|
Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Traduccions teatre Arxiu històric Romea Museu Arts Escèniques Cartellera La Netro Time Out Barcelona TodoMusicales TotTeatre Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles La Finestra Digital Revista Digital de la Escena Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema 3 Tràilers estrenes Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera El Punt Avui Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) E-Cartellera.com La Butaca. Estrenes cinema Multimèdia altres mitjans Cartellera La Netro Time Out Barcelona Vídeos cinema Curts de la setmana La Finestra Digital Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Cartellera La Netro Time Out Barcelona Espais olímpics BCN Vídeos musicals Enderrock Catàleg Musicat.cat Museu del Rock iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 «Clip de Teatre» Radio Streaming Live Audio Dilluns a diumenge a les mitges hores.
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.
|
 |
Any XII - Núm. 3854 Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]
Resum teatral 2010-2011 Entrevista Revista Digital de la Escena en representació de la crítica catalana. [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «Ens hauríem d'haver quedat a casa», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Il·luminació: August Viladomat i Àngel Puertas. Vestuari: Llúcia Bernet. Direcció: Llàtzer Garcia. Companyia Arcàdia. Coproducció: La Planeta, Mithistòrima Produccions i Temporada Alta. Sala Muntaner, Barcelona, 19 maig 2012. La companyia Arcàdia és encara relativament jove. Creada el 2009, reuneix un grup generacional sorgit principalment de l'Institut del Teatre, que abans de posar en escena els seus propis muntatges, han treballat en diversos espectacles de les últimes temporades com 'La mort d'un viatjant', d'Arthur Miller, Teatre Lliure; 'El mercader de Venècia', de William Shakespeare, Teatre Nacional de Catalunya; 'Carta d'una desconeguda', de Stefan Zweig, Teatre Borràs; 'Anita Coliflor', de Pablo Rosal, Teatre Gaudí Barcelona; 'Trifulkes de la Katalana tribu', de Víctor Alexandre i Pere Planella, Teatre Nacional de Catalunya; a més dels propis com 'La terra oblidada' i 'Dos punkis i un vespino', aquests dos del mateix autor i director de l'actual espectacle, Llàtzer Garcia (Girona, 1981), presentat el primer a la Sala Flyhard, i el segon, conjuntament amb la dramaturga Marilia Samper, al Teatre Gaudí Barcelona. 'Ens hauríem d'haver quedat a casa' es va estrenar el 2010 a la Sala La Planeta, dins el Festival Temporada Alta i l'actual presentació a la Sala Muntaner de BCN serveix perquè la companyia mostri la seva visió del món del teatre, en un moment que el teatre no viu precisament la millor època pel que fa a companyies independents i sales petites. És a dir, en una mena de metàfora pessimista de la joventut actual, potser sí que, vist el panorama, més valdria haver-se quedat a casa. [text íntegre de la crítica]
«Mequinensa». A partir de l'obra de Jesús Moncada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Carles Martínez, Miquel Gòrriz, Joan Anguera, Eduard Muntada, Xicu Masó, Annabel Castan, Míriam Alamany, Belén Alonso i Maria Ibars. Escenografia: Paco Azorín. Objectes enfonsats: Correa i Romeo. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: August Viladomat. Vídeo i ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Música: Eduardo Arbide. Caracterització: Toni Santos. Perruqueria i maquillatge: Alicia Dvorska. Sastressa: Imma Porta. Assessors lingüístics: Noëlia Motlló Boirach i Ramon Sistac. Ajudant vestuari: Mireia Llatge. Alumna en pràctiques adjunta a direcció: Denise Duncan. Ajudant direcció: Llàtzer Garcia. Direcció: Xicu Masó. Coproducció: Centre Arts Escèniques Reus - CAER i Bitò Produccions. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 maig 2012. Un fosc inicial que fa patir deixa sentir en off la veu del personatge de Nelson, vell patró de llagut de riu, en una mena de lament introductori. Per fi, un lleu tul blanquinós fa emergir del fons de l'escenari —del pantà, vaja— imperceptibles ombres humanes, ànimes en pena, testimonis de l'enfonsament de la vella Mequinensa. I finalment, un feix de llum obre l'escenari emmarcant a primer terme una maleta de cartró, la del personatge Mallol Fontcalda, un jove advocat de 22 anys que ha obtingut una plaça de secretari del jutjat de Mequinensa i que es disposa a agafar el tren des de Barcelona fins a Lleida i, després, l'autocar fins al poble del Baix Cinca. "En posar els peus a l'antiga Mequinensa —diu adreçant-se a la platea Mallol Fontcalda—, el foraster intel·ligent havia d'acceptar a ulls clucs que el poble era, pel cap baix, no el centre del món... sinó el rovell de l'ou de la galàxia." En aquest epíleg, de tota la dramatúrgia escollida i garbellada pel dramaturg Marc Rosich sobre els diversos relats i contes de Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1 desembre 1941 - Barcelona, 13 juny 2005) és on es nota més la influència que l'escriptor admetia amb orgull que havia heretat del també escriptor Pere Calders, amb qui va compartir despatx de producció i dèries literàries a l'antiga Editorial Montaner y Simón (actual seu de la Fundació Tàpies, al carrer d'Aragó de Barcelona). [text íntegre de la crítica]
«The Lonesome West», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso i Aida Oset. Escenografia i attrezzo: Elisenda Rodríguez i Grup Sisterart (Laia Sisteró, Maria Josep Subirachs i Marc Parés). Il·luminació: Bernat Tresserra. So: Toni Farran. Il·luminació: Andryl Kravchyk. Música: Aida Oset, Marc Ortiz i Toni Farran. Vestuari: A2ecléctica. Assessorament lingüístic català: Glòria Grangé. Assessorament lingüístic irlandès: Patricia Stack. Ajudant direcció: Estevan Schemberg. Direcció: Pepa Fluvià. Companyia Ras Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 10 maig 2012. A finals dels anys noranta, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) va debutar en català a La Villarroel amb la seva primera obra, 'La reina de bellesa de Leenane', indret d'Irlanda que va motivar una trilogia del mateix nom, la tercera peça de la qual és 'The Lonesome West', recuperada ara per la jove Ras Teatre. D'aquest autor londinenc, fill de pares irlandesos, s'ha vist aquí també l'obra 'El tinent d'Inishmore', el 2003, en aquest cas al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Josep Maria Mestres. La nova companyia Ras Teatre ha escollit tornar a Leenane amb 'The Lonesome West' per posar en escena el clima de violència rural o, si voleu, domèstica, més aviat epidèrmica, que regna en l'obra dramatúrgica de Martin McDonagh. La directora i actriu Pepa Fluvià, amb quatre intèrprets, la majoria dels quals han passat per l'escola teatral de Nancy Tuñón, dirigeix una obra que la companyia qualifica de comèdia negra pel seu contingut: morts del passat que es desvelen en el present, suïcidis en temps real i intents d'assassinat a dojo. Però, malgrat el registre de thriller, tot en una atmosfera molt ben aconseguida que recupera l'esperit dramàtic d'aquella primera i impactant obra, 'La reina de bellesa de Leenane'. [text íntegre de la crítica]
«Millet, versió original cantada en català». Creació de Xavier Bonfill. Dramatúrgia de Xavier Morató, Jordi Pérez Solé i Helena Moliné. Text i lletres de les cançons: Xavi Morató. Intèrpret: Marc Pujol. Músic: Xavier Bonfill. Veus en off: David Casulleras, Nadal Bayà i Helena Moliné. Coreografia: Montse Colomé. Claqué: Sergi Descayre. Escenografia i vestuari: Isabel Velasco. Il·luminació: Raúl Gómez. So: Tomàs Frauca. Audiovisuals: Edu Colldecarrera, Sergi González i Lídia Isart. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Helena Moliné. Direcció: Jordi Pérez Solé. Companyia La Mama. Almeria Teatre, Barcelona, 9 maig 2012. Millet és poc Millet encara per convertir-lo en un heroi teatral, quan ni tan sols la llei l'ha elevat als altars dels pillastres més famosos de l'última quart de segle. Hauran de passar anys i anys perquè qui va dirigir el temple musical modernista de Domènech i Montaner i, tot sigui dit, també el va salvar de la ruïna davant la ineptitud institucional, esdevingui una mena d'Enriqueta Martí, coneguda des d'ara com la Vampira del Raval gràcies al cèlebre muntatge vist aquesta temporada al Teatre del Raval. I esmento el cas de la Vampira —xucladora professional—, no només perquè sigui també un musical, sinó perquè tots els personatges de ficció basats en fets reals —bons o malvats— es couen, es glorifiquen i s'engrandeixen amb el pas del temps. I Fèlix Millet encara està en procés de cuita. Mentre la societat catalana que ha conviscut amb ell durant anys el vegi campar tranquil·lament per restaurants de luxe, platges d'estiueig i vies públiques com si res no hagués passat, Millet serà un de tants –des de la política a les esferes de les grans empreses del poder— que, amb l'escàndol de la crisi immobiliària i financera, s'han anat embutxacant amb una mena de dret de cuixa medieval i, al damunt, han estat objecte de barretada pels qui manen. [text íntegre de la crítica]
«SOAP. The Show». Intèrprets: Fernando Dudka, Adem Endris, Marie-Andrée Lemaire, Patricia Holtzmann, Ludmila Nikolaeva, Michael Lanphear, François Gravel i Viktoria Grimmy. Disseny il·luminació: Stefan Friedrich. Escenografia: Daniele Drobny. Disseny vestuari: Heather MacCrimmon. Arranjaments musicals: Tal Balshai. Producció: Gregg Parks. Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek. Companyia Circle of Eleven. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2012. Un s'alegra que Barcelona sigui una de les capitals teatrals d'Europa només per l'oportunitat de donar cabuda a espectacles com aquest. La companyia creada a Alemanya, Circle of Eleven, va estrenar 'SOAP' a Berlín, on el va representar gairebé dos anys, per encetar després una gira intercontinental que, en el seu pas pel Festival Fringe d'Edimburg el 2010, li va representar el passaport cap als millors auditoris. Només vuit intèrprets, però quins intèrprets! —especialistes en diverses disciplines circenses— protagonitzen una performance de grans dimensions situada en una cambra de bany —consideri's que col·lectiva— on set banyeres blanques —número màgic del gènere fantàstic— es converteixen en els subespais per a cadascuna de les accions. Barreja de circ, doncs, amb cabaret, però també dansa, òpera, música, teatre de gest, humor sa i comèdia refinada a través d'equilibrismes, malabarismes, contorsionisme i trapezi, entre altres disciplines, amb una passada de xampú subliminalment eròtic de marca blanca i, com a mestra de cerimònies, el paper de la clown de la troupe —una troballa entre la calidesa i la ingenuïtat que es posa els espectadors a la butxaca de seguida— que s'encarrega dels intermedis i del pas d'una acció cap a una altra. [text íntegre de la crítica]
«L'ombra al meu costat», de Marilia Samper. Traducció de Marc Artigau. Composició musical: Pablo Miranda. Intèrprets: Anna Moliner, Cristina Plazas, Àlex Casanovas, David Vert, Òscar Castellví, Oriol Genís, Àngels Poch i Albert Prat. Músics enregistrament: Pablo Velasco, Lorena de Gregorio, Xavier Carbonell i Pablo Miranda. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gimena González. Il·luminació: Elisenda Rodríguez. So: Pablo Miranda. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Marilia Samper. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2012. Garantir que un espectacle té sorpresa i que no decebrà ningú no és senzill. Sobretot si cal advertir que d'un espectacle que dura 1 hora i 45 minuts, els espectadors hauran d'esperar 1 hora i 43 minuts per desvelar la clau de tot. O per descobrir quina és l'ombra que cadascú porta al seu costat. L'obra es podria considerar un minithriller psicològic. I no cal que s'espanti ningú per aquesta definició. L'autora Marilia Samper (Sâo Paulo, Brasil, 1974), establerta a Catalunya des de fa més de deu anys, manté amb una inusual discreció quin és el rerefons del muntatge. Una discreció que manté també, com deia, durant tota la trama fins al final. Es parla de tres peces que convergeixen en una, però diria que aquesta és una justificació davant la pasió per una arquitectura teatral pròpia d'una generació a la qual es pot adscriure l'autora. En realitat, els espectadors que no facin cas de les notes prèvies, hi veuran una peça de cap a peus, amb accions que es fonen, es repeteixen fugaçment, s'entrecreuen i avancen en un clima cada vegada més d'intriga. [text íntegre de la crítica]
«Harlem Swing. Ain't Misbehavin». Música de Fats Waller. Intèrprets: Yvette Monique Clark, Rebecca E. Covington, Cynthia Ann Thomas, Douglas Eskew, Milton Craig Nealy, Starr Domingue, Melvin Tunstall. Músics: Clarence Banks, Robert Carten, Otis Gould, Cameron Johnson i William May. Coreògraf i moviments escènics: Arthur Faria. Escenògraf: Ateven C, Kemp. Vestuari: Gail Baldoni. Il·luminació: Kathryn M. Scarpino. Director i lletrista: Richard E. Maltby, Jr. Director musical i pianista: Kenney Green. Productors: Mel Howard & Peter Klein. Teatre Victòria, Barcelona, 5 maig 2012. De Nova York a Istambul i d'Istambul a Barcelona, passant per París, Hamburg, Trieste, Munic i Atenes, abans d'anar a Israel, entre altres escenaris. L'espectacle, que es va estrenar el 1978 a Broadway, fa o continua fent, un homenatge als músics afroamericans d'entreguerres i un reconeixement al Harlem musical i al jazz de l'època representat aquí pel pianista novaiorquès Thomas Wright, àlies "Fats Waller" (1904-1943), un renom guanyat a pols per l'amplada del seu cos i que és motiu d'ironia en un moment de l'espectacle, a la segona part, amb la interpretació de la peça 'Fat and Greasy'. El lligam de la companyia amb Barcelona es remunta també al 1983, trenta anys enrere, quan es va presentar al mateix Teatre Victòria del Paral·lel, amb una versió que no tenia tan clar com ara quin era el públic i l'indret al qual s'adreçava i que, segurament que mal aconsellat, va maquillar amb un to de popurri "hispano" que sembla que —segons algunes cròniques del moment— no va complaure tothom i que ara només cedeix a l'hora de prendre's una llicència macarrònica, precisament en la peça esmentada abans, corejant a cor què vols la tornada: "Gordo y seboso" en comptes de "Gras i greixós", que els afroamericans, si volguessin tenir un gest lingüístic com fa el Boss, pronunciarien fins i tot molt millor per la fonètica. [text íntegre de la crítica]
«L'habitació blava (The Blue Room)», de David Hare. Adaptació lliure de 'La ronda', d'Arthur Schnitzler. Traducció de Cristina Genebat i David Selvas. Intèrprets: Nao Albet, Maria Rodríguez, Àurea Màrquez i David Selvas. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor i imatge: Mar Orfila. So: Ramon Ciércoles. Moviment: Iva Horvat. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Romea, Barcelona, 5 maig 2012. Una projecció al fons de l'escenari situa els espectadors en un carrer nocturn d'un barri Xino contemporani. Podria ser de qualsevol ciutat, però s'assembla molt a un dels carrers que hi ha prop del mateix teatre Romea. La primera escena de la projecció es fon amb la de l'escenari. No serà l'única vegada que aquest recurs de fusió d'imatge i escenari s'utilitzi durant la trama. També a l'última part de l'obra, un collage similar barrejarà l'ombra i les projeccions dels diversos personatges que protagonitzen aquest muntatge basat en 'La ronda', d'Arthur Schnitzler (Viena, 1862 - 1931) i que el dramaturg David Hare (Bexhill, Anglaterra, 1947) ja fa gairebé quinze anys que va alliberar de la claustrofòbica ambientació de la Viena del 1900, dotant de més protagonisme els personatges femenins de l'obra i fent que en l'estrena londinenca de 'The Blue Room', dirigida per Sam Mendes, es revelés a pèl la capacitat actoral de l'actriu Nicole Kidman. [text íntegre de la crítica]
«Parlour Song (Música de fons)», de Jez Butterworth. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Josep Julien, Victòria Pagès i Joan Negrié. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Montse Figueras. Projeccions: Alfonso Ferri. So: Damien Bazin. Ajudant direcció: Marc Chornet. Direcció: Magda Puyo. Producció: Sala Trono. Teatre Goya, Barcelona, 27 abril 2012. En Ned és un personatge que porta una vida familiar rutinària, en contrast amb la seva feina professional com a demolidor de grans edificis. En Dale, veí i amic seu, regenta una sèrie de locals de rentat de cotxe on només treballen mig il·legalment, una quarantena de romanesos. Entremig hi ha Joy, la dona de Ned, avesada a la rutina de casa i de qui el seu home pensa que és la causa de la pèrdua dels seus records, d'algunes de les seves pertinences, del temps feliç viscut abans. És per això que Ned, entre els sotracs i la pressió de les demolicions que dirigeix i les sospites sobre la seva dona, acaba caient a les grapes del pànic que li fa dormir i somniar. Aquest és el triangle protagonista d'aquesta obra de l'autor Jezz Butterworth (Londres, 1969) que està considerada com una comèdia negra sobre les frustracions personals. Unes projeccions constants al fons de l'escenari situen els espectadors en la feina demolidora de Ned. Una colla de grans edificis cauen fets pols en unes imatges que se suposa que pertanyen al moment que Ned ha pitjat el botó. [text íntegre de la crítica]
«Els jugadors», de Pau Miró. Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Xavier Clot. Espai sonor: Sila. So: Marta Folch. Direcció: Pau Miró. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 abril 2012. D'entrada diguem que barrejar al voltant d'una taula de joc de cartes, un barber sense feina que ha hagut de vendre's la seva part de soci de la barberia per l'ofec dels deutes i que amaga a la seva dona que és a l'atur; un enterramorts que fa la feina que li ha sortit però que només és feliç quan es posa al llit amb una mestra d'escola ucraïnesa immigrada que exerceix de prostituta; un actor que es presenta a múltiples càstings sense que acabi de trobar el paper de la seva vida ni a les ampolles de ginebra; i un professor de matemàtiques que està suspès de sou i feina per un incident violent amb un alumne que el porta a judici i que rep els altres tres a casa on guarda els records dels seus pares morts, ja intueix que l'autor Pau Miró (Barcelona, 1974) amaga algun as a la màniga, parlant precisament de la timba. I l'as a la màniga és una arquitectura teatral que va perfilant cadascun dels quatre personatges amb els seus conflictes personals en una fragmentació de diverses escenes camí d'una sorpresa final que, ni que els espectadors no vulguin, no podran evitar de pensar en aquella pel·lícula de finals dels anys cinquanta del segle passat, de nom tan exòtic com afable, 'Rufufú' ('I soliti ignoti'), dirigida per Marco Monicelli, amb figures tan emblemàtiques de l'època com Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman, Renato Salvatori o Totò. [text íntegre de la crítica]
«Agost», de Tracy Letts. Títol original: «August. Osage County». Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Cançó original d'Albert Guinovart. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Clara de Ramon, Abel Folk, Maife Gil, Montse German, Anna Lizaran, Almudena Lomba, Òscar Molina, Rosa Renom, Albert Triola, Manuel Veiga, (Carles Velat, primera temporada), Francesc Luchetti (reposició) i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d'Estel Cristià. Vestuari d'Antoni Belart. Il·luminació de Kiko Planas. So: Pepe Bel. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Direcció de Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 novembre 2010. Reposició: 25 abril 2012. "Monstres! Sou uns monstres!", crida en un moment donat Violet Weston, la marassa d'aquesta nissaga (interpretada per una imponent Anna Lizaran). Ella ho diu, esclar, en sentit pejoratiu i cal advertir als espectadors que és un dels impromperis més suaus que s'escoltaran en la relació que manté aquesta família nord-americana de les planures, un territori d'Oklahoma on a l'estiu la calor asfixia i el desert encara hi és present com una llosa. Però en realitat, en sentit admiratiu aquesta vegada, els monstres de debò de l'obra 'Agost' són els intèrprets —sobretot les intèrprets—, perquè la història contemporània del dramaturg Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, EUA, 1965), que va ser guardonada amb els Premis Pulitzer i Tony, després de l'estrena el 2007 a Chicago i a Nova York, acaba sent una història de tribu i matriarcal, on els homes, marits o pares, són elements secundaris que a elles els fan nosa i són elles les que s'encarreguen que cada dos per tres quedin a segon terme, reduïts a pols, des del primer moment. [text íntegre de la crítica]
«Burundanga», de Jordi Galceran. Intèrprets: Roser Blanch, Carles Canut, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergi Matamala. Escenografia: Sebastià Brosa i Eli Pérez. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Rubèn Taltavull. So: Jordi Casanovas. Ajudant direcció: Blanca Caminal. Direcció: Jordi Casanovas. Companyia Flyhard. La Villarroel, Barcelona, 14 abril 2012. El dramaturg Àngel Guimerà va haver d'estrenar 'Terra Baixa', el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li ha passat una situació similar: va estrenar l'obra 'Burundanga' a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment ha aterrat a La Villarroel on els espectadors fan el ple i, de moment, sense data de caducitat. A Galceran l'avala l'espaterrant èxit internacional d''El mètode Grönholm', comèdia nascuda d'un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. I a la jove companyia Flyhard, l'avalen una sèrie de propostes anteriors, no només les més recents de la seva minisala de Sants, sinó també, abans, a La Villarroel on acaba de triomfar amb 'Nit de ràdio 2.0'. La fusió de Galceran i Flyhard ha estat, diria jo, una mena de bàlsam purificador per a 'Burundanga', una comèdia de rerefons romàntic amb The End feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs, que ja no em sabria imaginar sense els intèrprets que l'estan representant, sobretot, sense el protagonisme dels dos personatges femenins, interpretats per Clara Cols i Roser Blanch. [text íntegre de la crítica]
«Rei i senyor», de Josep Pous i Pagès. Dramatúrgia de Pere Riera. Música original: Bárbara Granados. Intèrprets: Lluís Soler, Quimet Pla, Carles Romero, Roser Camí, Sara Espígul, Borja Espinosa, Pep Cruz, Aina Ripol, Miquel Bonet, Enric Arquimbau, Jep Barceló i Montse Sagués. Músics enregistrament: Eva de la Torre, Txell Sust, Josep Gomariz, Tomás Pérez, Pere Bardagí, Manuel M. del Fresno i Quim Ollé. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: David Bofarull. So: Tomás Pérez. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Aina Tur. Direcció: Toni Casares. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 març 2012. De rei i de senyor... com del porc, diuen que se n'ha de venir de mena. Però no es pot dir que el rei i senyor protagonista d'aquesta obra acabi d'encaixar del tot en el qualificatiu pejoratiu de porc perquè la seva actuació com a cap de la nissaga Reixac es deu a la defensa aferrissada del nom de família i, sobretot, com remarca sovint l'oncle Ventura, germà de l'Andreu Reixac, es deu a també a la defensa aferrissada del nom de la casa, de les pedres i els fonaments que l'aguanten i l'han aguantada durant tres segles. La casa pairal de 'Rei i senyor' és un protagonista paral·lel al del personatge principal, Andreu Reixac. El drama anomenat rural, sorgit d'una de les últimes plomes del Modernisme, és el drama de la casa que, si no s'enfonsa de seguida, sí que inicia, amb l'enfrontament a l'autoritat del pare i la sortida del fill i la filla de la família, l'enfonsament que a la llarga els caurà al damunt. Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952) sí que devia fer tremolar els fonaments dels seus coetanis quan va estrenar 'Rei i senyor', al Teatre Romea de Barcelona, el 1918. A ningú no li agrada que li refreguin les ferides i, a 'Rei i senyor', Pous i Pagès qüestiona l'autoritat del poderós, els seus mètodes per fer i desfer sobre les terres que creu que li pertanyen i el seu dret a governar i decidir sobre tots els que l'envolten: la dona, la filla a qui vol casar amb un hereu de casa bona, el fill que torna després de quatre anys a fora, els servents, els masovers, les criades... [text íntegre de la crítica]
«David y Sara (Pegaso ha desaparecido)», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Xavi Casan i Maria Clausó. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual i Elisenda Rodríguez. Espai sonor: Òscar Molina. Veus en off nens: Nico i Mario Brassó. Muntatge sonor: Oido. Utillatge: J. Valero. Direcció: Òscar Molina. Companyia Teatre Gaudí. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 març 2012. Teatre de cambra amb només dos intèrprets per completar una trilogia sobre l'experiència sexual que l'autor i gestor teatral, Ever Blanchet, ha tancat amb aquesta obra després de 'Desiguals' i 'Pasta fullada'. En una eficaç i atractiva mirada al pas dels temps, des del present al passat, Ever Blanchet narra la història d'una parella des del 2015 reculant fins al 1954, en plena postguerra, situada a Barcelona, però passant també per París, en una influència generacional de l'autor que no evita tampoc una referència en blanc i negre de la dècada dels cinquanta, amb la propaganda industrial de presumpte progrés franquista via No-Do sobre la fabricació del camió Pegaso i la línia d'autos esportius i la imatge poètica del cavall blanc alat per relacionar, simbòlicament, la història de David y Sara amb el mite grec de Pegasus, camí dels déus de l'Olimp. [text íntegre de la crítica]
«Nit de ràdio dos punt zero», de Cristina Clemente. Intèrprets: Clara Cols, Pablo Lammers, Sergio Matamala, Alícia Puertas i Blanca Caminal. Veus en off: Jordi Armengou, Sergi Belbel, Sergi Bittan, Roser Blanch, Mònica Bofill, Jordi Casanovas, Marina Fita, Oriol Genís, Carlos Lammers, Wanda Lammers, Guim Segarra, Graciela Soñez i Anabel Totusaus. Espai escènic i sonor: Jordi Casanovas. Vestuari: Cristina Clemente i FlyHard. Direcció: Cristina Clemente. Producció FlyHard Produccions, S.L. La Villarroel, Barcelona, 19 març 2012. Una deliciosa amanida digital, digerible i passada pel sedàs de la dieta teatral mediterrània. Això, que ara miraré d'explicar amb més detall, és aquest espectacle de Cristina Clemente (Barcelona, 1977), guionista i dramaturga, que ha deixat anar la seva vis còmica en una obra estrenada inicialment a la minisala FlyHard i que ara ha obert un horari doble en la programació de La Villarroel, tot i que, si jo en fos el gestor, no dubtaria gens a ampliar-los els dies de representació i els horaris perquè poques vegades un auditori rep unàniment amb tan bona acceptació un espectacle que, segons qui potser titllaria alegrement com el d'una "autora novella amb un grup d'actors joves que s'ho passen pipa com camells a l'escenari". Que l'autora no és encara veterana és un fet. Però en el seu historial ja hi figuren estrenes com 'La gran nit de Lurdes G.', 'Vimbodí vs. Praga' o 'Volem anar al Tibidabo', a banda d'haver frmat part del T6 del TNC, a més de la seva doble faceta de guionista en telenovel·les recents de TV3 com 'El cor de la ciutat' o 'La Riera'. [text íntegre de la crítica]
«Violines y trompetas», de Santiago Moncada. Intèrprets: Lloll Bertran, Anna Gras, Joan Pera i Ferran Rañé. Escenografia: Elisabet Castells. Il·luminació: Nani Valls. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Pau de Nut i Alejandro Vera. Direcció: Miquel Górriz. Teatre Borràs, 17 de març 2012. Una hora de violins i una altra hora de trompetes. Tranquils, que no és un concert. Simplement és el títol i la durada —2 hores— d'aquesta comèdia retro —convertida també en pel·lícula de l'època— que resorgeix de les cendres del 1977, just quan tot semblava nou i la llibertat es mesurava amb euforia i bon humor. La cosa no tindria més importància si no fos que l'estrena de l'obra a Barcelona, al desaparegut teatre Talía, va representar que aterrés aquí l'actor Paco Morán, amb un repartiment que completaven Fernando Guillén, Ana María Mauri i Flora María Álvaro. Paco Morán va rebentar taquilla i va fer un pacte de sang amb Catalunya des d'aleshores que ha durat fins ara. [text íntegre de la crítica]
«Campanades de boda». Idea i guió de Jordi Milán. Música de Joan Vives. Intèrprets principals: Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Maria Garrido, Meritxell Duró, Annabel Totusaus, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Montse Amat, Oriol Burés i Jordi Milàn. Figurants espectacle: Andreu Aisa, Antoni Alonso, David Cjapanoff, Núria Gomis, Robert Mateu i Sophie Thirion. Intèrprets vídeo: Ajay Jethi, Kandarp Mehta, Anil Kumar, Harjit Kaur, Sonia Nar, Tamanna Lal, Parvej Masih, Dhwani Mehta, Jonas Allue, Mamta Rani, Parikshit Klair, Kashmir Masih, Xavier Aymamí, Ana Bravo i Jesús Camacho, a més d'una quarantena de ballarins i uns cent cinquanta figurants. Veus: Kandarp Mehta, Dhwani Mehta, Jahnavi Mehta, Prashanth Nadukandi i Marc Pujol. Traduccions hindi: Kandarp Mehta i Sonia Nar. Escenografia i decorats: La Cubana i Castell Planas. Coreografia: Leo Quintana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: La Bocas. Disseny so: Jordi Agut i Oriol Llistar. Disseny llums: Adrià Ferré. Projecció audiovisual: Josep M. Marín. Realització vídeo: Josep Recasens. Vestit núvia: Rosa Clará. Barrets i tocats: La Bocas. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Botardes: Begoña Simón. Escultura: Tony Valente. Postisseria núvia: Julián Gijón. Direcció: Jordi Milán. Teatre Tívoli, Barcelona, 14 març 2012. Els espectadors —que haurien de ser i seran molts— d'aquest nou espectacle de la companyia La Cubana es poden pensar, d'entrada, que s'han confós si acudeixen al Teatre Tívoli convençuts que hi veuran una desfilada de la Barcelona Bridal Week (per als amics de casa, Passarel·la Gaudí Núvies) tal com han fet creure en els globus sonda promocionals els seus creadors. El fet que el taller de confecció de disseny i vestits de núvia de Rosa Clará fos l'espai per presentar públicament l'espectacle i que els principals intèrprets de 'Campanades de boda' es dediquessin a fer un passi de models exclusiu per a la premsa, elles amb vestits blancs de cua blanca i ells amb jaqué negre de ratlles, amb unes imatges promocionals més que cridaneres, feien pensar que la cosa anava per aquí. I esclar que hi ha boda en l'espectacle i que hi ha vestit blanc, però de núvia, allò que es diu núvia-núvia, només n'hi ha una. [text íntegre de la crítica]
«Incendis», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano. Espai escènic: Oriol Broggi i Sebastià Brossa. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel. So: Oriol Broggi. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2012. L'any 1988, una jove libanesa, Souha Fawaz Béchara, nascuda a Beirut el 1967, en una família cristiano-ortodoxa, membre del Front Nacional de la Resistència Libanesa, durant la invasió israeliana del Líban el 1982, va intentar matar a trets, a casa seva, després de guanyar-se com a professora d'aeròbic la confiança de la seva dona, el general Antoine Lahad, cap de l'Exèrcit del Líban Sud. Detinguda i tancada sense judici a la presó de Kfar Ryat, torturada repetidament durant deu anys, Souha no va ser alliberada fins al 1998, gràcies a les pressions internacionals. Va ser el 2003, quan Souha Béchara va publicar la seva autobiografia, 'Resistance: My Life for Lebanon', una història que és la base dels fets reals en els quals s'inspira el dramaturg Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per construir la immensitat dramàtica de l'obra 'Incendis', estrenada primer al teatre, representada en diversos escenaris internacionals, entre altres el Festival d'Avinyó, dins d'una tetralogia de l'autor, i adaptada després al cinema per Denis Villeneuve, una pel·lícula nominada als Oscars 2011 com a millor film en llengua estrangera. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
