CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Teatre
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XVIII - Núm. 5993


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016. Reposició: 18 abril 2018.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament? [text íntegre de la crítica]


«Èdip», de Sòfocles. Versió de Jeroni Rubió i Rodon. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Joan Jorba. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Anna Ribera. Confecció vestuari: Època, Godetes, I.T. Agnès Costa i Giulia Grumi. Espai sonor: Damien Bazin. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Maria Muntané. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidora i sastressa: Sílvia Domingo. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Estudiant en pràctiques direcció: Hugo Cagliari. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Romea, Barcelona, 12 abril 2018.

El director Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha dibuixat el seu «Èdip» —amb el títol escurçat sense el «rei» que ja és un avís per als espectadors— recorrent a les referències que l'han guiat en bona part de la seva trajectòria escènica, sobretot amb La Perla 29. A vegades, però, cal una empenta per llançar-se a la piscina de la tragèdia. I aquesta empenta no li ha vingut des de casa sinó des de fora, a través d'un suggeriment de l'actor Carles Canut, vinculat al Teatre Romea, productor del muntatge. És aleshores quan fa la impressió que Oriol Broggi ha fet una recerca de tot el que portava acumulat per encarar-se al personatge d'Èdip i s'ha trobat amb la memòria de Peter Brook, amb la influència de Wajdi Mouawad (molt relacionat amb Sòfocles) i amb altres personatges del mateix Sòfocles com Antígona i una obra paral·lela com «Èdip a Colonos». I no tenint-ne encara prou amb tot això, pensant que la tragèdia d'Èdip té la ceguesa forçada pel mateix personatge quan es treu els ulls, ha obert l'obra amb unes paraules en off de Jorge Luis Borges, sense traducció, que d'entrada poden desconcertar l'espectador que només esperi les clàssiques de Sòfocles. [text íntegre de la crítica]


«Medea». A partir d'Eurípides i Sèneca. Versió d'Alberto Conejero i Lluís Pasqual. Revisió textual: Martí Sales. Intèrprets: Andreu Benito, Roger Coma, Joan Sureda, Emma Vilarasau, i els nens Arià Campos / Pau Trujillo i Joan Farssac / Guim Luque. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Arnessos: Accialt. Confecció vestuari: Goretti Puente. Perruqueria: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Carles Tamayo. Assessor musical: Dani Espasa. Professor de cant: Xavier Mestres. Agraïments: Orfeó Català i IEA Oriol Martorell. Ajudant direcció: Leo Castaldi. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 abril 2018.

Per deformació de “flashback” professional, parlar de «Medea» aquí porta inevitablement a la memòria les successives «Medees» que ha interpretat la veterana actriu Núria Espert. Una de les més recordades és la del 1981, dirigida, com la d'ara, per Lluís Pasqual, en una versió aleshores de Germán Schroeder i escenografia de Fabià Puigserver, a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc, el mateix espai on Núria Espert ja l'havia interpretat de carambola el 1954, quan va haver de substituir l'actriu Elvira Noriega, una substitució que la va catapultar com a actriu de primera línia. No cal buscar-hi punts de comparació ni de referència més enllà del record i l'apunt històric. A més de trenta-cinc anys vista d'aquella direcció de joventut de Lluís Pasqual, en el món de la interpretació i del teatre ha plogut molt, i no ho dic per la intensa pluja que ara també cau sobre la plataforma negra en què s'ha convertit l'escenari del Lliure de Montjuïc, sinó per la tendència a extreure tot el que hi ha de contemporani —de radicalment contemporani— en una tragèdia que prové de l'albada de la civilització, fa més de 2.000 anys. [text íntegre de la crítica]


«El misteri de Fermat», d'Albert Alemany. Intèrprets: Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Andrea Portella. Moviment: Antonella d’Ascenzi. Disseny vídeo: Paula Bosch. Disseny llum: Joan Graner. Escenografia i vestuari: Sarah Bernardy. Producció: Laura Regàs. Direcció: Albert Alemany. Companyia Teatre de l'Enjòlit. Almeria Teatre, Barcelona, 9 abril 2018

La creació de l'obra «El misteri de Fermat», del Teatre de l'Enjòlit, em porta a la memòria, amb totes les distàncies, que són moltes, un espectacle musical, «El temps de Plank» (Sergi Belbel, Teatre Romea, 2000), que relacionava una història familiar amb la «constant de Plank» i connectava la mort amb la física quàntica, centrant el seu punt de vista en una fracció infinitesimal, el temps mínim en què es pot produir un fenomen físic i que és aquell punt al qual els científics atribueixen la fracció de segon que provoca el Big Bang. L'interès per acostar la ciència al teatre, tot i que no gaire habitual, sempre resulta un repte considerable, tant per a la companyia que s'ho proposa com per a la tipologia d'espectadors als quals s'adreça, en aquesta ocasió sembla que especialment i de manera molt directa als amants de les matemàtiques, als estudiants d'institut i els que s'hi trenquen les banyes cada dia amb fórmules de càlcul a la pissarra —que morin les calculadores!, que diria la revolta— per demostrar que 2 i 2 no sempre fan 4. [text íntegre de la crítica]


«Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman. Traducció de Carolina Moreno. Intèrprets: Jordi Figueras i Anna Sabaté. Assessorament: Albert Tola. Espai escènic i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Lluís Serra i Natàlia Ramos. Música: Àlex Tenas. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Assessorament caracterització: Txus González. Ajudant direcció (estudiant en pràctiques IdT): Esteve Mulero. Direcció: Marta Gil. Coproducció de la Companyia Les Antonietes i Nexus Europa. Teatre Akadèmia, Barcelona, 8 abril 2018.

Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps. Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro. Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment. [text íntegre de la crítica]


«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Martí Salvat, Víctor Rodrigo, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018.

William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». [text íntegre de la crítica]


«Que rebentin els actors», de Gabriel Calderón. Text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d'Ivry-Paris-France. Traducció de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Albert Ausellé, Jordi Banacolocha, Imma Colomer, Bruna Cusí, Francesc Ferrer, Lina Lambert i Sergi Torrecilla. Escenografia: Enric Planas. Ajudant escenografia: Totsafara i Pro-escena. Vestuari: Nidia Tusal i Marta Pell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Carles Puntí. Caracterització: Pablo Arcusa. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Gabriel Calderón. Producció del TNC i Bitó Produccions. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 abril 2018.

Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l'amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l'oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens. [text íntegre de la crítica]


«Mala broma», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Anna Sahun, Òscar Muñoz i Ernest Villegas. Escenografia: Sergi Corbera. Ajudant escenografia: Laura Clos. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique - Velvet Edicions. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Artur Rodríguez. Direcció: Marc Angelet. Producció de la Sala Muntaner en col·laboració de l'Atrium de Viladecans. Sala Muntaner, Barcelona, 5 abril 2018.

Potser sí que a vol d'ocell sembla un Yasmina Reza, però, vinga, oblidem-ho: a ras de terra és un Jordi Casanovas en estat pur. Fem una prova: posem l'obra en cartellera sense desvelar el nom de l'autor. Obrim un concurs amb premi inclòs (una cervesa amb l'autor o autora, per exemple). El resultat seria sorprenent amb els noms estrangers contemporanis que arribarien a aparèixer. Vull dir amb això que «Mala broma» és una obra universal d'obligada traducció i d'exportació immediata. Si hi ha un dramaturg català contemporani que experimenta els revolts de tots els gèneres possibles, aquest és Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). I si bé sempre ha acaronat la comèdia, no sempre ho ha fet amb un rerefons de tragèdia, d'intriga, d'humor i de capacitat d'arrossegar els espectadors en un remolí d'una manera tan evident com ho fa a «Mala broma». Cal dir també que el triangle actoral respon molt bé a la proposta que fa l'autor Jordi Casanovas i que assumeix amb encert la direcció de Marc Angelet. I no només això: tant Ernest Villegas, com Anna Sahun, com Òscar Muñoz —per cert, els tres personatges mantenen els noms de fonts reals— s'esplaien a fer evolucionar els seus clons en un tobogan de pujades i baixades que són les mateixes pujades i baixades que es veuen obligats a fer els espectadors. [text íntegre de la crítica]


«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018.

La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults. ¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil». El musical, no pas de petit format —ni que hagués trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— ara ha fet el salt al Teatre Victporia del Parale·lel. Reuneix quinze intèrprets i set músics, va ser un dels esdeveniments del gènere de la temporada d'estrena i ho tornarà a ser ara, amb l'avantatge que és un d'aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l'obra que, ni que l'adaptació actual la situï a l'Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual. [text íntegre de la crítica]


«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach (2017) / Jordi Morales (2018). Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 5 abril 2018.

Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle. Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena! [text íntegre de la crítica]


«L'hora blava», de Laura Mihon. Intèrprets: Adrià Olay i Pau Sastre. Assessoria moviment: J. A. Putxades. Espai escènic: Daniel Ruiz i Kaka Gouvea. Construcció d'escenografia: Paco Hernández. Disseny vestuari: Marina Prats. Disseny llums: Laia Garcia i Joan Rey. Disseny espai sonor: Cesc X. Mor. Producció: Mamen Gallego. Ajudant direcció: Dionisio Sánchez. Direcció: Laura Mihon. Coproducció Tantarantana i Col·lectiu La Santa. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 març 2018.

La companyia del Col·lectiu La Santa no ha volgut quedar al marge de la situació social i política que s'està vivint. I ho ha fet amb un llenguatge teatral críptic que exigeix als espectadors que facin la transcripció del llenguatge metafòric a la realitat. Aquest recurs té un avantatge afegit: que l'obra no corri el perill de caducar per la circumstància temporal del moment present i que perduri en el temps perquè la injustícia va implícita amb la condició humana i, malauradament, es repeteix cíclicament. La Santa ambienta «L'hora blava», una obra amb text de l'autora Laura Mihon però que ha estat també molt treballada col·lectivament, en el far d'una illa perduda. L'atmosfera creada és suggerent i teatralment eficaç, per la humitat que es deprèn, per la il·luminació difusa, pel efectes sonors de l'illot, per l'atrezzo de fustots o cordam imprescindibles per sobreviure en un far a l'embat de la fúria marítima. [text íntegre de la crítica]


«Master Class», de Terrence McNally. Traducció a l'espanyol d'Ignacio García May. Intèrprets: María Bayo, Anna Alborch, Jordi Andújar, Pau Baiges, Júlia Jové i Ezequiel Salman. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Ballbè. Projeccions: Joan Rodón. Caracterització: Toni Santos. Assistent caracterització: Alicia Machín. Assessoria musical: Dani Espasa. Arranjaments musicals: Pau Baiges. Direcció tècnica: Joan Segura. Direcció musical: Pau Baiges. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Borràs, Barcelona, 24 març 2018.

Aquesta exitosa obra del dramaturg nord-americà Terrence McNally (Saint Petersburg, Florida, EUA,1938) és d'aquelles que de tant en tant torna a la cartellera. Aquí la va estrenar en català Núria Espert el 1998 (en va fer més de 200 funcions), sota la direcció de Mario Gas, al Teatre Poliorama. I el 2013 en va presentar una nova versió l'actriu argentina Norma Aleandro, el 2013, precisament al mateix Teatre Borràs on ara s'ha estrenat la versió que té com a protagonista la soprano navarresa María Bayo (Fitero, 1961), en el paper de la mítica soprano grega Maria Callas (Nova York, 1923 - París, 1977). Posats, doncs, a trobar la novetat en una obra prou coneguda, la singularitat d'aquesta versió rau en el fet que sigui una soprano, i no una actriu veterana de l'escena teatral, la que assumeix el paper de Maria Callas, cosa que facilita que la versió que ha dirigit Marc Montserrat-Drukker reforci amb la qualitat imprescindible la part lírica, tot i que cal advertir que María Bayo tampoc no es queda gens enrere, durant les gairebé dues hores de l'obra, en la part del discurs actoral, en un 90% a les seves mans, tot i que compta amb la presència d'altres intèrprets que hi tenen una actuació més aviat secundària, però absolutament imprescindible també quan han de mostrar els seus dots musicals. Amb l'òpera no s'hi val a jugar i les dues noies alumnes i el jove alumne de ficció cal que tinguin prou mestratge tant per saber trobar el to adequat com per aparentar que estan encara en un procés d'aprenentatge. [text íntegre de la crítica]


«Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo». Creació col·lectiva. Intèrprets: Josep Maria Aragay, Alba Atcher, Berta Baliu, Marina de la Maza, Oumayma El Hichou, Anamí Freitas, María Gómez, Rubén Gómez, David Karim Djilali, Raúl Pérez, Isma Safraoui, David Sitges-Sardà. Assessorament coreogràfic: Nora Sitges-Sardà. Ajudant direcció: Juan Campanadal. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Construcció escenografia: Nafka. So: Carles Parra. Vestuari: Rosa Lugo. Fotografia i vídeo: Àlex Rademakers. Disseny gràfic: Clara Gispert. Coordinació projecte: Ginesta Ferrer. Direcció escènica: David Martínez. Direcció musical: David Sitges-Sardà. Direcció Associació Basket Beat: Josep Maria Aragay. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 24 març 2018.

Hi ha espectacles singulars, inclassificables, però no per això menys teatrals. Aquest n'és un. L'aparent senzillesa escènica amaga un treball de fons que va més enllà de la intenció dramatúrgica perquè inclou la possibilitat de donar veu als joves i no només d'una manera paternalista sinó oferint-los una plataforma convencional enmig d'una programació regular. «Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo» és un espectacle que, amb base d'orquestra dirigida per David Sitges-Sardà, inclou música, hip hop, moviment, coreografia, humor, cant, percussió, teclats i un moment de tubòfon i, malgrat les fugaces intervencions parlades, també incorpora una dosi de reflexió arran de terra de fets socials que, de tan evidents, no haurien de necessitar les falses promeses que sovint es fan des de les altes jerarquies. [text íntegre de la crítica]


«Totem». Dramatúrgia de Robert Lepage. Música de Bob & Bill. Intèrprets: Umi Miya (home de vidre), Jonathan Buese, Roman Ponomarov, Fabio Luis Santos i Caoliang Wang (barres elevades); Eric Hernandez (cèrcols); Vladimir Novotny, Virginie Canovas i Maciej Labutin (trio d'anelles); Bai Xiangjie, Ju Qianqian, Liu Chen Chen, Wang Jiawen i Wu Yurong (monocicles amb bols); Phillippe Thibodeau (clown); Tyler Block (roda Cyr); Oyun-Erdene Senge (contorsió); Viktor Kocherin (escalada); Nicolas Pires (diàbolo); Louis-David Simoneau i Marie-Christine Fournier (trapezi); Thom Wall (malabarisme); Shandien Larance (cèrcols); Denise Garcia-Sorta i Massimiliano Medini (patins); Anatoli Baravikou, Dzmitry Barsukou, Aliaksei Buiniakou, Veaceslav Cebanu, Tamir Erdenesaikhan, Alexandr Laschenko, Aliaksei Liubezny, Alexandr Mikhaylov, Dzmitry Khvilatsiuk i Eduard Sokal (barra russa); Jon Monastero (clown). Músics: Esi Acquaah-Harrison, Christian Laveau, Elvis Aljus, Alexandre Hudon, Alejandro Romero, Julien Bonvoisin, Annette Bauer i Josh Geisler. Direcció artística: Gilles Ste-Croix. Direcció escènica: Neilson Vignola. Escenografia: Carl Fillion. Il·luminació: Étienne Boucher. So: Jacques Boucher. Caracterització: Nathalie J. Simard. Maquillatge i vestuari: Kym Barrett. Coreografia: Jeff Hall. Producció: Cirque du Soleil. Producció executiva: Guy Laliberté. Direcció: Robert Lepage. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat / Barcelona, 23 març 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Esperat i celebrat retorn a Barcelona de la companyia del Cirque du Soleil, i aquesta vegada per quedar-s'hi, després de sis anys d'exili, de temporades trencades a Port Aventura World i d'alguna reposició d'espectacles anteriors en espai convencional com el Palau de Sant Jordi de Montjuïc. El retorn coincideix amb el vintè aniversari del debut del Cirque du Soleil a Catalunya amb un espectacle encara avui emblemàtic, «Alegria», que va impactar notablement en els afeccionats al circ i, també cal dir-ho, va promoure el debat sobre quina era l'essència del circ. El seu periple en aquests anys l'ha fet estar per diversos punts perifèrics de la ciutat: la Mar Bella, el Fòrum, el Port Vell... Finalment, l'esplanada del Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar del barri de Bellvitge, sobre asfalt, ha vist com creixien de nou les estructures de les carpes blanques tan característiques de la troupe, una companyia nascuda el 1984 al Quebec, convertida en un imperi del circ mundial. Després de vuit espectacles íntegres en carpa vistos a Barcelona en aquests vint anys —«Totem» és el que fa nou—, cada vegada s'ha anat fent més evident que els muntatges del Cirque du Soleil són més "circ" i menys "espectacle". És a dir que, a pesar que mantenen la seva línia de barrejar espectacularitat amb teatralitat, hi ha una intenció evident de donar més èmfasi a l'essència del circ que no pas a l'embolcall. [text íntegre de la crítica]


«A mí no me escribió Tenessee Williams». Creació de Roberto G. Alonso i Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrpret: Roberto G. Alonso. Vestuari: Roberto G. Alonso. Espai escènic: Víctor Peralta. Il·luminació i so: Arnau Grande. Coreografia: Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé. Producció: Roberto G. Alonso. Coproducció i residència: Fira de Tàrrega. Direcció: Marc Rosich. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 març 2018.

El coreògraf Robert G. Alonso ha convertit la sala gran de La Seca Espai Brossa, en una volta de pont imaginari que supleix la volta del pont real de la Fira de Tàrrega on va estrenar, ja fa dues temporades, aquest espectacle que, malgrat que sigui un recurs tòpic, cal definir d'«inclassificable» perquè barreja sense fronteres el teatre, la coreografia, el cabaret, el gest, el travestisme i la música amb la llicència i el permís del playback. ¿Tornem al gènere parateatral? De fons, com a miratge, el dramaturg Tennessee Williams —el que mai li va escriure potser perquè no la coneixia— i els seus mites femenins. A escena, una dona-diva vinguda a menys, gelosa de mantenir la dignitat, enganyada pel seu últim amor i víctima del desnonament i deixada sota el pont —un enginyer de ponts i camins que va optar per fer camí i abandonar-la sota el pont—, envoltada de tot d'estris domèstics abandonats i recollits d'aquí i d'allà i amb un lot de vestuari guardat amb zel, que és la principal clau de tota al interpretació.
[text íntegre de la crítica]


«El sistema solar», de Mariana de Althaus. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Joel Bramona / Jaume Solà, Aina Clotet, Marc Clotet i Guillermo (Willy) Toledo. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Ajudanta vestuari: Mercè Crespo. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Maquillatge: Toni Santos. Il·luminació: Mingo Albir. Retrat: Curra Martín. Alumna en pràctiques direcció IdT: Jaime A. Herrera. Ajudanta direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 març 2018.

Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge". Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides. [text íntegre de la crítica]


«Pool (no water)», de Mark Ravenhill. Traducció de Pau Gener, Chloe Campbell, Anna Serrano i Elena Martín. Dramatúrgia: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Intèrprets: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vestuari i confecció: Chloe Campbell. Disseny d’audiovisuals: Ventura L. Kalász. Disseny gràfic: Iolanda Monsó. Realització vídeos promoció: Adrià Botella i Zak Ramis. Assistent de dramatúrgia: Xisi Sofia Ye Chen. Assistent de moviment: Alba Sàez. Assistents d’escenografia: Martí Pavia i Paula Catalan. Assistent de producció: Jan Matheu. Coproducció d’Íntims Produccions i FiraTàrrega. Ajudant direcció: Topo. Direcció: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Companyia Íntims Produccions i col·lectiu VVAA. Sala Beckett, Barcelona, 18 març 2018.

Potser per allò del sentiment de culpa, és més fàcil parlar de crisi d'amistat que no pas de crisi d'enveja, que és el sentiment que realment es desprèn d'aquesta reflexió contemporània que va estrenar ja fa uns anys, el 2006, però sense data de caducitat, l'actor, periodista i dramaturg Mark Ravenhill (West Sussex, Regne Unit, 1966), autor també, entre altres, d'«Unes polaroids explícites», una de les obres que es va representar en català, a principis d'aquest segle, al Teatre Lliure de Gràcia. La troupe que en aquesta nova aventura formen la companyia lleidatana Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA fa una mirada molt singular a l'obra de Mark Ravenhill. Diria que a partir del que l'autor els posa a les mans, deconstrueixen tot el que poden del món que els explica per tornar a construir-lo des de la seva experiència col·lectiva i generacional, fidels a la línia escènica i amb intencions trencadores que ja van mostrar en altres muntatges com «El lloc» o «Wasted» (Íntims Produccions) o «Like si lloras» i «Wohnwagen» (col·lectiu VVAA). [text íntegre de la crítica]


«Gran Fracaroli». A partir de l'obra de Joan Brossa. Adaptació d'Adrià Aubert. Dramatúrgia: Ariadna Pastor. Intèrprets: David Anguera, Bernat Cot, Jordi Font, Laura Pau i Lluna Pindado. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Maria Albadalejo. Màscares i telons: Júlia Rodon. Assessorament de moviment: Robert González. Producció: Marina Marcos. Regidoria: Emma Masferrer. Tècnic so i llum: Jorge Mur. Ajudants direcció: Laura Aubert i Eduard Autonell. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, El Maldà, Barcelona, 17 març 2018.

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) va homenatjar l'actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 - 1936) amb l'obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d'Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l'obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d'una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d'herència parateatral: màgia, teatre d'ombres, clown, transformisme, música... [text íntegre de la crítica]


«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai. «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta. [text íntegre de la crítica]


«Sol solet», d'Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Música original: Roger Casamajor. Intèrprets: Mercè Arànega, Laura Aubert, Javier Beltrán, Roger Casamajor, Laia Duran, Oriol Genís, Antònia Jaume / Alba Pujol i Ramon Pujol. Escenografia: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Jorba-Miró estudi taller escenografia i Pascualín. Vestuari: Marta Rafa. Ajudanta vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Carlos Marquerie. Ajudant il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Violí: Laura Aubert. Moviment: Laia Duran. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta direcció: Clara Manyós. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 març 2018.

Si bé en les obres més conegudes d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) es troben rastres de la seva accidentada infància, amb uns anys d'incertesa d'identitat i no reconegut com a fill biològic fins al cap d'uns anys, en aquesta obra, «Sol solet», del 1905 —posterior a les més celebrades com «Mar i cel», «Terra baixa» o «La filla del mar»—, aquest rastre encara és més evident. «Sol solet» s'escriu quan Guimerà ja tenia un extens catàleg d'altres obres, menys populars i al costat de les tres esmentades abans. Però en aquest cas, «Sol solet» va ser injustament rebutjada quan tocava i, posteriorment, oblidada i per això mateix, gairebé desconeguda fins ara. A «Sol solet» hi ha la presència de dos germans, un més estimat que un altre per la mare, més viatger i seductor. L'altre, més arrelat a l'hostal, de caràcter aspre, gelós i tocat per la fatalitat del vici. Àngel Guimerà va tenir un germà que de seguida, i no com ell, va ser reconegut pel matrimoni. A «Sol solet» hi ha també l'amic mariner del germà viatger a qui ha salvat d'un naufragi. El nouvingut confessa que no se sent d'enlloc, es deleix per obtenir una abraçada o un petó de la mare de l'hostal i acaba guanyant la partida i emportant-se el fill petit que ha tingut amb la jove neboda de l'hostal, com un trofeu. [text íntegre de la crítica]


«Bull», de Mike Bartlett. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Disseny escenografia: Paula Bosch. Ajudant escenografia: Sebas Brossa. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Col·laboració màquina d'aigua: Aquajet. Disseny il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny vestuari: Laura García. Disseny so: Txume Viader. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant producció: Jan Vilanova i Gerard Balenes. Coreografia moviment: Isaac Morera. Ajudant direcció: Victòria Pagès. Direcció: Pau Roca. Producció: La Villarroel i Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 14 març 2018.

Ser cornut (parlant de bous) i pagar el beure. Això és el que se li pot aplicar, al personatge perdedor, dels quatre que té l'obra «Bull», que es convertirà en la víctima de la presumpta i simbòlica «cursa de braus» que mantenen tres empleats d'un equip comercial en competència personal i el director de l'empresa en un temps de crisi —és a dir, parlant en clau empresarial: sempre— que obliga a reajustar despeses i fer fora algú del personal. La companyia Sixto Paz converteix el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults —conseqüència generacional del buylling escolar— en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols d'uns sobre els altres i de tots contra un de sol. [text íntegre de la crítica]


«El secret de la Lloll» (Títol estrena: «La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017. Teatre Club Capitol, Barcelona, 15 març 2018. [Crítica de l'estrena a la sala El Maldà]

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat. [text íntegre de la crítica]


«Fuga de conills». Dramatúrgia de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez. Escenografia: Josep Sarsanedas. Disseny il·luminació: Bernat Jansà. Espai sonor: Guillermo Mugular. Disseny de vestuari i atrezzo: Berta Cabanas. Direcció: Martina Cabanas Collell. Companyia Zero10 Teatre. Sala Atrium, Barcelona, 1 març 2018.

«Fuga de conills» té el perill de caure en l'etiqueta de "teatre generacional". I sí que té alguna cosa de "generacional", però en el fons sobrepassa la pròpia generació retratada per entrar en conceptes d'un temps ple d'incerteses i sense la visió d'un futur clar al final del túnel que té en estat d'expectació i de xoc tothom, sigui quina sigui la seva generació. De reflexions còmiques, dramàtiques o de comèdia agredolça, com qualifica la pròpia companyia «Fuga de conills», ambientades amb personatges de darrere l'escenari n'hi ha unes quantes en el catàleg de muntatges teatrals. La majoria, però, miren enrere i s'inscriuen en la nostàlgia d'un temps que no tornarà. [text íntegre de la crítica]


«La nit de la Molly Bloom». Versió escènica de José Sanchis Sinisterra, a partir de l'últim capítol de la novel·la «Ulisses», de James Joyce. Traducció d'Artur Trias. Intèrprets: Àngels Bassas i Jep Barceló. Coach vocal: Muntsa Rius. Disseny espai: Artur Trias. Disseny atrezzo i vestuari: Mariela Sernagoras. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de llum: Ignasi Camprodon. Disseny de so: Daniel Seoane. Cap tècnic: Rafael Ruiz. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudant de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Producció: Sala Muntaner, Jeloudoli i Bohèmia's. Sala Muntaner, Barcelona, 28 febrer 2018.

Fa gairebé quaranta anys, el 1979, José Sanchis Sinisterra va saber extreure de la immensitat de la novel·la «Ulisses», de James Joyce, la riquesa teatral que va detectar en el personatge de Molly Bloom en les últimes cinquanta pàgines del relat de l'autor dublinès i va reconvertir el monòleg literari en un monòleg interior teatral a càrrec d'aquest personatge femení que respira infelicitat pels porus, una cantant lírica, fidel i infidel al mateix temps al seu marit, Leopold Bloom, que en una nit sense poder dormir, al llit, fa un repàs dels seus pensaments, dels seus desitjos amagats, de les seves frustracions i també de les seves il·lusions i les seves esperances quan és a punt d'arribar a la franja dels quaranta anys. Aquella versió en espanyol, la malaguanyada actriu Rosa Novell la va portar a escena l'any 2000, sota la direcció de Lourdes Barba, a la ja tancada Sala Artenbrut, espai de Gràcia que aleshores dirigia la també malaguanyada actriu Mercè Anglès. La complexitat literària de l'«Ulisses» de James Joyce pot ser tan angoixant per a un lector corrent del segle XXI que la versió de Sanchis Sinisterra, que va coincidir dos anys després amb la publicació de la primera traducció catalana de la novel·la a càrrec de Joaquim Mallafrè, va obrir la porta a conèixer els personatges retratats per Joyce i, en especial el de Molly Bloom. [text íntegre de la crítica]


«El fantasma de Canterville», de Joan Yago, a partir del relat original d'Oscar Wilde. Intèrprets per ordre d'aparició: Pep Sais, David Olivares, Elisabet Casanovas, Joan Pera, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Mag Lari. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Olga Fibla. Sastressa: Toñi Chamorro. Perruqueria: Yaismery León. Tècnic de so: Víctor Bartolomé. Microfonista: Jaume Cuadrada. Cap tècnic del teatre: Ivan Pérez. Alumna en pràctiques vestuari: Mar Mendieta. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró. Tractament pictòric cortinatges: Taller d'escenografia Jordi Castells. Construcció joc de màgia: Taller d'escenografia Sant Cugat. Confecció vestuari: Època. Dress Art. Perruques: Damaret. Efectes especials: P.Q. Mits - Jordi Contel. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció de Focus. Teatre Condal, Barcelona, 27 febrer 2018.

Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma. A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords. [text íntegre de la crítica]


«El mar no cap dins d'una capsa de sabates», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Gala Garriga. Disseny de llums: Rubèn Taltavull. Producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Robert González. Direcció: Laia Alsina Ferrer. Companyia El Martell. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 febrer 2018.

Quan acaba l'espectacle i mentre els espectadors surten de la sala, s'escolta, fora de guió, el rap de Valtónyc, el raper de les Illes que ha vist com se li ratificava la condemna de tres anys de presó per la lletra d'una de les seves peces considerades ofensives i com se li imputava el delicte d'atemptat contra la corona espanyola. Valtónyc és, juntament a l'artista censurat d'Arco, el pallasso amb el nas imputat per delicte d'odi, el mecànic que va ver ús del dret d'admissió... i tants altres casos, una de les víctimes els últims mesos de l'esqueixada de la llibertat d'expressió. És significatiu que, en senyal de solidaritat, la companyia jove El Martell punxi el rap "demoníac" de Valtónyc després de l'espectacle, «El mar no cap dins una capsa de sabates», que parla de la infància i dels enganys familiars i escolars que aquella etapa va anar carregant en la motxilla de la generació dels quatre personatges d'aquesta obra escrita per Laia Alsina Ferrer (Argentona, Maresme, 1988) i que es mou en una maroma finíssima entre el teatre de text —de molt de text ininterromput, gairebé insistent com un rap, durant 85 minuts— i el teatre físic, que és una de les etiquetes característiques de la companyia El Martell. [text íntegre de la crítica]


«El llibertí», d'Eric-Emmanuel Schmitt. Traducció d'Esteve Miralles. Intèrprets 2018: Abel Folk, Àngels Gonyalons, Jan Forrellat, Annabel Totosaus, Elena Tarrats i Clara Moraleda. (Intèrprets estrena 2007: Laura Conejero / Montse Guallar, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives). Espai escènic i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Ignasi Morros. Caracterització: Ignasi Ruiz (Caracterització estrena 2007: Liliana Pereña i Mònica Núñez). Il·lustracions musicals: Jean Philippe Rameau. Regidoria: Laura Casellas. Construcció escenografia: Arts-Cenics / Serinkjet. Confecció vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Montse Amenós. Fotografia: Daniel Escalé. Producció d'Anexa i Pararam. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2007. Reposició: 23 febrer 2018.

Fa gairebé onze anys, el setembre del 2007, que el director Joan Lluís Bozzo va estrenar aquest espectacle —en una de les pauses de la seva etapa de musicals—, al mateix Poliorama, aleshores amb un repartiment integrat per l'actriu Laura Conejero (en les pròrrogues la va substituir l'actriu Montse Guallar), i els intèrprets Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives. La recuperació del muntatge el 2018 serveix per constatar que l'obra manté la frescor, la picaresca i les guspires lingüístiques que es va detectar en aquell moment i per revisitar l'excel·lent vestuari i l'escenografia de Montse Amenós, així com la matisada il·luminació d'Ignasi Morros que marca en temps real de vespre tota l'acció, encara no dues hores, des de la claredat de l'inici fins a l'encesa de les espelmes del llum penjant de braços. I per això, continua també sent vàlid el que es va dir aleshores aquí mateix, amb la inevitable comparació del canvi de repartiment. [text íntegre de la crítica]


«Frankenstein». Versió de Guillem Morales, basada en la novel·la «Frankenstein o el Prometeu modern», de Mary Shelley. Intèrprets: Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola, Pere Vallribera, Alba De La Cruz. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia: Ferran Carvajal. So: Efrén Bellostes. Caracterització: Laura Pérez i Carla Casals. Efectes especials: Llorenç Mas. Suport a la coreografia: Núria Legarda. Ajudant escenografia i cap tècnic: Adrià Pinar. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assistent vestuari: Laura Brayda. Alumne en pràctiques direcció IdT: Jaume Viñas. Alumna en pràctiques Eòlia: Alba De La Cruz. Construcció escenografia: Pascualín i Tallers d'Escenografia Castells, S.L. Confecció vestuari: Sastreria Cornejo i Taller Goretti. Equips tècnics i gestió del TNC. Producció executiva: Roger B. Sardà. Direcció producció FEI: Gabriela Flores. Ajudant direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: TNC i Factoria Escènia Internacional (FEI). Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 febrer 2018.

Només començar l'espectacle «Frankenstein», un pensa que encara ens acabarem enrampant tots plegats a la Sala Gran del TNC, si el "doctor" Àngel Llàcer que fa el paper del Dr. Víctor Frankenstein, continua provocant descàrregues amb el contacte polar amb les pinces gegants que han baixat del sostre i que, gràcies als efectes sonors, fa la impressió que treguin guspires per tot arreu —com si fossin un dels artilugis metàl·lics de l'actor multidisciplinar de performances, Marcel·lí Antúnez— acoblades a la placa de la gàbia metàl·lica on ha de dotar de vida la Criatura de la història, que no és altra sinó l'actor Joel Joan, transfigurat per una artesanal caracterització de bisturí, fil i agulla, i també per la gestualitat i el físic maldestres de monstre que no abandonarà durant tota la representació d'aquesta versió teatral de «Frankenstein o el Prometeu modern» que el 1818 l'escriptora Mary Shelley (Londres, 1797 - 1851) va publicar després d'haver fet, dos anys abans —quan encara era una adolescent de dinou anys—, una primera temptativa en clau de relat breu en una estada idíl·lica a la vora del llac Léman de Ginebra amb qui seria després el seu marit i com a parella convidada a la mansió de Lord Byron. [text íntegre de la crítica]


«Moby Dick». Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la de Herman Melville. Intèrprets: Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música original i espai sonor: Jaume Manresa. Sonorització: Jordi Ballbé. Videocreació: Miquel Àngel Raió. Postproducció videocreació: Miquel Àngel Raió i Francesc Sitges-Sardà. Disseny i construcció pròtesi cama: DDT SFX (Montse Ribé i David Martí). Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant escenografia i vestuari: Nuri Llinares. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidor: Sergi Vallés. Sastressa: Rosario Macias. Maquilladora: Noemí Jiménez. Tècnics so: Roger Giménez i David Garcia. Tècnic audiovisuals: Xevi Gibert i Omar Álvarez. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia i Pascualín. Confecció vestuari: Època. Ambientació del vestuari: Nídia Tusal. Veus gravades: Cor de veus greus de Madrid (Direcció: Juan Pablo de Juan) i Cor de Joves de la Comunitat de Madrid. Estudi de gravació: Manufacturas i Micromaltese. Assistents de càmera: Agustí Torres, Gerard Bagés, Mar Cabero, Jordi Pares i Giulia Podo. Figurants projecció: Martí Abril, Ntonga Paulin Behounde, Juan Antonio Dos Santos, Carles Guillot, Jordi Manero, Sergi Mitjans, Sergi Mompel i The Cinema Face. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Andrés Lima. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2018.

Ignoro quantes hores, dies o qui sap si anys, s'ha passat l'actor Josep Maria Pou llegint i rellegint Herman Melville i el seu clàssic «Moby Dick». Però m'imagino que uns quants. De la mateixa manera que també m'imagino que, immers com està aquesta temporada en el personatge del capità Ahab, en més d'una ocasió es deu despertar entresuat d'algun malson obsessiu, veient-se caminar amb l'espectacular cama ortopèdica —una peça imponent d'artesania dels creadors d'efectes cinematogràfics catalans Montse Ribé i David Martí— i tinguent-se-les amb l'arpó i la balena blanca. Vull dir amb això que és molt difícil aquesta vegada que l'actor es desentengui del seu personatge mentre visqui nit i dia a la seva pell i el representi a l'escenari, ara al Teatre Goya i, posteriorment, en la gira que el muntatge tingui prevista. La versió en espanyol de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, basada en les més de 700 pàgines de «Moby Dick», novel·la del 1851 de l'autor nord-americà Herman Melville (1819-1891), queda sintetitzada i centrada aquí en la fúria, l'obsessió malaltissa i tot el que pugui acumular de personatge èpic Ahab, en un gairebé —o sense gairebé— monòleg d'hora i vint minuts a càrrec del protagonista. [text íntegre de la crítica]


«Si mireu el vent d'on ve». Títol original: «Comfort Me with Apples», de Nell Leyshon. Traducció de l'anglès de Marc Rosich. Intèrprets: Clàudia Cos, Eduard Farelo, Lluís Marquès, Laura López i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Ikerne Giménez. Caracterització Eva Fernández. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. So: Igor Pinto. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Mobiliari: Jorba Miró. Confecció vestuari: Tytti Thusberg i Goretti Puente. Acabats: María Calderón. Agraïments: Vivers Casa Paraire. Ajudanta direcció: Ester Nadal. Direcció: Fernando Bernués. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 febrer 2018.

L'obra se l'ha etiquetada amb una de les lletres de la cançó popular infantil «Set pometes té el pomer», aquella que diu: «Si mireu el vent d'on ve, / veureu el pomer com dansa...», un recurs lingüístic gairebé obligat perquè «Comfort Me with Apples» no té una traducció literal de fiar, però tenint en compte el "secret" que amaga la història, gairebé es podria dir que l'opció escollida millora el títol original. «Si mireu el vent d'on ve» seria, si parléssim en termes musicals, una mena de poema simfònic, una peça extrateatral, que pretén remoure sentiments i desvetllar sensacions defugint una gran oquestració dramàtica. Vull dir amb això que l'autora Nell Leyshon (Glastonbury, Regne Unit, 1962), que va escriure aquesta obra ja fa dotze anys, opta per una contrucció dramatúrgica molt lliure, al marge de convencions o tendències i, com en un poema simfònic, la dota d'un sol moviment. I l'ha ambientat en una finca rural en decadència de la vella Anglaterra, terra de pomers nostàlgica de la sidra, caiguda en l'abandó no només perquè el patriarca acaba de morir sinó perquè ni ell ni la seva dona no treien ja, des de feia anys, gaire profit de la collita. [text íntegre de la crítica]


«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018.

A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida. Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. Crec que, a Messiez, no li interessa tant el que passa a «El temps que estiguem junts» sinó com i per què hi passa. I aquest trànsit és el que fa també —o es veu obligat a fer també— l'espectador quan s'ha avesat a les dues realitats paral·leles d'aquesta obra que neix, precisament, d'uns tallers fets la temporada anterior entre el director i els intèrprets de La Kompanyia Lliure, actors i actrius de la generació dels vuitanta i noranta del segle passat, ara ja coneguts i cada vegada més consolidats per mèrits propis en el panorama escènic català. [text íntegre de la crítica]


«Llibres per cremar (Les combustibles)», d'Amélie Nothomb. Traducció de Roger Batalla. Intèrprets: Ramon Vila, Paula Sunyer i Roger Batalla. Escenografia i il·luminació: Núria Vila Vilaregut (Lacol). Espai sonor: Roger Batalla. Vestuari: Montse Albàs. Producció: Aiba Bujosa i Cia. Pyros. Estudiant en pràctiques d'El Timbal: Sara Membrives. Direcció: Blanca Bardagil. Companyia Pyros. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2018.

És hivern. Fa fred. Hi ha guerra. Les bombes cauen a fora. L'habitatge del professor sembla immune al desastre de fora. La Universitat és un dels objectius principals dels obusos. Un dels estudiants, el seu assistent, comparteix el pis amb ell. I una estudiant, amiga temporal de curs de l'assistent, també hi acaba anant a parar pel setge de la ciutat que es fa irrespirable. Amb aquest recurs de refugi, l'autora crea un ambient asfixiant que té només com a marc una estesa de llibres esmicolats, tres o quatre cadires i una estufa de llenya, però sense combustible a causa de les penúries de la guerra. L'escriptora belga de llengua francesa, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) va escriure aquesta peça breu el 1994 i és inevitable pensar que ho va fer quan aleshores tot Europa mirava astorada, i amb amb ulleres fosques per no veure-hi clar, el setge de Sarajevo i la desfeta posterior dels Balcans i l'antiga Ioguslàvia. [text íntegre de la crítica]


«Sopa de pollastre amb ordi (Chicken Soup with Barley)», d'Arnold Wesker. Versió catalana de Llàtzer Garcia i Ferran Utzet. Intèrprets: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Escenografia: Josep Iglesias. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament gestual: Marta Gorchs. Ajudanta escenografia: Marina Soteras. Ajudanta vestuari: Helena Àngel. Alumna en pràctiques Escola El Timbal: Rosa Maria Ordóñez. Ajudant direcció: Mònica Molins. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2018.

L'ordi és un dels cereals bàsics de la humanitat des de l'antiguitat. I també del bestiar. Per això, potser, es considera un cereal de classe humil, com aquelles productes de la terra que creixen en la sequera i que en temps migrats salven de la fam. A cals Khan, una família jueva refugiada i establerta a Londres, defensors de la classe obrera anglesa dels anys trenta i devots de la doctrina comunista, les racions diàries de sopa de pollastre amb ordi van salvar la vida de la filla Ada. Això l'hi recorda sempre la seva mare, Sarah, i en té també una memòria de la flaire dels plats calents el fill petit, Ronnie. A cals Khan, activistes fins a la medul·la, idealistes de cor i fervents seguidors de les reivindicacions populars del partit comunista, s'han proposat lluitar contra el feixisme creixent dels anys trenta fent tots pinya a les manifestacions antifeixistes com la del barri obrer londinenc de l'East End del 1936, on viuen nombrosos jueus. Però la fe en els ideals de la família Khan s'estavella quan la policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes i és als contramanifestants a qui fa enrere a cops, amb nombrosos ferits i també detencions. [text íntegre de la crítica]


«Sugar (Con faldas y a lo loco)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació del guió: Bernat Hernández i Laura Olivella. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Jordi Llordella i Dani Claramunt. Ballarins: Lorena García, Ariadna Canals, Núria Torrentallé, Ana Micó, Cristina Murillo, Paula Espinal, Roberto Provenzano, Adrià Garcia, Zuhaitz Sanbuenaventura, Óscar Planells, Javier Arroyo “Jota” i Pep Ribas. Músics: Filippo Fanó i Jairo Ortega (piano), Josema Martín i Valentí Querol (bateria),Bernat Hernández i Pau Lligadas (contrabaix), Ángel Girón (trompeta), Jordi Santanach i Sergi Felipe (saxo). Disseny so: Enric Vinyeta. Disseny il·luminació: Jordi Thomàs. Disseny vestuari: Som-hi Films. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Utilleria: Anna Gas. Il·lustracions, títols, grafisme i maquetatge: Addcom. Escenografia: Pau Doz i Mollet Escenografies. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció executiva: Som-hi Films. Producció associada: Addcom. Estrena en català: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), 3 gener 2016. Reposició en català: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Reposició en espanyol: Teatre Tívoli, Barcelona, 29 juny 2017. Reposició en espanyol: Teatre Coliseum, Barcelona, 16 febrer 2018.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món (el 2015 la mateixa companyia en va fer per primera vegada una versió catalana prou celebrada i premiada). Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central. Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó. [text íntegre de la crítica]


«La tristeza de los ogros (Le chagrin des ogres)», de Fabrice Mugia. Adaptació a l'espanyol de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Olivia Delcán, Andrea de San Juan i Nacho Sánchez. Escenografia: Françoise Léfèbvre. Vestuari: Marie-Hélène Balau. Il·luminació: Manu Savini. So: Maxime Glaude. Vídeo: Jean-François Ravagnan. Cap tècnic: Giancinto Caponio i Joan Lavandeira. Producció executiva: Nadia Corral. Ajudants direcció: Diego Garrido i Ana Rodríguez. Direcció: Fabrice Murgia. Coproducció: Teatre Lliure, Théâtre National de Wallonie-Bruxelles i Teatros del Canal / Artara, a partir de la producció original del Théâtre National en coproducció amb el Festival de Liége i Théâtre & Publics. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 febrer 2018.

La introducció de l'espectacle, mentre entren els espectadors a la sala, corre a càrrec de l'actriu Andrea de San Juan —¿núvia blanca ensangonada o criatura innocent?— recorrent esfereïda, durant més de deu minuts, l'escenari de punta a punta, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, micro en mà, amb veu d'espinguet, i recitant sempre les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant. Encara amb el ressò de la seva colpidora imatge i de la seva indignada lletania, unes hores després de la funció, tornant a la vida real, salta la notícia de l'enèsim tiroteig en un institut dels Estats Units, a Florida, on un dels alumnes de dinou anys ha abatut com a mínim disset dels seus companys. L'assassí era un devot de les armes i diuen que havia gallejat sovint que qualsevol dia en faria alguna de grossa. El dramaturg Fabrice Murgia (Verviers, Bèlgica, 1983) va debutar molt jove amb aquesta obra —es va representar en versió original francesa fa cinc anys a Temporada Alta— després de conèixer dos fets de tragèdies adolescents: la d'un jove alemany de 18 anys, Bastian Bosse, que el novembre del 2006 va disparar contra els companys del seu institut i es va suïcidar; i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch, segrestada per l'informàtic Wolfgang Priklopil, entre els 10 i els 18 anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador. [text íntegre de la crítica]


«La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets 2013: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Intèrprets 2018: Robert González, Queralt Albinyana, Marc Pujol, Anna Herebia, Marc Vilavella i Jordi Llordella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013. Reposició: 27 juny 2013. Reposició: 14 febrer 2018.

L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart. La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta. [text íntegre de la crítica]


«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 1 novembre 2017. Reposició: Teatre Capitol, Barcelona, 7 febrer 2018.

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. [text íntegre de la crítica]


«Daral Shaga». Música de Kris Defoort. Llibret de Laurent Gaudé. Acròbates Feria Musica: Anke Bucher, Angel de Miguel Garcia, Renata Do Val, Marine Fourteau, André Rosenfeld Sznelwar i Marcel Vidal Castells. Solistes i cor Silbersee: Michaela Riener (mezzosoprano), Maciej Straburzynski (baix i contratenor) i Arnout Lems (baríton). Músics: Fabian Fiorini (piano), Lode Vercampt (violoncel) i Jean-Philippe Poncin (clarinet). Espai escènic: Philippe de Coen i Bruno Renson. Il·luminació: Emily Brassier. Vídeo: Giacinto Caponio. Copista: Roel Das. Professors de moviment i circ: Youri Sokolov, Vyacheslav Kulushkin i Claudio Stellato. Coordinació tècnica i regidor: Joachim Pochet. Tècnic de llums: Yann Hoogstoel. Tècnic de vídeo: Giacinto Caponio i Emily Brassier. Tècnic de so: Marc Combas. Producció executiva: Hélène Perreau i Sophie Tessier. Producció en gira: Virginie Demilier (Artara - Fabrice Murgia). Alumna en pràctiques: Ariane Malka. Construcció d'escenografia i maquinària: Bruno Renson. Coproducció: Feria Musica i l’Opéra-Théâtre de Limoges, amb el Sirque de Nexon, Pôle National des Arts du Cirque de Nexon en Limousin, el Festival les Francophonies en Limousin, el grup Silbersee (ex-Vocaal lab), Le Maillon, Théâtre de Strasbourg i el Palais des Beaux-Arts de Charleroi. Ajudant direcció: Hubert Amiel. Direcció artística: Philippe de Coen. Direcció escènica: Fabrice Murgia. Compagnie Feria Musica. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 20 gener 2018.

Si algú es passa els setanta minuts d'aquest espectacle d'opera circense o de circ operístic —depèn de l'òptica de cadascú— preguntant-se què vol dir «Daral Shaga», els intèrprets que posen veu i música a l'espectacle l'hi desvelaran pràcticament a tocar de l'últim segon: Daral Shaga és l'home vell que no mor mai. Una definició, parlant de l'emigració que té com a drama contemporani el dels refugiats o els que intenten saltar murs fronterers, que vol simbolitzar la lluita per la supervivència en les circumstàncies més extremes. La peça és una mena d'oratori que té com a protagonistes, per una banda, el pare i la seva filla, que van a la recerca de la seva llibertat i una nova vida, i per l'altre, un caminant que torna a casa amb la frustració del camí deixat enrere i amb l'esperança perduda per retrobar el somni de la fugida. Un relat que seria molt críptic si els espectadors d'aquest inici de segle XXI no visquessin permanentment el drama dels refugiats —ni que sigui enllaunat i a distància a través dels noticiaris i documentals— i no el sentissin també en pròpia pell sota l'alambí de la comoditat del benestar. [text íntegre de la crítica]


«La visita de la vella dama (Der Besuch der alten Dame)», de Friedrich Dürrenmatt. Dramatúrgia de Jordi Palet i Puig. Traducció de Frederic Ulsamer i Aurora Díaz-Plaja. Revisió de la traducció: Jordi Vidal. Intèrprets: Xavier Capdet, Jordi Farrés, Pep Farrés, Vicky Peña i Irineu Tranis. Veu en off: Jordi Vidal. Músics: Adrià Bonjoch (guitarra) i Pep Coca (contrabaix). Titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Alfred Casas. Construcció titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Arnau Colom. Escenografia: Xavier Erra. Construcció escenografia: Xavier Erra i Miquel Ruiz. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Jordi Llongueras. Coreografia: Montse Colomé i Jordi Vidal. Tècnic llums: Jordi Llongueras. Maquinista: Miquel Ruiz. Producció executiva: Sylvie Lorente. Ajudants direcció: Montse Colomé i Jordi Vidal. Direcció: Jordi Palet i Puig. Coproducció: Farrés Brothers i cia. i Festival Temporada Alta, amb la col·laboració de La Caldera. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 19 gener 2018.

Poden passar quaranta-cinc anys, però la revenja personal no té data de caducitat. Tot i que hi ha moltes maneres de portar-la a la pràctica. Una, per exemple, comprar-la amb diners. ¿I com...? Doncs, pagant amb una generosa donació un simulacre democràtic que acabi amb la víctima escollida per votació popular. El novel·lista i dramaturg Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, Berna, Suïssa, 1921 - Neuchâtel, Suïssa, 1990) va escriure o estrenar aquesta peça grotesca el 1956, premiada tres anys després per la crítica de Nova York. I els Farrés Brothers i Cia., coneguts més aviat pel seu repertori de teatre familiar rigorós i de qualitat, han jugat amb la metàfora de Dürrenmatt i han portat al seu terreny, el dels titelles, una mirada en clau esperpèntica de l'obra, però que a manera que la trama va avançant, perd aquesta característica a canvi d'humanitzar el que els mateixos Farrés Brothers anomenen amablement els seus “ninots". [text íntegre de la crítica]


«Rouge Fantastic Love». Llibret de Ricard Reguant i Octavi Egea. Adaptació lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Gisela, Toni Viñals, Javier Enguix, Ferran Castells, Naím Thomas, Ferran González i Fedor de Pablos. Covers: Benjamí Conesa i Joan Codina. Cor: Vanessa García, Marta Arteta, Claudia Silva, Vanessa Brito, Tamia Déniz, Belén Marcos, Graciela Monterde, Lorena Santiago, Elena Rueda i Marta Torres. Orquestra: Giuseppe Costa, Ramón Altimir, Marc Cros, Micky Izquierdo i Jordi Espigulé. Coreografia: Ana Eva Cruellas. Disseny il·luminació: Marc Lleixà. Disseny so: Toni Castaño Nyanyu. Disseny escenografia: Cajanegra Tam. Disseny audiovisuals: Pol Turrents. Caracterització: Eva Casanovas. Equip producció: Manel Noguerón, Josep Domingo, Joan Miquel Sánchez-Arrufat, Eulàlia Batlle i Joan Lladó. Equip tècnic: Dream Planet Events (so i il·luminació), Adrià Rico (cap tècnic), Cesc Mojica (operador so), Javier Martos (operador il·luminació), Joan Ollé (microfonista), Daniel Alonso / Roger Guinot (maquinistes), Gemma Navarro / Elisenda Rodríguez (regidoria) i Aitziber Sans (sastra). Equip teatre: Daniel Virgili i Eduard Pascual. Direcció musical: Pep Sala. Direcció escènica: Ricard Reguant. Producció d'Ethika Global Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 18 gener 2018.

Un viatge a la Belle Époque, al temps mitificat per a la història de la bohèmia. Un viatge ple de color, llum, vestuari, coreografia i cançó sota el paraigua d'un lligam de ficció romàntic que conserva el triangle imprescindible per a l'ocasió: noia amb dots per triomfar artísticament, mecenes ja madur amb les butxaques folrades i amb dret a cuixa, i jove anarquista amb el poder tan innat com involuntari de la seducció. Això és a grans trets aquest musical de considerable envergadura escènica, «Rouge Fantastic Love», que té l'avantatge que tot i semblar que pel seu contingut s'adreci a espectadors madurs, conté moments escènics que el fan també idoni i atractiu per als més joves i fins i tot els adolescents. Ara que hi ha tantes restriccions i prevencions educatives, el cas és que, com més aviat s'aprèn de la vida, molt millor per entendre-la. L'espectacle arrenca amb una intervenció del Mestre de cerimònies (l'actor de Gandia, Javier Enguix) que amb la seva picardia “molinera” i sense abusar del gènere del transvestisme es posa de seguida els espectadors a la butxaca i escalfa la platea preparant-la per a les sorpreses que el salt en el temps cap al 1900 els proporcionaran musicalment fins al punt que hauran d'avenir-se a la convenció i la llibertat —gairebé llibertinatge— del guió musical que barreja alguns temes de l'època amb peces de la banda sonora de l'últim mig segle i també de les més contemporànies. [text íntegre de la crítica]


«Blasted (Rebentats)», de Sarah Kane. Traducció d'Albert Arribas. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet. Escenografia: Sílvia Delagneau. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Alumna en pràctiques disseny escenogràfic: Beatriz Benito. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Moviment: Riikka Laakso. Caracterització: Eva Fernández. Coordinació tècnica: David Pascual. Producció executiva: Íngrid Marín. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció: Marta Tirado. Direcció: Alícia Gorina. Producció: TNC i Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 gener 2018.

Els espectadors àvids de descobertes d'obres en reserva recordaran l'espectacle de cambra «Psicosi de les 4:48», un monòleg que l'actriu Anna Alarcón, sota la direcció del malaguanyat Moisès Maicas, i en traducció d'Anna Soler Horta, va representar a Temporada Alta i a la Sala Beckett. Va ser la primera incursió en el teatre català de l'obra de la dramaturga anglesa Sarah Kane (Essex, 1971 - Londres, 1999), una jove autora turmentada que va acabar amb la seva vida, a punt dels 28 anys, després de diferents crisis de malaltia mental, primer intentant una ingestió de més de 150 fàrmacs i, uns dies després, mentre estava ingressada en un hospital, optant pel suïcidi, penjada. La societat cultural té una debilitat pels autors joves que en un moment determinat han acabat amb la seva vida. A Sarah Kane li passa una cosa semblant. Després d'haver rebut el rebuig de la crítica i la incomprensió dels espectadors quan el 1995 va estrenar «Blasted», la seva mort prematura la va convertir en un mite que en els últims vint anys no ha fet res més sinó augmentar. I allà on s'hi veia gratuïtat violenta, s'hi detecta ara una obra de les més representatives del segle XX. [text íntegre de la crítica]


«Cobi, Curro, Naranjito». Dramatúrgia de Martí Torras Mayneris. Amb textos de Martí Torras Mayneris i Mireia Giró i la col·laboració de The Feliuettes. Composició i arranjaments: Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé / Ferran Vilajosana. Escenografia i il·luminació: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: David Soro i Fàtima Campos. Coreografia i moviment: Fàtima Campos. Veu en off: Camilo Garcia. Direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Producció de Vània, WKND Teatre i The Feliuettes. Sala Muntaner, Barcelona, 11 gener 2018.

Quan acostumem a dir que un espectacle és per a tots els públics, sovint oblidem que les referències que aquests públics hagin adquirit i assumit al llarg de la seva vida són essencials per entendre el que se'ls explica. Esclar que es pot veure una obra de romans i de lleons que es mengen carn humana en un circ sense haver viscut a l'època romana, i fer-se'n càrrec, però la cosa canvia quan del que parla un espectacle és de multitud d'icones televisives, musicals, cinematogràfiques, socials d'una generació determinada, encara pròxima, la que ara té entre 25 i 35 anys, que era criatura, adolescent o pipioli entre el 1982 i el 1992, anys ideals pet tocar el dos, precisament, perquè van florir com bolets les mascotes d'esdeveniments populars com la dels Mundials de Futbol, l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. Tres fastos que van servir per omplir butxaques de responsables de pressupostos oficials i per elevar i oblidar per a la posteritat tres mascotes: la del Naranjito, la del Curro i la del Cobi. [text íntegre de la crítica]


«Cyrano», d'Edmond Rostand. Idea original: Lluís Homar. Traducció: Albert Arribas. Dramatúrgia: Pau Miró. Assessor dramatúrgia: Xavier Albertí. Intèrprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Esgrima i moviment: Oscar Valsecchi. Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Eva Fernández i Lluc Castells. Ajudant escenografia i vestuari: Mercè Lucchetti. Col·laboració al vestuari: Nídia Tusal. Pròtesis TX: Àlex Torrecillas. Assessor d'esgrima: Xavier Padilla. Assistent direcció en pràctiques: Lola Rosales. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia, Pascualín Estructures i Arts-Cenics Escenografia. Arranjaments vestuari: Alba Viader. Cap tècnic: Titín Custey. Tècnic so: Oscar Villar. Tècnic llums: Juli González. Sastressa i utillera: Irene “Nene” Fernández. Producció executiva i regidoria: Lola Davó. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Temporada Alta i Lluís Homar. Adjunt a la direcció: Oscar Valsecchi. Direcció: Pau Miró. Teatre Borràs, Barcelona, 2 gener 2018.

Hi ha personatges que són una temptació per als actors de pedra picada. Com si optessin a una cursa d'obstacles per anar superant progressivament en la seva trajectòria escènica. Un d'ells és el popular Cyrano de Bergerac, un personatge que si no fos perquè la nòmina d'Homes dels Nassos del bestiari fantàstic català està prou completa es podria dir que opta amb prou mèrits ell tot sol a cobrir la plaça. Qui ara s'hi ha apuntat és l'actor Lluís Homar que, en la tradició teatral del repertori català dels últims trenta anys, s'afegeix al Cyrano interpretat per Josep Maria Flotats (Teatre Poliorama, 1985) i al de Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, 2012). Cal esmentar-los no només per l'impacte que l'un i l'altre van aconseguir en els espectadors de diferents generacions en el seu moment sinó també perquè entre Flotats, Arquillué i, ara, Homar, hi ha notables diferències estilístiques i fins i tot de lectura i mirada de l'obra d'Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918), de qui, casualment o no, es commemoren aquest 2018 el 150è aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort. [text íntegre de la crítica]


«Adossats», de Ramon Madaula. Intèrprets: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Marieta Sánchez, Carles Canut i Guillem Balart. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Gemma Morató. Construcció escenografia: Taller escenografia Sant Cugat. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Agut. Caracterització: Toni Santos. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Jana Morey. Caps tècnics teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Teatre Romea, Barcelona, 21 desembre 2017.

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí. A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa. [text íntegre de la crítica]


«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. El gra és l'amistat covada entre tres estudiants de divuit anys que comparteixen habitatge —aquesta franja d'edat està per sota dels Erasmus actuals i aquí hi veig un cert desaprofitament en no jugar amb el moviment postuniversitari de la generació actual, malgrat que parli d'uns anys enrere— i com evoluciona aquesta amistat des de l'absoluta desconeixença a l'obligació de conviure plegades i al salt en el temps de les tres quan ja han entrat en la quarantena. [text íntegre de la crítica]


«Tick, tick... boom!». Llibret, música i lletres de Jonathan Larson. Guionista: David Auburn. Arranjaments vocals i orquestracions: Stephen Oremus. Adaptació al català: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch, Lu Fabrés i Marc Pociello. Covers: Laura Miquel i Ferran Guiu. Músics: Joan Comaposada / Joel Signes, Pau Mas / Kiko Valín, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / Josep “Pinyu” Martí. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Xose Fernandez. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Productora executiva: Roxana Díaz. Producció de Versus Teatre. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 desembre 2017.

A l'inci dels anys noranta del segle passat, Manhattan encara era el cor de la gran poma que no havia estat sacsejada per l'atemptat de les Torres Bessones. Hi havia deu anys per endavant, doncs, per viure encara els petits problemes personals i les misèries humanes a distància curta i local, com per exemple complir trenta anys i bufar espelmes i pensar-se que el món ja s'ha escapat de les mans o assabentar-se de la malaltia de la plaga de la dècada d'un amic d'infància o haver de renunciar a la parella sisplau per força perquè ella vol córrer món o dedicar hores i energia a crear un musical que trencaria amb l'ordre establert del gènere. Tot això és el que probablement es creu que preocupava el compositor Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), l'autor que després d'engegar conjuntament el projecte del musical «Rent» amb Billy Aronson, el va acabar en solitari i, per una malaltia no diagnosticada a temps, no el va poder estrenar perquè va morir en ple assaig. [text íntegre de la crítica]


«Prefiero que seamos amigos (Je préfère qu’on reste amis!)», de Laurent Ruquier. Versió espanyola de Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón. Intèrprets: Lolita Flores i Luis Mottola. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Escenografia: Mambo Decorados. Utillatge i mobiliari: Scnik. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny vestuari: Gabriela Salaberri. Agraïments vestuari: Tusstilettos.com. Música: Mariano Marín. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Marco García. Ajudant producció: Alejandra Freund. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidor: Brais Fernández. Direcció tècnica: David Pérez Arnedo. Ajudant direcció: Ricardo Cristóbal. Direcció: Tamzin Twonsend. Producció: Pentacion Espectáculos, Focus i Verteatro. Teatre Goya, Barcelona, 2 desembre 2017.

Si el qualificatiu de teatre de bulevard s'ha aplicat alguna vegada a la comèdia mal anomenada comercial, aquesta vegada la identificació li va com l'anell al dit. Sobretot perquè la comèdia de l'autor Laurent Ruquier (Le Havre, França, 1963) respira l'aire d'autèntic bulevard —millor dit, de “boulevard”—, però amb remenat de salsa a l'espanyola, passant pel fricandó català de Barcelona, fins i tot pel carrer de la Fraternitat, del barri de Gràcia —picada d'ullet de la reina del mambo—, o el Born —boom turístic—, ciutat on els protagonistes sembla que tenen residència a jutjar pel que diu Valentí / Augusto, el gigoló argentí que manté una amistat innocent i entranyable des de fa cinc anys amb la ja granadeta florista Claudia, enamorada secretament d'ell que, en la pell de l'actriu Lolita Flores —qualsevol semblança del rètol comercial de la floristeria del fons de l'escenari amb el cognom de l'actriu és simplement un atzar— agafa un vertigen interpretatiu absolutament personal. [text íntegre de la crítica]


«Claudia». Creació i intèrprets: Claudia Victoria Poblete Hlaczik, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. So: Damien Bazin. Producció executiva: Aina Pociello. Direcció: Carles Fernández Giua. Producció: Grec 2016, CCCB, Centre Arts Escèniques de Terrassa i Companyia La Conquesta del Pol Sud. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2017.

La companyia La Conquesta del Pol Sud —nascuda amb un espectacle amb aquest mateix títol— va continuar amb el relat verídic de «Nadia», del 2014, la jove afganesa Nadia Ghulam que es va fer passar per noi per sobreviure en l'estat de terror del règim dels talibans i poder ajudar la seva família. Era la mateixa Nadia la que ho explicava als espectadors. Amb «Claudia», estrenat el Grec del 2016 al CCCB i en gira permanent des d'aleshores, la companyia repeteix experiència. Aquesta vegada, amb un testimoni d'una altra atrocitat de l'era contemporània —la de la nostra civilització—, els nens robats arran de la Dictadura de l'Argentina del 1976 al 1983. És a dir, com aquell qui diu, fa quatre dies. Claudia Poblete, com ja va passar amb Nadia, és també qui protagonitza en persona el relat autobiogràfic. Els altres dos creadors de l'espectacle li fan costat, més discretament del que feien a Nadia, dedicant-se més aviat a crear l'ambientació escènica i l'audiovisual —en el qual ells també estan implicats com a investigadors sobre el terreny— que situa els espectadors que quaranta anys enrere encara no eren en aquest món. [text íntegre de la crítica]


«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets estrena: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Intèrprets reposició: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: 29 novembre 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. [text íntegre de la crítica]


«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets reposició 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. [text íntegre de la crítica]


«Els nens desagraïts», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Paco Amate. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Construcció escenografia: Nave 42. Producció executiva: Helena Font. Ajudant direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Coproducció: Companyia Arcàdia i Festival Temporada Alta. Sala Beckett, Barcelona, 19 novembre 2017.

El dramaturg Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha creat una atmosfera color ocre —de temps passat— per parlar d'un virus social que, malgrat que s'amagui darrere del conreu de l'ultrareligió, s'ha de qualificar de sectari. A «Els nens desagraïts» reflecteix la dependència d'unes criatures pel fanatisme creient de l'àvia, que també ha inoculat en la mare, convertit en un trauma que arrosseguen per sempre, malgrat que finalment pensin que se n'han alliberat. L'obra mostra un primer espai, a l'escola ultra, enmig de la natura, vivint en un camp d'autocaravanes, amb un primer sacrifici per segellar l'entrada a la secta: la crema de la col·lecció de discos de Led Zeppelin en un bidó d'un dels joves adeptes. El foc purifica. I el sacrifici neteja tots els vicis i els pecats de l'exterior. [text íntegre de la crítica]


«Un cop l'any (Same time, next year)», de Bernard Slade. Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt. Música: Manu Guix. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú i Marc Udina. Construcció escenografia: Escenografia Moia, S.L. Disseny vídeo: Francesc Isern. Ajudant vídeo: Susana Giraldo. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Míriam Compte. Adaptació vestuari: Goretti Sastreria Teatral. Perruqueria i sastreria: Aileen Layos. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Estudiants en pràctiques: Clàudia Anguita, Ana Ciscar i Judith Mesa. Producció: Marta Soro. Producció executiva: David Felani i Jordi Sellas. Direcció tècnica: Titin Custey. Operadors llum, so i vídeo: Juli González i Elena Acerete. Regidoria: Marta Soro. Tècnic auxiliar escenari: Rubén Sánchez. Ajudant direcció: Daniel Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Minoria Absoluta i Cow Theatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 novembre 2017.

M'imagino el dilema de l'equip dirigit per Àngel Llàcer quan va posar en marxa la versió catalana de la comèdia «Same time, next year», que el guionista i dramaturg Bernard Slade (St. Catharines, Ontàrio, Canadà, 1930) va estrenar a Broadway el 1975 i de la qual Robert Mulligan en va fer una versió cinematogràfica tres anys després que, malgrat la poca incidència del film, va estar nominat als Oscar en la categoria de guió adaptat. I el dilema que m'imagino devia ser: ¿Es pot recuperar fil per randa aquí la mateixa comèdia situada entre el 1950 i el 1975 als EUA? Tal com raja, no. I aleshores, suposo, es va prendre la decisió: avançar-la al quart de segle que va del 1975 fins al 2000. Dit això, doncs, queda clar que «Un cop l'any (Sometine, next year)» se salva a l'hora de superar la diferència temporal i històrica per la interpretació i la tria de la parella que la protagonitza i que, per molts retocs i vernissats que s'hi facin en la trama, es fa difícil que no continuï tenint un deix de romàtic, de regust de naftalina vull dir, no pas de romàntic, que sí que és el que en el fons manté, un alè romàntic, esclar, que amb tots els respectes del món, diria que s'inspira més en els usos socials d'un passat nostàlgic dels que ja han arribat a l'anomenada “tercera edat” que no pas en els usos socials de les noves generacions. [text íntegre de la crítica]


«Parlàvem d'un somni». Versió lliure de Jordi Coca a partir d'una conversa transcrita per Xavier Febrés. Intèrprets: Anna Güell i Òscar Intente. Escenografia: Jose Novoa. Il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisuals: Xavier Manich. Ajudanta direcció: Cristina Raventós. Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2017.

És inevitable. Els espectadors busquen a poc a poc, a manera que avança la conversa de la representació, les coincidències físiques de caracterització dels dos personatges. El mite és el mite. I al final, les troben. L'actor Òscar Intente és cada vegada més el pensador i il·luminat Pasqual Maragall. I l'actriu Anna Güell es va empeltant cada vegada més de la característica murrieria de Maria Aurèlia Capmany. Posar sobre l'escenari dues personalitats contemporànies i la seva veu té el risc de mostrar-ne una imatge distorsionada que els que els han conegut més o menys de prop podrien detectar de seguida. Però l'escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) —coneixedor de primera mà dels dos protagonistes— ha fet un treball d'orfebreria que va més enllà del simple interès de retrobar la conversa que el 1983, el periodista Xavier Febrés va recollir en el primer volum de la sèrie «Diàlegs a Barcelona» entre el jove alcalde Pasqual Maragall i la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Una conversa entre una marassa que només tenia seixanta-cinc anys carregada d'optimisma crític i un jove polític amb miratge de futur que en tenia quaranta-dos. [text íntegre de la crítica]


«Leni», de Valéria Schulzová i Roman Oleksák. Traducció de Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek. Intèrprets: Montse Guallar, Sergi Mateu, Minnie Marx i Carles Goñi. Veu en off: Sergi Marcos i Pavel Bsonek. Espai escènic i vestuari: Thierry Castagne. Escenografia: Exquis Teatre. Construcció escenografia: Alambic. Il·luminació i projeccions: Frantisek Fabián. Perruqueria: Sergi Marcos. Ajudant direcció: Carla Ricart. Direcció: Pavel Besonek. Producció d'Exquis Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 16 novembre 2017.

A qui més qui menys li sona que abans que Catalunya declarés la independència, la "desdeclarés" i guardés a la caixa forta la nova República Catalana fins a més bon veure, el poble català i la literatura catalana ja es van conèixer a Europa amb l'adaptació cinematogràfica «Tiefland» (començada a rodar el 1940 i no estrenada per diverses circumstàcies i travetes fins al 1954) que la cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, Alemanya, 1902 - Pöcking, Alemanya, 2003) va fer de l'obra «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà. Aquesta és una de les anècdotes, si es vol, que connecta la polèmica directora —que va treballar al costat d'Adolf Hitler i el nazisme—, amb la tradició cultural catalana. L'altra cara de l'anècdota és que Leni Riefenstahl va utilitzar com a extres presoners jueus dels camps d'extermini nazis. Malgrat tot, la cineasta, que després de l'Holocaust va ser rebutjada i ignorada artísticament malgrat la seva feina pionera i exemplar en el cinema, sempre es va defensar de les acusacions i mai va admetre haver conegut les atrocitats dels camps d'extermini. [text íntegre de la crítica]


«El metge de Lampedusa». A partir de «Llàgrimes de sal», de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Traducció de l'italià i dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Xicu Masó. Escenografia: Lluís Nadal (Koko). Construcció escenografia: Punt de Fuga. Vestuari: CarmePuigdevalliPlantéS. Il·luminació: Ángel Puertas i August Viladomat. Espai sonor: Marc Paneque. Vídeo: Fronzero. Producció executiva: Arnau Nadal. Ajudant direcció: Esteve Mulero. Direcció: Miquel Górriz. Coproducció: Teatre Lliure, Festival Temporada Alta i Punt Produccions Teatrals. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2017.

La Unió Europea —que no vol dir la gent d'Europa— sempre ha fet els ulls clucs a l'evidència. Es va retratar amb les guerres dels Balcans de finals dels anys noranta; s'ha posat ulleres fosques amb la repressió «erdogànica» de Turquia; ha fet l'orni amb la lluita d'Ucraïna; xiula i beu a galet quan li arriben les imatges més recents de Catalunya; i ha permès que les promeses fetes als refugiats se les endugués l'onada del mar, com molts dels cadàvers dels immigrants que engoleix. Per això no ha d'estranyar que, a la Unió Europea, el testimoni del doctor Pietro Bartolo, que fa un quart de segle llarg que lluita a l'illa siciliana de Lampedusa intentant posar remei a la tragèdia dels refugiats que des de finals del segle passat arriben a l'illa, en ruta des de Tunísia, i amb un acord actual de retorn a Líbia, els soni a música de sirenes. [text íntegre de la crítica]


«Obabakoak», de Bernardo Atxaga. Versió de Calixto Bieito. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Ylenia Baglietto, Gurutze Beitia, Ainhoa Etxebarria, Miren Gaztañaga, Iñake Irastorza, Karmele Larrinaga, Itziar Lazkano, Koldo Olabarri, Lander Otaola, Eneko Sagardoy. Escenografia: Susanne Gschwender. Vestuari: Sophia Schneider. Il·luminació: Michael Bauer. Vídeo: Sarah Derendinger. Arranjaments musicals i vocals: Carlos Imaz. Ajudants direcció: Tim Jentzen i Lucía Astigarraga. Direcció: Calixto Bieito. Companyia Teatro Arriaga Antzokia. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 25 octubre 2017.

Quan s'espera que una adaptació cinematogràfica o teatral reflecteixi fil per randa l'obra literària original, el resultat acostuma a ser, per als fans d'una novel·la o d'un autor, decebedor. Amb «Obabakoak», de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia - Asteasu, Guipúscoa, 1951) els pot passar el mateix a alguns espectadors nostàlgics de la lectura. Tot i així, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, Brugos, 1963) ha aconseguit reflectir els principals trets de l'esperit de la narrativa de l'autor i hi ha afegit la seva lectura particular, com si en realitat hagués fet, com en el seu dia el 1988 va fer Bernardo Atxaga, el seu viatge personal a Obaba. Crec que d'entrada cal aplaudir amb força que Calixto Bieito no hagi traït l'essència de l'obra i l'hagi presentada en la llengua que va ser creada, en eusquera. Qualsevol traducció, al català o a l'espanyol, hauria desvirtuat la poètica de la proposta i la força expressiva dels intèrprets. [text íntegre de la crítica]


«Los bancos regalan sandwicheras y chorizos». Creació col·lectiva de José y sus Hermanas. Textos de Sílvia Ferrando, El Conde Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca i Angélica Lidell. Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Assessorament espai i il·luminació: Roger Orra i Patricia Albizu. Assessorament vestuari: Alejandra Lorenzo. Peça escènica adscrita al programa Talent It de l'Institut del Teatre de Barcelona. Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Sala Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 octubre 2017.

Si es dóna un cop d'ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994... Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen. I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l'Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l'humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat...— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 15.227.520 visitants i 34.474.886 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

criticateatral2017
Guanyadors dels XX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2017

butaca2017
Palmarès de la XXIII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2017

premismax2017
Guanyadors dels XX Premis Max Arts Escèniques 2017

premiszirkolika2017
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2017

tnc1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Nacional de Catalunya.

lliure1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

liceu1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Palau de la Música Catalana.

auditori1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de L'Auditori de BCN.

ocb1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Mercat de les Flors.

focus1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

art
Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva han reposat «Art» de Yasmina Reza al Teatre Goya.

medea
Emma Vilarasau s'ha posat en la pell de Medea en una versió dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure.

edip
Oriol Broggi ha estrenat al Teatre Romea la seva versió de l'obra «Èdip» amb Julio Manrique de protagonista.

solsolet
Jordi Casanovas ha estrenat a la Sala Muntaner l'obra «Mala broma».

escenesmatrimoni
Jordi Figueras i Anna Sabaté han interpretat al Teatre Akadèmia l'obra «Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman, dirigida per Marta Gil.

rebentinactors
Bruna Cusí ha protagonitzat l'obra «Que rebentin els actors» de l'uruguaià Gabriel Calderón.

despertarprimavera
L'espectacle «El despertar de la primavera» s'ha reposat al Teatre Victòria amb lleugers retocs en el repartiment.

misterifermat
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha estrenat a l'Almeria Teatre l'espectacle «El misteri de Fermat».

vaigserprosper
L'espectacle «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» de Projecte Ingenu s'ha estrenat a La Seca.

sistemasolar
Carol López ha dirigit al Lliure de Gràcia l'obra «El sistema solar» amb els germans Clotet, Nausicaa Bonnín i Willy Toledo.

totem
El Cirque de Soleil ha presentat el seu espectacle «Totem» a la carpa de Bellvitge.

horablava
La companyia La Santa ha estrenat al Tantarantana l'obra «L'hora blava» de Laura Mihon.

bull
La companyia Sixto Paz ha estrenat l'obra «Bull», de Mike Barlett, a La Villarroel.

granfracaroli
La companyia Els Pirates Teatre han recuperat «Gran Fracaroli» de Joan Brossa a El Maldà.

masterclass
La soprano María Bayo s'ha posar en la pell de Maria Callas amb l'obra «Master Class» al Teatre Borràs.

solsolet
Carlota Subirós ha dirigit una versió de «Sol solet» d'Àngel Guimerà al TNC.

teenesseewilliams
Roberto G. Alons ha portat a La Seca el seu espectacle estrenat a la Fira de Tàrrega.

thetrumps
Xavi Morató i Joan Olivé han estrenat la comèdia musical «The Trumps» al Teatre del Raval.

solsolet
El col·lectiu VVAA i Íntim Produccions han portat a la Sala Beckett el muntatge de Mark Ravenhill, «Pool (no water)».

secretlloll
La Lloll reposa el seu espectacle estrenat a El Maldà, ara al Club Capitol.

mollybloom
L'actriu Àngels Bassas s'ha posat en la pell de Molly Bloom, el persoantge de James Joyce, a la Sala Muntaner.

fugaconills
La companyia Zero10 ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Fuga de conills».

fantasmacanterville
Joan Pera ha protagonitzat la versió de Joan Yago del relat «El fantasma de Canterville», d'Oscar Wilde al Teatre Condal.

lliberti
Abel Folk i Àngels Gonyalons, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo han recuperat al Poliorama l'obra «El llibertí».

mobydick
Josep Maria Pou ha interpretat el paper del capità Ahab amb l'obra «Moby Dick» al Teatre Goya.

pollastreordi
Ferran Utzeti La Perla 29 han estrenat a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Sopa de pollastre amb ordi», d'Arnold Wesker.

frankenstein
Joel Joan i Àngel Llàcer han protagonitzat la versió de «Frankenstein» dirigida per Carme Portaceli al TNC.

mireuvent
Emma Vilarasau i Eduard Farelo han protagonitzat l'obra «Si mireu el vent d'on ve» al Teatre Lliure.

tempsjunts
La Kompanyia Lliure ha presentat a l'Espai Lliure l'obra «El temps que estiguem junts», dirigida per Pablo Messiez.

tristezaogros
El belga Fabrice Mugia ha dirigit al Teater Lliure el seu espectacle «Le chagrin des ogres».

marcapsasabates
La companyia El Martell ha estrenat al Tantarantana l'obra «El mar no cap dins una capsa de sabates», de Laia Alsina Ferrer.

llibrescremar
La companyia Pyros ha estrenat a El Maldà l'obra «Llibres per cremar», d'Amélia Nothomb.

flautamagica
La companyia Dei Furbi ha recuperat a La Seca la seva singular versió de l'especacle «La flauta màgica».

sugar
L'espectacle musical «Sugar» s'ha reposat novament ara al Teatre Coliseum de Barcelona.

blasted
Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet, sota la direcció d'Alícia Gorina, han interpretat «Blasted (Rebentats)», de Sarah Kane, al TNC.

velladama
Vicky Peña i Xavier Capdet amb els Farrés Brothers han portat al Lliure de Gràcia la peça «La visita de la vella dama», de Friedrich Dürrenmatt.

rougefantasticlove
Gisela i Toni Viñals han protagonitzat el musical «Rouge Fantastic Love» al Teatre Apolo sota la direcció de Ricard Reguant i Pep Sala.

cyrano
Lluís Homar s'ha posat en la pell de Cyrano de Bergerac al Teatre Borràs sota la direcció de Pau Miró.

adossats
Ramon Madaula ha estrenat la seva comèdia «Adossats» al Teatre Romea.

mossbankroad
Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura han estrenat l'obra «Les noies de Mossbank Road» dirigida per Sílvia Munt a La Villarroel.

daralshaga
L'espectacle d'òpera i circ «Daral Shaga» sobre el drama dels refugiats ha passat pel Teatre Lliure de Montjuïc.

hostalera
L'obra «L'hostalera» de La Perla 29 s'ha reposat a la Biblioteca de Catalunya amb renovació de repartiment.

ticktickboom
El musical de Jonathan Larson «Tick, tick... boom!» s'ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona.

maglari
El Mag Lari resumeix en un espectacle al Teatre Condal 25 anys de trajectòria.

dinarnadal
L'obra «El llarg dinar de Nadal» s'ha reposat a la sala El Maldà.

petitprincep
«El petit príncep», dirigit per Àngel Llàcer i amb música de Manu Guix s'ha reposat novament a la Sala Barts.

uncoplany
David Verdaguer i Mar Ulldemolins han protagonitzat la comèdia «Un cop l'any» dirigida per Àngel Llàcer al Poliorama.

cabaret
Elena Gadel i Ivan Labanda han protagonitzat aquesta versió de «Cabaret» al Teatre Victòria.

prefieroamigos
Lolita Flores ha protagonitzat al Teatre Goya la comèdia «Prefiero que seamos amigos», de Laurent Ruquier.

mariaestuard
L'obra «Maria Estuard» amb Sílvia Bel i dirigida per Sergi Belbel s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc.

parlavemsomni
Jordi Coca ha reconstruït el «Diàleg a Barcelona« entre Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany, al TNC.

leni
Montse Guallar i Sergi Mateu han protagonitzat l'obra «Leni» sobre la cineasta Leni Riefenstahl a la Sala Muntaner.

incendios
Mario Gas ha dirigit la versió d'«Incendios» amb Núria Espert, Laia Marull, Ramón Barea i Candela Serrat, entre altres, al Teatre Goya.

desigsotaoms
Joan Ollé ha dirigit al TNC l'obra «Desig sota els oms», d'Eugene O'Neill, amb Pep Cruz, Laura Conejero i Ivan Benet, entre els protagonistes.

lampedusa
Xicu Masó ha explicat a l'Espai Lliure la història del metge de Lampedusa i la crisi dels refugiats.

laberintomagico
El cicle novel·lístic de Max Aub s'ha presentat al Teatre Romea amb l'obra «El laberinto mágico».

paradise
Elisabet Casanovas ha protagonitzat la comèdia «Paradise» al Teatre Poliorama.

obabakoak
Calixto Bieito ha adaptat l'obra «Obabakoak», de Bernardo Atxaga, al Teatre Lliure de Montjuïc.

primetime
Imma Colomer ha protagonitzat l'obra «Prime Time» a la Sala Muntaner.

lalegria
Marilia Samper ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «L'alegria».

islandia
Lluïsa Cunillé ha estrenat l'obra «Islàndia» dirigida per Xavier Albertí al TNC.

obuscor
La Perla 29 ha reposat a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Un obús al cor».

calavera
Pol López i Oriol Pla protagonitzen l'obra «La calavera de Connemara» dirigida per Iván Morales.

donessavies
Enric Cambray i Ricard Farré han reposat «Les dones sàvies» de Molière a El Maldà.

visitainesperada
El Teatre del Raval ha tornar a Agatha Christie amb «La visita inesperada».

nitdereis
La Kompanyia Lliure ha reestrenat «Nit de reis (o el que vulguis)» amb versió i direcció de Pau Carrió.

donjoan
Julio Manrique protagonitza l'obra «Don Joan» que es reposa al Teatre Goya.

barbesbalena
El Maldà ha fet un homenatge a la doctora Dolors Aleu i Riera amb l'espectacle «Barbes de balena».

sotacatifa
Els autors Jordi Calafí i Alexis García han debutat en teatre amb l'obra d'intriga «Sota la catifa» al Teatre Gaudí Barcelona.

eltest
L'obra «El test» de Jordi Vallejo es reposa al Club Capitol amb un repartiment parcialment renovat.

electe
Roger Coma i Abel Folk han reposat «L'electe» al Club Capitol.

cabareta
Maria Molins i Bárbara Granados han estrenat a la Sala Muntaner l'espectacle «CabaretA».

tretalcap
Pau Miró ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Un tret al cap» amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins.

paraulesencadenades
Sergi Belbel ha dirigit «Paraules encadenades» de Jordi Galceran amb David Bagés i Mima Riera a La Villarroel.

eva
Julio Manrique ha dirigit l'obra «E.V.A.» de la companyia T de Teatre al Romea.

bodasdesangre
Oriol Broggi ha dirigit «Bodas de sangre» a la Biblioteca de Catalunya amb Clara Segura i Nora Navas.

llollmalda
Lloll Bertran ha presentat a El Maldà un conte sobre un estadant del palau Maldà.

amorshumors
Abel Folk, Pep Planas i Maria Altadill han presentat l'espectacle «Amors & Humors» al Teatre Romea.

hamlet
L'obra «Hamlet» protagonitzada per Pol López s'ha reposat al Lliure de Gràcia.

RicardIII
Lluís Homar ha representat el personatge de «Ricard III» dirigit per Xavier Albertí a la Sala Gran del TNC.

tresaniversaris
L'obra «Els tres aniversaris» de l'alemanya Rebekka Kricheldorf versionada per Joan Negrié s'ha presentat a La Villarroel.

dansamort
Jordi Casanovas ha dirigit «Dansa de mort», d'August Strindberg a la Sala Muntaner amb Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez.

somninitestiu
La companyia Els Pirates Teatre ha estrenat a La Seca Espai Brossa la seva versió del «Somni d'una nit d'estiu».

alioli
Josep Minguell i Mingo Ràfols han estrenat al Teatre del Raval la comèdia «Al i Oli», de Neil Simon.

mrsbrownie
Laura Guiteras i Abel Boquera han presentat a la sala El Maldà l'espectacle «Mrs. Brownie» de la companyia Teatre Nu.

fraguelrock
La companyia Casa Real ha estrenat al Tantarantana l'espectacle «Ven a Fraguel Rock».

ivanov
Àlex Rigola ha estrenat al Teatre Lliure una versió de l'obra «Ivànov» d'Anton Txèkhov.

ciutatvidre
La companyia Obskené ha reposat a la Sala Beckett el projecte sobre la novel·la gràfica «Ciutat de vidre» de Paul Auster.

autorameninas
Carmen Machi ha protagonitzat al Teatre Goya l'obra «L'autora de Las Meninas».

ignots
Josep Julien i Marc Rodríguez han protagonitzat l'obra «Ignots» de Ramon Madaula a El Maldà.

boscos
Oriol Broggi ha tancat la tetralogia de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya amb «Boscos».

totsheuvingut
Marc Rosich ha estrenat al TNC l'obra «A tots els que heu vingut» protagonitzada per Mercè Arànega».

diumenge
Hermann Bonnín ha recuperat l'obra «Diumenge» a La Seca amb Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk.

galileu
Carme Portaceli ha dirigit una versió moderna de «Galileu» de Bertolt Brecht al Teatre Club Capitol.

livingstone
Sergi López ha reposat l'espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama.

nonsolum
L'actor Sergi López ha reposat al Teatre Poliorama el seu espectacle «Non solum».

evadelafores
Mercè Sarrias ha estrenat a la Sala BEckett l'obra «Eva i Adela als afores».

ahjudit
La companyia El Martell ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Ah! (Judit)».

begodis
Oriol Pla, Blai Juanet i Marc Sastre han presentat a La Villarroel «Be God Is».

gentebien
La Cubana ha estrenat el musical «Gente bien», basat en el sainet de Santiago Rusiñol, al Teatre Coliseum.

videsprivades
La companyia La Brutal ha estrenat una nova versió de «Vides privades» de Noël Coward al Teatre Borràs.

homes
Sergi Belbel i Carol López amb música de Marc Parrot han fet una nova versió de l'espectacle «Homes» al Teatre Condal.

scaramouche
Dagoll Dagom ha estrenat al Teatre Victòria el musical d'espadatxins «Scaramouche».

lamare
Emma Vilarasau ha protagonitzat a La Villarroel l'obra «La mare» de Florian Zeller sota la direcció d'Andrés Lima.

annesullivan
El Teatre del Raval ha adaptat l'obra «El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson.

lucrecia
Lucrecia ha estrenat al Teatre Victòria el seu espectacle familiar «Una bruixa a Barcelona».

anecsalvatge
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen.

fillapare
Pau Miró ha dirigit al Teatre Lliure la versió d'Aleix Aguilà i la companyia Solitària sobre «Hedda Gabler» amb Júlia Barceló, Pau Vinyals i Pol López.

florentina
Sergi Belbel ha dirigit «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, amb Mercè Sampietro i Ekisabet Casanovas de protagonistes al TNC.

janeeyre
Abel Folk i Ariadna Gil han protagonitzat la versió de «Jane Eyre» dirigida per Carme Portaceli al Teatre Lliure de Gràcia.

amicintims
Ever Blanchet ha estrenat al TGB la comèdia reflexiva «Amics íntims».

fairfly
La Calòrica ha estrenat «Fairfly» de Joan Yago al Teatre Tantarantana.

nora
La companyia Sixto Paz ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Dybbuk» sobre la vida de l'escriptor Romain Gary.

realpolitik
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha presentat a La Seca l'espectacle «Realpolitik».

peggypicket
Moisès Maicas ha dirigit a El Maldà l'obra «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig.

oquescretines
La companyia Tangaroc ha presentat a La Seca Espai Brossa l'espectacle «Oques cretines» de Karl Valentin.

macadamia
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Macadamia Nut Brittle» al Lliure de Montjuïc.

stilllife
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Still Life» al Lliure de Montjuïc.