Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
|
 |
Any XXVI - Núm. 8150 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «L'òpera de tres rals», de Bertolt Brecht (text) i Kurt Weill (música), en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol. Veu en off: Marc Rosich. Orquestra: Sebastià Gris / CristianCastellví (vanjo i guitarra), Dick Them / FedeSalgado (contrabaix), Darío Polonara (bandoneó i harmònium), Jordi Santanach / EduCabello (clarinet, saxo alt i flauta), Martí Serra / GemmaTorralbo (clarinet i saxo tenor), Gabriel García / MiguelRobles (trompeta), Alejandro Toledo (trompeta), Jordi Giménez / Francina Mercadal (trombó), Núria Andorrà / Naia Membrillera (percussió), Dani Espasa / Gregori Ferrer (piano, harmònium). Escenografia: Marta Pazos. Vestuari: Agustín Petronio. Caracterització: Johny Dean. Il·luminació: Nuno Meira. Espai sonor: Hugo Torres. So: Marc Mateu. Coreografia: Mabel Olea. Ajudanta de direcció: Anna Ponces. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d'escenografia: Carlos Pérez García. Correpetidor: Gregori Ferrer. Alumna en pràctiques: Noa Zapata (Eòlia). Equips del Teatre Lliure. Drets de representació: © Suhrkamp Verlag GmbH, Berlin. Lloguer de partitures: Editorial Triskelion. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció escènica: Marta Pazos. Estrena: Teatre Grec, Barcelona, 29 juny 2026. Reestrena: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 setembre 2026. Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes. [text íntegre de la crítica]
«Apocalipsi fatxa». Un nou “Veriueu-ho” de Xavi Castillo. Intèrpret: Xavi Castillo. Vestuari: Pascual Peris. Il·luminació i so: Gabriel Pérez Calleja. Imatge i producció pública: Adela Palomares. Producció: Pot de Plom Teatre. Director: Xavi Castillo. Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 16 al 20 de setembre 2026. L'apocalipsi ha arribat. Poc s'ho podia pensar l'actor, monologuista, comunicador digital, director, còmic i sobretot provocador, Xavi Castillo (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 1967), però criat a Alcoi (Alcoià, País Valencià), que el dia de l'estrena a Barcelona del seu espectacle «Apocalipsi fatxa» una ES-Alert per prevenció de pluges li tallaria el guió a mitja funció amb l'enrenou dels mòbils dels espectadors i convertiria el seu «Apocalipsi fatxa» en un improvisat «ES-Alert fatxa». Aquest és un nou fenomen que s'afegeix recentment a la ja crònica plaga dels mòbils amb so encès a les platees. Anant com anem cap a un món on depenem cada vegada més de les alertes per qualsevol incidència —ai, que plou, ai, que plou!— aviat el gremi de les sales teatrals i els auditoris de música i tots els escenaris similars hauran d'obligar —ja no es tracta de demanar sinó d'obligar— que tothom apagui el seu mòbil. Només amb el mòbil apagat, les ES-Alertes no sonen i només així els intèrprets no es veurien sorpresos per una allau de sons escandalosos que poden ser fatídics enmig d'un monòleg o una escena compromesa. [text íntegre de la crítica]
«Bartleby», de Herman Melville. Adaptació de Llàtzer Garcia, a partir de la traducció de Carme Camacho (Edicions Ela Geminada, 2021). Intèrpret: Albert Prat. Escenografia i vestuari: Sebastià Brosa. Il·luminació: Laura Clos ‘Closca’. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Lluís Robirola. Moviment: Maria Salarich. Fotografia: Alba Lajarín. Assistent de direcció: Sara Marco (Col·legi del Teatre). Una producció de Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.) – Festival Temporada Alta, amb la col·laboració de la Sala Beckett. Ajudanta de direcció: Carla Coll. Direcció: Llàtzer Garcia. Estrena: Sala Beckett, Barcelona: del 20 de febrer al 9 de març 2025. Reposició: Sala Atrium, Barcelona: del 15 al 27 de setembre 2026. Fa mes de vint anys, entre el 2003 i el 2005, l'actor Josep Maria Pou ja va fer unes primeres lectures del relat «Bartleby, l'escrivent», del nord-americà Herman Melville (Nova York, EUA, 1819 - 1891), iniciativa del Festival Temporada Alta i el Teatre Romea, interpretació que li va valer, a més, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Josep Maria Pou va partir aleshores de la traducció de Miquel Desclot. El text de Melville ha captivat sovint els intèrprets que s'hi volen abocar en solitari, potser fascinats per aquella frase símbol de l'escepticisme més murri que pronuncia sovint Bartleby: «Preferia no fer-ho». Resistència passiva davant de tot i de tothom que més d'un voldria portar impresa al pit de la samarreta. [text íntegre de la crítica]
«Ella i màquina», de Sergi Belbel. Intèrprets: Enric Cambray i Àgata Roca. Disseny de llums: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudanta de direcció: Paula Blanco. Producció executiva: Mireia Pol. Una producció de Heartbreak Hotel i Titus Andrònic, S.L. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Sergi Belbel. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 2 de setembre a l'11 d'octubre 2026 Pesa, i com pesa!, el rastre de «L'imperatiu categòric» de Victoria Szpunberg. Sobretot perquè la protagonista torna a recaure en l'actriu Àgata Roca. Però, malgrat el que diguin les males veus, «Ella i màquina», de Sergi Belbel, estrenada ara a la Heartbreak Hotel, no hi té res a veure, ni que ho sembli. Que quedi clar d'entrada que tampoc és un plagi involuntari perquè l'obra ve de lluny: començada a escriure el 2013, arran dels populars torneigs de Temporada Alta (allà encara es deia «Ella i els altres»), deixada reposar uns anys, revisada quan tothom estava reclòs a casa amb la mascareta penjada a l'orella, premiada el 2022 amb l'Eduard Escalante dels Premis Ciutat de València, publicada a la col·lecció de Teatre de Bromera Edicions i distingida amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2023. El fet és que Sergi Belbel no podia escollir un moment millor per estrenar «Ella i màquina» perquè, a hores d'ara, tot el món en va ple, de l'esclafit que torna a representar la irrupció de l'anomenada intel·ligència artificial, la IA que diuen, ni que sembli l'onomatopeia del bramar dels rucs. Allò que fa quatre dies era només imaginació dels amants de la ciència-ficció és ja una realitat. [text íntegre de la crítica]
«Kurios. Gabinet de curiositats». Espectacle del Cirque du Soleil. Guió de Michel Laprise. Equip creatiu: Guy Laliberté (guia), Jean-François Bouchard (guia creatiu), Chantal Tremblay (directora de creació), Stéphane Roy (dissenyador d'escenografia i utillatge), Philippe Guillotel (dissenyador de vestuari), Bob & Bill (compositors i directors musicals), Raphaël Beau (compositor i director musical), Yaman Okur (coreògraf d'acrobàcies), Ben Potvin (coreògraf d'acrobàcies), Sidi Labi Cherkaoui (coreògraf), Susan Gaudreau (coreògrafa d'acrobàcies), Andres Ziegler (coreògrafa d'acrobàcies), Jean-Michel Caron (dissenyador de so), Jacques Boucher (dissenyador de so), Martin Labrecque (dissenyador d'il·luminació), Bob Bollinger (dissenyador d'actuació acrobàtica), Germain Guillemot (dissenyadora d'actuació acrobàtica), Boris Verkhosvsky (dissenyador d'actuació acrobàtica), Danny Zen (equip acrobàtici dissenyador d'instal·lacions), Eleni Uranis (dissenyadora de maquillatge). Intèrprets, personatges i números: El científic: David García (Espanya). Sr. Microcosmos: Mathieu Hubener (França). Nico, l'home acordió: Joe Roberts (Regne Unit). Klara, el telègraf de l'invisible: Mayuko Nishio (Japó). Sincronizació del caos de 1900 i malabarisme: Jose Vazquez (México). Duo de bressol: Volodymyr Klavdich (Ucraïna), Ekaterina Evdokimova (Rússia). Bicicleta aèria: Anne Weissbecker (França). Circ invisible i número còmic: Facundo Gimenez (Argentina). Contorsionisme: Azzaya Ariunbold (Mongòlia), Ayagma Tsybenova (Rússia), Oyun-Erdene Baljinnyam (Mongòlia), Doljin Batsukh (Mongòlia). El món invertit i equilibri sobre mans: Nikolay Astashkin (Rússia). Rola Bola: James Gozalez (Colòmbia). Acro Net: Benjamin Anikine (França). Victor Degtyarev (Rússia), Mathias Guillouart (França), Mathieu Hubener (França), Tomasz Krzemien (Polònia), Aleh Rabtsau (Bielorrúsia), Yasha Rakitski (Bielorrússia), Maciej Wyskiel (Polònia). Corretges aèries: Darián Cobas Vargas (Cuba). Ilya Salmov (Rússia). Io-ios: Tomiyuki Watanabe (Japó). Teatre de mans: Joe Roberts (Regne Unit). Banquine: Egor Anisimov (Rússia), Nikolay Astashkin (Rússia), Pavel Gubskii (Rússia), Roman Kenzhayev (Kazakhstan), Sergey Kudryavtsev (Rússia), Katia Murashko (Bielorrússia), Sultanbek Naisbayev (Kazakhstan), Ilyas Nasypbekov (Rússia), Serguei Okhai (Ucraïna), Dmitrii Parfenov (Rússia), Elizaveta Pikalova (Rússia), Danil Plokhoi (Rússia), Igor Tarapat (Rússia), Roman Zhuravlev (Rússia), Nikita Zhestovskii (Rússia). Músics: Acordió: Christelle Harau (França). Director de banda, baix i contrabaix: Michael Hachey (EUA). Violoncel i teclat: Amanda Zidow (EUA). Bateria i percussió manual: Steve Weiss (EUA). Cantant, Bella Donna i dansa de mans: Tamara Dikyovà (Eslovàquia). Guitarra i baix: Bruno Pitarch (Espanya). Violí: Cyril Zardé (França). Direcció artística: Michel Laprise. Grand Chapiteau de Cirque du Soleil. Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, Bellvitge, Barcelona, 8 setembre 2026. Sempre m'ha semblat que els personatges de molts dels espectacles del Cirque du Soleil s'han escapat d'alguns d'aquells àlbums il·lustrats clàssics i contemporanis que fan les delícies dels lectors més petits i enlluernen els grans. Làmines plenes de fantasia amb la creativitat de dibuixants cèlebres com Beatrix Potter, Rébecca Dautremer, Sonja Sinner o Raquel Díaz Reguera, entre molts altres. O potser és al revés. Potser de la pista del Cirque du Soleil, alguns d'aquests personatges s'han colat després entre les làmines dels àlbums il·lustrats contemporanis, si tenim en compte que la companyia de circ més gran del món, creada pels quebequesos Guy Laliberté, un aleshores jove saltimbanqui de carrer, i per Gilles Ste-Croix, un també aleshores jove equilibrista sobre xanques, va començar a rodar el 1984, al Quebec. I així, fins a mantenir un catàleg en gira amb 35 produccions. Des del 1998, quan el Cirque du Soleil va decidir fer parada regular també a Catalunya amb l'emblemàtic espectacle «Alegria», amb l'aixecament del Grand Chapiteau a l'esplanada de la Mar Bella —farà trenta anys en la probable pròxima visita de lloc ara insegur però que ja no serà a l'actual de Bellvitge—, el criteri de l'espectacle de circ es va capgirar com un mitjó. No van faltar els detractors i tampoc els entusiastes. Uns, perquè defensaven a ultrança l'esperit del vell circ romàntic. Els altres, perquè descobrien la capacitat de fusionar diversos llenguatges artístics en una pista: la creació escènica, l'escenografia, l'attrezzo, el gènere fantàstic, la música, la il·luminació, el color, el vestuari, la coreografia i, de rerefons, una aproximació al gènere del circ amb picades d'ullet al més tradicional i amb l'execució dels números més arriscats amb el súmmun de la perfecció. [text íntegre de la crítica]
«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó «L'Angle noir»: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona. Del 9 de setembre al 18 d'octubre 2026. Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement «Temps», li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. [text íntegre de la crítica]
«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026. Represa: 9 setembre 2026. El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món. [text íntegre de la crítica]
«Um julgamento». A partir d’«Un enemic del poble», d’Henrik Ibsen. Un projecte de Christiane Jatahy, Wagner Moura. Concepte: Christiane Jatahy. Text: Christiane Jatahy, Wagner Moura, Lucas Paraizo. Interpretació: Julia Bernat, Danilo Grangheia, Wagner Moura. A la pel·lícula: Jonas Bloch, Marjorie Estiano, Salvador Moura. Participació en línia: Tatiana Henrique. Nens a la pel·lícula: Antônio Falcão, José Moura, Henry Soares Paes Leme. Intèrpret convidada: Sílvia Ferrando Luquin. Disseny d'escenografia, il·luminació i col·laboració artística: Thomas Walgrave. Vídeo: Julio Parente. Vestuari: Marina Franco. Director de fotografia i càmera: Paulo Camacho Disseny de so i mescla: Pedro Vituri Producció i coordinació de gires: Henrique Mariano. Administració: Lison Bellanger, Charlotte Pesle Beal (produccions EPOC). Produït per Axis Productions. Coproducció Festival Internacional d'Edimburg (Escòcia), Festival d'Avignon (França), Holland Festival (Amsterdam, Països Baixos), Centro Cultural de Belém (Lisboa, Portugal), DeSingel (Anvers, Bèlgica). Amb el suport del UCLA Center for the Art of Performance (Los Angeles, EUA), Institut Guimarães Rosa – IGR – Ministeri d'Afers Exteriors (Brasília, Brasil). Vertice Company – Axis Productions compta amb el suport de la Direcció Regional d'Afers Culturals d'Île-de-France i del Ministeri de Cultura francès. Estrena mundial el 2 d’octubre del 2025 – Espaço Trapiche, Salvador, Bahia. Direcció: Christiane Jatahy. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 30 al 31 de juliol 2026. Probablement molts espectadors d'aquesta nova, i també cal dir-ho, enèsima mirada al clàssic de Henrik Ibsen, «Un enemic del poble» (1882-1883), s'han sentit atrets no només per l'obra —que malauradament, després de gairebé 150 anys de la seva estrena, no ha perdut ni sembla que hagi de perdre actualitat— sinó també pel protagonista, l'actor brasiler Wagner Moura (nom real: Wagner Maniçoba de Moura, nascut a Salvador, Brasil, 1976). Per a uns, la cara del personatge Pablo Escobar a la sèrie «Narcos» (Netflix), per a uns altres, el protagonista de la pel·lícula «L'agent secret» (2025), un thriller polític de gairebé tres hores ambientat l'any 1977 durant la dictadura militar brasilera pel qual Wagner Moura ha estat premiat a Canes i nominat als Globus d'Or i els Oscars. Sempre és gratificant que un intèrpret reconegut a la pantalla internacional se la jugui en directe a l'escenari. I en aquest cas, Wagner Moura se la juga amb fortuna en el paper del doctor Thomas Stockmann, el conegut “enemic del poble”, i participant en un exercici de teatre interactiu, que és un gènere que s'està fent habitual en segons quins espectacles teatrals i que sembla que també agraeixen certs espectadors amb ganes de dir la seva, al marge del que els diu l'autoria de l'obra. [text íntegre de la crítica]
«La nit del músic alt (Un tipus de gènere ambigu)». Dramatúrgia: Carles Pedragosa Torres. Cantants/Intèrprets: Antoni Comas, Robert González, Bealia Guerra, Paula Malia, Clàudia Schneider, Jordi Vidal, Cor ARSinNOVA. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Vestuari: Joana Martí Delgado. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero i Lluís Victory Cirer. Direcció tècnica: Albert Glas. Regidors companyia: Olalla Calvo i Rai Segura Raspall. Ajudantia d’escenografia i vestuari: Camille Latron i Llorens. Fotografia: César Font. Agraïments: Elisabet Barroso Dominguez, Núria Roé Vellvé, Ragnhild Hjelmborg, Marta Canals Romero, Olivia Basora, Carme Milan, Gina Aspa. Una coproducció del Grec 2025 i 2026 Festival de Barcelona, la Banda Municipal de Barcelona i Indi Gest. Director titular Banda Municipal Barcelona: José R. Pascual-Vilaplana. Clarinets: Natalia Zanón (solista), Eduard Betes, Àngel Errea, Joan Estellés, Juan Bautista Faubel, Victoria Gonzálvez, Germán Guillén, Montserrat Margalef, Joan Tormo, Alexandre Escrivà, Jorge Iznardo, Maria Rubio, Laia Santamaria, Clara Vilanova, Javier Vilaplana (requint), Martí Guasteví (clarinet alt), José Vicente Montesinos (clarinet baix). Saxòfons: Maurici Esteller (soprano), Dani Molina (alt solista), Marta Romero (alt), Armand Franco (tenor), José Jaime Rivera (tenor), Joan Soler (baríton), Joan Soler (baix). Flautes: Manel Reyes (solista), Alejandro Ortuño, Paula Martínez (flautí). Oboès: David Perpiñán / Jordi Bonilla, Carla Suárez (corn anglès). Fagots: Daniel Ortuño (solista), Xavier Cervera. Trompes: Claudia Cobos (solista), Abdó Sancho (solista), German Izquierdo, Carlos Lizondo, Miguel Zapata. Trompetes i fiscorns: Javier Rodríguez (solista), Maurici Albàs, Santiago Gozálbez, José Joaquín Salvador, Vicent Ivorra, Susana Marco, David Urrutia. Trombons: Emilio Almenar (solista), Andrea Escrig (solista), Francesc Ivars, Francisco Palacios (baix). Bombardins: Rubén Zuriaga (solista), David Pantín. Tubes: Francisco Javier Molina (solista), Toni Chelvi. Contrabaixos: Enric Boixadós, Toni Cubedo. Timbals: Ferran Carceller (solista). Percussió: Mateu Caballé, Ferran Armengol, Alejandro Llorens, Naia Membrillera, Miquel Vich. Arpa: Laura Boschetti. Piano: Jordi Farran. Director tècnic: Joan Xicola. Coordinadora executiva: Susanna Gamisel. Encarregada: Montserrat Margalef. Arxiver: Àlex Fernández. Serveix auxiliars: Airun Serveis Culturals. Resta de l'equip de L'Auditori: Regidoria BMB: Albert Martínez, Ramon Tolrà. So: Toni Vila, Alejandro Parra i Oriol Baulenes. Coordinació RF: Manolo Cervera. Producció: Ernest Crusats. Cor ARSinOVA. Directora: Maria Mauri Fàbregas. Intèrprets: Berta Morató Vinyes, Adrià Pagès Moliner, Emma Clarke Karlová, Ferran Marquina Martínez, Pol Blancafort Baulenas, Daniel Flix Porret, Marta Garrote Ordeig, Núria Ballestar Dot, Joana Martinez-Mora Manel, Laura Farré Garcia, Steen Knudsen Esquerda, Magdalena Völk, Pere Carulla Sanmartí, Gerard Morató Vinyes, Helena Figueras Benet, Nina Hoelscher, Niels Knudsen, Enric Aragonès, Miquel Bertran. Direcció de moviment escènic: Bealia Guerra. Direcció escènica: Jordi Oriol Canals, Carles Pedragosa Torres. Banda Municipal de Barcelona i Indi Gest. Festival Grec 2025 i 2026. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 25 juliol 2025. Reposició i revisió: Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 28 juliol 2026. Les troballes arqueològiques són perilloses. Només cal donar un cop d'ull a les obres aturades o ajornades a tot Barcelona perquè els equips d'investigadors puguin remenar la terra per trobar-hi les restes dels avantpassats. Es pot veure amb les futures noves dependències de la justícia espanyola establerta a Catalunya, entre el Passeig Lluís Companys i el carrer Pujades —que, sigui dit de passada, no se sap quina falta fan— i que hauran d'esperar encara dos anys més abans que no se sàpiga què hi ha sota una gran necròpolis dels afores de la ciutat antiga, sepultada pels borbons, on fins i tot diuen que hi podrien reposar les restes de la jove màrtir Santa Eulàlia. I es pot veure també amb l'etern remodelatge del parc infantil entre la plaça de La Gardunya i el carrer del Carme, damunt de la Biblioteca de Catalunya, on les rases també amaguen algun misteri ancestral, i avisen que va per llarg. I no cal dir, els constants retards de segons quins trams del caòtic remodelatge de pedra grisa de les Rambles que porten de corcoll el negoci dels floristes i el dels manters. Al perímetre de la ciutat vella, ja se sap, aixeques una pedra i trobes un parent llunyaníssim que et saluda. És el mateix que passa ara al recinte del Teatre Grec, a Montjuïc, o en nom medieval, “la muntanya o mont dels jueus” perquè és allí on diuen que fa més de mil anys que hi va haver una necròpolis jueva. [text íntegre de la crítica]
«FACTORY (Somni d'una nit d'estiu)». Traducció: Salvador Oliva. Adaptació: Àlex Rigola. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Elisabeth Casanovas, Nil Cardoner, Biel Duran, Oriol Genís, Roger Julià, David Menéndez “Boye”, Xesca Piñon, Jordi Rico, Toni Sevilla, Jordi Oriol, Lluís Villanueva. Espai escènic i vestuari: Patrícia Albizu i Alejandra Lorenzo. Disseny llums: Àlex Rigola i Raimon Rius. Producció executiva: Mireia Pol. Assistència direcció: Rita Ollé. Ajudanta direcció: Paula Blanco. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L. i Festival Grec. Amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Festival Grec 2026. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de juny al 31 juliol 2026. Tot de color paper de plata. Icones del consum iniciàtic de mitjan segle passat com les famoses llaunes de sopa Campbell's, l'antiga beguda Coca-Cola, i la cadena de detergents Mister Brillo. Dissenys mai recanviats per algun grafista informàticament il·luminat. Tot són marques, Campbell's, Coca-cola, Brillo, que van tenir un inventor per atzar i que han perdurat en el temps. La Heartbreak Hotel sí que ha recanviat la típica cambra negra per la lluminositat del paper d'alumini gegant. I és que es tracta de barrejar la fantasia shakespeariana de «Somni d'una nit d'estiu» i la vida esbojarrada i pionera de la bohèmia artística més trencadora de l'estudi artístic novaiorquès d'Andy Warhol, The Factory —o «La Fàbrica», per als amics, un nom comercial que han adoptat després moltes altres iniciatives inspirades en l'esperit inconformista i alternatiu— i que Andy Warhol va instal·lar primer al carrer 47 Est de Manhattan, entre el 1963 i el 1968, i després en una sisena planta de l'edifici del carrer Union Square Oest. Entre serigrafies i litografies de Warhol, filmacions de pel·lícules, accions col·lectives, performances de consum, estrelles del porno, droga, sexe i rock and roll —per això hi pul·lula també la banda de La Velvet Underground de Lou Reed— es va anar creant la llegenda. I les llegendes, ja se sap, com més efímeres, millor. No és tan important el que van fer sinó el que diuen que van fer. [text íntegre de la crítica]
«Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir». Direcció, text, escenografia i vestuari: Angélica Liddell (inclou textos de “Patriotisme” i “El mariner que va perdre la gràcia del mar”, de Yukio Mishima, i una adaptació de la peça clàssica de teatre NOH Hagoromo. “La túnica de plomes”, del segle XIV). Interpretació: Alberto Alonso Martínez, Angélica Liddell, Masanori Kikuzawa, Ichiro Sugae, Gumersindo Puche, Kazan Tachimoto. Il·luminació: Javier Alegría. Direcció tècnica: Maxi Gilbert. Operador de llums i coordinador tècnic en gira: Francisco Jesús Galán. So: Antonio Navarro. Maquinista: Fernando Díaz. Regidoria: Elena Galindo. Construcció de l’escenografia: Alfonso Reverón Díaz. Logística: Micaela Ferrer. Producció: Gumersindo Puche. Assistència de producció: Jaime del Fresno. Agraïments especials: Instituto Cervantes de Tokio, Tsuano Yamai (actor de teatre Noh de l’escola Konparu). Una coproducció del Grec 2026 Festival Barcelona, Festival Temporada Alta, Théâtre National de Strasbourg, Wiener Festwochen | Free Republic of Vienna, Odéon–Théâtre de l’Europe. Amb el suport de la Comunidad de Madrid. Espectacle recomana a partir de 18 anys.Agraïment especial a totes les persones que han col·laborat aportant peces de roba dels seus éssers estimats. Festival Temporada Alta, Teatre de Salt, Girona, 22 i 23 novembre 2025. Reposició: Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 24 al 26 de juliol 2026. Nits tòrrides. De matinada, camí de Montjuïc, que fa pujada si s'hi va a peu, ressona a la memòria la lletra d'una cançó escolta, aquella de tradició suïssa, «Els pics gegants», que deia més o menys això: «De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...», i més endavant encara rematava: «Avant, avant, que trenca l'alba, si anem pujant, s'abaixa el cim.» Doncs això és gairebé el que passa amb les propostes enverinades que la dramaturga i creadora escènica empordanesa Catalina Angélica González Cano, de reconegut nom artístic internacional, Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966) prepara per als seus fans. La Liddell —no és nom de supermercat ni que ho sembli— va llevar els espectadors del llit en plena prematinada per assistir al seu espectacle «Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir», per engegar una macroperformance al seu gust i estil més funerari a tres quarts de cinc, quan els estels encara no s'han post i potser sí que, com l'homenatjat personatge japonès Yukio Mishima (1925-1970), també tindrien ganes de suïcidar-se. [text íntegre de la crítica]
«Forever». Autoria i dramatúrgia: Iñaki Rikarte, José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Intèrprets: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo. Escenografia: Javier Ruiz de Alegría, Ikerne Giménez. Vestuari: Ikerne Giménez. Il·luminació: Javier Ruiz de Alegría. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Producció executiva: Kulunka Teatro. Direcció tècnica: La Cía de la Luz S. Coop. Mad. Ajudantia direcció: Alberto Huici. Sastreria: KKUM. Cap tècnic teatre: Aleix Arbonès. Tècnic teatre: Víctor Bartolomé. Construcció escenografia: Readest Montajes. Màrqueting i comunicació companyia: María Díaz Màrqueting i comunicació teatre: Focus. Reportatge fotogràfic: Aitor Matauco. Direcció: Iñaki Rikarte. Cia. Kulunka Teatro. Festival Grec 2025. Teatre Condal, Barcelona, 23 al 27 juliol 2025. Reposició: Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. Del 22 de juliol al 2 d'agost 2026. Quan una família es desfà és com un mirall trencat que s'esberla i només deixa veure-hi el que en queda, dins dels trossos esquerdats. Un mirall trencat —pregunteu-ho a Mercè Rodoreda— és allò que el temps canvia fins a fer-ho tot malbé, és allò que passa de viure una època feliç a una decadència de buidor, és allò que només reviuen els fantasmes de les pèrdues i els records. «Forever», el tercer espectacle de capgrossos o màscares de la companyia basca Kulunka Teatro, després d'«André & Dorine» i «Solitudes» —revisitades com un pack dins el Grec'26— és una tragèdia. Així, amb totes les lletres. Sense que hi càpiga el consol de la comèdia. Esclar que els espectadors trobaran algun moment que provoca el somriure, però és més per algunes accions concretes dels personatges que no pas per la trama que, com en els altres dos espectacles de la companyia, s'explica amb un fil narratiu sempre sense paraules. [text íntegre de la crítica]
«Nascuts lliures». Autoria: La Conquesta del Pol Sud. Creació: Carles Fernández Giua. Dramatúrgia i documentació: Carles Fernández Giua, Irene Vicente Salas. Intèrprets: Eugènia Arús, Manel Barceló, Irene Bonilla, Aleix Escursell, Ferran Galimany, Laia González Fernández, Micky Jarra. Vestuari: Marina Valls. Disseny d’escenografia: Xesca Salvà. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llum: Luis Martí. Acompanyament coreogràfic: Ariadna Montfort. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, La Conquesta del Pol Sud i el Grec 2026 Festival Barcelona. Cia. La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. Festival Grec 2026. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 9 al 19 de juliol 2026. ¿Si Luigi Pirandello ja va qüestionar la naturalesa del teatre i va fer irrompre els seus sis famosos personatges en un assaig per trobar un autor que els completés les seves històries, per què La Conquesta del Pol Sud, companyia especialitzada en el teatre-document, no pot posar sis representants del professorat en cerca d'un actor que els il·lumini en el recorregut de les seves trajectòries com a docents a les aules? No hi ha dubte que el curs acadèmic convuls que s'acaba de viure, amb vagues i protestes al carrer, i que anticipa una represa de setembre tan convulsa com l'anterior, ha influït en el neguit escènic, ja sigui per atzar o per premonició, i ha fet que en un mateix espai de temps hagin conviscut a la cartellera teatral tres espectacles que tenen l'educació com a rerefons i com a bombolla a punt d'esclatar de preocupació social: «Una bufetada a temps», de Marta Buchaca; «Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares i aquest, «Nascuts lliures», de La Conquesta del Pol Sud. [text íntegre de la crítica]
«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026. Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
