CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Teatre
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XVII - Núm. 5666


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Generació de merda. Un musical amb molts “likes”», de Xavier Morató (text) i Gerard Sesé (música). Intèrprets: Víctor Gómez / Albert Ruiz, Joan Olivé, Eloi Gómez, Berta Peñalver / Marina Pastor, Mónica Macfer, Gerard Sesé / Jaume Viñas. Músics: Gonçal Perales (piano), Narcís Perich (guitarra), Manel Romero (baix), Adrià Claramunt / Joan López (bateria). Coreografia: Griselda Astudillo i Helena Vicente. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Ona Grau i Mariona Signes. Il·luminació: Dani Gener. So: Miguel García. Imatge: Ander Soto i Jordi March. Tècnic: Aitor Larrea. Arranjaments i direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Xavi Morató. Jove Teatre Regina, Barcelona, març-abril 2014. Reposició: Teatre Poliorama, abril 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, desembre 2016, gener 2017. Reposició i revisió: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 26 maig 2017.

Ja fa tres temporades que circula, però no s'esgota. Aquest és un musical fet i pensat per a una generació determinada que, dissortadament, si les coses no canvien, sembla que, per ara i tant, serà una generació rere l'altra. També és un musical que té complicitats “gremials” perquè hi han entrat i n'han sortit diversos intèrprets a cada reposició al llarg d'aquestes tres temporades, cosa que constata la “bona salut” del sector i la intemporalitat i l'atractiu del guió. La novetat més important d'aquesta renovada temporada és la incorporació en l'espectacle dels músics en directe. I també la millora en la representació de l'espai quadrilàter del Teatre Gaudí Barcelona que ha consolidat la bona acústica i, en conseqüència, la imprescindible comprensió de les lletres, que són, de fet, el guió essencial de tota la trama, amb text de Xavi Morató (dramaturg estrenat i premiat en diverses ocasions) i la música de Gerard Sesé (herència de nissaga musical familiar). [text íntegre de la crítica]


«Dansa de mort», d'August Strindberg. Versió de Jordi Casanovas. Composició musical: Carles Viarnès. Intèrprets: Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudanta vestuari: Irene Vizcaíno. Disseny escenografia: Jordi Casanovas. Disseny so: Marc Santa. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Producció tècnica: Paty Cortès. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Col·laboració en la producció: Teatres en Xarxa. Producció: Sala Muntaner. Ajudanta direcció: Sílvia Sanfeliu. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 24 maig 2017.

Som al 21 de febrer del 1981. Sí, dos dies abans de l'intent de cop d'estat al Congrés espanyol, conegut oficialment com el del coronel Tejero. L'espai ambiental és una illa mediterrània on, en una mansió que havia estat molt de temps enrere una torre de presó, viu un matrimoni que ha tocat les portes de l'infern de la seva relació. Ell, militar de l'antic règim convençut que no ha canviat res des del 1975 amb la mort del Dictador i mantingut per compassió pel comandament sense cap ascens meritori. Ella, una exactriu, anul·lada com a persona durant un quart de segle de matrimoni i amb la personalitat i la llibertat confiscades per l'opressió malaltissa del marit. Hi ha fills que viuen fora de l'illa. I hi ha un cosí d'ella que torna de l'exili forçat arran de les seves activitats en l'època de la clandestinitat i a qui van prendre els fills. [text íntegre de la crítica]


«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla". [text íntegre de la crítica]


«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona. Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió. [text íntegre de la crítica]


«Ciutat de vidre (City of Glass)». Basada en la novel·la gràfica de Paul Auster (text), David Mazzucchelli i Paul Karasik (adaptació i dibuixants). Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Intèrprets Grec 2016: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Intèrprets Sala Beckett 2017: Joan Arqué, Pepo Blasco i Nuri Santaló. Veu de Daniel: Gabriel Bofill. Escenografia: Josep Carreras. Il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Carlota Ricart. So: Ariane Lamarre. Tècnic: Víctor Peralta. Projeccions: Adrià Pinar i Mònica Bofill. Assessorament moviment: Andreu Martínez. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Coproducció Companyia Obskené i Grec 2016 - Festival d'Estiu de Barcelona. Premi Adrià Gual 2015 projecte escenificació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Estrena: Grec 2016. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juliol 2016. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 13 maig 2017.

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos. El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic. [text íntegre de la crítica]


«Esquerdes Parracs Enderrocs», de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa. (Títol inicial del projecte: «Collar de cranis»). Intèrprets (graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre): Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó, Berta Graells, Mirena Nafarrete, Ireneu Tranis i Berta Vidal. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillem Llotje. Escenografia i vestuari: Clàudia Vilà i Joana Martí. Coordinació escenografia i vestuari: Montse Amenós. Direcció i dramatúrgia IT Teatre: Daniel Monterroso. Coordinació IT Teatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola. Coordinació interpretació: Muntsa Alcañiz. Servei graduats Institut del Teatre: Mireia Siles. Composició (esgudiants de l'ESMUC): Bernat Giribet Sellart i José Mora González. Músics: Clara Canimas Furcarà (fagot), Álvar Rosell Martín (clarinet) i Julia Real Babí (oboé). Coordinació (professors ESMUC): Fèlix Pastor i Ramon Torramilans. Alumnes en pràctiques (Escola Superior de les Arts de l'Espectacle, ESTAE): Esther Porcel, Javier M. Castrillón, Carlos Álvarez, Dídac Mariné i Pablo Gómez. Tutors ESTAE: Guillem Llotje i Laura Gutiérrez. Coordinació tècnica ESTAE: Laura Gutiérrez. Ajudanta direcció de l'espectacle: Anna Llopart. Direcció de l'espectacle: Carles Santos i Jordi Oriol. Producció: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i TNC, amb la col·laboració de l'ESMUC. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2017.

L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral. Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic. [text íntegre de la crítica]


«Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Espectacle en català. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.

Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui. Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit. [text íntegre de la crítica]


«Els tres aniversaris», de Rebekka Kricheldorf. Títol original: «Villa Dolorosa». Traducció de Joan Negrié. Revisió text: Montse Sardà. Intèrprets: Anna Alarcón, Rosa Boladeras, Miranda Gas, Joan Negrié, Victòria Pagès i Albert Triola. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Nené Fernández. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Guillem Rodríguez i Joan Solé Martí.Cap tècnic: Ramon Beneito. Cap tènic La Villarroel: Jaume Feixas. Producció: Eloi Isern i Paloma Arza. Ajudanta direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció: Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus i Teatre Principal de Valls, amb la col·laboració del Teatre de Salt. La Villarroel, Barcelona, 10 maig 2017.

«Les tres germanes», d'Anton Txékhov, que vénen del 1900, donen per molt. Diferents versions han ocupat els escenaris catalans dels primers anys d'aquest segle com la dirigida per Ariel García Valdés al TNC, el 2005, la de Carlota Subirós al Teatre Lliure el 2010, la deconstrucció de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, el 2012 (revisada el 2016), i encara la versió androide del japonès Oriza Hirata, del Mercat de les Flors, el 2013. Però totes aquestes posades en escena, tret de la robòtica japonesa, no s'apartaven gens de la línia marcada per Txékhov com ho fa ara la versió «Villa Dolorosa», de l'autora Rebekka Kricheldorf (Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1974) que, per no despistar ningú i crear també una similitud amb «Les tres germanes», l'adaptació catalana retitula «Els tres aniversaris». I és que sí, són realment tres, els aniversaris. En tempo teatral, tres actes. Però tres aniversaris d'una sola de les germanes, Irina, que en plena crisi de maduresa ja en fa 38, 39 i 40 (més gran per qüestions de guió que l'edat a la ratlla de la vintena de les germanes de l'original de Txékhov). [text íntegre de la crítica]


«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. (Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez). Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut. Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats. [text íntegre de la crítica]


«La autora de “Las Meninas”», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Carmen Machi, Mireia Aixalà i Francisco Reyes. Escenografia i il·luminació: Paco Azorín. Ajudanta escenografia: Isabel Sáiz. Vídeo i ajudant d'i·luminació: Pedro Chamizo. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Sant Cugat. Vestuari: Ikerne Giménez. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Regidor / maquinista: Ronco. Tècnic so / vídeo: Enric Vinyeta. Sastressa: Silvia Domingo. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Producció executiva: Maite Pijuan. Ajudant producció: Vanessa Tejero. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Assessor dramatúrgia i adjudant direcció: Ramón Paso. Direcció: Ernesto Caballero. Coproducció: Focus i Centro Dramático Nacional (CDN) - INAEM. Teatre Goya, Barcelona, 9 maig 2017.

Una cosa és clara: el 2037 —que és l'any on se situa aquesta sàtira reflexiva sobre l'art i la política— encara hi haurà internet com avui el coneixem, la gent es farà selfies, hi haurà televisions tradicionals... i encara quedarà alguna monja, com Sor Ángela, la monja copista que representa aquesta actriu mestressa del drama, la comèdia i el clown, Carmen Machi. (...) L'actriu Carmen Machi interpreta un personatge que, de monja, només li queda l'hàbit, i que es gronxa entre la ingenuïtat de la seva condició de germana prodigi de convent dedicada exclusivament a la còpia d'obres d'art fins a la temptació de creure's que ella té una personalitat pròpia en el món artístic ni que reconegui que, més que el clàssic Velázquez, de qui ha de fer l'encàrrec de la còpia de «Las Meninas» (o «La família de Felip IV») treballant de nit al Prado, en qui se sent més identificada és amb Vassili Kandinski i el seu art abstracte. [text íntegre de la crítica]


«Mrs. Brownie». Idea original de Laura Guiteras. Dramatúrgia de Víctor Borràs. Música original: Laura Guiteras i Abel Boquera. Intèrprets: Laura Guiteras (actriu, cantant) i Abel Boquera (actor, pianista). Escenografia i construcció titelles: Martí Doy. Vestuari: Nídia Tusal. Confecció vestuari: Ester Moreno. Ajudant direcció: Francesc Mas. Direcció: Víctor Borràs. Producció: Teatre Nu. El Maldà, Barcelona, 8 maig 2017.

L'actriu Laura Guiteras és, dins de la professió actual, una mena de cul d'en Jaumet. Inquieta i experimental, fa la impressió que sempre busca un camí nou. De la universitat a la ràdio, de la ràdio a la televisió i la telenovel·la («El cor de la ciutat»), de la telenovel·la al cinema («La princesa del polígon», el 2007, entre altres títols), del cinema al teatre (Abel Folk la va dirigir a «Pels pèls» el 2007, i Joan Ollé, «A la ville de Barcelona» el 2012), del teatre a la música (amb l'aventura de la formació d'un grup i els concerts), i ara, de la música al teatre musical amb titelles en aquest espectacle, «Mrs. Brownie», en complicitat amb la companyia Teatre Nu, estrenat en gira ja fa dos anys i reposat ara en la recta final de temporada d'El Maldà. [text íntegre de la crítica]


«Ricard III», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Disseny de vídeo 3D: Franc Aleu. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar (Caracterizaciones escénicas SL). Moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta vestuari: Marian García. Ajudant so: Iker Rañé. Ajudanta caracterització: Cristina Repullo. Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre: Clara Manyós. Construcció escenografia: Pascualín i Equip tècnic TNC. Infografies 3D: Surreal Lab - Nil Estany, Adam Alsina, Marc Falgàs, Nacha Delpiano (producció). Construcció màscares: Zero SFX-Aleix. Construcció mobiliari: Toni Fernàndez Espais Escènics. Vestuari dones: I.T. Cotilla i bitutors ortopèdics (Lluís Homar): Labortec Ortopèdia. Camises (fetes a mida): Xancó Camisas. Barrets i gorres: Sombrereria Mil. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 maig 2017.

«Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!». Com ja va passar en el seu dia amb la traducció de «Hamlet» i l'expressió més coneguda de Shakespeare que deia: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», i que es va escoltar renovada per «Ser o no ser, aquest és el dilema», el traductor al català del teatre shakesperià per excel·lència, Joan Sellent, ha fet ara el mateix amb l'expressió que més es recorda de «Ricard III», a banda del plec d'aforismes que conté l'obra, i ha canviat el conegut «El meu regne per un cavall!» per «El meu reialme per un cavall!». Trencar la rutina lingüística també forma part del joc escènic. Són tres hores i deu minuts —hi ha un generós entreacte— per arribar a aquesta escena final. Però advertim ja d'entrada que l'espera no és en va perquè és en el monòleg de l'epíleg quan l'actor Lluís Homar fa esclatar l'emoció i deixa l'ambient, fins aleshores més aviat volgudament fred i atmosfèricament estàtic, en el punt més àlgid de tota la representació. Ep!, no hi ha pinyol! Hi ha actuació magistral. I els espectadors accepten comprensius haver passat durant tres hores per la densitat del text de l'obra «Ricard III» —dolçament i rigorosament servida per la versió de Joan Sellent, la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, la paraula de Lluís Homar i la direcció de Xavier Albertí— per aplaudir, molts d'ells dempeus, l'homenatge a la paraula que «Ricard III» amaga darrere de la mirada hàbilment manipulada i especulada literàriament per Shakespeare sobre qui va ser només els dos últims anys de la seva vida (1483 a 1485), el darrer rei de la Casa de York. [text íntegre de la crítica]


«Nina (Trilogia de la imperfecció)». Dramatúrgia de Raimon Molins, a partir de «La gavina» d'Anton Txékhov. Intèrprets: Gal·la Sabaté i Jordi Llordella. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodón. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Producció: Sol Blasi i Xènia Massó. Estudiant en pràctiques: Marian Rodés. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 6 maig 2017.

Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov). Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia. [text íntegre de la crítica]


«Ivànov», d'Anton Txékhov. Versió lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Contrucció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo. Vestuari: armari personal dels intèrprets. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Preparació en tècnica i viewpoints (punts de vista escènics): Carlota Subirós. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 maig 2017.

Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat. El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg. El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor. [text íntegre de la crítica]


«Ignots», de Ramon Madaula. Intèrprets: Josep Julien i Marc Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció escènica: Ramon Madaula. Producció de Hause & Richman i Intent Produccions. El Maldà, 4 maig 2017.

L'actor Ramon Madaula, des del seu nou paper de dramaturg amb tres obres fins ara fetes públiques («Coses nostres», «L'electe» i «Ignots»), convida els espectadors a espiar o més aviat a xafardejar el que parlen els dos comensals d'aquesta peça breu d'una hora justa, com si fossin en un restaurant i tinguessin l'orella parada sobre els dos amics de tota la vida i de feina, casats amb dues dones que els fan la vida més feliç i amb plançons els dos. La conversa en qüestió és tan d'estil naturalista que els dos intèrprets tenen moments de mitges frases dites i d'algun secret en veu baixa o en gairebé mutis que es pot dir que ells sí que ballen i s'entenen sols, cosa que fa que els espectadors hagin de parar de debò i físicament l'orella si volen copsar bé tot el que diuen, malgrat que la peça diria que està concebuda perquè es vagi intuint el que tramen els dos galifardeus més que entenent el que diuen mentre ho tramen. [text íntegre de la crítica]


«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 4 març 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 26 abril 2017.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà. [text íntegre de la crítica]


«Broken Heart Story», de Saara Turunen. Traducció de Luisa Gutiérrez Ruiz. Intèrprets: Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch i Carla Torres. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Mireia Farré Canela. Il·luminació: Raimon Rius. Composició musical: Cesc X Mor. Assistnet de so: Isaac Alarcón. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudanta direcció: Eugenia Manzanares. Direcció: Saara Turunen. Companyia La Peleona, Sala Atrium, 27 abril 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 23 abril 2017.

Si l'actor Richard Gere, que aquests dies ha estat en carn i os per Barcelona, convidat d'honor pel Festival BCN Film Fest dels cinemes Verdi, sabés que la companyia teatral La Peleona el tenen present en les seves oracions dramàtiques quan rememoren el personatge de l'actriu Julia Roberts a «Pretty Woman», potser a l'home li hauria fet gràcia fer un forat en la seva agenda i treure el cap per La Villarroel. L'obra «Broken Heart Story», de la dramaturga i directora Saara Turunen (Finlàndia, 1981) —que ha tingut relació amb el teatre català perquè va estar un any a l'Institut del Teatre—, estrenada en versió castellana la temporada passada a la Sala Atrium, s'ha recuperat ara a La Villarroel amb el mateix repartiment de la companyia La Peleona que ja en el seu moment hi va aportar la seva particular mirada i la incorporació de la composició musical original de Cesc X Mor. [text íntegre de la crítica]


«Diumenge», de Joan Brossa. Dramatúrgia de Hermann Bonnín. Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk. Il·luminació i audiovisuals: Kiku Piñol. Espai escènic: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Martina Tresserra. Música: Josep Maria Mestres Quadreny. Alumne en pràctiques: Sergi Torné (El Timbal). Ajudant direcció: Marina Tresserra. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 22 abril 2017.

La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat. En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre. El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme. [text íntegre de la crítica]


«Galileu (Leben des Galilei)», de Bertolt Brecht. Traducció de Pilar Estelrich. Intèrprets: Laura Aubert, Carlos Cuevas, Oriol Guinart i Queralt Casasayas. Música: Love of Lesbian. Arranjaments i muntatge musical: Dani Ferrer. Espai escènic: Judit Colomer. Coreografia: Ferran Carvajal. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Andrià Pinar. Disseny so: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Cap tènic: Adrià Pinar. Producció executiva: Roger B. Sardà. Ajudant producció i regidor: Julio Aparicio. Col·laboració en la direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: FEI (Factoria Escènica Internacional). Teatre Club Capitol, Barcelona, 21 abril 2017.

Des que el dramaturg Bertolt Brecht (Augsburg, Alemanya, 1898 - Berlín Oriental, 1956) va escriure el 1939 la seva obra sobre la vida del matemàtic Galileu (Pisa, Itàlia, 1564 - 1642), considerat, entre altres qualificatius, com el pare de la física moderna, les versions teatrals, cinematogràfiques i documentals s'han succeït al llarg del temps. La primera versió teatral es va estrenar el 1943 a Zuric (Suïssa), però entre 1945 i 1947, Brecht —ja a l'exili i fugint del nazisme— en va fer una segona versió revisada que Joseph Losey va dirigir a Los Angeles, protagonitzada per Charles Laughton, adequada al gust de l'època dels nord-americans. El mateix Joseph Losey hi tornaria el 1974, però per fer-ne una versió cinematogràfica. La versió teatral més recent la va protagonitzar el 2016 l'actor Ramon Fontseré, sota la direcció d'Ernesto Caballero, al Teatro Valle-Inclàn de Madrid. Si la memòria no és traïdora, la referència teatral catalana cal buscar-la el 1996, en una versió dirigida per Calixto Bieito, amb Carles Canut de protagonista, al costat d'una quinzena d'intèrprets més, coproduïda per Focus, el Centre Cultural de Sant Cugat i el Mercat de les Flors on es va representar. [text íntegre de la crítica]


«30/40 Livingstone». Creació de Sergi López i Jorge Picó. Intèrprets: Sergi López i David Climent (2012: Jorge Picó). Espai escènic: Jorge Picó i Sergi López. Il·luminació: Lionel Spycher. Música original: Òscar Roig. Vestuari i acompanyament escènic: Pascual Peris. Disseny del casc: Amadeu Ferré i Mas. Construcció del casc: Clap Realitzacions, S.L. Construcció escenografia: Rall, S.L. Equip tècnic: Xavi Muñoz, Bernat Tresserra, Anna Boix, Oriol Agut. Direcció: Sergi López i Jorge Picó. Coproducció Setzefetges Associats, S.L., Ring de Teatro i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 novembre 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 12 abril 2017.

La cosa s'inspira subtilment en David Livingstone, l'explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d'Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió. Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l'acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis. [text íntegre de la crítica]


«Eva i Adela als afores», de Mercè Sarrias. Intèrprets: Sílvia Bel / Montse Germán (des del 7 d'abril) i Rosa Renom. Col·laboració especial: Alícia González Láa. Escenografia: Marc Salicrú. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor i música original: Àlex Polls. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Noemí Jiménez. Vídeo: Joan Rodón. Alumna en pràctiques: Jéssica Florella. Regidor i ajudant direcció: Rubén Homar. Direcció: Toni Casares. Sala Beckett, Barcelona, 9 abril.

La dramaturga Mercè Sarrias (Barcelona, 1966) ha situat els dos personatges d'aquesta obra en un espai físic allunyat del caos urbà i en un temps futur, però tampoc no gaire allunyat de l'actualitat. Un espai als afores, amb canonades que semblen en desús, algunes tomaqueres plantades com si fossin flors, una mànega de reg i tot entre dipòsits d'aigua. L'aigua és vida, diu una executiva en off i en projecció amb el rostre entretallat i multiplicat per la pantalla espontània que formen dues dotzenes de grans dipòsits apilats. L'espai, fred, inhòspit, allunyat de la pretesa civilització té elements de llar: una cadira plegable, un paraigua de sol, una prestatgeria de llibres... Elles dues són aparentment dues sensesostre, però és una opció no accidental sinó que han escollit lliurement. Tenen entre 50 anys (Adela) i 40 (Eva). Una s'ha instal·lat en el solar perdut sense intenció de moure-se'n. L'altra l'ha coneguda precisament en aquesta mena d'autoexili, però encara fa esport i corre per la ciutat i fa feines precàries com per exemple repartir fulletons. [text íntegre de la crítica]


«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer. [text íntegre de la crítica]


«Ah! (Judit)». Dramatúrgia de Laia Alsina i Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Martí Salvat i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Jennifer Sotillo. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tango: David Campassol, Eveline Audet i Arnelia Peirotén. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Sala Atrium, Barcelona, 8 abril 2017.

Hi ha circumstàncies en què només el crit ofega el dolor. I és amb un crit en la foscor com comença aquest espectacle-denúncia de la companyia El Martell, integrat per una vintena de càpsules breus que s'enllacen les unes amb les altres en només durant seixanta minuts amb la intenció de fusionar en una sola veu i en un sol temps les injustícies, la violència, la repressió, l'explotació que la humanitat ha anat acumulant en el seu trist currículum al llarg de la presumpta civilització, des dels inicis terrenals fins a l'edat primària, la medieval i, sobretot, la contemporània. És així que els tres intèrprets, en una posada en escena que porta el text cap al teatre físic, el gest i el moviment per tornar al text, parlen de la violació de la dona, de les pilotes de goma de les forces de seguretat, dels treballadors precaris, de la criatura morta a Gaza, de les dones lapidades, de l'anarquista maltractat, dels immigrants perseguits o dels refugiats empresonats darrere una tanca de filferro empuat. [text íntegre de la crítica]


«Complete works: table top Shakespeare». Text de Robin Arthur, Tim Etchells, Jerry Killick, Richard Lowdon, Claire Marshall, Cathy Naden i Terry O'Connor. Intèrprets: Robin Arthur, Nicki Hobday, Jerry Killick, Richard Lowdon, Cathy Naden i Terry O'Connor. Espai escènic: Richard Lowdon. Il·luminació i so: Jim Harrison. Direcció: Tim Etchells. Companyia Forced Entertainment. Coproducció amb Berliner Festspiele - Foreign Affairs Festival Berlin i Theaterfestival Basel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 abril 2017.

Marató Shakespeare. Trenta-sis obres en aproximadament trenta-sis hores. Una mena de mètode similar al d'aprengui Shakespeare —o aprengui anglès— en 36 hores. Qui aconsegueixi reunir totes les localitats de cadascuna de les 36 funcions —d'entre 45 i 60 minuts per peça— es mereix la Medalla al Mèrit de l'Espectador. La companyia Forced Entertainment fa trenta anys que experimenta camps nous i amb aquesta proposta el que fa és despullar l'escenari de qualsevol artifici i convertir les obres de Shakespeare en un material narratiu, quotidià, acompanyat de peces domèstiques, com si l'actor que s'encarrega de cada obra les expliqués a algú en una tauleta de cuina i aprofités l'explicació per il·lustrar-ho amb els elements que té a l'abast: una cafetera, un calze, un saler, un encenedor, un parell de claus amb la cabota cap per avall, un flascó netejador de vàter, un flasco desembussador de canonades, una sucrera, una tetera, un canelobre petit de plata... i així fins a desenes i desenes de petits utensilis domèstics que agafen en cadascuna de les obres que s'expliquen la caracterització —confiant amb la imaginació dels espectadors i la ironia de cada utensili escollit— dels personatges de Shakespeare. [text íntegre de la crítica]


«A tots els que heu vingut», de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Arànega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies i Carles Gilabert. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció part del vestuari: Dress Art. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejo. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament de moviment: Roberto G. Alonso. Ausiovisuals: Francesc Isern. Alumna en pràctiques Escola Eòlia: Veri de Morales. Ajudanta direcció: Montse Butjosa. Direcció: Marc Rosich. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 abril 2017.

«Que passi l'aire, que passi l'aire!», crida l'ànima en pena de la vídua Magda Casals de Clarà, mentre la seva germana, les dues filles, la néta i el pòtol que la vetllen obren les galeries del pis de l'Eixample i, en una sorprenent sessió pseudoespiritista, tenen el privilegi de parlar amb la difunta, fulminada per un infart just la diada de l'11 de Setembre del 2014, quan tots els de la família amb la samarreta vermella o groga ja eren a la Via Catalana, la V baixa. La Magda va fer l'últim badall en rebre i llegir la falsa resposta epistolar de l'expresident Jordi Pujol a la seva rècula de cartes, escrites a mà amb l'ajuda del pòtol acollit a casa, refermant al president l'amor platònic i patriòtic que sempre havia sentit per ell, i reclamant-li, a canvi, que s'expliqués, per respecte als qui sempre havien confiat en ell, sobre les acusacions de corrupció a partir de la presumpta herència de l'avi Florenci. El dramaturg i director Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha treballat dos anys abans d'estrenar aquesta obra d'encàrrec del TNC, un encàrrec rebut quan esclatava l'escàndol relacionat amb la família Pujol. Va ser aleshores quan Marc Rosich es va imaginar el daltabaix que la notícia provocaria en les famílies pujolistes dels últims trenta anys i, per extensió, en els fonaments més sagrats del país. Precisament, parlant de fonaments, és estrany que els que sempre tenen un ull posat, des de l'anomenada oposició vigilant, en les polítiques culturals institucionals a les quals pertany el TNC, no hagin fet mambelletes davant d'aquest atreviment de la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya —l'Acròpoli catalana made in Bofill— la primera pedra dels fonaments de la qual va ser sebollida en un acte solemne, trenta anys enrere, el 1987, pel protagonista absent d'aquesta obra: Jordi Pujol i Soley. [text íntegre de la crítica]


«L'electe», de Ramon Madaula. Intèrprets: Roger Coma i Ramon Madaula. Assessorament dramatúrgic: Jordi Casanovas i Marc Angelet. Espai escènic: Jordi Casanovas. Construcció escenografia: Jorba-Miró, Estudi-Taller d'Escenografia. Disseny llums: Xavier Xipell "Xipi". Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Producció: Sala Muntaner, Intent Produccions i Hause & Richman Produccions. Col·laboració de Macson. Sala Muntaner, Barcelona, 6 abril 2017.

El Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont passarà a la història —ell mateix ha anunciat que no es tornarà a presentar quan hagi complert el compromís del referèndum per la independència— com el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Si hem de fer cas del que es diu en aquesta nova obra de l'actor, i ara ja dramaturg, Ramon Madaula (Sabadell, 1962), el personatge que representa l'actor Roger Coma (Barcelona, 1976), més conegut en televisió i cinema que no pas en teatre, està a punt de pronunciar el discurs d'investidura per al càrrec de 135è President. No ha d'estranyar, tal com està el pati, que en poc temps se'n vegin cinc més, de presidents. Fa bé, doncs, l'autor, de salvar-se en salut i tirar llarg. Entre altres coses perquè «L'electe» és un retrat al natural del màxim representant polític català —no cal voler veure-hi la caricatura de cap d'ells—, però també podria ser un retrat al natural de qualsevol president de qualsevol altre país, amb l'adaptació ambiental corresponent, esclar. Aquí hi apareix, via telefònica, La Caixa, hi apareix en Bartomeu, hi apareix n'Oliu del Banc Sabadell, hi apareixen els peatges de les autopistes, hi apareix el comte Javier Godó buscant un lloc de president de la Corpo per al seu gendre... ¿Té això res de diferent del que ha passat, passa i sembla que sempre passarà en qualsevol esfera del poder polític d'arreu del món? [text íntegre de la crítica]


«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017.

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006). [text íntegre de la crítica]


«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella. [text íntegre de la crítica]


«Abans que arribi l'alemany», de Marta Barceló. Intèrprets: Muntsa Alcañiz i Pedro Mas. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Joan Fullana i Xesca Salvà. Tècnic en gira: Juanro Campos. Direcció: Joan Fullana. Companyia En Blanc. Col·laboració en residència a C.I.N.E. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 24 març 2017.

Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare». I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria. [text íntegre de la crítica]


«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017.

«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes. [text íntegre de la crítica]


«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats. [text íntegre de la crítica]


«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017.

Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora. Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després. [text íntegre de la crítica]


«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017.

Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez. I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal. [text íntegre de la crítica]


«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brntë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble. [text íntegre de la crítica]


«Amics íntims», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Maria Clausó, Pep Ferrer i Ferran Lahoz. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: David Solans. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Caracterització: Toni Santos. Selecció musical: Òscar Molina. Veu en off: Dani Cuello. Tècnic sala: Albert Giner / Raül Moreno. Ajudant direcció: Maria Ten. Direcció: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 febrer 2017.

Comèdia sense les típiques portes ni finestres. Les portes i les finestres, en tot cas, són interiors, psicològiques. I s'obren i es tanquen a manera que la trama de les dues parelles protagonistes —edat madura a la frontera entre la segona joventut i la primera vellesa— va avançant i va descobrint que l'antiga i fèrria amistat dels quatre amaga encara per sorpresa alguns racons no descoberts mai. Comèdia on el sexe és humor i trauma a la vegada. Comèdia on les dues dones dominen el joc davant la decadència masculina. Temps de pausa i reflexió. I de projectes. D'un projecte en comú que, si no fos que els temps no estan per segons quines nostàlgies, es podria dir que pouen en l'esperit de les velles comunes dels anys seixanta del segle passat. Però les velles comunes que aleshores flairaven llibertat a dojo són ara, a curt termini, les residències d'avis. I per esquivar el destí que els espera, cal projectar un pla que els permeti continuar convivint en quadrícula sense que es noti la diferència. [text íntegre de la crítica]


«La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda. Intèrprets: Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol, Toni Sevilla, Elisabet Casanovas, Enric Cambray i Gemma Martínez. Música: Albert Guinovart. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudant vestuari: Núria Cardoner. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Assistent so: Iker Rañé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2017.

La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors. Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel. [text íntegre de la crítica]


«Dybbuk», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Víctor Pi i Pau Roca. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gilabert. Música i so: Txume Viader. Moviment: Montse Colomé. Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal. Ajudant direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Sala Beckett, Barcelona, 17 febrer 2017.

No és tan estrany que l'atzarosa vida de l'escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l'actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d'aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d'un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge. El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d'una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l'origen del seu pare— a la qual va alliberar d'un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d'obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París. [text íntegre de la crítica]


«La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Anna Soler Horta. Composició musical: Ivan Prades i Sheila Garcia. Intèrprets: Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque i Lluna Pindado. Gest i moviment: Maria Garriga. Vestuari: Núria Llunell. Escultura: Pep Borràs. Nina: Xavi Bonany. Escenografia, il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Adjunt direcció i assistent producció: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció: Moisès Maicas. Producció executiva: The Three Keatons. Producció: Teatre Invisible. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2017.

És la segona vegada, que se sàpiga, que Moisès Maicas com a director i Anna Soler Horta com a traductora exploren l'univers teatral del dramaturg Roland Schimmelpfenning (Göttingen, Alemanya, 1967). Ho van fer fa tres anys amb l'obra «El drac d'or», a l'Akadèmia Teatre, on l'autor parlava de la immigració sisplau per força des de la mirada occidental sobre els asiàtics, cinc treballadors d'un restaurant xinès. Ja en aquella obra, l'autor alemany utilitzava la incursió d'una faula en el text («La cigala i la formiga»), un recurs que ara repeteix amb una altra faula inserida dins de «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», quan l'acció ja ha activat els espectadors amb la combinació de narració i diàleg entre els quatre personatges de l'obra, amb lleugeres repeticions que donen una visió calidoscòpica del conflicte que es genera entre les dues parelles, un estil dramatúrgic que curiosament també s'està experimentat aquests dies amb l'obra «La mare», del francès Florian Zeller, a La Villarroel. [text íntegre de la crítica]


«La mare», de Florian Zeller. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pep Pla, Ester Cort i Òscar Castellví. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Il·luminació: David Bofarull. Música: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora / sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Ester Nadal. Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2017.

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio. [text íntegre de la crítica]


«El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia, Màrius Hernández i Tai Fati. Disseny llums: Xavier Costas. Disseny so: Omar Ocampo. Coreografia i combat escènic: Valentina Callandriello. Escenografia: Pablo Paz. Assessorament llenguatge dactilològic: Susana Vicente. Vestuari: Rafató Teatre. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Tamar Aguilar, Muntsa Tur i Albert López Vivancos. Teatre del Raval, Barcelona, 3 febrer 2017.

La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre. Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política. [text íntegre de la crítica]


«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina. [text íntegre de la crítica]


«Les noces de Fígaro», de Caron de Beaumarchais. Traducció del francès de Francesc Nel·lo. Col·laboració en la dramatúrgia de Pau Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals. Escenografia 2016: Rafael Lladó (a partir de la del 1989 de Fabià Puigserver). Ajudanta d'escenografia: Carlota Ricart. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells. Vestuari 1989 / 2016: César Olivar. Ajudant de vestuari: Ezequiel Carril. Confecció de vestuari: Época Barcelona, Menkes, House of the Beast, Casimiro, La Casa de los Falleros i Sombrerería Mil. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació 1989 / 2016: Xavier Clot. So: Jordi Bonet. Músiques 1989 / 2016: Josep M. Arrizabalaga. Enregistrament 1989 / 2016: Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Professor de cant: Xavier Mestres. Professora de castanyoles: Mercè Rius. Adjunt a la direcció i moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta de direcció: Lola Davó. Direcció 1989: Fabià Puigserver. Direcció de la reposició 2016: Lluís Homar. Coproducció: Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 desembre 2016.

Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria. Però això no li treu, a la versió actual, tot el mèrit de ser reposada amb una mirada nova —hi ha col·laborat en la dramatúrgia Pau Miró— i, sobretot, amb una interpretació nova, gràcies a una generació, en els seus papers més populars, d'intèrprets de la nova fornada —o ja no tan nova, que els anys no passen en va!— però sí que molt preparada artísticament per afrontar els reptes i les trampes que amaga l'obra de Caron de Beaumarchais i amb un background actoral que, per raons òbvies, fa vint-i-cinc anys no existia entre els pioners del gènere. [text íntegre de la crítica]


«La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut i Pep Munné. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació David Bofarull. So: Lucas Ariel Vallejos. Projeccions: Alfonso Ferri. Ajudanta projeccions: Laia Tubío. Pintura barrets: Pi Piquer. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Producció: TNC i Teatres en Xarxa. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 novembre 2016.

D'això fa setanta anys. Era el 1947. Sagarra torna del seu exili voluntari. Temps de censura. Temps de postguerra. Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) beu literàriament dels corrents europeus i pretén abandonar el teatre que l'havia fet popular. Però «La fortuna de Sílvia» no fa precisament «fortuna» entre el públic d'aleshores i es programa i representa només dues setmanes al Teatre Romea. Ell mateix parla d'indiferència del públic i d'una certa decepció personal. Se'n va a París novament per respirar aires menys resclosits. Convé tenir en compte la situació ambiental que viu l'autor per entendre el nou teatre compromès que Josep Maria de Sagarra vol fer («Galatea», «Ocells i llops», «La fortuna de Sílvia») i que una societat catalana sota la bota del franquisme i les estretors de la postguerra no entén o no vol entendre. Sagarra hauria pogut optar per situar la família de «La fortuna de Sílvia» en una Catalunya esqueixada i grisa. Però se sent, o vol ser, autor europeu i s'inscriu en el corrent d'aquell moment i sap que ha d'ambientar la seva obra en un espai sense nom de l'Europa que amb prou feines s'està refent de l'Holocaust i de la victòria dels aliats sobre el genocidi de Hitler. Massa agosarat. Massa modern. Massa arriscat. [text íntegre de la crítica]


«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis.¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament? [text íntegre de la crítica]


«Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan, basat en el text del sainet homònim de Santiago Rusiñol. Música, lletra i orquestració de Joan Vives. Intèrprets: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet, Alexandra González, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Xavi Tena, Jordi Milan (Armando), Pere Pau Hervàs (cap tènic), Ignasi Bosch (tècnic llums) i Jordi Agut 'Choli' (tècnic so). Disseny vídeos escenogràfics: Joan Rodon i Emilio Valenzuela. Escenografia: Montse Amenós i La Cubana. Embocadura escenari: Castells Planas. Vestuari: Montse Amenós, La Cubana i Leo Quintana. Perruqueria: Ignasi Ruiz. Barrets: Ignasi Ruiz i La Bocas. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny façana: Castells Planas. Utilleria: Xavi Tena. Disseny gràfic: Lila Pastora. Producció musical: L'Auditori BCN. Administració: Natàlia Morillas. Documentació i ajudant producció: Pol Vinyes. Gerència: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Realització escenografia: Arts-Escènic. Realització vestuari: Goretti Sastreria Teatral, Leo Quintana, Montserrat Ricart i Montserrat Gràcia. Ajudants de perruqueria i barreteria: Raül Herrera, Judith Ordóñez, Sandra Iñiguez, Raimon Tarriño, Georgina Teruel i Ana María Cortés. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Ajudants en pràctiques: Marc Udina (vestuari) i Lidia Martínez (perruqueria i barreteria). Serveis audiovisuals: Àrea Tècnica i Movi-cine. Fotografia: David Ruano. Vídeos màking off: Joan Riedweg. Pianista i assistent musical: Laura Andrés. Enregistrament musical (L'Auditori BCN): Ferran Conangla. Enregistrament veus (My Music): Ángel Valverde. Copista partitures: Xavier Navarro. Reforç cors: Annabel Totusaus, Mireia Mora i Albert Mora. Direcció muntatge: Pol Tatjé i Pere Pau Hervàs. Ajudant direcció: Juanjo Sánchez. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Jordi Milan. Companyia La Cubana. Teatre Coliseum, Barcelona, 18 octubre 2016.

El dia de l'estrena oficial de l'espectacle musical «Gente bien» que ja suma la producció número vint-i-dos de La Cubana, amb sèries televisives incloses, des del 1980, es complien exactament 99 anys de l'estrena del sainet homònim de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). L'escenari de l'època va ser el Teatre Novetats de Barcelona. La data, el 18 d'octubre del 1917. L'espectacle el va dirigir Josep Bergés. I el sainet, l'havia publicat aquell mateix any Antonio López Editor. Dic això i documento amb pèls i senyals la cosa en qüestió perquè el 18 d'octubre de l'any vinent, el 2017, es commemorarà el centenari de l'estrena mundial de la sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i —sense desitjar-los cap mal ni més feina de la que ja tenen— no seria gens estrany que els integrants de La Cubana encara estiguessin fent funcions «prèvies» de l'espectacle, esperant una «estrena estel·lar i definitiva» al Teatre Tívoli. Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de les companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via. Amb «Gente bien», La Cubana anuncia un musical de cap a peus perquè persones de confiança, segons explica el mateix director Jordi Milan, els han fet entendre en els últims temps que ja n'hi havia prou de fer segons quines «bajanades teatrals» com les seves i els han convençut que el que ara es porta és el musical. Mans a la feina, doncs. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 10.635.697 visitants i 28.884.054 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax2017
Finalistes dels XX Premis Max Arts Escèniques 2017

criticateatral2016
Guanyadors dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

butaca2016
Guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2016

premiszirkolika2016
Guanyadors dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya 2016

tnc1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya.

lliure1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

focus1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

liceu1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Palau de la Música Catalana.

auditori1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 de L'Auditori de BCN.

ocb1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Mercat de les Flors.

canes2017
El 70è Festival de Canes 2017 té lloc del 17 al 28 de maig.

avinyo2017
El 71è Festival d'Avinyó té lloc del 6 al 26 de juliol.

RicardIII
Lluís Homar ha representat el personatge de «Ricard III» dirigit per Xavier Albertí a la Sala Gran del TNC.

tresaniversaris
L'obra «Els tres aniversaris» de l'alemanya Rebekka Kricheldorf versionada per Joan Negrié s'ha presentat a La Villarroel.

dansamort
Jordi Casanovas ha dirigit «Dansa de mort», d'August Strindberg a la Sala Muntaner amb Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez.

generaciomerda
El musical «Generació de merda» s'ha reestrenat amb músics en directe al Teatre Gaudí Barcelona.

alioli
Josep Minguell i Mingo Ràfols han estrenat al Teatre del Raval la comèdia «Al i Oli», de Neil Simon.

eltest
L'obra «El test» de Jordi Vallejo es reposa al Club Capitol amb un repartiment parcialment renovat.

mrsbrownie
Laura Guiteras i Abel Boquera han presentat a la sala El Maldà l'espectacle «Mrs. Brownie» de la companyia Teatre Nu.

fraguelrock
La companyia Casa Real ha estrenat al Tantarantana l'espectacle «Ven a Fraguel Rock».

ivanov
Àlex Rigola ha estrenat al Teatre Lliure una versió de l'obra «Ivànov» d'Anton Txèkhov.

ciutatvidre
La companyia Obskené ha reposat a la Sala Beckett el projecte sobre la novel·la gràfica «Ciutat de vidre» de Paul Auster.

autorameninas
Carmen Machi ha protagonitzat al Teatre Goya l'obra «L'autora de Las Meninas».

nina
Raimon Molins ha tancat la «Trilogia de la imperfecció» a la Sala Atrium amb «Nina», de Txékhov.

ignots
Josep Julien i Marc Rodríguez han protagonitzat l'obra «Ignots» de Ramon Madaula a El Maldà.

boscos
Oriol Broggi ha tancat la tetralogia de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya amb «Boscos».

totsheuvingut
Marc Rosich ha estrenat al TNC l'obra «A tots els que heu vingut» protagonitzada per Mercè Arànega».

diumenge
Hermann Bonnín ha recuperat l'obra «Diumenge» a La Seca amb Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk.

galileu
Carme Portaceli ha dirigit una versió moderna de «Galileu» de Bertolt Brecht al Teatre Club Capitol.

electe
Roger Coma i Ramon Madaula han presentat «L'electe» a la Sala Muntaner.

livingstone
Sergi López ha reposat l'espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama.

nonsolum
L'actor Sergi López ha reposat al Teatre Poliorama el seu espectacle «Non solum».

evadelafores
Mercè Sarrias ha estrenat a la Sala BEckett l'obra «Eva i Adela als afores».

ahjudit
La companyia El Martell ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Ah! (Judit)».

begodis
Oriol Pla, Blai Juanet i Marc Sastre han presentat a La Villarroel «Be God Is».

gentebien
La Cubana ha estrenat el musical «Gente bien», basat en el sainet de Santiago Rusiñol, al Teatre Coliseum.

videsprivades
La companyia La Brutal ha estrenat una nova versió de «Vides privades» de Noël Coward al Teatre Borràs.

homes
Sergi Belbel i Carol López amb música de Marc Parrot han fet una nova versió de l'espectacle «Homes» al Teatre Condal.

art
Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva han interpretat «Art» de Yasmina Reza al Teatre Goya.

scaramouche
Dagoll Dagom ha estrenat al Teatre Victòria el musical d'espadatxins «Scaramouche».

lamare
Emma Vilarasau ha protagonitzat a La Villarroel l'obra «La mare» de Florian Zeller sota la direcció d'Andrés Lima.

annesullivan
El Teatre del Raval ha adaptat l'obra «El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson.

lucrecia
Lucrecia ha estrenat al Teatre Victòria el seu espectacle familiar «Una bruixa a Barcelona».

anecsalvatge
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen.

fillapare
Pau Miró ha dirigit al Teatre Lliure la versió d'Aleix Aguilà i la companyia Solitària sobre «Hedda Gabler» amb Júlia Barceló, Pau Vinyals i Pol López.

florentina
Sergi Belbel ha dirigit «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, amb Mercè Sampietro i Ekisabet Casanovas de protagonistes al TNC.

janeeyre
Abel Folk i Ariadna Gil han protagonitzat la versió de «Jane Eyre» dirigida per Carme Portaceli al Teatre Lliure de Gràcia.

barbesbalena
El Maldà ha fet un homenatge a la doctora Dolors Aleu i Riera amb l'espectacle «Barbes de balena».

amicintims
Ever Blanchet ha estrenat al TGB la comèdia reflexiva «Amics íntims».

fairfly
La Calòrica ha estrenat «Fairfly» de Joan Yago al Teatre Tantarantana.

hostalera
Laura Aubert i David Verdaguer han protagonitzat la versió de Pau Carrió de «L'hostalera», de Carlo Goldoni, a la Biblioteca de Catalunya.

nora
La companyia Sixto Paz ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Dybbuk» sobre la vida de l'escriptor Romain Gary.

realpolitik
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha presentat a La Seca l'espectacle «Realpolitik».

peggypicket
Moisès Maicas ha dirigit a El Maldà l'obra «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig.

oquescretines
La companyia Tangaroc ha presentat a La Seca Espai Brossa l'espectacle «Oques cretines» de Karl Valentin.

julia
La Sala Atrium ha estrenat «Júlia», basada en l'obra d'August Strindberg, la segona part de la Trilogia de la Imperfecció.

macadamia
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Macadamia Nut Brittle» al Lliure de Montjuïc.

stilllife
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Still Life» al Lliure de Montjuïc.

paradispintat
La pallassa Pepa Plana ha reposat a la Sala Muntaner el seu espectacle «Paradís pintat».

solitudcoto
Andreu Benitó i Ivan Benet han interpretat «En la solitud dels camps de cotó» de Bernard-Marie Koltès al TNC.

ragazzo
L'actor Oriol Pla ha reposat el seu espectacle «Ragazzo» de Lali Álvarez Garriga, a l'Espai Lliure de Montjuïc.

princesarosa
Paco Mir ha dirigit l'espectacle familiar «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» de Raquel Díaz Reguera.

tavernabufons
Joan Pera i Carles Canut, amb Dafnis Balduz i Els Berros de la Cort, han protagonitzat l'espectacle «La taverna dels bufons» al Teatre Romea.

deubellesa
La companyia Parking Shakespeare ha estrenat «Déu és bellesa» a El Maldà.

historia
Vicky Luengo ha protagonitzat l'obra «Història', de Jan Vilanova, que es reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc.

moustache
L'espectacle musical «Moustache», de Coco Comín, s'ha estrenat al Teatre Apolo de Barcelona.

geronimostilton
Geronimo Stilton ha tornat al Regne de Fantasia al Teatre Condal dirigit per Lluís Danés.

nora
L'adaptació «Nora» de «Casa de Nines» ha obert la Trilogia de la Imperfecció a la Sala Atrium.

labohemia
Agustí Humet ha reposat el seu espectacle «La bohèmia» a La Seca Espai Brossa.

vernissatge
Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart han protagonitzat la peça breu «Vernissatge», de Václav Havel a El Maldà.

rhumia
Els pallassos de Rhum & Cia. s'han instal·lat novament al Lliure de Gràcia amb l'espectacle «Rhümia».

nocesfigaro
Marcel Borràs ha protagonitzat en el paper de Figaro l'obra «Les noces de Figaro», dirigida per Lluís Homar, al Teatre Lliure.

malmartinez
Marc Martínez fa una paròdia autobiogràfica personal al Teatre del Raval.

fortunasilvia
Laura Conejero ha protagonitzat l'obra «La fortuna de Sílvia» de Josep Maria de Sagarra al TNC, amb Anna Alarcón, Pep Munné i Muntsa Alcañiz, entre altres.

fortunasilvia
L'espectacle «Vagas y maleantas» s'ha reposat al Teatre Tantarantana.

obuscor
Ernest Villegas ha interpretat Wahdi Mouawad a «Un obús al cor» de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.

astronautes
Minoria Absoluta ha estrenat al Capitol el seu espectacle sobre l'anada a la Lluna de l'Apollo 11.

petitprincep
«El petit príncep», dirigit per Àngel Llàcer i amb música de Manu Guix s'ha reposat novament a la Sala Barts.

romeujulieta
Anna Maria Ricart i Marc Chornet han reposat la seva versió jove de «Romeu i Julieta» a La Seca Espai Brossa.

desapariciwendy
Oriol Broggi ha revisitat l'obra «La desaparició de Wendy» de Benet i Jornet a la Sala Beckett.

latreva
La companyia La Brutal ha estrenat «La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies, amb Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera a La Villarroel.

sorollperres
L'espectacle «Molt soroll per no res» de William Shakespeare, dirigit per Àngel Llàcer, es reposa a la Sala Gran del TNC.

despertarprimavera
El musical «El despertar de la primavera», de Frank Wedekind, s'ha estrenat en versió catalana al Teatre Gaudí Barcelona, dirigit per Marc Vilavella.

yousaytomato
Anna Moliner i Joan Negrié han reposat al Club Capitol l'espectacle «You say tomato».

curiosgos
Pol López ha tornat a protagonitzar «El curiós incident del gos a mitjanit», ara en reposició al Teatre Poliorama.

sotaterapia
Daniel Veronese ha dirigit la comèdia «Sota teràpia» al Teatre Borràs.

flordenit
La companyia Gataro ha reposat el musical «Flor de nit» de Dagoll Dagom a l'Almeria Teatre.

delikatessen
Joan Ollé ha estrenat a la Sala Muntaner l'espectacle «Delikatessen» amb la companyia La Remoreu de Lleida.

wohwagen
Max Grosse Majench i Anna Serrano han presentat a La Seca la nova versió de l'espectacle «Wohnwagen».

sugar
L'espectacle musical «Sugar», premi de la Crítica Teatral de BCN, s'ha reposat a l'Eixample Teatre.

revoltabruixes
La Kompanyia Lliure ha presentat a l'Espai Lliure de Montjuïc l'obra «Revolta de bruixes» de Benet i Jornet.

relatonaufrago
Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer han interpretat al Teatre Lliure de Gràcia l'adaptació de «Relato de un náufrago» de Gabriel García Márquez.

mambo
La companyia Les Antonietes ha estrenat a El Maldà l'espectacle «Mambo» d'Oriol Tarrasón.

armandat
L'actriu Greta Fernández i Xavi Sàez han portat la història dramàtica de l'adolescent Amanda Todd a la Sala Atrium.

filosofodeclara
Mario Gas i Rosa Renom han protagonitzat al Teatre Romea l'obra «El filòsofo declara» de Juan Villoro.

nine
La cantant i actriu Mariona Castillo ha portat al Teatre Eòlia el seu musical «Nine. Les dones de Guido Contini».

celestina
José Luis Gómez ha interpretat el paper de «Celestina» en el muntatge del Teatro de la Abadía al TNC.

quintabibero
Lluís Pasqual ha portat al teatre amb La Kompanyia Lliure la dissort de la Lleva del Biberó.

vidateatre
Enric Majó i Dafnis Balduz han estrenat «Una vida al teatre» de David Mamet a La Seca.

donessavies
Enric Cambray i Ricard Farré han fet una versió molt singular de «Les dones sàvies» de Molière a El Maldà.

coratgematar
L'obra «El coratge de matar» de Lars Norén s'ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya.

inframon
L'obra de Jennifer Haley «L'inframón» s'ha reposat al Teatre Lliure de Gràcia.

elpreu
Sílvia Munt ha dirigit al Teatre Goya l'obra «El preu» d'Arthur Miller, amb Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco.