Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.
Un clip de banda sonora Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera«La función por hacer», de Miguel del Arco i Aitor Tejada. Adaptació lliure de 'Sis personatges en cerca d'autor', de Luigi Pirandello. Intèrprets: Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Miriam Montilla, Manuela Paso, Raúl Prieto i Cristóbal Suárez. Direcció de Miguel del Arco. Kamikaze Produccions. La Villarroel, Barcelona, 6 març 2010.
Ells són sis. Però els que busquen una oportunitat a l'escenari només són quatre. És una de les llicències de l'adaptació lliure que la companyia dirigida per Miguel del Arco ha fet de l'obra més valorada de Luigi Pirandello, 'Sis personatges en cerca d'autor'. Tan desconcertant va ser aquesta obra en la seva estrena, el 1921, que el públic de l'època va insultar Pirandello amb crits de "Al manicomi, al manicomi!". De fet, Pirandello havia patit la progressiva malaltia mental de la seva dona i des d'aleshores aquesta influència es va notar en algunes de les seves obres. Malgrat tot, arran de la reacció pública, el mateix Pirandello va explicar en versions següents de la seva polèmica obra de què anava la seva boutade.
[text íntegre de la crítica]
«Alaska i altres deserts», de Harold Pinter. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Míriam Alamany, Cristina Cervià, Carles Martínez i David Planas. Escenografia: Ricard Prat. Vestuari: Llúcia Bernet. Il·luminació: August Viladomat. So: Manel Palahí. Direcció: Xicu Masó. Producció: Sala La Planeta i Mithistòrima Produccions. Coproducció: El Canal Centre Arts Escèniques de Salt i Girona. Teatre Tantarantana, Barcelona, 4 març 2010.
Són tres peces curtes de Harold Pinter (Londres, 1930-2008). Bé, de fet, dues de les peces són curtíssimes. Dels tres quarts d'hora de la primera ('Una mena d'Alaska'), passem als 18 minuts de la segona ('Victoria Station') i als 7 minuts de la tercera ('Nit'). Aquesta reunió de tres mirades pinterianes sobre la memòria, tema recurrent en Harold Pinter, és per si sol un atractiu que es desmarca de les convencions teatrals establertes. Però encara ho és més si tenim en compte que la posada en escena i la interpretació és un d'aquells treballs que arrodoneix Xicu Masó, d'una manera neta i sense fissures, en les seves direccions.
[text íntegre de la crítica]
«El berenar d'Ulisses», d'Enric Nolla. Intèrprets: Pepo Blasco, Ferran Carvajal, Montse Esteve, Pep Jové i Teresa Urroz. Espai escènic: Ramon Simó. Il·luminació: Kiko Planas. Música i so: Ramon Ciércoles. Vestuari: Montse Figueras. Direcció: Magda Puyo. Sala Beckett, Barcelona, 28 febrer 2010.
Els espectadors faran bé d'aprendre's la lliçó, abans de disposar-se a "berenar amb Ulisses". Un cop d'ull a les declaracions que l'autor fa en el programa de mà els poden situar en l'ona que després caldrà que tinguin ben desperta. Aquesta és una d'aquelles obres que amaga uns referents que, si no es tenen en compte, no fan gens senzilla la comprensió del contingut. I no és un retret, és simplement una advertència. Esclar que la posada en escena sembla que ha estat elaborada a partir d'un treball-assaig-error, amb intèrprets que es presten al joc i tenen les condicions per seguir la juguesca. Ho diu la directora Magda Puyo, que aclareix també que el treball amb el text concret va ser posterior a partir d'un codi senzill: el joc de la paraula, la poètica del gest, la manipulació els objectes i el moviment de l'espai. Qui avisa, no és traïdor.
[text íntegre de la crítica]
«El món màgic d'Oz». Espectacle musical basat en el conte de Lyman Frank Baum. Composició: Joan Baptista Torrella. Intèrprets: Dorothy: Alba Valero; Tieta Emma: Dolors Castellví; Tiet Enric: Joaquim Viadé; Leonard-Lleó: Oriol Alguersuari; Robert-Home de Llauna: Miquel Roselló; Alfred-Espantaocells: Jordi Sanosa; Sra. Bood-Bruixa de l’Oest: Francesc Rocamora; Linda: Cristina Barbero; Ocellots: Marc Salvadó i Mar Aymerich; Ciutat Maragda: Cesca Andrés, Georgina Cejudo, Muntsa Brunet, Anna Vidal, Tània Marsol, Xavi Salvador, Josep Closas, Carlos Lopera, Francesc Vila, Jordi Llàcer. Nens: Pol Roselló, Arnau Carné, Berta Sales, Anna Marsal. Menuts: Pol Roselló, Òscar Muñoz, Eric Yangües, Estefania Granados, Sandra Nicolás, Anna Marsal, Anna Canyadell, Maria Pocurull, Leire Pérez, Emma Pérez, Berta Sales, Mariona Serra. Tècnic de so: Carles Aulí. Tècnic de llums: Jordi Berch. Tècnics d’escenari: Albert Gonzàlez, Arnau Vidal. Disseny escenografia: Ferran Torras. Construcció: Artilugi. Disseny d’il·luminació: Carles Castellví. Tècnic de llums: Jordi Berch. Disseny i tècnic de so: Carles Aulí. Disseny vestuari: Quim Carné. Patronatge: Jordi Lleonart. Confecció: Anna Maria Gumí, Carme Gili i equip modistes J.F. Maquillatge i perruqueria: Mercè Fisa. Utilleria: Cesca Andrés. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Joan Baptista Torrella. Direcció artística: Quim Carné. Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 febrer 2010. A partir 3 anys. Preu: 12 €.
El màgic d'Oz és un clàssic entre clàssics de la cartellera teatral. En pocs mesos, se n'han vist almenys tres versions diferents en diversos teatres de Barcelona i en gira per altres escenaris catalans. Cap, però, amb la majestuositat, brillantor i grandària que té la producció de la companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, un organisme que compta amb l'honor de ser pionera en la creació d'espectacles familiars, amb més de seixanta anys d'història en aquest àmbit. Gràcies a la programació estable de Viu el Teatre, que es presenta els diumenges al Poliorama, el muntatge musical 'El món màgic d'Oz' ha sortit de la seu habitual del Vallès i s'ha instal·lat al teatre de la Rambla de Barcelona on els espectadors del gènere i els que no en són ja poden córrer a buscar lloc perquè és difícil que un espectacle familiar tingui la possibilitat de congregar una trentena d'intèrprets a l'escenari, si no és una producció de gran musical amb recursos sobrers de màrqueting i esponsorització.
[text íntegre de la crítica]
«La princesa cigne», de Rafel Brunet. Música de Jaume Carreras, Ferran Gonzàlez i Txaikovski. Espectacle basat en 'El llac dels cignes', de Txaikovski. Intèrprets: Rafel Brunet, Julia Mezquida, Josep Antoni Lej, Alicia Atienza, Jordi Sierra, Margalida Tauler, Sergi Salguero, Javier Prados. Vestuari i titelles: Yvonne Berchtold. Coreografies: Rafel Brunet. Escenografia: Tatanito Produccions i Drew Donovan. Perruqueria i maquillatge: Francisca Gelabert. Il·luminació: Pau Palau i Miquel Revi. So: Mateu Coll. Direcció musical: Tomàs Pérez. Direcció escènica: Rafel Brunet. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 27 febrer 2010. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €.
Aquest és un espectacle ambiciós, massa ambiciós, valgui la contradicció. I això és el que li fa perdre bona part de les virtuts que té. Un brillant vestuari, una molt ben elaborada escenografia, il·luminació matisada, coreografia rigorosa i música enganxadissa confirmen la bona intenció de crear un muntatge teatral i musical a partir dels eixos principals del ballet 'El llac dels cignes', de Txaikovski. Però la mateixa bona intenció topa amb un excés de carregament dramatúrgic que demana una raspallada sense compassió de segons quines escenes de text. Esclar que es pot dir que sense el text potser no s'entendria segons quina part de la trama. Però no es tracta de proposar que es despisti l'espectador sinó que se li donin només els trets bàsics de la història de fons perquè es faci ell mateix el guió.
[text íntegre de la crítica]
«El encuentro de Descartes con Pascal joven», de Jean-Claude Brisville. Traducció del francès de Mauro Armiño. Intèrprets: Josep M. Flotats i Albert Triola. Versió, espai escènic i vestuari: Josep M. Flotats. Il·luminació: Albert Faura (a.a.i.). Confecció vestuari: Sastrería Cornejo. Realització mobiliari: M. Maurice Jur i M. Xavier Balzarotti. Postissos: Carlos Montosa. Perruqueria: Toni Santos. Sabates: Casimiro Valldeperas. Direcció: Josep M. Flotats. Producció: Taller 75 Madrid. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 26 febrer 2010.
L'espectador pot tenir un mal pensament: ¿Ara m'he d'empassar sencers el 'Discurs del mètode', de René Descartes, i els 'Pensaments', de Blaise Pascal, abans de veure i escoltar aquest diàleg a quatre mans entre els dos personatges de ficció creat, a partir de cartes, suggerències i intuïcions diverses, per Jean-Claude Brisville? La resposta és: no, no cal. Diguem en veu baixa que la Viquipèdia, el Google i el Racó del Dropo solucionen mínimament els buits de memòria. Cinc hores de conversa, que sembla que és el temps que va durar la trobada que Descartes i Pascal van fer el 24 de setembre del 1647, al convent dels Mínims de París, i tota una vida de filosofia i descoberta no es poden resumir en una hora i dotze minuts, el temps que la gruixuda espelma que il·lumina la taula on se les tenen els dos genis crema sense immutar-se ni esgotar-se del tot i modela petits caramells de cera en una miniescenografia d'evolució natural.
[text íntegre de la crítica]
«Un déu salvatge (Le dieu du carnage)», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo. Escenografia: Ana Garay. Vestuari: Tamzin Townsend i Txema Segura. Il·luminació: José Manuel Guerra i Pep Gàmiz. So: Isabel Montero. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Tamzin Townsend. Coproducció: Focus, Ramon Madaula, S.L. i Trasgo Produccions, S.L. Teatre Goya, Barcelona, 25 febrer 2010.
De cop, quan es fa el fosc, esclata una banda sonora de música africana. ¿Música salvatge...? A la sala sembla que, aparentment, no hi ha cap africà. Per tant, no hi ha perill que se senti ofès per la relació de salvatgia i africanisme. Després sabrem que la banda sonora és en honor d'un dels dos personatges femenins, una estudiosa de bona fe dels conflictes del continent africà. Uf! Quin respir! No hi ha perill que 'Un déu salvatge' sigui una obra titllada de racista per cap oenagé. Yasmina Reza (París, 1959) és una marca teatral que funciona. A poc a poc, la seva faceta multidisciplinar —dramaturga, actriu, escriptora de novel·la, cineasta...— i el ressò internacional que tenen les seves obres l'ha situada en el pòdium de les autores selectes. Després d'abandonar el pòsit intel·lectual d'alguna de les seves obres —la intel·lectualitat té mala peça al teler en els temps que corren—, ha tingut l'habilitat de passar-se al costumisme, diguem-ne comèdia —o tragicomèdia, segons com es miri— i com aquell qui no diu res, ha anat deixant en els diàlegs dels seus personatges breus referències d'un aire culte que, en segons quin context, esclar, sonen a broma i reforcen la comèdia: una rastellera de dades tècniques de recepta mèdica, una definició enciclopèdica del continent africà, una teoria pacifista, una citació d'algú que potser no coneix ningú però que queda molt bé o, fins i tot, una lliçó de bricolatge sobre un estri tan essencial en la vida quotidiana com la cadena o el botó de pitjar l'aigua de la tassa del wàter.
[text íntegre de la crítica]
«El desarrollo de la civilización venidera». Creació de Daniel Veronese a partir de 'Casa de nines', de Henrik Ibsen. Intèrprets: Mara Bestelli, María Figueras, Ana Garibaldi, Carlos Portaluppi i Jorge Suárez. Escenografia: Ariel Vaccaro. Companyia Daniel Veronese. Direcció: Daniel Veronese. Espai Lliure, Teatre Lliure, Barcelona, 24 febrer 2010.
La parella que formen Nora i Helmer, amb tres fills, porta vuit anys casats. L'amiga que arriba de fora per trobar feina a la ciutat, Cristina, para a casa de Nora i Helmer. Allà també hi ha el que hauria de ser el doctor Rank, però es converteix en doctora Rank, en realitat una amiga de confiança de Nora. Però apareix Krogstad, l'empleat del banc que per un passat tèrbol és acomiadat per Helmer, que acaba de ser nomenat director i vol fer reestructuració de personal. Resulta que, en aquesta versió, Helmer i Nora arriben del cinema, de veure Ingmar Bergman, 'Escenes d'un matrimoni', i un pensa de seguida que, abans d'entrar a l'Espai Lliure, potser han aprofitat una sessió de tarda de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya on Francesc Orella i Mònica López representen el mateix Bergman en teatre. Però no, qualsevol semblança amb la realitat és fruit de l'atzar. Ells parlen de cinema, de la pel·lícula clàssica, i no és sinó una picada d'ullet a la referència que Ingmar Bergman fa, al començament de la trama del film, sobre 'Casa de nines'.
[text íntegre de la crítica]
«Diari d'un boig. Bicentenari de Nikolai Gògol». Conte de Nikolai Gògol. Traducció de Victòria Izquierdo Brichs i Àngels Margarit Riu. Adaptació: Fermí Reixach. Intèrpret: Fermí Reixach. Il·luminació: Paco Moreno i Philip Aster. Escenografia i vestuari: Oriol Riera. Companyia: O'Teatre - Fermí Reixach. Direcció: Fermí Reixach. Versus Teatre, Barcelona, 21 febrer 2010.
Roda el món i torna a... Nikolai Gògol! Sí, deu ser això. Perquè malgrat que Fermí Reixach (Lloret de Mar, 1946) té una extensa trajectòria professional de fa més de quaranta anys, tant en teatre, com en cinema i televisió, alguna cosa hi deu haver en el conte 'Diari d'un boig', de Nikolai Gògol (Soroinsk, Ucraïna, 1809 - Moscou, 1852) que fa que l'actor hi torni un quart de segle després de la seva estrena. El retorn, però, no és una simple reposició mimètica del que va fer aleshores sinó que el temps ha madurat el contingut, malgrat que el text sigui el mateix. Però el que no és el mateix és l'intèrpret. I la seva experiència del teatre i de la vida acumulada en aquests vint-i-cinc anys fa que ell mateix vegi el text de Nikolai Gògol d'una altra manera i s'hi enfronti també d'una altra manera.
[text íntegre de la crítica]
«La casa sota la sorra». Versió lliure d'Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l'imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. A partir de 8 anys. Preu: De 9 a 12 €.
Després dels espectacles 'Ruddigore o la nissaga maleïda' i el més recent, 'En Joan sense por', l'encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l'ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de 'La casa sota la sorra'— i ha inclòs en l'antologia teatral catalana un musical d'aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats. La novel·la 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l'època sense que l'hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de 'La casa sota la sorra' té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n'havia fet una versió en còmic, el cinema no s'hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n'ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.
[text íntegre de la crítica]
«Kvetch (Neures)», d'Steven Berkoff. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Pep Ferrer, Carme Fortuny i Toni Sevilla. Escenografia: Xavier Erra. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Toni Ubach. So: Ramon Ciércoles. Coreografia: Joan M. Segura. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció: Pep Pla. Producció: Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i Produccions Teatrals Degira. Sala Muntaner, Barcelona, 20 febrer 2010.
L'arrencada de l'obra pinta bé des del primer moment. D'un simple teló de plàstic transparent, que acaba fet miques, se'n pot treure molt. De moment, com si d'una història de l'absurd es tractés, un dels personatges treu el cap per l'escletxa del plàstic estripat. Però de seguida queda clar que, malgrat l'avís de neurosi —'Kvetch' vol dir neures en jiddish— d'absurda, l'obra no en té res sinó que grata en el subsconscient amb malignitat i rebel·lia, però amb bon humor i simpatia, que no fa tan de mal. Darrere d'un text que és incapaç de deixar indiferent algú i que es fa seguir des de l'inici al final, s'amaga un autor polifacètic que ha tocat totes les tecles de la interpretació, Steven Berkoff (Stepney, London, 1937), en realitat de nom propi, Leslie Steven Berk, és un actor, dramaturg i director anglès que, en els últims anys, ha freqüentat més, com obliguen els temps, la televisió i el cinema. Això segurament és el que li permet contruir una obra que presenta tots els personatges en una doble cara: la que mostren davant els altres i la que de debò quan pensen el que pensen. I per aconseguir-ho, els diàlegs que mantenen es desdoblen, gairebé en totes les escenes, en dos: el sincer i l'hipòcrita. Dues obres diferents d'una mateixa trama.
[text íntegre de la crítica]
«Las listas», de Julio D. Wallovits. Intèrprets: Francesc Garrido, Ariel Casas i Pep Cortès. Escenografia i il·luminació: Quim Roy. Vestuari: Montser Figueras. Construcció escenografia: Enric Naudi bonet i Helena Vitarelli. Producció: La Doma. Direcció: Julio D. Wallovits. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 febrer 2010.
Ve del cinema. Els que han vist 'Smoking room' o 'Las sillas' saben quina mena de cinema fa. El seu debut teatral ha estat gairebé per casualitat, alternativa dins de l'alternativa, en un espai com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins del Grec menys mediàtic de l'estiu del 2009. Però com que el CCCB té també un públic fidel disposat a redescobrir i experimentar sempre nous camps, l'espectacle, en la seva estrena, va ser una sorpresa, no només per als espectadors, sinó també per al propi autor i director. Això, suposo, és el que ha fet que el col·lectiu privat que gestiona el Teatre Poliorama l'hagi programat durant un mes, enforquillat entre l'èxit del Tricicle i l'altre èxit en reposició 'Dos menos', amb Hèctor Alterio i José Sacristán. I un es pregunta si el públic d'aquest entrepà teatral d'aforament al ple és també el públic de 'Las listas', que sembla més aviat un espectacle de cambra, per a un grup d'espectadors que, als anys cinquanta o seixanta, ja era elitista per les circumstàncies del moment, però que avui en dia, sembla que hagi desaparegut del mapa teatral, acostumat com està a empassar-se i a pair espectacles pseudotelevisius amb plantejament, nus i desenllaç sense gaires situacions críptiques, absurdes o surrealistes que exigeixen anar més enllà. I és que 'Las listas' és una mica de tot això i més.
[text íntegre de la crítica]
«El cafè», de Carlo Goldoni. Títol original: 'La bottega del caffè'. Traducció de Narcís Comadira. Intèrprets: Mingo Ràfols, Joan Anguera, Pere Arquillué, Josep Julien, Àngels Bassas, Mireia Llunell, Paula Blanco, Xavier Capdet, Dafnis Balduz i David Segú. Escenografia: Eugenio Szwarcer. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Lionel Spycher. Caracterització: Núria Llunell. Assessora moviment: Gemma Beltran. Direcció: Joan Ollé. Teatre Romea, Barcelona, 8 febrer 2010.
Aquest és un d'aquells espectacles que, a l'hora de comentar-los, et creen un rau-rau de mala consciència perquè cadacun dels personatges, cadascun dels intèrprets, es mereixeria un comentari particular. Vull dir amb això que el muntatge és un gran fresc, un dels regals d'aquesta temporada, que no només beu de les fonts del Carlo Goldoni més pur sinó que s'ha revestit, en la versió catalana, d'una pulcritud extrema en tots els aspectes: interpretació, vestuari, tria de la llengua i ambientació general. I per damunt de tot, s'hi detecta de seguida un afinadíssim treball actoral previ, com si el director Joan Ollé hagués agafat els intèrprets separadament, un per un i, un cop perfilats i modelats els seus personatges, els hagués situat a l'escenari perquè, tots plegats, s'hi trobessin no com si fos per primera vegada sinó com si fossin ànimes venecianes acostumades a conviure plegades amb les seves misèries i —aprofitant la moda dels primers cafès europeus de l'època— s'hi deixessin caure deixant-se anar amb el seu tarannà més quotidià, sincer i ple de naturalisme.
[text íntegre de la crítica]
«L'auca del senyor Esteve», de Santiago Rusiñol. Dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli. Música original de Dani Nel·lo. Intèrprets: Boris Ruiz, Manel Barceló, David Bagés, Llorenç Gonzàlez, Gabriela Flores, Montse Pérez, Carme Gonzàlez, Albert Pérez, Cristina Sirvent, Neus Bernaus. Músics en directe: Dani Nel·lo, Jordi Prats, Francisco Suárez, Miguel Ángel Cordero i Anton Jarl. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Antoni Belart. Il·luminació: Maria Domènech (aai). So: Roc Mateu. Vídeo: Eugenio Szwarcer. Moviment: Juanjo Cuesta. Arranjaments musicals: Jordi Prats. Direcció de Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 febrer 2010.
Avui en dia, les caixes enregistradores tradicionals, de tecles antigues i maneta de calaix, dels botiguers de sang que encara queden al peu de la persiana ja són molt poques. Però no són pas mortes i enterrades. Ho dic perquè fa la sensació que, amb motiu d'aquesta nova, brillant, espectacular, agosarada, picaresca, irònica i suggerent versió de 'L'auca del senyor Esteve', es podria entendre que el botiguer tradicional català ha fet un mutis definitiu. I no és així. Encara hi ha qui hi resisteix, malgrat que els temps no li siguin propicis i a pesar de la proliferació dels grans magatzems i de les cadenes internacionals i després d'haver deixat passar l'oportunitat d'or de vendre el negociet al paquistanès del súper de la cantonada o al restaurador oriental del kebab o al traficant de mòbils o al locutori filipí. En un ambient com aquest, si no es veu res més, sí que el senyor Esteve i els Ramons que l'envolten, i família tota, serien una relíquia d'antiquari. Però una nissaga com aquesta, que ha aguantat anys i panys, sempre deixa rastre. I per això, la nova posada en escena del Santiago Rusiñol més emblemàtic continua temptant els sentiments més primaris i continua creant l'expectació que es mereix.
[text íntegre de la crítica]
«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Intèrprets: Pep Cruz, Marissa Josa, Bruno Oro, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez / Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé i Joan Arqué. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Coproducció: La Perla 29 i Centre Arts Escèniques de Reus (CAER). Direcció d'Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 gener 2010.
De la mateixa manera que diuen que tots els sants tenen vuitada, es podria dir que el Nadal també en té. Almenys això és el que s'ha proposat aquesta vegada Oriol Broggi que, amb la seva nova producció, 'Natale in casa Cupiello', l'ambient entranyable, i mai més ben dit, del Nadal, té vida allargada, de moment, fins a tocar de la primavera. (...) A 'Natale in casa Cupiello', aquesta airada popular napolitana, però passada pel filtre de l'airada catalana, és el primer que connecta amb els espectadors situats a banda i banda de les dues grades de la Biblioteca de Catalunya, sense la típica sorra del terra, esclar, i amb una escenografia central que representa l'habitatge modest de la casa on viu la família dels Cupiello. (...) Eduardo de Filippo és, quan ell vol, costumista, molt costumista. I és per aquest cantó per on l'ha explotat també Oriol Broggi. I per on l'ha encertada. Perquè si hagués volgut centrar-se només en el discurs i en el rerefons de tragicomèdia de l'obra, o s'hagués encapritxat a intel·lectualitzar-la, com que precisament, tant el discurs com la tragicomèdia, hi són a dins subtilment, el resultat hauria quedat diluït entre les bones intencions. (...) Oriol Broggi ha modelat com si fossin figures de pessebre cadascun dels personatges. I els ha situat en una mena de teatrí gegant, si es vol dir així, perquè hi apareguin i desapareguin els protagonistes per un túnel central com si fossin titelles, personatges de còmic o ànimes volàtils al servei d'una història que acaba esgarrapant els espectadors.
[text íntegre de la crítica]
«Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar García, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu. Escenografia i vestuari: Estel Ferrer. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Música i espai sonor: Samuel Törnquist. Direcció: Jordi Frades i Biel Perelló. Companyia Viuda de Iguana e Hijos. Versus Teatre, Barcelona, 14 gener 2010.
Ara que es pretén viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern del 2022, quan el món vés a saber si serà món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona, els organitzadors del comitè olímpic que viuran del pastís durant aquests anys haurien de tenir en compte aquesta obra com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs és encara controlat temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags.
[text íntegre de la crítica]
«La doble vida d'en John», de Ray Cooney. Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, David Verdaguer, Rosa Serra, Enric Boixadera, Pau Ferran i Laia Pellejà. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlovski. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Marta Bayarri. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 28 desembre 2009.
Set portes, una finestra, una escala i un armari. Un taxista de cinquanta-un anys, dues dones alhora i un parell de fills, un de cadascuna d'elles, un noi i una noia. Un rellogat i el seu pare. Tot el que hi passa, passa a Londres, en dues cases oposades de punta a punta de ciutat. I la construcció de l'obra permet veure, en algunes escenes, els personatges dels dos ambients reunits en un de sol, una escenografia que no canvia en tot l'espectacle i que tant serveix per il·lustrar la casa del John casat amb Antonella com la casa del John casat amb Antonia. Doble vida. I es podria dir, parodiant la dita popular, que hi ha en joc dues dones i un únic destí. Tots plegats estan ben atrapats a la xarxa. D'aquí ve el títol original, del dramaturg Ray Cooney (Londres, 1932), 'Caught in the net'. La versió catalana ha optat per 'La doble vida d'en John'. El traductor o traductora no consta en el programa de mà. Ray Cooney és un bestseller de la comèdia traduït a nombroses llengües, representat arreu i amb èxits sonats en teatres londinencs, com per exemple els nous anys seguits en cartellera de la seva obra 'Taxi'. Aquí es pot considerar un autor que sempre es té en reserva, per quan més convé. Probablement, el moment actual, d'incertesa i poques bromes, és el més recomanable com a teràpia i medecina per a la bona salut mental, perquè Ray Cooney garanteix l'humor per molt malhumorat que estigui l'espectador o l'espectadora la nit que assisteix al teatre.
[text íntegre de la crítica]
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» del buscador Google entre prop de 400.000 links.
El Palmarès dels Oscar 2010. Fotos, vídeos i declaracions de la gala.
La temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu presenta una atractiva i eclèctica programació.
La temporada 2009-2010 del Petit Liceu programa vuit espectacles familiars basats en clàssics universals.
L'Auditori té en la temporada 2009-2010 la presència de nombrosos músics internacionals al capdavant de l'OBC.
La temporada 2009-2010 del Teatre Romea ofereix una programació que combina clàssics i contemporanis.
El Teatre Nacional de Catalunya ofereix una programació el 2009-2010 marcada pels autors internacionals i les produccions pròpies.
La temporada 2009-2010 del Teatre Lliure presenta un destacat programa de propostes contemporànies.
La temporada 2009-2010 de La Villarroel presenta una programació de teatre contemporani.
La temporada 2009-2010 del Mercat de les Flors presenta un nombre important de companyies de dansa.
El XXIII Festival Tradicionàrius té lloc del 15 de gener al 26 de març en diferents espais.
La XV edició del Festival Barnasants té lloc del 15 de gener al 28 de març.
La 21a edició de la Mostra de Teatre Infantil d'Igualada té lloc del 14 al 18 d'abril.
La companyia Egos Teatre ha adaptat l'univers literari de 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, en un musical per a tots els públic al TNC.
La comèdia 'Un déu salvatge', de Yasmina Reza, amb Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, al Teatre Goya.
Marta Torné i Àlex Brendemülh han protagonitzat una història dramàtica a 'Más allá del puente', al Teatre Borràs..
Pablo Ley i Carme Portaceli han renovat 'L'auca del senyor Esteve', amb David Bagés, Manel Barceló i Boris Ruiz, entre altres, al TNC.
Una adaptació lliure de 'Sis personatges en cerca d'autor', de Luigi Pirandello, s'ha presentat a La Villarroel amb sis intèrprets dirigits per Miguel del Arco.
Joan Ollé dirigeix 'El cafè', de Carlo Goldoni, al Teatre Romea, amb Pere Arquillué, Joan Anguera, Mingo Ràfols, Paula Blanco i Àngels Bassas, entre altres.
Josep Maria Flotats interpreta René Descartes amb Albert Triola que fa de Blaise Pascal en un diàleg a quatre mans al Teatre Lliure.
La companyia Va de Bòlit adapta al teatre musical el ballet 'El llac dels cignes', de Txaikovski, al Jove Teatre Regina.
Fermí Reixach ha recuperat el seu muntatge 'Diari d'un boig', de Nikolai Gògol, al Versus Teatre.
Pep Pla dirigeix una comèdia d'Steven Berkoff sobre les neures a la Sala Muntaner.
El cineasta argentí Julio D. Wallovits ha debutat al teatre amb la seva obra 'Las listas', al Poliorama.
Oriol Broggi ha allargat el Nadal a la Biblioteca de Catalunya amb l'obra 'Natale in casa Cupiello', d'Eduardo de Filippo, amb Pep Cruz, Marisa Jossa i Bruno Oro, entre altres.
Joan Pera i Lloll Bertran encapçalen el repartiment de la comèdia 'La doble vida d'en John', de Ray Conney, al Teatre Condal.
Ever Blanchet és autor i director de 'Desiguals', una obra de triangle amorós sobre el pas del temps.
Marta Angelat ha dirigit 'Escenes d'un matrimoni' i 'Sarabanda', d'Ingmar Bergman, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya.
El Projecte Galilei ha presentat un espectacle musical sobre el paper de la dona des de la República del 1931 fins al Cop d'Estat del 1981.
Carles Mallol ha recorregut al llenguatge del còmic en l'obra 'M de Mortal', dins el Projecte T6 del TNC, amb Míriam Iscla, Lluís Villanueva i Rosa Boladeras, entre altres.
La companyia Brodas s'ha presentat al Teatre Victòria amb un espectacle de hip hop, grafit i fusió de gèneres de carrer dirigir pel triciclaire Joan Gràcia.
La companyia Fènix Teatre ha presentat una versió de l'obra 'Figuretes de vidre', de Tennessee Williams, a la Sala Muntaner.
Carol López ha fusionat la pel·lícula de George Cukor 'The Philadelphia Story' amb els personatges de l'obra 'Boulevard' a La Villarroel.
Josep Maria Mestres ha modernitzat Oscar Wilde al Teatre Goya amb Abel Folk, Sílvia Bel, Mercè Pons, Joel Joan i Anna Ycobalzeta en els papers principals.
Carles Santos ha presentat la seva 'Pantera Imperial' al Teatre Lliure amb el Cor Lieder Càmera en directe.
Julio Manrique ha dirigit una versió de l'obra 'American Buffalo', de David Mamet, a l'Espai Lliure.
El nou Almeria Teatre s'ha estrenat amb el musical 'The Black Rider', amb Muntsa Rius, Ferran Frauca i Bealia Guerra, entre els protagonistes.
