|
Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Crítiques altres mitjans (1) Crítiques altres mitjans (2) Crítiques altres mitjans (3) Articles opinió Entrevistes Reportatges Entrevistes altres mitjans Personatges altres mitjans Reportatges altres mitjans Multimèdia altres mitjans Traduccions teatre Arxiu històric Romea Museu Arts Escèniques Cartellera Teatralnet Cartellera La Netro Time Out Barcelona Toc Toc. Agenda en família TodoMusicales La Finestra Digital Seccions cinema Noticiari cinema Tràilers estrenes (1) Tràilers estrenes (2) Cahiers du cinéma Cartellera El Punt Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) E-Cartellera.com La Butaca. Estrenes cinema Crítiques altres mitjans (1) Multimèdia altres mitjans Cartellera La Netro Time Out Barcelona Vídeos cinema Curts de la setmana Film Conductor La Finestra Digital Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Cartellera La Netro Time Out Barcelona Crítiques altres mitjans (1) Espais olímpics BCN Vídeos musicals Enderrock.TV Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.
|
 |
Un clip de banda sonora 
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]
Crítiques recents de cartellera  Grec 2010. Les crítiques de la 34 edició del Festival d'Estiu de Barcelona «Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Intèrprets: Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols. Escenografia: Pep Duran. Il·luminació: Txema Orriols. Vestuari: Nina Pawlowsky. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Josep Maria Mestres. Grec 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 juliol 2010. La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat 'El nebot de Wittgenstein. Una amistat', publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades. En l'obra 'Almuerzo en casa de los Wittgenstein', el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes, dues actrius sense gaire excel·lència, però amb butlla vitalícia gràcies a una participació financera dipositada pel pare dels tres, que els permet pujar a l'escenari quan els ve de gust, ni que sigui per fer un numeret. [text íntegre de la crítica]
«Fora de joc», de Sergi Belbel. Intèrprets: Anna Azcona, Toni Sevilla, Francesc Lucchetti, Queralt Casasayas i Jordi Andújar. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Quico Planas. So: Dani Cherta. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Cristina Clemente. Teatre Club Capitol, Barcelona, 17 de juliol 2010. Aquesta és una obra que es basa en l'economia de recursos. Una posada en escena austera, amb enginys eficaços per canviar d'ambients, cinc personatges, diàlegs breus, escenes fulminants, varietat de temàtiques, alguna reflexió i un rerefons comú: el retrat d'una determinada classe social contemporània que es troba entrampada entre el seu braç més estirat que la màniga i la tradició familiar del paper de protectors que fan primer els pares sobre els fills i, després, els fills sobre els pares. Tot roda com una bimba de futbol i una bimba és, de tan rodona, com la terra sobre la qual ens aferrem unes quantes hores de cap per amunt i unes quantes altres de cap per avall, sense que ni ens n'adonem. Aquest moviment rotatori que, vist des de fora, ens deu presentar als extraterrestres com si fóssim uns ninots de fira, a més d'algunes lleis matemàtiques, físiques i, sobretot, en aquesta obra, quàntiques, regeixen el dia a dia dels humans i de la família no gens atípica que Sergi Belbel ha plantejat en una obra de títol esportiu per confondre, potser, l'espectador o per avisar-lo que tot plegat és un cúmul de situacions que passen la maroma i que situen els personatges en un espai en blanc, al marge de la normalitat. Bona intenció, però fals avís perquè, de fet, a manera que avança la trama, estructurada en un registre propi d'escenes breus, gairebé esquetxos, un s'adona que la gran majoria de la societat viu immersa, a hores d'ara, en aquest permanent "fora de joc". [text íntegre de la crítica]
«La gavina», d'Anton Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Rosa Renom, Biel Duran, Manel Sans, Alba Sanmartí, Norbert Ibero, Tilda Espluga, Maria Rodríguez, Josep Julien, Andreu Benito i Jacob Torres. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari: María Armengol, amb la col·laboració de Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Albert Faura. So: Mar Orfila. Direcció: David Selvas. Coproducció Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i Bitò Produccions. La Villarroel, Barcelona, 1 de juliol 2010. La primera traducció al català de 'La gavina' —txaica, en rus—feta directament de la llengua original, la va signar el 1997 la traductora Raquel Ribó per a la posada en escena que va dirigir a la tardor d'aquell any Josep Maria Flotats al Teatre Nacional de Catalunya. La versió actual, més reduïda, parteix de la mirada personal que hi fa el dramaturg Martin Crimp (Datford, Anglaterra, 1956) i l'ha traduïda l'actriu Cristina Genebat. És la segona direcció de l'actor David Selvas —apuntat ara a la combinació de responsabiliats entre actor i director, com ha fet també Julio Manrique— després d'haver debutat amb 'True West', de Sam Shepard, al Versus Teatre —dos dels actors d'aquest muntatge repeteixen amb 'La gavina': Jacob Torres i Norbert Ibero. Anton Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904) va escriure 'La gavina' el 1895 i la va revisar el 1896, per això se'n desconeix la versió original —buscada com un tresor pels caçadors de manuscrits literaris—. L'obra es va estrenar a Sant Petersburg. Un fracàs. Cinc funcions i teló avall. Fins dos anys després no va trobar el seu primer públic addicte. Els quatre actes originals, passats pel sedàs i els retocs de Martin Crimp, confegeixen aquesta visió renovadora que tot i així arriba ben bé a les dues hores. Però són dues hores que passen volant, valgui la comparació amb la gavina, un dels símbols que la posada en escena de David Selvas no escatima. [text íntegre de la crítica]
«Charlatans. A Comedy Show», de la companyia Ashton Brothers. Intèrprets: Pepijn Gunneweg, Pim Muda, Joost Spijkers i Friso van Verdees (substituït per Olaf Malmberg, a Barcelona). Entrenador: Peter de Jong. Escenografia i vestuari: Jan Aarntzen. Disseny de llums: Niek Kortekaas i Remko van Wely. Disseny de so: Marc Schrader. Director: Peter de Baan. Teatre Victòria, Barcelona, 30 juny 2010. Només són quatre. Però, com en els bons espectacles d'acròbates, pallassos, músics i cantants, apareixen i desapareixen de l'escenari com si formessin part d'un formiguer d'artistes. Provinents dels Països Baixos, els quatre integrants de la companyia Ashton Brothers, amb reminiscències claríssimes de circ, debuten a Barcelona —i val la pena no deixar-los passar per alt— amb un autèntic xou que barreja la comèdia, la tragèdia, la rebequeria, la ingenuïtat i la lucidesa de la bogeria. Espectacle de pista que, vist a l'escenari, crea situacions hilarants, sobretot amb els números en què actuen amb cadires de rodes que els serveixen tant per fer singulars demostracions de trapezi com per crear humorístiques imitacions de pel·lícules de vaquers que qui sap si no serien una possible solució per als empresaris de les sales de cinema catalanes emmurriats amb la nova Llei catalana del sector. [text íntegre de la crítica]
«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Caracterització: Tito Morros i Karol Tornaria. Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia T de Teatre. Grec 2010. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010. Que la companyia T de Teatre hagi tornat formalment a escena és una bona notícia perquè aporta sempre un aire que amb rigor i dignitat es diferencia de la tendència de moda que a vegades impera en el regne teatral. Després de la seva "tocata i fuga" i l'escampadissa de cadascuna de les components del grup en diversos espectacles de tercers, ha quedat en parèntesi pendent de retorn, com una filla —o mare— pròdiga, Míriam Iscla —lligada com està ara per dues temporades en el renovat i celebrat Projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, amb companyia estable—. Segurament que aquest parèntesi ha estat també positiu per a les cinc mestresses de la companyia perquè el retorn augura sempre noves il·lusions i noves perspectives. I això és el que passa amb aquest espectacle d'Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), el text del qual ha traduït Sergi Belbel, per cert, autor amb una altra obra seva dins el Grec 2010, 'Fora de joc', que es representa davant per davant del Poliorama, al Club Capitol. 'Delicades' està feta de petites peces, que l'autor qualifica d'esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d'ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta. [text íntegre de la crítica]
«Platonov», d'Anton Txèkhov. Versió de Juan Mayorga. Intèrprets: Toni Agustí, Pere Arquilluè, Jesús Berenguer, Pep Cortès, Gonzalo Cunill, Paco Déniz, Antonio de la Fuente, Elisabet Gelabert, Mònica López, David Luque, Carmen Machi, Antonio Medina, Paco Obregón, María Pastor, Andrés Ruiz, Roberto San Martín, Yuri Sídar i Abel Vitón. Escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d'Estel Cristià. Vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. Música: Luis Delgado. Audiovisuals: Álvaro Luna. So i efectes de so: Pepe Bel. Coreografia: Michelle Man. Caracterització: Romana González. Moviment: Mar Navarro. Veu: Vicente Fuentes. Direcció: Gerardo Vera. Producció Centro Dramático Nacional i Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 juny 2010. Diuen que la versió original se'n va a les set hores llargues. I això que, presumptament, el mateix autor la considerava una obra inacabada que, al damunt, arrossega l'enigma d'haver estat desapareguda durant anys fins que el 1922 va ser trobada en una caixa forta d'un banc de Moscou. El dramaturg Anton Txèkhov (1860-1904), un pipioli als 19 anys quan va escriure 'Platonov', s'hi va posar amb ganes. Els seus eren altres temps. El segle XIX permetia obres de teatre estil senderisme GR-7 però, a hores d'ara, quan es compleixen 150 anys del naixement de l'autor, els dramaturgs del segle XXI que s'hi enfronten i els directors que s'hi trenquen les banyes són conscients de la capacitat actual de resistència dels espectadors. Això és el que devien pensar Juan Mayorga i Gerardo Vera quan, en un dit i fet, van reduir el seu 'Platonov' a dues hores i quart, això sí, tota d'una tirada, ni que sigui per mantenir l'esperit de llargada de l'original, tot i que el muntatge, si un s'hi fixa bé, marca molt clarament un punt d'inflexió, just a la meitat, que permetria un entreacte sense que perjudiqués gaire l'atmosfera que es vol aconseguir i que fa, en el fosc musical, algú xiuxiuegi: "¿Ja s'ha acabat?". [text íntegre de la crítica]
«Angelina o el honor de un brigadier», d'Enrique Jardiel Poncela. Intèrprets: Chete Lera, Soledad Mallol, Jacobo Dicenta, Carolina Lapausa, Luis Perezagua, Zorión Eguileor, Carmen Arévalo, Daniel Huarte, Paco Blázquez, Samuel Señas, Ana del Arco i Sara Rivero. Veus en off: Carles Canut i Maria Teresa Campos. Escenografia: Juan Carlos Pérez de la Fuente. Vestuari: Javier Artiñano. Il·luminació: José Manuel Guerra. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Direcció: Juan Carlos Pérez de la Fuente. Teatre Romea, Barcelona, 9 juny 2010. La farsa és l'objectiu de fons d'aquesta posada en escena de l'obra que va portar el dramaturg Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952) a Hollywood a inicis dels anys trenta, amb la intenció de fer-s'hi un forat com a guionista. L'adaptació cinematogràfica, escrita per ell mateix, la va dirigir Louis King el 1935. Salta a la vista que darrere d'aquest muntatge hi ha una opció evident del seu director i productor, Juan Carlos Pérez de la Fuente, de recuperar, i fins i tot reivindicar, el nom del dramaturg que va patir l'exili i la censura del règim franquista, a la vegada que el seu teatre, titllat d'humorístic però inserit en l'absurd, renovava l'humor de naftalina autoritzat per les instàncies de l'època, tot i que no acabés de ser entès pels seus coetanis. S'hi ha implicat tant, el director, que fins i tot ha agafat pinzells i paleta i ha elaborat alguns dels decorats o telons que donen a l'escenografia una atmosfera de teatre del passat, però fet amb la lucidesa i la distància de la mirada contemporània. [text íntegre de la crítica]
«Marburg», de Guillem Clua. Intèrprets: Ivan Benet, Miquel Bordoy, Eduard Farelo, Oriol Genís, Carol Muakuku, Victòria Pagès, Vicky Peña, Santi Pons, Fina Rius i Ferran Vilajosana. Escenografia: Rafel Lladó. Vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Kiko Planas. So: José A. Gutiérrez. Disseny vídeo: Paula Bosch i Eugenio Szwarcer. Caracterització: Lucho Soriano i Mariona Trias. Direcció: Rafel Duran. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 maig 2010. L'any 1967, uns treballadors de la planta industrial de l'empresa fundada per un premi Nobel de Medicina, la Behring-Werke, filial en aquella època de la Hoechst, la més important del complex de la ciutat alemanya de Marburg, a la regió de Hessen, a la ribera del riu Lahn, van estar exposats als efectes d'un teixit infectat a causa dels experiments amb micos provinents d'Uganda. Cinc dels treballadors van morir en poc temps i dinou van patir seqüeles. Del virus, que es va enregistrar amb el nom de Marburg, la ciutat on va aparèixer per primera vegada, no se'n va saber res més fins al 1975, quan es va reproduir a l'Àfrica. Com passa amb el virus Ébola, també africà, se'n desconeix l'origen i no respon, fins ara, a cap tractament. Guillem Clua (Barcelona, 1973) es basa en aquest fet no aclarit per la ciència per crear un collage de quatre històries que es mouen en una franja temporal de quaranta anys, des del 1967 fins al 2010, passant per quatre punts geogràfics que estan units pel mateix nom: la Marburg alemanya, una de Pennsilvània (EUA), una de l'Àfrica del Sud i una altra d'Austràlia. [text íntegre de la crítica]
«Lluny de Nuuk», de Pere Riera. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Rosa Boladeras, Òscar Castellví, Míriam Iscla, Anna Moliner, Joan Negrié, Àngels Poch, David Vert i Lluís Villanueva. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Georgina Viñolo. So: Damien Bazin. Assessorament moviment: Núria Legarda. Direcció: Pere Riera. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2010. Nuuk és la capital de Grenlàndia, un territori autònom de Dinamarca. Hi viuen inuits o esquimals, i danesos. Hi fa fred. Un dels personatges d'aquesta obra s'encarrega de fer-ho saber als altres i, de passada, als espectadors. Una mica de cultura general, també està bé. Però, lluny de Nuuk, aquí mateix, una família benestant que forma part d'una nissaga de fabricants de caramels —de l'obrador del besavi a l'imperi dels fills cobejat per una multinacional coreana— mostra tot el seu budellam encara fresc a l'escorxador. Compte, no es malentengui aquesta afirmació perquè no hi ha ni una gota de sang, malgrat que apareixen dos revòlvers —un amb sorpresa de guignol—, hi ha pantoflades, rebolcades, traïcions i mentides que acaben portant a un safareig impensable en una jornada festiva com hauria de ser la de la celebració del casament de la filla de la casa, la segona de quatre germans. [text íntegre de la crítica]
«La dona justa», de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló i Anna Soler. Adaptació d'Eduardo Mendoza. Intèrprets: Rosa Novell, Cristina Plazas, Àlex Casanovas, Víctor Pi i Oriol Algueró. Il·luminació: Xabier Lozano. Vestuari: César Olivar i Ángel Vilda. Escenografia: Fernando Bernués i Edi Naudo. Direcció: Fernando Bernués. Coproducció de Tanttaka Teatroa i CAER. Teatre Borràs, Barcelona, 25 d'abril 2010. Tres grans marcs daurats al fons de l'escenari. A primer cop d'ull, pot semblar que es tracti d'una immersió en una obra amb rerefons museístic clàssic o en una instal·lació d'artista contemporani que beu de les fonts clàssiques i mira de situar l'espectador en un espai que haurà d'endevinar. Però aviat un s'adona, des de la platea, que es tracta de tres aparents miralls que, més que reflectir la sala, el que fan és reproduir, per mitjà de la imatge de càmeres en directe, el que passa en el pati de butaques i part de l'amfiteatre. Aquests mateixos miralls-pantalla serviran perquè, quan apareguin els personatges de l'obra, cadascun d'ells combini imatges fixes amb imatges preses en temps real. És una de les opcions de Fernando Bernués, director que ha estat conscient que l'adaptació d'un text literari escrit, en principi, per ser assumit i comprès a través de la lectura, requereix un embolcall escenogràfic que reinterpreti allò que es posa en veu dels intèrprets. La posada en escena, doncs, transporta l'imaginari dels espectadors a la ciutat de Budapest dels anys trenta, abans de la Segona Guerra Mundial, i en un dels cafès antics d'Hongria, quan Europa viu les seqüeles de la Gran Guerra i encara no s'imagina que l'espera a la cantonada una catàstrofe humanitària pitjor, amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial. [text íntegre de la crítica]
«Nit de reis», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Música original de Lluís Vidal. Intèrprets: Pep Planas, Jordi Vidal, Joan Valentí, Anna Ycobalzeta, Mercè Comes, Quimet Pla, Carles Martínez, Lluís Soler, Pep Anton Muñoz, Xavier Boada, Sílvia Bel, Albert Ausellé, Isaac Alcayde, Manel Sans, Sergi Misas i Conxita Sesé. Músics: Lluís Vidal, Pere Bardagí, Narcís Vidal, Pau Valls / Oleguer Bertran, Àngel Pereira. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Juan Manuel Galiano. Col·laboració moviment: Montse Colomé. Mestre d'esgrima: Imre Jenô Dobos. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Josep Maria Mestres. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 d'abril 2010. Conte contat, ja s'ha acabat. I, a més, en aquest cas, són tots feliços i mengen anissos. Comencem pel final perquè aquesta comèdia de William Shakespeare ('Twelfth Night' o 'What You Will' ['La dotzena nit' o 'El que vulgueu']), coneguda ara pel seu subtítol, 'Nit de reis', té els seus orígens en les representacions pròpies de l'època —sembla que la primera funció va tenir lloc el 1602, però amb Shakespeare, o qui fos Shakespeare, no se sap mai del cert—, coincidint amb les festes nadalenques que, situats a l'Anglaterra dels Tudor, això voldria dir la dotzena nit després de Nadal, dedicada aleshores a la disbauxa. En aquells funcions, diu que hi tenien permís d'assistir-hi les criatures. Però com que les criatures de fa quatre-cents anys eren molts més adultes que les d'ara, de segur que podien també assumir històries més madures, sempre que aquestes tinguessin escenes còmiques, personatges grotescos, aventures sentimentals de romanticisme adolescent i, sobretot, finals feliços, en el bon sentit del terme. [text íntegre de la crítica]
«Tres dones i un llop», de Javier Daulte. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Dramatúrgia de Carol López. Intèrprets: Amparo Moreno, Carme Pla, Mireia Aixalà i Roger Coma. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Myriam Ibáñez. So: Damien Bazin. Moviment: Amparo Fernández. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Carol López. La Villarroel, Barcelona, 15 d'abril 2010. Et queda una sensació contradictòria després de veure aquesta tragicomèdia de Javier Daulte. No ens enganyem: els últims deu minuts són els millors de tota l'obra. Pam! Però abans els espectadors se n'han hagut de passar setanta en una exposició incerta on fa la impressió que els quatre personatges busquin la manera de trobar-se i d'arribar al final i fer-ho, com ho fan, repeteixo, amb un esclat-sorpresa que justifica l'aposta d'emparar-se en una història de ficció com la del personatge de la Caputxeta Vermella que, de tan arximultiancestralpopular que és, sembla que visqui amb nosaltres al replà de l'escala. La Caputxeta, com tothom sap, és un personatge europeu i medieval cent per cent. Charles Perrault i els germans Grimm en van recollir les primeres versions. I el seu contingut ha estat aprofitat més d'una vegada per a obres literàries, dramàtiques o cinematogràfiques. Això no és estrany perquè va ser el mateix Charles Perrault qui va sentenciar que, d'aquesta història, es podia aprendre que les criatures, i especialment, en paraules seves, les jovenetes boniques, ben educades i de bona família, fan molt malament d'escoltar-se els desconeguts, i després queixar-se que el llop es queda a sopar amb el plat de la casa. I remata Charles Perrault que no tots els llops són el que aparenten. N'hi ha que no són ferotges sinó mansois, servicials i amables i persegueixen les noies joves pel carrer fins a casa seva. Mamà, por! Finalment, Perrault advertia, amb la dosi de moralisme de la societat del segle XVII, que aquesta mena de llops amables i mel·liflus són, de tota l'espècie, els més perillosos. Nyam! [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família | | Crítiques altres mitjans (1) | Crítiques altres mitjans (2) |
|
|
||
