. Confecció vestuari: Época. Màscara: InsideFx. Projeccions: Calidos. Direcció: Mag Lari i Àngel Llàcer. Coproducció: Mag Lari i Focus. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 desembre 2011. Sona Michael Jackson i els efectes màgics, els trucs i la trapelleria del Mag Lari va passant com si res durant més d'una hora i mitja, però sense que un se n'adoni que es troba immers en un espectacle de màgia. 'Splenda', amb format de gran espectacle, és més teatre que màgia. Aquesta és la primera impressió que en pot treure l'espectador. Però només perquè la màgia marca de la casa està hàbilment camuflada en cadascuna de les accions, en cada gran aparell que omple l'escenari, en cada canvi d'escena, en cada intervenció parlada. Al Mag Lari, li agrada comunicar-se amb els espectadors. Amb el risc que aquesta opció tapi la seva capacitat màgica. Li agrada, a més, parlar amb l'auditori de tu a tu. I per a ell, que un teatre com el Tívoli sigui de grans dimensions, no és inconvenient perquè aquesta calidesa personal s'aconsegueixi des de la primera fila fins a l'amfiteatre. [text íntegre de la crítica]
«El crim de Lord Arthur Savile», d'Oscar Wilde. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Músics: Francesc Mora, Vassil Lambrinov, Elisabet Garrigosa, Joan Palet, Oriol Mula i Forné, Gener Salicrú / Oriol Codina, Pedro Blanco i Marc Clos. Escenografia i attrezzo: Enric Planas i Egos Teatre. Vestuari: Egos Teatre. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Coreografia: Lali Camps i Joan Maria Segura Bernadas. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Barrets de Sybil Merton i Mrs. Percy: Nina Pawlowsky. Assessorament de màgia: Enric Magoo. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Egos Teatre. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 desembre 2011. El cas de la companyia Egos Teatre, nascuda el 2005, és una demostració evident de la bona feina de les últimes fornades sorgides de l'escola teatral catalana, en aquest cas de l'Institut del Teatre, i de la tossuderia dels seus integrants a fer-se un espai en diferents àmbits del sector. Egos Teatre es va donar a conèixer amb el musical 'Ruddigore i la nissaga maleïda', que encara cueja. I no és pas per casualitat que ho fes en una sala petita, el Versus Teatre, on també havia nascut uns quants anys abans una altra companyia amb trajectòria gairebé similar a la seva: El Musical Més Petit. A les Glòries, del Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) hi ha quatre passes, una Gran Via pel mig i un parell de semàfors, però no sempre fàcils d'esquivar per tothom. 'El crim de Lord Arthur Savile' és una mena de graduació superior amb nota alta d'Egos Teatre. La companyia s'ha pelat els genolls pels escenaris d'aquí i de fora amb el seu primer 'Ruddigore...', després van elevar el nivell de qualitat del teatre familiar amb l'espectacle 'En Joan sense por', amb el Centre de Titelles de Lleida, i també van ser capaços de transformar la novel·la 'La casa sota la sorra' en un musical d'aires cinematogràfics per a tots els públics. [text íntegre de la crítica]
«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista. [text íntegre de la crítica]
«La tempestat», de William Shakespeare. Traducció al rus: Mikhaïl Donskoi. Intèrprets: Aleksandr Feklístov, Ígor Iassúlovitx, Ilià Ilín, Ian Ilves, Mikhaïl Jigàlov, Anna Khalilúlina, Serguei Koleixnià, Andrei Kuzitxov, Pàvel Kuzmín, Aleksandr Lénkov, Guela Meskhi, Vadim Norxtein, Maksim Onísxenko, Ievgueni Samarin, Serguei Zàitsev. Mestre de saxo: Dmitri Sarasek. Escenografia i vestuari: Nick Ormerod. Il·luminació: Kristina Hielm. Música: Dmitri Volkov. Arranjaments: Maria Barskaia. Coreografia: Konstantin Mixin. Coproducció: Txékhov Festival Internacional de Teatre de Moscou i Les Gémeaux Scène Nationale (París, Sceaux) en col·laboració amb Theatre Cheek by Jowl. Direcció: Declan Donellan. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 desembre 2011. Declan Donellan i Nick Ormerod van fundar la companyia Cheek by Jowl fa trenta anys, el 1981. Es coneixen, doncs, els intríngulis de l'escenari pam a pam. S'entenen i ballen sols. I es coneixen també els intríngulis de les batzegades teatrals de William Shakespeare (Stradford-on-Avon, 1564 - 1616) com si haguessin menjat els tres al mateix plat ara que el dramaturg de 'La tempestat' no se sap ben bé si és un clon de l'autèntic autor, un fantasma de l'original, un negre avançat als temps, o un dramaturg virtual dels segles XVI-XVII. Shakespeare és, més que un autor, una marca. Per això, la doble companyia de Cheek by Jowl, integrada en aquest cas per intèrprets russos sota el paraigua del Txèkhov Festival Internacional de Teatre de Moscou, agafen la "marca" que li serveixen, com si fos una franquícia, Donellan i Ormerod, i en fan una versió matisada per la tradició russa i hàbilment estripada pel director, cosa que sempre els permet justificar-se: nosaltres fem el que ens manen perquè només som actors. [text íntegre de la crítica]
«Els 39 esglaons (The 39 Steps)», de John Bucham i Alfred Hitchcock. Adaptació de Patrick Barlow sobre una idea original de Simon Corble i Nobby Dimon, en acord amb Edward Snape per a Flery Angel Limited. Versió catalana d'Abel Folk. Intèrprets: Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Banda sonora: Jordi Bonet. Ombres: Sergi Buka. Il·luminació: Jordi Ventura. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant direcció: Albert Coll. Direcció: Abel Folk. Producció de Faig Produccions i Focus. Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 7 novembre 2011. Apostar per un èxit teatral contemporani que, a més, beu de les fonts del cinema més pur de Hitchcock és tenir ull clínic no només teatral sinó, sense que es malentengui el terme, comercial, que prou falta fa. Però també és evident que un muntatge com aquest no es pot deixar en segons quines mans perquè no admet tractaments excessivament esperpèntics o passats de la rosca còmica. Sota la seva aparença de senzillesa hi ha una fusteria que exigeix ofici i domini. Cal que, com la bona cuina, se serveixi al punt. I l'experiència d'Abel Folk en cuinar espectacles de comèdia és tota una garantia perquè és dels pocs actors catalans multidisciplinars (producció, direcció, actor de cinema, teatre, televisió...) capaços de fer una combinació justa de rigor escènic, qualitat actoral i gran públic. L'espectacle 'Els 39 esglaons' ha arrencat al Club Capitol, posant Barcelona al mapa d'aquesta obra, tal com ho ha fet en més de cent teatres de tot el món, i diria que per representar-se, si no pot ser a Can Pistoles, en plena Rambla, en altres escenaris catalans, tant de Barcelona com de fora, per una llarga i exitosa temporada. [text íntegre de la crítica]
«¿Qui té por de Virginia Woolf? (Who's Afraid of Virginia Woolf)», d'Edward Albee. Traducció de Josep Maria Pou. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mireia Aixalà i Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Txema Orriols. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Toni Santos. Adjunt a la direcció: Raimon Molins. Direcció: Daniel Veronese. Teatre Romea, Barcelona, 24 octubre 2011. Ai, que aquest parell prendrà mal! Els asseguro que això és el que pensa l'espectador en més d'un moment quan veu acarnissar-se de paraula i obra els dos protagonistes d'aquest muntatge d'Edward Albee que, ara fa cinquanta anys, posava els pèls de punta als membres del jurat del Premi Pulitzer de teatre perquè, després de donar-li el guardó, el comitè final va passar-se el veredicte pel folre. Segons ells, '¿Qui té por de Virginia Woolf?' no donava una visió gaire sana de la societat americana de la primera dècada dels anys seixanta. El premi va quedar desert, doncs, i bona part del jurat va dimitir en protesta per la censura. El Pulitzer de teatre li va arribar a Edward Albee cinc anys després, el 1967, per 'Un fràgil equilibri'. No saben, els membres del tal comitè, el favor que van fer amb la censura, tant a Albee com a la seva "escandalosa" obra, perquè no només ha estat considerada després una de les peces clau de la dramatúrgia moderna sinó que es continua representant arreu. (...) Doncs, tornem al que dèiem al principi: ai, ai, que aquest parell prendrà mal! Jo, de la productora, subscriuria una bona pòlissa d'assegurances mentre duri la representació perquè la integritat física —malgrat la garantida professionalitat dels intèrprets—, perilla. El director argentí, Daniel Veronese, ha deixat que els personatges de la tragicomèdia s'esbatussin a flor de pell, que es relacionin epidèrmicament i que no es perdonin ni un alè d'aire. [text íntegre de la crítica]
«Concha. Yo lo que quiero es bailar». Text de Juan Carlos Rubio, sobre la biografia i relat oral de Concha Velasco. Dramatúrgia de Josep Maria Pou. Arranjaments musicals: Xavier Mestres. Intèrpret: Concha Velasco. Músics: Xavier Mestres, Tomàs Alcaide, Roger Conesa i Xavi Sánchez. Coreografia: Joan Maria Segura. Escenografia i disseny vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Juanjo Beloqui. So: Jordi Ballbé. Vestuari: Nina Pawlowsky. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció escènica: Josep Maria Pou. Teatre Goya, Barcelona, 22 octubre 2011. Conxo amb la Concha! Amb uns quants avis i àvies —ep, no, "Gent Gran", que encara hi ha classes— com ella, l'ensarronada de la Llei de la Dependència no aniria tan malament com va perquè no tindria ni sentit que existís. Esclar que, a aquestes alçades de nou segle XXI, uns 72 anys —ella no se n'amaga perquè és filla de la guerra civil, del 1939— no és una edat tan exagerada si tenim en compte que els pipiolis viuen a casa dels pares fins quasi que en tenen 40. Per tant, dels 40 als 70 hi va només, un salt de xerranca i para de comptar. Plena joventut i per molts anys. La cantant, ballarina i polifacètica actriu —sobretot, caldria dir, a la vista d'aquest espectacle: enèrgica, voluntariosa, constant, tossuda i emprenedora actriu, com les que ja no en queden— va passar entre el 2009 i el 2010 pel Teatre Goya amb una obra d'èxit que també va dirigir Josep Maria Pou, 'La vida por delante', de Romain Gary, en el paper de Madame Rosa, una de les oportunitats recents que els espectadors veterans i els més joves van tenir de constatar la capacitat actoral en una obra de tesi com aquella. [text íntegre de la crítica]
«L'any que ve serà millor», de Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sàrrias i Victòria Szpunberg. Intèrprets: Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura. Escenografia: Álex Aviñoa i Laura García. Vestuari: Laura García. Il·luminació: Álex Aviñoa. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Direcció: Mercè Vila Godoy. La Villarroel, Barcelona, 8 octubre 2011. Si escriure a quatre mans ja és arriscat, imaginem-nos com ho ha de ser escriure a vuit mans. Però en aquesta ocasió, les artesanes d'aquest experiment han aconseguit una capsa de bombons, però d'aquells que, quan te'ls poses a la boca, desprenen un raig de licor. Aquest és el resultat d'aquesta obra col·lectiva que té l'autoria de quatre dramaturgues encara joves i, tot fa pensar també, que les aportacions personals en un work in progress col·lectiu de les quatre actrius i, esclar, la directora. El muntatge, que obre amb una atractiva imatge paralitzada acolorida, passa del surrealisme al realisme. M'explico: quatre maniquís —d'aquí ve la paràlisi inicial— amb etiqueta del preu penjada en cadascun dels vestits, van prenent forma, cos, moviment i paraula. Un camàlic —un home!— amb dots d'elegància i glamur s'encarrega de traslladar-les a collibè d'un aparador a un altre. Escenes fugaces de teatre-dansa que converteixen l'espectacle en mig pluridisciplinar. Fer de maniquí potser és, a hores d'ara, una de les últimes ocupacions professionals que queden per fer a l'estol d'universitaris i universitàries, amb màster a la butxaca, treballadors i treballadores, aturats i aturades, a la recerca d'un món que ja no cal que sigui millor, sinó que simplement s'aguanti una mica millor de com està. [text íntegre de la crítica]
«El sopar dels idiotes (Le dîner des cons)», de Francis Veber. Traducció de Gerard Florejachs. Versió de Josema Yuste. Música: Marc Álvarez. Intèrprets: David Fernández, Edu Soto, Santi Ibàñez, David Ramírez, Clàudia Cos, Anna Gras-Carreño. Escenografia: Ana Garay. Il·luminació: Carlos Alzueta. Direcció: Juan José Afonso. Teatre Apolo, Barcelona, 6 octubre 2011. Un dels últims 'Sopars' en català es va representar al Teatre Borràs de Barcelona fa gairebé deu anys, el 2002, dirigit per Paco Mir (Tricicle), el mateix director de la versió que, uns anys abans, el 1998 —coincidint amb l'estrena de la versió cinematogràfica francesa escrita i dirigida pel mateix autor—, s'havia estrenat al Teatre Condal del Paral·lel. L'obra és, a aquestes alçades, una de les que més ha estat representada per companyies d'afeccionats o que simplement volen oferir un divertiment d'estiu o de temporada local. Es podria dir, doncs, que aquesta comèdia del dramaturg i guionista, Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937) és una peça recurrent en la cartellera que només li cal trobar uns personatges que reforcin la corretja d'humor que té. En aquesta nova versió de Josema Yuste (exMartes-y-Trece), la parella protagonista són dos actors que han popularitzat diversos personatges a través de la televisió. I això, que sempre crea el perill de l'etiqueta de la qual es difícil que es desfacin, condiciona també la seva opció a l'hora de pujar a un escenari perquè els espectadors, a la vegada, també estan condicionats per la influència de la seva personalitat humorística coneguda a la pantalla domèstica. [text íntegre de la crítica]
«Cop de rock». Guió de Joan Lluís Bozzo. Temes de la banda sonora de Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau. Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Jofre Borràs, Albert Martínez, Paula Vives, Ona Pla, Llorenç Santamaria, Mònica Vives i Miquel Malirach. Ballarins: Eva Felicidad Espejo, Íngrid Domènech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibáñez. Músics: Toni Ten, Xasqui Ten, Jordi Campoy, Toni Mateos, Pablo Santiz, Marc Quintillà, Guillem Galofré, Vicen Martínez, Nuno Monteiro, Jordi Vericat i Jorge Carrasco. Escenografia i projeccions: Alfons Flores. Il·luminació: Albert Faura. So: Josep M. Riera. Vestuari: Miryam Ibáñez. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 octubre 2011. Dagoll Dagom ha tornat fidel a la cita de produir un nou musical i ho fa recuperant la commemoració del vintè aniversari del boom de l'anomenat rock català que, a entrants de la dècada dels noranta, es va consolidar del tot i va marcar una fita històrica. Amb una banda sonora que recull més de cinquanta peces de grups i músics com Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau, l'autor del guió i director, Joan Lluís Bozzo, ha creat una història dramàtica, molt del gènere musical, ambientada a Cadaqués, sense que es digui (pista: Ava Gardner), on un grup de joves de l'època funden una banda de rock que bategen amb el nom que s'ha presentat el musical: Cop de rock. És d'aquesta manera que Joan Lluís Bozzo recorda que el moviment del rock català no va aparèixer precisament a Barcelona sinó que va anar germinant en diferents comarques catalanes: Els Pets neixen a Constantí, al Camp de Tarragona; Sau ho fa a la plana de Vic; Sopa de Cabra ho fa a Girona; Lax'n'Busto creix al Vendrell, al Baix Penedès; els Gossos ho fan a Manresa, al Bages... I per acabar-ho d'arrodonir Bozzo aparella dos grups de joves: els de la banda de rock a l'Empordà i un grup de noies de les Terres de l'Ebre que han escollit el nord per celebrar el comiat de soltera d'una d'elles. D'aquesta coneixença neix una relació entre els dos grups, que evoluciona en amors i desamors i que adapta el guió a les lletres més conegudes del rock català. [text íntegre de la crítica]
«Los Miserables». Basat en la novel·la «Les Misérables», de Victor Hugo. Música i llibret d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg. Lletrista: Herbert Kretzmer. Traducció d'Albert Mas. Orquestració: John Cameron, Chris Jahnke i Stephen Brooker. Coreografía: Michael Ashcrotf. Escenografía: Matt Kinley. Vestuari: Andreanne Neofitou i Christine Rowland. Il·luminació: Paule Constable. Direcció versió original: Trevor Nunn i John Caird. Intèrprets: Gerónimo Rauch, Ignasi Vidal, Virginia Carmona, Guido Balzaretti, Talia del Val, Lydia Fairen, Enrique del Portal, Eva Diago, Daniel Diges, David Ordinas, Diego Rodríguez, Paco Arrojo, David Velardo, Benjamí Conesa, Carlos Solano, Victor Díaz, Álvaro Puertas, Xavi Duch, Víctor Arbelo, Júlia Jové, Patricia Paisal, Edgar Martínez, Raquel Arcos, Adriana Vaquero, Xènia García, Elena Medina, Malia Conde, Silvia Luchetti, Gonzalo Alcaín, Santiago Cano, María José Lucas Martínez, Lourdes Fabrés i Ángel Saavedra. Nens paper Gavroche: Bruno Petra / Eric Yanguas / Guillen Martí. Nenes personatge Cosette: Aina Quiñones / Clara Casado / Emma Roca. Nenes personatge Eponine: Lua Amat / Emma Cera / Natàlia Roca. Direcció musical: Alfonso Casado. Direcció escènica: Laurence Connor, James Powell i Víctor Conde. Barcelona Teatre Musical (BTM), Barcelona, 30 setembre 2011. Poques vegades un espectacle musical rep els elogis unànimes que ha rebut aquesta nova posada en escena de Los Miserables, tant per la seva concepció escènica com per la interpretativa en els papers principals. Esclar que l'aura de l'èxit de les versions internacionals i les seves revisions permanents amb milions d'espectadors hi ajuden. Però els avenços tecnològics incorporats al teatre també permeten que el muntatge, unes dues hores i mitja llargues, combinin les imatges i l'escenografia tradicional en un espectacle que compta amb tot el potencial, sota la producció de Cameron Mackintosh, per convertir-se en un dels bestsellers de la temporada. Prenent com a base la trama novel·lada de Victor Hugo (1802-1885), el llibretista Herbert Kretzmer va elaborar un guió amb peces que alternen les interpretacions de solos, de duets i de corals. Els dibuixos de Victor Hugo formen també part de l'escenografia, a més de gravats antics de la ciutat de París que es barregen amb l'escenografia o superposats amb els intèrprets en una sensació de 3D encara primari (abans que s'inventés el 3D tal com el coneixem, esclar), cosa que permet simular, per exemple, un suïcidi, el de Javert, en un efecte visual d'una gran eficàcia. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
